SR. THEO ANGELOPOULOS

·

Avui és l'aniversari del sr. Angelopoulos (que, si us sembla bé, li direm sr. Theo a partir d'ara, per abreviar, bàsicament), director de cinema grec... bé, hauríem de dir EL director de cinema grec o, almenys, el més reconegut internacionalment, sobretot en els festivals, com a estandard d'autor cinematogràfic profund, culte, de 'high level'!! ... Avui fa 74 anys, i amb el sr. Oliveira, és dels més veterans directors/autors de cinema europeu que ens queden.

·

Sí, si no el coneixíeu ja podeu intuir que el sr.Theo no és, precisament, un director de masses. El sr. Theodor Angelopoulos va nèixer a Atenes un dia com avui de 1935, fill de petits comerciants, la seva vocació inicial fou estudià a dret, però després del servei militar es traslladà a París on es llicencià en Literatura i estudià amb Lévi-Strauss (sí, el nostre amic), després de saltar per diferents feines es trobà fent de crític cinematogràfic per a un diari (d'esquerres, el sr. Theo és molt militant) del seu país des del 1964 fins al 1967 (que tancà la publicació).... de crític a director de cinema ja un pas molt petit...

·

Després d'intentar filmà el seu primer curt, sobre un grup de músics pop del seu país, que no finalitzà, el 1968 realitzà el seu primer treball: 'Ekpombi', de 23 minuts. En ell ja s'insinua el seu estil: utilització de temps morts, plans-seqüència i dilatacions del ritme espai-temps; aquest treball no es veié mai fora de Grecia.
·
'Reconstrucción' ('Anaparastasis', 1970) sí fou el primer llarg conegut en el món, després vingué 'Días del 36' ('Meres tou 36', 1972) com a part d'una trilogia que continuà amb 'El viaje de los comediantes' ('O thiassos', 1975) i 'Los cazadores' ('I kynighi', 1977). El sr. Theo és el rei de les trilogies i el seu tema estrella és la història contemporània del seu país; aquesta primera trilogia tractava, de forma crítica, el periode de la història del seu país que acabà amb la 'dictadura dels coronels'. Per a molta gent, aquest director simbolitza el 'cinema de la mediterrània' per excel·lència -si és que aquesta etiqueta té massa sentit-, ja que aquell interés per la Història des de Grecia (generalment política)(i quina no ho és, eh??) és extrapolable a la resta de països que l'envolten.... jo hi afegiria 'occidental' ('mediterrània occidental', vull dir), ja que el sr. Theo, en el seus films no ha mirat massa a Orient (i també estan a la Mediterrània, no???).

·

El 1980 guanyà el Lleó d'Or del Festival Internacional de Cinema de Venezia amb 'Alejandro el Grande'; és en la dècada dels '80 quan reb l'autèntic reconeixement i, sobretot, amb 'Paisaje en la niebla' ('Topio stin omihli', 1988). Despés vingué la inclusió en els seus films d'actors USA que podríem pensar allunyats d'aquest tipus de cinema, com Willem Dafoe i Harvey Keitel (a l'esplèndia 'La mirada de Ulises'-'To vlemma tou Odyssea', 1995). El 1998 guanyà la Palma d'Or del Festival de Cannes amb 'La eternidad y un día' ('Mia Eoniotita Ke Mia Mera', 1998).

·

A partir d'aquesta, el sr. Theo prepara una nova trilogia, 'Eleni', n'ha presentat la primera i en el darrer Festival de Berlin hi presentà la segona: 'El polvo y el tiempo', en ella vol explicar "50 años de historia del mundo" (¡toma ya!), des de 1953 (la primera part de la trilogia comprenia els primers 50 anys del segle XX a Grecia), així que, per primer cop filmarà íntegrament fora del seu país: a Alemanya, Itàlia, Canadà, EEUU i l'ex-Unió Soviètica. El motiu?: "La historia lo requiere, y las historias no las elijo yo, son ellas las que me eligen a mí. Nunca he sabido muy bien cómo sucede, pero pienso que quizás ya existen, y en algunos momentos privilegiados, a mí me pasa cuando duermo y justo antes de despertar, se manifiestan" (no em digueu que el sr. Theo no és complicat).

·

Com algun altre cop hem dit, si s'erigís l'etiqueta d'slow cinema', el sr.Theo seria un dels principals representants (juntament amb el cinema iraní de Kiarostami), els silencis, la calma, els lents moviments de càmara, així ho expressen.... 'slow', però, no significa sense tensió, sense conflicte, precisament tots els films d'aquest director ens parlen de les principals tensions geopolítiques del segle passat: el final del comunisme de l'Europa de l'Est, obstinació envers l'utopia, el futur d'Europa, l'enfrontament entre pobles,.... El seus són films esteticistes, totalment esteticistes... són fets per a contemplar-se, extasiar-se amb les imatges; però en aquest cas, també hi trobem un contrast: esteticisa no vol dir (com massa sovint equiparem) superficial, els seus films estan carregats de pessimisme, de recerca, de dubtes, .... lent però combatiu; estètic però ètic ... així és el cinema del sr. Theo:

·

·

Theo Angelopoulos ha dit:

·

"Hollywood acapara todas las carteleras; no sólo las europeas, sino las del mundo entero".

"El público, desgraciadamente,

acude en masa a ver películas americanas,

mientras que las de Alexander Sokurov,

por poner un ejemplo, tienen muy poca asistencia".

“En USA siempre están haciendo la misma película pero con distintos actores.”

“El cine de hoy es como un rebaño de ovejas.”

“Estoy de acuerdo en que hay un cine de poesía y un cine de prosa,

y luego el cine americano, que no es ni una cosa ni la otra.

Una película tiene que ser una propuesta de diálogo,

y las películas cerradas, como las que hacen los norteamericanos, son para idiotas.”