_
Un heroi entra en una casa en flames. A dins hi ha un nen i un gos. L'heroi només té temps d'endur-se'n un dels dos. Vostè quin escolliria? La resposta no és tan fàcil com sembla.
No fa gaire vaig constatar fins a quin punt l'especialització pot fer perdre el contacte amb la realitat. Dinava amb una biòloga, jo ignorava que era expert en calamrs, i quan em vaig demanar un plat amb all i julivert em va caure una esbroncada fenomenal. La biòloga, molt pacient, em va explicar les meravelles d'aquelles criatures, com havien evolucionat i s'adaptaven al medi aquàtic. Els calamars eren més intel·ligents que Einstein, més guapos que Brad Pitt. Els calamars són un miracle natural; jo no ho sabia, però els calamars tenen més propietats que l'àloe vera i Fèlix Millet junts.
Amb l'excusa de l'ecologia ens ha entrat per la porta del darrere un neopuritanisme que espervera. Si en rastregem l'origen tot va a parar a un individu: Walt Disney. El món Disney va organitzar una transfusió a gran escala de virtuts humanes en direcció a caricatures animals. Són un nosaltres indefens, simpàtic, idíl·lic. La nostra visió del món animal ha esdevingut tan absurda com malaltissa. Els adjudiquem sentiments, valors i raonaments que no tenen perquè només són el que són: animals.
La pregunta, la pregunta realment important, és aquesta: ¿fins on estan disposats a arribar els animalistes? El 2009, en una entrevista en directe, Barack Obama va ser importunat per una mosca. Va demostrar que és molt hàbil de reflexos, perquè la va esclafar d'una manotada. L'endemà va ser severament criticat pels animalistes. Bruce Friedrich, portaveu de la PETA, la principal associació americana que defensa la dignitat animal, va alliçonar-lo: "El que hauria d'haver fet és agafar-la suaument i deixar-la anar per alguna finestra". Perquè, com va afegir el mateix Friedrich, la PETA defensa "la commiseració fins i tot amb els animals més petits i menys simpàtics". Quan ni el president dels Estats Units pot matar una mosca és que està passant alguna cosa. Per cert: aquella mateixa setmana un bombardeig americà a l'Afganistà va matar 140 persones, entre les quals hi havia 93 nens. Què hi va dir la PETA? No res. D'acord, una organització no pot ocupar-se de tots els mals del món. Però amb la mà a cor:a vostès no els sembla sospitós, almenys una mica sospitós, un grup que es preocupa més per una mosca turmentada que per una massacre infantil? En canvi, la PETA i altres associacions han denunciat reiteradament els animals morts en conflictes bèl·lics, als quals qualifiquen de víctimes innocents: "Els animals no fan la guerra. Per què haurien de patir pel fet que els humans sí que la facin?" Els nens afganesos tampoc fan la guerra, hi podríem afegir.
En un món idíl·lic no hi hauria conflictes. Però el món mai ha estat bucòlic i mai no ho serà. La vida és conflicte, i això implica que sovint hem d'escollir entre dos béns. I la naturalesa no és un parc temàtic. Al Congo els ximpanzés entren a les cabanes pobres i se n'enduen els nadons. Per devorar-los, és clar. Això no fa culpables els ximpanzés, només els fa animals. El que indigna és que els animalistes comencin campanyes contra la guerra, la deforestació, l'explotació minera i altres mals, però que ho facin quan han constatat que això pertorba el medi ambient dels ximpanzés, no les vides humanes. El Congo serà la vergonya de la nostra generació. En el futur els que han de venir miraran enrere i es preguntaran què va fer el món mentre tres milions d'éssers humans -tres milions!- morien a causa de la guerra, la desestructuració social i la rapinya de les multinacionals. I la respostadels historiadors serà: "Protegíem els micos".
Fa pocs ens va visitar Jane Goodall, la gran especialista en ximpanzés. Li van preguntar si era partidària de concedir drets animals als animals. Molt lúcida, va dir que no, que els humans ja teníem drets humans, i que tampoc els respectàvem. Jo aniria un pas més enllà: com que els animals del nord ja tenen drets humans, almenys podríem concedir als humans del sud drets animals. Alguna cosa hi guanyarien.
Però tornem a a biòloga dels calamrs. Després d'un exquisit dinar de patata bullida i quefir, per no ofendre-la, se'm va ocórrer plantejar la qüestió de l'incendi, el gos i el nen. A qui salvaria? Hum! Va mirar el sostre, va reflexionar greument, i va concloure: "Hauria de rumiar-ho". I saben què? Doncs que mentre ella s'ho rumiava jo vaig demanar una ració doble de calamars a la planxa i me'ls vaig cruspir la mar de content.
Albert Sánchez Piñol, a debat
de l'Ara del diumenge 27/05/12