LUKE SKYWALKER VS. DARTH VADER, DE MAIOL

(Maiol, 6 anys)

SR. LOU REED

(1942-2013)

Fa un parell de dies moria el sr. Lewis Allen Reed, més conegut com a Lou Reed. Nascut a Brooklyn però enganxat tota la seva vida a la ciutat de Nova York.  El sr. Reed tingué una infantesa gens fàcil per la seva bisexualitat, als 14 anys fou sotmés a sessions d'electroshock per veure si 'el curaven' (descrit en el seu tema Kill Your Son de 1974).

 

Des de ben jove es sentí atret pel rock and roll, pel rhythm and blues i en el seu pas per la universitat adoptaria el free jazz i la música experimental. Fruit de la seva amistat amb el poeta Delmore Schwartz -que l'animà a fer-se esriptor-, el sr. Reed va manifestar que ell volia portar la sensibilitat de la novel·la a la música rock.

 

L'any 1964 creà juntament amb John Cale, Sterling Morrison i Maureen Tucker el que serà el seu primer gran punt d'inflexió professional: The Velvet Underground (1964 a 1970). Allà estigué com a guitarrista, vocalista i lletrista. Malgrat el suport de grans artistes com Andy Warhol no tingueren cap èxit comercial però sí de la crítica i actualment no hi ha dubte en considerar autèntics clàssics, himnes cançons com: Heroin o Sweet Jane.

 

L'any 1970 la 'Velvet' s'havia desfet i ell prova sort en un disc en solitari: Lou Reed que no tingué massa ressó. Per al segon, però, amb la producció de David Bowie edita Transformer amb aires de glam rock i després Berlin, que ens parla de la tràgica història d'mor de dos drograddictes en aquesta ciutat alemana. Un so que s'avançà al que després portaria el punk: guitarres distorsionades, lletres incòmodes, sòrdides.

 

Però fou l'any 1972 quan amb el tema Walk on the Wild Side va aconseguir el ressó popular malgrat sempre estigués als límits de la música més comercial o de les grans discogràfiques. Aquell tema significà una primera aproximació al submón de la prostitució i la transexualitat de Nova York pocs cops trancat en la música rock. Cançons com Perfect day, ens parla de la seva relació amb la heroïna.

 

Els anys '70 foren els anys més transgressors, creatius i valorats de l'artista. Malgrat això, a partir dels '80 del segle passat, el sr. Reed emprén un via més madura, deixa les drogues i inicia una etapa personal més estable es casa amb Sylvia Morales (junts durant 10 anys) i el seu treball discogràfic tracta temes més seriosos, exposats The Blue Mask. L'altra gran relació de l'artista fou Laurie Anderson junts des de finals dels '90.

 

Bona mostra d'aquest canvi de continguts en les seves cançons fou New York.

 

Amb la mort a finals dels '80 d'Andy Warhol, Lou Reed recupera el contacte amb els antics 'Velvet' i amb John Cale graven Songs for Drella (1990) com a homenatge a Warhol. Un disc preciós al que jo n'estic enganxat des del primer dia que els vaig escoltar.

 

Des dels '90, el sr. Reed és una peça indispensable al que s'hi aproximen artistes per a fer-ne col·laboracions, del que se n'editen i versionen vells treballs. Com ho evidencien les versions que 30 artistes van fer de la cançó Perfect Day l'any 1997 en un especial de la BBC,el seu disc amb Metallica o el duet amb (el gran) Antony Hegarty.

 

La seva inquietud artística en els darrers anys el portaren a publicar treballs del seu estil: foscos i incòmodes com Magic and Loss, però també visites a mestres de la literatura com Allan Poe a The Raven o narrar la vida d'una ballarina que va patir abusos sexuals explicada en l'obra de teatre Lulú (1937) del sr. Frank Wedekind; a més de no deixar la pintura i la fotografia.

 

El passat mes de maig se li va fer una transplantament de fetge, la mort el diumenge passat es planteja com complicacions d'aquella operació.

 

Tot i que sé que la 'Velvet' són grans, tot i que sé que els inicis del sr. Reed és per a la crítica el millor que ha fet... jo, que no sóc massa amant de les guitarres sorolloses i distorsionades, em quedo amb el pop minimalista de l'homenatge que juntament amb John Cale li dedicaren al sr. Warhol. Songs for Drella és un obra especial per a mi, i Style it takes una de les seves millors cançons.

 

bon viatge, Lou!

 

RODATGE DE LA FATARELLA 1938

Dos anys després d'iniciar el projecte, de cercar recursos a Verkami (sé que molts dels i les que passeu per aquesta casa hi heu col·laborat) i de la constància i insistència del seu màxim responsable: Pau Bertomeu, per tirar endavant el seu somni... LA FATARELLA 1938 arriba al seu punt culminant: el rodatge.

 

Aquest cap de setmana anem de rodatge !!... us reprodueixo les paraules de Pau (del blog del projecte) que us convida als/les que pugueu venir a viure la filmació en directe.

Ara si!!! recta final!!!
Apreciats amics i amigues, això ja està aquí, i aquesta vegada ja es la definitiva. Com tots sabeu, gravem aquest cap de setmana, 26 i 27 d’octubre. Les localitzacions son, per orde, La Galera, La Fatarella, Santa Coloma de Queralt i Igualada.

 

Us explico una mica el pla de rodatge, per a qui vulgui i pugui venir, esteu tots invitats/des i nosaltres encantats de veure-us.

Dia 26

- mati 11:00, escena 1, habitació. La Galera, c/ Sant Vicent nº10

- tarda 18:00, escena 5, trinxera. La Fatarella (camí de terra proper al poble)

Dia 27

- mati 11:30, escena 2, Barcelona. Santa Coloma de Queralt, Iglesia Parroquial c/Major nº1

- tarda 16:00, escena 3, Camí, Masia els Farriols. 2 kilometres d’Igualada.

- tarda 19:30, escena 4, Campament, Masia els Farriols, 2 kilometres d’Igualada

Han estat dos anys, d’una lluita constant per poder assolir aquesta meta, poder gravar el curtmetratge somiat i poder fer un pas mes enllà, aquest dia a arribat, i l’únic que puc dir ara mateix es MOLTES GRACIES!!! moltes gracies a tots vosaltres per estar aquí i ajudar-me a poder complir aquest somni. Us estaré eternament agraït.

De tot cor!

Pau.

APARENT TRANQUIL·LITAT DE CREA (VERSIO CINEMA MUT)

_

DEBUT TEATRAL DE CREA: RAMON

 

Divendres passat va ser un vespre molt intens per a CREA, la nostra triple participació en les VIII Jornades de Lletres Ebrenques ens va fer no parar. Com ja sabeu, si a les 21:00 presentàvem el nostre nou curtmetratge: Aparent Tranquil·litat (que estarà disponible a la xarxa ben aviat) acte seguit oferíem el nostre debut teatral, un tast de l’obra de teatre Homes! (que ben aviat estrenarem), es tracta del fragment: Ramon, un trepident diàleg a 5 veus que és tota una escenificació de la guerra de sexes, directa, punyent i ben realista.

Per als i les que no hi vau poder ser, us oferim un petit fragment de la representació. Segur que tindreu ocasió de veure-la…

 

(fotos i vídeo gentilesa d’Angels Martínez)

 

ABRIL FA 2 ANYS !!!

Avui la nostra petitona ja fa 2 anys ... i l'estimem en bogeria!

 

PER MOLS ANYS, ABRIL !!!

 

 

 

SR. OTTO SANDER

(1941-2013)

El sr. Wim Wenders va realitzar dues pel·lícules que m'han marcat molt: El cielo sobre Berlín (1988) i Tan lejos, tan cerca (1993, la continuació de l'altra)... la seva poesia, la seva màgia visual em van impactar moltíssim; tant, que l'admiració pel sr. Wenders està a tope encara que últimament el tinguem una mica perdut.

 

Un dels rostres d'aquells àngels fascinants dels films del sr. Wenders fou el sr. Otto Sander, l'àngel Cassiel.. que fa uns dies moria.

 

El sr. Sander fou un reconegut actor de teatre, però el gran públic el coneixia en el cinema. Nascut a Peine, prop de Hannover, de ben jove va saber que es volia dedicar-se professionalment al teatre, el seu pare, en saber-ho el va fer estudiar de tot: filologia, història de l'art, art dramàtic i filosofia. Si el teatre no funcionava que almenys tingués altres sortides professionals.

 

Va ser un dels actors de l'època daurada del teatre Berliner Schaubühne en els anys '70 del segle passat. El sr. Sander, però, va participar també en un centenar de films, la gran majoria de cops com a actor secundari. L'any 1981, amb el Submarino de Wolfgang Petersen, va ser valorat la seva intensa intepretació fora d'Alemanya. La seva veu profunda i amb carisma el fèu treballar, també, com a locutor publicitari.

L'àngel Cassiel acompanyant als humans en el moment de la mort, desitjant ser persones, volent saber què és sentir dolor, volent saber què és l'amor ... tot això perdurarà en la memòria...

DONOSTIA ZINEMALDIA 2013

_

Al final del mes passat tancava una altra edició el Festival de San Sebastián, no serà recordada com la millor programació de la seva història, els ajustaments pressupostaris, l'anul·lació de la presència d'alguna star en el últim moment i la decepció davant dels nous treballs d'autors consagrats (com Atom Egoyan o François Dupeyron)... foren algunes de les variables culpabilitzadores.

 

El Donostia Zinemaldia d'aquest any tindrà com a resum el cinema fet amb poc pressupost, petit, proper i amb vocació realista; així ho manifestà el president del jurat -Todd Haynes- i fou coherent amb la llista de premiats.

 

Però per sobre de tot això, el Festival de Donostia d'aquest any ha posat en evidència l'oblit en els premis d'un merescut guanyador: Dennis Villeneuve, que amb 2 impecables films presentats (filmats simultàniament) va marxar amb les mans buides. Se'ns dubte el millor del Festival ha estat veure com el sr. Villeneuve (com ja fèu en el seu anterior film: Incendies) és capaç com ningú de mostrar-nos l'ésser humà i la seva contemporaneïtat. Per una banda, Enemy es basa en el Hombre duplicado de José Saramago, un estrany malson kafkià protagonitzat per Jake Gyllenhaal. Per l'altra, Prisioneros és una precisa i elegant peça, un puzle trepidant, un misteri del que ens van donant totes les peces, sense trampes, sense girs estranys trets de la màniga... el film és respectuós amb el públic i ofereix les peces necessàries per a que al final tot encaixi. Un film contundent, sòlid i ben resolt. Hugh Jackman va rebre el premi Donostia a la seva carrera, precisament, en l'edició que oferia una de les seves millors intepretacions a Prisioneros.

 

Altres films destacables del Festival:

- Pelo Malo de Mariana Rondon, el film veneçolà és un clar exemple de cinema social de llarguíssims plans. La història d'un nen de 9 anys que té el 'cabell dolent' perquè el té arrissat i pensa que la seva mare (monoparental) no l'estima... així que per a la foto de l'escola se'l vol allisar. Film sobre la identitat i les relacions familiars.

 - Vivir es fácil con los ojos cerrados (una altra peça petit de la sòlida trajectòria que s'està construint David Trueba), film de ficció al voltant d'un fet real: l'estada de John Lennon a Almeria l'any 1966 i com un professor d'anglès surt d'Albacete per a coneixe'l; un road movie aparentment lleugera però plena de contingut

- La herida del debutant Fernando Franco, sobre la vida d'una persona amb transtorn límit de la personalitat, una pel·lícula que és tota de l'actriu protagonista: Marian Álvarez, ominpresent en tot el metratge.

- Quai d'Orsay (del que ja teníem quasibé oblidat: Bertrand Tavernier) film còmic amb molt mala llet sobre la diplomàcia francesa i el seu paper en la guerra d'Irak. No està a l'alçada del millor Tavernier però la seva mala baba crítica li ofereix valor.

- Like Father, Like Son del japonés (habitual dels festivals) Hirokazu Kore-eda. Que continua investigant, burxant i destapant les relacions familiars.

- El bon treball actoral de Marina Vacth en la nova de François Ozon: Jeune et jolie.

- L'apabullant força visual de Gravity (d'Alfonos Cuarón), des de ja té un lloc reservat en el pòdium dels millors films espacials.

 

Com deia al principi, el jurat va premiar un cinema petit, modest en mitjans i de vocació realista.

 

Conxa d'or millor film:  Pelo Malo de Mariana Rondón

Conxa de plata millor director: Fernando Eimbcke per Club Sandwich.

Conxa de plata millor actriu: Marian Alvarez per La herida.

Conxa de plata millor actor: Jim Broadbent per Le Week-End.

Millor guió: Bertrand Tavernier per Quai d'Orsay.

Millor fotografia: Pau Esteve Birba per Caníbal.

Premi Especial del Jurat per La Herida.

 

 

ANUNCI VIII JORNADES LLETRES EBRENQUES DE CREA

SITGES 2013 (2): PREPARATS!

_

Falten poques hores per a que comenci oficialment el Festival de Sitges 2013 amb la seva Gala d'Inauguració...

 

Bueno, com cada any, quan telentrada va donar, fa uns dies, el tret de sortida per a iniciar la venda d'entrades... vam entrar en una autèntica carrera desesperada! Com cada any, veus com en pocs minuts 'volen' les entrades per a les pelis més especials, les estrenes més esperades. A partir del minut 1 veus com es van reduint el nombre d'entrades disponibles a un ritme vertiginós: 220, 100, 40, 4, 2 ... Entrades exhaurides per aquesta sessió. Game over!

 

Com que aquest any només anem una nit -la darrera nit- ens hem focalitzat molt molt per a tenir, almenys, entrades per a la Gala de Cloenda i veure l'entrega de premis i la peli que tanca oficialment el festival. Es tracta de THE SACRAMENT el nou impactant film del sr. Ti West,  responsable de The House of the Devil  (2009) i un dels participants en l'interessant exercici coral: V/H/S (2012, vista a Sitges l'any passat).

 

L'altre film del que també hem aconseguit entrada és ALL CHEERLEADERS DIE, un divertit film que capgira els patrons de les pelis juvenils, dirigida pel sr. Lucky McKee -responsable de la molt inquietant peça de culte May- (2002) sobre un grup de cheerleaders que s'han d'enfrontar a unes forces sobrenaturals...

I, de moment, res més confirmat. Molt probablement ens colem en alguna de les maratons d'última hora, però com que no sabem el contingut: ens esperarem a saber-ho.

Aquí teniu la careta que veurem quan comenci cada una de les pelis projectades en el Festival.

Bon Festival!!!

  

CREA A LES VIII JORNADES DE LLETRES EBRENQUES

Ja tornen a estar aquí les Jornades de Lletres Ebrenques a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó d'Amposta. Es tracta de l'edició número VIII i- com fa 3 anys- CREA hi participa de forma activa; de fet, de forma més activa que mai!.
Els dies 17, 18 i 19 d’octubre estaran plens d’activitats relacionats amb la literatura… aquest any el programa arriba ben carregat i ben variat.

A CREA estem encantats i encantades de ser-hi des de 3 vessants:

 

- Realitzant un petit anuci de les Jornades que podreu veure ben aviat.

 

- Presentant el nou curt de CREA: Aparent Tranquil·litat, basat en un conte de Jesús M. Tibau i que l’autor llegirà en viu mentres el visionem. Serà el divendres 18/10 a les 21:00 a la Sala d’Adults de la Biblioteca.

 

- Oferint un tast de l’obra de teatre que estrenarem ben aviat: Homes! (de T de Teatre), es tracta del fragment Ramon. Serà el divendres 18/10 a les 22:00 al vestíbul de la Biblioteca.

 

A les Jornades podreu trobar música, poesia, conferències, erotisme … i a CREA! us hi esperem !!!!

OCTUBRE DE KONIEC! 2013

Del Calendari Koniec 2013! de Joan Garau i Joana Abrines

DINAR QUINTA DEL '73 A ULLDECONA

La personeta que veieu a la foto dins del cercle vermell sóc jo. Rialler, feliç, encantat. Era l'any 1979, tenia 6 anys i feia 1er. d'EGB. La vam fer al pati de l'Escola Ramon y Cajal d'Ulldecona i ens acompanya la nostra mestra de primària: Doña Paquita (en aquella època els mestres i les mestrs eren Don i Doña).

 

Demà dissabte, molts i moltes dels que estem en aquesta foto ens trobarem per a dinar a l'Ermita de la Pietat d'Ulldecona, acompanyats dels de 1er. de l'altra classe, és clar!. Suposo que els 40 és una data prou assenyalada per a donar-li valor, el valor de la retrobada, de saber quin som, on estem i com recordem aquells temps....

 

A molts d'ells i elles fa 24 anys que nos els veig, sort en tenim del Facebook perquè segurament no els coneixeria pel carrer ... Fa il·lusió, però, passats tants anys, saber de la seva vida. I, també, tenir un moment de record per als que ja no hi són, perquè van marxar massa aviat...

 

Jordi Forcadell, Mingo, Pascual, Andreu, Maria Jose, Julia, Begoña, Cristian, Jordi Fandos... ens veiem demà! I, per a mi, serà com si fos l'endemà d'aquesta foto!

 

SR. PEP FORTUNY

 

 (1952-2013)

 

Dilluns moria una de les peces cabdals de la Companyia Elèctrica Dharma (o, senzillament, la Dharma): Pep Fortuny, era la part ideòloga i estratega del grup...

 

Parlar de la Dharma és parlar de la família Fortuny molt arrelada al barri de Sants de Barcelona, cap grup musical ha lligat tant la família al seu projecte. La seva mare, la Núria Guarro cantava a l'Orfeó de Sants; el seu pare -Joan Fortuny- portava una gestoria. Van voler tenir molts fills i en van tenir 7: Pep (1952), Esteve (1954), Joan (1955), Jordi (1958), Lluís (1960), Jaume (1961) i Maria (1967).

 

Els 3 germans grans de la família Fortuny Guarro van crear el grup musical Els llums, i cantaven cançons de The Beatles i altres èxtis foranis traduïts al català. Van debutar l'estiu de 1967. En Pep tocava la bateria, l'Esteve l'orgue i la guitarra i en Joan el baix. La seva música va sonar pels casals, centres parroquials i institus de Barcelona a finals del '60 del segle passat.

 

El verí del folk va entrar en el grup i Els Llums van passar a dir-se La Roda i van començar a donar una aire més acústic a les seves peces. En Pep va deixar la bateria i es va comprar una guitarra de dotze cordes; l'Esteve va provar el contrabaix i el Joan la guitarra i la flauta. Van continuar tocant cançons de Els Llums però hi van afegir cançons pròpies. S'hi van afegir Jordi Marigó (banjo) i Francesc Granell (guitarra).

 

Es van aproximar al blues i als espirituals negres i van tornar a agafar una aire electrificat i, el més important, els va venir de gust crear i interpretar peces instrumentals... i es van tornar a canviar el nom: Fang i Disbauxa.

 

Aquest darrer nom tampoc no durà massa i l'any 1971, després de fitxar un saxofonista que es deia Leandro i que s'havia quedat pillat pel llibre de Jack Kerouac que aquí es va traduir com a Els Pirats de la Dharma ... en Pep, Esteve i Joan ho van tenir clar: es dirien Dharma. Joan va començar a interessar-se pel saxo, que es convertí en la marca escènica de la Dharma. A principis dels '70, el hippiesme, allò contracultural i les filosofies orientals eren l'ordre del dia i la Dharma van arribar a muntar una comuna a Horta.

 

L'any 1973 la comuna urbana comença a funcionar i Carles Vidal s'incorpora al grup amb el baix i Joan, definitivament, es decanta pel saxo. Més tard s'incorporaria Jordi Soley com a pianista. D'aquesta època els arriba un dels encàrrecs més importants: compondre la música d'homenatge a Picasso en el primer aniversari de la seva mort que va organitzar el Museu Picasso.

 

L'any 1974, prop de Girona, van crea la Dharma Comuna una casa compartida per Pep, Esteve, Joan, Carles i Jordi i oberta als artistes que hi vulguessin conviure... va nèixer la Companyia Elèctrica Dharma i el seu primer disc: Diumenge, molt influenciat per jazz, el rock... el grup, però, no van quedar satisfets amb el resultat ja que volien un so més original i propi.

 

En aquella època van col·laborar amb un altra comuna, la dels Comediants, i junts van ajudar-se en muntatges i espectacles. Sorgiria el segon disc: L'oucomballa, presentat al Poliorama Comediants i Dharma junts. El disc sortiria al mercat el 1976.

 

Amb la fi del franquisme, van desintegrar la comuna, van tornar a Barcelona i van treballar en el que per a ells és el seu millor treball: Tramuntana. Representa la maduresa i consolidació del grup i el reconeixement del públic continuant amb L'angel de la dansa (1978). Aquest disc significà el final de l'etapa simfònica del grup.

 

El cinquè teball: Ordinàries Aventures, s'obre descaradament cap al pop, amb músiques més accessibles. Li ofereixen a Lluís Fortuny que formi part del grup com a pianista i trompetista. El 1981 publiquen L'Atlàntida, presentació del disc feta en una illa al mig del mar, al Moll de la Fusta de Barcelona, davant de 100.000 persones.

 

Un concert aplaudit de forma unànim fou el de 1981 al Palau de la Música Catalana amb la Cobla Mediterrània, del que en sortir un disc en directe. .

 

El 1983, treuen 'Companyia' del seu nom i es passen a dir, simplement Elèctrica Dharma. El següent disc és una visita a cançons tradicionals catalanes a Catalluna.

 

El 1985, per a celebrar els 10 anys del primer disc, la companyia discogràfica edita Força Dharma!, fou l'inici de l'etapa tribal del grup, amb introducció de sons africans i la confecció d'autèntics himnes per a la joventut independentista d'aquest país. I l'any següent, el seu segon disc en directe No volem ser...

 

En el moment més dolç i ple del grup, el 19/08/86 Esteve Fortuny mor a l'escenari en ple concert.... el grup va caure en una autèntica depressió col·lectiva que només van saber canalitzar en el disc Homenatge a Esteve Fortuny, i intepretat al Palau de la Música Catalana amb la companyia Orquestra de Cambra Barcelona, que van donar un so de música clàssica a les seves composicions..

 

L'any 1988 s'incoprora una altra germana al grup: la Maria Fortuny, la petita dels germans.

 

Tot i el dol evident i gens dissimulat, el Pep escriu lletres a músiques inèdites de l'Esteve per a crear: Fibres del Cor (1989), un segon homenatge i un recomençament del grup, ja que encetaven un nou aire molt més pop.

 

A partir de 1991, l'Elèctrica Dharma es va obrir al món en una actuacions molt ben rebuda a Nova York. Després vindrien nous treballs com Tifa Head (1992), Que no esperdi aquest so (1993) fins arribar al disc recopilatori 20 anys de Companyia Elèctrica Dharma en un concert multitudinari al Palau Sant Jordi.

 

A partir d'aquí, comença l'època més fluixa del grup: El ventre de la bèstia (1996), Racó de món (1998), Sonada (2000)... fins al Llibre Vermell (2002), en el que la barreja de sons rocks amb les melodies medievals del Llibre Vermell de Montserrat van tornar a fer despuntar el grup fins a portar-los a fer concerts arreu del món: Brasil, Sud-Âfrica, Hongria, Croàcia, Eslòvenia, Portugal.... que els converteixenen una mena de representant de música ètnica catalana.

 

Els seus darrers treballs continuen combinants sons vells i nous, tradicionals i rockers a Dharmasseria (2004), El misteri d'en Miles Serra  i les músiques mutants (2008) i Monpou's mood Mariagneta and Patum Jack Blues (2010) i el seu darrer recopilatori-celebració: 30 anys, la Dharma l'arma! (2006).

 

Fa 27 anys moria el que -tot i no voler-ho- era el líder la Dharma (Esteve) i es van refer, van renèixer... fa pocs dies moria en Pep: músic, poeta, bateria, percussió i veu del grup. La seva darrera actuació fou en el Concert per la Llibertat del 29 de juny al Camp Nou.

 

Cançons com Inannahihé o la presó del rei de França formen part inseparable de la meva vida, de la meva cultura musical, de la meva identitat com a català i independentista. I és inevitable agraïr l'energia que em van transmetre quan era adolescent, la passió per les idees, l'embrenzida per desitjar coses impossibles...

 

Gràcies, Dharma!!!

Gràcies, Pep !!!!

 

ESPERANT REC 4: APOCALIPSIS

_

Poc a poc, el film que semblava una cassolana i barcelonina peli de zombies ha anat creant un univers propi fins a convertir-se en la saga de referència del gènere de terror en aquest país. REC ha anat guanyant consistència en cada nova part, no ha perdut gas, no ha baixat l'interès i el principal responsable d'això és el sr. Jaume Balagueró, que juntament amb Paco Plaza, van idear la llavor inicial i l'han fet crèixer fins a la quarta part que estan rodant i amb la que volen tancar la saga.

 

REC 4: Apocalipsis serà la quarta i última part de la història i en ella es volen donar respostes a totes aquelles preguntes que s'han anat obrint en cada nova edició. La història continua on la vam deixar en la primer part: què li va passar a la reportera  Àngela Vidal? Aquí, doncs, la protagonista absoluta torna a ser una dona com ja ho fou Macarena Gómez a REC 3. Manuela Velasco es transforma en una lluitadora a l'estil Ripley-Weaver d'Alien. Ara, l'acció es trasllada a un vaixell semiabandonat ple de racons foscos, rovellats i inquietants...

 

Potser en aquest Festival de Sitges es podrà veure el tràiler però haurem d'esperar fins al Sitges 2014 però veure l'estrena.

 

Ai, l'esperem l'esperem...