FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XVII )

W (2008)

Que el sr. Oliver Stone s’ha proposat esdevenir el cronista de la història contemporània del seu país (EEUU), de la segona meitat del segle XX, és un tòpic... però real. Per la càmara del sr. Stone han passat els principals esdeveniments dels segle passat, sempre des d’una òptica USA i amb una ‘intenció’ crítica... intenció que a voltes queda en això, en intenció. El sr. Stone és crític amb la seva cultura, però no sempre pren la suficient distancia com per a que la seva crítica sigui contundent, forta... els ianquis s’escandalitzen, sí, però des d’aquí veiem que el seu discurs no fa mai mal; i que, en el fons, ell és una ianqui més, orgullós de ser-ho. Aquest cop li ha tocat a Bush, el penúltim president USA, i en fa un retrat de persona infantil, alchocòlica, egocèntrica... que de tan grotesc sembla increïble... si no fos perquè és real... tot i l’aspecte de guignol (genial l’intepretació de Josh Brolin, però) saber que el món estigué a les seves mans et deixa un sensació d’intranquil·litat desagradable un cop vista.
Valoració Notable

MALDITOS BASTARDOS (2009)
El sr. Tarantino potser encara no ha fet la seva obra mestra, potser no la farà mai, però poquíssims són els directors capaços de despertar tanta expectació en cada nova peli; tant a nivell de crítica com de públic. Sí, el Quentin capta l’atenció de la crítica però també la d’un públic fidel (fan, hauríem de dir) que salta d’alegria en saber que ens arriba una estrena nova. No és cap novetat que el que aquest director pretén és deconstruir, revisitar, postmodernitzar géneres i pel·lícules clàssiques amb un delit boig per a retre’ls homenatge. El seu passat de dependent en un videoclub pesa, i molt!. Aquest cop toca el cinema bèlic i les referències i apunts cinèfils són innumerables, insasumibles diria jo. Tot i alguna escena purament tarantiniana (espectacular el principi o la del soterrani del bar) aquest film potser sigui el més convencional. Allò que s’emporta la palma no són, pero, els bastards del títol (Pitt, per exemple, està d’un sobreactuat que molesta) sinó el fascinant coronel Hans Landa (interpretat per Christoph Waltz, premiat a Cannes per aquest paper), un personatge, un actor, que et deixa amb ganes de més... de molt més!!!
Valoració Notable alt

REC 2 (2009)
REC no perseguia cap segona part, però l’èxit de públic ha ‘obligat’ als directors, el tàndem Balagueró-Plaza (els que signaren OT. La película... quines coses, eh?!), a explicar d’on provenia tot plegat i com continuava la festa gore d’aquell pis barcelonés del primer REC. La fòrmula es repeteix: el bloc de pisos en quarentena, noves ‘víctimes’ que hi entren i la càmara en mà (sigui professional o domèstica). La novetat: explicar d’on prové la 'niña Medeiros'. I l’explicació funciona. Tot i no poder gaudir de l’efecte sorpresa del primer REC, aquest cop ens torna a enganxar des del primer moment, i ho fa sense preàmbuls, com si l’acció de la primera fes uns minuts que hagués acabat... i aquesta acaba amb ganes de que continiï... sí! Pateixes! Però el bé que t’ho passes!!...

Valoració: Notable Alt

GI FORCE (2009)

De pelis sobre animals antropomorfositzats se n'han fet moltes. Aquí estem parlant d'un sobre conillets d'índies transformats en espies per obra i gràcia d'un laboratori super-secret del govenr USA (buf!). El film no té més interés que el veure com aquests bitxets parlen, es mouen, interactuen amb el món i s'empesquen un pla per a 'pescar' al dolent de turno que vol acabar amb el món (més buf!). L''interessòmetre' de qualsevol peli és veure el comportament dels teus fills a la sala... i ells es van avorrir un mica. Sí, els efectes digitals són molt realistes però tot plegat és d'un tòpic que espanta. Per a veure directament en DVD, a casa.... si no es té cap altra opció millor.

Valoració: Suficient

THIS IS IT (2009)

Es tracta d’un film sobre allò que hagués pogut ser i no fou, sobre tot l’espectacle màgic, intens, espectacular que Michael Jackson havia preparat a consciència com a despedida... després de temps d’ombres, silencis i rebutjos, com una au fènix, el Rei del Pop, volia renèixer i demostrar amb el seu darrer (maratonià, inhumà, impossible) espectacle que continuava sent el Rei. El film és l’assaig i preparació d’aquests concerts, amb un equip que idolatra, segueix i adora l’estrella indiscutible. La pel·lícula funciona com a repàs dels hits del sr. Jackson i per poc que t’agradin les seves cançons els teus peus, el teu cos, es mou en la butaca amb el ritme d’allò que escoltes, d’allò que veus. No ens enganyem, però, no és un documental.... res s’ens diu del Michael esgotat, prim, cansat, desorientat, deteriorat que s’ha explicat en els mitjans de comunicació. Cap escletxa de criticisme, cap qüestionament... la música, el Rei i res més... però ja és prou!!!
Valoració: Notable

AGORA (2009)

Que el punt de referència com a director d'Amenábar és Spielberg és una cosa sabuda per tothom i expressada per ell mateix, fins i tot. Ell busca l'entreteniment intentant 'colar' continguts. Amenábar busca l'eternitat, busca ser el millor director del cinema espanyol... això el porta a buscar en cada film més diners, més recursos, més dificultats... més, més, més... amb Àgora ha arribat a l'extrem del films més faraònic de la seva carrera. El sr. Amenábar ha jugat a ser Dèu i ens ho demostra amb aquells (abussius, repetitius) travellings de 'google maps' per a dir-nos que no som ningú, un granet de sorra a l'univers... Té algun moment visual potent però, en general, no convenç, tot és previsible. Fins i tot, arriba a ser misògina... excepte Hipatia, les dones no pinten res en aquest film. Ai, trobo que Amenábar hauria de tornar al cinema primerenc de Tesis... molt millor, on vas a parar!!

Valoració: Bé

CELDA 211 (2009)

Aquest és un dels millors films spanush de l'any, així, tal cual! Tot i que els films carcelaris no sigui dels meu preferits aquesta obra de l'ex-crític de cinema Daniel Monzón és d'una robustesa i consistència impressionant. L'obra d'aquest director és curta però ha anat pujant esglaons en qualitat i maduresa. La seva trajectòria s'ha mogut des del cinema d'aventures i distés amb El Corazón del guerrero dirigint-se poc a poc cap al thriller amb El robo más grande jamás contado fins a desembocar en films seriosos de cinema negre com La caja Kovak i la que ens ocupa. 4 films en una evolució ascendent fins arribar a Celda 211: un film elèctric, trepidant, de ritme intens i que et manté interessat tot el metratge. Si, a sobre, en ella ens donen (petites) dosis de crítica contra el sistema penitenciari i ens mostra clarament l'absurditat del plantejament presidiari... millor que millor!! Luis Tosar està d'un creïble apabullant, impressionant... ell sol justifica la peli!!!

Valoració: Excel·lent

SI LA COSA FUNCIONA (2009)

Després del que significà Vicky Cristina Barcelona per a molts/es dels seguidors/es del mestre Allen... el retorn a NYC s’ha vist com una alenada d’aire fresc, com un necessari retorn a allò que coneixíem... repetit? vist? 'más de lo mismo'? Potser sí, però i què? Es nota que a Nova York Woody està com a casa i la història d’amor (suposadament) impossible entre algú d’elevat capital cultural i una altra de nivells mínims, d’aquest capital, ens retorna el genial Allen d’altres temps. Un Larry David fent d’alter ego del director (llàstima que no l'hagi interpretat el mateix Allen!) de forma encertada, graciosa, entranyable i -clàssicament- neuròtica. No, no és del obres majors d'Allen però la gaudeixes!!.
Valoració: Notable Alt

SURVEILLANCE (2008)

L''òpera prima' de la filla de David Lynch, Jennifer Lynch, ha estat una sorpresa. Premiada com a millor pel·lícula en el Sitges'08, aquest film mal rotllero des de que arrenca té moltes coses del cinema de papa Lynch per l'atmòsfera incòmoda, pels secrets foscos de l'Amèrica profunda; el que no té, però, és el cripticisme d'aquell. Aquest film té inici-nus-desenllaç, deixant molt clar qui és l'assassí un cop arribat al final, com ha de ser!. En aquesta pel·lícula és interessant l'aire de Kagemusha (de Kurosawa) que té, és a dir, aquella història explicada per vàries persones, per tant, vàries versions d'un mateix fet... és curiós contrastar-les i veure que no acaben de quadrar amb la 'veritat', nosaltres l'anem sabent... sense saber-ho... ai, i paro que em lio per a no fer cap spoiler i millor veure-la! val la pena!

Valoració: Excel·lent

PARANORMAL ACTIVITY (2007)

Des de la 'bruja de Blair' que no havíem tingut un fenòmen semblant. Film fet amb '4 duros', amb aire amateur i càmara domèstica que gràcies a la promoció internàutica s'ha convertit en un gran negoci (a la seva pàgina web et permetien demanar-la per a que la fessin al cinema del teu poble... idea innovadora, no??). La història no té més: una parella jove en un casa embruixada que volen saber què passa tot instal·lant una càmara domèstica a l'habitació mentres dormen per a 'pescar in fraganti' a l'ésser paranormal en qüestió. Res de l'altre món, és cert! però allò inquietant és imaginar què pot estar passant a la teva habitació mentres dorms... nosaltres veiem el que a ells els passa .. brrrr! I un final potent! No és una obra mestra i serà oblidada (com li passà a la bruja de Blair) però et dóna algun bon sobresalt ...

Valoració: Bé alt

NE LE DIS A PERSONNE (2006)

Aquest film ha estat tot un descobriment. El director Guillaume Canet era fins fa poc, bàsicament, actor amb més de 30 films. En el 2002 debutà com a 'dire' i la que ens ocupa és la segona pel·lícula, amb la que aconseguí el premi César a la millor direcció. Actualment és parella de Marion Cottillard. Ne le dis a personne és un trepidant thriller amb un toc del Frenético de Polanski, marit que perd la seva dona en accident i al cap de bastants anys reb imatges de que ella està viva... què ha passat és el nus d'una història que res és el que sembla. Film que et pesca i no et deixa fins al final, ben resolt... i amb uns actors i actrius de luxe: André Dussolier, Kristin Scott Thomas, Nathalie Baye, Jean Rochefort,... el bo i millor del cinema francès. Molt recomanable!!

Valoració: Notable alt

LLUVIA DE ALBONDIGAS (2009)

Aques film és surreal com pocs. Un inventor sempre titllat de friki (i ho és, no ens enganyem!) en una illa sardinera afectada per una severa crisis econòmica ha inventat un aparell per a que plogui menjar, així que del cel comencen a caure hamburgueses completes (amb el seu formatge, amb el seu 'pepinillo', tot fent una oda a McDonalds) i espaguetis, gelats, bistecs.... i a voluntat! l'inventor demana el que volen que plogui i plou. La gràcia del film és tot el que aquest fet excepcional desencadena: el poble es fa mundialment famós, l'alcalde vol penjar-se la medalla, restaurants sense teulada per a que caigui el menjar directament al plat dels comensals, ... Ja us podeu imaginar que no estem davant d'un Miyazaki, ni d'un Pixar... però jo vaig riure molt!! i els meus nens s'ho van passar pipa!

Valoració: Notable