TANCAT PER PATERNITAT

SITGES 2011 !!!

El Festival de Sitges ha tancat les portes fins l’any vinent... aquest cop sense la nostra ‘encantadora’ presència però tot i no haver-hi anat hem estat alerta del què passava i ens hem adonat d’allò que ens hem perdut i haurem de perseguir per a poder-ho gaudir.

Detalls d’aquest Festival:

- Eva: Va passar pel Festival de Venèzia, ha aconseguit distribució als EEUU i va ser l’encarregada d’obrir el Festival de Sitges 2011: Eva de Kike Maíllo, film de ciència-ficció, però també thriller, melodrama, carregat d’efectes especials i amb la robòtica com a punt central de la història va convèncer.

- El nou film de Coppola: Twixt, un film petit (en la línia dels seus darrers treballs), un conte gòtic amb la veu en off de Tom Waits i protagonitzat per Val Kilmer, Bruce Dern i el fantasma d’Edgar Allan Poe, una mena de film exorcisme sobre la mort del seu fill.

- Emergo un interessant film barreja de casa encantada i refregit d’altres títols de gènere però ben filmada i que ens parla d’un bon director en potència.

-The Yellow Sea del coreà Na Hong-jin (que triomfà a Sitges amb The Chaser), una història cosina germana del Collateral de Michael Mann, la d’un taxista corà emigrat a Xina que accepta l’encàrrec de matar a algú, un thriller brillant!.

- Sobre premis: Mélies d’Or (premi de la Federació Europera de Festivals de Cinema Fantàstic) per a Alex de la Iglesia. Premi honorífic per al sr. Gonzalo Suárez. Premi d’honor a Jaume Balagueró, espectador fervorós del festival quan era jove, en el lloc que va presentar el seu debut (Los Sin Nombre), un premi precipitat però una bona forma de promocionar el seu nou film i de deixar clar que el Festival de Sitges estima al director lleidatà. No ha dirigit REC 3 (ho ha fet Paco Plaza sol) però sí dirigirà REC 4.

- Nacho Cerdá va portar el seu invent: Phenomena a Sitges, amb Phenomena Grindhouse tot projectant La Matanza de Texas 2 (de Tobe Hopper) i El más allà (de Lucio Fulci).

- Els premis: el Jurat format per Lisa Marie (presidenta), Kim CasaS i J.A. Bayona, entre d’altres, va decidir que la Millor pel·lícula del Sitges 2011 fos Red State de Kevin Smith, un film meitat film de terror i meitat thriller polític molt crític amb la societat nordamericana; i que el millor actor sigui per aquest film d’Smith per a Michael Parks. Millor director per Na Hong-jin (per The yellow sea) i premi del Jurat per Attack the Block (de Joe Cornish). Millor actriu per a Brit Marling d’Another Earth i millor efectes especials per a Eva.

Films destacables que haurem de veure ... preparats, llestos, ja !!

Aquí teniu al sr. Smith agraïnt el premi ...

DE VIDA (37): EL FRANKENSTEIN DE MAIOL

(Maiol, 4 anys)

UN COS A LA BIBLIOTECA, DE CREA

Com ja sabeu, el Ciutadà K és membre de l'equip CREA, aquí us hem parlat dels diferents productes audiovisuals que hem realitzat fins ara: els Videoglífics i el Lipdub de Santa Bàrbara.

Fa uns dies us presentava el nou encàrrec, el nou projecte de CREA: realitzar un curtmetratge per a promocionar la taula de novel·la negra que es farà dins de les VI Jornades de Llestre Ebrenques.

La primera part del projecte és el curtmetratge que us presentem avui, la segona és una representació teatral per a resoldre el cas.

Un Cos a la Biblioteca, és el misteri d’un assassinat que ha de ser resolt. 3 sospitosos i un investigador en acció: Qui va matar el sr. Mascarell? Si voleu viure la resolució del cas, en directe, veniu el proper dissabte, 22 d’octubre a les 17:30 a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó (Amposta)… només allà podreu saber qui és l’assasí o assassina … .
Us hi esperem !!!

(entreu al Facebook de CREA i dieu la vostra, qui creieu que va matar al sr. Mascarell?)

SR. JOSEP MARIA DE SEGARRA

LA IMATGE D'UNA VEU, LA VEU D'UN POBLE

Realitzar un homenatge -o potser no cal tant!-, un modest reconeixement, sempre implica dipositar en ell unes dosis d'emotivitat per tots aquells moments històrics, personals, etc. d'allò o aquell que rep l'homenatge i pel qui sentim un especial interés.

Realitzar un homenatge -per modest que sigui!- implica l'obligació de fer viu un record que semblava mort o que no estava tan viu com es mereixia, de fer justícia d'un fet o personatge que per la seva importància cal ser tingut en compte i, com sempre, aprendre i fruir-ne d'ell.

Realitzar un homenatge -i encara més!- celebrar un centenari, ens fa obrir els ulls a la idea de que el pas del temps no és la raó de l'oblit sinó la porta del record,

aquesta és La Història d'una llavor teatral...

Un nadó obria els ulls un 5 de març de 1894, però ara del trobem dalt d'un tren, uns quants anys després, sortint de Madrid i dirigint-se a Barcelona. Ell mateix és té per un poeta (o si més no, per una persona activament inquieta per tot el que l'envolta, i que necessita expressar-ho i explicar-ho d'alguna manera) i que carrega damunt les seves espatlles dos llibres de poemes.

Estem a les portes de l'entrada a l'any 20 del segle XX i un viatger de tren encara desconegut llavors desconeix que en breus instants la seva visió artística serà ampliada sobtadament i serà (en bona part) aquest canvi el que provocarà l'entrada del nostre personatge dins del firmament 'd'èlit' de la literatura catalana. Molts l'han definit com una persona senzilla, divertida, tendra, generosa, elegant, de simpatia incansable; un tertuliador consumat: infatigable, mai avorrit, sempre amb un to irònic, "sempre amb una mica de pebre però mai de vinagre". Sorprenia, en ell, aquella curiositat universal que el caracteritzava i que li permetia parlar en propietat de no importava què i que ho feia sense cap mena de pressumptuositat o egocentrisme, ans al contari, amb la veu de ser un explicador per naturalesa.

Aquest tren, aquest recorregut vital, va passant per les diferents estacions i el tren s'atura a Reus, és en aquesta ciutat on dos bons amics del nostre personatge -Pere Corominas i Ignasi Iglesias- pugen al tren -també van a Barcelona- i es troben amb ell. La conversa entre ells resulta interessant, aquesta arriba al punt de parlar sobre la dedicació del nostre personatge: la Poesia i, amb ella, va venir una recomanació:

- Què en penses d'introduir la teva capacitat poètica en el món teatrel, Josep Maria?

La llavor havia estat plantada i la germinació no tardà en produir-se...

Sembla increïble com un autor com Josep Maria de Segarra, va poder arribar a dir en alguna ocassió: "Jo ja ho sé, quedaré per només tres o quatre poemes", és cert, tenia raó, però Sagarra ha quedat per molts més de tres o quatre poemes: per la novel·la, pel periodisme, per les traduccions de Dante i Shakespeare (entre d'altres), per la seva poesia... i pel seu teatre, un teatre encetat quasibé de forma atzarosa, fruit d'una recomanació dalt d'un tren i que donà peces com 'L'hostal de la Glòria', 'La corona d'espines', 'El cafè de la Marina', 'La rambla de les floristes', 'Galatea', 'La ferida lluminosa'...que no són gens atzaroses, sinó conseqüència d'una tasca ferma, de gran embranzida, un teatre que significava tot un ritual (l'autor llegia en veu alta cada nova obra a la companyia teatral abans de representar-la); un teatre que el va fer arribar a dir: "Poques coses hi haurà en aquest món més suggestives, més diabòlicament fascinadores que el teatre". Un teatre que sorgeix de la mà d'un autor amb una vida tan intensa, que se'm fa impossible incloure en aquesta limitades i modestes línies.

Hem de veure a Sagarra com l'últim poeta popular de Catalunya, en paraules de Vidal Alcover: "Fou l'últim dels grans poetes aristocràtics que arribà al poble"; perquè Sagarra no fou mai un escriptor tancat en el seu propi món, Sagarra va viure amb intensitat el món que li va tocar viure, i la seva curiositat voraç, el fèu participar en tota mena de manifestacions, ja fossin polítiques o culturals.

Sagarra estigué tan compromés amb el poble (la temàtica, el llenguatge dels seus escrits sortien de les entranyes d'aquest) que sentia un immens neguit a l'estar lluny d'ell, és per aques motiu que davant la dsfeta que ens vingué amb el franquisme, el nostre autor es veié amb l'obligació de renunciar, s'hagué de separar a la forçac del caliu del seu Poble. Fou llavors quan emprengué una tasca revitalitzadora de la identitat d'aquest Poble seu a petita escala: en els seus versos, en els seus poemes, en el seu teatre... ell fou un dels gran revitalitzadors del teatre català de posguerra (encara que fos amb aficionats) a partir de 1946, sempre estigué al costat del seu poble i fou la seva veu...

...i la feina fou molt gran i necessària...

div align="justify">Malauradament, com molts altres personatges als que la Història obliga a estar entre bambalines, Sagarra no ha estat reconegut com s'hauria de merèixer, cal arribar als cent anys del seu naixement per a fer-ho?

... mai hem de tancar la porta del record!.

Ciutadà K, 1994

(això fou escrit fa 17 anys en honor al naixement de Josep Maria de Segarra, ara es compleixen 50 anys de la seva mort)

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXXI )

EL CAPITAN AMÉRICA (2011)
Els super-herois en el cinema estan vivint una nova època daurada i a l’espera de veure’ls ben aviats a gairebé tots junts a The Avengers, ens arriba un altre: El capitán Amèrica. Aquest super-heroi, però, és un dels primers que es va crear i la seva història arrenca en plena II Guerra Mundial quan un jove ‘poqueta cosa’ vol servir al seu país (els EEUU) però físicament no dóna la talla, així que accepta participar en un experiment que el transformarà en un valent inflat de músculs.... Tot i els efectes especials i la recreació visual d’estampes bèl•liques de la segona Gran Guerra la peli punxa per tots els cantons, principalment en l’actor protagonista: un Chris Evans que encertat com a secundari, per exemple, dels 4 Fantásticos, té molt poc carisma com a protagonista... catxes i guapo, ell, resulta molt poc creïble en les escenes de jove nyiquis i mancat de múscul. Olvidable!
Valoració: Insuficient

EN MUNDO MEJOR MEJOR (2010)
Aquest film guanyà el premi a la millor pel•lícula de parla no anglesa en els Oscar de l’any passat. Interessant per mútiples raons però la principal és el contrast entre els d’aquí i d’allà, és a dir, entre aquells que vivim de forma confortable i els que intenten sobreviure en camps de refugiats al mig de l’Àfrica, encarnat en la figura d’un metge que va d’un ‘món’ a l’altre i ens proporciona aquell contrast del què us parlava. Film similar al que ens va proposar González Iñárritu en la seva Babel però aquesta que ens ocupa te més consistència argumental. Una altra raó que la fa interessant és quan ens planteja el dilema de quan i en quins casos s’ha d’utilitzar la violència: des de la patida entre els infants d’un col•legi a la que enfronta dos pares... o la que infringeix els senyors de la guerra en alguns països africans. Té sentit la venjança? Impactant en alguns passatges i de visionat necessari.
Valoració: Notable alt

LA CASA MUDA (2010)
Ens la van presentar en el passat Festival de Sitges com la primera pel•lícula que s’havia filmat en un únic pla seqüència i amb càmera de fotos. Només aquest fet ja és una gran motivació per a visionar-la. Film sobre casa encantada en la tradició de La Bruja de Blair, Fenomeno paranormal, tocs de la saga REC i, sobretot, el debut en el llargmetratge de Nachó Cerdà a Los Abadonados. Com veieu, massa referències per a un film ‘massa vist’, fins i tot en el gir final suposadament sorpresiu. Aplaudible, però, és la feina titànica a nivell tècnic i d’interpretació de filmar en un únic pla seqüència dins d’una casa. Prescindible!
Valoració: Bé

SUPER 8 (2011)
Aquesta és un projecte d’homenatges, diuen que el mestre Spielberg fa anys va encarregar a un –llavors- jove J.J. Abrams que ‘netegés i reparés’ antigues pelis del primer filmades en Super 8. Passats els anys, l’alumne és un nom de referència en el món audiovisual (en general) i televisiu (en particular) gràcies amb obres com Perdidos o Alias. La peli és, doncs, un homenatge al cinema que ens fèu somiar de petits, per tant, el dels ’80; un homenatge a l’escola encetada pel sr. Spielberg; un homenatge als que hem somiat algun cop en dedicar-nos al món del cinema i ho hem fet de forma amateur. Era un dels films més esperats de l’any... i també la més gran decepció. Super 8 és un refregit d’històries, moralines i tarannà del cinema dels ’80, en general; i de l’òrbita Spielberg, en particular; al meu gust, del pitjor ‘Spielberg’. El millor Spielberg ens va arribar quan fèu el salt cap a la maduresa artística amb La Lista de Schindler... les pelis anteriors són d’un cant al american way of life i moralines diverses que resulten empatxants i embafoses... començant per la sobrevalorada ET. El sr. Abrams deu haver babejat compartint crèdits i projecte amb el seu mestre ... però nosaltres ens hem avorrit amb un film previsible i frustrant.
Valoració: Suficient

THE KILLER INSIDE ME (2010)
El sr. Michael Winterbottom, el director d’aquest film, és un dels autors més eclèctics i prolífics d’Europa. Ens pot oferir una colpidora visió del fenomen migratori a In this world i passà al film soft-porn de 9 sogns, cada nova proposta acostuma a ser un nou repte, un nou gènere i un nou aplaudiment de la crítica i dels diferents festivals del món. En aquest cas, el títol ens dóna pistes d’un film fred, sec i contundent sobre la història d’un agent de policia de la profunda USA que amaga un psicòpata en el seu interior. La seva vida és respectable però quelcom està a punt de delatar-lo ... film intens, de bon ritme, amb múscul. Val la pena!
Valoració: Notable alt.

CANINO (2010)
Fou una de les pelis-impacte del Sitges de l’any passat, no tan pels seus litres d’hemoglobina i crueltat que són les que més impacten a Sitges, sinó per tot el contrari pel seu minimalisme en quant a personatges, escenaris i història. Aplaudida en molts festivals han posat en el mapa el cinema grec i al seu director. Lantimos. Canino ens explica, de forma natural, la reclusió que infringeixen un matrimoni als seus fills amb l’excusa que és molt perillós sortir de casa, no han sortit mai, no coneixen res de fora. Similar a la premissa de El Bosque –de Shyamalan- però explicada d’una forma tan realista que colpeix i amb un nivells de crueltat que incomoda. Sí, Canino és un film incòmode i quan acaba és el l’única sensació que et queda: un film provocador però de poca consistència. Interessant per diferent.
Valoració: Bé alt.
SACRIFICIO (1986)
El sr. Andrei Tarkovsky és un dels directors russos més referenciats i admirats. Malauradament morí jove i ens va deixar poques obres però la gran majoria estan considerades Obres Mestres. Aquesta és una de les més admirades. A Sacrifici el món s’acaba i l’impacte d’aquesta terrible notícia damunt de pocs personatges en una casa de camp és el que ens explica i, sobretot, l’intent d’un home en pensar que el seu sacrifici pot salvar la humanitat. Film amb aire teatral però filmat amb un bellesa fotogràfica impecable. Elegant, lenta, profunda, intensa. El sr. Taskovsky és famós pel seus travellings impossibles. Mestre de referència d’autors com Lars von Trier, l’obra del sr. Taskovsky és d’aquelles que t’arriba a l’ànima i Sacrificio és el seu film cabdal. Imprescindible!
Valoració: Obra Mestra

PHINEAS & FERB (2011)
El que no teniu nens/es a casa possiblement no sabeu ni qui són Phineas & Ferb; però els que ho ‘patim’ amb alegria n’hem vist molt capítols i, al final, t’acaben agradant. La sèrie de TV de Disney Channel és una proposta original, surrela, a voltes; fresca i divertida, sempre. Dos germans que s’entreten durant les vacances de l’estiu inventant i construint els aparells i invents més inverossímils en el jardí de casa seva: muntanyes russes, pistes d’esquí, parcs aquàtics... i una germana que els vol delatar als seus pares i que no ho aconsegueix mai. Tot això, afegit a una mascota ornitorronco que és un espia secret enfrontat a un dolent divertit de tan patètic; tot plegat adornat amb cançons amb xispa. Tot això s’ha traslladat en el seu primer film on ens parlen de realitat i dimensions paral•leles. Divertida i correcta però com un capítol dels de la tele allargat, ni més i menys.
Valoració: Bé
LA PIEL QUE HABITO (2011)
Ens l’havien venut com un trencament en la trajectòria del director de la Manxa, Almodóvar s’atrevia a entrar en terrenys que no havia entrat mai. Pedrooooo feia temps que volia tantejar amb el ‘terror’, i, no tenia un punt d’això l’aparició de la Maura a Volver? Un dels projectes que ha aparcat molts cops és la Abuela Fantasma de la que veiem un fictici cartell a l’estudi del director/Gael GarciaBernal a La Mala Educació... Sí, el sr. Almódovar dóna un pas cap al terror psicològic i se’n surt força bé un pas cap endavant però que també es lliga amb el seu passat com a autor: amb Átame, amb l’ambigüitat sexual, amb les interpretacions femenines fortes. No és però un film rodó hi ha moltes coses que grinyolen: una Marisa Paredes desaprofitada i massa vulgar, unes frases de vergonya aliena (“llevo la locura en mis entrañas”), una conversa a la vora del foc risible i poc creïble ...Tot i això, la gran capacitat que té Almodóvar és la d’agafar-nos la contemporaneïtat i filtrar-la pel seu cervell creatiu, notem ressons de la 'tragèdia Kampusch'. Interessantíssim el plantejament de què és ser home? Què és ser dona? Tema almodovarià recurrent que aquí arriba a tesis. D’imprescindible visionat! Anaya GRAN, molt gran!
Valoració: Notable

LOS GIRASOLES CIEGOS (2008)
El llibre en el que es basa ja ens mostrava l’ambient claustrofòbic d’un pare obligat a estar tancat a casa seva per a no ser repressaliat pel règim franquista. Una història amb molt de teatral i un triangle explosiu: el pare / la mare i un capellà amb lascius dubtes de fe. I enmig un infant que intenta entendre els comportament dels adults sense aconseguir-ho. Història perfecta per al director Jose Luis Cuerda entestat en explicar-nos històries senzilles i petites però de ressons Històrics per a evidenciar el salvatgisme d’uns guanyadors que es dedicaren 40 anys a humiliar i menysprear als perdedors. Film rera film el sr. Cuerda ens està lligant diferents estampes en forma de pel•lícules d’un període que, encara que vell, cal revisar, aclarir i reivindicar.
Valoració: Bé

A LES SALES NORD-AMERICANES

47. A les sales nord-americanes on hi ha conerts de blues i jazz també s'ha prohibit fumar. El gènere és seriosament amenaçat. Sense fum, ni el jazz ni el blues són exactament el mateix. La profilaxi refreda fatidicament certes expressions artístiques. Ens volen sans, atlètics. A punt per a la propera guerra.

Josep Igual

Quaderns Deltaics, 2009

(foto Fum, de Pau Bertomeu)

GRÀCIES, CAROL !!!

Perquè hi ha detalls que t'animen la Vida !!!

COMENÇA EL FESTIVAL DE SITGES 2011

Ja el tenim un altre cop aquí! per raons de paternitat, haurem de fer una falta al Festival de Cinema de Sitges d'aquest any, després de 20 anys serà el primer cop que hi faltem! espero que no ens ho tinguin en compte ... :P

Avui 06 i fins al 16 d'octubre s'obren les portes del Festival més guai que tenim! El leivmotiv d'aquest any és la Intel·ligència Artifical en homenatge a l'aniversari del film del sr. Spielberg. Com a mostra que la temàtica està vigent inaugura el Festival EVA, el debut cinematogràfic de Kike Maíllo (responsable de la genial Arròs Covat). Tancarà aquest Sitges'11 el remake de THE THING (2011)(el 80' estan de moda !!!).

Molts de noms debutants i desconeguts en la programació d'aquest any però destaquen noms propis dels que estem expectants amb el seus nous treballs: com SODERBERGH (i la seva CONTAGION), MIIKE (amb HARA-KIRI: DEATH OF SAMURAI i NINJA KIDS !!!), MATSUMOTO (amb SCABBARD SAMURAI), VIGALONDO (amb EXTRATERRESTRE), VON TRIER (amb MELANCHOLIA), BALAGUERO (amb MIENTRAS DUERMES), FORD COPPOLA (amb TWIXT), FRESNADILLO (amb INTRUDERS), SHIMIZU (amb TORMENTED), FERRARA (4:44 LAST DAY ON EARTH), CHAN-WOOK (amb NIGHT FISHING), TAYMOR (amb THE TEMPEST), KIM KI DUK (amb ARIRANG), KORINE (amb TRASH HUMPERS) ... i la possibilitat de recuperar en pantalla gran la torbadora ANGOIXA (de BIGAS LUNA) o I.A. (d'STEVEN SPIELBERG), entre d'altres...

Una gran oferta, com sempre! UN GRAN FESTIVAL !!

Us deixo amb l'impactant vídeo publicitari: la realidad nos mata ...

CONTRA LA CIÈNCIA SEXISTA! NI ELS HOMES DE MART NI LES DONES DE VENUS!

Fa molts temps que esperava una notícia d’aquest estil i el passat 12 de setembre els mitjans de comunicació en feren ressò sota l’inspirador títol de ‘Adèu al cervell femení’ (a El Periódico, per Michele Catanzaro). Els meus anys d’estudiant universitari em convenceren de que la realitat la construïm amb el llenguatge, que no hi ha res ‘fora del llenguatge’ i que la nostra existència s’explica per la vessant social i cultural ... sí, fins al punt de minimitzar al màxim les càrregues biològiques i qüestionar suposats determinismes científics. L’ésser humà és massa complex per a constrenyir-lo a postulats biologistes... fins i tot, quelcom tan inherentment biològic i naturalitzades com les diferències de gènere!.

Ens han fet creure tota la vida que les diferències entre nens i nenes existeixen i són clarament delimitades: que sí 'Ells s’orienten millor'; que sí 'Elles parlen millor'; que sí 'ells són són de Mart i elles de Venus'. Els que tenim clar que la Ciència és a producte social i humà i que està limitada pels estereotips, les pautes culturals i les lluites de poder estem convençuts que només veiem per un microscopi allò que volem veure: no se’ns il·lumina res, no descobrim res ... senzillament, acabem trobant justificacions (o proves científiques) a allò que volem legitimar. Doncs bé, una societat sexista i masclista només podia crear una Ciència del mateix estil i això els fa justificar actituds i –pitjor- comportaments sexistes: com separar nens i nenes a l’escola perquè el seu cervell i formes d’aprendre funcionen diferent; encaminar-los cap a carreres universitàries diferents perquè els seus cervells són diferents... sense tenir en compte que, precisament, això és el que ha acabat confirmant i solidificant les diferències.

La neurocientífica Gina Rippon ha capgirat els postulats mantinguts durant massa anys (des del principi de la ciència psicològica) afirmant que les diferències entre homes i dones sorgeixen de l’educació i no tenen raons neurològiques. La sra. Rippon no només ha trencat les creences sobre el cervells diferenciats entre géneres sinó que afirma que el llenguatge pot canviar-nos la forma del cervell i les connexions nervioses, qüestió que demostraria l’enorme capacitat constructiva de realitat que té el llenguatge. En un experiment del 2006 es va plantejar a 2 grups escolars un test de matemàtiques; en un grup se li digué que, generalment, les dones ho fan pitjor que els homes i al segon no se li donà aquesta pauta. El resultat posà en evidència que les noies del primer grup van treure una pitjor nota que les del segon; analitzant l’activitat cerebral amb un escàner veieren patrons d’activitat diferents entre les noies dels 2 grups. “Imagina’t quins efectes pot tenir a llarg termini l’exposició constant a missatges com aquest”.

És cert que s’han observat diferències entre cervells masculins i femenins i això ha servit per a justificar les desigualtats sexistes, però no serà a l’inrevés? No serà que aquestes desigualtats són les que han creat les diferències?....si les respostes a aquestes preguntes no les teniu clares aneu a veure la darrera peli d’Almodóvar –la piel que habito- que ens il·lustra a la perfecció el que us acabo d’explicar ...

DONOSTIA ZINEMALDIA 2011

Es tracta del Festival de Cinema més prestigós i reconegut de la penínsul·la, amb el seu glamour i proximitat alhora. En paraules del director del Festival, l’objectiu d'aquest any era mostrar l’hetereogeneïtat del cinema espanyol. I tenint en compte la programació el van superar amb escreix des de la direcció super-novella d'estudiants de 4rt de l'ESCAC amb Puzzled Love; passant per la contundència de l'últim Urbizu i No habrá paz para los malvados, la nova marcianada del Vigalondo amb Extraterrestre; la nova proposta del David Trueba de tancar en un lavabo durant 100 minuts a María Valverde i José Sacristán a 1987; la innovadora proposta d'Eduardo Chapero Jackson a Verbo; el cinema de génere del cada cop més sòlid i interncacional Juan Carlos Fresnadillo amb Intruders i la companyia del Clive Owen, Pilar López de Ayala i Daniel Brühl o l'arriscat film de Los Pasos Dobles d'Isaki Lacuesta. Sí, el cinema que es fa per aquí és heterogeni!

Aquest Festival de Donostia ha portat altres plats interessants com Mundo Injusto del grec Filipos Tsitos; las razones del corazón, una adaptació lliure de Madame Bovary a càrrec d'Arturo Ripstein (guanyador de la Conxa d'Or amb Princpio y fin, 1993; La perdición de los hombres, 2000); la nova meravella del sr. Hirakazu Kore-eda -director de Nadie Sabe o Still Walking- Milagro; la dramàtica proposta del veterà Terence Davies a The deep blue sea amb Rachel Weisz; destacable el debut de l'argentina Milagros Mumenthaler a Abrir puertas y ventanas. El més comentat del Festival fou l'estrena del film d'Urbizu i la barreja de cinema negre i western que planteja el seu film en el que -segons la crítica- brilla durant tot el metratge un José Coronado en estat de gràcia i del que tothom esperava que s'emportés el premi al millor actor. L'altre film amb molt debat fou el darrer Malick El árbol de la vida ... que si 'obra mestra' que sí 'tostón infumable'.

Per al Ciutadà K, allò més esperat és: la nova del sr. Kim Ki Duk -que torna a la ficció- amb Amen (rebuda molt tèbia per crítica i públic, però) i Extraterrestre de Nacho Vigalondo, i l’humor de MUchachada Nui en un llargmetratge amb Michelle Jenner, Julian Villagrán, Raul Cimas, Carlos Areces o Miguel Noguera. I moltes ganes per a veure aquest western-film d'aventures-drama-amor-ball i experiment que ha fet Isaki Lacuesta a Los pasos dobles, acompanyat dels artistes Miquel Barceló i el llegat de François Augiéras, molts/es van criticar el premi rebut.

El premi honorífic fou per a l'estupenda Glenn Close. El Jurat -format per, entre d'altres: Frances McDormand, Alex de la Iglesia, Guillermo Arriaga- van premiar:
Conxa d’or millor pel•lícula: Los pasos doblesConxa de plata millor director: Filippos Tsitos per Adikos kosmos (o Mundo Injusto); Conxa de plata millor actriu: Maria León per la Voz Dormida; Conxa de plata millor actor: Antonis Kafetzopoulos (Mundo Injusto)Premi especial jurat Julie Delpy The Skylab; Premi millor guió Hirokazu Kore-eda Miracle

96. A LA TAULA DE TOCANT...

96. A la taula de tocant dos francesos, una parella que discuteix i s’insulta sene cridar (detall de valuosa civilització). Si tingués imaginació donarien per a una novel•la a la manera de Simenon. Qui mataria a qui? Hauríem de triar qui menys cara d’assassí tingui i portar l’atenció moral del lector sobre el seu execrable crim, per, després, analitzar les raons que l’han empès al cim i acabar comprenent-lo perfectament, perquè l’altre era en veritat insofrible. Ell té cara de peix bullit de pell rosadenca, amb un punt de ridiculesa amable. Arriba el cafè negrós i el compte, i deixo de jugar a ‘simenonejar’

Josep Igual

Quaderns Deltaics (2009)