La iniciador fou, sens dubte de cap mena, la mai prou oblidada Francesca Bertini, que amb les seves mans de dits crispats i gest felí, despentinava els pobres galants en les escenes culminants d'amor. Abillada amb túniques que feien ressorgir el record de l'antiga Grècia; amb gesticulacions ampul·loses i unes ulleres profundes, suggeridores de passions tempestuoses que menaven la seva posseïdora a cargolaments inversemblants, cellajunta i tràgicament teatral. Fou la més vamp de totes les seves companyes italianes, puix que Pina Menichelli s'acontentava només de lluir, entres els llavis mig desclosos, les seves dents, mentre feia el cap enrere, espolsant-se la crinera com un lleó emmandrit que es desvetllés. I el dia que Francesca Bertini volgué imitar un xic les estrelles ianquis, que llavors començaven d'enamorar els públics d'arreu del món amb la seva bellesa, fràgil i ingènua, lliure de dramatismes, la Bertini, bloc de glaç, en tocar-li l'aire renovellador es desglaçà.
I per tal de donar més relleu a les protagonistes rosses, ideals, d'ulls blaus, plens d'innocència, i posat de col·legiala, els ianquis crearen la dona fatal, perversa i bruna, que en un no-res es feia seus els galans.
Una de les primeres fou Theda Bara, que avorria els seus directors amb exigències i capricis, no volent en els seus films cap companya que la superés en bellesa, negant-se, si això s'esqueia, a seguir treballant. Fins que l'arraconaren i, oblidant-la, la feren oblidar de tothom.
Nita Naldi: bruna, com les seves predecessores, amb ulls d'ametlló, negríssims, el mateix que els seus cabells, recollits en tamara, amb unes formes exuberants i una sina opulenta. Sensual de cap a peus: una dona amb sentits i sense sentiments, que, en Sangre y arena, feia enfolir d'amor al pobre Valentino. Nita Naldi s'esvaí de pressa, com una boira en eixir el sol.
El sol fou Bebe Daniels, la ingènua partenaire de Harold Lloyd en innombrables films de dues parts, els quals contribuïa a fer un xic passadora la bellesa de la noia.
I, un dia, li donaren un paper forá important en Per què canviar de muller? junt a Glòria Swanson i Thomas Meighan, en el qual film Bebe feia de vampiressa, però una vampiressa sense gaires complicacions espirituals; un vamp un xic inexperta, que àdhuc s'enamorava de la seva víctima, després de fer els impossibles per a enamorar-la, amb poses plenes d'afectació, ulls amb pestanyes quilomètriques, llavis en forma de cor, i una piga de vellut negre damunt la galta esquerra. I seguí fent de vampiressa a desgrat seu. No li plaïa, no s'adeia amb el seu temperament, i aviat fou coneguda en els estudis amb motiu de la "bona noia dolenta de la Realart". Fins que aconseguí, cosa més difícil que de bell antuvi no sembla, espolsar-se el vampirisme i fer papers de bona noia, plena de naturalitat i gràcia, imposant-se com a bona artista, dintre el, per ella, nou gènere.
Però els directors ianquis s'adonaren, excel·lents coneixedors de la volubilitat del públic, que ja s'havia estandaritzat massa la vamp bruna; i, un bon dia, llançaren, amb el megàfon de la seva propaganda per endavant, un film i una nova vampiressa, desconeguda fins llavors. El film es deia Entre tarongers, i el ells qualificaven de vamp era una xicota amb un cos de noi -adé, sina opulenta de Nita Naldi!-, amb uns cabells rossos i estirats, boca de llavis desdibuixats -adeu, llavis en forma de cor de la Daniels!- i celles de verge bizantina. El nom, Greta Garbo. I el món restà astorat. "Allò" podia desvetllar grans passions? "Allò" que només semblava una dona, que ni es bellugava ni s'estremia, ni deixava gairebé traslluir els seus pensaments, ja que cali endevinar-los, ni duia cap piga a la galta, era una vamp? I el públic reaccionà una mica desfavorablement; i no hauria canviat de parer si els ianquis no haguessin imposat Greta amb una propaganda que envoltava de misteri i tenebres la vida senzilla de la star. Ompliren els cinemes de films d'ella, i Greta s'imporà perquè la imposaren.
Passaren una anys sense que ningú fes ombra a la seva puixança, essent reina i senyora de voluntats i pensaments, fent glarie els cors ingenus de les noietes dolces amb els seus posats plens d'exotisme i els seus ulls de parpelles cansades, pregonament torbadors; acabant per absorbir els seus films tota l'atenció del públic, i fent que aques s'adonés que l'única dona del film era ella, apassionada, sensual i amorosa, qualitats aqueixes que no assolia la dameta jove, que semblava, al costat d'ella, un pom de taronges sense un bri de perfum.
I aquest perfum sensual com cap altre, vingué a fer-se'l seu una dona tan dona com podia ser-ho Greta.
Marlene Dietrich. Jannings escollí L'àngel blau per a lluïment seu, i no s'adonà, fins després, que qui s'hi lluïa era la Dietrich: Jannings i el seu art quedaren eclipsats per l'art de Lola-Lola, sexual i inhumana, que es possessionà de l'ànima del pobre professor i l'enfollí amb la seva bellesa concupiscen. La Marlene, dona intel·ligent, procedí d'una manera inversemblant, alterant els costums de les seves companyes: es cobrí púdicament la sina i descobrí les cames, amb unes faldilles minses, curtes, un xic més avall del ventre i un xic més amunt d'on la prudència exigeix. I això agradà. El públic desconeixia l'anatomia d'aquesta part extrema de les vamps, i s'embadalí. Després, els directors, temorencs de crear-li odis, la humanitzaren i li donaren els rols de Marocco i Fatalitat.
Una altra vamp, encara, i europea, com la Garbo i la Dietrich, que forma el gran tríptic junt amb elles, però que no té el nom de les seves companyes, perquè els megàfons ianquis no han enlluernat el món amb el seu nom: Brigitte Helm, bellíssima, l'única que poden témer la Garbo i la Dietrich. Brigitte Helm, la dona de perfil més purament clàssic i de cos cinematrogràficament perfecte. L'Atlàntida és Brigitte Helm. Antinea sensual i altiva, indiferent a l'amor dels qui la volen, felina com la pantera que l'acompanya, i que Pabst ha tingut l'encert d'ajuntar. Hieràtica, silenciosa, impenetrable, com els targuis misteriosos que travessen el desert. Grisa com la sorra que el simun arrossega enduent-se-la enfollit d'acì i d'allà, com les passions dels seus enamorats, minsos grans de sorra que van on ella vol. Qui hagi vist L'Atlàntida no podrà oblidar Brigitte Helm, la vamp més bella del tríptic que avui regeix el món.
Mercé Rodoreda a Mirador (01/12/1932)
