(1947-2016)
El músic de les mil cares, el camaleó de la música pop amb més de 46 anys de trajectòria ha mort. El sr. Bowie, nascut a Londres, havia fet 69 anys divendres passat, el mateix dia que presentava el seu nou disc: Blackstar... tres dies després, un càncer contra el que lluitava feia anys i l'havia mantingut allunyat dels escenaris va posar punt i final a una vida intensa, eclèctica, lliure... i fascinant.
La meva vida musical va lligada a la carrera de Bowie. Des de que tinc consciència de 'música' que les seves cançons m'acompanyen... des de l'Space Odity a Lazarus.
El sr. Bowie era moltes coses però, per damunt de tot, era fascinant. Fascinants les seves múltiples personalitats, les seves reinvencions constants, les seves cançons ... Bowie ocupa un lloc daurat en la Història de la música Pop.
Nascut com a David Robert Jones en el barri de Brixton, fill d'acomodadora de cinema i de directiu de publicitat; la seva infantesa estigué marcada per la seva etiqueta de superdotació i personalitat rebel. En la seva etapa educativa destacà les seves habilitat musicals, tocava la flauta i cantava a la coral. Després s'afegiria l'ukelele, el baix, el piano ... i les seves imitacions a Elvis Presley feien furor en els 'boy scouts'. Va estudiar disseny i composició tipogràfica. El sr. Bowie descobreix el jazz modern i afegeix el saxo a la llista d'instruments... durant aquella època (1962) té lloc l'incident que faria del sr. Bowie el marcià que va arribar a ser: un cop a l'ull d'un company -barallant-se per una noia- fa que després de moltes operacions un iris tingui una tonalitat diferent... un ull de cada color.
El 1962 creà el seu primer grup musical: Kon-rads, que durà ben poc. Després en vindrien d'altres, fins que es llançà en solitari adoptant un altre nom. Ben aviat el seu nom li quedà petit i abraçà altres personalitats. A finals del '60 del segle passat el sr. Bowie ens donava lliçons d'aquell 'jo saturat' de Gergen, un dels rostres de la postmodernitat.
Malgrat que l'any anterior havia llençat el seu primer disc (David Bowie) no fou fins al juliol de 1969 quan una única cançó l'impulsaria al top 5 de la llista britànica de singles: Space Oddity, una de les més belles cançons pop de la Història. Aquell astronauta perdut en la immensitat de l'espai fou la porta d'entrada a l'univers creatiu, inabastable i profund del seu creador. La cançó es presentava poc abans de sortir el primer home a l'espai.
L'entorn galàctic i marcià fou un gran atractiu per a Bowie i el clàssic Life in mars? n'és una bona mostra, a Hunky Dory (1971).
3 anys després el sr. Bowie -com un Pessoa postmodern- creà el seu primer heterònim: Ziggy Stardust -una barreja entre Iggy Pop i Lou Reed- acompanyant el disc The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (1972) que incloïa una altre hit: Starman. Fou l'explosió del glam rock del que ell en fou el principal exponent.
L'any 1973 Aladdin Sane, és el primer disc que arriba al número 1 de vendes a Anglaterra, amb temes com The Jean Genie.
En col·laboració amb el sr. John Lennon crearien el tema amb el que 'entraria' als EEUU: Fame, dins del disc Young Americans (1975). Fou el primer cop de timó del sr. Bowie, deixem el glam per abraçar la música soul.
Amb el disc posterior: Station to station (1976) veiem el naixement d'un alter ego del sr. Bowie: The Thin White Duke. Era una extensió del personatge del film El hombre que cayó a la tierra, una de les primeres aparicions cinematogràfiques de l'artista sobre un extraterrestre que cau a la Terra, millor casting impossible. Molt enganxat a les drogues les múltiples personalitats de l'artista començaven a tenir conseqüències, el Duc blanc tingué molt tocs de l'estètica i actituds nazis i feixistes. En aquella època incorporà (propi de l'època) els sintetitzadors i el portà al bressol del so synth: Berlin.
Tot seguit vindria la gloriosa 'trilogia de Berlin' en col·laboració amb el sr. Brian Eno: Low (1977), Heroes (1977), Lodger (1979) que ens deixaria la joia del mestre Bowie: Heroes. Es tractava d'una altre canvi de direcció en l'estil musical. Es tracta d'una de les èpoques més valorades del sr. Bowie. El mateix Philip Glass l'etiquetà de 'geni' i tingué en compte peces per a incorporar-les en les seves obres minimalistes. Etapa rica, complexa, plena de cocaïna i on els treballs agafaven aires new wave i world music.
El 1980 arriba Scary Monsters (and Super Creeps) amb un altre clàssic Ashes to Ashes, que continuava la història d'Space Odity. La col·laboració amb Queen dóna fruits en Under Pressure arribant als primers llocs de les llistes d'exits com també ho faria el seu següent treball: Let's dance (1983), amb hits com Lets' dance, China girl o Modern Love. Aquest període és l'època més exitosa de l'artista.
El 1987 s'aparta del seu estil més pop per aproximar-se al rock més dur ... reconeguent més tard que es tractava d'un disc 'horrible'. Fruit d'aquesta 'crisi' artística el sr. Bowie s'intenta adaptà en una banda: Tin Machine, amb els que editen Tin Machine (1989) i Tin Machine II (1992). L'intent 'banda' durà poc, la forta personalitat de l'artista el fèu emprendre una exitosa gira en solitari: Sound+Vision Tour. Hauríem d'esperar 6 anys per tornar a veure un disc de Bowie en solitari.
Els '90 no foren la millor època Bowie, tot i els intents de reiventar-se en cada nou projecte musical i els retrobaments amb artistes com Brian Eno. Tot i l'acurat treball artístic darrera de cada nou treball: Black Tie White Noise (1993), Outside (1995), Earthling (1997) Hours... (1999), Heathen (2002), Reality (2003)... no aconseguiren els nivells d'èxit d'anteriors treballs.
La seva darrera gira fou l'any 2003/04 amb A Reality Tour.
Tot i aquesta darrera estapa, el Mite Bowie ja era una realitat. Segons la revista Rolling Stone el sr. Bowie està situat en el lloc 23 de la llista de millors cantants de tots els temps. Ha venut 136 milions de discos a llarg de la seva carrera, 9 discos de platí, 11 d'or i 8 de plata en el Regne Unit; 5 de platí i 7 d'or als EEUU.
Que el sr. Bowie està ben farcit d'art escènica és innegable veient els seus personatges, però, a més, estigué vinculat al teatre participant o produit diverses peces teatrals. Rellevants són les seves participacions en diferents nivells de protagonisme en films com: Christine F. (1981), El Ansia (1983), Feliz Navidad, Mr. Lawrence (19), Absolute Beginners (1986), Labyrinth (1986), La última tentación de Cristo (1988), The Linguini Incident (1991), Twin Peaks: Fire Walk with Me (1992), Basquiat (1996), Boys don't cry (1999), Mr Rice's secret (2000), Zoolander (2001), The Prestige (2006), veu de Maltazard a Arthur y los Minimoys(2006), August (2008).
La seva rellevància cultural el féu objecte d'una exposició al Victoria and Albert Museum: 'David Bowie is' (2013)
Però la vida del gran Bowie encara no havia acabat i -per sopresa- apareix el millor tancament a la seva carrera: The Next Day (2013), un disc ple de bones cançons que enllaça amb la seva època berlinesa (començant per la portada) i es planteja qüestions vitals com en la preciosa Where are we now?. The Next Day (2013) aconseguí arribà en les llistes d'èxits on des del 1993 que no arribava.
Malgrat no haver gira de l'artista, degut a diverses complicacions mèdiques, manifestà la seva intenció de continuar fent cançons. El dia del seu 69è. aniversari publica el seu darrer treball: Blackstar, dos dies després mor a Nova York, després de 18 mesos de lluita contra el càncer.
David Robert Jones, Davy Jones, David Bowie, Ziggy Stardust, The Thin White Duke, ... molts noms per a una gran artista únic.
Gràcies, mestre, per tans moments de música que ressonaran mentres visqui... per un Heroes que no em deixarà mai.
El sr. Telmo Pieper és una artista holandés que ha fet quelcom fascinant, almenys per a mi. Es tracta de reviure els dibuixos fets quan era petit (4 anys) i recrear-los digitalment. L'efecte és tremendo perquè quan som petits tenim poca consciència de les dimensions i les proporcions que tenen els objectes, i els caps grans i extremitats reduïdes (o a l'inrevés) estan a l'ordre del dia. Aquí en teniu algunes mostres del resultat...
Racing Extinction és un documental del director Louie Psihoyos que ens alerta de la destrucció de Vida que està realitzant l'ésser humà. Segons el realitzador del film estem provocant la major extinció d'éssers vius des de la desaparició dels dinosaures, per a continuar amb el paral·lelisme: aquest cop, nosaltres som el meteòrit. 
Un par de años después de la muerte de Franco, Tusquets Editores lanzó al mercado una colección de literatura erótica, La Sonrisa Vertical. El nombre viene de una expresión, creo que chilena, que juega con la semejanza de la vulva con una boca sonriente. La crearon Beatriz de Moura y Luís García Berlanga. Era el momento ideal para esa iniciativa. Tras décadas de puritanismo había un montón de libros marranos que en el resto de Europa se podían encontrar incluso en formato de bolsillo y que no se habían traducido al español. El primer título fue La insólita y gloriosa hazaña del cipote de Archidona, de Camilo José Cela, lo que dio a la colección un sello de dignidad. Le siguieron obras de Pierre Louÿs, Alfred de Musset, el marqué de Sade, Leopold von Sacher-Masoch, Georges Bataille, Pieyre de Mandiargues, Henry Miller, Marguerite Duras... Lo mejor de cada casa. Recuerdo haber devorado Grushenka, Memorias de una cantante alemana, de Wilhelmine Schröeder-Devrient, ¿Qué es Teresa? Es... los castaños en flor. de José Pierre... Por si a alguien no le quedaba suficientemente claro, uno de los sonsonetes promocionales explicaba que se trataba de libros "para leer con una sola mano". No hace falta explicar a qué dedicaba la otra el lector, fuese hombre o mujer.
L'any 2001, però, arribà el punt culminant de la seva popularitat, interpretant un dels personatges més ambigus i complexos de la saga juvenil Harry Potter: Severus Snape. Juntament, amb Dumbledore i Voldemort, és el personatge adult present en totes les parts de la saga, arribant a fer-nos dubtar de la secundarietat del seu personatge.
Este 2016 trae una novedad turística de magnitud. Una agencia de viajes empezará a vender paquetes turísticos a Siria, un país con monumentos admirables y una gastronomía deliciosa pero que, como sabe cualquiera que esté mínimamente al día, no atraviesa precisamente su mejor momento. Tras casi cinco años de guerra, cerca de cuatro millones y medio de sirios han abandonado el país.
Aquest fotògraf barceloní continua la tasca de mestres surrealistes com Man Ray o Christian Schad a l'hora de mostrar-nos uns entorn onírics. A diferència d'aquells pioners de la imatge ara disposem d'eines de manipulació de la imatge que permeten anar més enllà i donar-li un caire més realista. Això és el que fa el sr. Oriol Jolonch en bona part del seu treball fotogràfic. Navegar pel seu espai web és una delícia.
La meva vida musical va lligada a la carrera de Bowie. Des de que tinc consciència de 'música' que les seves cançons m'acompanyen... des de l'Space Odity a Lazarus.
Malgrat que l'any anterior havia llençat el seu primer disc (David Bowie) no fou fins al juliol de 1969 quan una única cançó l'impulsaria al top 5 de la llista britànica de singles: Space Oddity, una de les més belles cançons pop de la Història. Aquell astronauta perdut en la immensitat de l'espai fou la porta d'entrada a l'univers creatiu, inabastable i profund del seu creador. La cançó es presentava poc abans de sortir el primer home a l'espai. 
Tot seguit vindria la gloriosa 'trilogia de Berlin' en col·laboració amb el sr. Brian Eno: Low (1977), Heroes (1977), Lodger (1979) que ens deixaria la joia del mestre Bowie: Heroes. Es tractava d'una altre canvi de direcció en l'estil musical. Es tracta d'una de les èpoques més valorades del sr. Bowie. El mateix Philip Glass l'etiquetà de 'geni' i tingué en compte peces per a incorporar-les en les seves obres minimalistes. Etapa rica, complexa, plena de cocaïna i on els treballs agafaven aires new wave i world music.
Però la vida del gran Bowie encara no havia acabat i -per sopresa- apareix el millor tancament a la seva carrera: The Next Day (2013), un disc ple de bones cançons que enllaça amb la seva època berlinesa (començant per la portada) i es planteja qüestions vitals com en la preciosa Where are we now?. The Next Day (2013) aconseguí arribà en les llistes d'èxits on des del 1993 que no arribava.
