DARTH VADER E HIJO ( II )

 

 Jeffrey Brown (2011) Darth Vader e Hijo

HR GIGER MUSEUM: EL MUSEU DEL CREADOR D'ALIEN

_

A la ciutat de Gruyères (Suïssa) fa 15 anys que està obert el museu HR Giger Museum, dedicat a l'obra d'aquest artista inclassificable i de forta personalitat estètica. Els seus biomecanoides farien les delícies de l'Marcel·lí-Antúnez (ex-Fura).

 

L'obra del sr. Giger ens mostren paisatges onírico-surrealistes, un interès per la deformitat humana, per la mort, per la sexualitat, per la simpatia amb l'iconografia satànica. El seu estil pot ser inclòs en el surrealisme (era un gran admirador de Dalí i viatjà a Catalunya diversos cops per a visitar-lo). Ha deixat la seva empremta en la pintura, l'escultura, l'arquitectura i el disseny d'interiors. En el seus referents estètics trobem a Edgar Allan Poe o Lovecraft.

 

El sr. Hans Rüdi Giger va nèixer l'any 1940 a Coira (Suïssa). En els '60 del segle passat es va formar en arquitectura i disseny d'interiors i l'any 1966 va realitzar la seva primera exposició a Zuric. A partir dels '70 comença a participar en projectes cinematogràfics, com el disseny artístic de la versió que en volia fer Alejandro Jodorowski de Dune, que mai es realitzà. L'any 1980 va guanyar un Oscar pel seu impressionant treball a Alien de Ridley Scott; el sr. Giger és responsable de la criatura però, també, de l'escenografia del film. Aquest film li va proporcionar la popularitat i el reconeixement mundial. Més tard, vindrien altres col·laboracions per al cinema com a Species. Va participar en el Condó Assassí (1996) i la saga de videojocs Darkseed. El seus tentacles artístics arriben fins i tot al disseny de bars, són el Giger Bar i n'hi ha diversos i tots segueixen l'estètica de l'artista.

 

En el seu museu s'hi exposa de forma permanent la col·lecció existent més important d'aquest artista, detalls de les seves creacions cinematogràfiques dedicant una especial atenció a l'Alien amb l'Alien Room.

 

 

BLACK MIRROR EXPLICADA PEL SEU CREADOR

_

Si encara no heu vist Black Mirror ja tardeu! Es tracta d'una de les sèries més innovadores i impactants dels darrers temps, ja la vam descobrir fa un temps en aquesta casa. Llavors parlàvem de la primera temporada estrenada al desembre del 2011 i es van realitzar només 3 capítols. Al febrer de l'any passat se'n va estrenar la segona temporada amb 3 capítols més.

 

La innovació d'aquesta proposta televisiva és que les històries que planteja en cada episodi autoconclusiu ens fan reflexionar, pensar, preguntar-nos sobre la societat actual i la nostra relació amb les noves tecnologies. Tota la sèrie és un tractat sobre l'efecte que tenen els dispositius tecnológics en la nostra vida quotidiana. I és que en paraules del seu creador -Charlie Brooker-: "el Mirall negre del títol és allò que vosté trobarà en cada mur, en cada escriptori, en el palmell de la mà: la pantalla freda i brillan d'un televisor, un monitor, un telèfon intel·ligent".

 

Sí, amics i amigues, encara que ens pugui sorprendre venint de la televisió es tracta d'una sèrie amb fortes càrregues teòriques i m'atreviria a dir que filosòfiques. És per aquest motiu, conscients dels interrogants que el producte planteja que el creador de la sèrie, de la mà del canal que ha produit el projecte, ofereix un canal al youtube on s'explica de cada episodi com se li va ocòrrer la història, què es volia transmetre i quin és el missatge...

 

Tenint en compte que molts l'han comparat amb la mítica La dimensió Desconeguda qualsevol aclariment és benvingut. Aquí teniu l'enllaç al canal.

 

SR. RIZ ORTOLANI

(1926-2014)

 

Fa unes setmanes moria el sr. Ortolani, nascut a Roma com a Riziero Ortolani, fou un dels compositors de bandes sonores més reconegut d'Itàlia.

 

El sr. Ortolani moria als 87 anys i deixava un llegat de més de 300 partitures. Nascut a Pesaro, era el més petit de sis germans. El seu pare va empènyer al seu fill petit a estudiar violí amb 4 anys, però un accident li va lesionar el colze i va passar a estudiar composició i flauta. Als 22 anys va traslladar-se a Roma com a pianista en una sala de ball i, poc després, la RAI li oferí arranjaments musicals per als seus programes radiofònics.

 

Als vint-i-molts anys va creuar l'Atlàntic i va aconseguir treballar per a les grans productores de Hollywood: MGM, United Artists o la Paramount. L'any1961 torna al seu país i participar en els projectes dels grans directors de cinema italià, com Dino Risi o Pupi Avati. La BSO per a Mondo cane el fèu mundialment famós, sobretot la cançó principal: More, guanyadora d'un Grammy.

 

El sr. Ortolani va estendre la seva passió per la música fundant una orquestra de música lleugera i, fins i tot, escrivint una obra de teatre que va estrenar el 2007.

 

Gràcies a les recuperació de peces seves per a la BSO de Django desencadenado Quentin Tarantino va fer reviscolar el seu art.

  

LA MUTACIO DE BATMAN

El logo de Batman és ben icònic però no sempre ha tingut el mateix disseny; de fet, ha canviat molt més del que segurament ens imaginem. Des de la seva primera aparició en el còmic Batman & Robin: The Boy Wonder, l'any 1940 fins al film The Dark Knight Rises, del 2012 la marca de Batman ha conegut 30 dissenys diferents, ja sigui en les diferents series de televisió, videojocs o còmics.

ELS MILLORS DISCOS DEL 2013

_

No ens les donarem ara de crítics musicals, però estic tan d'acord en l'elecció dels 13 millors treballs musicals de l'any passat que n'ha fet el crític musical de La Vanguardia -el sr. Esteban Linés- que he pensat compartir-ho. Si no els coneixem... a descobrir-los s'ha dit! Jo em quedo molt especialment amb 4 d'aquests: Arcade Fire / Bowie / Daft Punk / Jame Blake.

 

REFLEKTOR (Arcade Fire): Un sòlid nou pas d'un grup imprescindible de la música actual: més ballables, més èpics, més intensos.

THE NEXT DAY (David Bowie): Més de 10 anys sense publicar i aquest disc ens demostra perquè el sr. Bowie és un mestre.

RANDOM ACCESS MEMORIES (Daft Punk): El 'misteriós' duet francés presenta tot un homenatge a l'electrònica dels '70, electrònica de caire humà.

OVERGROWN (James Blake): El sr. Blake és hipnòtic per a mi i les seves peces em fan planejar. Aquest és un treball rodó més Blake que mai.

YEEZUS (Kanye West): Ritmes rebuscats i samplers d'impacte per a embolcallar la veu pseudo-rapera del sr. West.

TROUBLE WILL FIND ME (THE NATIONAL): La veu profunda i hipnòtica del seu cantant acarona peces íntimes i a l'hora èpiques.

PUSH THE SKY AWAY (NICK CAVE & THE BAD SEEDS): Veu intensa marca 'nick cave' per a cançons elegants, madures i poètiques.

VICTORIA MISTICA (TRIANGULO DE AMOR BIZARRO): L'estil accelerat i contundent del grup gallec deixa espai per al pop més digerible.

SENSACION TERMICA (KIKO VENENO): Un disc que trenca amb la tradició del veterà artista: intensitat, electricitat i ritmes intensos.

ALMAS GEMELAS (LUZ): Luz retorna als patrons més rockers amb els que va iniciar la seva carrera musical.

ATLETES, BAIXIN DE L'ESCENARI (MANEL): Disc madur, reflexiu, menys folkie, menys amable que l'anterior. Els Manel no es conformen.

MUSICA DE CONSUM (ELS SURFING SIRLES): Neopunk fet a casa d'un grup que va desaparèixer després d'aquest disc, després de morir el seu guitarrista.

LA FIGURA DEL BUIT (EL PETIT DE CAL ERIL): Van començar fa només 4 anys amb un aire marcadament 'rural' i naïf, ara maduren amb grans col·laboracions i aires més jazz.

 

Aquí ús deixo la llista d'Spotify amb els 13 treballs...

PREMIS GOYA 2014: DE BEATLES I DE BRUIXES

_

Diumenge a la nit es van entregar els premis Goya 2014. Fou la seva 28ena. edició. De la quiniela que m'havia fet de 12 premis (els més importants) n'he encertat un 41%, certament, no arribo ni a la meitat... però és que els premis al darrer film de David Trueba -Vivir es fácil con los ojos cerrados- han estat, per a mi, tota una sorpresa.

 

Dues pelis foren les grans triomfadores: La brujas de Zugarramurdi (amb 8 premis de 10 nominacions), incloent el premi a millor actriu secundària a Terele Pávez (ja era hora!) i Vivir es fácil con los ojos cerrados (amb 6 premis de 7 nominacions). La primera, va recollir els principals premis tècnics; la segona, els principals premis artístics i els premis grossos: millor pel·lícula i millor director. La història real del mestre d'anglès, el sr. Juan Carrión de 84 anys (present a la gala assegut al costat de David Trueba)  que va viatjar fins a Almeria per a conèixer al sr. Lennon l'any 1966.

 

La gran perdedora? La gran familia española, que sortint amb 11 nominacions, només aconseguí 2 premis: millor actor secundari (Roberto Álamo) i millor cançó.

 

Després de 5 nominacions sense èxit, el sr. Javier Cámara ha aconseguit aquest any el reconeixement de l'Acadèmia amb el premi al millor actor. Bravo!

 

La que jo considerava com a gran favorita -La herida- va recollir el premi cantat a la millor actriu i millor direcció novell. Es tracta d'una de les pel·lícules més arriscades de l'any passat.

Podeu veure tota la relació de premis aquí.

 

Genial, reflexiu, directe i contundent el discurs de David Trueba... aquest xicot és una meravella!

 

Vergonyosa l'actuació musical -cada any és pitjor!- del presentador -aquest any li ha tocat a Manel Fuentes- amb uns quants actors i actrius molts voluntariosos/es però de pèssima gràcia vocal.... :(

 

Ara, a esperar els Oscar!!

 

DARTH VADER E HIJO, TOT UN DESCOBRIMENT ( I )

_

 

Anem a les Biblioteques! No sabeu els tresors que hi podeu trobar! Jo la setmana passada em vaig trobar amb aquest petit llibret a l'apartat de còmics. Es tracta d'un divertida dissertació sobre com podria haver estat la relació paterno-filial entre Darth Vader i el seu fill -Luke Skywalker- abans de que fos donat en adopció. El dibuixant Jeffrey Brown s'ha inventat una mena de 'Capítol tres i mig' amb el vist-i-plau del sr. Lucas, que n'ha editat el llibre.

 

L'he trobat tan original i divertit que n'aniré compartint el seu contingut en diferents publicacions. Espero que us agradi tan com a mi ...

 

 



I ANTONIA FONT VAN DIR ADEU...

_

No en sóc fan absolut. No els he vist mai en concert (malgrat he estat a punt un parell de cops). No els vaig escoltar des del primer dia sinó que els vaig descobrir tard... bastant tard. Però tot i això, la notíca de que els Antònia Font plegaven definitivament en va fer mal. Cert que fa un temps ja van 'descansar' una temporada, en la que el sr. Joan Miquel Oliver (creador indiscutible del grup) va aprofitar per a tenir l'etapa més creativa i productiva de la seva trajectòria en solitari. Així doncs, la notícia no ens havia de sorprendre excessivament, però, com podíem pensar que després d'una meravella com Lamparetes ens diguessin adèu. Això és com un 'coitus interruptus', nois!

 

Els Antònia Font van aterrar en el cosmos musical d'aquest país l'any 1997 vinguts de Mallorca. Les seves llestres entre divertides, festives, surreals i galàctiques van captivar ben aviat un públic entusiasta i fidel. El seu imaginari combinava la proximitat d'allò quotidià amb l'espai i les galàxies d'una forma magistral, com només havia estat capaç de fer fins llavors el sr. Sisa (amb moooolts punts de contacte).

 

L'ànima creadora indubtable és el sr. Joan Miquel Oliver d'una imaginació prodigiosa capaç de crear lletres inversemblants però fascinants alhora.

 

Aquell 1997 el grup llença la seva primera maqueta que incloïa: Cibernauta Joan, S'Univers és una festa, Rumba i Es xifon és un aparato ... van començar a circular en concerts fins que dos anys després presenten el seu primer disc: Antònia Font (199). Dos anys després el segon: A Rússia (2001), amb ell ja van envair Barcelona i la resta del país. El 2002, arriba Alegria, sens dubte, l'eclosió de popularitat del grup. Amb Taxi (2004), el grup acompanya les seves cançons amb material audiovisual. Dos anys després, ens arriba el seu disc més introspectiu i malenconiós: Batiscafo Katiuscas (2006), d'una bellesa espatarrant. Després vingué el disc doble: Coser i Cantar (2007)en el que donaven un vernís simfònic a les seves peces.

 

L'any 2011 veu la llum el que per a molts és un dels seus millors treballs: Lamparetes, acompanyat dels rumors d'una separació, de fet, portaven 5 anys sense enregistrar material nou i el seu compositor principal va aprofitar per a volar lliurement amb altres artistes: com Albert Pla o Quimi Portet o Sisa, per exemple. El 2012, però, editen un nou i impactant treball: Vosté és aquí, amb 40 cançons de curta durada, que semblen més aviat, esbosos de cançons... acompanyat d'una extensa gira.

 

Un 28 de novembre de 2013 el grup anuncia que es dissolen. Després de 16 anys de carrera musical i 8 treballs discogràfics.

 

El concert del passat 27 de desembre en el teatre Principal de Palma de Mallorca fou el darrer, fou el comiat, fou apoteòsic. Acabaren on havien començat (la nostra amiga Polita n'ha fet una llista a l'Spotify amb les cançons que van cantar aquell dia, aquí teniu l'enllaç... gràcies, Polita! Ella els ha vist en directe 27 vegades!!!´)

 

Amb només 8 treballs els Antònia Font tenen un lloc d'or en la història de la música d'aquest país, la seva creativitat desbordant ja ha creat escola.

 

Per sort, ens queda el sr. Oliver que sabrà emplenar el buit que ens deixen...segur!

 

 

SR. HIROO ONODA

 (1922-2014)

 

No em considero pro-bèlic, ni m'apassionen especialment les batalletes militars però la història del sr. Onoda és d'un romanticisme que no m'ha deixat indiferent.

 

El sr. Onoda fou un soldat de l'emperador japonés durant la II Guerra Mundial, que destacat a l'illa Lubang de Filipines la seva missió era sabotejar instal·lacions i evitar el desembarcament de l'enemic a l'illa. El soldat va lluitar pel seu país durant 29 anys després d'haver finalitzat la guerra perquè no se'n va assabentar de que aquesta havia acabat. Sí, amics i amigues, el sr. Onoda es va camuflar i amagar tan eficientment que es va evadir del món fins que el 1974 va sortir de la selva per a descobrir que la Guerra havia finalitzat, que el seu emperador no hi era i que el seu imperi ja no era un imperi.

 

Ja sé que us semblarà inverosímil però és cert. De fet, es va intentar contactar amb ell, un avió dels EEUU va llençar panflets que deien: "la guerra es va acabar el 15 d'agost de 1945. Baixeu de les muntanyes!", però el sr. Onoda va pensar que era propaganda aliada i no en va fer cas. L'any 1952, un altre avió va llençar fotos i cartes de la seva família demanant que es rendís... però no en va fer cas i va continuar sobrevivint a la selva, sol. L'any 1974, un aventurer el va trobar i li va explicar que la guerra havia acabat... ell, però, va dir que sense ordres directes del seu superior no podia entregar les armes. Doncs, flipareu perquè el govern nipó va localitzar el seu antic superior -el tinent Taniguchi-  i li va ordenar que entregués el seu sabre.

 

El sr. Onoda va escriure una autobiografia amb el títol Sense rendició: la meva guerra de trenta anys, i feia xerrades als joves sobre com sobreviure a la selva.

 

El Japó és fascinant, no em digueu!