'RUFUFÚ' AL CINECLUB LA RAPITA

 

El CineClub La Ràpita retrà homenatge a la sra. Claudia Cardinale el proper diumenge (que va morir a finals del setembre). Hem escollit 'Rufufú' (1958) dirigida per Mario Monicelli, una de les grans còmedies del cinema italià, de l'anomenada  'comèdia all'italiana'.

Precisament, el sr. Monicelli fou pioner d'aquest gènere que combinava humor popular, proper i accessible amb un altre irònic i sarcàstic amb el que es treia punta a l'actualitat del moment de forma àcida i punyent. En paraules del director: "L'humor és la forma més penetrant de mirar. Un bisturí que va al fons de les coses". Molt similar al cinema de comèdia de la península ibèrica; de fet, al sr. Monicelli el consideren el 'Berlanga italià'. 

El film és una sàtira d'un film anterior: 'Rififí' (1955) dirigida per Jules Dassin, un clàssic del cinema negre francès. Sent, per tant 'Rufufú' pioner, també, en el gènere del remake. Si en la peli francesa un ex-presidiari planeja un pla mestre per atractar una de les millors joieries de París... en aquest ocasió un lladre maldestre, infinitament pocatraça, planeja (amb uns companys del mateix nivell que ell) una entitat bancària de Roma. S'ha de dir que el titol original és 'I soliti ignoti' ('Els desconeguts habituals') però els distribuïdors espanyols van voler reforçar la 'broma del remake' canviant les vocals del film francès.

Un dels grans valors afegits del film és el seu repartiment: Marcello Mastroianni, Vittorio Gassman, Totó i Claudia Cardinale. Insuperable!

Així doncs, malgrat estigui plantejada com un remake irònic, el film italià té un seguit d'atractius que li donen rellevància per si mateixa. El seu director -el sr. Monicelli- es trobava en la seva millor època, la que va de mitjans dels '50 fins a mitjans dels '60, amb films com Un héroe de nuestro tiempo, La gran guerra, Boccaccio 70 (film col·lectiu) o La armada Brnacaleone. El film, encara veu del cinema Neorrealista característic del Cinema Italià de post-guerra però se'n distancia, precisament, pel toc inehrentment còmic del film, encara que sigui comèdia negra. Amb humor, el film radiografia la Itàlia de les classes populars i 'baixes' de l'època, reforçant pel fet de que va estar rodada en escenaris naturals de la ciutat de Roma.

El film té un ritme àgil, en el que la imatge prima damunt de la paraula, tot i que es tracta d'un guió brillant. Es tracta del segon film de la sra. Claudia Cardinale, molt ben acompanyada en el repartiment. El film està farcit de gags, ens va descobrir la vena còmica del sr. Gassman i va llençar a carrera del sr. Mastroioanni. 

Se'ns fa realitzar una segona part amb Vitorio Gassman (de nou) i dirigida per Nanni Loy el 1959; el 1985 una tercera part 'Rufufú ... 20 años después' dirigida per Amanzio Todini amb Gassman i Mastroiani. L'any 1984 Louis Malle en va fer un remake, Crackers, amb Donald Sutherland i Sean Penn, entre altres. 

'Rufufú' va ser nominada als Oscar, a Millor Pel·lícula de Parla no Anglesa' i es va emportar el Premi a la Millor Direcció, ex-aequo amb el sr. Hitchcock, en el Festival de Donostia.

El diumenge, a l'Auditori Sixto Mir ens espera una obra mestra del cinema italià amb la història d'uns perdedors optimistes que volien sortir de la pobresa i la marginalitat amb altes dosis de comèdia.

SRA. DIANE KEATON

(1946-2025)

Fa unes setmanes moria una de les muses que ha tingut el sr. Woody Allen -apart d'haver estat parella seva ... com la majoria de les seves muses. La sra. Diane Keaton fou actriu, directora, cantant i productora. Va néixer i va morir a Los Angeles i va venir al món amb el nom de Diane Hall Keaton (no us sona el 'Hall'? exacte, 'Annie Hall' va ser més que un personatge escrit pel sr. Allen, hi havia més d'un vincle autobiogràfic.

Per a començar direm que la sra. Keaton -juntament amb Faye Dunaway i Katharine Hepburn- és de les poques actrius que té més d'una peli dins de les 100 millors pel·lícules de la Història del Cinema segons l'American Film Institute.

Ella era la gran de 4 germans. Son pare fou enginyer civil i sa mare mestressa de casa i fotògrafa aficionada. Les ganes de ser actriu, a la sra. Keaton, li vingueren de veure triomfar a la seva mare en el concurs "Sra. de Los Angeles" adreçat a mestresses de casa ... aquell programa tan teatralitzat la va inspirar a ser actriu i també la marcar la figura de Katharine Hepburn.

Mentres estava a l'institut ja participava en clubs cantant i en aquella època va interpretar a la Blanche Dubois d'"Un tranvia llamado deseo". Va aparcar els estudis per a fer carrera en el món de l'espectacle a Manhattan, entrant a l'Associació d'Actors; en aquell moment va decidir aparcar el 'Hall' del seu nom per a quedar-se amb el cognom de sa mare: Keaton. A Nova York va començar estudis d'interpretació i l'any 1968 va fer de suplent en el musical Hair de Broadway, en el que es va negar a sortir despullada en la represnetació quan tot el repartiment hi sortia (detalls de la personalitat segura i directa de la sra. Keaton)

En aquella època va entrar en l'univers Allen' presentant-se a la prova per a l'obra de teatre "Play it again, Sam" escrita pel director; gairebé la descarten per massa alta (feia 1,69... 4 cm més que Woody Allen). Afortunadament, la van contractar i va ser nominada als premis Tony per aquest paper.

Tot i que va debutar en el cinema el 1970, a "Amantes y otros extraños" i va participar en un parell de pelis més, la que la va fer popular per al gran públic fou El Padrino (1972), coma novia de Michael Corleone (Al Pacino). Dos anys després, per a El Padrino II (1974), va dubtar si participava o no però es va convèncer en veure que el seu personatge tenia més gruix dramàtic. Segons va dir el sr. Coppola la va escollir per la seva fama d'excèntrica.

A principis dels '70 comença a sortir amb Woody Allen i participa en les primeres pelis del director: El dormilon, La última noche de Boris Grushenko, Interiores o l'adaptació per al cinema de "Play it again, Sam" dirigida per Herbert Ross. El sr. Allen ha reconegut que ella fou la seva musa durant aquesta primera època com a director.

L'any 1977 arriba el seu èxit més contundent, amb una nova peli del sr. Allen: 'Annie Hall'. Molts parlen d'un important pes autobiogràfic en el guió del film, mostrat situacions reals de la seva relació. El film rebé l'Oscar a la Millor Pel·lícula i Millor Actriu. En aquell moment i en aquella peli, la sra. Keaton marcava tendència amb la seva forma peculir de vestir vintage i 'masculina'. En aquella època va intentar compaginar la carrera d'actriu amb la gravació d'algunes cançons però el projecte no va quallar.

La darrera pel·lícula en la que va col·laborar amb el sr. Allen va ser Manhattan (1979) i no hi van tornar més fins l'any 1993, amb Misterioso Asesinato en Manhattan (tot i que va fer un cameo a Días de radio, 1988).

Després de Woody Allen va començar a sortir amb el sr. Warren Beaty, que la contractar per a Reds (1981), i la tornen a nominar a l'Oscar, però li va prendre el premi la seva estimada Katharine Hepburn.

A principis dels '80 va intentar provar sort en films de suspens i acció, com La pequeña tamborliera (1984) però van ser un fracàs. Pel que semblava, el públic volia veure a la sra. Keaton en papers còmics. Així torna amb papers còmics a Crímenes del corazón (1986), amb Jessica Lange; i, sobretot, amb el film 'Baby Boom' (1987), en el que feia de yuppie que ha de cuidar un bebé. Aquell mateix any dirigeix la seva primera pel·lícula -Heaven- amb defensors i detractors; també dirigeix algun videoclip (per a Belinda Carlisle, per exemple) i capítols per a sèries com China Beach o Twin Peaks. Mentrestant, també publica alguns llibres com a fotògrafa.

Als '90, la sra. Keaton, ja està consagrada com una de les actrius més populars de Hollywood, amb pelis com 'El padre de la novia' (1991)(amb Steve Martin), El Padrino III (1992), Misterioso asesinato en Manhattan (1993)(que l'havia d'interpretar la parella del sr. Allen en aquell moment: la sra. Mia Farrow, però es trobaven en ple procès de divorci).... un gràn èxit d'aquesta època fou El Club de la Primeras Esposas (1996)(amb Goldie Hawn i Bette Midlet). Del mateix any és 'La habitación de Marvin' (1996) amb Meryl Streep i un joveníssim Leonardo DiCaprio... la Keaton és nominada a l'Oscar per tercer cop per aquest film.

Després d'algunes pelis sense massa rellevància arriba la quarta nominació a l'Oscar per la seva interpretació a Alguien tiene que ceder (2003)(amb Nancy Meyers i Jack Nicholson). El mateix any, va produir la peli 'Elephant' de Gus van Sant. A partir d'aquí, va anar espaiant les seves interpretacions, apareixent a la sèrie del sr. Sorrentino 'The young pope' o fent d'avia de Justin Bieber en el videoclip de la cançó 'Ghost', per exemple.

Al llarg de la seva carrera la sra. Keaton va acumular 1 Oscar, 2 Globus d'Or i 1 Bafta.

El sr. Woody Allen va declarar que "bona part del que jo hagi aconseguit a la Vida, li dec, sense dubte, a ella". Unes declaracions sentides d'agraïment que donen mostra del respecte que a la sra. Keaton tenien el seus companys i companyes de professió.

'LA MORT DOLÇA' DE NEFUR

 

LA MORT DOLÇA

 

Lo teu cosset respira

i l'altre que hi entra i surt

el fa dansar com la mar en calma

un dia sense vent.

Ahir

los teus ullets me buscaven

provant d'articular l'última paraula.

          Avui

miren cap a dins,

cap a la flama encesa dels últims dies.

iSento com encara t'escalfa al mig del pit.

 

Parpelles closes, boca oberta

cada glopada d'aire és un acte

afirmatiu.

Abans no despunte el dia

l'estrella d'hivern t'acaricia

en l'últimíssim èxtasi

en l'ultimíssima soltesa

                    en l'ultimíssim gest.

d'abandonar-te a la llum.

Nefur (Laura Guarch)(2025:41). 

Parca. No. 1, Nov 2025.

'BUKOWSKI: BORN INTO THIS' , INAUGURACIO DE RAPITA POETICA AL CINECLUB LA RÀPITA

 

Enguany, el CineClub La Ràpita torna a col·laborar amb Ràpita Poètica i torna a participar en la inauguració d'aquest esdeveniment cultural i literari. Aquest vespre, el documental 'Bukowski: Born into this' (2003) és la primera activitat de moltes que tindran lloc fins al diumenge vinent.

El documental escollit és el film definitiu sobre la figura de Charles Bukowski, el considerat 'escriptor maleït' d'estil provocador, de realisme brut, de caràcter exhibicionista.

Henry Charles Bukowski Jr. és un dels grans poetes dels EEUU i que molta gent té com a un autèntic ídol. El documental de John Dullaghan sorgeix de recopilar material durant 7 anys és un intent de fer entendre el per què d'aquesta idolatria. Amics, familiars, editors, admiradors i dones que van passar per la vida del sr. Bukowski es posen davant de la càmara per mostrar-nos el seus records al voltant d'un personatge alcohòlic, malalt, malparlat, violent... i valorat. També hi participen personalitats conegudes com Bono, Tom Waits o Sean Penn.

El film ens porta des del barri obrer de Los Angeles on es va criar Bukowski i on -segons ell- va aprendre a fer literatura a base de les pallises del seu pare, passant per l'oficina de correus en la que va treballar durant anys i tot el que va anar emplenant la seva vida: pobresa, èxit, borratxeres, viatges, més borratxeres... i, de tant en tant, la seva veu en off llegint-nos els seus versos. 

El sr. Bukowski és un anti-heroi no massa amic de Hollywood, l'únic guió que va escriure -i autobiogràfic- va ser per al film Barfly (1987), dirigida per Barbet Schroeder, en el que Mickey Rourke era el seu alter ego. No en va quedar gens content del resultat, considerava que el cinema imperant sobreposava allò bonic per damunt d'allò real.... tot i això, el seu exhibicionisme el feia lluir bé davant les càmares: sobreactuant i seduint.

Així doncs, si no coneixeu res de l'escriptor referent del 'realisme brut', Ràpita Poètica i el CineClub La Ràpita us ho posa fàcil. Avui a les 20:00 a l'Auditori Sixto Mir.

PER MOLTS ANYS, MAIOL !!!

 

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA153

>

'LA TRAVERSEE' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Gràcies, de nou, al projecte de la FilmoXarxa, el proper diumenge podrem gaudir d'una peli poc vista en pantalla gran. 'La traversée' és un film d'animació de la veterana directora francesa Florence Miailhe que des del primer curtmetratge dirigit l'any 1991 porta una pila de curts realitzats amb el seu traç pictòric tan característic. El film que podrem veure aquest diumenge és el seu primer llargmetratge, estrenat l'any 2021.

La seva tècnica de pintura a l'oli sobre vidre proporciona als seus films una textura impressionista i una dimensió visual gens vista en cinema d'animació. 

Sens dubte, la sra. Miailhe és una artista única que ha estat capaç de barrejar pintura i cinema de forma brillant. 

'La traversée' és un 'coming of age' sobre dos germans que han d'emprendre el dur camí de l'exili sols. En el seu viatge passaran de la infància a l'adolescència amb l'objectiu de trobar-se amb la seva família tot creuant un continent destrossat per la guerra i la persecució de les persones migrants. La pintura proporciona a la història un aire de conte que contrasta amb la duresa de la història. 

El film ha passat pels festivals més rellevants -d'animació o no-: Annecy, Donostia, Torino, Buchon, Varsòvia... imatges elegants, simples i profundes amb un esperit humanista que és capaç, però, de mostrar el costat fosc de l'ésser humà. Amb una història amb components autobiogràfics: la seva àvia va haver de marxat d'Odessa i deixar els seus 10 fills fugint del pogromo contra els jueus; precisamanent, segons la directora, el film és un homenatge a la seva mare pintora i la seva àvia. Tot i que el film vol ser atemporal i sense lloc determinat el ressó de l'Europa del segle XX és més que evident. 

Si veniu aquest diumenge a l'Auditori Sixto Mir us espera una innovadora pel·lícula d'animació amb una història que ens serveix de record i d'advertència. Us no la perdeu!

TEORIES LOQUES A LES PELIS DISNEY

Hi ha gent que té poca feina i és capaç de 'veure coses' que ningú veu. Les pelis Disney han estat de les més analitzades pels missatges -no sempre positius- que les seves històries i imatges amaguen des de que es va crear la companyia pel sr. Disney des de 1923.

Algunes de les interpretacions que us exposaré tot seguit rasquen el deliri, l'absurd però més de dues podrien ser verosímils i, si més no, ens poden fer reflexionar.

1. I si Moana estigués morta?

En la tempesta del principi de la peli Moana moria d'aquí totes les 'coses' increïbles que li passen al llarg del film: trobar-se amb Déus i criatures místiques... el seu viatge és una lluita per la seva vida.

2. I si Nemo estigués mort?

Nemo va morir amb la resta de germans i mare en l'atac del principi del film. El que veiem en la pel·lícula és el pas per les 5 etapes del dol del protagonista: Marlin. Negació en que Nemo vagi a l'escola; Enuig quan li crida enfadat; Negociació quan viatja per l'oceà; Desesperació quan Nemo és tirat pel vàter; Acceptació quan deixa enrera el passat.

3. I si Nerverland fos el més enllà?

L'illa perduda de Peter Pan i els 'nens perduts' no és altre lloc que el més enllà. Estan morts. Per això ningú creix o per això Peter Pan afirma: "morir sería una aventura tremendamente grande". El germà de J.M. Barrie -autor de Peter Pan- va morir quan tenia 13 anys.

4. I si Rapunzel, Anna i Elsa són cosines?

El pares d'Anna i Elsa anaven a la boda de Rapunzel quan van partir amb el vaixell en el que moren. Passen 3 anys des del naufragi i la història de Frozen, el temps que va passar en l'estrena entre les dues pel·lícules.

5. I si Blancaneus no haguès despertat mai?

Quan Blancaneus està a la caixa de morts de vidre a qui rep no és el príncep, sinó l'Angel de la mort que la ve a buscar per a portar-la al més enllà.

6. I si Bella fos l'àvia de Jane?

A la peli de Tarzan podem veure un joc de te que s'assemblen moltíssim a la sra. Potts i a Chip de La Bella y la Bestia. Jane s'assembla molt a la Bella.

7. I si Hèrcules i Ariel són cosins?

Ariel és filla del Rei Tritó i Tritó és el fill de Poseidó. El germà de Poseidó és Zeus, pare d'Hèrcules... per tant, Ariel i Hèrcules són cosins.

8. I si Carl d'Up està mort?

Carl s'haguès mort al principi de la pel·lícula i 'Paradise Falls' on vol anar és, realment, el paradís. Això convertiria a Charles Muntz en un àngel caigut i Russel en un àngel que intenta guanyar-se les seves ales (o insígnia).

9. I si Elsa, Anna i Tarzan són germans?

El Rei i Reina d'Arendelle no van morir en el naufragi del principi de Frozen, sinó que van arribar a una illa; allà la Reina embarassada va donar a llum un bebé: Tarzan. 

10. I si els cotxes van matar els humans?

La història de Cars no passa en un univers alternatiu on no hi ha humans, sinó que té lloc en el futur: els humans de Wall-E han estat eliminats i els robots han anat cap als cotxes, gràcies a la IA adopten les personalitats i els accents dels propietaris del cotxes.

11. I si Ariel haguès vist el naufragi dels pares d'Elsa i Anna?

El vaixell (o un molt igual) apareix quan Ariel i Flounder neden al voltant.

12. I si Christopher Robin patís una malaltia mental?

Robin està tancat en una institució psiquiàtrica i els personatges que l'acompanyen són representacions d'una malaltia mental. D'aquesta forma, Piglet seria l'Ansietat, Tigger TDAH i Rabbit TOC.

BIOLOGIA DE BORJA DUÑÓ

 

BIOLOGIA

 

Mort, M-O-R-T, mort.

 

Mastega bé aquestes quatre lletres

i digues-les de nou ben fort:

mort 

              

Et fan mal i et fan por

et fan nosa i et són tabú                                            

i per això has mirat al cel, com dient:

no pot ser que això sigui tot

no pot ser que s'acabi aquí,

amb tot a mitges i tot a mig fer.

Amb aquest regust agredolç

d'una vida mig plena o mig buida,

de talls i ferides per les quals et dessagnes

tot i no tenir tall, ni ferida

del mal que et fa el mal dels altres

del patiment que també acaba sent el teu patiment.

Mira'm bé.

I ara escolta'm

 

No pots dur el pes del món sobre les teves espatlles nues.

No pots seguir carregant amb tot allò que és superior a tu.

No hi ha transcendència,

ni res a transcendir.

 

Viu i deixa morir.

Potser el vent aixecant la pols.

recordarà el buit que ha deixat la teva absència,

però ni els arbres ploraran

ni la terra plorarà.

Els mars seguiran batent les ones

i el sol aplacarà la runa

com si mai haguessis existit

i així és com la vida es val

de tu per regenerar-se.

No et deixis enganyar:

la teva ànima, qui creus ser

és una il·lusió del cos,

és l'os i la sang i el pulmó,

el múscul, el nervi i el tendó

i el batec que et fa creure i imaginar

somiar i especular

però res d'això quedarà

i si una vida més gran,

millor,

potser infinita i eterna.

La mort és vida.

La mort és bella.

La mort és flor.

La mort és meravella.

La mort és sacrifici

i es deu només a ella.

             

Borja Duñó (2025:61). Parca. No. 1, Nov 2025.

'MUERTE EN VENECIA' AL CINECLUB LA RAPITA + AIDA - Hommage a trois

Com a darrera sessió del mes d'octubre, el CineClub La Ràpita torna a col·laborar amb l'Associació Internacional 'Duana de les Arts' (AIDA), una associació sense ànim de lucre que té l'objectiu de fomentar l'art i la literatura a través d'exposicions, concursos, premis, conferències, recitals, edicions... L'eix central de la seva activitat és el concurs anual d'art gràfic 'Hommage à trois', en el que les persones concursants han de realitzar la seva obra al voltant de 3 personatges literaris triats per l'associació, tenint en compte els corresponents aniversaris -de naixement o defunció- d'aquestes personatges.

Aquest 2025 els 3 personalitats escollides han estat Thomas Mann, Jane Austen i Hans Christian Andersen, als que li dedicaran activitats del 23 d'octubre al 09 de novembre. El CineClub La Ràpita participa en el Hommage à trois 2025 amb la projecció de Muerte en Venecia de Luchino Visconti, adaptació del llibre homònim del sr. Thomas Mann. Els amics i amigues d'AIDA ens proporcionen una ocassió perfecte per a poder gaudir en pantalla gran d'unes de les grans obres cinematogràfiques del cinema europeu i del mestre Visconti.

La novel·la curta del sr. Mann fou publicada l'any 1912 i 59 anys després, el sr. Visconti dirigiria l'adaptació al cinema. El film del director italià es situa, després de deixar la seva primera etapa neorrealista -Obsesión, La tierra tiembla i, sobretot, Rocco y sus hermanos- per a endinsar-se en una filmografia sofisticada, barroca, operística i amb contextos històrics -com Senso, Luis II de Baviera o El inocente-; de fet, no podem oblidar que el sr. Visconti també va ser director d'òpera. 

Les etiquetes que emmarquen la figura del sr. Visconti: aristòcrata, comunista i homosexual ens ajuden a entendre les seves obres cinematogràfiques. Bona parta dels seus films ens parlen del final d'una època, de les caigudes dels privilegis, de les dictadures, dels Déus... Bona part d'això veiem a 'Muerte en Venecia' (1971). Per començar, la ciutat que fou potència econòmica mundial, pont comercial entre Orient i Occident, espai exòtic per a les classes adinerades... va acabar (i és en l'actualitat) una façana de cartro pedra, aglutinador de turistes. L'esplendor de Venecia 'va morir' a principis del segle XX, com també està a punt de fer-ho el protagonista del film.

El film/llibre ens parla d'un intel·lectual aristòcrata (en el llibre un escriptor i en el film un compositor) el sr. Gustav von Aschenbach (els vincles amb Gustav Mahler són mútiples i el film només utilitza peces d'aquest compositor representant del postromanticisme), amb el cor feble va a Venezia a trobar un repòs que no troba a la seva Alemanya natal. Una feblesa física, però també emocional en haver perdut una filla abocant-lo a una inevitable crisis creativa. Un altre canvi en relació al llibre és que el film comença al tercer capítol i no vèiem la vida del protagonista a Munich; tot i que hi ha constància d'haver filmat algun pla allà, el sr. Visconti ho va descartar per a iniciar l'acció en el moment que el sr. von Aschenbach arriba a Venezia. 

El protagonista, l'actor Dirk Bordage, des de la seva primera aparició dalt del vaporetto ja ens transmet melanconia i abatiment. El sotrac li arriba al protagonista quan coincideix en el luxós hotel on està allotjat amb Tadzio, un jove polonès que despertarà en el compositor una irrefrenable atracció -aparentment platònica. Un  jove que el film té aspecte andrògin, en canvi en el llibre és com un efeb grec que en ambdós casos, contrasta amb la vellesa del protagonista. La joventut i bellesa d'un contrastarà amb maduresa i decrepitud de l'altre. Pulsions homosexuals latents que també es troben en bona part de l'obra literària del sr. Mann, pare d'una família exemplar amb 8 fills, però que, segons alguns biògrafs, diposità en les seves pàgines les ganes d'una 'vida homosexual' que no va tenir mai.

El jove Björn Andrésen (que ha mort fa uns pocs dies) que interpreta a Tadzio quedarà marcat per aquest paper la resta de la seva vida -com molt bé ens expliquen en el documental El chico más bello del mundo (2021). Paper per al que Miguel Bosé era un dels possibles candidats però el seu pare -el torero Luís Miguel Dominguín- s'hi va oposar (com explica el mateix Visconti en el seu migmetratge Alla ricerca di Tadzio de 1970).

El film ens parla del pas del temps i de com la Vida va marxant sense, potser, haver fet allò que haguéssim volgut fer; i ho fa mitjançant un film sensual, carregat de bellesa, de misteri. Una pel·lícula plena de detalls i simbolismes, com el gondoler: presència que ens parla d'un Caront que ens du amb la barca en el trajecte cap a la mort, el rellotge de sorra, el mirall en el que es reflexa un decadent protagonista, el flashback que ens el mostra encara atractiu... detalls que ens parlen, de nou, de la decadència i la proximitat de la mort. Tot un regal per als sentits gràcies al perfeccionisme i meticulositat del mestre Visconti.

La podreu gaudir avui dijous a les 20:00 a l'Auditori Sixto Mir.

 

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA152 (post-SITGES)

>

SR. ROBERT REDFORD

(1936-2025)

Fa uns dies moria un dels darrers 'galants de Hollywood clàssic' que ens quedaven. El sr. Charles Robert Redford Jr., conegut com Robert Redford, va nèixer a Santa Mònica (Califòrnia)

Va ser actor, director però també promotor del Festival de Sundance i activista remarcable en Ecologia....  i un seductor inqüestionable, que ha enamorat diferents generacions.

El seu pare fou un comptable catòlic, d'origen irlandès i la seva mare mestressa de casa. Sembla ser que de jove i adolescent va ser força rebel, li agradava dibuixar i explicar històries. Segons va comentar ell mateix, una excursió al parc nacional de Yosmite li va marcar un profund amor per la natura, que mostraria en el seu activisme i en els seus films.

Aquella actitud rebel que dèiem, el va fer marxar a Europa, quan tenia 20 anys, a fer d'artista itinerant (per Itàlia i França) després de la mort de la seva mare (amb només 41 anys) i deixant els estudis sense finalitzar. La mort de la mare, en tornar als EEUU, un any després, el van abocar a l'alcoholisme... sembla ser que conèixer a la sra. Lola van Wagenen, universitària i membre de L'Esglèsia de Jesus dels Sants dels últims dies li va anar molt bé: va deixar de beure i l'any 1958 es va matricular a l'Institut Pratt de Nova York per a estudiar Art, interessat en el disseny d'escenaris i interpretació. Es va casar amb Lola i van tenir un fill que moriria tenint pocs mesos, de mort súbita.

L'any 1958, professors de l'institut li van facilitar el seu primera paper a Boradway i 2 anys després ja debutava a la televisió en diversos programes: Perry Mason, Alfred Hitchcock presenta... La dimensión desconocida. Tot i que tenia feina d'actor, el seu pare no va considerar mai que allò fos una feina 'de veritat'.

Amb Lola van tenir un fill i 2 filles més, i van comprar una parcel·la agrària i el mateix Redford va dissenyar la vivenda.

El 1961, el sr. Redford, va triomfar a Broadway amb Sunday in New York. Un any després aconseguí el seu primer paper en un llargmetratge: War Hunt (1962) dirigida per Denis Sanders... Llavors va arribar Descalzos por el parque, a Broadway, dirigida per Mike Nichols i això els va catapultar a ser estrella de Hollywood.

L'any 1964, doncs, el sr. Redford desembarca a Hollywood participant en diversos papers com a secundari. Un parell d'anys després va venir a Espanya, a començar un vida bohèmia però el mateix any li van oferir participar en l'adaptació cinematogràfica de Descalzos por el parque (1967) amb Jane Fonda ... fou el seu primer gran èxit.

El següent gran encert fou coincidir amb el sr. Paul Newman a Dos hombres y un destino (1969), que els convertirien en llegenda... A partir d'aquí, s'encadenen els èxits: El candidato (1972), Las aventuras de Jeremiah Johnson (1972), Tal como éramos (1973), El golpe (1973)(un altre cop amb mr. Newman), El gran Gatsby (1974), Todos los hombres del presidente (1976), El jinete eléctrico (1979), Memórias de África (1980) y Peligrosamente juntos (1986), per exemple.

A finals del '60, el sr. Redford creà la seva pròpia productora i la dècada del '80 debutpa com a director amb Ordinary People (1980), aconseguint l'Oscar a la Millor Direcció. Després vindrien altres pelis dirigides per ell, com: Un lugar llamado Milagro (1988), El río de la vida (1992)(protagonitzada pel que molts diuen que és el seu successor: Brad Pitt), Quiz show (1994), El hombre que susurraba a los caballos (1998), La leyenda de Bagger Vance (2000) o The Company you keep (2012).

Precisament, en l'epoca que començà a fer de director, el sr. Redford -a cost propi- creà l'Institut Sundance que funcionava com a centre d'ensenyament per a joves cineastes i a l'estiu era un festival de cinema. Els resultats foren tan bons que va decidir crear un festival paral·lel per a exposar els treballs dels estudiants. S'acabà convertint en el festival de cinema independent més important del món. Que va comenar el 1983 i es continua celebrant. Curiosament, 'The Sundance Kid' era el nom que mr. Redford tenia en la mítcia 'Dos hombres y un destino'.

Durant la dècada ddels '90 va anar espaiant les feines com a actor, participant en pocs films, com: Habana (1990), Íntimo y personal (1996), Una proposición indecente (1993), Spy game (2001), La sombra de un secuestro (2004), Cuando todo está perdido (2013), Capitan America: El soldado de invierno (2104) . o Nosotros en la noche (2017)(repetint amb Jane Fonda).

La seva darrera pel·lícula com a protagonista va ser a 'The old man & The gun' (2018) i la darrera aparició a 'Los Vengadores: Endgame' (2019).

Va informar que es retirava l'any 2018, quan tenia 81 anys. Al 2002 va rebre l'Oscar honorífic, al 2017 el Lleó d'Or honorífica del Festival de Venèzia i al 2019 el Cèsar honorífic.

El sr. Robert Redford va morir amb 89 anys, mentres dormir en la seva casa de Sundance. Infinittat d'actors, actrius i ex-presidents dels EUA (fins i tot) van manifestar la seva tristesa i van dedicar paraules positives cap a l'actor. Poques declaracions hem llegit en contra de la seva persona. Fou tingut i admirat com una persona íntegra, honesta i respectuosa.

14 ANYS DEL FINAL D'ETA

"Euskadi ta Askatasuna, organización socialista revolucionaria vasca de liberación nacional, desea mediante esta Declaración dar a conocer su decisión:

ETA considera que la Conferencia Internacional celebrada recientemente en Euskal Herria es una iniciativa de gran trascendencia política. La resolución acordada reúne los ingredientes para una solución integral del conflicto y cuenta con el apoyo de amplios sectores de la sociedad vasca y de la comunidad internacional.

En Euskal Herria se está abriendo un nuevo tiempo político. Estamos ante un oportunidad histórica para dar una solución justa y democrática al secular conflicto político. Frente a la violencia y la represión, el diálogo y el acuerdo deben caracterizar el nuevo ciclo. El reconocimiento de Euskal Herria y el respeto a la voluntad popular deben prevalecer sobre la imposición. Ese es el deseo de la mayoría de la ciudadanía vasca.

La lucha de largos años ha creado esta oportunidad. No ha sido un camino fácil. La crudeza de la lucha se ha llevado a muchas compañera y compañeros para siempre. Otros están sufriendo la cárcel o el exilio. Para ellos y ellas nuestro reconocimiento y más sentido homenaje. 

En adelante, el camino tampoco será fácil. Ante la imposición que aún perdura, cada paso, cada logro, será fruto del esfuerzo y de la lucha de la ciudadanía vasca. A lo largo de estos años Euskal Herria ha acumulado la experiencia y fuerza necesaria para afrontar este camino y tiene también la determinación para hacerlo.

Es tiempo de mirar al futuro con esperanza. Es tiempo también de actuar con responsabilidad y valentía.

Por todo ello,

ETA ha decidido el cese definitivo de su actividad armada. ETA hace un llamamiento a los gobiernos de España y Francia para abrir un proceso de diálogo directo que tenga por objetivo la resolución de las consecuencias del conflicto y, así, la superación de la confrontación armada. ETA con esta declaración histórica muestra su compromiso claro, firme y definitivo.

ETA, por último, hace un llamamiento a la sociedad vasca para que se implique en este proceso de soluciones hasta construir un escenario de paz y libertad.

GORA EUSKAL HERRIA ASKATASUNA! GORA EUSKAL HERRIA SOZIALISTA!

JO TA KE INDEPENDENTZIA ETA SOZIALISMOA LORTU ARTE!

En Euskal Herria, a 20 de octubre de 2011

Euskadi Ta Askatasuna

E.T.A.

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA151

>

'LA COPA DEL GENERALISIMO' DEL SR. EUGENIO MERINO AMB INDECLINE

El sr. Eugenio Merino és una artista que va nèixer a Madrid i al que li seguim la pista. Les seves obres extremadament polítiques tenen un sentit de l'humor més que suggerent i atractiu, amb una innegable fixació per les dictadures i la figura de Franco (maleït sia!).

Les seves escultures -com la brutal 'Franco always' en la que veiem la recreació del cos de Franco a tamany natural dins d'una nevera- són d'un impacte tremendo.

Un dels darrers projectes del sr. Merino juntament amb INDECLINE (col·lectiu artístic dels EEUU) ha estat 'La Copa del Generalísimo' en motiu del 50 aniversari de la mort de Franco. Es tracta de fer servir una reproducció a tamany natural del cap de Franco i fer-lo servir com a pilota de futbol. Un dels espais on ha tingut lloc tan 'curiós' partit ha estat en les trinxeres del camí de Les Coves del Tol, a Moià, en les que el 1939 foren l'escenari de la defensa de la República davant dels colpistes franquistes.

Com ens explica el projecte, després d'esclatar la Guerra Espanyola de 1936 totes les competicions esportives van quedar suspeses excepte el futbol, que es va continuant celebrant-se en zona republicana.... l'any 1940 el Torneo Nacional de Fútbol va passar a anomenar-se La Copa del Generalísimo, a major glòria del dictador. Sense dubte, el futbol es va convertir en un instrument de propaganda, control social, supremacia del régim i suposada unitat de país.

Així doncs, jugar un partit de futbol, en zona de trinxeres amb el cap de Franco és d'una justífica poètica i artística d'impacte innegable.

Continuarem estant alerta de les accions del sr. Merino ...

NO ET FACIS PAGA DE RES

 

NO ET FACIS PAGA DE RES

 

Jo crec que podem fer el que vàrem dir,

sense fer-nos, però, paga de res.

que és possible que els núvols de cotó

que ara veiem es tornin a la tarda temporal de pluja

i hàgim d'aixoplugar-nos. En qui sap quin lloc!

Sota quin ràfec? Sota quina vela?

Perquè, ja ho saps, de casa no n'hi ha,

de sostre veritable no n'hi ha,

que l'únic sostre és la senzilla tapa

de la caixa de morts.

Joan Vinyoli (2014:194). Poesia completa.

(imatge generada per IA)

'DOS HOMBRES Y UN DESTINO' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Quina millor forma d'homenatjar un actor que veient alguna de les seves pelis? Això és el que farà aquest diumenge el CineClub La Ràpita amb el sr. Robert Redford, que va morir fa pocs dies. I ho farem amb un clàssic per excel·lència: 'Dos hombres y un destino' (Butch Cassidy and the Sundance Kid), la peli de 1969 de George Roy Hill que és tota una icona gràcies a la seva parella protagonista: Robert Redford i Paul Newman. 

No es tracta d'una pel·lícula perfecta, de fet, a la crítica no li va agrada gens però al públic, sí; de fet, ja passa això amb algunes pel·lícules mítiques que públic i crítica no sempre van de la mà. Però tot i les crítiques aquesta peli fou la més taquillera de l'any.

Inicialment, el protagonista que havia de compartir pantalla amb el sr. Newman era Steve McQueen, que volia compartir peli amb ell i li va proposta però es va desembarcar del projecte i va entrar el sr. Redford, que encara no era una estrella (una altra de les opcions era Marlon Brando). 

El primer gènere en el s'emmarca és el western, però en una època en el que aquest génere estava reformulant-se, canviant, es parlava ja de 'western crepuscular' allunyant-se del racisme i masclisme de films anteriors. El film s'atreveix amb els dos bandits més famosos dels EEUU però els dóna un aire humorístic i romàntic que és una evidència d'aquests nous terrenys dels westerns que us comentava... I més si afegim l'èxit de la seva cançó principal, positiva i optimista: 'Raindrops Keep Falling on my head' de Burt Bacharach i Hal David que va guanyar l'Oscar a la millor cançó original i fou un hit pop musical immediat.

Segons el sr. Newman fou un dels millors rodatges en els que va participar i la bona química amb el seu company fou tant dins com fora de la pantalla. El bon feeling entre els dos actors és inqüestionable i partir d'aquí el tàndem Newman-Redford es mantingué en la ment del públic per a sempre. De fet, repetirien 4 anys després, amb el mateix director a El Golpe (1973), reforçant el seu vincle com a actors.

Detalls curiosos del film: com que Newman va caure diverses vegades en la icònica escena de la bici, Redford no era massa amic dels cavalls i va tenir més d'un ensurt en el rodatge (tot i que 30 anys després dirigiria i protagonitzaria El hombre que susurraba a los caballos)

El guió del sr. William Goldman -que també es va emportar l'Oscar-, un dels guionistes més famós de Hollywood, d'ell són els de Todos los hombres del presidente, Marathon Man o Misery, a més de ser l'autor de La princesa prometida.

La peli es va emportar 4 Oscar -apart dels ja comentats de Guió i Cançó original- el de Millor Pel·lícula o Millor Fotografia.

Es tracta d'un film on la barreja de géneres és el seu gran atractiu: western, comèdia, romànticisme, aventura, drama, acció... i buddy movie (que es va 'inventar' en aquest film).

Aquest diumenge gaudirem d'una pel·lícula mítica i de les més populars de la Història del Cinema.

'LES ANNEES SUPER 8' AL CINECLUB LA RÀPITA

Gràcies al projecte FilmoXarxa, aquest vespre, al CineClub La Ràpita, podrem gaudir d'un documental en el que Literatura, Història i Vida es combinen de forma exemplar.

'Les années super 8' (2022) és un breu documental al voltant de la figura de la guanyadora del Premi Nobel de Literatura 2022: Annie Ernaux. De fet, podríem dir que es tracta d'una extensió del projecte literari de l'escriptora; el film està dirigit per ella mateixa (que té 82 anys) i el seu fill petit: Davie Ernaux-Briot. Un dels seus llibres més conegut és Les Années (2008), que com la resta de la seva bibliografia tracta diferents aspectes de la seva vida o de la vida de la família (mare, àvia...).

El film és un recull de gravacions de video domèstic sense so, fetes entre 1972 i 1981, on es veu la intimitat familiar i el viatges que feren la família. No es tracta, però, de fer-ne una narració linial i biogràfica, el que veiem en el film són fragments, no sempre ordenats, de moments destacables, complexos i dolorosos de la vida familiar. El matrimoni va comprar una càmera Super 8 a finals de 1972, quan ja tenien 2 fills amb la intenció de captar la vida i el món que els envoltava. 

L'altre aspecte rellevant del film són les estampes geogràfiques, culturals i polítiques al mostrar-nos els viatges familiars a Xile, Londres, Espanya, Moscú, Albània, Marroc,... que ens permet donar-nos un context històric -a banda del Familiar- i sempre amb la veu en off de la mateixa autora/directora. Les imatges van estar gravades pel marit (Philippe Briot) del que es va divorciar i es va emportar la càmera però li va deixar les cintes a ella (en el film poc es parla del marit/pare).

L'obra de l'escriptora Annie Ernaux ha estat vinculada al cinema en films que han adaptat llibres seus, com El acontecimiento (2021) o Passion simple (2020) i el documental sobre la vida de la mateixa sra. Ernaux: J'ai aimé vivre là (2020).

El film és un relat bell, sensible i ple de nostàlgia sobre 'coses que marxen', sobre el desencant o la pèrdua d'il·lusió de qüestions com el Maig del '68, la figura d'Allende, Mitterrand, la institució familiar o la parella. Un interessant film on vida familiar i Història dialoguen i construeixen un relat senzill i emotiu sobre la mateixa Vida.

QUAN EL SR. ZIZEK PENSAVA QUE EL COVID CANVIARIA EL MÓN

Enguany he pogut veure, de moment, 2 pelis que parlen directament del 'moment Covid19': Eddington i Maspalomas. Fa la sensació de que o encara no ha passat prou temps o tenim poques ganes de recordar-ho. Poc se'n parla d'aquell moment tant estrany que vam viure! Un cop va passar, tot eren psicòlegs i sociòlegs parlant de l'impacte que això tindria en la població, sobretot en la gent petita i adolescent... però el temps va passant i no sé si s'estan fent massa estudis sobre el tema.

Tot i que ara potser ho tenim 'aparcat' en el subconscient, en aquell moment alguns filòsofs van aixecar la veur per a ressaltar l'enorma impacte que la situació de pandèmia tindria en el sistema econòmic actual. Un d'aquests acadèmics fou el sr. Slavoj Zizek, sense dubte el filosòf més reconegut d'Eslovènia i actual director de l'Institut Birbeck d'Humanitats de la Universitat de Londres (el sr. Zizek també és sociòleg, psicoanalista i crític cultural). 

El sr. Zizek, apunta en els seus treballs, arguments contundents contra el sistema capitalistes i les ideologies que el mantenen. En aquells dies pandèmics va escriure un article al Russia Today en el que destapa que el virus del Coronavirus havia destapat la realitat de l'altre virus que fa temps que ens té controlats: el Capitalisme. Mentre la gent moria la classe dirigent es preocupava de la recessió, de l'impacte en l'economia i la manca de creixement del PIB; i és que el capitalisme s'asseu damunt del Consumisme i de la riquesa material, i amb la pandemia poc podia tenir lloc aquest consumisme 'necessari' per al sistema econòmic i productiu imperant. 

El sr. Zizek pensava, que pel fet de 'parar-nos', de fer 'parar la roda productiva', del bloqueig econòmic la col·lectivitat obriria els ulls i es faria conscient de les múltiples desaventatges de viure en el nostre sistema econòmic. Sorgirien accions per a construir una societat alternativa. 

El sr. Zizek estava convençut que la pandèmia havia de ser una palanca per al 'canvi'. El fet d'aïllar-nos, confinats, estava provocant l'efecte contrari: augment de cooperació i solidaritat, augment de la confiança en el veïnat i les persones, conegudes o no. El sr. Zizek hi veié, en això, una esperança per a construir un 'Comunisme' basat en la comunitat, que s'enfrontés al Capitalisme. 

Malauradament, tot i que l'impacte de la pandèmia fou contundent ... res ha canviat. Fou un moment, per a aturar-nos, per a reflexionar, per a trobar-nos amb nosaltres mateixos, per a gaudir del silenci... però -ni de bon tros- per a sotregar les bases d'un sistema basat i construït en la desigualtat i que està més saludable i robust que mai. 

La idea era bona, sr. Zizek, però els pronòstics han quedat lluny de la realitat, aquell 'cop letal' que el Coronavirus havia de donar al Capitalisme no ha tingut lloc... malauradament.