COVARD, INICIARÉ LA GELOR ... (DE JOSEP IGUAL)

 

 

X

Covard, iniciaré la gelor

per retrobar el llom de l'antiga empenta.

Esborro el senyal de l'alé a les branques,

el perfum humitejat de la meva ombra rentada.

 

Enlloc, reflectit en tants brolls de fonts

incògnites dubto constantment i em nego de

guardar el silenci clos a la resplandor;

que l'òliba és prop, entre els miralls dels

passadissos a ciutat, a l'aguait de

l'agossarada avançada del meu cos.

Impotent, em fuig el mot esmicolat dels llavis

llindars enllà al fons de l'esgotament.

Allunyat d'aquest sorral restarà el vel

eixut de la claror sense temps.

Lluny d'aquest esguard descalç i ufanós

creuaré la darrera cruïlla i m'enfonsaré perdent

l'equilibri al bosc de columnes del temps més vell.

Moriré ignorant la drecera del cim

sobre la mar plena escurada de boires

Josep Igual (1987:33). Treva d'hivern

(il·lustració generada amb chatgpt)

EN LA TEUA MORT (DE JOSEP IGUAL)

 

L'abraçada molla

d'un carboncle despreciat.

Sagetes de dol per l'hivern

que et sobreviu.

Una malaltia

en el nus dolç del pit. 

L'envelliment d'un silenci

desitjat, fecundat per les llums

del moll, per les engrunes d'algun

ben trobat entre les runes.

Tota la fragilitat d'una abraçada

minvant, el lent velam que solca

un oceà de versos oblidats,

la son descordada en la blancor

d'uns malucs que es cerquen.

Demà serà la pluja del mar

i les barques, el contrallum
d'uns llavis impossibles
que ens rebaten a la fosca.

Potser el fred ens proclame

vencedors, bells bocins

d'un fang sembrat per l'albada

que esborrarà totes les petges.

del moll, per les engrunes d'algun

ben trobat entre les runes

 

Josep Igual (1994:9). Closed for sale

(il·lustració generada amb chatgpt)

HE CALAT FOC ...

 

He calat foc

al manual de comportament

que em servíreu

amanit amb ous de cargol,

en els anys tètrics

de la meva formació,

on tot era prohibit,

inclosa la veritat.

La dona ho era,

sí era castrada,

amb burca de virtuts,

submisa als homes de casa.

atenta a tot, muda i cega.

Cames obertes sempre,

no importa si rajant

desig o fàstic.

Calia satisfer el deler groller

de qui li omplia el pap,

encara que fos de fel

o de serps negres.

Nati Soler Alcaide (2009:56). 

La casa amb set butxaques

(Foto: Las manos de la artista (Esther Ferre, 1987)

SILENCI (DE JOSEP IGUAL)

 

Quantes coses per saber

que tothom ens amagava.

No sabíem que haguès

tanta mort darrera aquell silenci.

Por de Déu, por de la por,

amb l'ase de Juan Ramón Jiménez

com a tota fantasia.

Alguns fins i tot resten agraïts

d'haver estat assassinats

en complir els nou anys.

Josep Igual (1998:19). Tríptic

(il·lustració generada amb chatgpt)

'EL SEÑOR DE LOS ANILLOS' NO S'HA ACABAT ...

 

Poc es va pensar el sr. J.R.R. Tolkien que les seves obres donarien tant de si en el cinema com ho estan fent. Si vam gaudir de la saga aixecada perl sr. Peter Jackson amb la trilogia de El Señor de los anillos, El Hobbit i la sèrie posterior -Los Anillos de poder- hi ha una planificació de produccions que ens diuen que això no ha acabat.

New Line Cinema, Warner Bros i el mateix Peter Jackson han manifestat la intenció de realitzar diverses noves pel·lícules. Una de les primeres ha estat el film d'animació 'El señor de los anillos: La guerra de Rohirrim' (2024), que podeu veure a Netflix.

Prevista per al 2027 està el film dirigit per Andy Serkis (l'actor que donava moviments a Gollum): 'The lord of the rings: The hunt for Gollum'. El director tornarà a fer de Gollum. La idea és manté l'aspectes dels films originals de Jackson, per tant, comptarà amb bona part de l'equip tècnic d'aquells films.

S'està treballant amb el film: 'The Lord fo the Rings: Shadow of the past...', a la que s'ha afegit com a guionista el sr. Stephen Colbert -creador de la sèrie The Colbert Report-, sembla que és un erudit de l'obra tolkiana. La intenció és plenar els buits de l'obra de Tolkien que no vam veure en els primers films, per exemple, dels capítols 3 al 8; concretament, allò que passa entre la sortida dels protagonistes de Hobbiton a l'arribada a Bree, on estava el Pony Pisador. Sembla que la intenció és donar una dimensió més íntima, misteriorsa i folclòrica a l'obra de Tolkien del què hem vist fins ara; aparcant la vessant èpica i la lluita entre el bé i el mal.

Aixó doncs, aquells que ens agrada passejar per la Tierra Media, tenim passeig per a anys ...

'PARTIE DE CAMPAGNE' A LO SAFAREIG DE LO PATI

La tercera sessió de 'Mirades de Cinema', dins de les activitats de Lo Safareig de Lo Pati de cada dissabte a la tarda, us proposo un migmetratge considerat una obra mestra del Cinema. 'Partie de campagne' (1936) dirigida per Jean Renoir.

Es tracta d'un film de només 40 minuts adaptació d'un relat de Guy de Maupassant que és un referent del cinema impressionista, tenint en compte que el director va voler fer un homenatge a l'obra pictòrica del seu pare  Pierre-August Renoir. El director-fill va voler evocar l'univers impressionista del pintor-pare però sense utilitzar el color, recreant la joia de viure de molts dels quadres del seu pare.

El film és de 1936 i el director no el va arribar a finalitzar per culpe de l'invasió de París pels nazis, el van acabar la muntadora i parella del director: Marguerite Houllé, acompanyada de Marinette Cadix, que 10 anys després.

Una família parisina passa un dia de camp lluny de la ciutat... el que allà trobaran ens parlarà de la vida, de lo efímer, de la felicitat. El sr. Renoir intenta plasmar l'emoció humana (amor, inocència, engany) amb uns primeríssims plans innovadors per a l'època.

Un film carregat de sensualitat. de llum natural, de paisatge... però també de violència de gènere si la mirem amb ulls actuals. Però això ho deixem per al Safareig del dissabte.

La podrem gaudir el DISSABTE 25/07 a les 17:00 a Lo Pati.

"EXISTIR ES ESTAR EN LA EXTERIORIDAD..."

 

Existir es estar en la exterioridad. El yo, la identidad o el sí mismo son ficciones de continuidad, esto es, relaciones, situaciones, vínculos y acontecimientos. Lo interior es tan solo una ilusión, para algunos necesaria o imprescindible. Según ellos, sería un punto de apoyo portador de autenticidad, sería lo que da consistencia a la vida, o que da coherencia a las acciones y mantiene firmes las opciones y las decisiones. Pero desde la perspectiva del drama humano, en cambio, eso no es más que una burla, porque la vida está en otra parte, está en la exterioridad, y por eso, tarde o temprano, el vértigo hará acto de presencia. El vértigo es la ambivalencia de la atracción y la repulsión de un abismo sin fondo, un viaje que puede no tener retorno; es tener la necesidad de enfrentarse a la ambigüedad de los escenarios, a su pluralidad. No hay mundo allí donde hay una única forma de vida. No hay hechos en el escenario solo juegos y conflictos de interpretaciones, porque todo hecho es gramatical. Hace mucho tiempo que se borró el texto originario, si es que alguna vez hubo alguno. En efecto, el actor piensa que ese texto puro fue solo un espejismo, o, tal vez, algo peor, un invento de esos dogmáticos que querían dominar y controlar la escena. Alguien heredó un texto y se lo contó a otro, y ese otro, a otro, y así sucesivamente. Pero ¿cuál es el original? No existe -o, si existe, los seres finitos, los actores, no tienen acceso a él.

Joan-Carles Mèlich (2025:280-281). 

El escenario de la existencia

"DESDE LA ANTIGÜEDAD ES COSTUMBRE..."

 

Desde la antigüedad es costumbre considerar que lo idéntico, lo homogéneo o lo igual deben dominarla escena. Se ha pasado a cuchillo a lo otro, a todo lo que es diferente, a lo extraño, a lo hetereogéneo, a lo singular. Ha sido una lucha a vida o muerte que todavía hou persiste. La tradición heredada creyó que lo permanente y lo universal, lo objetivo y lo inmóvil tenían que defenderse a capa y espada porque todo lo que olía a 'tiempo' y, por lo tanto, a transformación o caducidad resultaba insoportable. ¿Por qué¿ ¿Qué razón hay para que el aroma del tiempo no pueda tolerarse? La respuesta está clara: todo lo que tiene sabor a trasformación, a ambigüedad y a pluralidad inquieta y desencadena el vértigo.

Joan-Carles Mèlich (2025:157). 

El escenario de la existencia

"SERA NECESARIA UNA ALABANZA DE LAS RUTINAS..."

 

Será necesaria una alabanza de las rutinas, una defensa de la repetición, de las acciones cotidianas que ofrecen seguridad y consuelo, tal vez porque en un escenario nada es banal. Será necesaria una apología de las pequeñas aventuras que cada día tienen lugar, incluso a veces sin salir de casa. En el drama humano, lo insignificante debe tener derecho de ciudadanía. Lo que a simple vista parece que no tiene importancia, resulta a la postre decisivo para comprender el sentido y el sinsentido de lo que día a día acontece en el escenario de la existencia. 

Una vez más hay que recordar que un escenario se compone de un espacio, un tiempo y una historia. En él, un actor representa un guión que ha heredado y que configura a salto de mata el argumento de su existencia. El argumento posee una coherencia narrativa que da consistencia a un 'estar' en el mundo. Se trata de una trama que él se encarga de repetir y de renovar en relación con las situaciones que les salen al paso. Al llegar al mundo, nadie puede empezar de cero, de ahí que no haya más remedio que enlazar con otros argumentos, con otras historias anteriores. El guión heredado contiene parámetros de orden portadores de antiguos esquemas de interpretación y de acción que, por supuesto, no son ni serán nunca propiedad del actor. Son esos viejos marcos los que dotan de inteligibilidad al mundo, a los sucesos y a las relaciones que acontecen en la vida ordinaria. Para que algo sea 'real' es necesario  que pueda ser comprendido y ordenado por esos esquemas que ofrecen estabilidad disonante en la vida del actor. 

Joan-Carles Mèlich (2025:113-114). 

El escenario de la existencia

18-VIII-87 (MIQUEL MARTI I POL)

 

A còpia d'anar-hi treballant m'adono de les diferències que hi ha entre escriure poemes i escriure aquests papers. Ho remarco perquè vaig dir que seguia un procés semblant en tots dos casos. De fet, però, cada cop veig més clar que el procés pot ser, com acabo de dir, semblant, però de cap manera igual. La diferència essencial, al meu entendre, radica en el fet que es tracta de nivells de llenguatge diferents. L'altre dia, en un programa de tevé, vaig sentir que el senyor Federico Mayor Zaragoza deia, parlant de poesia, que era una expressió abstracta. Penso que té raó, almenys pel fet que el nucli essencial d'un poema s'ha de percebre i es pot comprendre, però difícilment es pot localitzar o explicar. La poesia, fins i tot l'èpica, és més reflexiva que discursiva, s'adreça més al pensament que al sentiment, és més una exaltació que una narració. Però axiò es pot concenbre i realitzar d'una banda amb una economia de mitjans molt superior a la prosa, i de l'altra sense necessitat d'establir coordenades prèvies, perquè el fil que uneix els poemes entre si és pràctiment inexistent, ja que, en certa manera, cada unitat poemàtica s'esgota en ella mateixa, acompleix un cercle perfecte. La prosa, en canvi, té unes altres exigències. La prosa presenta, en certa manera, els aspectes que ara mateix deia que no presentava la poesia. Parlo, evidentment, del tipus de prosa que podríem encloure dins del terme narrativa. En conseqüència, el procés mitjançant el qual s'escriu el poema és necessàriament diferent del procés mitjançant el qual s'escriu una novel·la, un conte, un diari o aquestes papers. I és diferent perquè persegueix finalitats distintes, d'una banda, i de l'altra perquè es tracta, com deia, de nivells de lenguatge diferents.

Miquel Martí i Pol (1988: 97-98. Obertura catalana. 

Barcelona: Editorial Empúries

3-VIII-87 (MIQUEL MARTI I POL)

 

La meva padrina deia: L'experiència és la mare de la ciència. Però ¿com s'adquereix, l'experiència? Hi ha una resposta molt senzilla, potser massa: vivint. Si fos així, però, tota la gent de la mateixa edat tindria la mateixa experiència. Vull aclarir que no parlo d'experiència d'una determinada cosa, sinó d'experiència en general. Al meu poble és normal sentir dir: És un home amb molta experiència, amb un valor semblant a "és un home molt savi" o, potser, "molt intel·ligent". ¿No s'adequereix reflexionant sobre allò que vivim, l'experiència? Jo crec que sí. Sense reflexió no hi ha experiència. Cal, primer, viure intensament, apassionadament; i després reflexionar, és a dir, assimilar allò que hem viscut. Això, penso que és vàlid en els termes generals en què ho plantejava ara mateix, i en els termes particulars d'una experiència determinada. La pràctica només dóna experiència. Amb la reflexió, sí que l'experiència és la mare de la ciència. Més ben dit, la reflexió és la mare de la ciència, i no l'experiència, encara que el joc de paraules no sigui tan brillant. Si jo,m que tinc cinquanta-vuit anys, no sóc un home experimentat, és a dir, amb un 'saber' pràctic, és perquè he reflexionat poc sobre el que he viscut. La meva vida ha estat la normal d'un home de la meva condició. La d'un altre pot haver tingut coses que no ha tingut la meva i mancances que jo he satisfet. la vida té uns límits de 'llargada' i d''amplada'. L'experiència és il·limitada.

Això em porta a pensar que la reflexió és tant o més important (ensenya tant o més a viure) que l'experiència, entès, ara, el terma com a acumulació de pràctica, o de pràctiques. La pregunta seria: qui sap més de sexe, una puta o una sexòloga amb una 'experiència' sexual normal?; o bé: qui sap més de la vida, un play-boy o un cisterenc? Ja sé  que es tracta de coneixements diferents, que potser no és lícit de comparar o d'enfrontar, però l'enfrontament serveix en el cas de la meva especulació. 

Miquel Martí i Pol (1988: 50-51). Obertura catalana. 

Barcelona: Editorial Empúries

UN GATO EN UN PISO VACIO

 

UN GATO EN UN PISO VACIO

                   Morir, eso no se le hace a un gato.

Porqué qué puede hacer un gato

en un piso vacío.

Trepar por las paredes. 

Restregarse entre los muebles.

Parece que nada ha cambiado.
Que nada se ha movido, 

pero está descolocado.

Y por la noche la lámpara ya no se enciende.

Se oyen pasos en la escalera,

pero no son ésos.

La mano que pone el pescado en el plato, 

tampoco es aquella que lo ponía.

 

Hay algo aquí que no empieza

a la hora de siempre.

Hay algo que no ocurre

                   como debería.

Aquí había alguien que estaba y estaba,

que de repente se fue

                   e insistentemente no está.

Se ha buscado en todos los armarios.

Se ha recorrido la estantería.

Se ha husmeado debajo de la alfombra y se ha mirado.

Incluso se ha roto la prohibición

                   Y se han desparramado los papeles.

Qué más se puede hacer. 

Dormir y esperar.

Ya verá cuando regrese,

ya verá cuando aparezca.

Se va a enterar

de que eso no se le puede hacer a un gato.

Se irá hacia él

Como si no quisiera,

despacito,

con las patas muy ofendidas.

                   Y nada de saltos ni maullidos al principio.    

Wislawa Szymborska (1997:169). 

El gran número. Fin y principio y otros poemas.

(imatge generada per IA)

A ALGUNOS LES GUSTA LA POESÍA

 

A ALGUNOS LES GUSTA LA POESÍA       

A algunos,

es decir, no a todos.

Ni siquiera a los más, sino a los menos.

Sin contar las escuelas, donde es obligatoria,

y a los mismos poetas,

serán dos de cada mil personas.

 

Les gusta,

como también les gusta la sopa de fideos,

como les gustan los cumplidos y el color azul,  

como les gusta la vieja bufanda,    

como les gusta salirse con la suya,

como les gusta acariciar al perro. 

    

La poesía,

pero qué es la poesía.

Más de una insegura respuesta

se ha dado a esta pregunta.    

Y yo no sé, y sigo sin saber, y a esto me aferro

como a un oportuno pasamanos. 

 

Wislawa Szymborska (1997:155). 

El gran número. Fin y principio y otros poemas.

(imatge generada per IA)

LAS TRES PALABRAS MÁS EXTRAÑAS

 

LAS TRES PALABRAS MÁS EXTRAÑAS        

Cuando pronuncio la palabra Futuro,

a primera sílaba pertenece ya al pasado.

 

Cuando pronuncio la palabra Silencio,

lo destruyo.
 

Cuando pronuncio la palabra Nada,

creo algo que no cabe en ninguna no existencia.     

 

Wislawa Szymborska (1997:102). 

El gran número. Fin y principio y otros poemas.

(imatge generada per IA)

NUBES

 

NUBES

                   Con la descripción de las nubes

debería darme mucha prisa,

después de una milésima de segundo

dejan de ser ésas y empiezan a ser otras.

 

Es propio de ellas

no repetirse nunca
en formas, matices, posturas y orden.

 

Sin la carga de ningún recuerdo

se elevan sin problemas sobre los hechos.

¡De qué van a ser testigos!,

en un segundo se disipan en todas direcciones.

En comparación con las nubes

la vida parece tener los pies sobre la tierra,

se diría que es inmutable y prácticamente eterna.

 

Frente a las nubes

hasta una piedra parece un hermano

en el que se puede confiar

                   y las nubes, nada, primas lejanas y frívolas.

Que exista la gente si quiere,

y después que se muera uno tras otro,

                    poco les importan a las nubes

 todas esas cosas

                    tan curiosas.

 Sobre toda Tu vida

 y también la mía, aún incompleta,

 desfilan pomposas igual que desfilaban.

                    No tienen la obligación de morir con nosotros.

                    No necesitan ser vistas, para poder pasar.

 

          

 

Wislawa Szymborska (1997:100-101). 

El gran número. Fin y principio y otros poemas.

(imatge generada per IA)

MIEDO ESCENICO

 

MIEDO ESCENICO

 

Poetas y escritores.

Porque así es como se dice.

Los poetas entonces no son escritores, sino qué.
 

Al poeta la poesía, al escritor la prosa.

 

En la prosa puede haber de todo, hasta poesía,

en la poesía tiene que haber sólo poesía.
 

Según el cartel que la anuncia

con una enorme P de trazos modernistas,

inscrita en las cuerdas de una lira alada,

tendría yo que volar y no entrar caminando.

 

¿Y no sería mejor descalza,

que con estos zapatos de oferta,

sustituyendo torpemente a un ángel

entre taconeo y rechinado?

 

Si al menos fuera más larga mi falda, con más vuelo,

y si no sacara yo los poemas del bolso sino de la manga,

fiesta, desfile, gran ocasión,

pim pam pum.

ab ab ba.
 

Allá en el escenario acecha una mesita

un tanto espiritista y de patas doradas,

y sobre la mesita humea sin candelabro.

 

De eso se desprende

que tendré que leer a la luz de las velas

lo que escribí a la luz de una simple bombilla 

                    tac tac tac a máquina

 

Sin preocuparme de antemano

si esto es poesía

y qué poesía

 

si de esa en la que la prosa está mal vista,

si de esa que es bien vista en prosa.

 

Pero cuál es la diferencia,

si sólo se aprecia en la penumbra

sobre un fondo de cortinas rojas

                   con flecos morados

 

Wislawa Szymborska (1997:89-90). 

El gran número. Fin y principio y otros poemas.

(imatge generada per IA)