PER MOLTS ANYS, NESKA POLITA !!!

·

Sí, sí, per si no ho sabíeu, avui és l'aniversari de la blogaire més 'salerosa', flamenca i maja de la xarxa: NESKA POLITA !!!

·
PER MOLTS ANYS, GUAPA !!!

·

SR. PEDRO REYES (...a Isaac) (PART 5)

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

·

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

SR. NICO MUHLY

Hi ha molts crítics que han etiquetat al sr. Nico Muhly com el 'nou geni de la música contemporània'. Amb només 28 anys ha de suportar la pressió d'unes expectatives molt prometedores.
·

Fill d'una mare pintora i mestra i un pare realitzador de documentals, el petit Nico va nèixer a Vermont però actualment resideix a Nova York... De ben petit cantà a la coral de l'Esglèsia Episcopaliana i estudià piano als 10 anys. Va estudiar a la Universitat de Columbia i es va graduar a la Juilliard School en música.

·

Va col·laborar amb Björk en el single 'Oceania' en el 2004 i fou becari de Philip Glass realitzant diverses tasques (editor, director d'orquestra...).

·

En el 2006 treu el seu primer -i esperadíssim àlbum-, Speaks Volumes. En el 2008 llença el segon: Mothertongue.

·

En el 2009 va col·laborar en el The Crying Light d'Antony and the Johnsons i amb la banda Grizzly Bear.

·

El sr. Nico Muhly ha escrit obres i/o ha col·laborat en corals, orquestres, arrangaments, música de cambra, tocant el piano, la percussió, la seva veu... ha escrit diverses bandes sonores, com Choking Man (2006), Joshua (2007) i The Reader (2008), per la que el van nominar a l'Oscar; aquesta BSO és el que l'ha fet popular...

·

Els darres treballs del sr. Muhly l'han portat a escriure la música de l'òpera Two Boys, per a la Metropolitan Opera, amb Craig Lucas com a lletrista. En ella, se'ns explica la història -extret d'un article del New York Times- d'un jove de 14 anys que -fent-se passar per una dona- contactava per internet amb d'altres nois per a intentar assassinar-los... Muhly va declarar que "es tracta de la història d'un relació online entre 2 nois adolescents, un dels quals vol assassinar l'altre", així de senzill! (a mi el tema m'ha recordat a Sweeney Todd i Hard Candy)...

·
Al sr. Nico Muhly el posen nerviós les etiquetes i es nega a encorsetar la seva feina... El màxim que pot arribar a dir sobre els treballs que ha fet és:"Los diez minutos que me llevaría pensar en el estilo de mi música son diez minutos que perderé para siempre y nunca recuperaré... Digamos que es música de cámara amplificada, con espasmos, obsesiones y energía maníaca" (entrevista a Diario de sevilla 5/11/09). La seva vocació és fussionar l'academicisme amb el pop, tot un repte que -tenint en compte les opinions- està aconseguint!!
·

Aquest xicot arribarà lluny!!!

Aquí teniu una peça -It goes without saying- del primer àlbum -Speaks Volumes- en un vídeo molt creatiu de Una Lorenzen; i Mothertongue-1 del segon, Mothertongue.

(per veure el vídeo fèu clic aquí)

·

(per veure el vídeo fèu clic aquí)

SR. ERWIN OLAF

Avui us presento al sr. Erwin Olaf (1959), un fotògraf holandès, que està considerat com un dels autors actuals més interessants i provocadors, tota una icona de la fotografia contemporània. Actualment, s'exposen les seves obres per primer cop a l'estat espanyol i ho fa a la sala DA2 de Salamanca fins al 21 de febrer. 'Darts of pleasure 1984-2000', mostra 200 obres en les que es resumeix la seva extensa i variada trajectòria..

·El sr. Olaf realitza unes fotografies 'malsanes', en molts casos explícits com la serie Royal Blood (rosses estupendes amb l'anagrama de Mercedes clavat a la carn simulant la mort de Lady Di) o Victim Fashion (models despullats amb un bossa de botiga de moda al cap); en d'altres, implícits, ja que moltes fotos insinuen coses que no es mostren però l'espectador fa volar l'imaginació... com a The Classroom (professor i alumna en una aula). Els seus treballs publicitaris per a Levi's o Heineken l'han fet guanyar 2 lleons d'or en el Festival de Cannes... les seves posades en escena són espectaculars !!
·

La seva obra s'ha lligat a adjectius com barroc, fantàstic, àcid, irònic, transgressor, eròtic, ...

Aquí us deixo una petita selecció de diferents etapes i èpoques, començant per The Classroom i acabant amb Victim Fashion (i el seu impactant Moschino)... ·

I si us heu quedat amb ganes de més... aquí teniu un vídeo amb més fotos del sr. Olaf...
·

(per veure el vídeo fèu click aquí)

BJÖRK EN 3D !!!

·
Feia temps que no sabíem res d'ella, des de que va presentar Volta, el seu darre treball... però això no vol dir que la sra. Björk no faci coses, és inquieta per naturalesa !!! I també sabem d'ella que és una moderna o, millor, postmoderna, així que... si ara el sistema 3D es 'lo último en cine', doncs, som-hi! cap al 3D!!!!

·

Així que, del nou vídeoclip de Björk -la bonica cançó Wanderlust- n'han fet dues versions, en 2D i en 3D....

·

Comencem per la més espectacular: la 3D, ens faran falta un ulleres especials, és clar ! en aquest vídeo us expliquen com fer-ne unes:

·
(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

·

Ja tenim les ulleres??? doncs ara anem al vídeo en 3D que al tractar-se de tecnologia 'punta' no la podem 'penjar' a la web, sembla ser que es tracta d'un problema d'incompatibilitat d'arxius amb el youtube... així que us haureu de conformar en entrar en aquest link per a veure'l: http://www.wired.com/entertainment/music/news/2008/04/bjork_wanderlust_3d_video

·

Què? us fa una mandra soberana fer les ulleres i tal i tal i tal ??... doncs aquí està la versió 2D... com veieu, es tracta d'un vídeo 100% Björk: mites, elements, natura...

·

LOST ASTRONAUT

·

A principis de novembre l'acció artística catalana va ser notícia a New York City, tenint com a representant a l'artista barcelonesa Alicia Framis, dins de la tercera Biennal d'Arts Visuals i Performances.

·

A la performance 'Los Astronaut' (peça centra de la Biennal), la sr. Framis es va passejar durant 15 dies per la ciutat dels gratacels vestida d'astronauta com a homenatge a les dones que a les dècades dels '60 i '70 dels segle XX van ser excloses de l'aventura lunar. Vestida amb un tratge espacial rus de 1973 es va passejar per Grand Central o l'aeroport John F. Kennedy. Aquest passeig va anar acompanyat d'una selecció de maquetes de vivendes lunars exposades fins ahir 22/11/09 a l'APF LAB de Nova York.

·

L'artista ja està treballant en la continuació d'aquesta acció en una segona part del projecte, que s'anomenarà 'Proyecto Lunar', en el que l'artista imagina com serà la molt propera vida lunar; segons l'artista, la vida a l'espai serà en '360 graus', per la ingravidesa, això signifcarà l'eliminació de la sola de la sabata o les escales a les escales ... això "serà un simple element decoratiu i símbol de nostàlgia de la vida a la Terra", diu l'artista.

·

Aquí teniu a la sr. Framis passejant per Nova York (per veure'l cliqueu aquí).

·

·

ATIC 2a, LES JORNADES D'ATICTES

·

Atictes és una associació de les Terres de l'Ebre que, utilitzant les seves pròpies paraules, va nèixer amb unes intenions molt clares...

·

"Vivim en una societat consumista cada cop més orientada a les masses i on sovint no existeixen les persones, sinó un grapat de xifres a analitzar.
Per lluitar contra aquesta problemàtica neix Atictes , la xarxa social per compatir. Hi ha qui diu que s’estan perdent valors clàssics com són el compromís, la generositat o el treball en equip. Gràcies a l’evolució social i tecnològica estan desapareixent els analfabets (aquelles persones que no saben llegir i escriure), però ens trobem amb un nou model d’analfabetisme: l’analfabetisme digital (o tecnològic), que consisteix en no disposar dels mitjans ni coneixements necessaris per fer servir eines tecnològiques ni mitjans de comunicació tals com la Internet, la qual cosa provoca el que s’anomena “fractura digital”.Atictes és l’acrònim de “Amics i Amigues de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació”. Es tracta d’una associació sense ànim de lucre sorgida de l’evolució d’Internautes d’Amposta (IIA), que advoca – com la seva antecessora – per la promoció de les TIC."

Amb aquests objectius -aproximar les TIC als àmbits més quotidians i domèstics- Atictes -des del seu naixement-, no ha parat de realitzar activitats... amb el projecte Àtic 2a. porten 6 anys organitzant les Jornades sobre Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Les VI Jornades es realitzaran els dies 28 i 29 de novembre... i són tan xulos que s'atreveixen a fer-ho simultàniament en 3 seus (Tortosa, Tarragona i Cornellà de Llobregat) i ho podren seguir totalment 'on line' (flipeu! això és Matrix!). Si voleu conèixer el programa, cliqueu: 28/11/09 i 29/11/09. Ja tardeu ens inscriure-vos!! cliqueu aquí!!

·

Aquest any el tema que ens proposen és: 'Internet mòbil'.

·

I què és internet mòbil? ¿I tú me lo preguntas? Internet mòbil, ¡eres tú! Estem envoltats d'internet mòbil, més del que us penseu!!!

·

Aquí -un xic molt majo!- ens explica què és Internet Mòbil i ens demana que li fem una vídeo-resposta... entre tots/es els que contestin sortejaran un espai web + domini gratis per un any... a què espereu ??!!!

(per veure el vídeo de Jesús cliqueu aquí)

I jo, que sóc un xicot molt voluntariós, he fet una vídeo resposta.... aquí la teniu!!

(per veure el vídeo del Ciutadà K cliqueu aquí)

SR. AUGUST COPPOLA

(1934-2009)

·

Fa uns dies moria un dels membres il·lustres de la família Coppola, potser no era dels més visibles públicament, però sí que es tractava d'un dels puntals creatius de la família. En paraules de Francis Ford Coppola: "Él sí que era la estrella de la familia, y muchas de las cosas que hice fueron para imitarle".

·

Volia ser metge però acabà com a professor de literatura i decà del departament d'Arts Creatives en la Universitat Estatal de San Francisco. Tenia 75 anys.

·

El 'clan' Coppola és tot un clan, no és estrany que el seu membre més famós (el director Francis) s'hagi especialitzat en els seus films en el tema de la família ja que la seva, és molta família!!!. El pare del clan, Carmine (compositor d'algunes BSO de Francis) va tenir 3 fills: Talia (més coneguda com a Talia Shire, recordeu-la com a la mare del clan Corleone), Francis i August... aquest és, doncs, el tiet de Sofia Coppola (directora de Lost in traslation). El sr. August és el pare de Christopher, Marc i Nicolas Cage (sí, sí, el dels pelucons impossibles i expressió hieràtica).

·

En la darrera peli de Francis Ford Coppola (Tetro) hi ha molts apunts autobiogràfics... i en els dos germans protagonistes hi ha molt de Francis i August ...

·

LA OSCURIDAD ERA TOTAL...

"La oscuridad era total, no había luz en las habitaciones la mayor parte del tiempo. Me tuvieron colgado durante dos días. Se me hincharon las piernas. Se me entumecieron las muñecas y las manos. Había una música a todo volumen, Slim Shady y Dr. Dre durante 20 días. Luego cambiaron a unas horribles carcajadas de fantasmas y sonidos de Halloween. En una ocasión, me encadenaron a una barandilla durante dos semanas. La CIA se ocupaba de la gente, yo incluido, día y noche. Muchos enloquecieron. Oía cómo golpeaban la cabeza contra las paredes y las puertas, gritando a pleno pulmón"

·

Binyam Mohamed,

7 anys empressonat il·legalment a Guantánamo

(aparegut a Culturas-La Vanguardia, 04/11/09)

http://www.reprieve.org/

3··

Ells ens protegeixen, però,

qui ens protegeix d'ells ???

·

PROLEG 'ANTICHRIST'

·

Sabeu quan un director de cinema arriba a la categoria de mestre?? ... quan es capaç de filmar un principi de pel·lícula com el que us adjunto tot seguit ... el pròleg d'Antichrist (Lars von Trier, 2009) és impressionant ... pugin el volum i gaudeixin ...

·

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

··

·

D'ACADEMIA (5): SR. BAJTIN & SR. VYGOTSKI

Avui tenim bones notícies en aquesta secció que sé que és la il·lusió dels i les que alguna vegada 'paseu' per aquí ... que sou poquets/es, però estupendos/es!!! Em consta, em consta, que la secció 'd'Acadèmia' és la preferida de tothom !!! ( :P )

Tal dia com avui van nèixer dos dels responsables del 'gir lingüístic' que es visqué a finals del segle XX en el món acadèmic de les humanitats: els sòcio-construccionismes, l'anàlisis del discurs, la deconstrucció, la transdisciplinarïetat.... Els sr. Vygotski (1896) i el sr. Bajtin (1895) són còmplices de tot allò i, curiosament, van nèixer el mateix dia -avui!- però amb un any de diferència.
·

Bajtin (o Bakhtin) va nèixer a Oryol (rodalies de Moscou) en una família aristocràtica en decadència. Va estudiar Filosofia i Lletres, essent el seu punt fort la filosofia alemanya. Va treballar com a mestre d'escola. De sempre s'havia interessat pel paper de la llengua i la literatura, unint-se a d'altres estudiosos crearen el 'Cercle de Bajtin'. Va treballar com a professor de literatura... però acusat de 'pràctica religiosa' (no oblidem que parlem de la Rússia comunista) fou acomiadat i entrà a l'Institut Històric proporcionant servei de consultoria per a la Casa Editorial de l'Estat. Allà publicà les seves obres sobre formalisme en els estudis literaris.

El sentencien a ser deportat a Sibèria però per qüestions de salut -només- l'exilien a Kazajistán... això li permetè dedicar-se de valent a l'escriptura (és el que té estar exiliat!), per exemple, El discurso en la novela. Va morir el 07/03/1975 fruit d'una malaltia òssia .

Ell és l'instigador de la translingüística, és a dir, de determinar l'enunciat (i no les paraules) com a unitat d'anàlisis, i ressaltar el context com a peça clau en la comunicació. Ell exposà que la significació depén de les éssers socials que hi interevenen, no del mot en si; que els mots tenen una intencionalitat no són neutres; ell parlà de la polifonia del discurs, i de que el 'jo' sempre és social mai individual, tot escrit és hipertextual... tot el llenguatge és social per definició, encaixat en una societat, en una classe social... tot llenguatge és ideològic!

En Bajtin són decisius mots com: polifonia, dialogisme, intertexualitat, génere discursiu ...

El seu treball ens arribà quan va morir, en el 1975.

I l'obra que us recomano especialment és El método formal en los estudios literarios (1928).

L'altre acadèmic que nasqué un dia com avui, fou Lev Semiónovich Vygotski, nasquè a Orsha (Rússia, actualment Bielorrússia) en una família jueva de 7 germans. El seu primer interés fou el teatre, després la medicina, després les lleis ... i es llicencià en aquestes dues darreres coses a la Universitat de Moscou. Es decantà cap a la psicologia i es vinculà a agrupacions polítiques, ensenyant llengua, literatura i piscologia als obrers. El 1919 contrau tuberculosis. Entrà a treballar a l'Institut de Psicologia de Moscou i crea un equip de treball sobre infància amb disminucions psíquiques i sordmuts.

·

Els seus radicals postulats apunten a que l'infant es desenvolupa en termes d'interacció social, és a dir, no disposa d'estructures innatesque van madurant (com apuntaven la gran majoria d'acadèmics) sinó que és l'entorn cultural el que el conforma... sobretot, amb el llenguatge. La figura de l''Altre' en Vygotski és crucial. "El pensamiento verbal no es una forma innata, natural de la conducta pero está determinado por un proceso histórico-cultural y tiene propiedades específicas y leyes que no pueden ser halladas en las formas naturales del pensamiento y la palabra" (Pensamiento y lenguaje, cap. IV)

El sr. Vygotski va morir l'any 1934 i molts el consideren el 'Mozart de la psicologia' per tot el que fou capaç de fer en tan poc temps de vida.

El seu treball ens arribà molt anys després de la seva mort, ens els '60 del segle XX.

L'obra que us recomano especialment és Pensamiento y Lenguaje (1934).

Nascuts un dia com avui ens portaren de Rússia plantejaments acadèmics que apuntem cap a la construcció social de la realitat mitjançant el llenguatge, que ens parlen de que la peça clau per a entendre el que ens envolata no és l'individu sinó l'interacció social, l'imaginari social.

Ells s'encarregaren de fer-nos veure que el LLENGUATGE és LA peça imprescindible en tota relació social... amb ELL creixem, ens desenvolupem, construim, marginem, treballem, rebutgem, lluitem... amb el lleguantge construim la realitat !!! (i aquesta idea és, realment, revolucionària!!!)

·

LLOCS QUE NO EXISTEIXEN (GOOGLE EARTH 1.0)

A la Fundació Suñol -espai Nivell Zero- (Barcelona) podem veure l'exposició Llocs que no existeixen (Google Earth 1.0). Es tracta d'una interessant proposta d'Isaki Lacuesta (l'aplaudit director de cinema de Cravan vs. Cravan o La Leyenda del Tiempo) i Isa Campos (junts van dirigir i presentar Los Condenados al Festival de Sant Sebastià d'aquest any, amb molt bona crítica) al voltant de l'aplicació Google Earth i el que aquest ens mostra quan busquem un espai geogràfic en el nostre PC.

Es tracta d'un seguit de retrats i filmacions d'espais reals però que no es poden veure en el Google Earth, ja que els amaguen: es tracten de llocs 'protegits' per alguna raó (instal·lacions militars, camps d'entrenament, edificis governamentals, platges nudistes...)

Els autors ens mostren de forma simultània allò que veure'm en el PC gràcies al Google Earth i allò que 'realment' veuríem si anéssim per la carretera... Mitjançant aquest contrats entre llocs reals d'Espanya, Equador i Rússia i la visió manipulada, modificada que ens ofereix el Google Earth ... els autors reivindiquen, doncs, la necessitat de tornar a l'accés a la informació a peu de terra, sense intermediaris.

La qüestió que més m'interessa d'aquesta exposició és la capacitat de qüestionar allò que donem com a cert, el Google s'està transformant en 'la' informació, està ocupant el lloc que fa uns anys ocupava la tele ("si ho diu la tele és que és veritat", recordeu?)... Lacuesta/Campos no són els primers (ni els últims) que ens alerten de que allò que diu Google està filtrat, decidit, encaminat, supervisat ... no és ingenu, no és atzarós, no és apolític... té intencionalitat, té direcció.

Així que, si us interessa, podeu veure Llocs que no existeixen (Google Earth 1.0) fins al 28 de novembre.

CAPITALISMO 1712-2010

·

(aquesta acció artística és del col·lectiu PSJM, format per Pablo San José (Mieres, 1969) i Cynthia Viera (Las Palmas, 1973).... uns artistes provocadors com pocs! Aquesta acció l'han instal·lat, de moment, en els carrers de Cuenca, però molt probablement s'escamparà per la península .... a mi, m'ha encantat!)

DE VIDA (11): PSICOLOGIA-UAB (1992-1996)

(Sopar fi de carrera... Barcelona, 1996)
·

El Ciutadà K demà es pegarà una volteta amb la màquina del temps ... demà toca dinar amb les 'compis de la uni', la penya de Psicologia 1992-1996 es retrobarà després 13 anys !!!

Tantes hores de classe, tantes converses profundes i lleugeres al menjador de la facultat, tants cafès, tants apunts, tants grups de pràctiques, tantes fotocòpies comprades(moltes, eh?), tants cafès, tantes imitacions dels professors/es, tantes discussions engrescades, tants exàmens tipus test, tants cafès, tants articles buscats a les revistes de la Biblioteca, tants dies de pluja agafant l'autobús, tants dies de sol a la gespa del campus,... tantes coses!!!

I ens abraçarem, i ens petonejarem, i ens explicarem la vida, TOTA !!!... i quan estarem dinant... ens envaïrà un sentiment de nostàlgia que emplenarà tot el restaurant del campus i sortirà per la finestra i arribarà fins a la porta de la facultat... i com un ressó ens recordarà allò que fòrem i el bé que estem ara!!! i és que estem 'estupendos' !!!!

Sí, amic i amigues, fa il·lusió !!! molta !!!

·

Esther, Àngels, Lourdes, Marta, Cristina i Eva... ens veiem demà !!!

·

I'M YOURS

·
Sí, ja ho sé, ja ho sé, és una cançó que està caducada, és de la 'temporada passada' ... però hi ha cançons que se t'enganxen quan menys t'ho esperes, sense avisar ... se t'arrapen i no et deixen durant un dies i et diuen coses a l'orella i t'escampen el seu ritme per tot el cos ... això m'està passant amb la cançó I'm yours del Jason Mraz... aquest jove té un estil una mica sobat, hortera, fins i tot... però si som sincers amb nosaltres mateixos hem de reconèixer que l'oïda musical a voltes no entén d'horterismes....
·
Aquí teniu el vídeo oficial i el vídeo amb la cançó subtitolada....
·

BONA CANÇÓ PER COMENÇAR EL MATÍ DE DIVENDRES !!!!

·JA ES DIVENDRES !!!

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

Serà que estic content ...

llegiu la lletra, llegiu ... ai ... sóc teu, tot teu ... mmmmmhhh

·

·

(per veure el vídeo cliqueu aquí)

·

"LAS BUENAS NOTAS POR SI SOLAS FORMAN MALAS PERSONAS"

Entrevista a Ken Blanchard, pioner del 'management'.... m'agrada tot el que ens diu!!!!

·

- Sufrimos a Maddoff, y otros como él y aun padecemos la avaricia de Wall Street y la banca, donde los poseedores de los mejores expedientes académicos están pagándose sueldos increíbles con nuestro impuestos...

- ...

- ... 'Si no nos pagamos estos bonus millonarios -argumentan-, los mejores se van a otros bancos y países...'. Pero ¡por Dios santo!: ¿cuánto hay que pagarle a un banquero para que se sienta bien retribuido?.

- ...

- ¿Cuánto tiene que cobrar un gestor o un político para no tener la tentación de robar?.

- Robar no es algo nuevo precisamente.

- No, pero lo que sí es nuevo y preocupante es que todo nuestro sistema se fundamente en el fomento de la avaricia sin límites.

- Tampoco la avaricia es novedad.

- Pero antes se acumulaba para invertir y crear empleo -por eso los demás contribuíamos-, pero ahora se acumula sin ninguna relación con la economía productiva.

- ¿Por qué?

- Porque nuestro sistema -desde preescolar hasta la jubilación- nos está educando para que confundamos nuestra autoestima con nuestros resultados. Y forma acumuladores compulsivos obsesionados con lograr resultados cuantificables: sueldo, cargo, méritos, carrera, bienes, coches, pisos... Esos números les dan la medida de su autoestima: creen que sólo son queridos en la medida en que consiguen esas cantidades de poder y dinero.

- ¿No ha sido siempre así?

- Todo el sistema educativo se ha transformado en un máquina de calificar, seleccionar, segregar, categorizar, dar notas ... Educar se ha reducido a hacer la selección de personal desde la cuna hasta el despacho de jefe. Y por el camino quedan los perdedores.

- Tampoco me parece tan novedoso.

- Es una perversión qe nos condena a la obsesión de acumular y a la infelicidad. Así siempre necesitamos acumular más porque nos sentimos cada vez menos.

- Tendemos a confundir valor y precio.

- Se inculca la necedad cuantificadora: ha habido varias generaciones de obsesos por los resultados desde el parvulario.

- ¿Del parvulario a Wall Street?

- ¿Hay algo más egoísta que un bebé?¿Hay alguien más centrado en sí mismo que un preescolar?¿Y sabes por qué?

- ¿...?

- Porque no se nace generoso: la generosidad se aprende, y no la estamos enseñando. Al contrario, enseñamos que sólo te vamos a querer -desde papá hasta el jefe- en la medida de lo que consigas puntuar, obtener, mandar...

- Pues dependerá de cada colegio...

- Esa obsesión conduce desde el aula con sus notas trimestrales hasta la obsesión empresarial por la presentación en bolsa de las cuentas trimestrales de resultados: un cortoplacismo que desincentiva la inversión a largo plazo, la que crea riqueza duradera y creciente.

- No sé si veo la relación...

- Todos los niños quieren aprender hasta que les empiezas a poner notas: los que suspenden acaban odiando el cole: ¿por qué clasificar a las personas por sus resultados desde la cuna? Esa es la receta segura para la avaricia y luego la desdicha: de los que suspenden y de los que acaban en Wall Street.

- ¿Acaso no haría usted exámenes ni presentaría resultados empresariales?

- No me obsesionaría con ellos, porque sólo son un medio: no un fin. Los Maddoff del mundo son esclavos de esa mentalidad: vales lo que consigues y todo vale para conseguirlo. Millones de padres niegan el cariño a los hijos que llegan con malas notas...

- ¿Qué haría usted?¿Darles una fiesta?

- Si amo a mi hijo, separaré claramente mi amor por él de sus resltados escolares. Mi amor es incondicional: amamos a las personas porque son únicas y son ellas y después está lo que tienen, saben o pueden hacer.

- Así usted incentiva la mediocridad.

- Si sólo amo al hijo en la medida en que trae buenas notas o mete goles, le haré esclavo de los resultados: siempre necesitará más dinero, más poder y más triunfo para estar satisfecho consigo mismo. Cada día saldrá a la calle en busca de su mayor dosis de resultados. Y si no los logra por las buenas, es posible que lo intente por las malas.

- ¿Qué prefiere: tener un médico educado con exigencia y resultados o con mucho amor y ninguna exigencia?

- Un médico obsesionado con los resultados y su carrera tendrá la tentación de utilizar a sus pacientes para acumular dinero o méritos. Será mal médico, porque el paciente debe ser el fin y no el medio de toda medicina. Cualquier profesional cuya autoestima no dependa tan sólo de acumular dinero o medallas acabará haciéndolo mejor.

- Vivirá menos estresado seguro.

- Tendrá la oportunidad de no depender de la acumulación cuantificable para medir y gozar de su propia autoestima: sólo así podrá ejercer su profesión convirtiendo a sus clientes en fines y no en medios.

- Si no hay nota, ¿para qué esforzarse?

- Se esforzará si sabe que es un ser humano al que se le ama porque es él y con esa confianza podrá ser generoso y devolver ese amor a los demás sin exprimirlos para obtener más resultados con que conquistar su admiración, que él confunde con ese cariño que se le escapa... Esa es la diferencia entre el líder que sirve y el líder que se sirve de los demás.

Entrevista de Lluís Amiguet

La Contra, La Vanguardia 21/10/09

·

MAIOL FA 3 ANYS !!!

Avui és l'aniversari

d'aquest petit taaaaaan guapo !!!!

(Ai, amor de pare !!!)

3 anys !!!

·

EL HOMBRE QUE OCULTA SU PASADO

·

Si haguessin més cançons com aquesta ...

Si -el més important!- tothom es cregués, assumís i reflexionés sobre el que en ella es diu...

·

No caldria que ningú/na hagués d'amagar el seu pasat, ni parlar dels seus orígens amb la boca petita, ni renunciar a la seva cultura, ni deixar d'escoltar el valuós so del seu idioma, un idioma que estima perquè és el seu ...

Si haguessin més cançons com aquesta ...

Tots i totes seríem més persones amb els nouvinguts; i podrien escoltar el seu nom acompanyat de paraules amigues; i rebrien acolliment, calidesa, empatia... i, també, rebrien el missatge positiu de que no ens molesten i que podem aprendre coses de TOTHOM...

Ai, si haguessin més cançons com aquesta !!!!...

·

EL HOMBRE QUE OCULTA SU PASADO

Hace años que no escucha su nombre en la voz de su madre,

que ha borrado su pasado,

como borra la mar las huellas de las aves.

Ha arrojado los mapas del regreso al agua de la tarde,

vino a dejar la fuerza de sus manos en la luz de otra tierra,

a vivir rodeado de ciudades extrañas y palabras ajenas,

sólo habla de ojos triste, de mujeres tristes,

como la lluvia triste sobre ríos de arena.

·

Sólo habla de que hay lobos en los bosques de Ucrania

Hace años que no escucha su nombre con sonidos amigos,

las aldeas sin nadie han dejado en su rostro paisajes doloridos,

las aldeas sin niños han dejado su infancia sepultada en olvidos.

·

Javier Álvarez/Pablo Guerrero

del disc Guerrero Álvarez.

···

ON VIUEN ELS MONSTRES

·

WHERE THE WILD THINGS ARE: Així s'anomena la nova i -esperadíssima!!!- pel·lícula d'Spike Jonze ... el 'moderno' del senyor Jonze.

·

El sr. Jonze -realment es diu Adam Spiegel- i va nèixer el 1969 i és polivalent: ha fet d'actor, productor, guionista... i director en 2 ocassions, en l'espectacular -per original!- Cómo ser John Malkovich (1999) i la rara -pel seu cripticisme!- Adaptation (El Ladrón de Orquídeas)(2002) amb Charlie Kaufman (el guionista més 'raro' d'USA i, jo diria, que del món). El sr. Jonze també fou co-creador de la tonteria surreal de Jackass. I el seu punt fort -fins ara- han estat els vídeoclips per a grups com: Sonic Youth, Weezer, R.E.M., Chemical Brothers, Björk (entre d'altres, la meravella de 'It's Oh so quiet'), Fatboy Slim, ...

·

El 1999 Spike Jonze es va casar amb Sofia Coppola... eren la parella de la postmodernitat cinematogràfica... però es van divorciar el 2003 (¡Dios los cría...!).

·

Les expectatives dipositades en l'Spike Jonze són molt altes (compartint club amb Michel Gondry) però el seus treballs com a director es fan esperar molt, massa!! ... per fi, ens arriba 'Where the Wild Things are', adaptació d'un llibre infantil clàssic de 1963 de Maurice Sendak que ja ha estat curt d'animació, opera i, fins i tot, vídeo-joc... i ara, cinema !!!.

(si voleu veure el vídeo cliqueu aquí)

HI HA UNES GANETES !!!!

PERQUÈ VET AQUÍ...

·

Perquè vet aquí que aviat serà septuagenari aquest segle que era el nostre, aquest segle que jo vaig conèixer, fills meus, quan era el més jove dels segles, quan encara era ben nou i ho volia canviar tot, aquest segle que volia esborrar totes les injustícies i totes les estupideses de tots els altres segles. Que n'haurà fer de soroll, aquest segle que era el nostre, que havíem estimat tant com a nostre que era; sorollo i furor, vet-ho aquí ¡quantes grans revolucions, quantes grans guerres, totes per la justícia i la felicitat de la humanitat futura! I ara mireu-vos-el, ben aviat septuagenari, aquest segle paranoic, i ben aviat ja no serà sinó un segle agonitzant i després un segle mort i damunt la seva carronya s'aniran deposant altres segles innombrables com al fons de l'oceà es deposa el fang al llarg dels mil·lenaris ¿i qui es recordarà del nostre segle? Quantes vegades, després d'ell, un altre segle brandarà així mateix les campanes a tot vol contra tots els segles anteriors anunciant que el 'jour de gloire' ha arribat per fi, sempre sempre sempre el 'jour de gloire' però el que arriba sempre, fills meus, és la repugnant carnisseria, Robespierre i Napoleó, Hitler i Stalin, la guillotina o la cambra de gas, els camps de concentració, un oceà de sang i de merda...

·

Joan Sales (1956:719)

Incerta Glòria, 1968

·

SR. JOSE LUIS LOPEZ VAZQUEZ

(1922-2009)

Ai, sí, aquesta setmana ha estat una setmana de desaparicions vàries, eh? ja ho diuen que la mort se'ns emporta de 3 en 3 ...

Un dels il·lustres membres de la 'família de còmics d'Espanya' (ara em recordo a la nostra Pe i al nostre Ja -de Bardem, dic!-) ens ha deixat.... aquell bigoti, aquells ulls i aquella calba no oferien confussió, el sr. López Vázquez era únic !!!.

José Luís López Vázquez -nascut 11/03 de 1922- era fill de modista i funcionari de Justícia, aquest, abadonà la família al poc de nèixer ell. La seva educació familiar vingué de la seva mare, el seu tiet i la seva àvia ... no em direu que aquest inici de vida no sembla ja una de les tantes pel·lícules que protagonitzà!!!

El sr. López Vázquez abans d'arribar a ser 'el señorito' preferit de la (gran) Gracita Morales (¡y las que tienen que servirrrrrrrr!) va estudiar -a més d'actor- per a escenògraf i figurinista, exercint en els anys '50 i '60 del segle passat i també fent d'adjunt de direcció en algun film... els seus inicis professionals, són doncs, darrera de la càmara... el 1946 debutà com a actor en el teatre i el 1951 en el cinema.

Els seus inicis foren bàsicament còmics, però a partir dels '60 amplià registres cap al drama... la seva activitat interpretativa era força frenètica i simultanejava diversos rodatges, es tractava del 'còmic de moda' i no podia baixar el ritme!! el 1971 arribà a participà en 11 films!!!. Va treballar amb la plana major de l''spanish directors': José María Forqué, Pedro Lazaga, Mariano Ozores, Carlos Saura, Pedro Olea, Antonio Mercero, Mario Camus, ... i, sobretot, Luis Garcia Berlanga.

Al sr. López Vázquez, el mateix George Cukor li va oferir un paper a Viajes con mi tía (1972) i el va temptar per a marxar a Hollywood... però preferí quedar-se i fer país!

He de reconèixer que a mi, aquest senyor, fa uns anys em despertava antipatia, suposo que perquè representava aquell tipus de cinema 'españolero', passat de moda i masclista... però el temps i la cinefàgia ha posat les coses al seu lloc i s'ha de reconèixer la importància de films en els que participà, com: Los jueves, milagro (1957), El pisito (1959), El Cochecito (1960), Plácido (1961), La gran familia (1962), Atraco a las tres (9 El Verdugo (1963), La Escopeta nacional (1978) ... el saber popular ens diu que 'tots els morts són bons', no voldria pecar jo d'irrespectuós, però al senyor López Vázquez, a nivell personal, sempre el va envoltar un núvol de comentaris que si era malcarat, econòmicament agarrat i excessivament auster... el sector hostaler de Peñiscola patia aquests trets de personaliat...

·

En quant a pel·lícules jo en destacaria, sobretot, sobretot, 2 treballs:

• La Cabina (1972) d'Antonio Mercero (un gran professional però qui havia de dir que després faria infumables com Farmacia de Guardia) amb guió de José Luís Garci, entre altres.... va guanyar un premi Emmy.
• Mi querida señorita (1972), el seu paper de transvestit és de treure's el barret... per a mi, el millor paper de la seva vida!!

...El sr. López Vázquez ens deixà als 87 anys...

Aquí us deixo La Cabina en 4 parts per a tots/es que no l'heu vist mai i per a recordar-la els/les que sí ho heu fet.

(per a veure el vídeos: part 1, part 2, part 3, part 4)

·

PIXAR

·Las empresas más innovadoras, atrevidas y rentables de los últimpos tiempos -el cuarteto formado por Hewlett-Packard, Microsoft, Apple y Google- tienen algo en común todas nacieron en una especie de pesebre posmoderno, es decir, en un garaje. Tras colaborar con George Lucas en La Guerra de las Galaxias, John Lasseter, un auténtico virtuoso de los dibujos animados digitales, parió Pixar Animation Studios en su garaje, y a base de mucho trabajo logró que su criatura tocara en el quinteto garajero.

¿De dónde sacó el nombre Pixar, que a primera vista parece el infinitivo de un nuevo verbo en español? (Existe este verbo en catalán, pero significa mear). Pues resulta que Lasstere lo acuñó a modo de verbo derivado del sustantivo píxel. La RAE define un píxel (también se puede escribir sin tilde) como el 'elemento más pequeño de los que componen una imagen digital)'. Los diseñadores victorianos redujeron picture (dibujo, foto) a un escueto pic cuyo plural era pics o pixs. El neologismo píxel és la combinación de picture (pic) y element (el). Pero dada l genialidad de Lasseter a la hora de crear memorables personajes en sus largometrajes, no hay que descartar que se inspirara también en Pixie (duendecillo), nombre de un famoso ratón de la época predigital.

Lo que realmente puso Pixar en el mapa fue el éxito de Toy Story (1995), seguido de Bichos, Buscando a Nemo, Ratatouille o Up.

John W. Wilkinson

Globish al Magazine

de La Vanguardia 25/10/09

·

SR. PEDRO REYES (...a Isaac) (PART 4)

ADIEU, MONSIEUR LEVI-STRAUSS

El dissabte passat, el sr. Levi-Strauss, va morir. A casa seva. A París. La notícia s'ha filtrat més tard per desig de la família, que no volien transformar-ho en quelcom excessivament mediàtic....
·

L'any passat a can Ciutadà K vem felicitar-li els 100 anys... perquè el sr. Lévi-Strauss, amics i amigues, és important, molt important! Es tracta del pare de l'antropologia moderna i peça imprescindible de la filosofia del segle XX, co-responsable del gir lingüístic que caracteritza el món acadèmic dels darrers temps.

·

.. a punt va estar d'arribar als 101, el 28 de novembre els hagués fet!!!

·

Es curiós que un dels darrers 'estructuralistes' hagi sobreviscut a quasibé tots els 'post-estructuralistes' (Foucault, Derrida...), just en un moment en el que el pèndol torna cap a valors 'moderns', menys relativistes ... més 'Levi-Straussians'.

·

Fou el filòsof que dinamità els plantejaments colonialistes i neo-colonialistes, que ens explicà que ningú/na és més que ningú/na, que fins i tot aquells que anomenem 'salvatges' tenen un lògica pròpia, ni millor ni pitjor que la nostra... ara, que ens refererim als altres com a 'negrets' o 'morets', reductes lingüístics de postures colonialistícament paternalistes... ell, ens demostrà la invalidesa d'aquests plantejaments. Si ens animéssim a fer-li cas el món seria menys xenòfob, menys racista.... segur!!

·

Per a conèixer al sr. Lévi-Strauss el millor que podem fer és llegir-lo, i de lectura obligatòria (es llegeix com si fos una novel·la) és Tristos Tròpics (de 1955 i tan vàlida!!!)

... bon voyage monsieur Lévi-Strauss... bon voyage....

AHORA ELLA LLEVABA...

·

Ahora ella llevaba vestidos más ligeros o al menos más claros y bajaba por la calle, en la que, como si fuese primavera, delante de las estrechas tiendas intercaladas entre las vastas fachadas de los antiguos palacetes aristocráticos, en el tejadillo de la vendedora, de mantequilla, fruta y verduras, había ya persianas de protección contra el sol. Yo me decía que la mujer a la que veía de lejos caminar, abrir su sombrilla, cruzar la calle, era, a juicio de los entendidos, la mayor cultivadora actual del arte de esos movimientos para hacer con ellos algo delicioso. Entretanto avanzaba: desconocedor de esa difusa reputación, su cuerpo estrecho, refractario y que nada había asimilado de aquello, iba oblicuamente ceñido bajo su chal de sura violeta; sus huraños y claros ojos miraban, distraídos hacia delante y tal vez me hubieran visto; se mordía la comisura de los labios; yo la veía alzarse el manguito, dar limosna a un pobre, comprar un ramo de violetas a una florista, con la misma curiosidad que habría sentido al mirar a un gran pintor dar pinceladas y, cuando, una vez que llegaba a mi altura, me hacía un saludo, al que añadía a veces una ligera sonrisa, era como si hubiese ejecutado para mí -añadiendo una dedicatoria- una aguada insuperable. Cada uno de sus vestidos me parecía como un ambiente natural, necesario, como la proyección de un aspecto particular de su alma. Una de aquellas mañanas de Cuaresma, en que iba ella a almorzar en la ciudad, la vi con un vestido de un terciopelo rojo claro, ligeramente escotado. El rostro de la Sra. de Guermantes parecía pensativo bajo su rubio pelo. Yo estaba menos triste que de costumbre, porque la melancolía de su expresión, el enclaustramiento -por decirlo así- que la violencia del color interponía entre el resto del mundo y ella, le daban un aspecto desdichado y solitario que me tranquilizaba. Aquel vestido me parecía la materialización en torno a ella de los rayos escarlatas de un corazón que yo no conocía y tal vez habría podido consolar; refugiado en la luz mística de la tela de olas suaves, me recordaba a una santade las primeras eras cristinas. Entonces sentía vergüenza de infligir con mi vista aquel martirio. "Pero, a fin de cuentas, la calle es de todos"

Marcel Proust (1908-1922)

En busca del tiempo perdido.

3. La parte de Guermantes

··

SR. MIGUEL TRILLO

·
El sr. Trillo fou un dels fotògrafs imprescindibles de l'anomenada 'Movida marileña'. Nascut a Jimena de la Frontera (Càdis) l'any 1953, des dels '70 s'ha dedicat a mostrar-nos la gent jove i els seus estils, la moda, la música ... porta, doncs, 3 dècades explicant-nos quines i com són les tribus urbanes de la península...mods, punkies, siniestros, raperos, heavies. Ara podem veure un recull de 116 fotografies en l'exposició 'Identidades' a la Sala del Canal de Isabel II de Madrid fins al 15 de novembre.

·

Tot i la seva edat, el sr. Trillo és el fotògraf especialista en tribus urbanes que tenim, i les seves imatges ens han expressat l'evolució d'aquestes des de la dictadura fins als nostres dies...

··