(1930-2013)
Havia nascut un 12/05/30 a Madrid com a Jesús Franco Manera. Va estudiar piano en el Conservatorio de Madrid, es va llicenciar en Dret i seguidament va ingressar en el Instituto de Investigacions y Experiencias Cinematográficas (IIEC); hi va estar 2 anys mentres escrivia novel·les policíaques amb pseudònim. Un dels seus somnis era haver estat músic de jazz -de jove havia fet algunes actuacions en alguns locals; ell es definia més com un "músic de jazz que fa pel·lícules que un cineasta".
Va viure i estudiar direcció de cinema a París. Als inicis participà en diversos films com a guionista o ajudant de direcció fins al seu debut, el curtmetratge documental: El árbol de España (1957). L'any 1959 dirigia el primer llarmetratge, aquest cop -serà la seva tònica- de ficció: Tenemos 18 años, una comèdia.
La seva hiperactivitat i varietat de gèneres és impressionant: des d'aventures, ciència-ficció a cinema eròtic, sovint, obertament pornogràfic, amb noms tan suggerent com: Aberraciones sexuales de una rubia caliente (1977), El sexo está loco (1981), Orgía de ninfómanas (1981), Mil sexos tiene la noche (1984)...
Fou en el gènere de terror on arribaria a la popularitat i reconeixement d'una part del públic amb Gritos en la noche (1962), pionera en la barreja d'erotisme i terror i film de referència (continuat en el Giallo, per exemple). Però fou, sobretot, Necronomicón, presentada en el festival de Berlín de 1967, un dels seus films més apaludits a nivell internacional.
Tingué una 'època Christopher Lee' fent de Fu-Manchú (Fu-Manchú y el beso de la muerte, El Castillo de Fu-Manchú) o de Drácula.
A partir de 1967 la carrera del sr. Franco agafa un ritme frenètic a nivell geogràfic, produccions a: França, Itàlia, Suïssa, Holanda... com a resposta al rebuig que el seu treball tingué en el seu país.. massa provocador, massa anàrquic, massa extrem.
Compositor de BSO, muntador, productor, guionista... també fou actor; una de les actuacions més destacables la trobem en el film de Fernando Fernán Gómez El extraño viaje (1964)...
Té una filmografia taaaan extensa que alguns afirmaven que no ho sabia ni ell les pel·lícules que havia realitzat, es parla d'uns 200 films, però és un xifra desconeguda. Exemple d'això, és que l'any 2008 la Cinemateca Francesa li dedicà un homenatge amb l'il·lustratiu títol de: Jess Franco, fragmentos de una filmografía imposible.
La seva llista de pseudònims és interminable: Joan Almirall, Rosa María Almirall, Clifford Brawn, Clifford Brown Jr., Clifford Brown, Juan G. Cabral, Betty Carter, Candy Coster, Terry De Corsia, Rick Deconinck, Raymond Dubois, Chuck Evans, Toni Falt, Dennis Farnon, Jess Franck, J. Franco, James Franco, Jesse Franco, Jess Franco, Jesús Franco, A.M. Frank, Adolf M. Frank, Antón Martín Frank, Jeff Frank, Jess Frank, Wolfgang Frank, James Gardner, Manfred Gregor, Jack Griffin, Robert Griffin, Lennie Hayden, Frank Hollman, Frank Hollmann, Frarik Hollmann, B.F. Johnson, J.P. Johnson, Yogourtu Ungue, James Lee Johnson, James P. Johnson, David J. Khune, David Khune, D. Khunne Jr., D. Khunne, David J. Khunne, David Khunne, David Kuhne, David Kunne, David Kühne, Lulu Laverne, Lulú Laverne, Franco Manera, J. Franck Manera, J. Frank Manera, Jesús Franco Manera, Jesús Manera, Jeff Manner, Roland Marceignac, A.L. Mariaux, A.L. Marioux, John O´Hara, Cole Polly, Preston Quaid, P. Querut, Dan L. Simon, Dan Simon, Dave Tough, Pablo Villa, Joan Vincent y Robert Zinnermann.
Un dels punts importants de la seva carrera fou fer d'ajudant de direcció d'Orson Welles a Campanadas a Medianoche o Don Quijote d'Orson Welles (obra inacabada que finalitzà el mateix sr. Franco l'any 1992).
El seu estil és anàrquic, provocador. El sr. Franco desperta sentiments contraposats: director de culte -per a alguns-, director de caspositats -per a d'altres-. Els seus seguidors són legió, i l'anomenaven carinyosament Tío Jess. El 2004 publicà un llibre autobiogràfic molt sucós, amb el nom de Memorias del tío Jess.
Tingué dues muses a la seva vida, les dues actrius: Soledad Miranda (descoberta per ell i parella en els inicis) i Lina Romay (la seva companya des de 1973). Aquesta darrera va morir l'any passat, diuen que fou un pèrdua massa feixuga per a ell.
Goya d'Honor l'any 2009. L'any passat va estrenar el seu darrer film: Al Pereira vs. the Alligator Ladies.
Aquí us deixo un simpàtic vídeo-homenatge de la seva carrera, amb humor i caspa... marca de la casa del Tío Jess.
Aquí us deixo un simpàtic vídeo-homenatge de la seva carrera, amb humor i caspa... marca de la casa del Tío Jess.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada