LA NIEBLA DE STEPHEN KING (The Mist, 2008
)
El director torna a adaptar a Stephen King, que tants bons resultats li proporcionà amb
Cadena Perpetua (interessant!) i
La Milla Verde (decepcionant!). En aquest cas, la font de terror és l'aparició d'una boira espesa, espessíssima que amaga un seguit de bestioles amb cap bona intenció... a un pare de família amb el seu fill el fenomen els 'pesca' en un supermercat, amb una fauna de 'clients' que els acompanyen. El
film ens mostra les misèries de l'ésser humà quan es tracta de sobreviure en moments de crisis: afloren els extremismes, els afanys de poder i l'ànsia de dominar (per la mateixa por davant el no-control d'allò que ens envolta). Només pel final, un dels finals més colpidors i desesperançadors de les darreres estrenes (impropi d'un 'blockbuster' USA), val la pena!.
Valoració: Notable Alt
LOS 400 GOLPES (Les quatre cents coups, 1959)
Juntament amb
Al final de la escapada un dels films fundacionals del moviment cinematogràfica de la Nouvelle Vague. La primera pel·lícula del Truffaut -plena de detallas autobiogràfics- és un cant a la llibretat, tot qüestionant les institucions familiars, escolars i penitenciàries; és un film sobre la realitat i les mentires en les que vivim quotidianament i com un pre-adolescent no sempre és capaç de païr-les.... Un petit tractat pedagògic (que serà més desenvolupat a l'
Enfant Sauvage) sobre la importància de saber escoltar i l'amor com a base de tota educació... un punt d'inflexió en la Història del Cinema.... una meravella!
Valoració: Excel·lent
EL INCIDENTE (The Happening, 2008)
Ai, el nostre amic Shyamalan... jo crec que és un dels directors de cinema actual menys entés (
això, ja ho vam dir) i amb aquest film continua en la línia. Jo crec que ell l'únic que vol és agradar, com aconseguí fer amb El Sexto Sentido, però no se'n surt! Si a
La joven del agua li vam criticar que era infantil, ingenua i pretenciosa, ara hi afegeix escenes gores per compensar i s'encaparrar en afirmar que ha fet un peli de serie B (així queda justificat si alguna cosa surt poc reixida).
Film amb un guió molt prometedor que es desinfla i demostra que Shyamalan és millor director que guionista perquè mai ningú havia creat un sentiment tan torbador i angoixant amb la simple imatge d'unes fulles movent-se pel vent... Sap crear atmòsfera com ningú! No es pot parlar molt per no desvetllar la trama, però Ell continua dient-nos que el món va malament i que l'amor ho cura tot (això és el que hi veu el CiutadàK)... menys poètica que
El Bosque, però tant interessant i torbadora com
Señales...Ens grada Shyamalan!!!
Valoració: Notable Alt
LA FUENTE DE LA VIDA (The Fountain, 2006)
Parlant de pel·lícules incompreses, aquí en va una altra. El Sr. Aronosfky i la seva
Pi (impactant!) va despertar unes expectatives poc vistes abans envers un director, es van complir amb
Requiem por un Sueño (genial!)... Al simpàtic d'en Darren li van crèixer ales i va voler arribar fins al sol, emulant el geni de Tarkovski ... i és clar! tos coneixem la història d'Ícar ....
Film poètic, a estones màgic, pot ser un punt erràtic en alguns moments, però es tracta d'un film de sensacions, per deixar-se portar per la bellesa de les imatges, la música i un sentiment d'amor incondicional, sacrifici i força de voluntat que ho emplena tot. No és perfecta però molt millor del que han dit d'ella.... pobre Darren!
SWIMMING POOL (2003)
Una altra
pel·lícula del (ja maduret) 'enfant terrible' francès i capdavanter del cinema postmodern d'aquell país (François Ozon). Vam parlar d'ell amb els
Amants Criminals i com aquella, aquí es tracta de barrejar gèneres cinematogràfics (com a bon postmodern!): amb un base de thriller hi posem gotes de sensualitat, erotisme (les piscines és el que tenen...) amb un flaire de cinema d'autor... Charlote Rampling està genial (incloent el seu valent i digne despullat)... una atmòsfera de sentiments homoeròtics emplena la pel·lícula sense mostrar-se obertament (com molts films d'Ozon) ... Enganxant i torbadora....
Valoració: Notable Alt
EL BAILE DE LOS MUERTOS (Dance of the Dead, 2005)
Un altre capítol de
Masters of Horror (un clàssic en aquest Festival de Cinefagia!!). En aquest cas, es tracta de la demostració que -a voltes-
sí pesen els anys. Aquesta història la dirigeix Tobe Hopper (el visionari de la
Matanza de Texas) que ha intentat fer un relat post-apocalíptic, futurista, amb zombies...amb un Robert Englund (clàssic Freddy Krueger) que no pot salvar una peli filmada com si el càmara tingués el mal de San Vito o anés 'pillat' d'algun bolet alucinógen... suposo que al pobre Hopper li van recomanar que el moviment, llums i colorins fa modern...doncs, apa!! 2 kilos!!! No s'entén res de res.... patètica!
Valoració: Insuficient
ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO (Before the Devil Knows You're Dead, 2008)
Pel·lícula que invalida el que dèiem en la peli anterior, sovint els anys no pesen, al contrati alleugeixen, joveneixen... és el cas de Sidney Lumet, un senyor amb 84 anys, reconegut pels films fets als '70 que ens demostra que quan s'és bo és pot fer un salt generacional sense problemes. El director de
Serpico ens regala un thriller fred com l'acer, contundent, sec, dramàtic, fins i tot, tràgic, amb personatges de mala qualitat moral...amb un estructura narrativa fragmentadament original (imitant Tarantino? pot ser sí, però i què?) que permet recollir la història a compta-gotes o, millor, a mossegades... El super-títol és la continuació de la frase amb la que s'inicia la peli: "
Ojalá puedas estar media hora en el cielo... antes que el diablo sepa que has muerto"... resum del regust que et queda enacabar el film... Bravo per Lumet!!!
Valoració: Notable Alt EL INCREIBLE HULK (The Incredible Hulk, 2008)
Segon intent d'explicar-nos la història del super-heroi més irascible de la Marvel. La primera feta per Ang Lee va arribar (segons la productora) a poca gent... ho hem de solucionar, han intentat fer 'borron i cuenta nueva' deixant però aires i regustos argumentals de l'anterior....amb més acció, més persecucions, més per a
tots els públics... Ho sento, però em quedo amb la versió del Sr.Lee, potser no sabia quin génera tocava... però el personatge t'arribava, captaves el sofriment d'algú que porta un monstre desbocat a dins; pot ser no, per l'Eric Bana (és soset, pobre!) però sí per la preciosa Jennifer Connelly (ens agrada la Connelly!!!) que es menja a la Liv Tyler (amb el que prometia....) amb patates.
El millor: el ritme tepidant de les escenes d'acció la primera part a les faveles és espectacular, Edward Norton (fa alguna cosa malament??).
El pitjor: S'ha infantilitzat l'argument i els personatges.
Valoració: Bé alt
TRAS LAS PAREDES (The dreams at the witch house, 2006)
Stuart Gordon, el director de
Re-animator ens porta la pantalla un altre genial capítol dels Masters of Horror, en aquest cas es tracta d'un història de Lovecraft: amb el ja clàssic Necronomicon, una bruixa, un ratolí amb cara de persona, sacrificis de nadons, dimensions paral·leles i obertes amb les que s'hi accedeix, casa destartalada... té tots els ingredients de
peli de génere com Dèu mana. L'inici recorda l'inici també de
Re-animator (científic que busca habitació de lloguer), però aquesta no va de zombies, va de malsons i bruixes dolentes. Tot i no tractar-se d'un dels millors capítols, té ritme, l'atmòsfera és prou angoixant i en resultat és entretingut.
Valoració: NotableKUNG-FU PANDA 
La productora contrincant de la Pixar (semblava que no pogués tenir-ne de contrincants) és Dreamworks, cada s'encarrega de fer-li la competència amb: la serie
Shrek, Vecinos Invasores,
Madagascar... algunes bastant més interessants que d'altres...
la que ens ocupa es troba en les primers. Tècnicament rasca la perfecció... el més petit detall està cuidant al màxim: els escenaris, la música, el moviment.... La recreació de la filosofia xinesa està ben traslladada (amb el pertinent col·lador ianqui, of course), un bon i ben transmès missatge ('voler és poder' o 'les aparences enganyen'), els personatges estan ben definits i les escenes d'acció (que són moltes) són impecables... tot i tractar-se de les
millors que ha fet la productora, Pixar continua guanyant i quan arribi Wall-E, veureu!! És que Pixar té la capacitat de crear univers de significat al voltant dels seus films i no li calen personatges principals: l'univers de les joguines (
Toy Story), l'alta cuina (R
atatouille), cotxes (
Cars), monstres (
Monstruos S.A.).... ens encanta Pixar!!!
Valoració: Notable Alt
.jpg)
.jpg)
Hiperrealitat: “La abstracción hoy no es ya la del mapa, el doble, el espejo o el concepto. La simulación no es ya la de un territorio, una existencia referencial o una sustancia. Se trata de la generación de modelos de algo real que no tiene origen ni realidad: un “hiperreal”. El territorio ya no precede al mapa, ni lo sobrevive. De aquí en adelante, es el mapa el que precede al territorio, es el mapa el que engendra el territorio; y si reviviéramos la fábula (se refiere al poema de Borges) hoy, serían las tiras de territorio las que lentamente se pudren a lo largo del mapa. Es lo real y no el mapa, cuyos escasos vestigios subsisten aquí y allí: en los desiertos que no son ya más del Imperio, sino nuestros. El desierto de lo real en sí mismo.”.jpg)
Era un monste el Sr. Ian Curtis, líder dels Joy Division, 'suicidat' quan només tenia 23 anys... la seva mort és una de les dades més rellevants de la seva biografia i amb la que entrà a formar part de l'altar dels 'màrtirs del rock'.... però un dia com avui de 1956, va nèixer... i no em direu que no és més positiu celebrar aquest fet... un dia com avui un nen -Ian Kevin Curtis- obria els ulls a Old Trafford (Manchester) ... uns vint anys després hauria de provocar un petita revolució musical quan creà el grup Joy Division....
