SR. PABLO HERRERO

 (1942-2023)

Fa unes setmanes moria, als 82 anys, un músic que en llegir la seva trajectòria m'ha vingut al cap la cançó d'Astrud "En España hay un hombre que lo hace todo" perquè el sr. Herrero és el compositor de la majoria de les cançons populars dels '60 i '70 del segle passat.

El sr. Pablo Herrero va nèixer a Madrid i quan estudiava a la Universitat Complutense va formar part de la banda Los Tigres i uns anys més tard Los Relámpagos, una llegendària banda de rock instrumental pels volts de 1962.

Però pel que serà recordat el sr. Herrero i hauria de ser popular és per haver escrit 'temazos' com Un beso y una flor, Libre, América, América (cantades per Nino Bravo), Eva María, Tengo tu amor, Cuéntame (interpretada per Fórmula V), Libertad sin ira (popularitzada per Jarcha), Latino (cantada per Francisco) o Como una ola (en veu de Rocío Jurado) i un bon grapat de temes per a José Luís Rodríguez 'El Puma'... algún compositor pot aglutinar igual nombre de hits musicals? El sr. Herrero tenia registrades gairebé 800 obres. 

La música pop dels darrers 30 anys del segle XX no haguès estat el mateix sense les composicions del sr. Herrero. Bravo per ell !!

MORTS, QUI US HA MORT?

 

D'aquí a poques setmanes, l'espectacle de turistes llançant-se des dels balcons dels hotels per tal de trencar-se la crisma arribarà al fi. Durant les altres estacions de l'any també n'hi ha que el practiquen, però, per raons òbvies, l'estiu és l'estació puntera.

Abans que es clogui la temporada, cal recordar que, malauradament, aquest estiu el balconing ha fet un pas significatiu cap a la seva possible extinció. L'Ajuntament de Calvià i el consolat del Regne Unit han acordat una proposta que podria danyar aquesta pràctica que els pas dels anys ha convertit en imprescindible per alegrar les xafogoses jornades caliculars.

L'alcalde de Calvià, Juan Antonio Amengual, i el cònsol general britànic, Lloyd Milen, s'han reunit amb representants del sector turístic local per aconseguir que el nucli calvianer de Magaluf sigui un 'destí de qualitat'. Tothom hi és benvingut, diuen, sempre que imperi la sensatesa. Diu el batlle que "l'objectiu és evitar la paraula balconing; la volen erradicar del nostre vocabulari i estem oberts que sigui una zona de lleure a la qual la gent ve a passar-s'ho bé, però dins d'unes normes que s'han de complir". El cònsol britànic es mostra encara més decidit. Diu que ara la jovenalla no es llança a les piscines des dels balcons de les seves habitacions, com feien lustres enrere, sinó que cauen accidentalment. I hi afegeix: "Una de les coses que podem fer és no usar la paraula balconing". Gran idea. ¿Quin expressió la substituirà? Diving without water? S'admeten propostes.

Si no en diem balconing, ¿el problema queda solucionat? Ho dubto. Entre els polítics, l'ús d'eufemismes per no afrontar res té una llarga tradició. L'últim cas neix amb el conflicte d'Ucraïna. Per comptes de dir-ne guerra, els russos en diuen "operació militar especial" , però, en diguis d'una manera o de l'altra, els motrs queden igual de difunts.

Quim Monzó a La Vanguardia 

del 02 de setembre de 2023.

'DANTE NO ES UNICAMENTE SEVERO' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquesta setmana, al CineClub La Ràpita, abordem un dels objectius inherents que ha de tenir qualsevol CineClub: descobrir o fer pedagogia de Cinema. 'Dante no es únicamente severo' és poc probable que el nostre públic l'hagi vist abans; no es tracta d'un film comercial, de grans públics, no és cap obra mestra del cinema ni és cap film clàssic que haguem vist al llarg de la nostra vida... però té una rellevància dins de la Història del Cinema de la península que demana ser conegut o revisitat.

'Dante no es únicamente severo', dirigit per Joaquim Jordá i Jacint Esteva és el film fundacional de l'Escola de Barcelona un corrent cinematogràfic que es contraposava al Nou Cinema Espanyol a Madrid; si el segon tenia el neorrealisme italià com a referent, el primer tenia la nouvelle vague com a guia. Si el segon seria realista, costumbrista i -aparentment- sense ideologia, el primer seria vanguardista i contrari a l'ordre establert.

L'any 2017 es van celebrar els 50 anys de l'Escola de Barcelona, en aquesta situem a Vicente Aranda, Pere Portabella, Gonzalo Suárez i el teòric Román Gubern. Alguns l'ha  comparat amb el Dogma 95, tenint en compte que no compartien cap estil definit, ni mestres, ni referents ni alumnes. La proposta prioritzava els actors no professionals, la subjectivitat i l'experimentació i l'intercanvi de funcions dels membres de l'equip en els rodatges, el cooperativisme, l'autofinançament i l'autoexclusió dels circuits convencionals de distribució.... tot això, unit a postures pròximes al sindicalisme, a posicions d'esquerra política i, en molts casos, catalanistes. El franquisme era un catalitzador d'aquests posicionaments.

'Dante no es únicamente severo' és un collage d'històries dins d'històries, no té un marcat fil argumental, amb situacions mig surrealistes, amb postures lleguerament elistes i personatges mig sofisticats que, aparentmente, no fan res però que mostren una insatisfacció enfront una societat carregada de repressió. Inicialment, havia de ser una confluència de curts dins del film dirigits per persones diferents: Pere Portabella o Ricardo Bofill, eren alguns d'aquests director, però finalment discutiren entre ells i assumiren la co-direcció de Jordà i Esteva.

El film de 1967 és la història d'una home i una dona que estan esperant en un rodatge, per matar el temps ella li comença a explicar històries.... moltes d'elles amb alts nivells de surrealisme. L'important no és el contingut del que ens expliquen sinó transmetre l'estat en que es troba la joventut del moment. No hi busquem cap lligam lògic, cap estructura narrativa; allò absurd emplena el film i l'arbitrarietat és la pauta.

Destacable és la trajectòria posterior de Joaquim Jordà que s'especialitzà en el documental i la no ficció, amb aires vanguardistes i clar compromís ideològic. Com Numax presenta... , Mones com la Becky o De niños.

Així doncs, avui, al CineClub La Ràpita tenim un film fonamental per a entendre el recent cinema contemporani de Catalunya. Un  intent de copiar el fenomen Nouvelle Vague al cinema peninsular. Surreal, absurd, cosmopolita, esnob i gens convencional. Estem parlant de cinema 'modern', en un intent per abordar noves formes de 'fer cinema' diferent del convencional i costumbrista que s'havia fet fins ara.

Veniu, o què?

GLOBOS DE ORO 2024: OPPENHEIMER GUANYA, BARBIE PERD

 

Fa uns dies tenia lloc la 81ena. gala dels premis que entrega la Premsa Estrangera a Hollywood: els Globus d'Or. En total, s'entreguen 27 premis a les persones professionals del Cinema i la Televisió.

Pel que respecta al Cinema, tot i que Barbie ha estat una de les pelis més taquilleres del 2023 (i que tenint 8 nominacions n'ha guanyat 2: Cançó i Més Taquillera) la gran guanyadora ha estat Oppenheimer (amb 7 nominacions) que n'ha aconseguit 5, incloent Millor Film Dramàtic, Director (Christopher Nolan), Actor (Cillian Murphy), Actor Secundari (Robert Downey Jr que ja en té 3) i BSO (Ludwig Goransson).

Altres pelis 'perdedores': Los asesinos de la luna i Pobres Criaturas, que amb 7 nominacions cadascuna es van emportar 1 (Millor Actriu) i 2 (Millor Film Comedia i Actriu), respectivament.

Pel que respecta a la Televisió, Succession (amb 9 nominacions i guanyant-ne 3: actor, actriu i actor secundari) i The Bear (amb 5 nominacions i emportar-se'n 3) van ser les més premiades. Destacables els premis de millor actor i actriu per a la mini-sèrie 'Bronca'. Les sèries perdedores han estat Asesinatos en el edificio (5 nominacions i 0 premis), The Crown (4 nominacions i 1 premi: Elizabeth Debicki).

Pel que respecta a la gala, molts gent està d'actor en que la feina del presentador -Jo Koy- va ser de vergonya aliena, amb diversos moments lamentables, masclistes i poc encertats. Escasses referències a situacions crítiques que hi ha pel món, pocs comentaris de denuncia excepte els de Lily Gladstone quan va recollir el seu propi parlant del genocidi del seu poble, els Osage. 

Enguany, van afegir 2 premis nous: Pel·lícula més taquillera per a Barbie i millor interpretació de Comedia Stand up per Ricky Gervais.

La llista de premis:

Cinema:

- Millor Pel·lícula Drama: Oppenheimer

- Millor Pel·lícula Comedia o Musical: Pobres criaturas.

- Millor Actriu Drama: Lily Gladstone

- Millor Actriu Comedia o Musical: Emma Stone

- Millor Actor Drama: Cillian Murphy 

- Millor Actor Comedia o Musical: Paul Giamatii

- Millor Direcció: Christopher Nolan

- Millor Guió: Justine Triet o Arthur Harari

- Millor Actriu secundària: Da'vine Joy Randolph

- Millor Actor secundari: Robert Downey Jr.

- Millor Pel·lícula d'animació: El chico y la garza

- Millor Pel·lícula parla no anglesa: Anatomia de una caida

- Millor Bansa Sonora Original: Ludwig Goransson

- Millor Cançó Original: What Was I Made For? de Billie Eilish i Finneas 

Televisió:

- Millor Sèrie Drama: Succession

- Millor Serie Comedia o Musical: The Bear

- Millor Actriu Drama: Sarah Snook

- Millor Actor Drama: Kieran Culkin

- Millor Actriu Comedia o Musical: Ayo Edebiri

- Millor Actor Comedia o Musical: Jeremy Allen White

- Millor Actriu Secundària Drama: Elizabeth Debicki

- Millor Actor Secundari Drama: Matthew Macfadyen

- Millor Miniserie: Bronca

- Millor Actor Miniserie: Steven Yeun

- Millor Actriu Miniserie: Ali Wong

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA125

TORRONS D'AGLÀ

 

Fa una any, per Nadal vaig comprar un torró de dònut. La forma em semblava curiosa: una barra marronosa amb la part de dalt arrodonida i mig seccionada perquè semblés un rengle d'aquests dolços que alguns establiments anomenen berlines. El resultat, per dir-ho suaument, va ser decebedor. Ni la textura d'un bon dònut ni el sabor d'un bon torró.

Però no defalleixo. No em vull quedar enrere: vull ser, jo també, un foodie. que prioritza l'originalitat per damunt de la qualitat, que és el que veig que ara toca. Un any després, davant de l'actual allau  de torrons estrambòtics que hi ha a pastisseries i supermercats, ho tornaré a intentar. No amb el torró de dònut, però sí amb algun altre del ventall que ens despleguen aquest desembre.

Podria tastar el torró de Chupa-chups. Sona infantiloide, però és del que es tracta. Però també hi ha el torró de brownie, tot i que no sé per què he de comprar torró de brownie si hi ha brownies ben bons. El mateix dubte em genera el torró de neules. Havent-hi neules, i podent-ne comprar sense problemes, ¿per què no menjar-ne, directament de la bossa si cal? Si fa no fa, el mateix em passa amb el torró de tiramisú. ¿Que ja no hi ha tiramisú? ¿Oi que sí? Doncs directament tiramisú. I amb el torró de tortell de Reis, el mateix.  ¿Oi que el 6 de gener encara és el dia de Reis?  (vinga barrejar naps i cols!). Podria intentar-ho  amb els torrons de begudes alcohòliques. N'hi ha de vi, de mojito, de cervesa, de vermut de Reus, de pinya colada, de gintonic...

M'ho posen difícil. Hi ha torrons de formatge de la Seu d'Urgell, i torrons de pernil d'Enrique Tomás. ¿Per què he de voler un torró de pernil si tinc un esplèndid pernil al suport perniler per menjar-ne quan vulgui? ¿El torró de pernil també l'he de tallar -primet, primet- al perniler? No és sols que l'informe PISA digui el que diu sobre els alumnes, és que ho han convertit tot en una guarderia global. 

Quim Monzó a La Vanguardia del 09/12/23

EN TEO A CACERES

 

L'imaginari nadalenc no surt d'una controvèrsia que es fica en una altra. Més o menys apaivagada la de les dues mares de Déu del pessebre vivient de Vilavenut, arriba la notícia que a Cáceres 'n'hi ha una de nova. Dimats, l'Ajuntament de la ciutat -en mans del PP amb la col·laboració inestimable de Vox- va presentar el cartell de la cavalcada del pròxim 5 de gener. Hi ha del rei Melcior, hi ha el rei Gaspar i, allà on suposadament hauria de ser el rei Baltasar, hi ha un senyor amb corona, sí, però de pell blanca i cabells i barba pél-rojos. La regidora de Festejos el va presentar en una roda de premsa on va dir que serà "una cavalcada més  inclusiva i accessible que mai".

¿Què ha passat? Els partitst de la diguem-ne esquerra diuen que és un cas evident de racisme. ¿Han arraconat el rei Baltasar perquè és negre? la portaveu del PSOE diu que tot és conseqüència de l'entesa entre PP i Vox: "Ha estat posar a la teva vida un soci preferent anomenat Vox i preparar una cavalcada més inclusiva. accessible i racista que mai. Aquest any, Baltasar és substituït pel germà de Gaspar".

A mi, el que m'intriga és aquesta passió pels péls-rojos, un grup social escàs i que tradicionalment ha patit discriminació per part dels que hi veuen característiques malèfiques. A l'edat mitjana, la religió catòlica en general i la inquisició espanyola en particular van relacionar els péls-rojos amb els jueus i l'infern. Als personatges malvats de la Biblia els representaven amb cabells d'aquest color. Que ara tanta gent protesti perquè han convertit el rei Baltasar en un pél-roig demostra que aquesta marginació continua viva. Això sí, davant del rebombori, hores després de la roda de premsa l'Ajuntament va pensar una nova imatge dels Reis d'Orient on Baltasar deixa de ser pél-roig i torna a ser negre. Jo, si fos pél-roig, protestaria per aquesta nova mostra de discriminació.

Quim Monzó a La Vanguardia del 30/12/23

'LEON, EL PROFESIONAL' AL CINECLUB LA RAPITA

 

'Leon, el profesional' (1994) potser no sigui una obra mestra del cinema però es tracta d'una d'aquelles pel·lícules que guardo en molt de carinyo dins la meva memòria cinèfaga. Em va impactar quan la vaig gaudir en cinema a principis dels '90 del segle passat. Al director, el sr. Luc Besson, ja el coneixia i tenia una altra obra amb la que, també, m'havia robat el cor: 'El gran azul' (1988)... però aquesta era una altra cosa: la música, el muntatge, l'acció, al sr. Jean Reno, però sobretot, pel descobriment i debut de la sra. Natalie Portman en el seu primer paper en el cinema. 'Leon' era una altra cosa dins de l'escassa filmografia del director.

Gràcies al CineClub La Ràpita, aquest diumenge la podrem tornar a gaudir en pantalla gran i en VOSE.

El triangle protagonista del repartiment és tot un encert: des del sr. Gary Oldman fent de dolent de la pel·lícula i els seus histrionismes característics, passant per l'inexpressivitat del sr. Jean Reno que va perfecte per al personatge i per la nena d'11 anys -la sra. Natalie Portman- que debutava en el cinema en aquest film i proporciona un nivell de maduresa interpretativa magistral per l'edat que tenia en aquell moment.

Tot que el director de casting no volia incorporar a la Portman en el projecte per ser massa jove, la prova de casting va impressionar de tal manera al sr. Besson que van haver de contractar-la sobreposant-se a 2.000 actrius auditades.

La història no deixa de ser la història d'una amistat entre dues persones (Leon i Mathilda) sense massa coses en comú (un assassí a sou i una nena de 12 anys), envoltades d'adversitat, que s'adonen que juntes guanyen. La relació entre Reno i Portman tenia alguna escena pujada de to en el guió original que van decidir 'descartar' en la versió americana i afegir-les en la versió per a Europa i en el DVD. 

El sr. Besson, en el moment de realitzar 'Leon', no era un desconegut però els seus films encara no havien aconseguit la popularitat que li arribaria amb 'El quinto elemento' (1997), el seu film posterior. El sr. Besson havia debutat amb curts i llargmetratges amb un aspecte de cinema d'autor però amb aires de ciència-ficció i cinema fantàstic ('Kamikaze, el último combate' i 'Subway') fins arriba a 'El Gran azul' i, sobretot, amb 'Nikita' que va fer el salt a una cinema més ambiciós, amb més acció i més complexitat de producció. El sr. Besson ens donava a entendre que la seva ambició era gran i que si li donaven pressupost podia fer obres d'un tamany poc vist a Europa en aquella època, com queda palès a 'Leon' i, sobretot, a 'El quinto elemento'. A partir d'aquest darrer film el sr. Besson s'havia convertit en lo més semblant a un director de Hollywood en terreny europeu.

Tornant a 'Leon', el personatge protagonista està 'recuperat' del film 'Nikita' (1990), el director el va veure amb suficient potencial com per a dedicar-li un film a ell sol. Com ja s'ha comentat, la Portman no era la primera opció, es va pensar amb Liv Tyler (que tenia 15 anys) però la veien massa gran per al paper; Christina Ricci també fou una de les candidates. El debut de la sra. Portman no va ser fàcil, la seva inexperiència com a actriu feia que no poguès plorar en algunes escenes del film i li tiraven oli de menta per a que plorés en pantalla, s'ho va passar tan malament que a partir d'aquest film la seva capacitat per a plorar va augmentar considerablement per a evitar 'passar per l'oli'. La família de la sra. Portman eren estrictes en sa filla i van exigir moments puntuals en la que haguès de fumar, per exemple, i van estar en tot moment en el rodatge, supervisant la feina de la seva filla.

Tot i que el sr. Besson sempre va pensar en l'actor Jean Reno com a protagonista, actors com Mel Gibson o Keanu Reeves es va postular per al pàper de Leon. Tot l'exterior i l'escala de l'edifici es va rodar a Nova York i les escenes d'interior del pis de Leon a París. El personatge es diu Leon Montana com a homenatge a Tony Montana del film Scarface.

El guió es va escriure en 30 dies i es va rodar en 3 mesos, ràpid perquè el sr. Besson estava immers en el seu següent projecte molt més ambiciòs: 'El quinto elemento'. 'Leon', per tant, la podríem considerar com un divertiment o obra menor en la trajectòria del director... molts tenim més en compte aquest film que l'obra faraònica amb Bruce Willis. 

Es comenta que existeix un guió per a una segona part, però que problemes amb la productora impedeix tirar endavant el projecte.

Tota una obra de culte contemporània ens espera aquest diumenge a l'Auditori Sixto Mir. Us hi esperem !!

LES MILLORS SERIES I PELIS VISTES EL 2023

 

Com cada principi d'any toca fer repàs del millor que hem vist durant l'any anterior. Jo que pensava que la pandèmia em proporcionaria l'ocasió de fer rècord de visionats i resulta ser que no, el rècord l'he fet aquest 2023 veient 519 pelis i temporades de sèries (el rècord era les 512 de 2020; seguides de les 459 de 2021 i 358 de 2022). Si voleu consultar la llista sencera d'allò vist podeu clicar a l'enllaç de FilmAffinity.

De les 519 vistes és complicat fer-ne una llista acurada de 'lo millor'. La llista que us detallo tot seguit són totes aquelles pelis i sèries que he puntuat amb un 9 (de 0 a 10); per tant, no hi ha una 'peli/sèrie' guanyadora, sinó que n'hi ha moltes...

Pel que respecta a les millors pelis (ordenades per any d'estrena): 

Pobres criaturas (2023)

Anatomia de una caida (2023)

Fallen leaves (2023)

La sociedad de la nieve (2023)

El conde (2023)

Creatura (2023)

Mantícora (2022)

Pacifiction (2022)

El chico y la garza (2023)

Saltburn (2023)

Robot Dreams (2023)

Ruido de fondo (2022)

El saben aquell (2023)

La ballena (2022)

Oppenheimer (2023)

You call me Bill (2023)

El reino animal (2023)

Dream scenario (2023)

Vampira humanista busca suicida (2023)

Hundred of beavers (2023)

Guardianes de la galaxia. Vol 3 (2023)

Un sol radiant (2023)

Spider-man: cruzando el multiverso (2023)

20.000 especies de abejas (2023)

Un sol radiant (2023)

Holy Spider (2022)

Todo a la vez en todas partes (2022)

Jusqu'ici, tout va (2022)

Aftersun (2022)

Sin novedad en el frente (2022)

El triángulo de la tristeza (2022)

Fire of love (2022)

Vera (2022)

La peor persona del mundo (2021)

Pequeño cuerpo (2021)

Quo vadis, Aida (2020)

La chaqueta de piel de ciervo (2019)

El ornitólogo (2016)

Las películas de mi vida (2016)

Patterson (2016)

Sicario (2015)

La Gallina (2013)(Curt)

Post-mortem (2010)

Of Time and The City (2008)

El viaje de Chihiro (2001)

Amelie (2001)

Satantago (1994)

A través de los olivos (1994)

Eduardo Manostijeras (1990)

Twilight (1990)

Mi vecino Totoro (1988)

Paris. Texas (1984)

Lola (1981)

Jeanne Dielman, 23, quai du commerce, 1080 (1975)

El silencio de un hombre (1967)

Los pajaros (1963)

El hombre que mató a Liberty Valance (1962)

Matar a un ruiseñor (1962)

Al final de la escapada (1960)

Con Faldas y a lo loco (1959)

La pointe courte (1955)

Casablanca (1942)

La bestia humana (1938)

Pel que respecta a les millors sèries (ordenades per any): 

La Mesias (2023)

The last of us (T1)(2023)

Borgen: Reino, Poder y Gloria (2023)

Nolly (2023)

Ahsoka (2023)

La maravillosa sra. Maisel (T4)(2023)

La noche que Logan despertó (2022)

La oferta (2022)

Antidisturbios (2020) 

Lo que hacemos en las sombras (T4)(2019)

Foodie love (2019)

Patrick Melrose (2018)

Pel que respecta a les pitjors pelis , aquelles que tenen menys de 5 punts són: La apariencia de las cosas (2021), Los descendientes (2015), La vispera de Halloween (2013), Disco Inferno (2023), Scream 3 (2000), La ermita (2023), El último baile de Magic Mike (2023), Rick and Morty: Summer's sleepover (curt)(2022)

'EL COR SECRET' DEL SR. PLENSA

De setembre a octubre el sr. Jaume Plensa va instal·lar una altra de les seves monumentals peces a Barcelona. Es tracta de l'obra 'El Cor Secret' i la va situar a l'Hospital Clínic de Barcelona com activitat per al Dia Mundial del Cor, el 29 de setembre (efemèrida que promou des de l'any 2000 l'FMC, l'OMS i la UNESCO).

La intenció amb l'obra era conscienciar sobre les malalties cardiovasculars, la principal causa de mort mundial. 

Es tractava d'un cor de 13 metres d'alçada, feta principalment de tela amb artèries i venes 'alimentades' per una bomba d'aire, recordant el funcionament de l'òrgan humà real. La peça anava acompanyada d'un afegir sonor amb veus de diferents ciutadans i ciutadanes de la ciutat.

Aquesta peça ja havia estat a Au Alemanya l'any 2014. En aquella ocasió, la peça portava el títol de 'El cor secret del rellotge' com a homenatge al text del mateix títol del sr. Elia Canetti; la peça anava acompanyada d'un rellotge de veu que enregistrava veus d'homes i dones de la ciutat d'Augsburg, seguint el pas real dels segons, minuts i hores. 

BUFA

                      

                         L'amor parla de pluges

                         ara que puges pel meu cos. 

                   El ventre té gana

                   i la gana no es pot apagar. 

                   La teva boca vol un mos 

                   i el meu pit és una flama     

                   que tu bufes

                   i no para de cremar. 

Roman Aixendri (2023:12) 

Eva i les meves arrítmies

EL SR. BELA TARR A BARCELONA

 

El sr. Bela Tarr és una dels directors-autors més rellevants d'Europa amb només 9 llargmetratges -el primer l'any 1977 i el darrer l'any 2011, quan va decidir que es retirava de la realització cinematogràfica-. Recent premiat per l'Acadèmia de Cinema Europeu en caràcter honorífic, la setmana que ve el tindrem a Barcelona en diverses activitats que comptaran amb la seva presència. 

El director d'obres mestres del cinema contemporani com Sátántango (1994) o El caballo de Turín (2011) oferirà presentacions en les projeccions dels seus films i oferirà xerrada-entrevista amb el sr. Manel Raga, que ha estat el gran promotor de que aquest esdeveniment cinemtogràfic sigui possible (un dels alumnes en la film factory de Sarajevo del mestre Tarr).

Aquest esdeveniment ha estat possible gràcies a la col·laboració de Filmin, la Filmoteca de Catalunya, l'Acadèmia del Cinema Català, l'Escola de Cinema de Barcelona (ECIB), el Zumzeig i la Foradada Films. Les projeccions tindran lloc a la Sala Zumzeig i a la seu de la Filmoteca de Catalunya,  dues classes magistrals a l'ECIB i trobada amb guionistes de la Residència de Guions de l'Acadèmia de Cinema Català. Ja teniu disponibles 7 llargmetratges (dels 9 de la seva filmografia) a la plataforma Filmin.

Les activitats començaran amb una roda de premsa del mestre Tarr (09/01-Filmoteca) i tindran lloc fins al 31 de gener. Podeu consultar totes les activitats i projeccions en aquest enllaç.

El mestre Tarr, fill d'una família de classe treballadora va entrar en contacte amb el cinema després de que sa mare el portès a un casting de la televisió nacional hungaresa i fos seleccionat. El director i guionista ha manifestat en diverses ocasions que el cinema per a ell era un passatemps, i que lo seu era la Filosofia... però després de rodar una pel·lícula sobre treballadors gitanos el govern hongarès no li va permetre entrar a la universitat per a estudiar Filosofia i decidí dedicar-se a la direcció cinematogràfica... Molts dels seus treballs cinematogràfics foren dirigits juntament amb la seva muller Agnes Hranitzky.

Amb només 22 anys va dirigí el seu primer llargmetratge: 'Nido familiar' (1977)(la podreu veure el 23/02 a l'Orfeó d'Ulldecona, dins del Cicle Victòria&Savoy del sr. Raga), rodat en 6 dies, sense pressupost, amb repartiment no professional i amb un aire de docu-ficció, característic de l'estil inicial de Bela Tarr . A partir d'aquest film va començar a estudiar a l'Escola Húngara d'Arts Teatrals i Cinematogràfiques... la seva producció va madurar anant dels tocs documentals a un cinema més metafísic i filosòfic. 

El seu és un cinema de 'foc lent', de metratges llargs (la seva obra mestra -Satantango- dura 7 hores i mitja), d'exquisit blanc i negre, amb llargs plans seqüència, pocs diàlegs i moviments de càmera lents i elegants....

Així doncs, si no coneixeu l'obra del sr. Bela Tarr, ara teniu una ocasió perfecta. El més òptim seria descobrir-lo i gaudir-lo en una pantalla gran, és en el format en que el seu cinema llueix més... però si aixìo no és possible, treieu el cap per Filmin.

Estimem l'obra del mestre Tarr !!!

LES MEVES 9 FOTOS DEL 2023 A INSTAGRAM !!

 

Les 9 fotos més rellevants del 2023 a Instagram. I m'encanta la selecció perquè és un bon resum de l'ay: Eventos com mónFILMAT, TRETS; moments familiars amb les persones que més estimo; momento karaoke i un cameo detectat a la sèrie Last Of Us  (jejejejeje)

DIUMENGE, NIT DE NADAL

 

Al llarg dels anys un servidor ha rescrit un munt de contes populars (inclosos alguns de nadalencs) per adaptar-los al món actual. Per això no puc sinó acollir amb alegria la notícia que el pessebre vivent de Vilavenut tindrà enguany dues mares de Déu per comptes d'una. Aquest bonic poble del Pla de l'Estany té com a costum que cada Nadal hi participi una parella  que hagi tingut recentment un fill. La cosa habitual és que el pare es vesteixi de Sant Josep, la mare de Verge Maria i el nen doncs, això, de nen Jesús. Però com que en aquest cas hi ha dues progenitores, totes dues aniran vestides de mares de Déu. Els organitzadors ho expliquen: "Sabem que no és la típica tradició, però en un pessebre hi ha moltes coses que no són de l'època. Ens ha semblat que ens hem d'adaptar i mostrar la realitat de la societat actual". Deixen clar que, darrera d'aquesta iniciativa, no hi ha cap motivació reivindicativa, ni voluntat d'atreure més visitants. A El Punt Avui, una de les mares detalla: "Potser si algú ve de fora s'estranyarà en veure'ns, però els del poble no ho crec; ens coneixen de sempre. No em volia disfressar ni veia lògic donar teta vestida de Sant Josep".

És una notícia que em fa feliç perquè satisfà alguna de les meves fantasies literàries. Només espero que, aviat, en algun altre pessebre vivent hi aparegui la Verge Maria del conte "La sang del mes que ve", del llibre Mil cretins. Aquesta Maria reb la visita de l'arcàngel Gabriel. Després d'unes paraules protocol·làries  -"Déu t'ha concedit la seva gràcia, Maria, el Senyor és amb tu"- li anuncia: "Déu ha decidit que tindràs un fill; li diràs Jesús". Després de rumiar-s'ho una mica, la dona li contesta que ni parlar-ne: "No hi estic d'acord. No tindré aquest fill".

Espero amb ànsia veure, al pròxim pessebre vivent "adaptat a la societat actual", la Verge i Sant Josep palplantats al costat d'un bressol buit.

Bon Nadal a tothom.

Quim Monzó a La Vanguardia del 23/12/23