NOVEMBRE

Novembre avui ens deixa i Myriam Negre

li dedica aquest muntatge en el seu blog:Mentes Uterinas

UKELELE

Esta extraña palabra seguramente suscita una imagen distinat en cada persona que la lea u oiga; entre otras cosas, por razones de edad. Habrá quien piense en Eddie Vedder, el cantante de Pearl Jam, o la fotógrafa madrileña Ouka Lele, el freaky de los 60 Tiny Tim o tal vez el mismísimo Elvis Presley de Blue Hawai. Entre la gente de mediana edad para arriba, resulta ineludiblela escena de Marilyn Monroe tocando este instrumento en Con faldas y a lo loco; aunque, bien mirado, acaso son más poderosas las del exotismo de Ava Gardner, Betty Grable o Gene Tierney en las películas rodadas en los mares del Sur. Por no hablar de Marlon Brando rodeado de hermosas muchachas polinesias en Rebelión a bordo. Será porque el ukelele es, precisamente, un instrumento musical de las islas del Pacífico. Bueno, casi.

Uke (pulga) y lele (saltarina) es el nombre con el que bautizaron los lugareños el cavaquinho -instrumento que llevaron unos inmigrantes portugueses a Hawai, allá por 1880-, por la manera que tenían de puntear las cuerdas. Con las debidas modificaciones, los hawaianoslo hicieron suyo, y su popularidad no tardó en extenderse a Tahití y la isla de Pascua.

En la actualidad, el ukelele forma parte de la música popular de cualquier rincón del Pacífico, desde Japón pasando por Nueva Zelanda (tierra de grandes luthiers). Bajo otros nombres o formas, también triunfa en el Caribe y Brasil. Hasta Warren Buffet puntea la pulga saltarina.

John W. Wilkinson

A Globish del Magazine de La Vanguardia

SRA. AUNG SAN SUU KYI I EL FILM THE LADY

Es tracta de la Mandela d’Àsia, un símbol mundial de la lluita pels drets humans i la democràcia. La sra. Suu Kyi és filla del comandant Aung San, heroi nacional que va negociar el tractat d’independència del seu país –Birmània- de Gran Bretanya poc abans de ser assassinat el 1947. Dos anys abans, naixia a Rangún la seva filla Aung San Suu Kyi, aquesta va viure a la Índia, va estudiar a Oxford i va treballar a la secretaria de Nacions Unides a Nova York.. la seva mare malalta fou el motiu per tornar al seu país, coincidint amb les protestes populars d’una població farta del partit únic que governava Birmània (porten des de 1962 governats per juntes militars) i l’alçament del 08/08/88 fou una bona mostra. La sra. Suu Kyi es va erigir com una líder per a la seva gent, fou capaç de reunir 500.000 persones en un míting a Rangun a favor de la democràcia. Amb el seu partit -Lliga Nacional per a la Democràcia (LND)- va guanyar les eleccions de 1989 però els militars anul•laren els resultats, imposaren un règim dictatorial (encapçalat pel general Than Shwe), canviaren el nom del país a Myanmar i empressonaren a la sra. Suu Kyi en arrest domiciliari fins al 1995... aquest intent opressor per silenciar la seva veu van ajudar a crear un aura mítica al voltant d’aquesta senyora d’aspecte fràgil i calmat, tenaç i valenta. Per a reforçar encara més aquest suport de la resta del món se li concedeix el premi Nobel de la pau el 1991. Des de 1989 fins al novembre de l’any passat ha estat mancada de llibertat: tancada a la presó o en el seu domicili ... fa 10 anys que no veu als seus fills que viuen fora del país. La persecució contra la sra Suu Kyi ha estat implacable i incansable qualsevol motiu era una raó per declarar-la de nou culpable i empresonar-la. Than Shwe no pot suportar ni escoltar el seu nom ... per aquest motiu, els/les birmans/es la van començar a anomenar la Dama (the Lady).
L’agost del 2009 la comunitat europea va endurir les sancions econòmiques, comercials i diplomàtiques al país birmà un cop coneguda una nova sentència contra la Nobel de la pau... Per fi, el 13 de novembre de l’any passat la Dama fou alliberada, 3.000 persones l'esperaven a la porta de casa seva per a donar-li suport i celebrar el dia somniat del seu alliberament. Sembla ser que el règim busca la complicitat de la comunitat internacional i ha permès un visat per a que el fill de la líder pogués entrar al país i estar amb la seva mare, que ja té 64 anys i de salut debilitada... per tant, cada cop menys perillosa per al règim. Tot i això, molts birmans esperen que qualsevol excusa sigui motiu d’un nou empressonament. A meitat del mes passat el règim va alliberar diversos presos polítics, va rebaixar la censura en els mitjans de comunicació i sembla ser que no impedirà la participació del partit de la sra. Suu Kyi en les properes eleccions...
Els fets de l’alçament del 08/08/88 foren protagonistes del film Más allà de Rangún (dirigida per John Boorman), un destacable film protagonitzat per Patricia Arquette en el que ens mostrava de forma crua i clara la situació dictatorial que vivia el país i s’enaltava la figura de Suu kyin. Es tractava però d’un presència secundària, ara ens arriba la biografia d’aquesta líder birmana: The lady, dirigida pel sr. Luc Besson. Michelle Yeoh (vista a Tigre i Dragón, per exemple) interpreta a la premi Nobel... tot i la fama que s’ha guanyat el director d’exagerat, desproporcionat i artificiós al llarg de la seva carrera cinematogràfica, en aquest projecte, s’ha proposat com a objectiu l’autenticitat, amb detalls com intentar filmar el més pròxim als llocs reals dels fets, fent aprendre birmà a la sra. Yeoh, que els 3.000 extres que hi participen fossin birmans o reconstruir fil per randa la casa on va estar en arrest domiciliari l’activista durant 15 anys.... s’ha de dir que, estrenada en diversos festivals, no ha rebut l’aplaudiment de la crítica però serà una bona oportunitat de donar a conèixer al món la força d’una líder infatigable, una veritable icona de la llibertat. Aquí teniu el tràiler

27. ALGU QUE VOL FER COSES...

Algú que vol fer coses professionalment amb mi em cita al matí. Però no acudeix a la reunió. Caom deia Hemingway, un paio no falla a una cita si no és que sigui mort. La informalitat és un signe diàfan del veritable interès. Fer perdre el temps als altra és d'una mala educació determinant.

Josep Igual (2009)

Quaderns Deltaics.

EL RECELO UNIVERSAL

Han pasado unas semanas, pero en nuestras retinas persisten y persistirán las imágenes de la niña china que fue atropellada dos veces -primero por una furgoneta y luego por un camión- y que quedó en el asfalto sin que los que pasaban por su lado hiciesen nada por ayudarla. Hasta que una mujer -esa sí- la recogió. Es tal el revuelo que la pasividad de los transeúntes ha despertado, en China y en lo que no es China, que el gobierno de Foshan, el lugar donde sucedieron los hechos, ha decidido premiarla. El premio consisten en 20.000 yuanes (unos 2.300 euros) que la mujer dividirá con la familia de la niña, que finalmente murió. Amargos 10.000 yuanes. Los medios de comunicación chinos achacan la pasividad de los transeúntes a la falta de éticay de valores morales. Y a una leyenda urbana. Según explican, existe en China la creencia de que si uno ayuda a una persona herida y la lleva al hospital, esa persona le acusará luego de lo que sea que la haya sucedido para que, de esa forma, tenga que correr con todos los gastos de su ingreso hospitalario. Esa convicción permite deducir, una vez más, que hay tanta mala fe como burricie, aquí y en la China popular.

La creencia de que ayudar a los demás acarrea consecuencias desagradables no es exclusivo de Extremo Oriente. Hace unas semanas, una amiga ucraniana me explicó un chiste que hay que situar en el contexto de Ucrania, un país sin el fervor adoptivo que hay en otros lugares del planeta. Un hombre va en coche por la carretera. Ve a lo lejos a una mujer que hace autostop. Se detiene a recogerla. La mujer sube al coche, da las gracias al hombre y este reprende la marcha. Al cabo de un rato la mujer se desmaya. El hombre calcula que, si la lleva al hospital, llegará tarde a su casa, donde le esperan su mujer y sus tres hijos. Pero finalmente decide que no puede dejarla abandonada en medio de la carretera. Se desvía de su ruta y va al hospital más cercano. Allí la mujer ingresa en urgencias y la atienden mientras el hombre va mirando el reloj con nerviosismo. Al cabo sale el médico, sonriente, y le felicita: "Enhorabuena. Su esposa está embarazada". El hombre le contesta que ni esposa ni nada, que no conoce a esa mujer, que simplemente acaba de recogerla en la carretera y que de repente se ha desmayado. Desconcertado, el médico vuelve adentro. La mujer insisten en señalar al hombre como responsable de su embarazo y explica que mantienen una relación desde hace tiempo. El médico decide entonces hacerle pruebas de paternidad. Se las hace y, al cabo de mucho, el médico vuelve a salir, se acerca al hombre, que cada vez está más nervioso, y le dice: "Ya tenemos el resultado. He de darle dos noticias. Primero la buena: no es usted el padre del bebé que espera esa mujer". El hombre respira aliviado. "¿Y la mala?", pregunta. "La mala es que no lo es porque usted es estéril". Chocado, el hombre sale del hospital, entra en su coche y, mientras lo pone en marcha, le viene a la cabeza la imagen de su mujer y sus tres ¿hijos? Fin del chiste. Es ucraniano, pero seguro que todos los que pasaron junto al cuerpo de la niña china lo suscribirían de inmediato.

Quim Monzó a Seré Breve de

el Magazine de La Vanguardia (13/11/11)

1395 DAYS WITHOUT RED

Aquest és el títol d'un interessant projecte de videoart que sorgeix de la col·laboració de Sejla Kameric (Sarajevo, 1976) i Anri Sala (Tirana, 1974). El resultat és un film de 60 min. de durada de la fussió de la feina d'ambdós artistes. 1.395 són els dies que Sarajevo va estar assetjada entre el 1992 i 1996. En el migmetratje, dues accions s'entrecreuen i dialoguen: l'intent de creuar el carrer sense ser abatuda per un franctirador de la protagonista (Maribel Verdú) i els assajos de la 6a Simfonia de Txaikovski de l'Orquestra Filharmònica de Sarajevo, formació musical que va continuar treballant i assajant ininterrumpudament durant tots els dies que va durar l'assetjament... de la combinació d'ambudes accions en surt un diàleg molt interessant de sincronització d'imatge i música. Filmada en el Sarajevo actual, fent evident que estem en el present però ressonant, inevitablement, aquells actes terribles del passat. Passat i present per a que no torni a passar en el futur...

Durant aquells 1.395 dies milers de ciutadans de Sarajevo van haver de creuar els carrers per anar a la feina, comprar menjar o visitar la família... una acció senzilla i quotidiana -la de creuar el carrer- que en aquell entorn es transforma en un autèntic acte de supervivència. I això recull el vídeo: mirades de por, alenades d'aire, respiracions entretallades, silencis que són un crit ... el recorregut de la protagonista del vídeo acaba just en el punt on fou assassinat el pare d'una de les co-directores, la sra. Kameric... no pot ser més colpidor.

Aquí podeu veure un fragment del vídeo...

Ho podeu veure en el Macba fins al 09 de gener.

PARROT MUSICA CHOMON

Ens agrada el sr. Parrot! És tracta d’un dels artistes més versàtils que tenim; adaptable però amb personalitat. Ell és capaç de crear les cançons del Club Súper 3, d’arribar a top ten dels més venuts amb el seu personatge de El Chaval de la Peca o conduir un programa per a mostrar el talent de la gent gran a Casal Rock ... ¡el Marc puede con todo!.

Els seus darrers treballs discogràfics foren Avions (2009) i el disc d’homenatge a la Nova Cançó tot fent-ne versions (50 anys de la Nova Cançó, 2009).

Sempre inquiet, sempre creatiu, el Marc Parrot i l’Orquestra Impossible han creat l’espectacle multimèdia OMBRES DE PLATA, en el que, en directe, interpreten música original mentres es projecten films muts del sr. Segundo de Chomon. Produint-se un contrast estimulant de la poesia d’ambdós creadors. Imatges de principis del cinema, dels inicis del segle XX amb música del segle XXI. El cinema mut, en blanc i negre, sense els retocs i esteticisme del cinema actual provoca una estranya fascinació, i és per la que s’ha deixat emportar Marc Parrot a l’hora de compondre música que la il·lustri. Gràcies a la col·laboració de la Filmoteca de Catalunya, el músic –desconeixedor de l’obra de Chomón- s’hi va capbussar i navegar en les imatges per a trobar inspiració musical. En paraules del músic les cançons expliquen històries “que s’amaguen entre els decorats pintats de les pel·lícules de Chomón”.

Aquest espectacle –en el que el sr. Parrot adopta el personatge del trobador de Sant Quirze Safaja- es va poder gaudir en directe a l’Auditori el passat 10/11, després de passejar-se per mitja Catalunya; i s’ha convertit en el nou disc del sr. Parrot: COMENÇAR PEL FINAL.

Marc és gran !!

DE VIDA (38): L'INCENDI

PRIMERA RESPOSTA AL 20N...

NEI, NON, LIÉ, EZ, NO, LE, NEJ, NEE, NE, NIE, NEM, YOK, KHÔNG, NANN, NÍL, TIDAK, NEE, HAPANA, NYET, HINDI, MAI, CHA, AHÁNIRI, EI, NON, NEIN, OCHI, BÙ, JO, NU, VOCH, PEPE, KEE, NAGE, 'A'OLE, LO, AHMO, NÃO, JANI, INA, KARE, NEI, NON, LIÉ, EZ, NO, LE, NEJ, NEE, NE, NIE, NEM, YOK, KHÔNG, NANN, NÍL, TIDAK, NEE, HAPANA, NYET, HINDI, MAI, CHA, AHÁNIRI, EI, NON, NEIN, OCHI, BÙ, JO, NU... NO !!!

APOCALIPSI A BARCELONA DELS GERMANS PASTOR

Després de debutar amb èxit a Hollywood amb Infectados, els germans Pastor (Álex i David) van presentar en el darrer Festival de Sitges el seu nou projecte: The last days; títol prou suggerent i indicatiu de per quins terrenys ens volen portar els germanets. Es tracta de continuar aquell aire apocalíptic ja descrit en el seu primer film però situar-lo en entorns coneguts del lloc on van néixer: Barcelona. Les imatges-avançament del projecte que es van poder veure a Sitges’11 mostraven un cérvol corrent pel passeig Lluís Companys, ple de cotxes desballestats; un passeig de Sant Joan atapeït de fum, foc i destrucció. En paraules dels seus creadors: “La pel·lícula parteix d’un brot d’agorafòbia que impedeix a la gent sortir de casa. Serà la peripècia d’un oficinista que ha d’anar a buscar la seva nòvia superant obstacles. El que en metro seria un recorregut de 10 minuts, aquí serà una autèntica odissea”. L'acció es situa l'any 2013, unes setmanes després de que una epidèmia s'apoderi del món: un brot d'agorafòbia agut impedeix a la població sortir de les seves cases, enmig d'aquest panorama un jove ha d'anar a buscar a la seva núvia ... i aquí comená l'odissea. Començaran a filmar la primavera vinent

El germans Pastor que triomfen ‘allà’ tornen a filmar ‘aquí’ per a ensenyar-nos una Barcelona com no hem vist mai ...aquí va un avançament en forma de teaser!

RHEIN II DEL SR. GURSKY, LA FOTOGRAFIA MES CARA

Aquesta fotografia que veieu, amb el títol de Rhein II -del fotògraf Andreas Gursky-, s'ha convertit en la fotografia més ben pagada després de vendre's per 4,3 milions de dòlars (3,1 milions d'euros) en una subhasta de Christie's a Nova York la setmana passada.

Aquesta fotografia del sr. Gursky és del 1999 i forma part d'una sèrie de sis, que estan repartides pel món: MoMA, Tate Modern o el Museu d'Art Modern de Munic.

Certament, la qüestió del 'valor de l'art' és un tema molt curiós, i de ben segur que hi ha variables que als neòfits se'ns escapen, però ... vosaltres pagaríeu aquesta quantitat per aquesta foto? (jo, abans ho faria amb alguna de la sra. Laura Medrano, sense dubtar-ho!).

PESCANT SERIES DE TV (1): VIGILADOS. PERSON OF INTEREST

Que les series de TV estan passant per un moment daurat ja fa temps que ho anem comentant, que alguns treballs arriben a la categoria d'obra mestra és una veritat com un temple i que molts directors/autors estan deixant el seu segell en aquest mitjà televisiu ja és un fet.

Com que tinc poca feina (ja ho tenim això els/les que fem un blog) he decidit obrir una secció de 'pesca' de series, és a dir, detectar, comentar i visionar aquelles que poden valdre la pena.
Vigilados. Person of interest és un dels nous productes del sr. J.J. Abrams (el geni de Lost). Avui a la Sexta a les 22:25 podem veure el primer capítol. Acompanya al sr. Abrams el sr. Jonah Nolan (germà del sr. Christopher Nolan) que va signar el guió de Caballero Oscuro... de fet, Person of interest té molt de l'esquema Batman: milionari que ha invetat una aplicació informàtica de vigilància per a detectar crims abans de ser comesos s'alia amb un ex-agent de la CIA per a netejar els carrers de criminals. El símil Batman/Alfred és evident. En el paper de milionari -mr. Finch- trobem a Michael Emerson (guanyador de 2 premis Emi pel fascinant treball donant vida a Benjamin Linus) en el d'ex-agent -Reese- a Jim Caviezel (el Jesucrist a Passion de Mel Gibson). Junts s'uniran per a preveure els crims, tema molt present en una societat marcada per la paranoia post-11-S ... aquesta previsió és l'arma més adequada, ressons evidents del Minority Report (del sr. Spielberg).

La serie que barreja acció i misteri ha estat un èxit d'audiència a la CBS nord-americana (sort que no va tenir el sr. Abrams amb el seu darrer producte: Undercovers). Avui, tothom davant de la Sexta, el sr. Abrams contraataca !!!

LA JUBILACIO DE LA COMPANYIA ELECTRICA DHARMA ?

La Companyia Elèctrica Dharma (o, senzillament ‘la Dharma’) fou un grup de referència en els meus primers anys d’adolescència: les seves músiques inquietes, barreja de folk i rock, les seves lletres combatives que ens parlaven de la nostra identitat i del futur que volíem per al nostre petit país i, sobretot, el seu directe vibrant, incansable i elèctric ... es convertiren en la BSO de molts moments de la meva vida, la peça La presó del rei de França –per exemple- continua tan arrelada en la meva ànima com el primer dia. Passats els anys, aquell enamorament inicial es va anar refredant, però de tant en tant, m’he anat aproximant al seus nous treballs, a les seves noves inquietuds i propostes musicals. I és que, tot i alguna petita aturada, els germans Fortuny han estat sempre al peu del canó fins arribar a ocupar un lloc rellevant en l’anomenada ‘world music’, com a representants dels sons del nostre país.

La Dharma va néixer i créixer amb a marca d’una mort sobtada i transcendent: la d’Esteve Fortuny, membre cofundador i compositor principal del grup fins llavors. L’any 1986, durant un concert, un atac cerebral s’emportà l’ànima del grup amb una llarga trajectòria a les seves espatlles caracteritzada, principalment, pel rock i lleugeres notes folk. Aquella mort, va marcar per sempre el desenvolupament de la Dharma ja que van haver de trobar algú que assumís el paper del compositor del grup; li van retre homenatge en un disc emotiu i bell -Homenatge a Esteve Fortuny (1987)- ... i fa unes setmanes, quan es complien 25 anys d’aquell tràgic succés, el grup va decidir organitzar un concert amb un doble objectiu: retre homenatge al germà mort i anunciar el comiat d’aquest emblemàtic grup. Presentar un comiat tot recordant la memòria del germà evidencia fins a quin punt fou transcendent per la grup aquella desgràcia. Amb el nom de Nit col·lectiva: en memòria d’Esteve Fortuny, al Palau de la Música, el passat 24 d’octubre, grups com Obrint Pas, El Petit de Cal Eril, Raydubaum, Mesclat, Rosa Luxemburg o Roger Mas... van interpretar cançons dels Fortuny i els van acompanyar dalt de l’escenari. La Dharma no diu un adéu per sempre sinó que es tracta d’una aturada en el camí per a retrobar-se, redefinir-se... per a enfortir-se? Això esperem... Força Dharma !!!

EL TEATRE EM FASCINAVA...

El teatre em fascinava i se m’enduia el cap. El cinema era una altra cosa. Feien dues pel•lícules, la primera era la dolenta, la segona la bona. Les que m’agradaven, m’agradaven tant que a la nit les tornava a veure completes, amb els rètols inicials inclosos, en somnis. Algunes vegades havia sortit del cinema com un somnàmbul, sense saber ben bé què em feia, caminant de nord cap a casa, però amb el cap encara al llençol blanc de la pantalla. Hollywood era una paraula màgica, el llatí i la litúrgia que podia transformar les nostres vides. Admirava amb delectació els rètols clavats a la paret del vestíbul de la sala amb els noms anglesos impronunciables –Norma Shearer, Leslie Howard, Ronald Colman, Myrna Loy, Ginger Rogers, Mickey Rooney, Spender Tracy... ¿Qui, si no era el predilecte dels déus, podia dir-se així, amb aquells noms fabulosos d’un altre planeta?- i amb escenes i fotogrames –els cartons, en dèiem- de les obres anunciades per a la propera setmana, més suggestives que les pel•lícules. Gairebé tots els nois feien col•lecció de cromos de futbolistes; només dos o tres guardàvem i ens canviàvem programes de mà de propaganda de les pel•lícules. En sortien de nous cada setmana. Al mas, l’àvia es feia portar cada dia La Vanguardia del poble i així que la tenia, si feia bon temps, es retirava amb un cadirot prat enllà perquè ningú no la destorbés, seia sota el cirerer o sota un roure i es passava mig matí o mitja tarda llegint les notícies. Quan tornava a casa i abandonava el diari, jo l’agafava i obria les pàgines de cinema per veure els anuncis de les pel•lícules que estrenaven a Barcelona, i la gran ciutat em semblava el melic del món simplement perquè sempre hi havia pel•lícules noves per veure”

Emili Teixidor (2003:136-137) Pa negre

MAIOL FA 5 ANYS !!!

El nostre petit Mickey particular

avui fa 5 anys ...

PER MOLTS ANYS, GUAPÍSSIM !!!

DISFRESSA DE SOLDAT IMPERIAL

Sí, sí, això que us presento avui és una autèntica frikada, però frikada, frikada! , que només els i les fans de la saga Star Wars poden entendre: Es tracta d'una disfressa de soldat imperial, però autèntica, eh? res d'imitacions!.

L'any 1977, George Lucas va encarregar al dissenyador Andrew Ainsworth les armadures dels soldats imperials (o stormtroopers) que estaven al servei de l'emperador Palpatine i el seu sequaç Darth Vader....

Han passat 30 anys i el sr. Ainsworth (que no és tonto!) continua venent rèpliques d'aquestes armadures per internet. Aquestes armadures es fan a mà seguint els motllos originals de la saga cinematogràfica. La productora Lucasfilm no li va posar fàcil al sr. Ainsworth per a que fes negoci de la seva creació (tot i ser seva!) i van arribar, fins i tot, als tribunals; la justícia va donar la raó al dissenyador per considerar que es tracten de peces de disseny industrial i no obres d'art.

El casc i la pistola es venen per separat. Si volem comprar tot el pack només costa 1.600€ ... ai, quants col·lecionistes malalts pagarien molt més per aconseguir aquest tratge !!!???

La poso a la carta als Reis o què?

ACTUMOBIL, ACTUALITAT AMB CLICKS DEL SR. NAVARRA

Per als i les que hem jugat molt amb els clicks de playmobil durant la nostra infantesa ja coneixem l'enorme força evocadora que tenen; tot i la seva inexpressivitat, la gran varietat de detalls i complements mil aquests ninots de 7,2 centímetres permeten escenificar-nos infinitat de situacions màgiques, inventades ... o no.

Un fotògraf belga, el sr. Grégory Navarra, ha creat una revolucionària i molt visitada pàgina en el Facebook anomenada Actumobil. Com el seu nom indica, el fotògraf escenifica en una foto alguna notícia d'actualitat amb els clicks adequadament tunejats i la pàgina està narrada per Papamobil, un click amb botes i jaqueta de serrells. Les seves fotografies han representat a Michael Jackson i el seu metge, els polítics socialistes de les primàries franceses, al mort d'Steve Jobs (aquestes dues en la fotografia) o la família Sarkozy-Bruni.

Com us podeu imaginar, es tracta d'una creativa proposta feta amb molta ironia i sentit de l'humor. La primera fotografia fou del Nadal del 2009 i davant l'enorme èxit va augmentar el ritme de producció, va creacr la pàgina del Facebook i,fins i tot, en faran una serie de televisió.

Creatius al poder !!!

OPENINGS, PETITES OBRES MESTRES DE LA TV

Amb el nom d’openings es coneixen el títols de crèdits inicials de les series de televisió. Des dels inicis de la Història de la Televisió que els seus productes han intentat capta l’atenció de l’espectador o imprimir l’estètica de la sèrie des del primer segon de la mateixa; aquesta feina, però, en els darrers temps ha assolit el nivell d’autèntiques obres mestres.
Si hi ha una productora que s’ha encarregat de revitalitzar el món de les series televisives encallades i vistes com a productes audiovisuals de segona categoria fins llavors, ha estat, sense cap mena de dubte, HBO. Amb Los Soprano o A dos metros bajo tierra van demostrar que es podien fer obres de qualitat i ‘enganxar’ al gran públic que mira la televisió: amb històries originals, bons personatges, produccions cares i una cuidada estètica.
Pel que respecta a openings especials, la productora HBO també fou el que va donar el tret de sortida en aquest renaixement de la televisió i A dos metros bajo tierra ens va oferir un crèdits incials preciosos. També ho foren Carnival, de la mateixa productora.

De fet, des dels anys ’90, els premis Emy destina un guardó per la capçalera de sèrie més atractiva. En aquests moments, dos dels opening més impactants tenen a veure amb la sang: True Blood i Dexter.

Actualment, HBO continua apostant per uns bons opnenings, com és el cas de Broadwalk Empire que disposa d’uns crèdits inicials potents i elegants.
L’impacte d’un bon opening està en un aspecte molt cuidat a nivell visual, un bon acompanyament musical i, sobretot, en ser capaç d’introduir-nos en pocs segons en l’univers de la sèrie. Altres openings ben aconseguits són: Game of Thrones, The Pacific, Rubicon, Mad Men, The Walking Dead, Weeds, Downton Abbey, Luther o Misfits.

El següent pas és superar els openings i veure les series senceres... quina feina se'ns gira, no???

340. UNA MITJA VERITAT...

Una mitja veritat pot donar per fer una novel·la. Una mentida completa pot donar per bastir un sistema polític

Josep Igual (2009)

Quaderns deltaics