dimecres, 31 de desembre del 2014
dimarts, 30 de desembre del 2014
DESCOBRIR LA FOTOGRAFIA DEL SR. ARISSA
El seu nom podria estar al costat dels grans noms de la fotografia europea (Kertész, Brassaï o Callahan) però el seu treball ha estat ignorat durant gairebé cent anys; afortunadament s'està posant remei a aquest injust oblit i la Fundació Teléfonica l'ha tret de les ombres per a fer-lo visible. L'exposició Arissa. L'ombra i el fotògraf, 1922-1936 que es pot veure al CCCB de Barcelona del 14/11/14 al 12/04/15 va ser presentada a Madrid i considerada com una de les exposicions de fotografia més rellevant de l'any. L'exposició presenta una bona mostra del treball del reivindicat fotògraf: 160 imatges.
El sr. Antoni Arissa (1900-1980) fou un impressor i tipògraf i mai va ser un fotògraf professional però fascinat en jugar amb les ombres va fer fotografies fins que la Guerra espanyola de '36 ho va estruncar (gairebé tot). Va 'penjar' la càmera i només la utilitzava en celebracions familiars. L'any 1982, dos anys després de la seva mort, la seva família va vendre el pis familiar i les fotografies del sr. Arissa van fer cap al mercat dels Encants... fins que un comprador sensible reconegué el valuós material que havia adquirit i el va oferir al MNAC.
La seva obra flirteja amb l'experimentalisme, l'han inclòs en l'avantguardisme Nova Visió; però les seves obres abracen allò més immediat: la seva família, objectes quotidians (el jardí, l'arbre de Nadal, una copa). Per al fotògraf, però, la fotografia no és només una forma de mostrar-nos i documentar la realitat sinó que també és una porta a la creativitat.
dilluns, 29 de desembre del 2014
SR. MIKE NICHOLS
(1931-2014)
Ahir va fer un mes que es va morir el sr. Mike Nichols, director de cinema i de teatre, productor i actor. Havia nascut a Berlín el 1931 amb el nom de Michael Igor Peschkowskyi. Amb 7 anys va emigrar als EEUU amb la única companyia del seu germà fugint del nazisme. Es formà en la Universitat de Xicago i la seva trajectòria artística començà en el teatre, a Broadway a principis dels '60 del segle passat amb comèdies com Descalzos en el parque (1963), La extraña pareja (1965) o Plaza Suite (1968).
Dos anys abans havia debutat en el cinema amb el seu primer èxit: Qui té por de Virginia Wolf? (1966) amb Richard Burton i Elizabeth Taylor. Però el reconeixement mundial li arribaria un any després amb El Graduado (1967), amb l'empanat i seduit Dustin Hoffman i amb la que el sr. Nichols aconseguiria el seu únic Oscar com a millor director (a més del Globus d'Or i el Bafta per la mateixa especialitat).
El sr. Nichols derivà cap al cinema més culte, amb Trampa 22 (1970) sense gaire èxit comercial i llençà la carrera cinematogràfica de Jack Nicholson amb Conocimiento Carnal (1971) on els temes sexuals tornen a estar presents -com en El Graduado- o les posteriors El difícil arte de amar (1986) o Closer (2005).
Malgrat el seus treballs marcadament còmics (o satírics, en alguns casos) que no deixà mai (com a Armas de mujer, 1988), el sr. Nichols va intentar guanyar-se reputació en treballs més dramàtics, alguns amb força solvència, com: Silkwood (1983), A propósito de Henry (1991) o Lo que queda del día (1993)(aquesta com a productor i guanyador d'Oscar). D'altres fracasos directes, com: Una Seguna oportunidad (1991) o Lobo (1993)(amb un Jack Nicholson fent d'home-llop risible i patètic). Per sort, anys posteriors vindrien la teleserie Angeles en América (2004), un gran treball per a la televisió i Closer (2005), un film molt reivindicable que bevia de l'escena teatral.
El seu darrer film fou La Guerra de Charlie Wilson (2007), comèdia sosa i superficial amb Tom Hanks de protagonista.
El sr. Nichols potser no fèu grans obres mestres, però mites com El Graduado no són fàcils d'aconseguir, films que sapiguen connectar amb el seu entorn social com ho fèu aquella pel·lícula no n'abunden; com ho fèu Armas de mujer als '80 o Closer als '90... com dirien: 'un hombre de su tiempo'
dilluns, 22 de desembre del 2014
dimarts, 16 de desembre del 2014
ROOTS, UN NOU PLENSA A TOQUIO
Que som seguidors del sr. Jaume Plensa ho hem fet evident en més d'una ocasió, aquest artista català és dels més internacionals que tenim i les seves obres em provoquen una forta atracció. Anem seguint cada nou treball seu 'around the world' i aquest cop anem fins a Tòquio. Fa pocs dies en un dels espais verds d'aquesta ciutat nipona s'inaugurà Roots, una figura humana que sorgeix de l'herba, feta de lletres 'marca de la casa'.
Poderosa, potent i peciosa ... ens agrada Plensa!!
dijous, 11 de desembre del 2014
ELS ALTAVEUS DE MONSIEUR JARRE
Doncs, sí, crec que en més d'una ocasió ja ho he confessat: em declaro seguidor del sr. Jean-Michel Jarre. Mira que és hortera, grandiloqüent i pedant; i els seus espectacles piro-musicals: pretenciosos, faraònics i barrocs... però la seva música em té ben pillat des de jovenet, coses de la inconsciència adolescent! Però el fet és que els anys han passat i cada nou treball del sr. Jarre (per cert, cada cop menys impactants i més repetitius) capta la meva atenció.
Doncs bé, al sr. Jarre -considerat per a alguns un pioner en la música electrònica, almenys, responsable de popularitzar-la- ara li ha donat per a dissenyar altaveus. De fet, les seves primeres propostes en el món del disseny les fèu en l'Exposició Internacional de Ràdio de Berlin, l'any 2010. Ara, el compositor s'ha inventat l'AeroBull, un reproductor de CD i Mp3 de luxe que també disposa de connexió bluetooth per a iPod i iPhone i amb un graciós comandament a distància que simula un osset per al gos.
Pel mòdic preu de 1.299€ el podeu tenir en blanc, negre o vermell.
Vinga, va, qui s'anima? que ja ve Nadal!
dimarts, 9 de desembre del 2014
LA BARBA SOSPECHOSA
La cuestión politicoreligiosa ha hecho que en Turquía, el presidente del Gençlerbirligi, un club de fútbol de la Primera División de aquel país, haya decidido prohibir que sus jugadores luzcanbarba. El que se salte la orden pagará una multa de nueve mil euros. Por lo que explican los medios de comunicación, no queda claro si esos nueve mil euros se pagan la primera vez que te pillan con barba y a partir de entonces puedes llevarla indefinidamente, o si pagas nueve mil euros cada vez que te pillan con ella. Esto último sería más grave ya que, sumando, de nueve mil en nueve mil puedes llegar a cifras exorbitantes. Pagar nueve mil y que a partir de entonces esa cifra cubra toda una temporada puede ser considerado como una inversión si realmente te gusta llevarla porque crees que así vas a la última moda.
El problema es que a la barbas, sobre todo abundantemente pilosas, son uno de los distintivos de los fundamentalistas musulmanes. Turquía es un país que pasó al laicismo a partir de la llegada de Kemal Atatürk al poder, hace un porrón de años, y ahora, con el presidente Erdogan, vive un proceso de reislamización. Losque aún se mantienen fieles a la idea de que el Estado no debe mostrar preferencias religiosas creen que esas barbas son un mal ejemplo para la ciudadanía. Dice el presidente del Gençlerbirligi a sus jugadores:"Pero ¿esto qué es? ¿Una escuela de imanes? Sois deportistas y tenéis que dar ejemplo a los jóvenes. Yo tengo ochenta años y me afeito cada día". (Yo no los tengo y cada vez me da más pereza). Lo bueno del caso es que la mayoría de esos futbolistas -o quizás todos ellos- no llevan barbas porque vayan de islamistas, sino de modelnos, hipsters o lumbersexuales.
Un problema semejante se da en otro país de Oriente Medio, Líbano, donde los policías se las ven para distinguir a los hipsters de los yihadistas. La revista New York explica los problemas de un camarero en Beirut, que lleva una barba densa y cuidada (cada mañana dedica media hora a arreglársela) y que ve como no pasa día sin que la policía le pare por la calle y le interrogue sobre sus opiniones políticas, de forma que empieza a pensar que lo más práctico sería afeitársela. O eso o, como le aconsejan los que bien le quieren (empezando por New York), llevar siempre consigo, a la vista, un paquete de cigarrillos o una petaca con alguna bebida alcohólica, productos de los que todo auténtico yihadista abomina.
Quim Monzó a Seré Breve del Magazine
de La Vanguardia del 07/12/14
dimecres, 3 de desembre del 2014
DONOSTIA ZINEMALDIA 2014
Valga'm Déu! Fa ben bé dos mesos que va acabar el Festival de Cinema de Sant Sebastià i no li vam dedicar post ... imperdonable!
Si comencem pel final, és a dir, pel palmarès, podem afirmar que aquesta 62ena. edició del Festival de Donostia ha estat la més 'hispànica' des de feia anys. És curiós com en un moment on la manca de recursos econòmics ha fet minvar dràsticament el nombre de produccions espanyoles és quan té lloc l'any de més alt nivell de qualitat en la creació cinematográfica. Que en una mateixa edició festivalera coincideixin Magical Girl, La Isla Mínima i Loreak, sense oblidar Murieron por encima de sus posibilidades (els pinitos d'Isaki Lacuesta en la comèdia negra), es tota una proesa i confirma que està prenent forma una generació de realitzadors que està aportant creativitat i innovació. Un cinema que cuida la vessant estètica i que llença cables cap al realisme màgic, flirtejant amb terrenys del fantàstic (si ampliem la llista a títols com La Distancia, de Sergio Caballero, per exemple; o Autómata de Gabe Ibáñez).
Com us deia, els premis els han acaparat 2 grans films: La Isla Mínima d'Alberto Rodríguez (Concha de Plata al millor actor Javier Gutiérrez i premi a la millor Fotografia per a Alex Catalán i Premi Feroz Zinemaldia) i, sobretot, Magical Girl de Carlos Vermut (Concha d'Or a la millor pel·lícula i Concha de Plata al millor director). I va faltar en el palmarès Loreak (Flores) de Jon Garaño i Jose Mari Goenaga. Xiulat per molts periodistas fou el Premi especial del jurat per a Wild Life de Cedric Kahn.
El Festival es va inagurar amb The Equalizer (d'Antoine Fuqua) -un film excessivament comercial i 'fàcil' per a un festival de la talla del de Donostia- i al seu protagonista, Denzel Washington, se li entregà el Premi Donostia d'aquest any.
En el Donostia Zinemaldia d'aquest any destacable el nou Ozon Une nouvelle amie (Una nova amiga), la nova de Bille August (Silent heart)(sembla que amb aquesta torna a aixecar cap), la nova de Susanne Bier amb A second chance. Destacable, també, els Relatos Salvajes de Damián Szifrón, estrenada amb èxit en el passat Festival de Sitges.
dilluns, 1 de desembre del 2014
ESTA MAÑANA
Después de ducharme, estaba en el baño cortándome las uñas de los pies mientras escuchaba como, por la radio, un reputado economista explicaba que, lejos de solucionarse, la economía irá a peor durante los próximos años y que la aparente remontada que algunos ven es un espejismo. Y en ese momento preciso he pensado: coño, estoy cortándome las uñas y al mismo tiempo escucho la radio, y eso no puede ser porque, como nos han repetido mil veces, es sabido que los hombres somos incapaces de hacer dos cosas a la vez. Entonces mi duda ha sido: ¿dejo de escuchar la radio o dejo de cortarme las uñas? ¿Qué me es más necesario? Evidentemente, acabar de cortarme las uñas. Por eso he apagado la radio. He acabado de cortármelas, he dejado las tijeritas en el cajón y entonces -y sólo entonces- he vuelto a poner la radio. Pero cuando ya volvía a escuchar las predicciones del economista he pensado: ¿para qué la pongo si ya voy a salir del baño y desde el dormitorio no la oiré? Mientras la apagaba he cavilado: ¿es correcto que un hombre apague la radio mientras cavila? También eso podría considerarse hacer dos cosas a la vez.
Me he vestido y he salido a la calle, a buscar los diarios. Llámenme raro, pero soy de los que, además de picotear noticias y artículos en internet, gustan de leer diarios de papel, de la primera a la última página (o viceversa). Y como el quiosco me queda un poco lejos, pues mientras iba hacia él he encendido un pitillo. Y así, fumando hacia el quiosco, me he dado cuenta de que volvía a estar haciendo dos cosas a la vez: andar y fumar un pitillo. Inmediatamente me he parado en medio de la acera. Así solo hacía una cosa: fumar. Pero, si te fijas bien, estar parado -y más de forma voluntaria- también es hacer algo. O sea que he apagado el pitillo y he seguido hacia el quiosco.
Primero he saludado al quiosquero y luego he cogido los diarios, para no hacer ambas cosas simultáneamente. Luego he pagado y he vuelto poco a poco hacia casa, sin mirar los escaparates, intentando simplemente caminar porque, si hubiese ido caminando y mirando escaparates, hubiese vuelto a estar en lo mismo. Y entonces he visto a una señora, con un abrigo evasé negro y zapatos de tacones altísimos, caminando con paso ligero mientras no paraba de teclear en su móvil de forma compulsiva. Menuda envidia. Quien fuese mujer para, así, ser capaz de hacer dos cosas a la vez.
Quim Monzó a Seré Breve del Magazine
de La Vanguardia del 30/11/14
divendres, 28 de novembre del 2014
PRESENTEM MENTIDES A MA ALÇADA, D'EQHES
El meu amic David Comuñas -eqhes a les xarxes- presenta el seu primer llibre: Mentides a mà alçada. Un recull dels poemes i relats que ha anat 'penjant' en el seu espai web durant el darrer any. El 19 d'octubre el va publicar en versió pdf i ara, per fi, arriba la versió paper. 40 textos acompanyats cada un amb un il·lustració puntillista feta pel mateix autor. Un llibre amb una edició que és una delícia ofereix de forma creativa els textos escrits en català i castellà.
Jo he tingut l'honor de fer-ne el pròleg i és un gran plaer presentar-lo 'en vivo y en directo': Avui a les 19:30 a la Biblioteca d'Amposta i dimecres que va a la de la Ràpita.
Contes sorprenents, històries curtes però intenses... Aquí teniu el bookrailer.
dimarts, 25 de novembre del 2014
SER RIC, ES PECAT... O DELICTE?
El ja llunyà dia 9 -doblement festiu-, quan feia cap a la cua de votants, m'atura una parelleta de jais, molt polits, i ell em diu:"Està bé, això que has escrit; això de la usura" ("Usura para-xocs", Cultura/s 646), "Ah, sí?", dic jo, "li ha agradat?". "Sí, sí, tens tota la raó, Però estaràs d'acord que hauria de ser pecat!". "El què", m'estranyo, "la usura? És que no ho és?". "Hauria de ser un dels set pecats capitals", rebla. "Millor dit, el vuité". "Deixa't de pecats capitals!", li salta la dona. "Un dels deu manaments, hauria de ser: no desitjaràs la muller del proïsme, no t'aprofitaràs dels que no tenen...".
Ja havien votat i se'n van anar tan cofois. I jo em vaig quedar barrinant: això dels set pecats capitals... no seran, en realitat, el set pecats del capital? O del capitalista? Avarícia, gola, luxúria, enveja, supèrbia... No són aires, tots ells, que es respiren així que s'apropa un capitalista amb un puro? Queden la ira, que també, i la peresa... que a simple vista no, però que si és mental, també. Sense ni haver-ho d'arrodonir amb la usura, docns, és diàfan que el capitalisme està, tot ell, en pecat mortal, i que quan mori anirà a l'infern.
Però això no arregla res. Per molt que, passant-se pel folre la laïcitat dels estats democràtics, Europa es pretengui catòlica, la idea de pecat (una falta que, per molt greu que sigui, en els pitjors dels casos se salda amb una confessió i una purga en secret) no atura ningú. Però que la idea de pecat no serveixi no vol dir que la ideologia que sustenta el capitalisme no estigui brutalment mancada d'ètica i no es recolzi en una aberrant absència de justícia social. Aquest és el mal: no el sistema -una simple eina- sinó la manca d'ètica que el sustenta.
I això, com es frena? Com es pot mitigar?
Amb la llei, sens dubte. Passant del pecat al delicte... i no per culpar el sistema sinó els que el manipulen: tan Bergoglio hauria de declarar que, mentre hi hagi pobres, ser ric és pecat, com la justícia sentenciar que, pel mateix, ser ric és delicte. I promulgar lleis que posin límita a l'enriquiment i obliguin a redistribuir la riquesa a raó de determinats paràmetres. I qui no compelixi....no deu parenostres, no: deu anys de presó!
Pau Riba a Ull de Peix del Cultura|s
de La Vanguardia del 19/11/14
divendres, 21 de novembre del 2014
25 ANYS AMB TU, UN DOCUMENTAL PER A UN RESTAURANT
Estic molt content de poder-vos presentar el tràiler d'un treball de la productora Delta Produccions -amb Pau Bertomeu al capdavant- en el que hi he participat com a guionista. Es tracta d'un documental per a commemorar els 25 anys d'activitat d'un dels restaurants més emblemàtics i pioners del Delta: Restaurant Casa de Fusta.
Lluís García, és el seu propietari, volia celebrar les noces de plata fent un homenatge a tota la gent i totes les activitats que han tingut lloc en el seu restaurant. Amb la màxima de 'cultura, gastronomia i tradició' el projecte d'en Lluís s'ha convertit en tot un referent d'empresa turística ja que ha sabut ampliar i innovar la seva oferta de serveis i no ser -només- un restaurant.
Mitjançant tot el material documental (retalls de premsa, videos,...) hem estructurat un guió on les persones que han tingut algun contacte amb el restaurant ens han explicat què ha significat per a ells i per al territori el Restaurant Casa de Fusta. El resultat és el documental '25 anys amb tu'.
Aquí us deixo el tràiler...
dijous, 20 de novembre del 2014
CINEMA AL PATI: FENOMEN DE LA VIOLENCIA CONTRA LES DONES
Continuant la seva tasca d'oferir-nos activitats a quina més interessant que l'anterior. A Lo Pati, aquest cap de setmana, dediquen el Cinema al Pati a la violència contra les dones, amb motiu del 25/11 -Dia internacional contra la violència de gènere.
Una Mirada Universal al Fenomen de la Violència Contra les Dones ens ofereix -divendres i dissabte- mitjançant la projecció de 3 films, 1 performance i 1 taller una aproximació polièdrica al colpidor fenomen de la violència masclista.
La Performance arribarà de la mà de l'artista -inquietant i contundent- Mariaelena Roqué que acompanyada de la soprano Ilona Scheneider ens oferiran una acció poètic-musical-visual al voltant d'un dels temes predilectes de l'artista: la Dona dominada per l'Home. DIVENDRES 21/11 A LES 19:45
El Taller és una interessant proposta d'aproximar-nos a la intervenció social des del teatre, a càrrec de Bienve Borràs -actriu i professora de teatre-. Es treballaran -sense la paraula- aquells mecanismes que sostenen la violència masclista. DISSABTE 22/11 DE 11 A 13.
Les Projeccions són 2 films de ficció i 1 documental sobre casos de violència contra les dones arreu del món. La situació de la dona...
- a l'Índia a PINK SARIS (La revolució dels saris rosa). DIVENDRES 21/11 A LES 19:30.
- a Egipte a EL CAIRO 678. DISSABTE 22/11 A LES 18:00
- a Catalunya a LA POR, amb la presència del director Jordi Cadena. DISSABTE 22/11 A LES 20:30
Una molt interessant proposta que no ens podem perdre.
dilluns, 17 de novembre del 2014
LA EFUSIVIDAD
Son las nueve menos cinco de la mañana. Las aceras están llenas de padres que llevan de la mano a niños con mochilas demasiado grandes para sus columnas vertebrales. En una esquina, una señora con gafas lilas y ligeramente acorazonadas se detiene, empieza a mover la mano derecha como un metrónomo espitado y chilla:
- ¡¡Hola, Yaguito!!¡¡Yaguito, hola!!
Como soy moderado he escrito cada una de esas frases con dos signos de exclamación de apertura y dos de cierre, pero de hecho hubiese debido escribirlas con un mínimo de diez:
- ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡Hola, Yaguito!!!!!!!!!!¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡Yaguito, hola!!!!!!!!!!
El tal Yaguito es un niño de unos cuatro años, que está en brazos de un señor que bien podría ser su padre. No crean que está a tropecientos metros de distancia y que por eso ella chilla. Está a escasos dos metros, y el niño no sólo hace rato que se ha fijado en la señora con gafas lilas y ligeramente acorazonadas sino que corresponde a sus saludos moviendo él también la mano, aunque más lentamente que ella. Pero a la señora le debe de parecer poco efusivo y por eso insiste un par de veces más en su cantinela, que no volveré a repetir para no hacerme tan pesado como ella, un ejemplo espléndido de la preponderancia de la efusividad en las relaciones actuales. Hoy ya no basta darse un par de besos (y no digamos la mano). Hoy hay que dar saltitos de alegría aunque la persona con la que te encuentras la vieses ayer mismo, en clase, como pasa con estas cuatro chicas que brincan y se abrazan a la puerta de la escuela salesiana a la que entrarán en cuanto sean las nueve. Mientras se abrazan, por cierto, pasan la palma de la mano por la espalda de las otras, como si les diesen una friega. No me extraña que muchas tiendas de masajes hayan cerrado ya hace años. No fue por la crisis. Fue porque, suficiente y convenientemente friccionadas cada vez que se encuentran con una amiga o conocida, ¿para qué necesitan luego un masajista?
Estas chicas que chillan y dan saltitos sólo poque se encuentran con alguien ¿qué hacen cuando se corren? Debe de ser un espectáculo circense. De aquí un mes,en Nochebuena, cuando abran los regalos de Papá Noel les habrá dejado a los pies del árbol, confío en que, para demostrar su sorpresa y su alegría, abran la puerta del balcón y, entre exclamaciones de regocijo, se tiren a la calle de un saltito. Sería lo suyo.
Quim Monzó al Seré Breve
del Magazine de La Vanguardia, del 16/11/14
dimarts, 11 de novembre del 2014
diumenge, 9 de novembre del 2014
divendres, 7 de novembre del 2014
MAR I CEL TORNA A INFLAR LES VELES!!
Quan l'any 1989 vaig veure Mar i Cel per primer cop estava en un època d'institut, de descobriment de la cultura, de primeres experiències teatrals... i fou tot un impacte!
La vessant musical i tècnica d'aquest espectacle de Dagoll Dagom va deixar una empremta que perdura per anys que passin. Com havien aconseguit col·locar un vaixell dalt de l'escenari, amb moviments tan realistes?... passats els anys, aquestes qüestions tècniques han empetitit davant d'altres propostes esèniques que potser són més impactants i sofisticades, però en aquell 1989, allò era insuperable.
Sense cap mena de dubte, Mar i Cel ha significat un abans i un després en la història de les arts escèniques d'aquest país, i la companyia que ho va crear s'encarrega de fer-lo perdurar reposant-lo cada cert temps. L'obra escrita en la que es basa el musical -Mar i Cel- d'Àngel Guimerà fou estrenada l'any1888, cent anys després l'estrenava Dagoll Dagom esperonats per l'èxit del fenomen musicals de Broadway, amb espectacles com Les MIserables o The Phantom of Opera. I quan la companya feia els seus 30 anys, el 2004, la tornaren a reposar.
Dagoll Dagom, la companyia creada pel poeta Joan Ollé, aquest 2014 ha fet 40 anys i per a celebrar-ho han tornat a inflar les veles del seu musical al mateix lloc on va nèixer: al Teatre Victòria. Ho fan actualitzant-lo tècnicament, sobretot mitjançant unes videoprojeccions que ens ofereixen uns cels més realistes. La història, les lletres, les cançons continuen sent les mateixes perquè és el que tenen els clàssics que perduren i són vàlids per anys que passin... i malaraudament, el respecte o rebuig envers l'Altre continua estant a l'ordre del dia.
I com aquell 1989 ... tornarem a emocionar-nos, tornarem a salpar i a cantar: Les veles s'inflaran i el vent ens portarà com un cavall desbocat per les oooooneeees ....
dilluns, 3 de novembre del 2014
BOYHOOD, UNA EXPERIENCIA CINEMATOGRAFICA
En una època en la que és persegueix el 'más difícil todavía', la recerca de l'efecte especial més espectacular o les triogies ben farcides de mons digitals; sorprén veure com un dels fenòmens cinematogràfics de l'any és un film que torna a la finalitat del cinema: mostrar-nos el pas del temps. El cinema no és més que això: el pas del temps, sense aquesta idea tan banal no existiria el cinema.
El sr. Linklater ja ha donat mostres en la seva filmografia de ser un esperit inquiet (la trilogia 'Antes de...'amb Hawke i Delpy; l'ús de la rotoscopia a Waking Life) i el seu darrer film és ben bé un experiment. Boyhood ens explica la història d'una família durant 12 anys, amb la particularitat que ha estat rodada durant 12 anys, per tant, en temps real. És la primera vegada en la història que un film de ficció ha durat tant. La llavor inicial que tenia el director era realitzar un film sobre la infantesa, per a ser exactes, sobre el desenvolupament d'un nen fins que arriba a l'adolescència. Generalment, s'ha de canviar d'actor per a poder dur a terme un film sobre aquesta temàtica, per a que mostri les diferents etapes vitals... doncs el sr. Linklater se li va acudir agafar un nen i filmar-lo unes setmanes cada any, durant 12 anys; amb la complicitat d'un actor i actriu que s'impliquessin en un projecte d'aquestes característiques i que pogeussin fer de pare i mare de ficció durant tots aquests anys, lligant les seves agendes al projecte, ells són: Ethan Hawke i Patricia Arquette.
El resultat és un film que ens parla del pas del temps, de les complicacions de deixar de ser un nen per avançar cap a l'adultesa... una experiència cinematrogràfica que escapa del simple cinema per acabar sent un docuficció en tota regla. Una peça de culte des de ja!
Donem gràcies que en el món del cinema hi ha creatius com el sr. Linklater!!!
dimecres, 29 d’octubre del 2014
FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XL ): SITGES 2014
(dedicat a la Yolanda)
A GIRL WALKS HOME ALONE AT NIGHT (2014).
Film dirigit per una iraniana resident als USA. La srta, Ana Lily Amirpour, no es desmarca de la seva procedència i ofereix un híbrid entre l'estil de vida ianqui amb gotes de tradició iraniana... fins al punt d'oferir-nos una vampir vestida amb chador. Film en blanc i negre, aire lynchià, història d'amor complicada i estética acurada... Certament, els vampirs no passen mai de moda i, ara, se'ns han posat cools. Va rebre l'aplaudiment del públic, la crítica i el jurat, que li va entregar el premi al millor director novell i una menció especial.
Valoració: Notable alt.
GOODNIGHT MOMMY (2014)
Film en el que es confirma que alguna cosa subterrània passa en la societat austríaca per a que s'edifiquin films amb tanta mala llet i amb els nens/es com a protagonistes. Film hereu del metres Haneke i amb la producció del sempre punyent Ulrick Seidl. Peli malsana amb mal rotllo a tope en un entorn idílic de casa de disseny al bosc i uns germanets rossets i dolços que desconfien que la seva mare (recent operada de cirurgia estètica i amb el rostre envenat) sigui realment la seva mare i faran confessar a la impostora peti qui peti, utilitzant els estris més sagnants, si cal. Film molt recomanable si us agrada patir. S'emportà el Mèlies d'Argent al millor llargmetratge.
Valoració: Excel·ent
THESE FINAL HOURS (2014)
Debut en el llargmetratge de Zak Hilditch, després d'haver dirigit alguns curts i alguns productes televisius. Film que s'apunt a la moda apocalíptica donant-li, però, nou enfocament partint de la pregunta: 'Què faria la gent si sabé que a la Terra li queda 12 hores vida?'. No es tracta d'una proposta de cinema sociològic però sí ens apunta les actituds que un/a pot adoptar davant aquesta pregunta: caos? pregària? alliberament? suïcidi? Film trepidant tenint en compte que anem contra-rellotge i amb una capa de desesperança poètica poc evident al principi però que es va desenvolupant fins a l'intens final. Dura, emotiva i.... Poética
Valoració: Excel·lent
NO TEARS FOR THE DEAD (2014)
Film sud-coreà de Lee Jeong-beom plena de sicaris, mafiosos i malversacions de fons. Drames familiars a cops de volant, tiros, bombes i mercenaris amb remordiments. Premises de partida vistes molt cops en films orientals. Sentiments de remordiment del mercenari que vol deixa la feina tacada de sang i trobar una vida tranquil·la... però el seu entorn no li permet. Malgrat que els ingredients de basesón interessants, es fa excessivament llarga i tens ganes de que acabi.
Valoració: Suficient
WETLANDS (2014)
Una de les sorpreses d'aquest festival. Film fresca, escatològic (moooolt escatològic), sòrdid -fins i tot- però lluminós i sexi (moooolt sexi). Amb una molt bona BSO i un guió espatarrant i esborrajat ens planteja la història d'una noieta que li encanta gaudir dels seus fluxes corporals i estimulacions vaginals vàries. Tot explicat d'una forma on es combina sàviament la comicitat i el drama... com la vida! Sé que sonarà agossarat però l'estètica del film té aires del Jeunet d'Amèlie però amb menys candidesa i més erotisme. Una delícia!
Valoració: Excel·ent
ANNABELLE (2014)
El director de fotografia de la gran Expediente Warren (John Leonetti) debuta en la direcció amb un spin off d'aquella. Es tractava de donar entitat a la idea de la nina posseïda plantejada en aquell film de James Wan. Canviar de director no ha estat massa bona idea, el film està farcit de tots els tòpics possibles: casa encantada, nina posseïda, sacrificis satánics, dona embarassada, marit que no escolta la seva dona i no s' entera de res, tempestes, cops de porta, llums que s'encenen i s'apaguen... tòpics i mes tòpics que van convertint el film en una proposta, tediosa i avorrida. Una de les grans decepcions del Festival, rebuda amb xiulets i de rebuig en finalitzar la projecció.
Valoració: Insuficient
MAD SAD BAD (2014)
Film coral dirigida per 3 directors de Corea del Sud. Film en 3D format per 3 històries independents, que ens mostren la possibilitat d'integrar el 3D en films convencionals, sense aspiracions crispetaires. Els 3 fragments desperten un interés desigual: els efectes dels xats i la dependencia a les noves tecnologies (curiosa!) + l'assimilacio dels zombies com a nous proletaris (la millor!) + la mirada infantil d'una nena envers el déu germà autista (soporífera)... Aquesta desigualtat provoca que t'enganxis en alguna història però que desconnectis totalment en una altra. La més creativa? la primera on s'integren en la pantalla les converses de whats i les accions simultànies... tècnicament innovadora, almenys.
Valoració: Bé baix.
AUX YEUX DES VIVANTS (2014)
Un dels films més esperats del Festival i que no va decepcionar. Aquí están els directors Bustillo & Maury presentant la seva esperada nova peli despres de les seves anteriores (A l'interieur i Livide). Film impactant, de terror domèstic marca de la casa. Brutal, dura, sanguinolenta, inquietant i mal rotllera. Com sempre, aquests galsesos són els encarregats de fer-nos veure allò que no sempre està present als ulls de la societat, pautes familiar podrides que s'amaguen a les ombres fins que algun grupets d'adolscents inconscients s'aproximen a posar-hi el nas. Genial!
Valoració: Excel·lent
ADIEU AU LANGAGE (2014)
Què podem dir del mestre Godard?. Un dels més veterans del cinema europeu que s'atreveix amb el 3D. Llenguatge, imatges, conceptes formats,... Tot en una olla barrejada que es tot un bombardeig a l'espectador, bucles i accions repetides i repetitives, diàlegs fora d'escena i l'ús del 3D més innovador que he vist fins a la data: el fet de veure una conversa entre un home i una dona i que si tanques un ull veus l'home i si tanques l'altre, la dona. El sr. Godard (que en algun altre film va declarar la 'mort del cinema') ja no fa Cinema, 'lo seu' és Filosofía en imatges... Godard és tota una experiència visual, una altra cosa és que entenguem alguna cosa del què ens vol dir però si estem recepctius i amb els horitzons ben oberts podem obenit un regal ben gratificant. Tot i així, no es tracta dels millors dels seus plantejaments...
Valoració: Bé
NORWAY (2014)
Aquest film grec -de Yiannis Veslemes- és tota una marcianada. Una de vampirs que faria una bona sessió doble amb la primera peli de la que us he parlat en aquest Festival. Una de vampirs grecs, amb un protagonista xupa-sang entranyable, rascant la parodia. Pròxim al protagonista de la Gran Belleza pel que respecta a la distància que pren amb els esdeveniments. Entorn atemporal, oníric, toc de fabula, estética dels '80, retro i hortera. Pretén ser una radiografía de la Grecía actual... però excessivament críptica i desorientada i erràtica....
Valoració: Suficient
FILTH (2014)
Vendre aquest film com una nova adaptació de l'univers literari d'Irvin Welsh ja és una bona promoció, quan Trainpotting encara és un referent cinèfil. L'univer welshipa és brut, decadent i sarcàstic. Una història d'arribismes i estratègies per aconseguir ascendir en una comissària de policia és l'entorn perfecte per a uns personatges sucosos. Una brutal interpretació de James McAvoy (la millor de la seva carrera) per a la davallada als inferns d'un sargent de policía d'Escòcia... Alcohòlic, drogaddicte... Torturat i ple de fantasmes. Cínica, directa, grotesca, dura i trágica, molt trágica. Genial!!
Valoració: Excel·lent
REALITE (2014)
El sr. Quentin Dupieux fa un parell d'anys va sorprendre en aquest Festival de Sitges amb Rubber, la història d'un pneumàtic assassí, sense rostres, sense humanitzar-los, senzillament anava rodolant, rodolant, aproximant-se a la víctima...fins a matar-la. Proposta delirant però amb un tractament acurat que va rebre el reconeixement de la crítica. El seu nou film -Realité- és una brillant pel·lícula de cinema dins del cinema on es barreja realitat i ficció d'una forma magistral. Imposible abastir la seva grandesa en un sol visionat. Somnis dins dels somnis i tres histories que es barregen en una auténtica cinta de Moebius amb toc a lo Gondry. Ho sabíem, el sr. Dupieux sap fer mes 'coses' que el delirant pneumàtic assassí de Rubber i aquest nou film n'és la prova. En aquest Sitges'14 s'ha emportat el Premi de la Crítica. Genial!!!
Valoració: Matrícula d'honor
GIOVANNI'S ISLAND (2014)
Aires de cinema de Miyazaki, sense el vernís ecológic. Emotiva història sobre l'ocupació russa al territori japonés, des d'una òptica infantil i amb tocs màgics. Els japonesos tenen necessitat de revisitar passatges de la seva Història recent mitjançant el cinema d'animació. Una bonica història que ha provocat els sanglots de tota la platea, però de tota, eh?. Una bona mostra de que els frikis també plorem. Un ritme excessivament contemplatiu, però, fa baixa l'interès en alguns passatges.
Valoració: bé alt
LET US PREY (2014)
Un film contundent de Brian O'Malley, director debutant i, sobretot, de la seva protagonista: Pollyanna McIntosh. Es tracta d'un film fosc, brut. Un microcosmos de violència irracional en forma de fábula tenebrosa sobre la culpa i el càstig en quasibé un únic escenari: una comissària de policia en una nit ben animada. Ressons del mestre Carpenter i de western urbà, aires de film satànic. Realment l'entorn fàbula li proporciona una aire diferent i innovador per a un film d'allò més contundent!
Valoració: Notable alt.
MONSTERS: DARK CONTINENT (2014)
Una altra de les grans decepcions d'aquest Sitges 2'14. Segona part o continuació del film de culte Monsters (de Gareth Edwards). Nou capitol del que sembla que serà una saga. Si la primera era una road movie amb una subtil història d'amor envoltats de monstres -en paper secundari- que van infectant la Tierra; aquesta segona (amb diferent director) és un autentic film de guerra en un país de l'Orient Mitjà, envoltats de monstres. Técnicament impecable li sobren 45 minuts. Intent de tractat antropològic d'entendre l'Altre, sigui islàmic o monstre....amb algún moment visual poètic però a anys llum de la creativa proposta fundacional de la saga. Una pena...
Valoració: Bé baix
THE ROVER (2014)
Western decadent en un món apocalíptic on la vida no té cap valor. Molt pròxim a l'estètica de The Road (de John Hillcoat). Film lent, minimalista, amb poc diàleg i unes interpretacions potents de (sobretot) Guy Pearce i Robert Pattinson (lluint personatge amb intel·ligència límit, començant a deixar -per fi!- el rol teen-vampir). Interessant per a esperits poc neguitosos ja que la seva lentitud pot acabar deseperar a més d'un i una però si entres en la seva atmòsfera reforçada per la BSO acabes trobant un film molt destacable
Valoració: Notable alt
BURYING THE EX (2014)
Bueno, que el sr. Joe Dante és una institució del cinema fantàstic no ho pot negar ningú, molts dels seus films són referents de l'educació crispetera cinematogràfica de molts i moltes de nosaltres, el cinema dels '80 del segle passat era del sr. Dante. El director en persona ens presentà el film de Cloenda del Festival. Es tracta d'una 'zom-com' (es a dír, comedia amb zombies) mooolt dels anys '80, l'época daurada del director... però, francament, sembla que hagi estat escrita i dirigida en aquella època. Film sense xispa, infantil, familiar, previsible, d'humor fácil i gastat...un avorriment!! Un error com a film de tancament del Festival. De la mà del sr. Burton (quan era el sr. Burton, és clar) o del primer Peter Jackson n'hagués sortit el film gamberro que es pretenia.
Valoració: Molt insuficient
TUSK (2014)
El sr. Kevin Smith esta gaudint d'un renaixement artístic gràcies a la direcció que ha empres la seva filmografía en el genere de terror. Si amb Red State (2011) es va emportar el premi al millor film a Sitges, amb Tusk torna amb un film de terror barreja de Misery i La piel que habito, pero amb més humor marca de l'estil Kevin Smith. El director de New Jersey sembla que està trobant la forma d'unir la tendència pels diàlegs enginyosos de la seva primera època amb les històries de terror dels seus darrers films. Un film delirant, pero molt!!, del que val la pena no explicar massa per no perdre la gràcia i la sorpresa de la proposta. Tot i l'aire innovador de la història hi manca xispa, ritme per acabar d'arribar a film rodó...
Valoració: Notable baix
THE HOUSES OCTOBER BUILT (2014)
Estil found footage per a explicar-nos la historia d'un grup d'amics que volen documentar -camera en mà- les múltiples passatges del terror que es munten a USA per Halloween. Sembla ser que als EEUU això és un clàssic: qualsevol es munta un passatge de terror a casa seva, obert al públic. I , es clar, el grupet esmentat arriben a la casa equivocada....una casa plena de psicòpates disfressats de pallassos. Guanyadora del premi al millor film de la secció Midnight-extrem d'aquest Sitges'14. Mal rotllera, angoixant, atacada gràcies a la càmera en mà constant... Passes un bon ratet de malestar! Uf, quin agobio! Molt recomanable per a patir a gust! Malauradament, no hi ha més del que es veu...
Valoració: Bé alt
DREAM (2008)
Pel·lícula del 2008 del gran Kim Ki Duk (l'estimem!) en la que el director ens torna a regalar una història poética, romántica i preciosa, marca del segell ki-duk, la darrera abans d'enfosquir el seu estil en la posterior Arirang. Dream ens parla de contratos: del blanc i el negre, del ying i el yang, home i dona, somni i realitat... vida i mort, ens parla de la unió dels dos protagonistes mitjançant l'efecte dels somnis d'ell en la vida real d'ella. Historia delicada, mágica, sensible.... ki-duk és gran!!!
Valoració: Excel·lent moolt molt alt