divendres, 30 de setembre del 2011

SR. ROBERT BREER

Fa una setmanes moria un desconegut per al gran públic però rellevant autor de cinema d’animació experimental a més de pintor i escultor. El sr. Breer va néixer a Detroit (USA) i el seu pare era un enginyer que va inventar una càmera en 3D per a filmar les seves vacances familiars... El sr. Breer fill -bevent d’aquests estímuls paterns- fou un cineasta autodidacte que s’hi convertí per a intentar donar moviment a les seves pintures. Durant el anys ’50 visqué a París i s’empapà de les corrents artístiques d’avantguarda, l’art cinètic, el dadaisme, el constructivisme rus... quan torna als EEUU (1959) es dedica a cinema underground i l’art pop. El seu estil era bombardejar a l’espectador (“assalt i agressió a la retina”, en deia l’autor) amb línies, lletres i formes abstractes que anaven evolucionant, apareixent i desapareixent.


Pel•lícules destacables del sr. Breer: REcreation (1956), A man and his dog out of air (1957) o 69 (1968)

... aquí podeu veure A man and his dog out of air (9157).

Un 'moderno', el sr. Breer!!!


dijous, 29 de setembre del 2011

EL PENIS DEL SR. SPENCER ELDEN


Aquesta foto que veieu, correspon a la portada d'un disc de culte per a molts crítics i la seva portada una de les més rellevants de la història discogràfica. Es tracta de Nevermind dels Nirvana. En aquella època -aquest mes fa 20 anys-, la fotografia d'un nen despullat nadant cap un billet d'un dòlar enganxat a punt de ser 'pescat' despertà certa polèmica. Sembla ser que la idea se li va ocòrrer al sr. Cobain mentres mirava un documental sobre nadons sota l'aigua, li comentà al seu director artístic -Robert Fisher-, i aquest li encarregà la fotografia al sr. Kirk Weddle, especialitzat en fotografies submarines. El sr. Weddle va donar 200 dòlars a un matrimoni amic seu, els Elden, per a que deixés fotografiar sota l'aigua al seu nadó de 9 mesos, el petit Spencer. L'any 1991, que un penis infantil adornés un producte públic no fou feina fàcil i el mateix Cobain va afirmar que només acceptaria la censura si tapaven el 'membre' amb una enganxina que digués: "Si esto te ofende es que eres un pedófilo encubierto" ... òbviament, l'enganxina no la van posar i el penis del petit Spencer es va fer mundialment famós. La veritat és que aquell nen ja té 20 anys i ha estat tot la vida 'carregant' amb la foto de la portada, però ho porta bé i ha arribat a afirmar: "Supongo que debe ser guay. Me hacen sentir como si fuera una gran estrella del porno, pero en realidad soy un chaval normal que quiere llevar una vida normal", humil el noi però encara ara continua fotografiant-se simulant la foto que el va fer famós... això sí, fa anys que ho fa en banyador.

dimecres, 28 de setembre del 2011

L'ULTIM TORO MORT? (i 2)




L'ULTIM TORO MORT?

dimarts, 27 de setembre del 2011

SR. JORDI DAUDER

1938-2011
En els passats premis del cinema català el sr. Jordi Dauder pujà a l’escenari a recollir el Gaudí d’Honor per la seva trajectòria... i el seu aspecte, la seva fragilitat, no esperonaven l’esperança, ans al contrari; feia temps que estava malalt i els temps, inevitablement, se li escolava entre els dits. La setmana passada, amb 73 anys, moria.
El sr. Dauder va néixer a Barcelona i amb només 5 anys va veure com el règim franquista empresonava al seu pare per les seves conviccions polítiques i, més tard, van passar 15 anys exiliats a París... el sr. Dauder arribà al món de la interpretació després de la lluita política. L’any 1976 torna a Catalunya i l’any 1983 debutava en els escenaris amb El gran teatro de Oklahoma, sobre textos de Kafka. La dictadura franquista i l’esperit de revolta del sr. Dauder provocà que entrés en el món de la interpretació tard, amb més e 40 anys. Això el fèu anar ràpid per aconseguir el màxim de treballs interpretatius possibles. A finals dels ’80 participà en diferents films per a directors com Vicente Aranda, Pere Portabella, Jaime Camino, Antoni Verdaguer... Ell, però, fou un artista polifacètic: va escriure poesia (guanyant el premi Miquel Martí i Pol de poesia l’any 1997) i novel·la, va traduir clàssics teatrals. Portava anys en el cinema i del doblatge però no fou fins l’any 1994 que el seu rostre es fèu famós gràcies als seus papers a Poblenou i, sobretot, Nissaga de poder. Més tard vindrien papers per a Ken Loach, Ventura Pons, Jaume Balagueró o Marc Recha. I en l'àmbit del doblatge, ell fou la veu catalana de Gregory Peck, Alec Guiness, Liam Neeson o Nick Nolte.
La seva fou una lluita i un compromís incansable, en recollir el premi Gaudí expressà: “és l’estímul per a continuar lluitant per la nostra República”.
I, precisament, el seu darrer paper s’integra en un film de compromís, de revolta, contra les injustícies: Catalunya über alles! (dirigit per Ramon Termens)... la millor forma de posar el punt i final a una vida farcida de compromís, dignitat i plenitud.
Bon viatge, camarada!!

dilluns, 26 de setembre del 2011

194, UN NUMERO QUE ATORGA DIGNITAT

divendres, 23 de setembre del 2011

MOSTRA DE VENEZIA’11

En aquesta moments, estem en ple Festival de Cinema de Donostia però fa dues setmanes va acabar la 68ena edició de la Mostra de Cinema de Venezia, algunes pelis es van veure en el segon i es presenten, també, al de Donostia... els festivals són un bon aparador del que ens arribarà en els propers mesos.
La Mostra veneziana d'aquest any ha estat carregada d'autors com Polanski, Sokurov, Cronenberg, Garrel, Soderbergh o Johnnie To i d'altres que volen arribar-ho a ser algun dia, com Yorgos Lanthimos, Thomas Alfredson o Madonna (¿!)

Un Dios Salvaje. El sr. Polanski va començar a preparar el seu nou film -presentat a Venèzia- quan encara estava en arrest, mancat de llibertat i suposo que per això li ha sortit aquest impactant comèdia negra a Un Dios salvaje, adaptació de l’obra de teatre de Yasmina Reza, amb Jodie Foster, John C. Reilly, Kate Winslet i Christoph Waltz. Un film que l’han descrit com una muntanya russa, plena d’aparences que es trenquen i un atac contra la políticament correcta classe mitjana-alta.
Un método Peligroso. És el primer film d’època de David Cronenberg al voltant del naixement del psicoanàlisi amb Freud/Viggo Mortensen i Jung/Michael Fassbender (un actor en alça) acompanyat de Keira Knightley.... en el film menys cronenbergnià de la seva carrera.
Contagion. La història d'un virus infecciós que envaeix el món a la nova peli de l’imprevisible steven Soderbergh, amb Kate Winslet, Jude Law i Matt Damon. El sr. Soderbergh pretén repetí el que va fer amb Traffic (2000), la que aconseguí l’Oscar al millor director.
Un été brulant de Philippe Garrel amb una Monica Bellucci nua i espectacular. Al Pacino ha adaptat Salomé i ha rebut un premi de reconeixement a la seva trajectòria. 4:44 Last Day on Earth del provocador Abel Ferrara. També George Clooney va presentar nou film: The Ides of March. La nova i esperadíssima nova pel·lícula de Yorgos Lanthimos, Alps, després d'haver sorprés a tothom amb l'impacte del seu primer film: Canino. Marjane Satrapi Pollo con ciruelas Iran com a teló de fons. Eva de Kike Maíllo amb Daniel Brühl i Marta Etura i un robot amb l’aire de Lluís Homar, és l'expectant film que inaugurarà el proper Festival de Sitges. Faust d’Alexander Sokurov, imatges belles però film llarg i cansat per a molts crítics. Life without principle a Johnnie To, sobre l’ambició i l’avarícia. El topo de Tomas Alfredson convenç amb un film basat en el llibre de John Le Carré; aquest director va agradar en el seu debut el remake de Déjame entrar i, precisament, aquest segon film també ens parla de gent que viu a l’ombra i necessita d’altres per a sobreviure.
Madonna s’ha atrevit a dirigir un altre film després que en el 2008 el públic de la Berlinale xiulés Filth and Wisdow. Aquest cop és un film d’època sobre la història de Wallis Simpson, la dona per la que Eduard VIII va renunciar al tron d’Anglaterra. El film s’anomena W.E. i va passar sense pena ni glòria.

El Jurat, format per Darren Aronofsy (president), Andre Techiné, Todd Haynes, David Byrne, entre d'altres, van decidir entregar els següents premis:
Lleó d’or millor film: Faust
Lleó de plata (director): Shangjun Cai, per
People Mountain People
Premi especial jurat: Terraferma (d'Emanuele Crialese)
Copa Volpi Millor Actor: Michael Fassbender, per Shame
Caop Volpi Millor Actriu:Deannie Yip, per Tae Jie
Millor Guió Yorgos Lanthimos per Alpis (Alps)

Aquí està el tràiler de la controvertida peli guanyadora:

dijous, 22 de setembre del 2011

DESCOBRINT LA BRIGADA


La Brigada és un grup de música de Vilanova i la Geltrú que va néixer amb el nom de The Light Brigade, cantaven en anglès i van enregistrar 2 demos que van agradar tant a la crítica que els va permetre participar en concursos de música peninsul•lars.

L’any 2008 editen el seu primer disc L’obligació de ser algú amb la discogràfica anglesa Outstanding Records però, aquest cop, amb contingut íntegre en català. El grup s'havia catalanitzat i es feia dir: La Brigada. La revista Mondosonoro el considerà el millor disc de l’any i Enderrock el cinquè millor.
Aquests reconeixements i crítiques favorables els van fer emprendre un nou treball amb ganes... en sortí –l’any 2010- Les paraules justes, una meravella de disc!!

La Brigada són: Pere Agramunt (veu i guitarra), David Charro (guitarra i teclats), Magí Mestres (trompeta i veu), Ricard Parera (bateria) i Miquel Tello (baix)... com podeu veure pels instruments, una banda de format ‘clàssic’ amb uns lleugers tocs de trompeta.
El seu estil és pop, folk-rock i recorda al música catalana dels anys setanta... sembla que la bona cantera de grups catalans no s’ha esgotat.
Veu cristal•lina, bon rotllo i marxeta, però també reflexió i lletres ben treballades; si no els coneixeu, aquí els teniu!
(com sempre, si algú/na vol regalet... només ho ha de dir!)

dimecres, 21 de setembre del 2011

9.8 m/s2


Estas semanas nos hemos hartado de ver, en televisión, imágenes de rebeldes libios disparando tiros al cielo para celebrar cada uno de sus avances. No es ninguna novedad. En muchos países en guerra, cada vez que uno de los bandos celebra una victoria, cogen el fusil, lo dirigen hacia arriba y se ponen a disparar como locos. Sucedió en Iraq, sucedió en los Balcanes, sucede en Afganistán. Y estoy convencido de que también en Europa sucedía algo parecido en las guerras de los años treinta y cuarenta. ¿Y no nos hemos hartado de ver, en las películas del Oeste, cómo los garrulos disparan sus armas al cielo? Aún ahora, a los hospitales de Estados Unidos cada año acuden miles de personas heridas por balas que caen del cielo; una parte de ellas muere.

Está claro que, aunque el cielo sea infinito y la Tierra bastante grande, si disparas hacia arriba, las balas vuelven a caer, sea aquí o allá. Es probable que caigan donde en aquel momento no pase nadie, pero no siempre es así. En la BBC entrevistaban el otro día a diversos especialistas en la materia. David Dayson, experto en balística, explicaba: "Las balas suben a gran altura cuando disparas, pero lo que no se sabe es dónde irán a parar". Peter Squires, catedrático de la Universidad de Brighton, dice que probablemente la costumbre provenga del hecho de que la gente asocia las armas a la virilidad y el ego, aunque también podría derivar del ritual de disparar veintiún tiros de salva en las funerales militares. La BBC daba también datos de diversos países. En 1991, en Kuwait, las balas que tiraron al aire para celebrar el fin de la guerra del Pérsico mataron a veinte personas. En Filipinas, hace unos mesos, para celebrar la llegada del nuevo año dispararon al aire y, al caer, las balas mataron a tres señores. En Turquía, el año pasado, en una boda, para mostrar su alegría, el novio cogió su AK-47 y lo disparó al aire. Al cabo, del cielo volvieron las balas y mataron a tres de sus familiares. Y, en el 2007, en Bagdad, cuando la selección de Iraq derrotó a la de Vietnam en la Copa de Asia de fútbol, para celebrarlo la gente salió a la calle disparando sus fusiles al aire. En su regreso a la tierra las balas mataron a tres personas.

En Macedonia, antes de Nochevieja montaron una campaña publicitaria con el eslogan "Las balas no son tarjetas de felicitación: celébrelo sin armas". Los serbios, también: "Toda bala disparada hacia arriba acaba por bajar". Para evitar esos problemas, en muchos estado americanos disparar al cielo está prohibido, aunque la gente hace poco caso. Por mucho que el hombre haya avanzado desde las gruas y la prehistoria y ahora viva en rascacielos y viaje a otros planetas, hay una ley que aún nadie ha conseguido dominar: la de la gravedad. En la parte inicial de 2001, una odisea del espacio un primate arroja hacia arriba un hueso grande y el hueso se eleva y se eleva, a cámara lenta, cada vez más y más lejos, cielo arriba... Pero eso es cine. En la vida real, tras subir un trecho, el hueso vuelve a bajar, te cae en la cabeza y te la tritura. Lo mismo con las balas. Mientras no consigáis vencer la ley de la gravedad, dejaos de chorradas, pedazos de memos.

Quim Monzó, a Seré Breve
del Magazine de La Vanguardia del 1809/11

EL SR. LEM PUJA A L’ESCENARI

El sr. Stanislaw Lem és un dels escriptors polonesos imprescindibles de la literatura de ciència-ficció -autor de Ciberiada i Solaris, per exemple); pioner a l’hora de parlar-nos d’una vida futura plena de robots i altres panorames totalment distòpics del què ens espera als éssers humans en el futur. Com sempre en la ciència-ficció, es tracta d’excuses per a parlar-nos de les relacions de poder o les relacions humanes i sempre des d'una clara ironia i, a voltes, fins i tot humor.
La companyia de teatre Teatr Biuro Podrózy (Polònia) –amb 23 anys d’història- ha recollit diferents textos del seu compatriota i l’han transformat en obra de teatre. Aquest fet ja és original: poca literatura de ciència-ficció s’ha convertit en obra de teatre; de fet, si no m'equivoco, jo diria que no existeix l’etiqueta ‘teatre de ciència-ficció’, terreny aquest reservat per al cinema, on la possibilitat de mostrar efectes especials i visuals és més viable.
Planeta Lem, és una obra en la que ens parlen d’un humans destralers i obesos (de l’estil dels de Wall-E de Pixar) que estan dominats pels robots i les màquines; l’elevat nivell de mandra i inactivitat de la humanitat els ha portat a transpassar a les màquines tota la seva autonomia: elles els cuiden, els fan la vida més fàcil... i els humans són feliços en la seva manca de llibertat. En aquell panorama arriba un humà del nostre temps per a fer-los obrir els ulls ... (com Neo a Matrix, vamos!) i fer-los veure que el seu destí no el poden deixar en les atentes i amables mans robòtiques... però, està preparada la Humanitat per a aquest desvetllament?.Planeta Lem ha estat representat en poques ciutats del mòn i Madrid fou una d’elles.

L’univers literari del sr. Lem puja a l’escenari...

dimarts, 20 de setembre del 2011

EL CINEMA D’ANIMACIO JA ES ADULT

Fins no fa massa, el cinema d’animació en llargmetratge era quelcom reclòs, exclusivament, al públic infantil. Productores com Pixar van trencar una llança a favor de que aquell cinema també fos consumit, gaudit i adreçat als pares i mares que acompanyaven la quitxalla al cinema ... d’uns anys cap aquí, s’ha produït un nou pas cap a l’adultesa del cinema d’animació amb films que s’han emportat els principals premis en Festivals de cinema com el sr. Miyazaki (guanyant el Festival de Berlin amb el Viaje de Chihiro) o com Waltz with Bashir, Persépolis o Chico y Rita, aquests darrers adreçats únicament i exclusivament al 'target' adult. Rellevant també fou el poema visual de Miguelanxo Prado De profundis (2007). Destacables són, a nivell televisiu la presència de Cálico Electrónico o Arrós Covat, per exemple.
Doncs bé, sembla que aquesta situació ha desembocat en un inici d’etapa d’or per al cinema d’animació adult (que no porno, encara que l’etiqueta es presti a confusió). És el cas del llargmetratge Arrugas (de Ignacio ferrera basat en el Premi Nacional de Còmic de 2008 de Paco Roca que porta el mateix títol) la història de dos col•legues de 80 anys que es podrà veure a la secció Zabaltegi de l'actual Festival de Donostia. En aquest festival també es podrà veure el film d'animació El gato del rabino (de Joann Sfar).
Un altre cas és El ilusionista (de Sylvian Chomet, director de la molt recomanable Bienvenidos a Bellevile, 2003) que va ser molt aplaudida en la darrera Berlinale, amb un guió escrit per Jacques Tati l’any 1956.
A la penínsul•la trobem en fase de producció, per exemple, Narraciones Extraordinarias (de Raúl García) sobre 5 narracions d’Edgar Allan Poe...

El cinema d’animació ja no és el què era, se'ns ha fet gran ..
Us deixo amb el tràiler de El Ilusionista ...

dilluns, 19 de setembre del 2011

LA NUEVA PIETA DEL SIGLO XXI, PREMI GODO DE FOTOPERIODISME


Aquesta fotografia d’Alfons Rodríguez ha guanyat el premi Godó de Fotoperiodisme. Es tracta de l’escena d’una família plorant davant d’un fèretre a Srebrenica, amb la mare plorant la mort del seu fill.

El jurat format per Pedro Madueño, Lydia Delgado, Antoni Pitxot, Leopoldo Pomés, Quim Monzo i Marius Carol han considerat que aquesta imatge era digna del premi perquè “ha sabido plasmar en esta fotografia la tragedia de uno de los acontecimientos más oscuros del siglo XXI, el genocidio de miles de musulmanes a manos del ejército serbio: la imagen consigue captar, de forma excepcional, el dolor de una família al recibir los restos de su hijo rescatados de una fosa común”. La foto fou captada el dia que es complien els 15 d’anys d’aquell genocidi; aquell dia van ser enterrat 774 cossos que havien pogut ser identificats.

El sr. Rodríguez porta anys ‘passejant’ pel món recollint aquelles injustícies vigents en el món i que sense persones com ell no coneixeríem...

divendres, 16 de setembre del 2011

EL SR. BIGAS LUNA I EL MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN EN 3D


Ho hem comentat en d’altres ocasions, el fenomen 3D més que tractar-se d’una revolució en el món del cinema s’ha acabat convertint, d’una banda, en una forma de recaptar nous espectadors/es a les sales; i de l’altra, en una vida d’experimentació per als autors/directors més inquiets. Aquest és el cas del sr. Wenders, sr. Herzog o, fins i tot, el sr. Scorsese. A Catalunya, de moment, no s’han produït casos d’autors amb la necessitat d’experimentar amb el rodatge i creació en 3D ... fins que el sr. Bigas Luna ha posat fil a l’agulla.


Hem de reconèixer que els productes cinematogràfics del sr. Luna en els seus inicis com a director tenien força d’experimental, arriscat, transgressor i, fins i tot, provocador. Amb obres com Caniche, Angoixa i, sobretot, Bilbao... però es va anar acomodant i després d'oferir-nos radiografies contemporànies de la cultura catalano/espanyola (com Jamon Jamon, Huevos de Oro o Son de mar)... es va anar fent gran i aquella xispa es va anar apagant fins a oferir-nos treballs infumables com el seu darrer film: Didi Hollywood.... Doncs bé, sembla ser que el sr. Luna vol tornar a destacar i s’ha proposta fer una versió en 3D de la mítica novel·la del sr. Manuel de Pedrolo: Mecanoscrit del segon origen, tot un referent en la generació que acabem la trentena, ja sigui per haver llegit la novel·la a secundària com per la telesèrie que veiérem per TV3 als anys ’80.


Sembla ser que el sr. Bigas Luna ja va voler filmar Angoixa en 3D però a meitat dels ’80 aquest format no estava preparat per a films d’autor com aquell.



Sembla ser que la volen estrenar abans d’acabar el 2011 ... serà aquest Mecanoscrit del segon origen en 3D una excusa per captar espectadors/es? Serà una forma d’ampliar vies de creativitat d’un autor com el sr. Luna? ... en parlarem més endavant ....

dijous, 15 de setembre del 2011

EL SR. ANTONIO LOPEZ AL THYSSEN-BORNEMISZA

Al sr. Antonio López -des del 28 de juny i fins al 25 de setembre- se li està dedicant la retrospectiva més gran que se li ha fet mai a la penínsul•la. L’exposició porta per títol, senzillament, Antonio López compta amb 130 peces de l’artista (olis, dibuixos i escultures). En boca del sr. López es tracta d’una mostra que és com una autobiografia... el recorregut que ofereix aquesta retrospectiva passa per les principals i més reconegudes obres de l’artista, des de Madrid desde Torres Blancas al Membrillero (famosa pel film del sr. Erice El Sol del Membrillo), des de Carmencita jugando (una de les seves primers obres realistes) a Terraza de Lucio o Hombre Tumbado, una de les seves últimes obres: l’escultura en bronze d’un home nu –a tamany natural- estirat damunt d’una taula d’operacions.
Sens dubte, el sr. López és un dels artistes vius més rellevants a nivell mundial ... (amb permís del sr. Barceló) i aquesta, per a molts crítics, és l’exposició de l’any ... anem a Madrid?




Quadres per ordre: Mujer en la bañera (1968), Gran Vía (1974-1981) i María (1972)

dimecres, 14 de setembre del 2011

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXX )

PEQUEÑAS MENTIRAS SIN IMPORTANCIA (2010)

Aquest film és com Los Amigos de Peter (de Kenneth Branagh) a la francesa. Aquella captava el context de principis dels ’90 en la relació d’un grup d’amics a Anglaterra.... i la que ens ocupa ho fa en l’època actual. Drama coral sobre la convivència d’un grup d’amics i amigues que marxen de vacances al sud de França mentre un d’ells està a l’hospital entre la vida i la mort... una excusa per a tracta l’amor, les relacions de parella, l’amistat amb sexe o sense, la sinceritat, la responsabilitat... Amb unes bones interpretacions (destacant la sra. Marion Cotillard, parella del director a la vida real) i escenes divertides... la peli és innecessàriament llarga, amb un final que es recrea massa en la recerca de la llàgrima en l’espectador... això impedeix que sigui suficientment coherent i sòlida.

Valoració: Bé


HANNA (2011)

Aquesta peli és una marcianada. Podríem dir que és una peli d’espies convencional però està narrada com si es tractés d’un conte de fades. Un pare i la seva filla viuen aïllats del món, sense cap contacte amb el món exterior, són autosuficients i el pare li dóna una educació... i li ensenya a ser una assassina implacable. Ell té un passat com a espia que ara es torna present i una bruixa (amb la cara de Tilda Swinton) els persegueix. Visualment potent, bon ritme, amb música interessant dels The Chemical Brothers (tot i que no gaire adequada per al film). Un barreja entre Corre, Lola, Corre (de Tom Twinkler) i Nikita (de Luc Besson). Molt recomanable!
Valoració: Notable alt

CARS 2 (2011)
Sí, amics i amigues, algun cop havia de passar: Pixar ha punxat. I ho ha fet amb la segona part d’un film (el primer) que la crítica ja titllava del pitjor que havia fer la fàbrica d’obres mestres de l’animació. Si la primera tenia alguns punt fluixos aquesta segona és difícilment defensable: guió pobre, situacions previsible i, el pitjor, haver fet protagonista a un personatge que com a secundari feia molta més patxoca: Mate –la grua- era un gran secundari i contrapunt del Rayo McQueen... però com a protagonista no està a l’alçada. El millor del film és la recreació de les diferents ciutats per on es desenvolupa l’acció. Avorrida i sense xispa... esperem que no sigui el principi d’una sequera creativa a can Pixar.
Valoració: Suficient
UN CUENTO CHINO (2011)
El sr. Ricardo Darín està tan omnipresent en la filmografia argentina que sembla que no pot haver cap film que no tingui ressò si no compta amb la seva presència. Aquí el sr. Darín interpreta un home de vida metòdica (neuròticament metòdica), previsible, calculada i aïllada dels altres que de cop i volta aquest món previsible trontolla em xocar amb la realitat encarnada en un xinés ‘perdut’ a Buenos Aires. Cinema realista amb algun toc de realisme màgic el film em va recordar a About Schmidt amb Jack Nickolson. Malauradament, es fa llarga i reiterativa.
Valoració: Bé alt


HARRY POTTER Y LAS RELIQUIAS DE LA MUERTE. PARTE 2 (2011)
Acaba una de les sagues contemporànies més llarga. Després de l’opció descaradament comercial de dividir la darrera part en dues (però filmades en el mateix moment) i d’una primera poc reixida que només preparava el terreny per a la segona, aquesta ens arriba i ens ofereix allò tan desitjat: la batalla final entre el sr. Potter i el sr. Voldemort. Aquest darrer film és dels visualment més potent de la saga: Hogwarts envoltat per Deméntors és realment aterrador i fa pensar en un final apocalíptic. Tot i que la lluita és entre Voldemort/Harry, el rei de la funció és Severus Snape, ja s’intuïa en els llibres però en la pantalla pren més força, rellevància... gràcies a l’actuació del sr. Alan Rickman. Encara que sembli mentida ell justifica el film ... l’èpileg, com en el llibre, és de vergonya aliena. Òbviament, recomanable per als/les que heu seguit la saga.
Valoració: Notable

AMIGOS (2011)

Comèdia espanyola sobre 3 amics que s’enfronten per aconseguir una herència, el què han de fer és arribà a tenir més audiència en la televisió que la resta, repte al que els aboca un quart amic que ha mort (presentador televisiu). Argument previsible, acudits sense gràcia, personatges plans, moralina risible i un final tan trampós que fa enrojolir de vergonya... una absoluta pèrdua de temps!

Valoració: Insuficient

RATTLE AND HUM (1988)

Sí, aquest film ja té uns anyets però crec que no l’havia vist mai sencer, sí fragmentada en forma de clips, però no el film sencer. Tot veient-la com un film, aquest documental és la prova gràfica del moment en el què es trobava el grup musical irlandès protagonista: U2. Es trobaven en aquell punt d’inflexió que els catapultaria a l’Olimp del Pop. Després d’un Josua Tree que deixava enrere l’Irlanda natal i abraçava el so i els trets identitaris dels EEUU... Rattle and Hum va significar un pas més d’aquesta abraçada per a fer-ne un autèntic homenatge a tot el que representa la cultura musical d’aquell enorme país: Dels carrers de Memphis, a la força de Harlem o el gospel... ús encertat del blanc i negre combinat en pocs moments de color d’un director còmplice: Phil Janou. En el film descobrim uns joves músics –que tot i emplenar estadis per a escoltar-los- són uns autèntics mitòmans d’Elvis Presley o de BB King... instants abans de que es converteixin, ell mateixos, en mites. Una meravella de documental!
Valoració: Excel·lent

LA VICTIMA PERFECTA (2011)

La Hammer intenta tornar a ocupar el lloc que va ocupar fa anys, quan en els anys ’70 emplenava les pantalles d’un cinema de por sexi i colorista, amb indispensables com el sr. Christopher Lee... el ressorgiment d’aquesta productora arribà amb el molt interessant remake del film suec de vampirs Dejame entrar... però amb el segon film, el que ens ocupa, mai ‘guanyaran’ aquell terreny que havien perdut. La víctima perfecta pretén ser un thriller sobre noia indefensa i vouyerista perillós que l’assetja. Un psicòpata que ja coneixem als 15 minuts de film (de fet, ja el vam veure en el tràiler), fet que no ajuda gens a crear qualsevol atmósfera de misteri, per molt que hi posem al sr. Christopher Lee com a secundari. L’oscarizada Hilari Shawn intenta treure suc d’un personatge en un film risible i totalment olividable.
Valoració: Insuficient

LOS PITUFOS (2011)
L’experiment de combinar dibuixos animats (digitals o no) i imatges reals no ha sortit massa ben parat en el cinema, només l’excepció de ¿Quién engañó a Roger Rabitt? aportaria una excepció. Los Pitufos confirma la regla, es tracta d’un film previsible, avorrit, reiteratiu i amb poc o gens ritme. Només el sr. Hank Azaria com a Gargamel té algun moment inspirat però que es perd ràpidament enmig de tanta mediocritat. Els nens, n’estic convençut, l’endemà ja l’hauran oblidat. Si la intenció era vendre ninots blaus segur que ho han aconseguit, si la intenció era honorar l’obra del sr. Peyo amb un bon film de les seves criatures... l’han ben errat!.
Valoració: Insuficient

EL ORIGEN DEL PLANETA DE LOS SIMIOS (2011)
Poc primers plans d’una mirada d’animal (en aquest cas del simi protagonista) –encara que sigui obra digital- havien transmès tanta humanitat. Aquest film pretén explicar-nos l’origen de l’icona cinematogràfica que significà el Planeta de los Simios (1976) amb Charlton Heston de protagonista... era un repte ambiciós si tenim en compte que un director de referència com Tim Burton es va estavellar estrepitosament en el seu remake. No es convertirà en un mite com la primera, però no fa enrojolir de vergonya com la ‘timburtoniana’. És interessant la idea de que no es tracta d’una mera venjança del regne animal contra els humans (que ja podria ser) sinó que els humans ja som prou inhumans com per a matar-nos nosaltres solets. Una història prou a l’alçada de l’obra de culte de la que parteix el Planeta de los Simios. L’escena en la que s’envaeix San Francisco és trepidant, impactant i espectacular.. un clímax perfecte per a un film que en la primera part resulta massa convencional i correcta.
Valoració: Notable

dimarts, 13 de setembre del 2011

EL SR. ALBERT SERRA I EL SEU DRACULA/CASANOVA



Si en el nostre petit país hi ha un director de cinema excèntric, raro, irònic, lliure i provocador, aquest és, sense cap mena de dubte, el sr. Albert Serra, un amant del cinema que amb només 2 films s’ha posicionat com un dels autors més valorats d’Europa. Cada nou projecte és motiu de sorpresa i alta expectativa. El nou projecte del sr. Serra és una altra road movie. El nou projecte del sr. Serra és una altra deconstrucció de referents culturals europeus. Dues característiques presents en la seva curta filmografia: Honor de cavalleria (2006) amb el Quixot i Sancho; i El cant dels ocells (2008), amb els Reis d’Orient.



Aquest director és capaç d’afirmar: “Jo menyspreo el públic, com Gadafi menysprea els seus seguidors. És una característica habitual dels dictadors: el menyspreu. I si parlem de cinema, menyspreo el públic; especialment el meu”... ¡toma ya! .



El sr. Serra acaba d’anunciar el seu nou projecte que portarà per títol: Història de la meva mort; i parlarà de Casanova i Dràcula... junts, barrejats, dialogants. El film tractarà de la llum que representa la racionalitat del segle XVIII al seu camí cap a la foscor del romanticisme del segle XIX... “un viatge de la sensualitat a la sexualitat; del dia a la nit” (Serra dixit). Del lluminós seductor que fou Casanova a l’astut i tenebrós Dràcula. El film començarà el rodatge a Romania acompanyat del seu equip habitual i present en els seus anteriors films; després continuarà per França fins acabar a Barcelona... Diu que té un guió que no pensa ensenyar als actors, vol que la cosa flueixi i vagi per on el destí els porti ... ai, mareta meva ...


dilluns, 12 de setembre del 2011

TRAMITS BUROCRATICS




23. Tràmits burocràtics.

‘Alegria’ per a qualsevol ànima sensible. Funcionaris que et perdonen la vida. Quan no saben de què els parles, diuen que l’ordinador no els ho deixa fer això que tu demanes. Temptat de dir-los que em deixen comunicar-me directament amb l’ordinador, a veure si té la matèria grisa més desperta. Abans de marxar, veig com un funcionari miserable humilia gratuïtament un home de cinquanta anys fets, que s’ha quedat sense feina i que té la mirada perduda. Rere la trinxera d’una pantalla, aqueix miserable llop rabiós es deu pensar un déu intocable. Qualsevol dia el substituiran per un fredament amable ordinador.


Josep Igual

Quaderns Deltaics (2009)


dimecres, 7 de setembre del 2011

EL NOU MILLENNIUM DEL SR. FINCHER

Ja fa un temps que ho vam anunciar: el sr. Fincher ha estat l'encarregat de fer-ne la versió USA de la Trilogia Millennium del sr. Larsson amb la clara intenció de fer oblidar les soses primeres adaptacions, amb aire de telefilm i que no fan justícia a la versió impressa. De Los hombres que no amaban a las mujeres es van filtrant fotografies i algun primer tràiler, s'ha batejat aquest primer film com a The girl with the dragon tattoo. Fins al gener de l'any vinent no la podrem gaudir en el cinema.
Daniel Craig (com a Mikael Blomqvist); Rooney Mara (com a Lisbeth Salander, autèntica protagonista de la saga) i Christopher Plummer (com a Henrik Vanger).

Sembla ser que torna el Fincher fred i contundent de Zodiac, Seven o El Club de la Lucha ... l'esperem amb ganes!!

Aquí us deixo els dos tràilers que ens han arribat: el primer, més marxós i impactant amb la versió d'Immigrant Song de Led Zeppelin que n'han fet Karen O. i Trent Reznor; el segon, més convencional.




dimarts, 6 de setembre del 2011

SR. RAUL RUIZ


(1941-2011)

Fa unes setmanes moria un dels directors -francés d’adopció- més surrealistes del cinema actual. Va néixer fa 70 anys a Xile però portava molts anys vivint a París (conegut com a Raoul). Els punts de comparació amb el sr. Buñuel no són atzaroses, en el seu país d’origen molts films no van ser ni estrenats, però per al govern xilé es tracta del ‘seu’ director més internacional; i per al govern francès és un ‘digne hereu dels Lumiére’ (Sarkozy dixit). Després del cop d’Estat de l’indigne Pinochet (1973) el sr. Ruiz va exiliar-se a París a principis de 1974 ja que era militant del Partit Socialista del sr. Salvador Allende.
El seu primer film –Tres tristes tigres (1968) parlava de 3 personatges marginals de Santiago de Xile. Els 4 anys posteriors va dirigir cinema i la Càtedra de Cinema de l’Institut d’Art de la Universitat Católica de Valparaçiso. Les seves restes foren traslladades a Xile, el sr. Ruiz es sentia xilè, segons ell: “visc a Xile, però viatjo onze mesos a l’any per Europa”. Va dirigir unes 100 pel•lícules, en va presentar 14 a concurs en Festivals de Cannes. El 2010 s’emportà la Conxa de Plata al millor director en el Festival de Donostia per Misterios de Lisboa (2010), la seva darrera peli, el seu testament cinematogràfic: un film intens, profund i poètic de 4 hores de durada. La seva relació amb la literatura fou constant i fructífera: Proust, Camilo Castelo Branco, Racines, Balzac.
Obres per a descobrir: La hipòtesis del cuadro robado (1978), Las tres coronas del marinero (1983), Genelogias de un crimen (1997, amb la que aconseguí un Ós de Plata en el Festival de Berlín), El tiempo recobrado (1999).
La seva era una obra surreal, culta, erudita, original, discursiva i plena de significat. El nostre deure és revisitar l’obra que ens ha deixat... extensa obra...