Ho diu el nomenclàtor: a Barcelona no hi ha cap carrer d'Israel, però hi ha una plaça de Palestina. La plaça forma part d'un barri amb moltes referències a Terra Santa: la Vall d'Hebron, Judea, Jordà Sinaí, Sidó, Nazaret o Getsemaní. Si hi arribeu amb metro, haureu de pujar per infinitat d'escales mecàniques, un prodigi d'obra pública al servei d'una causa tan noble com que la gent pugui desplaçar-se amb dignitat. A la plaça hi ha una palmera rabassuda, una perruqueria canina, una estilista, un súper, arbres, coloms, una font i una zona de jocs infantils semblant a la que, uns metres més enllà, a la plaça del Lledoner, incorpora una taula de ping-pong.
A primera hora de la tarda, els bancs assolellats estan buits. Els que són a l'ombra, en canvi, atrauen una dona amb cadira de rodes i un grup de sensesostre que fugen del perill d'una insolació. Als balcons, no hi sé veure cap bandera palestina ni cap referència a, segons qui la qualifiqui, la guerra, la crisi humanitària o el genocidi.
Per compensar la visita, agafo la línia 4 del metro fins al carrer de Jersualem, que és la ciutat que els israelians han erigit com a capital, que els palestins també reclamen i que provoca que, si parles d'aquest tema, les discussions siguin un camp de mines emocionals. Dins del vagó, dos músics ambulants toquen melodies brasileres i, en acabat, demanen que els facin un bizum.
Des del carrer Hospital, el carrer Jerusalem comença fent cantonada amb una pizzeria i un edifici tapiat que els artistes han vandalitzat amb una mostra nauseabunda de grafitis. Una mica més amunt, un súper, roba penjada, un sensesostre que beu d'un tetrabric a galet i un restaurant de bona cuina veneciana. Creuada la Gardunya, el carrer continua amb una botiga de vinils i, a la cantonada amb el carrer del Carme, una d'aquestes cafeteries que semblen un laboratori astrofísic i, al davant, una boulangerie amb nom de parisenca existencialista que ofereix dues meravelles que tinc terminantment prohibides: les chouquettes i els chaussons aux pommes. Eren plaers d la meva infància, fa gairebé seixanta anys, quan, a casa, ja es parlava de la guerra entre israelians i palestins, però que aleshores no es deia ni crisi ni genocidi.
Sergi Pàmies a La Vanguardia del 09 d'agost de 2025
.png)
