Cas típic 4078: noi li agraden LES MAJÚSCULES
Fa 12 hores
"CINEFÀGIA , CULTURA I VIDA"
El seu nom podria estar al costat dels grans noms de la fotografia europea (Kertész, Brassaï o Callahan) però el seu treball ha estat ignorat durant gairebé cent anys; afortunadament s'està posant remei a aquest injust oblit i la Fundació Teléfonica l'ha tret de les ombres per a fer-lo visible. L'exposició Arissa. L'ombra i el fotògraf, 1922-1936 que es pot veure al CCCB de Barcelona del 14/11/14 al 12/04/15 va ser presentada a Madrid i considerada com una de les exposicions de fotografia més rellevant de l'any. L'exposició presenta una bona mostra del treball del reivindicat fotògraf: 160 imatges.
Dos anys abans havia debutat en el cinema amb el seu primer èxit: Qui té por de Virginia Wolf? (1966) amb Richard Burton i Elizabeth Taylor. Però el reconeixement mundial li arribaria un any després amb El Graduado (1967), amb l'empanat i seduit Dustin Hoffman i amb la que el sr. Nichols aconseguiria el seu únic Oscar com a millor director (a més del Globus d'Or i el Bafta per la mateixa especialitat).
Doncs, sí, crec que en més d'una ocasió ja ho he confessat: em declaro seguidor del sr. Jean-Michel Jarre. Mira que és hortera, grandiloqüent i pedant; i els seus espectacles piro-musicals: pretenciosos, faraònics i barrocs... però la seva música em té ben pillat des de jovenet, coses de la inconsciència adolescent! Però el fet és que els anys han passat i cada nou treball del sr. Jarre (per cert, cada cop menys impactants i més repetitius) capta la meva atenció.
La cuestión politicoreligiosa ha hecho que en Turquía, el presidente del Gençlerbirligi, un club de fútbol de la Primera División de aquel país, haya decidido prohibir que sus jugadores luzcanbarba. El que se salte la orden pagará una multa de nueve mil euros. Por lo que explican los medios de comunicación, no queda claro si esos nueve mil euros se pagan la primera vez que te pillan con barba y a partir de entonces puedes llevarla indefinidamente, o si pagas nueve mil euros cada vez que te pillan con ella. Esto último sería más grave ya que, sumando, de nueve mil en nueve mil puedes llegar a cifras exorbitantes. Pagar nueve mil y que a partir de entonces esa cifra cubra toda una temporada puede ser considerado como una inversión si realmente te gusta llevarla porque crees que así vas a la última moda.
Valga'm Déu! Fa ben bé dos mesos que va acabar el Festival de Cinema de Sant Sebastià i no li vam dedicar post ... imperdonable!
Después de ducharme, estaba en el baño cortándome las uñas de los pies mientras escuchaba como, por la radio, un reputado economista explicaba que, lejos de solucionarse, la economía irá a peor durante los próximos años y que la aparente remontada que algunos ven es un espejismo. Y en ese momento preciso he pensado: coño, estoy cortándome las uñas y al mismo tiempo escucho la radio, y eso no puede ser porque, como nos han repetido mil veces, es sabido que los hombres somos incapaces de hacer dos cosas a la vez. Entonces mi duda ha sido: ¿dejo de escuchar la radio o dejo de cortarme las uñas? ¿Qué me es más necesario? Evidentemente, acabar de cortarme las uñas. Por eso he apagado la radio. He acabado de cortármelas, he dejado las tijeritas en el cajón y entonces -y sólo entonces- he vuelto a poner la radio. Pero cuando ya volvía a escuchar las predicciones del economista he pensado: ¿para qué la pongo si ya voy a salir del baño y desde el dormitorio no la oiré? Mientras la apagaba he cavilado: ¿es correcto que un hombre apague la radio mientras cavila? También eso podría considerarse hacer dos cosas a la vez.
El meu amic David Comuñas -eqhes a les xarxes- presenta el seu primer llibre: Mentides a mà alçada. Un recull dels poemes i relats que ha anat 'penjant' en el seu espai web durant el darrer any. El 19 d'octubre el va publicar en versió pdf i ara, per fi, arriba la versió paper. 40 textos acompanyats cada un amb un il·lustració puntillista feta pel mateix autor. Un llibre amb una edició que és una delícia ofereix de forma creativa els textos escrits en català i castellà.
El ja llunyà dia 9 -doblement festiu-, quan feia cap a la cua de votants, m'atura una parelleta de jais, molt polits, i ell em diu:"Està bé, això que has escrit; això de la usura" ("Usura para-xocs", Cultura/s 646), "Ah, sí?", dic jo, "li ha agradat?". "Sí, sí, tens tota la raó, Però estaràs d'acord que hauria de ser pecat!". "El què", m'estranyo, "la usura? És que no ho és?". "Hauria de ser un dels set pecats capitals", rebla. "Millor dit, el vuité". "Deixa't de pecats capitals!", li salta la dona. "Un dels deu manaments, hauria de ser: no desitjaràs la muller del proïsme, no t'aprofitaràs dels que no tenen...".
Continuant la seva tasca d'oferir-nos activitats a quina més interessant que l'anterior. A Lo Pati, aquest cap de setmana, dediquen el Cinema al Pati a la violència contra les dones, amb motiu del 25/11 -Dia internacional contra la violència de gènere.
Quan l'any 1989 vaig veure Mar i Cel per primer cop estava en un època d'institut, de descobriment de la cultura, de primeres experiències teatrals... i fou tot un impacte!
En una època en la que és persegueix el 'más difícil todavía', la recerca de l'efecte especial més espectacular o les triogies ben farcides de mons digitals; sorprén veure com un dels fenòmens cinematogràfics de l'any és un film que torna a la finalitat del cinema: mostrar-nos el pas del temps. El cinema no és més que això: el pas del temps, sense aquesta idea tan banal no existiria el cinema.
Una de les sorpreses d'aquest festival. Film fresca, escatològic (moooolt escatològic), sòrdid -fins i tot- però lluminós i sexi (moooolt sexi). Amb una molt bona BSO i un guió espatarrant i esborrajat ens planteja la història d'una noieta que li encanta gaudir dels seus fluxes corporals i estimulacions vaginals vàries. Tot explicat d'una forma on es combina sàviament la comicitat i el drama... com la vida! Sé que sonarà agossarat però l'estètica del film té aires del Jeunet d'Amèlie però amb menys candidesa i més erotisme. Una delícia!
El sr. Quentin Dupieux fa un parell d'anys va sorprendre en aquest Festival de Sitges amb Rubber, la història d'un pneumàtic assassí, sense rostres, sense humanitzar-los, senzillament anava rodolant, rodolant, aproximant-se a la víctima...fins a matar-la. Proposta delirant però amb un tractament acurat que va rebre el reconeixement de la crítica. El seu nou film -Realité- és una brillant pel·lícula de cinema dins del cinema on es barreja realitat i ficció d'una forma magistral. Imposible abastir la seva grandesa en un sol visionat. Somnis dins dels somnis i tres histories que es barregen en una auténtica cinta de Moebius amb toc a lo Gondry. Ho sabíem, el sr. Dupieux sap fer mes 'coses' que el delirant pneumàtic assassí de Rubber i aquest nou film n'és la prova. En aquest Sitges'14 s'ha emportat el Premi de la Crítica. Genial!!!
Pel·lícula del 2008 del gran Kim Ki Duk (l'estimem!) en la que el director ens torna a regalar una història poética, romántica i preciosa, marca del segell ki-duk, la darrera abans d'enfosquir el seu estil en la posterior Arirang. Dream ens parla de contratos: del blanc i el negre, del ying i el yang, home i dona, somni i realitat... vida i mort, ens parla de la unió dels dos protagonistes mitjançant l'efecte dels somnis d'ell en la vida real d'ella. Historia delicada, mágica, sensible.... ki-duk és gran!!!