dilluns, 31 d’agost del 2015

LA PERILLOSITAT DELS CONS


Segurament amb sorpresa, molts de vostès deuen haver observat de vegades la presència d'uns curiosos artefactes sòlids, d'aparença plàstica, formats per una base plana de perifèria corba i una superfície formada per les rectes que uneixen cada punt de la base amb el vèrtex. Són això que, per abreujar, anomenem cons de trànsit o, amb més imprecisió, simplement cons. Apareixen de sobte en carreteres, carrers, gasolineres i aparcaments. Fins i tot en algun camp de futbol sovint es veu com els jugadors s'entretenen amb la pilota als peus fent zigazagues entre cons. Solen ser de colors cridaners: ataronjats o vermellosos, però també n'hi ha de ratlles. Tenen un caràcter gregari: poques vegades apareixen en solitari. Són tímids i hieràtics, i n'hi ha que sospiten que el caràcter inofensiu que aparenten és una farsa.

Per tal d'obrir els ulls de la població sobre les intencions reals dels cons, fa temps es va fundar la Lliga Anticons, amb base a Anglaterra però actualment implantada a mig món, si fa no fa. Els membre d'aquesta lliga consideren que els cons de trànsit són, en realitat, éssers que pretenen apoderar-se del planeta. No els en falten proves. N'hi ha un que explica, amb paraules que no permeten el dubte, que una nit, mentre caminava per la ciutat després d'haver passat unes quantes hores al bar, tot d'una es va trobar cara a cara amb un con de trànsit en actitud desafiadora. Sense acoquinar-se, d'una puntada de peu el va intentar apartar del mig, però va fallar. Va repetir l'acció diverses vegades sense aconseguir encertar el con, que, tantmateix, es mantenia immòbil. Després d'uns quants intents, al final el va encertar i el con va caure a terra. Aquí arriba la sorpresa del comunicant: "L'endemà vaig comprovar horroritzat que el con tornava a estar dret. ¿Com podia ser?". Amb una voluntat de ferro, va repetir l'operació amb diversos altres cons que trobava pel camí i el resultat era gairebé sempre el mateix. Escriu: "Després de diverses experiències d'aquesta mena sembla que cal concloure que, independentment del lloc on sigui el con de trànsit, si se'l tomba, al cap d'un cert temps torna a estar dret". ¿Quina explicació s'hi ha de donar? El que ell suposa és: "Si hi ha alguna persona a prop, els cons hi exerceixen una influència indetectable i de vegades aconsegueixen que els posi drets. Com més vulnerable és la persona, més probable és qie segueixi les instruccions del con. Els estudiants beguts, per exemple, com que han abaixat la guàrdia sucumbeixen a la influència dels cons i els transporten a posicions arbitràries, seguint-ne les indicacions. Hi ha estudiants que fins i tot arriben a recollir els cons i dur-los al lloc més perillós de tots: la seva habitació. Allà el con pot dominar la voluntat de l'estudiant al seu gust".

Es pot contactar amb la Lliga Anticons a través de la seva web: http://free.prohosting.com/~evil. S'hi poden trobar notícies sobre les activitats que duen a terme contra la humanitat, idees sobre com actuar quan te'n trobes un i informació sobre les dades que els cons han obtingut de tu. La web explica com organitzar caceres de cons, com subministrar-los informacions falses per confondre'ls, com controlar-ne la presència al barri i com desxifrar-ne les transmissions. S'hi explica el cas d'un membre de la Lliga que, havent descobert la presència de dos cons a prop de casa seva, els va llençar al riu. Els cons van fer veure que s'hi enfonsaven, però més tard van reaparèixer a la superfície, tot i que amb les capacitats de transmissió anul·lades per l'aigua, de manera que eren incapaços de contactar amb la seva base. També s'hi informa de la localització de nius de cons, llocs amb aparença de magatzem de policia de trànsit on els cons, apilonats els uns damunt dels altres com si intentessin guanyar espai, aprofiten per reproduir-se i, d'aquesta manera, estendre's encara més per la Terra i acabar dominant-nos.

Quim Monzó (2003)
El tema del tema.


diumenge, 30 d’agost del 2015

PER MOLTS ANYS, NURIA !!!


dimarts, 25 d’agost del 2015

ELS AVANTATGES DE L'EDAT


Fa uns quants dies, a la secció de cartes dels lectors de La Vanguardia, se'n va publicar una del senyor Álex Gili Fabregat que duia el títol d'Esencia de mujer'. El senyor Gili expressava el seu desacord amb un comentari d'un redactor sobre la pel·lícula del mateix títol, una pel·lícula a la qual el senyor Gili trobava diverses qualitats, començant per les actuacions d'Al Pacino i Chris O'Donnell. Acabava dient: "No estic d'acord amb la qualificació atorgada a la pel·lícula ni amb moltes qualificacions i comentaris realitzats anteriorment sobre altres pel·lícules, com ara Forrest Gump, que quan es va estrenar a la televisió va rebre dues estrelles i dos anys després en va rebre tres i un comentari més d'acord amb la qualitat que tenia. Sembla que a mesura que es tornen antigues, milloren. És una opinió personal".

Personal i encertada, perquè és exactament la irònica veritat: "a mesura que es tornen antigues, milloren". I no tan sols les pel·lícules. A les obres literàries, musicals, plàstiques i arquitectòniques els passa si fa no fa el mateix. Hi ha novel·les que quan es publiquen són disseccionades sense pietat -més amb una serra mecànica que no pas amb bisturí- , i amb el pas dels anys se'ls reconeixen les virtuts que se'ls va negar d'entrada. Quan Gaudí va acabar La Pedrera, els dibuixants de la premsa barcelonina es fotien de les formes arrodonides de la façana de l'edifici i el presentaven com un aparcament de zepelins, tot plegat amb la connivència dels plumífers d'upa que discrepaven d'un edifici que s'ha acabat convertint, juntament amb la Sagrada Família, en la Meca de tots els turistes 'culturals' que passen per Barcelona.

"Ja no fan pel·lícules com les d'abans". És una frase que tots hem sentit moltes vegades. Ja la sentia de petit, durant el anys seixanta, en boca dels meus pares, que trobaven a faltar les pel·lícules dels trenta, dels quaranta i dels cinquanta. Després, durant els anys vuitanta, la sentia en boca d'altres persones referida a les pel·lícules dels seixanta. "Aquelles pel·lícules sí que eren bones". ¿Com pot ser? Si durant els seixanta les pel·lícules dels seixanta eren tan dolentes, ¿com pot ser que, durant el vuitanta, de cop i volta es tornessin bones? I, ara mateix, als anys zero, molta gent alaba les pel·lícules dels vuitanta que, per molta gent d'aquella època, eren gasòfia comparades amb les dels seixanta.

¿Què vol dir?¿Que a les pel·lícules, la música, els edificis i les novel·les els passa com al vi bo, que amb el temps millora? Doncs no exactament. Passa que, amb el pas del anys, oblidem el vi dolent, les pel·lícules dolentes i els llibres dolents. I també passa que hi ha persones incapaces de valorar res si no és a través dels vels del temps. Són incapaces de reconèixer cap virtut en una cosa que els neix al costat i no respon a les pautes de quan eren joves. Necessiten dècades per entendre-la i, de vegades, ni així. Però si mentrestant l'autor no es or i passa a ser un cadàver putrefacte, doncs molt millor. Perquè aleshores sí que hi veuen tots els mèrits. Enyoren les vaques sagrades de seixanta o setanta anys enrere i als vius els regategen el llorer més petit. Només s'acaba el regateig quan es moren i passen a ocupar un taüt, moment a partir del qualel regateig s'aplicaals següents (i per tant indignes) vius. 

Per tot això, no és gens estrany que, tal com diu el senyor Gili, quan s'estrena una pel·lícula li concedeixin dues estrelletes i en canvi, anys més tard, n'hi posin quatre o cinc, sense que s'hagin canviat el guió ni la direcció ni les interpretacions ni el decorat. És la cosa més corrent del món i una prova més del component oví de la naturales humana.

Quim Monzó (2003)
El tema del tema.

divendres, 21 d’agost del 2015

ARRIBA PRE-EUFONIC 2015


Ja ha passat un any i ja el tornem a tenir aquí! L'Eufònic arriba per a animar-nos el final de l'estiu i fer-nos més portadora la tornada a la rutina post-vacances...

Aquest any arriba amb més 'coses' que mai. Tantes que no caben en els 4 dies que li han dedicat del 03 al 06 de setembre i a partir d'avui comencen les 'accions Eufònic 2015'.

Lo Festival d'Arts Sonores i Visuals a les Terres de l'Ebre és des de la seva creació una porta oberta a qualsevol manifestació artística que puguin encabir-se en l'art sonor o visual, així doncs, poques coses queden fora ... i aquesta laxitud de criteris permet que concerts i instal·lacions artístiques puguin conviure en una mateixa programació.

Aquests dies ens trobem en les accions prèvies al Festival amb la inauguració de diverses instal·lacions; com si d'un aperitiu es tractés, 4 exposicions ens faran obrir boca per al Festival:

- Avui divendres (21/08) a les 20:30 s'obre al públic 'Pajaros y trenes, trenes y pájaros' a l'Antic Molí d'Oli d'Ulldecona de l'artista Jan Mech. Es tracta d'una peça d'art sonor dissenyada específicament per a l'espai.

- Demà dissabte (22/08) a les 18:00 s'obre la instal·lació 'La llum de Miravet', un mapping per a l'absis de l'esglèsia del Castell de Miravet feta per Playmodes.

-Divendres 28/08 a les 19:30 inauguració de l'exposició col·lectiu: #digitallandscapes a Lo Pati, amb treballs de Vibeke Bertelsen, Kimberly  Burleigh, Hugues Clément, Yiannis Kranidiotis i Dennis H. Miller. Obres mostrades en 5 coeteres tradicionals del paisatge del Delta.

- Dissabte 29/08 a les 20:00 inauguració de l'exposició 'Ultim Esforç Rural II' de Bosch & Simons al Museu de la Mar de l'Ebre (La Ràpita), una curiosa màquina musical feta de simbombes gegants, el so dels quals remet al món rural eovcant el bramit d'un animal.

I a partir del següent cap de setmana, el del 03 de setembre: l'Eufònic, amb un seguit d'actuacions per a tots els gustos des dels esperats al territori Hydrogenese a Maria Rodés.... en parlem més endavant de tot plegat.

Jo no em penso perdre el mapping de Miravet... i tu?


dimarts, 18 d’agost del 2015

SR. ROBIN WILLIAMS

(1951-2014)

El passat 11 d'agost va fer un any que morí el sr. Robin Williams, un dels actors còmics més rellevants del cinema contemporani nord-americà. Només tenia 63 anys i amb el suïcidi posà fi a la seva vida.

El sr. Williams va nèixer com a Robin McLaurin Willians a Xicago, tenia dos germans i el seu pare fou executiu d'una empresa de la indústria de l'automòbil. En l'adolescència no s'interessà per la interpretació sinó pels esports. L'any 1967 la família marxa a viure a Califòrnia i en aquell nou col·legi despertà el seu interès pel teatre, deixant el estudis de política per a començar la seva formació com a actor. Va començar l'any 1976 com a actor en una obra de teatre i dos anys després entraria a la televisió, en un paper com a extraterrestre, obtenint el seu primer gran èxit. La sèrie durà força temps i el sr. Williams tenia por de encasellar-se en aquest paper així que participà en un primer film sense ressó (Can I  Do It 'Till I Need Glasses?). El segon pot ser considerat, realment, el seu debut: Popeye (de Robert Altman), un film que no rebé li l'aplaudiment del públic ni de la crítica. El seu primer film rellevant fou El Mundo según Garp (1982). 

Des de mitjans dels '80 del segle passat va participar en diversos films, sempre amb la vessant còmica o de film familiar com a punt principal... Good Morning, Vietnam (1987), El club de los poetas muertos (1989), Cadillac Man (1990), Despertares (1990), El Rey pescador (1991), Hook (1991), la veu del genio a Aladdin (1992), Mrs. Doubtfire (1993), Jumanji  (1995)...

La seva capacitat per a la comicitat i 'fer veus' el feren un referent del cinema divertit, amé i desenfadat ... però el sr. Williams podia fer molt més que això, i a finals del '90 començar a treure el nas en films més foscos i adults. Com ho demostrà el seu paper a El indomable Will Hunting (1997), amb el que aconseguí un Oscar. En aquest època baixa el seu nivell d'activitat i aconsegueix el favor del públic en films com: Patch Adams (1998) o El Hombre bicentenario (1999).

El 2000 significa una nova entrada en el cinema més madur amb Insomnia (2002) del sr. Nolan i, sobretot, Retratos de una obsesión (2002), en un paper de perturbat gens habitual en ell. 

Retorna una nova etapa de frenètica activitat amb Una noche en el museo (2006 i segona part del 2009), posant veu a Happy Feet (2006 i segona part del 2011)... múltiples participacions en programes de televisió ... i arriben notícies sobre abús d'alchol i drogues. Malgrat la cara alegre la vida del sr. Williams no era un camí de roses, reforçant aquell tòpica de que els majors humoristes són els més turmentats...

A meitat del 2014, es fa públic el diagnòstic de Parkinson, que ell no assumeix gens bé i, de fet, fèu públic la seva muller... 

Certament, la vessant pallassa i histriònica del sr. Williams no era el que més m'agradava... sinó aquella part innocent i màgica de El Rey pescador; aquella vessant somiadora del Club de los poetas muertos... i la sensació de que el sr. Williams podia ser molt més que el pallasso que ens va ensenyar que era.

dilluns, 10 d’agost del 2015

GANES DE VACANCES !!!




Casa Mateus (Portugal), agost 2001

dijous, 6 d’agost del 2015

HOMES! DE CREA TEATRE A L'ANTIGA ESTACIO DE BENIFALLET


Amics i amigues, ens fa molta il·lusió tanca (suposadament) la temporada d’Homes! a l’Antiga Estació de Benifallet un lloc incomparable per a acomiadar la primera obra de teatre de CREA teatre i, segur, segur, que no serà la última. Així que, si encara (com és possible?) no heu tingut ocasió de veure’ns…

Demà DIVENDRES 07/08/15 A LES 23:00  TOTES NOSALTRES us esperem amb ganes de fer-vos passar una bona estona a costelles dels ‘homes’.
Com veieu, les nits d’agost a l’Antiga Estació de Benifallet estan ben animades!

Fins divendres!!

dimecres, 5 d’agost del 2015

EL TEMA DEL TEMA


Aquest cap de setmana, just quan va començar a fer-se evident que l'efecte 2000 havia estat una enganyifa, vaig sentir Xavier Pomés, conseller d'Interior, explicant a la ràdio que no hi havia cap problema.

Més ben dit: el que seria aquest cap de setmana, just quan va començar a fer-se evident que el tema efecte 2000 havia estat una enganyifa, vaig sentir Xavier Pomés, conseller d'Interior, explicant al que seria la ràdio que el tema efecte 2000 no havia comportat el que serien problemes. Aquí em vaig adonar que també ell és un temàtic, un d'aquests que es deleixen pel tema del tema. Em refereixo al que són aquestes persones que no parlen de transports, de mitjans de comunicació o de peres llimoneres, sinó del tema transports, del tema mitjans de comunicació i del tema peres llimoneres. S'han adonat que els substantius no cal que vagin tots sols, pobrets, sense que la paraula 'tema' els precedeixi per atalaiar el tema enemics en el que seria l'horitzó. Si, per exemple, diguessin: "S'ha de debatre l'horari nocturn del metro", se sentirien insegurs, com si els faltés alguna cosa. Per això diuen: "S'ha de debatre el tema de l'horari nocturn del metro". ¿Quina importància por tenir que el que és la paraula 'tema' no tan sols no hi pinti absolutament res sinó que faci carregós el que és el text? A ells els sembla que dóna al tema xerrameca un aire prosopopeic i això és el que compta.

Igual que tots els temàtics, a més d'anteposar la paraula 'tema'a cada substantiu que té a l'abast, Xavier Pomés farceix el que seria el seu discurs amb una altra de les falques que aquests últims temps no pot faltar en el tema oral: les formacions tipus "el que és" o "el que seria". Molts periodistes, sobretot de la ràdio i la televisió, tenen una tirada especial pel que seria el còctel resultant d'ajuntar el que són aquestes dues falques. Així s'aconsegueixen merevalles com ara "El que seria el tema fitxatges queda definitivament ajornat fins al final de la temporada". O, encara millor: "...fins al final dl que és la temporada".

Tret d'alguna excepció, els polítics també es passen el dia amb el tema a la boca. Per això no em va sorrprendre l'adscripció del conseller Pomés a la penya temàtica. En el que és el nostre país, està absolutament demostrat que per ser conseller no cal tenir cap mena de domini especial del tema lèxic ni del tema sintàctic, i com a mostra n'hi ha prou amb Vilajoana, que és conseller del tema cultural. En el que són la Gran Bretanya o França, a nivell de  tema ministerial són impensables ministres que caiguin en el que serien clixés i falques d'aquesta magnitud, i menys amb la lleugeresa i assiduïtat amb què hi cauen el que serien els nostres. Però, és clar, el tema  respecte pel que és el tema llengua és sagrat en el que serien aquells països, on abunda el que és la convicció que els càrrecs públics han de donar el que serie exemple i, per tant, no poden ser-ho si quan obren la boca demostren, en el que és el tema expressió verbal, un nivell propi del que seria un estudiant d'Eso si no fos que, en el tema estudiants, ho que és l'exigència pel tema expressió verbal està a ho que serien les últimes.

Quim Monzó (2003)
El tema del tema.

dimarts, 4 d’agost del 2015

SR. ROBERT SMITH: MR. COL·LABORACIONS


Que li tenim carinyo a The Cure i al sr. Robert Smith ho hem demostrat en diverses ocasions; de fet, un dels primers post d'aquest blog estigué dedicat al sr. Smith (a principis del 2008). El vincle musico-emocional amb aquest grup -i el seu líder en concret- arrenca en l'adolescència del Ciutadà K... i això el fa fort.

Doncs bé, el sr. Robert Smith s'està convertint en el rei de les col·laboracions, al llarg de la seva carrera -i la majoria de cops a títol individual, sense la resta de banda The Cure- s'ha unit a grups i cantants d'estils diversos per aportar la seva veu. 

La darrera col·laboració de la que vam parlar en aquesta casa fou el Not In Love amb els Crystal Castles i Take Forever amb els The Japanese Popstars.

Aquest any i en pocs mesos s'ha implicat en 2 projectes més: There's A Girl in The Corner, dels The Twlight Sad, dins de l'àlbum Nobody Wants To Be Here And Nobody Wants To Leave.


I la darrera: In All Worlds dels Eat Static inclòs en l'àlbum Dead Planet.

 
Què voleu!! ens agrada el Robert, faci el que faci !!