dijous, 28 de febrer del 2013

SR. STEPHANE HESSEL

(1917-2013)
 
Abans d'ahir moria una de les persones icòniques de la primera dècada del segle XXI; no tant pel que ell fèu o digué exactament, sinó per la inspiració que provocà i l'espurna que encengué. El sr. Stephane Hessel fou l'escriptor del petit (però petit petit, eh?) llibre ¡Indginaos!, que va servir de detonant a l'anomenat moviment del 15M.
 
El sr. Hessel era fill de periodista i escriptor. L'any 1924 es van traslladar a França on va estudiar el Batxillerat o es matriculàr a l'École Normale Supérieure. L'any 1939 l'exèrcit el mobilitzà en la IIGM. Va ser membre actiu de la resistència francesa i fou deportat a un camp de concentració del que escapà de la mort fent-se passar per una altra persona -Michel Boitel- mort de tifus.
 
Aquest bagatge vital el fèu abocar-se a qüestions de drets humans i civils. Va participar en la redacció de la Declaració Universal del Drets Humans. L'any 1962 creà l'AFTAM (Associació per a la Formació de Treballadors d'Àfrica i Madagascar). El 1986 es va unir al Partit Socialista del que s'allunyà quan aquest va desviar-se cap altres posicionaments. L'any 2003 signà amb d'altres membres de la resistència el document "Per un tractat de l'Europa social".
 
L'any 2006 va signar una crida per la Unió Jueva Francesa per la Pau (UJFP) contra els atacas israelians al Líban, ell defensà que l'acció del govern israelià envers el poble palestí hauria de ser etiquetat com autèntic crim contra la humanitat.
 
L'any 2007, va patrocinar l'ONG Biblioteques Sense Fronteres amb la intenció de fer accessible el coneixement i donar suport a les biblioteques de França i del món.
 
El sr. Hessel volia que l'esperit del Resistència fos heretat per la joventut. L'any 2008 denuncià que el govern francès incomplia l'articla 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans en el que les persones han de tenir un lloc per viure.
 
L'any 2009 s'adscriu a les llistes d'Europa Ecologia
 
Va rebre diverses distincions: Gran Oficial de la Legió d'Honor, Gran Creu de l'Orde Nacional del Mèrit, Premi UNESCO/Bilbao, Premi per la Pau de l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya, ...
 
Autor de diversos llibres, són, precisament els dos darrers, quan tenia 93 anys els que l'han fet popular: Indigneu-vos! (2010) i Comprometeu-vos (2011).
 
Que una persona amb 93 anys ens hagi d'esperonar, ens hagi d'activar... et fa reflexionar sobre moltes coses. El sr. Hessel és un model de persona compromesa, d'activisme sense fronteres, d'inquietud social, d'empatia activa cap a les injustícies... necessitem persones com el sr. Hessel!!!
 
’El poder del dinero, tan combatido por la Resistencia, nunca había sido tan grande, insolente, egoísta con todos, desde sus propios siervos hasta las más altas esferas del Estado’’,

‘’Para ser eficaz hoy en día, se debe actuar en red,
aprovechar los medios modernos de comunicación’’,

‘’Nunca había sido tan importante la distancia entre los más pobres y los más ricos, ni tan alentada la competitividad y la carrera por el dinero’’,
 
(Stephane Hessel, 2010)

dimarts, 26 de febrer del 2013

SR. STUART FREEBORN



(1914-2013)

El sr. Freeborn fou el responsable de que el mestre Yoda tingui l'aspecte que té, de fet, molt semblant a ell mateix... a imagen y semejanza del creador. El sr. Freeborn està inevitablement lligat a la saga Star Wars la seva creativitat fou la responsable de personatges com Chewbacca, Jabba el Hutt o els Ewoks. Però la seva trajectòria va més enllà de la valuosa feina realitzada en aquesta saga lucasiana.
 
Nascut a Anglaterra el jove Stuart es va negar a continuar les passes del seu pare, un agent d'assegurances. En els anys '30 del segle passat va començar a treballar en allò que realment l'apassionava: el cinema, i al costat del director Alexander Korda s'encarregà del maquillatge del film Rembrandt (1936) i la seva trajectòria va continuar realitzant tasques de maquillador per a El ladron de Bagdad (1940), Coronel Blimp (1943), Oliver Twist (1948), Un rey en Nueva York (1957), El puente sobre el río Kwain (1957), El reto (1960), Teléfono rojo, ¿volamos hacia Moscú? (1964), 2001: Una odisea en el espacio (1968)(i els seus homínids prehistòrics), Asesinato en el Orient Express (1974) o La profecía (1976).
 
El 1977 entra en la seva vida el sr. Lucas amb la proposta que el fèu reconegut 'around de world': maquillar i dissenyar els personatges de La Guerra de las Galàxies, L'Imperi Contraataca i El Retorn del Jedi.
 
La feian del sr. Freeborn no va acabar aquí, va continuar amb les quatre entregues de Superman (1978-1987), Top Secret (1984) i molts altres films. L'any 1990 es va retirar.
 
El sr. Freeborn es va casar amb Kay (va morir l'any passat) i van tenir 3 fills (Roger, Ray i Graham) que també van morir abans que ell ... el sr. Freeborn (bonic cognom, per cert!) va morir amb 98 anys.
 

dilluns, 25 de febrer del 2013

PREMIS OSCAR 2013: ARGO, GRAN GUANYADORA!


_
Amics i amigues, quan era mooolt més jove i les gales dels Oscar eren retransmesses íntegrament i en directe per la TVE, el Ciutadà K es quedava despert tota la nit seguint-los. Era un ritual emocionant: d'una banda, pel fet de veure-ho en directe;  i, per l'altra, pel fet de ser capaç d'aguantar tot el dia a l'institut sense haver dormit... d'això fa molt temps i al no tenir Canal + m'he d'esperar a l'endemà al matí per a saber  el guanyadors, com la majoria de mortals.
 
Era la 85ena Gala dels Oscar. Entregats en el Dolby Theatre de Hollywood. Una gala que ha durat 3 hores però que han aconseguit un ritme àgil i una successió de premis frenètica. Han estrenat presentador: Seht MacFarlane (creador de Family Guy i director de Ted). La gala va incloure un homenatge a la música de Hollywood i a James Bond.
 
Els premis Oscar estan escollit per 5.800 professionals de la indústria del cinema, membres de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques.
 
Veient els premis entregats hem de reconèixer que han hagut sorpreses: clatellada per al Lincoln del sr. Spielberg (de 12 nominacions, només 2 premis) i per a la Noche más oscura de la sra. Bigelow (de 5 nominacions només 1) i simpaties per Argo del sr. Affleck (de 7 nominacions 3 premis importants) i La Vida de Pi s'ha converit en el film més premiat amb 4 premis (de les 11 nominacions però inclou el millor director). Sorpresa pel nou premi a Christoph Waltz, ja pot estar agraït al sr. Tarantino de ser un actor austíac desconegut a emportar-se Oscar cada any...
 
Alguns premis estaven cantats: el tercer Oscar per a Daniel Day-Lewis (a Lincoln) o Anne Hathaway (pel seu Fantine a Les Miz); el premi a Amour com a millor film de parla no anglesa o millor guió original per a Django.
 
Encantat amb el premi a millor curtmetratge d'animació per la meravella romàntica que és Paperman.


 
Relació de films i premis atorgats:
Argo: 3 (de 7 nominacions)(més importants)
Vida de Pi: 4 (de 11)
Los Miserables: 3 (de 8)
Django desencadenado: 2 (de 5)
Lincoln: 2 (de 12)
El lado bueno de las cosas: 1 (de 8)
Amor: 1 (de 5)
La noche más oscura: 1 (de 5)

 
Així doncs, el film més premiat ha estat La Vida de Pi però el gran guanyador per la importància dels premis és Argo (i a mi em sembla estupendo!)
 
En relació a la quiniela, he arribat a un 60%... però qui s'havia d'esperar que el millor director fou Ang Lee i la millor peli Argo??!!!!
 
 
Aquí us deixo la llista sencera de premis:
MILLOR PEL·LICULA: Argo
MILLOR ACTOR: Daniel Day-Lewis (Lincoln)
MILLOR ACTRIU: Jennifer Lawrence (El lado bueno de las cosas)
MILLOR DIRECTOR: Ange Lee (Vida de Pi)
GUIO ORIGINAL: Quentin Tarantino (per Django)
GUIO ADAPTAT: Chris Terrio (per Argo)
MILLOR CANÇÓ: Adele (Skyfall)
BANDA SONORA: Mychael Danna (Vida de Pi)
DISSENY DE PRODUCCIO: Lincoln 
MUNTATGE: Argo
ACTRIU SECUNDARIA: Anne Hathaway
MILLOR EDICIO DE SO: La nocha más oscura / Skyfall
MILLOR SO: Los Miserables
MILLOR FILM PARLA NO ANGLESA: Amour
MILLOR DOCUMENTAL: Searching for Sugarman
CURT DOCUMENTAL: Inocente
CURTMETRATGE: Curfew
MAQUILLATGE I PERRUQUERIA: Los Miserables
VESTUARI: Jacqueline Durran (per Anna Karenina)
EFECTES VISUALS Vida de Pi
FOTOGRAFIA: Vida de Pi
FILM ANIMACIO: Brave
CURT ANIMACIO: Paperman (John Kahrs)
ACTOR SECUNDAR: Christoph Waltz



divendres, 22 de febrer del 2013

AUTORRETRATS DEL SR. ALBERTO GARCIA-ALIX

_
_
En aquesta casa ja n'hem parlat del sr. García-Alix, es tracta d'un dels fotògrafs contemporanis més rellevant i reconegut internacionalment de la penínsul·la, guardonat amb el Premi PhotoEspaña 2012.
 
Fins al 05/05 a La Virreina Centre de la Imatge podem veure l'exposició Alberto García-Alix. Autoretrat on s'hi recullen una setantena d'obres (fotografies i vídeos) que permeten conèixer l'evolució -al llarg de més de 30 anys- del concepte d'autoretrat en aquest fotògraf.
 
Des de les seves imatges de finals del setanta del segle passat: autoretrats més 'convencionals'; fins als fragments del seu cos en els darrers treballs en un intentent de descomprondre el concepte d'autoretrat. En la seva forma d'entrendre l'autoretrat també hi caben -per exemple- les habitacions en les que hem dormit, hem viscut.
 
La mostra també recull material audiovisual, 2 dels seus vídeos: la trilogia Tres videos tristes i De donde no se vuelve. Obres que reafirmen la gran vàlua d'aquest artista.

Us deixo amb l'obra Extranjero de mí mismo...
 

dimecres, 20 de febrer del 2013

AVUI CREA FA 3 ANYS !!!


_
Un dia com avui, de fa 3 anys, engegàvem CREA amb la intenció de passar-nos-ho bé inventant propostes audiovisuals amb la principal màxima de la creativitat … vam donar el primer pas amb els Videoglífics (10 micro-curts amb els refranys populars com a excusa), després vindria Un Cos a la Biblioteca (de creació pròpia) i El Columnista (basat en un conte de Josep Igual)… pel mig, la realització del Lipdub- Santa Bàrbara i la seva gent i la participació en la Quinzena Artística de La Ràpita (cada any des del 2010).
 
I el millor és el que ha de venir: una obra de teatre i preparant un nou curtmetratge del que, encara, no us hem parlat…. estem contents i contentes del que hem fet i del que farem, però sobretot estem encantats/des del suport i col·laboració que hem rebut de vosaltres: ja sigui els/les que ens seguiu de forma anònima com als/les que podem posar nom i cognoms:
 
Jesús Ferré, Angels Martínez, Teresa Ferré, Asun Comes, Biel Miró, Maiol Miró, Georgina Codorniu, Ivan Comuñas, Jaume Miró, Teresa Roca, Jessica González, Jordi Llorens, Jordi Moreno, Karen Garcia, Laia Miró, Marc País, Mari Carmen Serrano, Maria Gil, Marina Ferré, Meritxell Roig, Montse Tomàs, Núria España, Núria Torres, Pamela Valldepérez, Patrícia Garcia, Pili Ferré, Rebeca Estrada, Toni Martínez, Ajuntament de Santa Bàrbara, Atictes, Delta Produccions, Eutopia, Manualitats Miró, Quick Dance, Família Bertomeu-Faus, Família Miró-Roca, Família España-Forcadell, Família Comuñas-Serrano, Raul Tígel, Família Miró-Comes. Estefania Guarch, Joan Miró, Eva Orra,Vicente Comuñas, Omar Rosario, Andrés Sanz, Lenea, Manoli Bello, Laura Llopart (Polita), Jud, Patrícia Salvadó, Eronides Sérvulo, Carmen Yeste, Cecília Bofarull, Davinia Yanes, Lesly Kobzoff, Ramon Angel García, Sandro Puig, Teresa Sancho, Alexander Höffer, Bea Cabrera, Georgina Cardona, Laia Cardona, Sandra Clua, Xavier Argente, Desi Tolós, Eva Mascarell, Bar de l’Ermita d’Ulldecona, Pepet i Marieta, Juanjo Gómez, Perruqueria Noel Ardan, Sandra Sancho, Joan Gil, Anna Faus, Mar Panisello, Carlos Serrano, Ernest Bertomeu, Benjamín Solà, Santi Valldepérez, Unió Filharmònica d’Amposta, Bar Lo nou Barranc, Alfonso Moreno, Manel Gil, Manolo España, Carles González, Pere Montañana, Maria Joan Martí, Lluís Ortega, Leonardo Colomina, Juliet Camargo, Saray Igual, Isaac Lázaro, José Maria Lluís, Manel Ramon, Montse Parrot, Litus Tomàs, Amadeo Mor, Maria Luz Perez, Tomàs Ginestra, Jordi Ruiz, Angel Marin, Marc Poy, Mª Carmen Cucala, Rafel Garcia, Guillem Gonzalez, Maria Eulàlia Vilaroy, Juanmi Reverter, Poriv Sanchez, Albert Castelló, Joaquim Ferré, Rut Vallés, Eladio Juan, veïns i veïnes de La Miliana, Josep Igual, Jesús M. Tibau, Cristina Sanchez, Guspira, Salvador Macip, Cris Molins, David Capel, Imma Jose, Agustí Adons, Carme Pla, Joan Vicent Navarro, Víctor Pàmies, …
 
i especialment a JOANA SERRET …
 
i tants i tants que, de ben segur, ens hem deixat.
 
MOLTES GRÀCIES !!!

dimarts, 19 de febrer del 2013

WORK

_
Cuando Rafa Nadal golpea la pelota en un torneo, ¿está trabajando o sólo jugando al tenis?¿Realmente trabajan los millonarios deportistas de élite, o se limitan a entrenarse y jugar y cobrar? ¿Están trabajando los actores de Hollywood cuando actúan? Puesto que el trabajo es un bien cada vez más escaso, cabe preguntarse qué es.
 
En su origen, el verbo trabajar se hermanaba con sufrir, esforzarse, proucrar por, de donde, más tarde, laborar, obrar. Procedía del latín tripaliare, o sea, torturar, derivado de tripalium, que era una especie de cepo o instrumento de tortura. De modo que Rafa Nadal dio en el clavo cuando declaró que para triunfar hay que sufrir, o, lo que es lo mismo, trabajar.
 
En inglés, el sustantivo work, del vetusto worc anglosajón (hito, acción, negocio), precedió al verbo to work (trabajar, operar, funcionar). La unión en una sola palabrade trabajar y funcionar se ilustra a la perfección en el ingenioso eslogan de Saatchi & Saatchi para la campaña electoral que en 1979 dio la victoria a Margaret Thatcher. Es este: "Labour isn't working', que significa tanto 'el partido laborista no funciona' como 'el partido laborista no trabaja'. ¡O las dos cosas a la vez!
 
Un sinónimo de hard work (trabaja duro) es toil. De origen francés, queda estupendo en el título de la novela de Víctor Hugo Toilers of the Sea (Los trabajadores del mar).
 
Hoy, ¿la tortura es trabajar o no tener trabajo?
 
John W. Wilkinson
a Globish del Magazine
de La Vanguardia del 17/02/13

dilluns, 18 de febrer del 2013

BLANCANIEVES, GRAN GUANYADORA DELS GOYA

_
Com ja sabeu, ahir es van entregar els premis Goya, en la seva 27ena edició. En una gala presentada -per sego cop- per Eva Hache, sense massa sorpreses, els premis es van anar succeeint i entregant. La gran guanyadora de la nit fou Blancanieves... sens dubte és el millor treball de la penínsul·la de l'any passat; ho hem dit molts cop: és una joia tècnica, artística, de bellíssima fotografia i música preciosa. Sí, amics i amigues, Blancanieves és una meravella! I els 10 Goya que ahir va rebre els té ben guanyats: Millor pel·lícula, actriu (Maribel Verdú), direcció artística, vestuari, canço original (amb la veu de la Sílvia Pérez Cruz), música original, actriu revel·lació, guió original, fotografia i maquillatge/perruqueria.
 
El segon film, més premiat fou Lo Imposible, no podia ser d'una altra manera, el fenòmen del sr. J.A. Bayona s'havia de recompensar d'alguna manera: millor muntatge, so, direcció de producció, efectes especials, tot premis tècnics i un reconeixement a la feina del sr. Bayona premiant-lo amb el de millor director.
 
El tercer lloc del pòdium de premis l'ocupà Las Aventuras de Tadeo Jones, amb el reconeixement a l'ànima del projecte: Enrique Gato, donant-li el premi a director novell.
 
Aspectes destacables de la gala: el reivindicatiu discurs del President de l'Acadèmia Enrique González Macho; l'homenatge a Concha Velasco i la seva irreprimible vocació de demostrar-nos que ella és tota una artista, amb un monòleg innecessàriament llarg; molt original els muntatges de les pel·lícules nominades amb la presència d'Eva Hache com si d'un Zelig de Woody Allen es tractés; la contundent retirada del 21% de salutació al ministre Wert de José Carbacho a l'hora pujar a l'escenari a entregar un premi (amb la cara d'incomoditat de la seva companya Goya Toledo); l'emocionant reconeixement al premi a millor actor a José Sacristán amb la platea de peu aplaudint ... mai havia estat premiat, ni tan sol nominat i l'apaludiment semblava més l'ovació d'un premi d'honor a la feina feta que en el film premiat; molt emotiu, també, fou el premi a millor director per a J.A. Bayona que baixà de l'escenari per a donar el Goya a Maria Belón protagonista real dels fets explicats a Lo Imposible... el sr. Bayona, tímid, tallat, sensible i no molt donat a oferir grans discursos, ens regalà unes sinceres paraules per a dir que el cinema espanyol es construeix de films petits i grans.
 
Sobre la quiniela aquest cop he aconseguit un 58% d'encerts... no està mal. Sorpresa grata el premi a Candela Peña com a actriu secundària.

Us deixo amb la canço premiada No te puedo encontrar, cantada per Sílvia Pérez Cruz, per a Blancanieves. 
 

dijous, 14 de febrer del 2013

PESCANT SERIES DE TV (12): BOSS

_
 
Avui 'pesquem' una sèrie que, de moment, s'ha donat per finalitzada. Va tenir dos temporades emesses el 2011 i el 2012. La primera de 8 capítols i la segona de 10.
 
Darrera de la sèrie trobem al sr. Gus van Sant com a productor executiu i director del capítol pilot.
 
Boss és la història sobre l'alcalde de Xicago, podríem dir 'el cap' de la ciutat de Xicago. A més a més és dels que compleix allò que promet... això, no sempre entès de forma positiva. Al sr. alcalde li diagnostiquen un estranya malaltia mental degenerativa, incurable que deteriorarà les seves facultats mentals, provocant-li deliris, depressions, atacs d'ira... però vol continuar en el poder petit qui peti, per tant, dissimularà la seva malaltia per a continuar al davant del consistori. Això serà difícil quan els seus brots es van tornant cada cop més incontrolables. La sèrie gira al voltant de la relació de l'alcalde amb el seu equip, amb la seva família i amb l'electorat.
 
El gran atractiu de la sèrie és veure al sr. Kelsey Grammer (el simpàtic Frasier) en un paper ple de foscors... va aconseguir el Globus d'Or 2011 per la seva interpretació.
 
La productora no es planteja una tercera temporada però sí una possible pel·lícula o, potser, tv movie.
 
Si voleu veure una sèrie plena d'ambició, intrigues, hipocresies, manca d'escrúpols i violència a BOSS ho trobareu ... apa, una altra més a la llista !!!

 

dimarts, 12 de febrer del 2013

ELS TRAILERS HONESTOS DELS SCREEN JUNKIES

_
A mi m'agraden els tràilers, però els bons tràilers. Tots sabem que de tràilers n'hi ha de molts tramposos. És cert, és cert, qualsevol tràiler és -per definició- una trampa: es tracta de seleccionar aquelles imatges esquers que et puguin portar a pagar l'entrada per a veure el film sencer. I, després, passa el que passa, que és millor el tràiler que el film. Aquelles dues escenes molt gracioses  del tràiler fa que et passis 90 minuts esperant a que apareguin en el film; o les escenes d'acció acaben molt abans en el film que en el tràiler promocional. Malgrat el fet trampós inherent a qualsevol tràiler... m'agraden els tràilers!.
 
Aquesta manca d'honestetat dels tràilers ha portat als xicots que porten Screen Junkies (un lloc web que combina notícies amb vídeos sobre programes de TV, films o sèries; un d'aquells llocs que marquen opinió) a elaborar 'tràilers honestos'. Porten un any penjant-los als seu web, ja en porten 15 i hi trobem films recents com The Dark Knight Rises o Prometheus; però també de menys recents com Titanic o Star Wars: La amenaza fantasma. No es tracta de fer-ne -únicament- un  tràiler sinó de fer una autèntica crítica cinematogràfica amb les imatges del film com a prova... una idea GENIAL!
 
Òbviament, els vídeos estan en anglès però la productora xilena Cygnus ens els ofereix subtitolats a l'espanyol en el seu canal youtube.
 
Una proposta tan irreverent i crítica com interessant, aquí us deixo el tràiler honest de The Dark Knight Rises...
  

dilluns, 11 de febrer del 2013

CONTRA EL AMOR

_
Ahora que él se ha ido, que no volverá nunca más, que ha desaparecido, que se ha borrado de la esfera de la vida exactamente como si hubiera muerto, a ella, Irene, no le queda más remedio que armarse de todo el valor que una mujer puede pedir a Dios y extirpar todas las raíces de ese desgraciado amor que se ha infiltrado hasta lo más profundo de sus entrañas. Irene siempre ha sido una muchacha fuerte, esta vez no lo será menos.
 
¡Ya está! Ha sido menos terrible de lo que pensaba; y menos largo. No han pasado ni siquiera cuatro meses y ya se siente completamente liberada. Un poco más delgada, más pálida, más diáfana, pero ligera, con la suave languidez de la convalecencia, dentro de la cual ya palpitan vagas ilusiones nuevas. Oh, ha sido muy valiente, incluso heroica, ha sabido ser cruel consigo misma, ha rechazado con tesón todas las seducciones de los recuerdos, a los que, sin embargo, habría sido dulce abandonarse. Destruir todo lo que le quedaba en sus manos, aunque sólo fuera un broche, quemar las cartas y las fotos, tirar la ropa que se ponía cuando estaba con él, sobre la cual quizá sus miradas habían dejado una huella impalpable, desembarazarse de los libros que él también había leído y cuyo común conocimiento establecía una complicidad secreta, vender el perro que ya había aprendido a reconocerlo y corría a recibirlo a la puerta del jardín, abandonar las amistades que habían pertenecido a ambos, mudarse incluso de casa, porque en el borde de aquella chimenea él se apoyó con un codo, porque una mañana aquella puerta se había abierto, y detrás había aparecido él, porque el timbre de la puerta seguía sonando igual que cuando él venía, y en cada una de las habitaciones le parecía reconocer una misteriorsa impronta suya. Todavía más: acostumbrarse a pensar en otras cosas, volcarse en un trabajo agotador gracias al cual, al llegar la noche, cuando el peligro se vuelve más insidioso, un sueño pesado la venza, conocer nueva personas, frecuentar nuevos ambientes, incluso cambiar el color de sus cabellos.
 
Todo esto lo ha conseguido hacer, con un empeño desesperado, no dejando desguarnecido ni un solo rincón ni una sola hendidura por la que el recuerdo pudiera abrirse paso. Lo ha hecho. Y se ha curado. Ahora, por la mañana, con un bonito vestido azul que la costurera le acaba de enviar, Irene está a punto de salir de casa. Fuera hace sol. Se siente sana, joven, completamente limpia por dentro, fresca como cuando tenía dieciséis años. ¿Incluso feliz? . Casi.
 
Pero he aquí que de una casa vecina le llega una breve oleada de sonidos. Alguien ha encendido la rado o ha puesto el gramófono, y ha abierto una ventana. La ha abierto y después enseguida la ha cerrado.
 
Ha sido suficiente. Seis o siete notas, no más, el fragmento de un viejo estribillo, su canción. Vamos, valiente Irene, no te pierdas por tan poco, corre al trabajo, no te pares, ¡ríe! Pero un vacío horrendo se le ha formado ya dentro del pecho, ha excavado un abismo. Durante meses y meses, el amor, esta extraña condena, había fingido dormir, dejando que Irenese hiciera ilusiones. Ahora una nimiedad ha bastado para desencadenarlo. Fuera, los coches pasan, la gente vive, nadie sabe nada de una mujer que, tirada en el suelo detrás de la puerta de la calle como una niña castigada, estropéandose el bonito vestido nuevo, llora violentamente. Él está lejos, no volverá nunca más, y todo ha sido inútil.
 
Dino Buzzati, Sesenta Relatos (2010)

dijous, 7 de febrer del 2013

DESCOBRINT ALS THE XX

_
_
Es tracta d'un dels grups més valorats l'any passat, alguns parlen de que el seu segon treball Coexist ha estat el millor que ens ha donat el 2012. No sé si n'hi ha per a tant, però als que estem pillats per la música dels '80, pels sons dels The Cure o Joy Division, el descobriment dels The XX ha estat una gran troballa.
 
The XX és un grup format a Londres l'any 2008, inicialment eren 4: Romy Madley Croft (veu i guitarra), Oliver Sim (veu i baix), Jamie Smith (bateria i samplers) i Baria Qureshi (teclats i guitarra); aquesta darrera, però, ben aviat va deixar el grup per acabar quedant The XX com un trio.
 
Escoltant qualsevol tema seu es fan evidents les seves influències: música dels '80 el R&B, i grups com CocoRosie, The Cure, Joy Division o Pixies. Amb una base de guitarra molt pròxims al Durruti Column.Les seves cançons són xiuxiuejos a cau d'orella, laments melòdics, peces plenes de lirisme. 
 
L'agost del 2009 van editar el seu primer disc: XX. Va sorprendre la seva proposta i els fèu guanyar el Mercury Prize 2010.
 
En la seva pàgina web informen que han creat el festival Night+Day per al proper estiu a Lisboa, Berlin i Londes. Ells com a comissaris del festival convidaran als seus grups preferits i actuaran en entorns escollits per ells com les Torres de Belem a Lisboa, el parc Spreepak de Berlin i el Osterley Park House de Londres
 
Amb només 2 treballs ja s'han fet un lloc en el panorama musical i ens poden oferir moltes coses interessants en un futur.

L'any passat van estar a Barcelona en el Primavera Sound, el novembre a Madrid i el proper 2 de maig tornen a Barcelona, al Poble Espanyol.
 






 

dimecres, 6 de febrer del 2013

ENVAS, ON VAS? PER LES CHANCLETTES

_
L'irreverent i divertit grup Les Chanclettes versionen de forma delirant, picant i genial l'anunci Envàs, on vas?
 
... no trobeu que aquesta campanya ha fet més mal que bé? Jo trobo que sí!

dimarts, 5 de febrer del 2013

BAR

_
Si el corrector ortográfico español (o castellano) subraya en rojo este vocablo, se supone que debe de tratarse de una errata o no existe en este idioma. Sin embargo, el diccionario de la Academia no deja lugar a dudas: "Bar". (Del inglés bar, barra). Local en el que se despacha bebidas que suelen tomarse de pie, ante el mostrador.
 
Bar llegó al inglés procedennte del francés antiguo barre -barrera, valla, verja-, que con el tiempo devino verbo -obstaculizar, prevenir, prohibir-, puesto que se cerraba una verja con una barra (bar). De ahí la expresión bar none -sin excepción, sin excluir a nadie-.
 
A finales del XVI era un local en el que se despachaba bebidas, tomando el todo el nombre de la barrera o el mostrador donde se servía comida y tragos; o sea, ni més ni menos, la barra de un bar. La Academia no recoge barman, pero el más atento Diccionario de dudas, tras reconocer su origen inglés, dice que significa "persona que sirve bebidas alcohólicas  en la barra de un bar, generalmente especializada en la preparación de combinados". Añade que es un préstamo útil, ya que la voz tradicional española camarero, de sentido más general, no capta este significado.
 
Con be mayúscula, Bar (barra) se refiere tanto al colegio de abogados como a la abogacía en general. Se llamaba así en el siglo XVI la reja o barandilla frente al tribunal en los juzgados de Londres. Por eso, en Gran Bretaña, los abogados se llaman barristers.
 
John Wilkinson a Globish del Magazine
de La Vanguardia del 03/02/13
 

divendres, 1 de febrer del 2013