Just avui, fa 35 anys, caia oficialment el mur de Berlin.
Des del 13 d'agost de 1961 es va construir un mur que separava Berlin en les dues Repúbliques alemanyes: Al Berlin Oest: la República Federal d'Alemanya (RFA); al Berlin Est: la República Democràtica Alemanya (RDA). Es tractava del mur etiquetat com a 'Mur de Protecció Antifascista' per la RDA o de 'Mur de la vergonya pels mitjans de comunicació i l'opinió pública occidental. El mur, en total, tenia un llargada de 160 km i, 45 km d'aquests eren els que dividivien la ciutat de Berlin. Decenes de persones van morir intentant creuar el mur, abans de la construcció del mur -de 1949 a 1961- uns 3.000.000 van abandonar RDA cap a al Berlin Occidental, porta al Món d'Occident, no soviètic.
La RDA va planificar el mur en secret i la nit del 12 al 13 d'agost de 1961 es va construir el mur sencer. Tot i que l'argument era la defensa contra el fascisme, era evident que és buscava que la població no continués abandonant el país ni el règim soviètic.
Tot i que diferents dirigents del RFA es van intentar oposar a la construcció del mur, arribant a realitzar manifestacions que van arribar a agrupar més de 300.000 berlinesos, no va servir de res. La postura internacional fou lenta i gens contundent, acceptant la mesura i acatant-la mentre no s'arribi a situacions pitjors, com va declarar John F. Kennedy, en aquell moment, sobre el mur: "una solución poco elegante, aunque mil veces preferible a la guerra"... suposo que la II GM estava, encara, massa recent.
Els primers mesos de construcció del mur estava totalment prohibit que ningú creués el mur, havent famílies separades en ambdues parts del mur. L'any 1963 es va arribar a un acord per que 100.000 berlinesos de l'oest poguessin visitar als seus familiars de 'l'altra banda'.
Al llarg dels anys, el mur es va anar millorant i enfortint. El 'mur de la quarta generació', la de l'any 1975, ja era de formigó armat.
28 anys després de la seva construcció, la nit del dijous 9 al divendres 10 de novembre de 1989, el Mur de Berlin va caure. Les crítiques, les manifestacions, la pressió internacional i els canvis interiors de la Unió Soviètica feren inviable el manteniment del vergonyós mur. Es va decretar la lliure circulació entre les ambdues Berlin però la població volia més que la lliure circulació i miletrs de persones cridant "¡Abrid las puertas! ¡Abrid las puertas!" van enderrocar el mur...
Aquella nit de novembre, ciutadans berlinesos amb pics, martells o qualsevol objecte contundent es van dedicar a destruir el mur, diferents artistes van aportar el seu art durant aquells moments com el viloncelista Mstislav Rostropovich, animant amb la seva música al costat del mur. L'artista Bodo Sperling va proposar 'salvar' un tros de mur com a forma de memòria, convidant a artistes d'ambdues parts de Berlin per a que hi expressessin la seva, com a homenatge a la llibertat. La rematada artística vingué amb el concert del 21/7/90 The Wall Live in Berlin promogut per Roger Waters amb la participació de Van Morrison, Scorpions, Ute Lemper, Marianne Faithfull, Cyndi Lauper, Bryan Adams...
L'eufòria d'aquella nit ens parla de la força de la multitud, de la força de la gent ("la gent no s'adona del poder que té", com ens alertava el mestre Brossa). L'esperança de lliberta d'una banda, i l'il·lusió d'ambudes parts per retrobar-se amb els éssers estimats, sense visats ni autoritzacions pel mig, fou enorme. Alguns agafaven trossos de mur amb la intenció de vendres-les als turistes... de fet, jo en tinc un que van regalar amb la revista SuperPop. L'abast de la caiguda del mur fou planetària i intergeneracional.
Aquell esdeveniment ara el considerem una autènci tsunami geopolític, amb ell finalitzava la Guerra Freda, el món deixava de ser una mica menys dicotòmic (entre USA i URSS), es modificaren fronteres, l'Estat Soviètic es començava a desmembrar i la por a una guerra nuclear s'esvaïa. En aquell moment, es pensava que el món era una mica més lliure amb la caiguda d'aquell mur, potser sí, però som conscient que encara estem lluny del món més igualitari i just que voldríem.
Films que ens parlen del tema: Un, dos, tres (1961), El niño y el muro (1965), Berlin is in Germany (2001), Good Bye, Lenin! (2003), La vida de los otros (2006), Bridge of spies (2015) i, recentment, Kleo (2022)
Debut en el llargmetratge de Pedro Martín-Calero. Amb una história que comença en l'actualitat, amb una presència fantasmal masculina que assetja a una jove mentre sent dones lamentant-se que només escolta ella... A la seva mare, dècades abans, li va passar el mateix.... Més interessant del què esperàvem. Bon ritme, bons moments de tensió, amb alguns ensurts destacables.
.jpeg)
.jpeg)
