PESCANT SERIES DE TV (11): BLACK MIRROR

_

Hauríem de parlar d'una mini-serie, la primera temporada només té 3 episodis. Black Mirror és una producció del Channel 4 de la televisió anglesa estrenada estrenada el desembre de l'any passat. Es va crear amb la intenció de que els episodis tinguessin entitat de forma independent, en paraules de la productora: "cada episodio tiene un tono diferente, un entorno diferente, incluso una realidad diferente, pero todos son acerca de la forma en que vivimos ahora - y la forma en que podríamos estar viviendo en 10 minutos si somos torpes". Aquestes paraules misterioses ens perfilen l'aire de la serie: una actualització de la Dimensió Desconeguda en temps digitals.

 

Charlie Brooker, creador de la serie, ens explica el sentit del títol "espejo negro" (black mirror) del título es lo que usted encontrará en cada muro, en cada escritorio, en la palma de cada mano: la pantalla fría y brillante de un televisor, un monitor, un teléfono inteligente."

 

Només 3 capítols per a parlar-nos del món tecnològic en el que vivim, en el que aplicacions com Facebook, Twitter, Youtube o Whatsapp ens són imprescindibles...

• Capítol 1: El himno nacional
• Capítol 2: 15 millones de méritos
• Capítol 3: Tu historia completa

Si el primer ens situa en la contemporaneïtat els altres dos ens porten a un futur on la presència i control tecnològica encara és més aclaparant que en l'actualitat. Un futur gris, desesperançador on la Humanitat és menys lliure i la tecnologia ens controla. Amb només 3 capítols és una de les séries de televisió més interessant dels darrers temps!

 

A mitjans d'aquest 2012 es va anunciar que hi hauria una segona temporada.

 

 

L'UNIVERS POP DEL SR. CARLOS PAZOS

_

 

__Feia temps que volia parlar del sr. Carlos Pazos. No es traca d'un artista de masses. Per ell marcà la meva joventut: les seves obres i instal·lacions arrebatadorament poperes, kitschs i, en alguns moments, petardes em fèu descobrir un 'art' diferent del que coneixia en aquell moment. El sr. Pazos és un artista inquiet i imparable. L'exposició Un elefante en el Limbo al Centre d'Art Santa Mònica de 1993 fou de les que et marquen.

 

Nascut a Barcelona l'any 1949 inicialment va estudiar arquitectura per a decantar-se cap al disseny. La seva primera exposició data del 1969 a l'Ateneu Barcelonès des de llavors les seves obres s'han vist al MACBA, al Reina Sofía, al Georges Pompidou, a la Joan Prats Gallery de Nova York... els seus treballs han viatjat a Alacant, Saragossa, Itàlia, Santiago de Compostela, Tenerife, Palma de Mallorca, Madrid, Sevilla, Brusel·les, Girona, Amsterdam, València, Eivissa, Vitòria, Lleida, Boston, Frankfurt, Chicago, Gijón, Segovia, ... I ha decorat molts cops la Vinçon de Barcelona.

 

El sr. Carlos Pazos va rebre -l'any 2004- el Premi Nacional d'Arts Plàstiques i el 2008 el Premi Nacional d'Arts Visuals.

 

Es un artista irònic, crític, original i provocador. Les seves obres giren sovint al voltant de la infantesa i els temps passats. Acumulador d'objectes, col·leccionista compulsiu, és un gran defensor del collage, de la reutilització perquè segons ell: "crec que continuar emplenant el món de nous objectes i imatges ens atabala i ens impedeix veure el moment". Objectes com: nines vestides de flamenca, guitarres de joguina, boles de discoteca, animals dissecats, tocadiscos de plàstic, l'univers Disney amb Mickey o Bambi, telèfons trencats... la seva és una arqueologia dels souvenirs. 40 anys de treball incansable que rasca l'absurd, allò surreal.

 

Si voleu conèixer una mica més l'univers de Carlos Pazos aquí teniu una entrevista...

 

 

Les fotos són obres de Carlos Pazos i les de 'mickey fet amb menjar'

 forma part de l'obra No juegues con la comida

de la col·laboració de Pazos amb Josep Mª i Martí Baltà.

BOMBA EN LA OPERA

_

 

Toda descote, la platea brilla;
brilla o bulle, es igual, gira y contempla
el do de pecho en la glotis grande
-escenario y telón- vibra, retiembla,
rebota en las paredes, sube en aguas
y anega a todos, a los felicísimos
que piensan mientras tragan, tragan, tragan,
que un bel morir tutta una vita onora.
Agua o música, o no: puro perfume,
y el perfume no ahoga.
Sobreviven, conversan, abanican.
La mano muerta mueve las varillas,
el nácar decorado. "Oh, conde, estalle,
rompa ese peto de su camisola
y no me mire así. Tiemblan mis pechos
como globos de luz..." Petróleo hermoso
o gas hermoso, o, ya electrificados,
globos de luz modernos en la noche.
Noche de ópera azul, o amarillenta,
mientras los caballeros enfrascados
en la dulce emoción de las danseuses
mienten a las condesas sus amores
lánguidamente verdes en la sombra.
Tarde, ¡qué tarde! Ya los terciopelos,
todo granate, sofocados ciñen
esculturales torsos desteñidos,
mientras el escenario ha congregado
a la carne mortal, veraz que canta.
Todos suspensos en la tiple. ¡Cómo!
¿Es la voz?¡Es la bomba!¿Qué se escucha?
Oh, qué dulce petardo allí ha estallado.
Rotos muñecos en los antepalcos.
Carnes mentidas cuelgan en barandas.
Y una cabeza rueda allá en el foso
con espantados ojos. ¡Luces, luces!
Gritos de los muñecos que vacían
su serrín doloroso. ¡Luces, luces!
La gran araña viva se ha apagado.
Algo imita la sangre. Roja corre
por entre pies de trapo. Y una dama
muerta, aún más muerta, con su abrazo alzado
acusa. ¿A quién? La música aún se escucha.
Sigue sonando sola. Nadie la oye,
y un inmenso ataúd boga en lo oscuro.

Vicente Aleixandre (1962)

En un vasto dominio

CEREMONIA, EL NOU DISC DE LA BIEN QUERIDA

_ 

En el 2011 LA BIEN QUERIDA va publicar el seu segon treball (Fiesta) aquest novembre han presentat el tercer: CEREMONIA.

Com sempre melodies enganxoses, lletres originals i properes amb un disc que ens porta més presència electrònica amb ressons de New Order (començant pel títol del disc) o Fraftwerk; i menys sons aflamencats. Sons més foscos i freds, doncs per a un treball que ens permet afirmar que La Bien Querida no són un flor aillada sinó que són un dels grups més interessants de la penínsul·la, un grup inquiet, innovador, creatiu. Ens aporten canvis per a continuar sonant a La Bien querida. Ens agraden!

Encara no tenen vídeo oficial però aquí us deixo el primer single: Arenas Movedizas. Què tal? com us sona?

 

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXXIX )

EVA (2011)

El debut del sr. Kike Maíllo no podia ser més prometedor (amb només 2 curts i la direcció de la modernilla Arrós covat) el seu debut en el llargmetratge ha anat acompanyat de bones crítiques fins aconseguir el premi Goya al director novell. Es tracta d'un film valent, amb una integració dels efectes especials acurada que transmeten naturalitat i, fins i tot, quotidianeïtat. Amb un final un pèl previsible, el film és capaç de transmetre una certa màgia que l'aproxima (guardant les distàncies és clar) a clàssics com Blade Runner o A.I. Inteligencia Artificial. Un solvent Lluís Homar com a robot/majordom eficient, un perdut Daniel Brühl i una encissadora Claudia Vega (Eva) que ens remet a la Natalie Portman de Beautiful Girls. Molt recomanable!

Valoració: Notable alt

EL CABALLERO OSCURO RENACE (2012)

Tancament espectacular de la trilogia Batman del sr. Nolan. Perquè allò realment destacable no és aquest film aillat sinó el pack, les tres, com un tot potent, definitiva revisió de l'home ratpanat. Si el sr. Burton ens va portar l'heroi a la maduresa el sr. Nolan l'ha fet , arribar a cotes èpiques... i aquesta tercer part és la més èpica de les 3. El film mereix moltes entrades d'anàlisi, de fet, mereixeria un post sencer per a ella sola però allò destacable és: d'una banda, com l'actualitat de les revoltes ciutadanes amb el poder econòmic prenen ressó, forma i acció en el film; alguna de les seves imatges podrien format part d'algun telenotícies de fa uns mesos. De l'altra, com encaixa l'estètica i el contingut del film en la trajectòria del sr. Nolan...lligant-la a Memento o Origen. Aquest senyor està aconseguint des de JA ser un nom imprescindible del cinema i provoca que esperem el seu nou film amb ganes ... sigui el que sigui. T'estimem Nolan!

Valoració: Excel·lent

INTOCABLE (2011)

Hem de començar dient que l'èxit i el ressó d'aquest film és desmesurat, però molt, eh? Ni per la història, ni per l'aspecte tècnic es mereix les lloances rebudes. Es tracta d'un film correcte, simpàtic, graciós, sensible... i prou. Podria passar, perfectament, per una tv-movie de dissabte a la tarda: per la seva previsibilitat i cert aire 'nyonya' que no abandona al llarg del metratge. Molt simpàtica l'actuació del negre de la funció i turmentada la del senyor blanc cansat de paternalismes i condescendències per estar en una cadira de rodes. Sí, no us negaré que se'n pot treure valors acertats però no és un pel·lícula d'excel·lent.

Valoració: Bé alt

LA DELICADEZA (2012)

Amb aquest títol i protagonitzada per l'eterna Amelie el film no ens podia oferir res més que el que ens ofereix: un film sensible i delicat, per les situacions que planteja, per la forma com ens mostra el drama -punt d'inflexió- del film i per la relació que mantenen els protagonistes. No us deixeu portar, però, per les aparences no es tracta d'un film sentimentaloide i superficial. L'originalitat en l'estètica del film que ens remet -inevitabement- al cinema del sr. Jeunet, ens mostra una història que podent haver estat nyonya i insufrible ens ofereix claredat, ritme i realisme. A més de regalar-nos una relació d'amor tan impossible com creïble. Una agradable sorpresa!

Valoració: Notable alt

MADAGASCAR 3 (2012)

Les franquícies de dibuixos animats es cremen fàcilment, poques passen d'una segona part imaginativa, i no diguem una tercera!. És el cas d'Ice Age o Shrek que davant d'una bona idea inicial la van esprimint, esprimint a cada nova part fins que ja no en surt res. Shrek és la que  ha sortit més mal parada, Ice Age va tenir un 'baixon' en la 3 que ha sabut recuperar -més o menys- en la 4. Madagascar, la que ens ocupa, ha sabut mantenir un nivell atractiu gràcies a la clara definició dels personatges, després de perdre'ns pel continent africà el protagonistes fan el salt a Europa amb el ventall de possibilitats geogràfiques i d'estereotips que això pot oferir, en passar per: Itàlia, França... Si a això afegim la variable 'circ': la diversió està servida!. No és perfecta però mantè l'interés i el ritme durant tot el metratge. Divertida i festiva!

Valoració: Notable

CARMINA O REVIENTA (2012)

El sr. Paco León dóna un pas endavant en la seva carrera i decideix dirigir una pel·lícula. El LuisMa d'Aida volia deixar clar que era més que un tipus graciós. I ho ha fet amb un treball gens fàcil, hagués pogut aixecar un nou cant al cinema d'humor caspós i superficial tan de l'estil ibèric... però no ho ha fet! Ha apostat per oferir-nos una mena de docu-ficció en el que els apunts biogràfics de la seva família esquitxen tot el guió; fins al punt que la protagonista és la seva mare (una immensa Carmina Barrios) i la seva germana una secundària (cada cop més potent María León). La família León ens ofereix un film homenatge al cinema de barris dels '70 i a la picaresca actualitzada. Film natural, sincer, directe, arriscat ... no és rodó, però és valent i molt digne. Bravo, sr. León!

Valoració: Notable

PROMETHEUS (2012)

Caram! que el director d'Alien s'atrevís a revisitar l'univers que va crear ell mateix ara fa 33 anys era una notícia que creava molta expectativa. Cert que el sr. Ridley Scott després de mites com Blade Runner i Alien no ha estat capaç d'aixecar cap producte amb el mateix ressó i rellevància que aquests clàssics. Li volíem donar un vot de confiança i esperàvem amb ganes l'estrena. Doncs bé, l'estrena va arribar i després de veure el refregit pseudo-filosòfic que ens ha presentat no n'hem quedat gens convençuts: ni tensió, ni misteri, ni terror... res de res. Es tracta d'una divagada sobre on anem i d'on venim adornat amb petits homenatges als films anteriors d'Alien (com l'embaràs, per exemple). Però no aporta absolutament res a l'univers alienià. Una precuela ha de servir per a aportar respostes al film original però Prometheus es dedica a obrir noves preguntes i és que amenacen en fer Prometheus 2, Prometheus 3... i el que és pitjor, el sr. Scott ha declarat que vol re-visitar l'univers Blade Runner. Si us plau, recollim signatures! que no ho faci!

Valoració: Bé alt

TED (2012)

Que el creador de Family Guy o American Dad es passés a la cinema d'imatge real ens feia preveure un producte en la línia: gamberret, irreverent i transgressor. No serem tan negatius i direm que algunes gotes d'allò hi ha, sobretot de la forma com arrenca el film i que ja es trobava resumit en el seu encertat tràiler. Les situacions més divertides, iròniques i estimulants passen en la primera part del film, en l'estreta relació entre el nen (ja peludet) i el seu inseparable osset de peluix  de tota la vida (molt més guarret del que aparenta pel seu aspecte). El problema està en quant -a mitja peli- intervé la variable 'amor', amor entesa de la forma que s'entén en les pel·lícules conegudes com a 'comèdia romàntica'... aquí el producte, l'atenció, l'interés, la gràcia i la xispa cau, cau,  cau fins a punts d'avorriment, rematant-ho amb un final tan convencional com per a recomanar-li als sr. MacFarlen que no en faci cap altra i que es dediqui als dibus. Si no arriba al suspés és pels moments graciosos que vaig passar en la primera mitja hora...

Valoració: suficient

FINS QUAN ??? LLIBERTAT PALESTINA !!!

Més enllà de les ones d'un mar que ens aveïna
et cantem el pervindre, el teu nom el coratge,
el teu nom Palestina.

Més enllà de les ones d'un mar que ens aveïna
et cantem l'esperança, el teu nom és pervindre,
el teu nom Palestina.

(fragments de la canço Palestina de Lluís Llach)

EL ESTILISTA CAPILAR DE SEVILLA

_

Días atrás, en el Teatro de la Zarzuela de Madrid, la mezzosoprano Teresa Berganza presentó un homenaje a la soprano Victoria de los Ángeles, fallecida hace siete años. Además de loar la voz 'maravillosa, llena de belleza y pureza' de la homenajeada, dio su punto de vista sobre los directores de escena de la actualidad. Europa Press recoge sus palabras, que no tienen desperdicio: "A veces me enfado y no voy a la Ópera cuando sale un Fígaro en calzoncillos o una Carmen en bicicleta. Si yo voy al Prado y quiero modernizar un Tintoretto con un rotulador, me llevarían a la cárcel. Entonces, ¿por qué no llevan a la cárcel también a algunos directores de escena?". Queda claro que a la cantante no le caen bien los directores de escena modernillos, esos que a la que pueden visten a caballeros medievales con traje de Prada y corbata de Gianni Versace, amén de colocar una ristra de contenedores de basura de última tecnología como fondo de Madame Butterfly. Berganza está en contra de que se les deje hacer lo que les de la gana en obras 'en las que el autor dejó claro que aquella historia era así porque así era aquel tiempo'. Dijo también que 'ni Victoria de los Ángeles ni Alfred Kraus hubieran aceptado las cosas que vemos ahora, pero me he quedado como muy sola' y añadió que Victoria de los Ángeles 'jamás habría consentido que le pusieran un bikini, la vistieran de mora o con falda escocesa para salir a cantar'.

 

Es comprensible su enfado, pero el ejemplo que Berganza utiliza para trazar un paralelismo con el mundo de la pintura tiene trampa: las pinturas son piezas únicas y, en cambió, una ópera puede repetirse de formas diferentes tantas veces como se quiera, y el texto y la escenografía iniciales no quedan dañados. En cualquier momento puedes volver a los orígenes. En cambio, con los cuadros no resulta tan sencillo. Hará cosa de un mes, un hombre se fue a la Tate Modern de Londres, se acercó a un cuadro de Mark Rothko con un rotulador en la mano y escribió su nombre -Vladimir Umanets- y la frase 'Una posible pieza de amarillismo'. En su defensa hizo constar que no se trataba de una gamberrada, sino que, como impulsor del movimiento artístico conocido como amarillismo, de hecho estaba convirtiendo el cuadro de Rothko en una posible tele amarillista. La tela ha quedado gravemente afectada y restaurarla costará un dineral por no decir un pastón, y nunca quedará exactamente tal como estaba. Lo de montar obras clásicas -sean ópera o teatro convencional- transportándolas al momento actual va por otro lado. Algunos dirán que es una sumisión más a la necesidad de buscar el escándalo. Otros dirán que es una muestra más de la actual banalización de la cultura. Mi humilde opinión es que al primero que se ocurrió vestir a Rigoletto con chándal hay que reconocerle el atrevimiento y una cierta gracia, pero la quincuagésima vez que la jugada se repite resulta ya aburrida y empalaga. Hemos llegado a un punto en el que lo más original es ser fiel al texto y a las indicaciones de vestuario y escenografía que dio el autor. Al final, el pez ha acabado por morderse la cola.

 

Quim Monzó, a Seré Breve

del Magazine de La Vanguardia, 11/11/12

SRA. ANJA BÜHRER

 

La gran amiga d'aquest blog, la fotògrafa Laura Medrano ens va descobrir (com ens descobreix molts altres artistes en el seu blog) a la sra. Anja Bührer i les seves fotografies.

 

La sra. Bührer és una fotógrafa amateur que viu a Berlín. Realisme no és, precisament, l'etiqueta que podríem posar-li als seus treballs. Les seves són imatges metafòriques plenes d'ombres, textures líquides, siluetes i reflexos ... molts reflexos.

 

Tenen un aire entre màgic i tenebrós ... Podeu veure moltes més fotografies seves en aquest enllaç.

DESCOBRINT A KIMBRA

_

 

Aquesta xicota de 22 anys ha estat etiquetada com a la nova revel·lació del panorama musical. La sra. Kimbra Lee Johnson va nèixer a Nova Zelanda. De petita no es va inclinar especialment per la música. Als 12 anys el seu pare li va comprar una guitarra i va començar a treballar veu i interpretació de forma autodidacta. Un dels primers cops que va cantar va ser amb 12 anys, en un estadi de rugbi davant de 27.000 persones, tot entonant l'himne del seu país. Al cap d'uns anys va guanyar un concurs de talent televisiu i un productor es va fixar amb ella, el mateix que va descobrir a Jamiroquai o Paula Abdul.

 

L'aparició del seu primer disc Vows -l'agost del 2011- la va donar a conèixer al món però la despegada definitiva ha estat gràcies al duet amb Gotye i la cançó: Somebody that I Used to know.

 

Però la senyora Kimbra pot fer moltes més coses que ser una simple acompanyant vocal i això queda palés a Vows, un treball que ha tingut 3 anys de cocció; un disc eclèctic en base indie pop.  Molts l'han comparat amb Kate Bush, Björk, Jeff Buckley i aires de Coco Rosie. El seu no és un estil marcat: electrònica, jazz, soul i pop... un cóctel ben variadet. Temes destacables: Cameo Lover, Good Intent o Settle Down. Pop d'alt nivell!!.

 

De moment la senyora Kimbra té una agenda molt apretada de concerts.

 

COACH

 

Este anglicismo ha irrumpido en el castellano como si se tratase de uno de aquellos exóticos moluscos que ponen en peligro las especies autóctonas. Pero no es esta su primera visita a estas tierras. Coach nació en Kocs, Hungría, hace quinientos años. Este pueblo era a la sazón famoso por los carruajes que allí se fabricaban. Recibieron tantos pedidos, que pronto sus carrozas circulaban por media Europa, y con ellas su nombre de origen, que en el francés, el portugués y el español se transformó en coche, y en el alemán, en kotsche.

 

Es curioso cómo el inglés denomina el automóvil car, que comparte etimologia con carro, mientras que coach lo reserva para autocares. Tal vez porque a partir de 1866 pusieron este nombre a los vagones de tren. De todas maneras, treinta años antes, en la jerga de los estudiantes de Oxford un coach era el tutor que les ayudaba a aprobar los exámenes, porque era como si fuera el vehículo que los transportaba a tal fin. Llegó al deporte en 1861, e incluso disputó el puesto a trainer (entrenador).

 

Y ahora ha regresado, algo tansformado, pero con fuerza, al español, pues cada vez hay más gente que no concibe su vida sin un coach personal. John Whitmore, uno de los promotores de esta nueva disciplina, lo define así: "El coaching consiste en liberar el potencial de las personas, para que puedan llevar su rendimiento al máximo. Consiste en ayudarlas a aprender en lugar de enseñarles".

 

John W. Wilkinson a Globish

del Magazine de La Vanguardia del 11/11/12

PER MOLTS ANYS, MAIOL !!!

 

Avui, el noste petit artista fa 6 anys ...

Per molts anys, guapíssim !!!

 

 

AJUDA'NS A FER LA FATARELLA 1938 !!!

 

El Ciutadà K col·labora en un nou projecte: LA FATARELLA 1938. El volem engegar mitjançant crowdfunding i ens encantaria poder comptar amb la teva col·laboració! 

 

La Fatarella 1938 és un curtmetratge centrat en la Guerra Espanyola del '36, concretament en la Batalla de l'Ebre. Està basat en un conte breu de Joan Ferré Verge i ens relata una història dramàtica protagonitzada per una jove -que com molts altres- fou cridat a lluitar en l'anomenada 'quinta del biberó'.

 

Es tracta d'un projecte ambiciós de Delta Produccions -tenint en compte la necessària recreació històrica- i carregat de la il·lusió dels tots/es els/les que en formem part. No estem començant ara, de forma desinteressada, ja s'han cercat les localitzacions (la serra de La Fatarella, la Galera i Tortosa), s'ha escrit el guió i tancat el càsting, disposem d'un web on s'expliquen els avenços del projecte ... ara toca el més costós: el rodatge!.

 

AJUDA'NS A FER LA FATARELLA 1938 !!!

 

A partir de 5€ pots posar el teu gra de sorra en aquest projecte i formant-ne part mitjançant Verkami, aquí teniu els enllaços:

 

http://www.verkami.com/projects/3406/lang/ca (català)
http://www.verkami.com/projects/3406/lang/es (español)
http://www.verkami.com/projects/3406/lang/en (anglès)

Només queden 17 dies per a que acabi el termini de recollida de donacions...

no esperis més! La Fatarella 1938 et necessita! AJUDA'NS !!

 

PESCANT SERIES DE TV (10): SHERLOCK /ELEMENTARY

Avui hem pescat 2 sèries pel mateix preu.  Les dues giren al voltant d'un personatge tan clàssic de la literatura com Sherlock Holmes. Què poc s'ho pensava sir Arthur Conan Doyle que la seva invenció de finals del segle XIX arribaria al segle XXI ben ple de vida i vigència. Des de que el va crear ha estat portat a la pantalla en 30 ocasions, s'han fet 16 telefilms, 4 pelis/sèries de dibuixos animats i 5 sèries de televisió. A data d'avui, amb la reactualització per al cinema del sr. Guy Ritchie l'any 2009 -que significà el tret de sortida d'una nova reviscolada del personatge- el sr. Holmes (amb o sense Watson) està més present que mai. Fins i tot, el sr. Garci, classicon i conservador ell, s'ha atrevit a fer-ne una particular versió en el seu darrer -i fatal- film (Holmes & Watson. Madrid days).

 

Però un personatge és torna clàssic quan som capaços de deconstruir-lo, de portar-lo a d'altres entorns i contextos històrics sense que perdi la seva personalitat, el seu caràcter. La majoria de films o sèries que se n'havien fet fins ara situaven a l'investigador en el seu entorn de naixença: el segle XIX. Això ha canviat en les dues sèries que hem pescat avui: SHERLOCK i ELEMENTARY.

 

SHERLOCK

El guionistes responsable de la revisió del Dr. Who,  Steven Moffat i Mark Gatiss, en un viatge en tren van començar a contemplar la possibilitat d'actualitzar i portar als nostres dies el personatge del sr. Holmes, com seria? com viuria? I d'aquí sorgí un dels darrers productes de la BBC de més èxit: Sherlock. La primera temporada va tenir només 3 episodis i es va estrenar el 25 de juliol de 2010. A partir d'aquell dia els fans d'arreu del món van començar a pujar com l'escuma; van guanyar premis com el Bafta a la millor sèries dramàtica i es va emetre a les televisions de tot el món. Al gener d'aquest any, ens arribava la segona temporada. El gran atractiu de la sèrie és la fidelitat amb la que s'ha tractat el material literari de partida, adaptant-ho però als notres dies. Així en els seus capítols trobem clàssics com: El gos dels Baskerville, Un escàndol a Bohèmia o el Problema final... tots ells títols del sr. Conan Doyle sobre el sr. Sherlock Holmes.

 

 

ELEMENTARY 

Però si del que es tracta és de deconstruir el personatge els que millor ho han fet ha estat a Elementary, la sèrie que s'estrenà el passat setembre en la que el senyor Watson és una senyora, l'actriu Lucy Liu; i el sr.Holmes Johny Lee Miller.

 

En aquest cas, l'acció es trasllada de Londres a Nova York i el sr. Holmes és un excèntric i brillant senyor acabat de sortir de rehabilitació. Un personatge ple d'immadureses al que la srta. Watson li farà de mainadera.

 

De moment, no ha tingut l'espectacular ressó de l'homònima anglesa però és que aquesta fa poc que camina ...

 

 

 

SRA. SYLVIA KRISTEL

(1952-2012)

Certament, no estava en la llista dels meus mites eròtics. Les meves preferències salten dels '50 del segle passat (amb actrius com Marilyn Monroe o Rita Hayworth ...) als '90 (amb Winona Ryder, Monica Bellucci o Natalie Portman...); en canvi els '60 i '70 no m'han atret, la seva estètica mai m'ha dit res. En qualsevol cas, hem de reconèixer que la sra. Sylvia Kristel és tot un referent eròtica i que la seva presència, només amb un personatge cinematogràfic, forma part de la Història del Cinema. El seu posat insinuador, asseguda en una cadira de vímet és tota un icona.

 

Sylvia Kristel era filla d'un campió de tir al plat i els seus pares portaven un hotel a Utrecht. Ella va confessar en la seva autobiografia que va patir abusos sexuals als 9 anys d'un client de l'hotel. El seus pares es van divorciar quan tenia 15 anys, segons ella: 'el més trist que m'ha passat mai'.

 

Als 17 anys comença a treballar com a model, va guanyar el concurs de Miss TV Europa (1973). L'any següent va aconseguir la fama mundial amb el film Emmanuelle; malgrat altres interpretacions aquest personatge estigué lligat a la seva persona fins al dia de la seva mort. Va participar en 5 projectes cinematogràfics en el que el personatge d'Emmanuelle hi era present (com a actriu principal o secundària)(al 1974, 1975, 1977, 1984 i 1992) i una sèrie de tevisió en el 1995. Qualsevol altre paper va tenir càrrega eròtica i sensual, per exemple, a Camas Calientes (1979) o El Amante de lady Chatterley (1981).

 

L'any 2006 va publicar la seva autobiografia: Nue (despullada). En la que assenyala, en la recerca d'una figura paterna, l'addició a les drogues i l'alcohol; fruit, també, de l'oblit -cada cop més evident- del públic. Va estar casada diversos cops i un dels seus marits va intentar obrir-li carrera a Los Angeles sense massa èxit. Va anar acumulant diferents càncers (de gola, pulmó i esòfag).

La senyora Kristel va -intentar- ser quelcom més que Emmanuelle: escrivia, dibuixava i cantava. L'any 2007 va presentar al Festival de Cinema de Tribeca el curt Topor et moi, fet en bona part de dibuixos seus.

La senyora Kristel va ser una autèntica educadora sexual... ai, quants van tenir somnis humits pensant en ella! ... quants haguessin compartit un vol d'avió amb aquests donzella!