Ja feia temps que no eren nens i en aquella cambra decobrien que gosaven fer tot allò que a la ciutat i davant dels altres els hauria avergonyit: pudorosament podien seguir actuant com a infants, com el nen que existia dins seu, però que mai no podien ser del tot. El món dels adults des d'allà, només des d'allà, es podia llucar amb agudesa i només allà podien intercanviant-se les mútues experiències. El manc jugava amb passió. Allà se li alleugeria la seva rialla paralítica, nerviosa. El cau de l'Estrany esdevenia l'únic lloc on de vegades veien riure l'Erno.
Sandor Marai (1931) Els rebels
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada