SR. ANDREU DAMESON, EL CARICATURISTA OBLIDAT

S'acaba de publicar el llibre Andreu Dameson. Geni de la caricatura escrit per Jaume Capdevila -Kap- i Lluís Solà i Dachs, un llibre en el que ens descobreix i es reivindica al sr. Andreu Dameson (1897-1968) caricaturista català tocat per la genialitat.
La vida d'aquest artista és un exemple clar de com segons el temps i l'espai en el que et toca viure pauta el teu camí vital. La guerra, l'exili i un vida gens fàcil va provocar que el sr. Dameson no fos reconegut com l'artista universal que hagués pogut ser.

La seva fou una vida de pel·lícula: Va debutar a la publicació anticlerical i d'esquerres El Xàfec tot satiritzant personatges i situacions de la vida local de la Garriga. Va estudiar a Barcelona i París (allà conegué a Picasso). Va marxar cap a l'Argentina de polissó en un vaixell tot deixant a una núvia plantada a l'altar... a la Garriga era conegut com a el guapo. Allà va col·laborar en publicacions com La Acción, Diario del Plata, Le Sourire o Le Miroir. L'any 1932 es presentà a un concurs de caricatures a Nova York i va quedar en primera posició amb Francesc Macià, President de la Generalitat de Catalunya (que veieu més amunt).

Al cap de poc temps va tornar a Catalunya i l'any 1939 va donar suport a la República ... en veure els efectes de la Guerra Espanyola i la 'bogeria' imperant va exiliar-se primer a França i després a Buenos Aires, tot fugint d'un camp de concentració francés. A la capital argentina viuria fins a la seva mort. L'any 1940, la portada del número de novembre de la revista Catalunya amb la caricatura de Lluís Companys (la teniu aquí dalt) -com a homenatge-resposta al seu assassinat- va donar la volta al món.

Segons els autors del llibre, si hagués nascut a Nova York, a hores d'ara, seria una celebritat. Els seus dibuixos estaven per davant dels de l'època, els seus 'volums' li donaven una personalitat especial als seus treballs. La seva caricatura no era 'burleta' sinó que ressaltava allò més definitori del personatges objectiu.

Maluradament, aquests reconeixements -massa vegades- arriben tard ...