BON NADAL !!!

_

 

Marxem de Vacances fins al 07 de gener !!!!

 

 

50 ANYS DEL DEBUT DEL SR. RAIMON A BARCELONA

_

El passat dissabte va fer 50 anys de la primera actuació del sr. Raimon a Barcelona. Va ser al Fòrum Vergés el 15 de desembre de 1962 i només tenia 22 anys. Aquesta és l'excusa per a que aquests pocs dies que falten per acabar el 2012 es succeeixen els homenatges al cantant de Xàtiva: una exposició, la medalla d'Or de Barcelona, sessions a la Filmoteca i concert al Liceu.

L'exposició Raimon. Al vent del món la podeu veure a l'Arts Santa Mònica de BCN. Fins al 26 de gener. La mostra és una gran oportunitat per a recòrrer la vida artística i personal del 'de Xàtiva'. L'exposició està dividia en espais temàtics: 'Al vent', 'Cançons d'amor, cançons de lluita', 'Diguem no. La derrota no acceptada', 'En la gran pàtria humana', 'Entre la nota i el so', 'Del llibre al disc, del disc al llibre' i 'Barcelona-Raimon. Una història d'amor'. Diferents perspectives de l'artista que ens endinsa en la feina -rellevant i de referència- d'aquest cantautor. Bona part del material exposat forma part del arxius personal del mateix Raimon (manuscrits, caràtules, fotografies...). Tot l'univers Raimon en una exposició.

 

El sr. Ramon Pelegero Sanchís -Raimon-, va tenir des de 1962 una relació d'amor amb la ciutat de Barcelona, fins a quedar-s'hi a  viure. La ciutat li retorna el reconeixement amb l'entrega de la Medalla d'Or de Barcelona.

El 30 de novembre Raimon va oferir al Liceu una actuació memorable, per a celebrar aquests 50 anys de debut a Barcelona. Va començar el recital amb la inaugural i contundent Al vent... Amb el recinte ple de gom a gom, amb les entrades esgotades el cantautor que va arribar 'cridant' des de Xàtiva dos dies després d'emocionar de nou al Liceu feia 72 anys. Aquest ha estat el punt culminant d'un final d'any d'apalaudiments i reconeixements cap a tota una icona de la cançó en català (amb permís de Llach). Un Raimon que encara té molt per oferir i crear, com demostra el seu darrer treball: Rellotge d'emocions.

 

 

  

 

 

XERRADA DE LA FATARELLA 1938 A AMPOSTA

 
El projecte de La Fatarella 1938 ja ha superat la fase crowdfunding i estem molt contents/es per la col·laboració rebuda, gràcies a tots i totes vosaltres la idea està a punt de fer-se realitat.

 

 

Tot i això,   us hem d'explicar que abans d'acabar el termini a Verkami vam haver de fer una injecció de diners per a poder arribar a la xifra total i no perdre els que havíem aconseguit. Per tant, tota ajuda, col·laboració i donació, encara és benvinguda!

 

 

S'ha obert un número de compte amb aquest objectiu:

0075-0113-085-0701245182.

 

 

El proper dissabte 15/12 a les 20:00 al Casal d'Amposta farem una xerrada per a presentar el projecte i exposar la vigència d'aquest. Serà una acte ben complet: reflexions, música, vivències... amb Júlia Idiarte (antropòloga), Elisa Huguet (músic),

Joan Ferré (escriptor), Pau Bertomeu (director del projecte) i jo mateix.

 

Podeu seguir totes les novetats del projecte a:http://www.lafatarella1938.com

 

Ens veiem el dissabte ... amics i amigues,

La Fatarella 1938 US NECESSITA !!

 

Mentrestant, us deixo la petita entrevista radiofònica que em va fer el sr. Jordi Galo a En Construcció d'Amposta Ràdio per a parlar de la xerrada.

  

AMOR DEL SR. HANEKE MILLOR FILM EUROPEU

_ 

El premis al cinema europeu que concedeix l'Acadèmia de Cinema Europeu van nèixer l'any 1988 amb la intenció de fer competència amb els premis Oscar, això no ho han aconseguit mai malgrat que en els darrers anys els guardons han tingut cert ressó mediàtic. El darrer film del sr. Haneke -Amor- la dramàtica història d'una parella octogenària al final dels seus dies ha estat el gran guanyador d'aquests premis. A més d'emportar-se el premi al millor director, també va obtenir el reconeixement l'actor i l'actriu que el protagonitzen, els veterans Emmanuelle Riva i Jean-Louis Trintignant.

 

El gran Alberto Iglesias va rebre el premi per a la BSO de El Topo, després d'haver estat nominat 6 cops. Premi honorífic per al sr. Bernardo Bertolucci per la seva carrera cinematogràfica i també per a la sr. Helen Mirren.

 

Altres premis de la nit: Millor Guió per a Thomas Vinterberg i Tobias Lindholm per Jagten (La Cacera);Millor Fotografia per a Sean Bobbit i Millor Muntatge per a Joe Walker per Shame; Millor Documental per a Winter Nomads (de M. von Stürler); Millor Pel·licula d'Animació per a Alois Nebel (de Tomás Lunák); Premi del Públic per a Come as you are (Hasta la vista)(de Geoffrey Enthoven).

SR. GABRIEL LLUELLES RABADA

 

(1923-2012)

 

El sr. Lluelles fou dissenyador industrial. Es va formar a l'Escola Industrial de Barcelona. Des de finals dels anys '40 del segle passat va treballar com a delineant i pèrit industrial mecanicoelèctric per a les empreses d'electrodomèstics més destacables.

 

L'any 1947 s'incorpora a Pimer (Pequeñas Industrias Mecánico-Eléctricas Reunidas) passant de delineant al departament tècnic. De 1962 a 1970 va ser director del departament de desenvolupament i construcció de Braun Española, SA (empresa sorgida de la fusió de Pimer amb Braun AG). Posteriorment, va treballar com a dissenyador independent per a Pacar Electrónica, Bettor Dual SA i Taurus (on es va jubilar l'any 1988).

 

La seva capacitat innovadora va proporcionar el disseny a multitud de planxes, esperemedors, aspiradores, molinets de cafè i assecadors... però, sobretot, per al que li hem d'estar agraïts tots els pares i mares de Catalunya és pel 'MINIPIMER': què seria de la nostra vida paternal sense ell???!!!!

 

El Minipimer fou dissenyat l'any 1959, exportat a 50 països i guanyador de diversos premis.

 

El sr. Lluelles moria la setmana passada i com a pare/alimentador d'infants li agreixo haver-nos fet la vida una mica més fàcil. Tot i que si parlés el pediatra Carlos González li retrauria el retard que provoca, als nens i nenes, el seu invent en l'arribada a l'estadi de mastegar aliments sòldis... però aquesta és una altra història.

QUINQUI

_

La última novela de Javier Cercas 'Las leyes de la frontera', cuenta la historia de unos quinquis de finales de los años '70. Por aquel entonces, quinqui era un término que se oía a todas horas, máxime en los telediarios, pero fue cayendo en desuso a medida que fueron muriendo los quinquis. Con su pinta de proceder de algún argot, sería raro que lo recogiera el DRAE. Pero sí lo hace: "Persona que pertenece a cierto grupo social marginado de la sociedad por su forma de vida". Dicho así, la sociedad está llena de quinquis.

 

El Diccionario del argot es más explícito: "quinqui: ladrón, timador, maleante". A continuación, incluye unas citas literarias; entre ellas destaca este del lute: "Desde entonces fuimos quincalleros o, como le gusta a los periodistas, quinquis". Otra cita afirma que los quinquis en realidad son los mercheros, voz que el DRAE no recoge.

 

Una búsqueda revela que los mercheros eran unos moriscos que volvieron clandestinamente a España después de ser expulsados. Se dedicaban a vender y arreglar objetos de metal: la quincallería; de ahí quincalleros, que derivó en quinquilleros y, a su vez, quinquis. Todo encaja.

 

Queda por saber si la raíz de quincallería. Es del francés antiguo quincaille, onomatopeya del metal. Otras fuentes dicen que los mercheros eran una etnia seminómada de origen incierto, a menudo confundiad con los gitanos. Sea como fuere, mucho han caminado hasta llegar a la novela de Javier Cercas.

 

John W. Wilkinson

a Globish del Magazine

de La Vanguardia del 09/12/12

QUE SABEM DE LA CULTURE JAMMING?

La culture jamming es pot traduir com guerrilla de la comunicació o guerrilla semiótica i es tracta d'accions de protesta alternatives i diferents amb la intenció de transmetre un missatge reivindicatiu i contra l'estructura o sistema de poder imperant. Des de retocar imatges per a canviar el sentit, actuacions de carrer, col·lapsar webs, inventar personatges subversius...  Es tracta, sovint d'activitats aïllades, autònomes, amb el denominador comú de la protesta contra el poder establert i la provocació. Són propostes, sobretot, plenes d'ironia. Molts dels seus instigadors pensen que la crítica social amb 'dolor' està absolet, caducat... els crits, l'enfrontament directe, la violència verbal o física són pròpies de segles passats, és més viable la ironia que permet que cali en l'observador i faci una feina de canvi de consciència progressiu. Podeu troba bones mostres a: Pornolab, Improve Everywhere, Memefest, The Yes Men.

 

Aquí us deixo un petit glossari de la guerrilla de la comunicació:

 

- Flashmob: acció inusual i breu que protagonitza un grup de persones en un lloc públic.

- Subvertising: modificar anuncis o icones de la cultura popular.

- Alteració de tanques:  retocar amb gràcia i ironia tanques i cartells publicitaris.

- Google bombing: consisteix en alterar els resultats dels buscadors d'internet per a que en les primeres opcions apareguin webs crítiques amb el terme que s'ha consultat.

- Shopdropping: manipular els envasos dels productes dels supermercats. Els productes es compren -o no-, s'introdueixen missatges i obres artístiques en els seus envasos a les prestatgeries per a que altres persones l'adquireixin.

- Floodnet: col·lapsar un lloc web 'enemiga'. Per a fer-ho s'ha d'aconseguir que molts internautes la carreguin a la vegada i l'actualitzin un cop i un altre, bloquejant l'accés al mateix.

- Graffiti: art urbà que decora espais públics per a recuperar-los de les empreses i la publicitat. Inclou la variant Stencil (amb plantilles).

- Meme: unitat bàsica de comunicació. Com anomenen en el Flylosophy.com, 'condensat d'imatge paraula o música'.

 

SR. JOSE LUIS BORAU

(1929-2012)

Fa un dies moria el director de cinema José Luís Borau. No tingué una carrera massa productiva (9 films com a director), ni signà títols amb grans reconeixements del gran públic. Però la seva feina, no sempre en la primera línia de focus, ha provocat mestratge en cineastes com Ivan Zulueta, Jaime de Armiñán o Manuel Gutiérrez Aragón, per exemple. Si hi ha alguna persona que se li pugui penjar l'etiqueta de 'cineasta total', aquest és el sr. Borau: director, productor, guionista, actor, editor literari, crítíc de cinema, membre de la Real Academia Española de la Lengua i president de l'Acadèmia Espanyola de Cinema.

 

Va nèixer a Saragossa l'any 1929. Inicialment, va estudiar Dret, després va treballar com a crítica de cinema al diari Heraldo de Aragón i s'apuntà a la Escuela Oficial de Cinematogfrafía a Madrid (1957). El seu treball de fi de carrera fou el curtmetratge: En el río (1960). Ell, estigué en la primera generació d'aquesta Escola. El sr. Borau, juntament amb Vicente Aranda, Manuel Gutiérrez Aragón o Jaime Camino foren etiquetats com a Nou cinema espanyol durant els anys '60 i '70.

 

Els seus dos primeres treballs foren un spaghetti western: Brandy (1963); i un thriller: Crimen de doble filo (1965), amb poc èxit comercial. L'any 1967 crea la seva pròpia productota i durant 10 anys filma anuncis, produeix pel·lícules per a altres i és professor de guió a la Escuela de Cinematografía.

 

L'any 1974, dirigeix Hay que matar a B. i el seu èxit arribaria amb Furtivos (1975) protagonitzada per Ovidi Montllor i Lola Gaos, la seva gran obra.

 

Del 94 al 99 va ser president de l'Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España.  El 1995 crea una editorial sobre temes cinematogràfics.

 

El seu darrer film fou Leo (2000) amb la que s'emportà el premi Goya a la millor direcció. El seu cinema ens podia parlar de realisme, sovint cruel i poc esperançador però no és fàcil d'etiquetar-lo en un únic gènere. De fet, la seva personalitat ja era així: Les persones que el coneixien parlen del sr. Borau com una persona polièdrica, amb el seu rictus que semblava sempre enutjat s'amagava una persona càlida i afectuosa; el seu aspecte dur amagava una gran fragilitat. Personalitat irreductible, inquieta, inclassificable ...

PESCANT SERIES DE TV (11): BLACK MIRROR

_

Hauríem de parlar d'una mini-serie, la primera temporada només té 3 episodis. Black Mirror és una producció del Channel 4 de la televisió anglesa estrenada estrenada el desembre de l'any passat. Es va crear amb la intenció de que els episodis tinguessin entitat de forma independent, en paraules de la productora: "cada episodio tiene un tono diferente, un entorno diferente, incluso una realidad diferente, pero todos son acerca de la forma en que vivimos ahora - y la forma en que podríamos estar viviendo en 10 minutos si somos torpes". Aquestes paraules misterioses ens perfilen l'aire de la serie: una actualització de la Dimensió Desconeguda en temps digitals.

 

Charlie Brooker, creador de la serie, ens explica el sentit del títol "espejo negro" (black mirror) del título es lo que usted encontrará en cada muro, en cada escritorio, en la palma de cada mano: la pantalla fría y brillante de un televisor, un monitor, un teléfono inteligente."

 

Només 3 capítols per a parlar-nos del món tecnològic en el que vivim, en el que aplicacions com Facebook, Twitter, Youtube o Whatsapp ens són imprescindibles...

• Capítol 1: El himno nacional
• Capítol 2: 15 millones de méritos
• Capítol 3: Tu historia completa

Si el primer ens situa en la contemporaneïtat els altres dos ens porten a un futur on la presència i control tecnològica encara és més aclaparant que en l'actualitat. Un futur gris, desesperançador on la Humanitat és menys lliure i la tecnologia ens controla. Amb només 3 capítols és una de les séries de televisió més interessant dels darrers temps!

 

A mitjans d'aquest 2012 es va anunciar que hi hauria una segona temporada.

 

 

L'UNIVERS POP DEL SR. CARLOS PAZOS

_

 

__Feia temps que volia parlar del sr. Carlos Pazos. No es traca d'un artista de masses. Per ell marcà la meva joventut: les seves obres i instal·lacions arrebatadorament poperes, kitschs i, en alguns moments, petardes em fèu descobrir un 'art' diferent del que coneixia en aquell moment. El sr. Pazos és un artista inquiet i imparable. L'exposició Un elefante en el Limbo al Centre d'Art Santa Mònica de 1993 fou de les que et marquen.

 

Nascut a Barcelona l'any 1949 inicialment va estudiar arquitectura per a decantar-se cap al disseny. La seva primera exposició data del 1969 a l'Ateneu Barcelonès des de llavors les seves obres s'han vist al MACBA, al Reina Sofía, al Georges Pompidou, a la Joan Prats Gallery de Nova York... els seus treballs han viatjat a Alacant, Saragossa, Itàlia, Santiago de Compostela, Tenerife, Palma de Mallorca, Madrid, Sevilla, Brusel·les, Girona, Amsterdam, València, Eivissa, Vitòria, Lleida, Boston, Frankfurt, Chicago, Gijón, Segovia, ... I ha decorat molts cops la Vinçon de Barcelona.

 

El sr. Carlos Pazos va rebre -l'any 2004- el Premi Nacional d'Arts Plàstiques i el 2008 el Premi Nacional d'Arts Visuals.

 

Es un artista irònic, crític, original i provocador. Les seves obres giren sovint al voltant de la infantesa i els temps passats. Acumulador d'objectes, col·leccionista compulsiu, és un gran defensor del collage, de la reutilització perquè segons ell: "crec que continuar emplenant el món de nous objectes i imatges ens atabala i ens impedeix veure el moment". Objectes com: nines vestides de flamenca, guitarres de joguina, boles de discoteca, animals dissecats, tocadiscos de plàstic, l'univers Disney amb Mickey o Bambi, telèfons trencats... la seva és una arqueologia dels souvenirs. 40 anys de treball incansable que rasca l'absurd, allò surreal.

 

Si voleu conèixer una mica més l'univers de Carlos Pazos aquí teniu una entrevista...

 

 

Les fotos són obres de Carlos Pazos i les de 'mickey fet amb menjar'

 forma part de l'obra No juegues con la comida

de la col·laboració de Pazos amb Josep Mª i Martí Baltà.

BOMBA EN LA OPERA

_

 

Toda descote, la platea brilla;
brilla o bulle, es igual, gira y contempla
el do de pecho en la glotis grande
-escenario y telón- vibra, retiembla,
rebota en las paredes, sube en aguas
y anega a todos, a los felicísimos
que piensan mientras tragan, tragan, tragan,
que un bel morir tutta una vita onora.
Agua o música, o no: puro perfume,
y el perfume no ahoga.
Sobreviven, conversan, abanican.
La mano muerta mueve las varillas,
el nácar decorado. "Oh, conde, estalle,
rompa ese peto de su camisola
y no me mire así. Tiemblan mis pechos
como globos de luz..." Petróleo hermoso
o gas hermoso, o, ya electrificados,
globos de luz modernos en la noche.
Noche de ópera azul, o amarillenta,
mientras los caballeros enfrascados
en la dulce emoción de las danseuses
mienten a las condesas sus amores
lánguidamente verdes en la sombra.
Tarde, ¡qué tarde! Ya los terciopelos,
todo granate, sofocados ciñen
esculturales torsos desteñidos,
mientras el escenario ha congregado
a la carne mortal, veraz que canta.
Todos suspensos en la tiple. ¡Cómo!
¿Es la voz?¡Es la bomba!¿Qué se escucha?
Oh, qué dulce petardo allí ha estallado.
Rotos muñecos en los antepalcos.
Carnes mentidas cuelgan en barandas.
Y una cabeza rueda allá en el foso
con espantados ojos. ¡Luces, luces!
Gritos de los muñecos que vacían
su serrín doloroso. ¡Luces, luces!
La gran araña viva se ha apagado.
Algo imita la sangre. Roja corre
por entre pies de trapo. Y una dama
muerta, aún más muerta, con su abrazo alzado
acusa. ¿A quién? La música aún se escucha.
Sigue sonando sola. Nadie la oye,
y un inmenso ataúd boga en lo oscuro.

Vicente Aleixandre (1962)

En un vasto dominio

CEREMONIA, EL NOU DISC DE LA BIEN QUERIDA

_ 

En el 2011 LA BIEN QUERIDA va publicar el seu segon treball (Fiesta) aquest novembre han presentat el tercer: CEREMONIA.

Com sempre melodies enganxoses, lletres originals i properes amb un disc que ens porta més presència electrònica amb ressons de New Order (començant pel títol del disc) o Fraftwerk; i menys sons aflamencats. Sons més foscos i freds, doncs per a un treball que ens permet afirmar que La Bien Querida no són un flor aillada sinó que són un dels grups més interessants de la penínsul·la, un grup inquiet, innovador, creatiu. Ens aporten canvis per a continuar sonant a La Bien querida. Ens agraden!

Encara no tenen vídeo oficial però aquí us deixo el primer single: Arenas Movedizas. Què tal? com us sona?

 

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXXIX )

EVA (2011)

El debut del sr. Kike Maíllo no podia ser més prometedor (amb només 2 curts i la direcció de la modernilla Arrós covat) el seu debut en el llargmetratge ha anat acompanyat de bones crítiques fins aconseguir el premi Goya al director novell. Es tracta d'un film valent, amb una integració dels efectes especials acurada que transmeten naturalitat i, fins i tot, quotidianeïtat. Amb un final un pèl previsible, el film és capaç de transmetre una certa màgia que l'aproxima (guardant les distàncies és clar) a clàssics com Blade Runner o A.I. Inteligencia Artificial. Un solvent Lluís Homar com a robot/majordom eficient, un perdut Daniel Brühl i una encissadora Claudia Vega (Eva) que ens remet a la Natalie Portman de Beautiful Girls. Molt recomanable!

Valoració: Notable alt

EL CABALLERO OSCURO RENACE (2012)

Tancament espectacular de la trilogia Batman del sr. Nolan. Perquè allò realment destacable no és aquest film aillat sinó el pack, les tres, com un tot potent, definitiva revisió de l'home ratpanat. Si el sr. Burton ens va portar l'heroi a la maduresa el sr. Nolan l'ha fet , arribar a cotes èpiques... i aquesta tercer part és la més èpica de les 3. El film mereix moltes entrades d'anàlisi, de fet, mereixeria un post sencer per a ella sola però allò destacable és: d'una banda, com l'actualitat de les revoltes ciutadanes amb el poder econòmic prenen ressó, forma i acció en el film; alguna de les seves imatges podrien format part d'algun telenotícies de fa uns mesos. De l'altra, com encaixa l'estètica i el contingut del film en la trajectòria del sr. Nolan...lligant-la a Memento o Origen. Aquest senyor està aconseguint des de JA ser un nom imprescindible del cinema i provoca que esperem el seu nou film amb ganes ... sigui el que sigui. T'estimem Nolan!

Valoració: Excel·lent

INTOCABLE (2011)

Hem de començar dient que l'èxit i el ressó d'aquest film és desmesurat, però molt, eh? Ni per la història, ni per l'aspecte tècnic es mereix les lloances rebudes. Es tracta d'un film correcte, simpàtic, graciós, sensible... i prou. Podria passar, perfectament, per una tv-movie de dissabte a la tarda: per la seva previsibilitat i cert aire 'nyonya' que no abandona al llarg del metratge. Molt simpàtica l'actuació del negre de la funció i turmentada la del senyor blanc cansat de paternalismes i condescendències per estar en una cadira de rodes. Sí, no us negaré que se'n pot treure valors acertats però no és un pel·lícula d'excel·lent.

Valoració: Bé alt

LA DELICADEZA (2012)

Amb aquest títol i protagonitzada per l'eterna Amelie el film no ens podia oferir res més que el que ens ofereix: un film sensible i delicat, per les situacions que planteja, per la forma com ens mostra el drama -punt d'inflexió- del film i per la relació que mantenen els protagonistes. No us deixeu portar, però, per les aparences no es tracta d'un film sentimentaloide i superficial. L'originalitat en l'estètica del film que ens remet -inevitabement- al cinema del sr. Jeunet, ens mostra una història que podent haver estat nyonya i insufrible ens ofereix claredat, ritme i realisme. A més de regalar-nos una relació d'amor tan impossible com creïble. Una agradable sorpresa!

Valoració: Notable alt

MADAGASCAR 3 (2012)

Les franquícies de dibuixos animats es cremen fàcilment, poques passen d'una segona part imaginativa, i no diguem una tercera!. És el cas d'Ice Age o Shrek que davant d'una bona idea inicial la van esprimint, esprimint a cada nova part fins que ja no en surt res. Shrek és la que  ha sortit més mal parada, Ice Age va tenir un 'baixon' en la 3 que ha sabut recuperar -més o menys- en la 4. Madagascar, la que ens ocupa, ha sabut mantenir un nivell atractiu gràcies a la clara definició dels personatges, després de perdre'ns pel continent africà el protagonistes fan el salt a Europa amb el ventall de possibilitats geogràfiques i d'estereotips que això pot oferir, en passar per: Itàlia, França... Si a això afegim la variable 'circ': la diversió està servida!. No és perfecta però mantè l'interés i el ritme durant tot el metratge. Divertida i festiva!

Valoració: Notable

CARMINA O REVIENTA (2012)

El sr. Paco León dóna un pas endavant en la seva carrera i decideix dirigir una pel·lícula. El LuisMa d'Aida volia deixar clar que era més que un tipus graciós. I ho ha fet amb un treball gens fàcil, hagués pogut aixecar un nou cant al cinema d'humor caspós i superficial tan de l'estil ibèric... però no ho ha fet! Ha apostat per oferir-nos una mena de docu-ficció en el que els apunts biogràfics de la seva família esquitxen tot el guió; fins al punt que la protagonista és la seva mare (una immensa Carmina Barrios) i la seva germana una secundària (cada cop més potent María León). La família León ens ofereix un film homenatge al cinema de barris dels '70 i a la picaresca actualitzada. Film natural, sincer, directe, arriscat ... no és rodó, però és valent i molt digne. Bravo, sr. León!

Valoració: Notable

PROMETHEUS (2012)

Caram! que el director d'Alien s'atrevís a revisitar l'univers que va crear ell mateix ara fa 33 anys era una notícia que creava molta expectativa. Cert que el sr. Ridley Scott després de mites com Blade Runner i Alien no ha estat capaç d'aixecar cap producte amb el mateix ressó i rellevància que aquests clàssics. Li volíem donar un vot de confiança i esperàvem amb ganes l'estrena. Doncs bé, l'estrena va arribar i després de veure el refregit pseudo-filosòfic que ens ha presentat no n'hem quedat gens convençuts: ni tensió, ni misteri, ni terror... res de res. Es tracta d'una divagada sobre on anem i d'on venim adornat amb petits homenatges als films anteriors d'Alien (com l'embaràs, per exemple). Però no aporta absolutament res a l'univers alienià. Una precuela ha de servir per a aportar respostes al film original però Prometheus es dedica a obrir noves preguntes i és que amenacen en fer Prometheus 2, Prometheus 3... i el que és pitjor, el sr. Scott ha declarat que vol re-visitar l'univers Blade Runner. Si us plau, recollim signatures! que no ho faci!

Valoració: Bé alt

TED (2012)

Que el creador de Family Guy o American Dad es passés a la cinema d'imatge real ens feia preveure un producte en la línia: gamberret, irreverent i transgressor. No serem tan negatius i direm que algunes gotes d'allò hi ha, sobretot de la forma com arrenca el film i que ja es trobava resumit en el seu encertat tràiler. Les situacions més divertides, iròniques i estimulants passen en la primera part del film, en l'estreta relació entre el nen (ja peludet) i el seu inseparable osset de peluix  de tota la vida (molt més guarret del que aparenta pel seu aspecte). El problema està en quant -a mitja peli- intervé la variable 'amor', amor entesa de la forma que s'entén en les pel·lícules conegudes com a 'comèdia romàntica'... aquí el producte, l'atenció, l'interés, la gràcia i la xispa cau, cau,  cau fins a punts d'avorriment, rematant-ho amb un final tan convencional com per a recomanar-li als sr. MacFarlen que no en faci cap altra i que es dediqui als dibus. Si no arriba al suspés és pels moments graciosos que vaig passar en la primera mitja hora...

Valoració: suficient

FINS QUAN ??? LLIBERTAT PALESTINA !!!

Més enllà de les ones d'un mar que ens aveïna
et cantem el pervindre, el teu nom el coratge,
el teu nom Palestina.

Més enllà de les ones d'un mar que ens aveïna
et cantem l'esperança, el teu nom és pervindre,
el teu nom Palestina.

(fragments de la canço Palestina de Lluís Llach)

EL ESTILISTA CAPILAR DE SEVILLA

_

Días atrás, en el Teatro de la Zarzuela de Madrid, la mezzosoprano Teresa Berganza presentó un homenaje a la soprano Victoria de los Ángeles, fallecida hace siete años. Además de loar la voz 'maravillosa, llena de belleza y pureza' de la homenajeada, dio su punto de vista sobre los directores de escena de la actualidad. Europa Press recoge sus palabras, que no tienen desperdicio: "A veces me enfado y no voy a la Ópera cuando sale un Fígaro en calzoncillos o una Carmen en bicicleta. Si yo voy al Prado y quiero modernizar un Tintoretto con un rotulador, me llevarían a la cárcel. Entonces, ¿por qué no llevan a la cárcel también a algunos directores de escena?". Queda claro que a la cantante no le caen bien los directores de escena modernillos, esos que a la que pueden visten a caballeros medievales con traje de Prada y corbata de Gianni Versace, amén de colocar una ristra de contenedores de basura de última tecnología como fondo de Madame Butterfly. Berganza está en contra de que se les deje hacer lo que les de la gana en obras 'en las que el autor dejó claro que aquella historia era así porque así era aquel tiempo'. Dijo también que 'ni Victoria de los Ángeles ni Alfred Kraus hubieran aceptado las cosas que vemos ahora, pero me he quedado como muy sola' y añadió que Victoria de los Ángeles 'jamás habría consentido que le pusieran un bikini, la vistieran de mora o con falda escocesa para salir a cantar'.

 

Es comprensible su enfado, pero el ejemplo que Berganza utiliza para trazar un paralelismo con el mundo de la pintura tiene trampa: las pinturas son piezas únicas y, en cambió, una ópera puede repetirse de formas diferentes tantas veces como se quiera, y el texto y la escenografía iniciales no quedan dañados. En cualquier momento puedes volver a los orígenes. En cambio, con los cuadros no resulta tan sencillo. Hará cosa de un mes, un hombre se fue a la Tate Modern de Londres, se acercó a un cuadro de Mark Rothko con un rotulador en la mano y escribió su nombre -Vladimir Umanets- y la frase 'Una posible pieza de amarillismo'. En su defensa hizo constar que no se trataba de una gamberrada, sino que, como impulsor del movimiento artístico conocido como amarillismo, de hecho estaba convirtiendo el cuadro de Rothko en una posible tele amarillista. La tela ha quedado gravemente afectada y restaurarla costará un dineral por no decir un pastón, y nunca quedará exactamente tal como estaba. Lo de montar obras clásicas -sean ópera o teatro convencional- transportándolas al momento actual va por otro lado. Algunos dirán que es una sumisión más a la necesidad de buscar el escándalo. Otros dirán que es una muestra más de la actual banalización de la cultura. Mi humilde opinión es que al primero que se ocurrió vestir a Rigoletto con chándal hay que reconocerle el atrevimiento y una cierta gracia, pero la quincuagésima vez que la jugada se repite resulta ya aburrida y empalaga. Hemos llegado a un punto en el que lo más original es ser fiel al texto y a las indicaciones de vestuario y escenografía que dio el autor. Al final, el pez ha acabado por morderse la cola.

 

Quim Monzó, a Seré Breve

del Magazine de La Vanguardia, 11/11/12

SRA. ANJA BÜHRER

 

La gran amiga d'aquest blog, la fotògrafa Laura Medrano ens va descobrir (com ens descobreix molts altres artistes en el seu blog) a la sra. Anja Bührer i les seves fotografies.

 

La sra. Bührer és una fotógrafa amateur que viu a Berlín. Realisme no és, precisament, l'etiqueta que podríem posar-li als seus treballs. Les seves són imatges metafòriques plenes d'ombres, textures líquides, siluetes i reflexos ... molts reflexos.

 

Tenen un aire entre màgic i tenebrós ... Podeu veure moltes més fotografies seves en aquest enllaç.

DESCOBRINT A KIMBRA

_

 

Aquesta xicota de 22 anys ha estat etiquetada com a la nova revel·lació del panorama musical. La sra. Kimbra Lee Johnson va nèixer a Nova Zelanda. De petita no es va inclinar especialment per la música. Als 12 anys el seu pare li va comprar una guitarra i va començar a treballar veu i interpretació de forma autodidacta. Un dels primers cops que va cantar va ser amb 12 anys, en un estadi de rugbi davant de 27.000 persones, tot entonant l'himne del seu país. Al cap d'uns anys va guanyar un concurs de talent televisiu i un productor es va fixar amb ella, el mateix que va descobrir a Jamiroquai o Paula Abdul.

 

L'aparició del seu primer disc Vows -l'agost del 2011- la va donar a conèixer al món però la despegada definitiva ha estat gràcies al duet amb Gotye i la cançó: Somebody that I Used to know.

 

Però la senyora Kimbra pot fer moltes més coses que ser una simple acompanyant vocal i això queda palés a Vows, un treball que ha tingut 3 anys de cocció; un disc eclèctic en base indie pop.  Molts l'han comparat amb Kate Bush, Björk, Jeff Buckley i aires de Coco Rosie. El seu no és un estil marcat: electrònica, jazz, soul i pop... un cóctel ben variadet. Temes destacables: Cameo Lover, Good Intent o Settle Down. Pop d'alt nivell!!.

 

De moment la senyora Kimbra té una agenda molt apretada de concerts.

 

COACH

 

Este anglicismo ha irrumpido en el castellano como si se tratase de uno de aquellos exóticos moluscos que ponen en peligro las especies autóctonas. Pero no es esta su primera visita a estas tierras. Coach nació en Kocs, Hungría, hace quinientos años. Este pueblo era a la sazón famoso por los carruajes que allí se fabricaban. Recibieron tantos pedidos, que pronto sus carrozas circulaban por media Europa, y con ellas su nombre de origen, que en el francés, el portugués y el español se transformó en coche, y en el alemán, en kotsche.

 

Es curioso cómo el inglés denomina el automóvil car, que comparte etimologia con carro, mientras que coach lo reserva para autocares. Tal vez porque a partir de 1866 pusieron este nombre a los vagones de tren. De todas maneras, treinta años antes, en la jerga de los estudiantes de Oxford un coach era el tutor que les ayudaba a aprobar los exámenes, porque era como si fuera el vehículo que los transportaba a tal fin. Llegó al deporte en 1861, e incluso disputó el puesto a trainer (entrenador).

 

Y ahora ha regresado, algo tansformado, pero con fuerza, al español, pues cada vez hay más gente que no concibe su vida sin un coach personal. John Whitmore, uno de los promotores de esta nueva disciplina, lo define así: "El coaching consiste en liberar el potencial de las personas, para que puedan llevar su rendimiento al máximo. Consiste en ayudarlas a aprender en lugar de enseñarles".

 

John W. Wilkinson a Globish

del Magazine de La Vanguardia del 11/11/12

PER MOLTS ANYS, MAIOL !!!

 

Avui, el noste petit artista fa 6 anys ...

Per molts anys, guapíssim !!!

 

 

AJUDA'NS A FER LA FATARELLA 1938 !!!

 

El Ciutadà K col·labora en un nou projecte: LA FATARELLA 1938. El volem engegar mitjançant crowdfunding i ens encantaria poder comptar amb la teva col·laboració! 

 

La Fatarella 1938 és un curtmetratge centrat en la Guerra Espanyola del '36, concretament en la Batalla de l'Ebre. Està basat en un conte breu de Joan Ferré Verge i ens relata una història dramàtica protagonitzada per una jove -que com molts altres- fou cridat a lluitar en l'anomenada 'quinta del biberó'.

 

Es tracta d'un projecte ambiciós de Delta Produccions -tenint en compte la necessària recreació històrica- i carregat de la il·lusió dels tots/es els/les que en formem part. No estem començant ara, de forma desinteressada, ja s'han cercat les localitzacions (la serra de La Fatarella, la Galera i Tortosa), s'ha escrit el guió i tancat el càsting, disposem d'un web on s'expliquen els avenços del projecte ... ara toca el més costós: el rodatge!.

 

AJUDA'NS A FER LA FATARELLA 1938 !!!

 

A partir de 5€ pots posar el teu gra de sorra en aquest projecte i formant-ne part mitjançant Verkami, aquí teniu els enllaços:

 

http://www.verkami.com/projects/3406/lang/ca (català)
http://www.verkami.com/projects/3406/lang/es (español)
http://www.verkami.com/projects/3406/lang/en (anglès)

Només queden 17 dies per a que acabi el termini de recollida de donacions...

no esperis més! La Fatarella 1938 et necessita! AJUDA'NS !!