Avui us vull parlar d’un parell d’artistes dels que –en aquests moments- podem gaudir d’exposició seva a Barcelona. Potser a ells no els agradaria, però per a mi tenen molt punts de connexió per tot el que de ‘reproducció’ de la realitat tenen les seves obres. Es tracta de dos –principalment- fotògrafs que tenen una forma d’explicar-nos el que ens envolta d’una forma molt especial, tangencial, esquiva.... diferent.
Els (suposadament) ‘realistes’ parlaran d’ells com d’artistes que manipulen i distorsionen la realitat; encara diré més, ens manipulen i ens distorsionen la realitat.
Els (marcadament) ‘construccionistes’ direm que ens parlen i ens contrueixen la realitat tan o més que qualsevol dels fotorreporters que hi ha repartits per aquests móns ‘captant de forma transparent (suposadament)’ allò que ens envolta.
SR. DAVID LEVINTHAL
David Levinthal (1949) és un veterà i reconegut fotògraf Nordamericà.
Aprofita ‘neutrals’ joguines per a realitzar exposicions de realitat de forma crítica, reivindicativa i, fins i tot, satíriques. Des dels anys ’80 que es dedica només a la fotografia. Les seves obres, en Polaroid Polacolor, es basen en escenificacions ‘realistes’ mitjançant ninots de joguina d’alguna escenari ‘real’, miniaturitzant els fets; tractant temes com la guerra , la bellesa femenina, el sexe o la diferència de clases. Escenaris artificials, creats, construits però que transmeten realitat com a punys.
La seva primera serie bèlica Hitler moves East (1975) o Mein Kampf (1993) recreà l’ascensió del nazisme; presentà mirades sobre l’amor i el sexe a Modern Romance (1984) o Desire (1990) ... en la seva obra, es tracta de simular per a evidenciar, recrear per a fer creure el que succeí (o no).
Els (marcadament) ‘construccionistes’ direm que ens parlen i ens contrueixen la realitat tan o més que qualsevol dels fotorreporters que hi ha repartits per aquests móns ‘captant de forma transparent (suposadament)’ allò que ens envolta.
SR. DAVID LEVINTHAL
David Levinthal (1949) és un veterà i reconegut fotògraf Nordamericà.
Aprofita ‘neutrals’ joguines per a realitzar exposicions de realitat de forma crítica, reivindicativa i, fins i tot, satíriques. Des dels anys ’80 que es dedica només a la fotografia. Les seves obres, en Polaroid Polacolor, es basen en escenificacions ‘realistes’ mitjançant ninots de joguina d’alguna escenari ‘real’, miniaturitzant els fets; tractant temes com la guerra , la bellesa femenina, el sexe o la diferència de clases. Escenaris artificials, creats, construits però que transmeten realitat com a punys.
La seva primera serie bèlica Hitler moves East (1975) o Mein Kampf (1993) recreà l’ascensió del nazisme; presentà mirades sobre l’amor i el sexe a Modern Romance (1984) o Desire (1990) ... en la seva obra, es tracta de simular per a evidenciar, recrear per a fer creure el que succeí (o no).
A BCN podem gaudir de la primera exposició que es realitza d'ell a l’Estat Espanyol, a la Galeria Raiña Lupa (C/Consell de Cent, 278) fins al 31 de gener, amb fotografies de les seves series més conegudes i antigues: The Wild West (1987-89), American Beauties (1989-90), Blackface (1995-96) i la darrera: ‘Iraq’(2008) en la que podem veure fotografies enormes mostrant imatges (ir)reals sobre la realitat d'aquella guerra mitjançant soldadets de joguina.
SR. JOAN FONTCUBERTA
Joan Fontcuberta (1955) és creador, crític, historiador, professor, comissari d’exposicions, assagista i editor... tot això i més !!!
Des de fa 30 anys, utilitza la fotografia per a crear món imaginaris però perfectament verosímils (“mi objetivo es hacer pedagogía de la duda”). Es tracten de veritats inventades... Ell, entén l’art com a quelcom transgressor, irònic, crític ...“El arte no tiene por qué ser algo serio, solemne, soporífero, críptico”, i queda ben demostrat en totes les seves obres...
Els seus muntatges han pretés fer-nos creure que els terroristes més buscats del món són actors contractats per alimentar la por d’Occident i es fotografia amb Bin Laden (a Deconstruyendo a Osama, 2003); ens descobreix fòssils d’homínids aquàtics de l’època Miocènica (recordo haver llegit i vist el reportatge en un dominical de La Vanguardia i arribar a preguntar-me si era veritat per l’enorme realisme de les imatges);
Fascinant, també, és el seu treball a Constel·lacions, suposades fotografies astronòmiques precioses (a l'esquera en teniu una) que no són res més que ampliacions de parabrises d’automóbils sobre els que s’han ‘estrellat’ mosquits i altres insectes; Lactogrames, fets amb gotes de llet materna; Hemogrames, fets amb sang donada pel seus amics per a dibuixar dibuixos tipus Test de Rorscharch en blanc i vermell per a crear una metàfora al voltant del SIDA.
El sr. Fontcuberta no només ens ha volgut fer creure 'coses', sinó que sovint ho ha acondguit.... El 1997, amb el seu projecte Sputnik, es tranformà en el cosmonauta Ivan Istochnikov (el seu propi nom traduit al rus) que està vagant, perdut per l’espai, i el govern soviétic ho ha amagat (aquesta història em fa venir ecos de l’Astronauta Rimador o d’Space Odity); la història aconseguí enganyar als responsables del programa Cuarto Milenio, que l’any passat –o sigui, 10 anys després!!!!- presentaven en el programa aquesta història com el secret d’Estat millor guardat de la història.
En el seu llibre El beso de Judas. Fotografia y verdad (1997) teoritza: “Toda fotografia es una ficción que se presenta como verdadera. Contra lo que nos han inculcado, contra lo que solemos pensar, la fotografía miente siempre”.
·
SR. JOAN FONTCUBERTA
Joan Fontcuberta (1955) és creador, crític, historiador, professor, comissari d’exposicions, assagista i editor... tot això i més !!!
Des de fa 30 anys, utilitza la fotografia per a crear món imaginaris però perfectament verosímils (“mi objetivo es hacer pedagogía de la duda”). Es tracten de veritats inventades... Ell, entén l’art com a quelcom transgressor, irònic, crític ...“El arte no tiene por qué ser algo serio, solemne, soporífero, críptico”, i queda ben demostrat en totes les seves obres...
Els seus muntatges han pretés fer-nos creure que els terroristes més buscats del món són actors contractats per alimentar la por d’Occident i es fotografia amb Bin Laden (a Deconstruyendo a Osama, 2003); ens descobreix fòssils d’homínids aquàtics de l’època Miocènica (recordo haver llegit i vist el reportatge en un dominical de La Vanguardia i arribar a preguntar-me si era veritat per l’enorme realisme de les imatges);
Fascinant, també, és el seu treball a Constel·lacions, suposades fotografies astronòmiques precioses (a l'esquera en teniu una) que no són res més que ampliacions de parabrises d’automóbils sobre els que s’han ‘estrellat’ mosquits i altres insectes; Lactogrames, fets amb gotes de llet materna; Hemogrames, fets amb sang donada pel seus amics per a dibuixar dibuixos tipus Test de Rorscharch en blanc i vermell per a crear una metàfora al voltant del SIDA.
El sr. Fontcuberta no només ens ha volgut fer creure 'coses', sinó que sovint ho ha acondguit.... El 1997, amb el seu projecte Sputnik, es tranformà en el cosmonauta Ivan Istochnikov (el seu propi nom traduit al rus) que està vagant, perdut per l’espai, i el govern soviétic ho ha amagat (aquesta història em fa venir ecos de l’Astronauta Rimador o d’Space Odity); la història aconseguí enganyar als responsables del programa Cuarto Milenio, que l’any passat –o sigui, 10 anys després!!!!- presentaven en el programa aquesta història com el secret d’Estat millor guardat de la història.
En el seu llibre El beso de Judas. Fotografia y verdad (1997) teoritza: “Toda fotografia es una ficción que se presenta como verdadera. Contra lo que nos han inculcado, contra lo que solemos pensar, la fotografía miente siempre”.
·
Per a molts, es tracta d’un filòsof de la fotografia...
·
·
Al Palau de la Virreina, fins al 8 de febrer, podeu veure un retrospectiva dels seus treballs a De facto. Joan Fontcuberta 1982-2008, un repàs important del millor de la seva darrera obra, que no és poca! Amb 18 dels seus projectes. A BCN també podeu veure l'exposició Blow up Blow up sobre el film d'Antonioni del mateix títol a la Galeria dels Àngels (C/Pintor Fortuny, 27) fins al 7 de març.
Un dels seus últims i impressionants treballs són els ‘gloogerames’ en el que barreja els recursos infinits del Google amb el mosaic. Aquí en teniu una mostra, infinites fotos per fer-ne una de gran a Eros i Muralla Xina (si us aparteu de la pantalla s'aprecia millor).....
Anem d'expo??
(Fonts per a Fontcuberta: El Periodico (03/01/09), La Vanguardia 08/11/08, Culturas 21/01/09;
per a David Levinthal : Culturas 03/12/08;
http://www.rainlupa.com/;
http://www.davidlevinthal.com/)
Oooooooooh, senyor ciutadà, ara sí que m'ha tocat la fibra. M'encaaaaaaaaaaaanta el senyor Fontcuberta. Vostè s'ha llegit el llibre 'Arte y fotografía' de l'editorial Phaidon que una servidora va traduir al castellà??? No? I a què espera a comprar-lo?? Doncs l'únic artista del país que surt és en Fontcuberta. Un orgull, mentre traduïa...
ResponEliminaCelebro que li hagi agradat, Carol!
ResponEliminaJo crec que el sr.Fontcuberta certifica la dita de 'nadie es profeta en su tierra', tot i que aquí és més o menys conegut, fora se'l valora molt més i acumula infinitat de premis. Es un tio molt especial... El llibre del que parla, l'hauré de comprar, encara que només sigui per a veure el bé que tradueix! :P
Al Levinthal el coneixia?
No, no, no el coneixia al Levinthal, coses dels blocs, que acabes coneixent a tot quisqui ;)
ResponEliminaGràcies per il·luminar-me una micona!
què maca!!
ResponElimina:)
Bon cap de setmana!!!