EL BANY

 

EL BANY

 

A l'aigua ens abracem: té el pubis

escarolat, la gropa sumptuosa,

que en jo tocar-lo es fa més plena encara.

M'hi encavalco.

            Fuig.

                        Entrecuixem. L'agafo

pels flancs, amb besos l'asfixio.

                                            Fuig

un altre cop, però ja llangorosa,

flonja i ardent.

Així que surt del bany,

regalimosa, les agulles d'aigua

que li queden pel cos evaporant-se

són crits d'amor.

Aleshores parlem,

amb ajut de metàfores. Com dir si no

l'excès d'aire calent que abrusa el pit,

el segament de cames i genolls,

el cor que se'm desboca quan la miro

dreta o jaient.

T'adoro

fins l'esquelet.

Joan Vinyoli (2014:280). Poesia completa.

(imatge generada per IA)

DESCOBRIM 'EL ESCENARIO DE LA EXISTENCIA' DEL SR. JOAN-CARLES MÈLICH

 

El suplement Cultura|s de La Vanguardia ens dóna a conèixer el llibre guanyador del premi Nacional de Ensayo de 2022 -El escenario de la existencia- mitjançant una entrevista al seu autor: Joan-Carles Mèlich.

Ens han parlat tota la vida de la dicotomia interior/exterior en relació a l'ésser humà, creença en la que s'han aixecat disciplines, tècniques terapèutiques, corrents de pensament... Les conseqüències -fermament arrelades- són mútiples: des de pensar que la personalitat és quelcom innat, que anem enfortint, desenvolupant, però que és quelcom substancial a la persona en concret, que hem de treballar l''interior' (que és allò important), ens 'hem de conèixer'. Com totes les conseqüències, l'impacte pot ser positiu i negatiu; interessant, saber qui som i saber cap a on volem anar però, alhora, limitador, determinant i encorsetador. 

El sr. Mèlich en el seu assaig dinamita aquella tradició clàssica i tradicional per a afirmar-nos que "no hi ha vida interior", que no hi ha una identitat substancial, immòbil i immutable i afirma de forma contundent que "el jo és una exterioritat radical". Buf, detectar en una autor allò que tu portes anys pensant i madurant, (des del teu 'moment acadèmic' per terrenys de la Psicologia Social, la Sociologia i l'Antropologia) proporciona una satisfacció mental, un orgasme teòric que és difícil d'explicar en paraules: s'ha de viure... és aquella sensació de: "ostres, això és precisament el que jo penso,  tal i com ho està explicant aquestra persona".

Per al sr. Mèlich allò que anomenem 'identitat' existèix en tant que ens relacionem amb els altres, la personalitat és allò que s'estableix fora i enmig de dues persones; d'aquí que ens comportem de formes diferents depenent de la persona amb la que ens relacionem. El 'jo', doncs, seria quelcom construït en relació als altres.

Aquest plantejament inicial va unit a la qüestió 'teatral', la nostra vida és com un teatre i nosaltres adoptem els personatges que ens han assignat, per variables diverses: gènere, edat, classes social, nivell cultural.... aquest paràmetres ja ens fan executar uns rols i no uns altres i això és el que interioritzem per acabar dient que tenim 'una personalitat ' o una altra. 

Tenint en compte això, l''alteritat' és més important que el 'jo', perquè és aquell el què ens defineix... sols no seríem res ni ningú.

Això també té impacte en la memòria, perquè ja no resideix dins de cadascú de nosaltres, sinó 'fora', amb el vincle que estructurem amb els altres.

Òbviament, no pretenia resumir-vos tot el llibre, sinó anomenar les idees principals i, sobretot, ressaltar la importància del què implica aquest gir paradigmàtic: podem ser allò que vulguem ser (trencant patrons, guions i rols assignats: feina difícil) i allò realment important no és l'individu' sinó 'allò col·lectiu'.

Un altre dia en continuem parlant ....

AMANTES DE OCASION: XVI

 

XVI

Él aspiraba a bajarle la luna.

Ella sólo necesitaba

una copa de vino

         y un masaje en los pies

                  para alcanzar el infinito.

 

Fuensanta López (2024:113). Verso al desnudo

(Imatge creada en ChatGpt a partir del poema)

'FLOW' AL CINECLUB LA RAPITA PRESENTADA PER ALBA G. CORRAL

 

Continuem la proposta de demanar a personalitats del territori que escullin un pel·lícula que tinguin ganes de veure en pantalla gran i que ens acompanyin per a presentar-la. Aquest mes tenim l'honor de que l'artista Alba G. Corral -madrilenya però rapitenca d'acollida- ens hagi escollit una de les meravelles d'animació dels darrers temps: 'FLOW'.

Aquest film ha estat un autèntic fenomen per diverses raons: ha permès que Letònia tingui el primer Oscar, com a Millor Pel·lícula d'Animació; guanyadora de diversos premis tenint en compte que és un film sense diàlegs.

Es tracta d'una història de supervivència: la d'un gat que ha de viure en un Terra anegada fruit d'un tsunami. No sabem ni les raons ni els motius -i poc ens importen!- perquè la peli el que ens vol explicar és de com en col·lectiu podem aconseguir més coses que de forma individual. El gat haurà de col·laborar amb altres especies animals -algunes suposadament antagòniques, com un gos- si volen sobreviure. 

Es tracta de la segona pel·lícula del director de Letonia: Gintis Zilbalodis. Després de 7 curtmetratges i un primer llargmetratges (Away) s'enfrontà a la seva peli més ambiciosa fins ara. Tots els treballs d'aquest director tenen la mateixa estètica: els videojocs marquen les històries que ens explica. Si a Away (2019) veiem a un motorista en un viatge infinit, sense diàleg, amb interaccions mínimes... aquell film el va fer TOT el sr. Zilbalodis: muntatge, edició, música... TOT. 

Per al segon llarmetrage ha comptat amb més pressupost, més equip, però la fotografia, muntatge, direcció i música continua sent d'ell i amb una història més desenvolupada i un missatge més clar i encertat. Tot i aquest augment de pressupost es tracta d'un autèntic miracle en el món de la producció de l'animació perquè està a anys llum de produccions de Pixar,  Disney o Dreamworks... aquest és un altre dels mèrits del film. 

Amb nomès 83 minuts el film ens proporciona emocions, ensurts i aventures. Un film carregat d'empatia i un tractament dels animals com pocs cops hem vist en pantalla: sense antropomorfismes, recreant el comportament de cadascun dels animals fent que siguin els més semblants a la vida real. 

I és que un dels mèrits del film és estructurar un discurs per damunt de la simple supervivència d'aquest grup d'animals, en ella podem veure un reflex d'un món que col·lapsa, d'una Humanitat que van tan a la deriva com els personatges del film. Establir paral·lelisme amb els éssers humans és inevitable. De fet, és curiós que en tot el film no hi aparegui ni una persona. 

La narrativa, com dèiem, té l'estructura d'un videojoc. De fet, ens podem imaginar amb un comandament guiant als personatges del film.

Per contingut i per forma, 'Flow' s'ha convertit alhora en un film popular -carregat de premis- i un films de culte. La seva llum, el seu color, el seu virtuosisme a l'hora d'enquadrar però, sobretot, el seu missatge la converteix en tota una experiència cinematogràfica que no us podeu perdre.

SR. MICHAEL MADSEN

 

(1957-2025)

Fa uns mesos moria un d'aquells actors secundaris imponents. Potser no havia fet grans interpretacions de premi però la seva presència feia pujar els nivells de cinisme i testosterona en qualsevol film. L'aspecte dur, sobrat i xulesc el van acompanyar en cadascuna de les seves interpretacions. Amb aspecte d'estrella del Hollywood clàssic, va morir amb només 67 anys.

El sr. Madsen va néixer a Chicago fill de bomber i de productora i escriptora. Abans de dedicar-se a la interpretació va ser pintor de parets, celador d'hospital  i mecànic, entre altres professions.  i el seu primer paper fou en el film dels '80  War Games (1983) que protagonitzava Matthew Broderick... però molts consideren que el seu veritable debut fou a Reservoir Dogs (1992) de Quentin Tarantino. 

El sr. Madsen va brillar, sobretot, en les pelis del sr. Tarantino -va participar en 6 del director de Reservoir Dogs- tot i haver participat en més de 325 films, com Donnie Brasko (Mike Newell), Thelma & Louise (Ridley Scott) o Sin City (Robert Rodriguez). El sr. Tarantino, després de la seva primera col·laboració li volia donar el paper protagonista de Pulp Fiction, li oferia ser Vincent Vega, però el mateix Madsen el va rebutjar passant a mans de John Travolta. El motiu del rebuig era perquè estava rodant Wyatt Earp (Lawrence Kasdan). Es van tornar a reunir a Kill Bill Vol. 1 i 2, Los odiosos ocho y Erase una vez en Hollywood. 

La seva escena torturant a un policia a ritme del Stuck in the middle with you de Stealers Wheel a Reservoir Dogs és Història del Cinema...

Als secundaris rellevants del cinema s'han d'afegir alguns, pocs, papers a la televisió a: Vengance Unlimited, Miami Vice o Tilt, per exemple. 

Apart d'alguna experiència com a productor i guionista, el sr. Madsen també va escriure llibres de poemes -com Burning in paradise (1998) o Expecting rain (2013)- estava a punt de publicar el seu darrer: "Tears for My Father: Outlaw Thoguhts and Poems".

MONTAJE FINAL (by David Lynch)

 

Me encantan los franceses. Son lo mayores cinéfilos y defensores del cine del mundo. Se preocupan de verdad por el cineasta y sus derechos y creen en el montaje final. He tenido la gran suerte de haber contado con el apoyo de algunas empresas francesas.

Pero no siempre fue así. Cuando hice Dune no pude decidir el montaje final. Me provocó una tristeza enorme, porque me sentía como si me hubiera vendido, y encima la película fracasó en taquilla. Si haces aquello en lo que crees y fracasa es una cosa: puedes seguir soportándote. Pero si no, es como morir dos veces. Resulta dolorosísimo.

Es completamente absurdo que los cineastas no puedan hacer las películas como quieran. Pero en esta industria resulta bastante habitual.

Yo vengo del mundo de la pintura. Y un pintor no tiene esas preocupaciones. Un pintor pinta un cuadro. Nadie viene y le dice: "Cambia eso a azul". Es de risa pensar que en una película significará algo si todo el mundo mete baza. Si le conceden el derecho de filmar la película, te deben el derecho a rodarla tal y como te parece que debería hacerse. El cineasta debería decidir sobre todos los elementos de la película, sobe cada palabra, cada sonido, cada cosa que se sume a esa carretera que recorre el tiempo. 

De modo que para mí Dune significó un gran fracaso. Supe que tenia problemas en cuanto renuncié a decidir el montaje final. Confiaba en que la cosa funcionara, pero no fue así. El resultado final no es el que yo quería y lo lamento.

Aunque la cuestión es otra. Cuando meditas y empieza a crecer la dicha dentro de ti, no resulta tan doloroso. Puedes pasar por experiencias así y superarlas. Pero es algo que ha acabado con mucha gente. Les ha quitado las ganas de volver a hacer cine.

David Lynch (2006:55-56. Atrapa el pez dorado, 2022

(Imatge creada amb IA)

'COSTA BRAVA, LIBANO' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Avui reprenem la programació al CineClub La Ràpita després de les vacances d'estiu. Ho fem amb un pel·lícula que ja només amb el títol 'Costa Brava, Líbano' (2021) ens evidencia el vincle Liban-Catalunya que travessa tot el film.

El debut de la directora Mounia Akl ens mostra aquest vincle no només amb l'argument del film sinó en l'aspecte tècnic, començant pel guió de Clara Roquet (una de les directores/guionistes més rellevants del país, directora de 'Libertad') i el muntatge de Carlos Marqué-Marcet (director de Los días que vendrán o Polvo serán).

El títol té a veure amb una zona pròxima a l'aeroport de Beirut que semblava la Costa Brava catalana -amb platges i vida turística- i que així l'anomenaven, però va acabar convertida en un abocador i el govern va destruir el lloc.

El film té una vocació clarament política que ens ofereix una reflexió ecologista davant la saturació medi-ambiental d'un sistema capitalista global i depredador. La pel·lícula ens parla d'una família que s'instal·la a les afores de Beirut, buscant una vida tranquil·la i autosuficient però l'expansió de residus tòxics d'una abocador proper amenaça aquesta tranquil·litat buscada. Situació basada en fets reals que van afectar Beirut fa uns anys: la 'crisi de la basura' el 2015. Les 'amenaces', però, no només són externes: la forma com cada membre de la família viu aquest aïllament voluntari crea escletxes familiars. El conflicte exterior és una excusa per a parlar-nos d'aspectes diversos, per a mostrar-nos diferents capes d'aquesta família, que podria ser qualsevol família. 

Així, doncs, de forma delicada i subtil, el film ens parla de moltes 'coses': del patriarcat, de paternitats i maternitats, de 'coming of age', de resiliència, de feminisme...

Guanyadora del Premi del Jurat en el Festival de Sevilla, aquest film és una reivindicació ecologista clara però també una obra estèticament molt cuidada; en la que forma i contingut la converteixen en un film valuós.

Avui a les 20:00 la podrem gaudir a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita.

SOVINT RETORNO AL MOLL

 

SOVINT RETORNO AL MOLL;

resta encara l'espigó

on el teu nom fou

passió, prodigi i plor

d'un amor inabastable.

 

Esdevingué mort l'amor,

fatídica capbussada

en un mar on tot

era perfecte.

 

De tot allò,

roses i espines en queden.

Aroma de crisantems,

una antiga remor d'aigua.

Rafael Haro (2011:23). Els crisantems

(imatge generada per IA)