La sessió cinematogràfica d'enguany del Science Needs You, en la que vaig participar com a tertulià, ha estat una ocassió perfecta per a 'revisitar' Blade Runner i el món de significats que l'envolta.
Sé que per a les joves generacions (tot i els repetits intents d'actualització al llarg dels anys) aquest film no significa gran cosa, possiblement molts no saben ni de la seva existència; fins i tot, la gent més veterana la té arxivada en un calaix de pelis dels '80 que han quedat desafades i oblidades... si ets d'aquests darrers, no continuis llegint.
Aquest post és un intent de revaloritzar un dels millors films de ciència-ficció i que ha estat un referent i font d'imitació des de la seva estrena l'any 1982.
Parlar de Blade Runner és parlar de 'molts' Blade Runners, existeixen 7 versions diferents del film (alguns parlen de 8). Sembla ser que les exigències de la productora no van agradar gens al director, el sr. Ridley Scott, que provocat tires i afluixes des de la seva estrena. D'aquestes 7 versions s'han 'concretat' 3, és a dir, es van arribar a estrenar en cinemes o es van comercialitzar només aquestes 3: la primera de 1982, la segona de 1992 ('Director's Cut') i la tercera de 2007 ('Final Cut'), aprofitant la celebració dels 10 anys i dels 25, respectivament.
Les 7 versions són:
- 'Esborrany de Blade Runner' de 1982, de 113 minuts de durada: encara no té la música de Vangelis ni té el final feliç de la primera versió estrenada del film.
- 'Preview San Diego Blade Runner' de 1982, de 116 minuts, 3 plans que no estan en cap altra versió.
- Blade Runner de 1982 edició USA amb menys violència que l'estrenada internacionalment.
- Blade Runner de 1928 edició internacional, amb uns pocs segons més de violència.
- Blade Runner de 1982 de 114 minuts, versió per a la televisió de la que s'han extret paraulotes i despullats.
- 'Blade Runner Director's Curt' de 1992 que venia precedida per un Work Cut Blade Runner de 1990 (còpia no autoritzada). S'ha extret la veu en off i apareix l'unicorn en paperoflexia.
- 'Blade Runner Final Cut' de 2007, s'elimina el final feliç, apareix el somni de l'unicorn i continua fora la veu en off.
No podem oblidar l'encertada segona part que el sr. Denis Villeneuve dirigí l'any 2017. Blade Runner: 2049 és una bona continuació i ens fa evident que el llegat Blade Runner continua vigent.
És ben sabut que quan el film es va estrenar l'any 1982 no va rebre ni bones crítiques ni va tenir bona taquilla però, 40 anys després, continuem parlant d'ella. I és que Blade Runner tracta temes ben actuals i planteja un seguit de qüestions filosòfiques que han acompanyat l'ésser humà des del principi dels temps.
Dos dels temes principals del film són: plantejar-nos els drets dels éssers artificials i de si l'Amor és allò que ens fa humans i humanes... però la pel·lícula planteja moltes altres qüestions: com el desenvolupament emocional dels cyborgs, de si els bioartefactes poden ser autònoms i disposar de lliure albir, del concepte de 'transhumà', del sentit de la Vida, de la identitat i com els records la configuren, de que allò important no és controlar la Vida i la Mort sinó donar sentit al contingut de la primera, de les ànsies d'immortalitat... El sr. Ridley Scott té uns principis religiosos marcats i a aquestes qüestions filosòfiques s'hi afegeixen les de la mitologia i la religió: com el valor de l'ull en tot el metratge com a referències al verb creador en la cultura egipcia; com el zigurat (o piràmide) on es trobar la corporació Tyrell i el seu 'Déu', la imatge de temple-muntanya cap allò diví, símbol de maternitat en el món megalític i en Blade Runner amb una piràmide sense punta, per tant, inacabada, incompleta...; com el mussol com a representació de saviesa; com la pipa de Gaff, connexió entre el món celestial i el terrenal; com l'aranya en els records de Rachel, fent referència al significat de l'aranya a l'India com a a 'teixedora del vel de les il·lusions' fent referència a que tot són records ficticis, falsos; com les escales que puja Deckard a casa Sebastian, com a representació d'ascensió a l'estat místic dels replicants Roy i Pris; com Pris, que representa l'Acròbata en els arcans del Tarot, símbol del desig de capgirar l'ordre establert; com el número de l'habitació de Deckard, el 9732 que sumat és 21 que és la reducció d'un conflicte (dos) a la unitat (un), és a dir, l'Amor com a solució ...
El sr. Scott ha manifestat que les seves referències a l'hora de realitzar el film foren: l'arquitectura de Metròpolis (1927), l'estètica del Nighthawks del pintor Edward Hopper, el còmic de Dan O'bannon i Moebius The Long Tomorrow.
Però quins són els 'atractius' d'aquest film que després de 40 anys encara hi ha persones que la reivindiquem?
En primer lloc, l'estil: una ciutat de Los Angeles permanentment nocturna, plujosa i carregada de llums de neó; un aspecte romànticament noir, carregat de melanconia i derrota; aire cyberpunk i marcadament nipó. Amb la brillant fotografia del sr. Jordan Cronenweth acompanyat de l'artista conceptual Syd Mead. És el cinema negre dels '40 del segle XX portat al futur, com si es tractés d'una versió futurista de Humphrey Bogart o Robert Mitchum. En segon lloc, per la història, el relat breu del sr. Philip K. Dick (¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas? de 1968) serveix de base per a un argument que va més enllà de la història incial però mantenint la pregunta de base: què ens fa humans?. El film va més enllà del història novel·lística, per si algú no ha vist el film Blade Runner ens parla de Los Angeles l'any 2019, en el que els éssers humans han assolit un desenvolupment tecnològic i social i la Terra està superpoblada, arribant al col·lapse ecològic per això hem colonitzat altres planetes. S'han creat replicants (robots) per a fer la feina dura a l'espai exterior... però uns s'han rebel·lat, han vingut a la Terra i cal eliminar-los. Els Blade Runner són els encarregats oficials de 'retirar-los'. El test Voight-Kampf serveix per a detectar-los, un test que detecta la 'no emoció'; els replicants s'han fabricat sense emocions tenint en compte les dures condicions en les que hauran de treballar.
Un altre atractiu del film és allò 'que no veiem' ni ens expliquen: com ha arribat el món a la distopia? és Deckard (el blade runner protagonista) un replicant?... tot allò no explícit ajuden a crear aquesta atmosfera de misteri. Pel discurs final, un dels finals més èpics i memorables del Història del cinema, el monòleg de Roy Batty (líder dels replicants rebel·lats) interpretat per Rutger Hauer just abans de morir és una meravella carregat de mística i nostàlgia per la vida efímera que tenim com a ésser finits.
Un altre gran atractiu és per la banda sonora original del mestre Vangelis on els sons 'del futur' i la composició feta únicament per sintetitzadors ajuden a reforçar aquell estil i estètica de que parlàvem. Una BSO on es conjuguen sons i mots de cultures diferents que són una evidència de l'heterogeneïtat que irradia el film i el món on es situa.
Un altra punt fort del film és el llegat i l'impacte en produccions cinematogràfiques posteriors com: Desafío total, Paycheck, Minority Report, Her, Ex-machina o Nunca me abandones. I a nivell estètic: 12 monos, La Ciudad de los niños perdidos, El Quinto elemento, Dark City o Matrix.
I, finalment, un altre dels atractius del film són els aspectes profètics del mateix: els cotxes potser no volen però la importància de la intel·ligència artificial en el món actual és inqüestionable i imparable, l'investigació en cél·lules mare, la modificació genètica, el poder de les grans corporacions (com la Tyrell Corporation en el film), el bombardeig constant de la publicitat en la població o el fracàs ecològic.
En definitiva, un film del què podríem escriure hores i hores, que ens planteja el següent pas de la Humanitat, un Transhumanisme personificat en un Deckard i Rachel, que com a uns nous Adam i Eva, poden ser els creadors d'un nou futur i una nova Terra....
Revisiteu Blade Runner !!!!
