dilluns, 30 d’abril del 2018

LA FONTANA DI TREVI


Desde el 1 de este mes las monedas que los visitantes tiran a la Fontana di Trevi ya no van a parar a Cáritas. Ahora se las queda el Ayuntamiento romano. En octubre aprobaron la norma de acaba de entrar en vigor. El dinero recogido lo invertirán en proyectos solidarios. Pero también los invertía en proyectos solidarios Cáritas, que tiene en la ciudad albergues para los sintechos, comedores para los pobres, asistencia sanitaria y centros de formación profesional para los desempleados. ¿Qué cambia? Supongo que el Consistorio quiere tener mayor control del destino de ese dinero.

Son casi un millón y medio de euros al año, en monedas de euro pero también esterlinas, de dólar, de yen... Cada día pasan por la Fontana más de ocho mil turistas. Se hacen selfies, esquivan a los vendedores de souvenirs y luego cumplen con el ritual: girarse de espaldas a la fuente, cerrar los ojos y echar la moneda hacia atrás. Dice la leyenda que si lo hacen, algún día volverán a la ciudad. La tradición tiene su origen en la época en que el agua de la Fontana todavía era potable, de las mejores de Roma al no ser calcárea. Si algún muchacho iba a ausentarse de la ciudad, su novia lo llevaba a beber un vaso, que luego rompían, y así se aseguraba su fidelidad. Ilusa.

En la Rambla de Barcelona sucede algo parecido, pero menos brillante, con la fuente de Canaletes. El visitante que bebe su agua regresará algún día a la ciudad, dicen. Aunque, como sucede a menudo, algunos beban agua de la fuente de Canaletes y, luego, de regreso a su país, al cabo de nada se peguen un trompazo con el coche y digan adiós para siempre a este valle de lágrimas. 

Pero la promoción que ha tenido al Fontana di Trevi supera la de culaquier otra tradición similar. Desde que en los años cincuenta se rodó Tres monedas en la fuente -dirigida por Jean Negulescoy con una linda canción interpretada por Frank Sinatra-ha aparecido en un sinfín de otras películas. La más conocida de la cuales es La dolce vita, en la que Anita Ekberg se baña en el estanque mientras Marcello Mastroniani la contempla entre perplejo y embelesado. A mí, de todas, la que más me gusta es una de 1961, Totótruffa, en la que el gran actor napolitano Totó detecta a un guiri incauto, finge ser propietario legal de la Fontana di Trevi y, tras negociar un precio, se la vende. Así es como todos deberíamos agasajar siempre a los turistas, sea en Roma o en Marina d'Or.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine
de La Vanguardia del 29/04/18

dijous, 26 d’abril del 2018

A VORE, L'ESPECTACLE D'ELECTRO-JOTA ARRIBA A TORTOSA


Resultat d'imatges de a vore tortosa 29 abrilSegur que més de tres, defugen de les manifestacions folclòriques o populars. Per antigues, per desfassades, per desactualitzades. I no us negaré que jo era d'aquests, potser has d'arribar a una certa edat per a valorar el pes de la Història, per a reconèixer el orígens i aplaudir les manifestacions culturals populars i la tradició oral.

Amb la intenció de revaloritzar això que us dic, un grup d'artistes: Sònia Gómez, Astrio, Ramon Balagué, Pau Puig i Carme Balagué s'han unit per a crear l''electro-jota', una forma de passar la jota i el folclore musical de les Terres de l'Ebre pel filtre de l'electrònica i la dansa contemporània. Una fusió atractiva i impactant!

Aquest treball s'ha concretat en l'espectacle 'A vore' (expressió típicament de l'Ebre) estrenat a l'Auditori de Barcelona el passat 26 de gener produït pel Mercat de les Flors, Fira Mediterrània Manresa, l'Auditori de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.

Després de presentar-lo a la capital no podia ser que les Terres de l'Ebre no gaudís d'aquest espectacle, així que el podrem gaudir el proper diumenge 29/04 a les 19:00 a l'Auditori Felip Pedrell de Tortosa.

A vore, és una autentica col·lisió de lo antic i lo modern, on es barregen la dansa contemporània amb els cants de llaurar, la dolçaina i la música electrònica; en el que cada membre de l'equip és una peça d'aquest caledoscopi creat a partir dels textos antics de Joan Moreira en el seu 'Del Folklore Tortosí' amb els cants i les melodies restaurades de Ramon Balagué, de la creativitat performativa de Sònia Gómez, la dolçaina polivalent de Pau Puig, la improvisació dels Astrio i els moviments tradicionals de Carme Balagué.

L'espectacle s'emportà una menció especial en el Premi Delfí Colomé 2017, centrat en la dansa d'arrel tradicional. 

Amics i amigues! els d'aquí: gaudim de l'espectacle tots retrobar-nos amb el passat; els de fora: gaudiu de l'espectacle redescobrint la cultura de les TTEE. Mos veiem domenge!


dimecres, 25 d’abril del 2018

REVISITAR LA FOTOGRAFIA DEL SR. XAVIER MISERACHS


Resultat d'imatges de xavier miserachs epíleg imprevistEl sr. Xavier Miserachs és una dels grans fotògrafs del nostre país; això, per a começar.

Feia més de 25 anys que a Barcelona no s'oferia una retrospectiva de l'obra de l'artista, ara i fins a 15 de juliol a la Fundació Catalunya de La Pedrera podem gaudir de 154 fotografies claus per a entendre el valor de l'obra del sr. Miserachs. 

El sr. Miserachs va deixar els estudis de medicina per a dedicar-se només a la fotogria, la gent que el coneixia en parlava excel·lències: no només era bon fotògraf sabia conversar, seduir, narrar, ser elegant, tenir sentit de l'humor i gaudir molt, molt de la vida. 

L'exposició Xavier Miserachs. Epíleg imprevist és un exposició muntada després de visionar més de 10.000 diapositives de l'artista. En aquestes 154  fotografies passen pels nostres ulls Cadaqués, retrats de Dalí, de Picasso, de Pla, prostitutes, reines, el Tibidabo, Benidorm, Bangkok... ampli ventall de la diversitat d'interessos i inquietuds del sr. Miserachs però sempre amb un aire neorrealista en les seves imatges.

Al sr. Miserachs no li agradava que li digueussin artista ..."sufro con esa palabra, prefiero que me llaman 'suscitador de imágenes'"

Gran el sr. Miserachs i gràcies a aquesta exposició tenim una bona ocasió per a coneixe'l (si no el coneixem) o redescobrir-lo (si ja el coneixem)

Resultat d'imatges de la mejor foto de xavier miserachs

dilluns, 23 d’abril del 2018

dijous, 19 d’abril del 2018

SR. MILOS FORMAN

Resultat d'imatges de milos forman
(1932-2018)

Fa uns dies moria un dels directors més reconegut del cinema txec. El sr. Milos Forman, nascut com a Jan Tomas Forman a l'anomenada Txecoslovàquia va quedar orfe ben jove, els seus pares van morir en camps de concentració per distribuir llibres prohibits pel nazisme. Fou educat per familiars i va tenir com a companys d'escola a gent com Vaclav Havel, per exemple.

Va estudir cinema a l'Escola de Praga i els seus primers films foren comèdies i el van inscriure en l'anomenada 'Nueva Ola' del cinema txec, amb films com Pedro el negro (1964) o Los amores de una rubia (1965)

Resultat d'imatges de alguie vol sobre el nido del cucoQuan l'any 1968 els tancs de la URSS van envair Praga el sr. Forman estava negociant a París la primera peli americana i aprofita per no tornar al seu país i marxar a viure als EEUU, a Nova York i allà fou professor de cinema a la Universitat de Columbia, un dels seus 'pupilos' fou el guionista i director James Mangold.

Als Estas Units arribarien les seves pelis més valorades i reconegudes, l'any 1975 amb Alguien voló sobre el nido del cuco, amb la que va aconseguir pleno a les millors categories en els premis Oscar, incloent -of course- millor director. L'any 1977 es nacionalitza ianqui i dirigí perletes com Hair (1979) o Ragtime (1981). 

Tres anys després arribaria la peli per la que serà recordat: Amadeus (1984), un gran film històric-musical sobre la rivalitat Mozar-Salieri amb un Tom Hulce com no hem tornat a veure mai i per la que el sr. Forman va tornar emportar-se molts premis Oscar, amb el de millor director inclòs. Després arribà un altre film històric, la seva versió particular de les Amistats Perilloses, però amb un recent antecedent com l'estupenda versió d'Stephen Frears no tenia res a fer i passà sense pena ni glòria.

Resultat d'imatges de amadeusAls anys '90 el sr. Forman torna a despuntar amb la seva popular recreació del creador de Hustler amb El escándalo de Larry Flynt (1996). Al cap de pocs anys tornaria amb un biopic, del còmic Andy Kaufman, amb el lluïment del seu protagonista -l'histriònic- Jim Carrey a Man on the Moon

Malauradament, el seu darrer film en el cinema fou -l'infumable- Los fantasmas de Goya amb un sobreactuat Javier Bardem i amb una poc creïble Natalie Portman. El darrer film fou per a la televisió txeca: Un paseo bien pagado (2009).

El director ha mort als 86 anys. 

dimarts, 17 d’abril del 2018

DONES PIONERES DEL CINEMA PENINSUL·LAR


Sí, amics i amigues, com en tantes altres disciplines, en el cinema, el paper de la dona ha estat situat en un segon pla o, directament, ha desaparegut.

Tot i que tenim clar els Lumiéres, Melies i Griffiths ... pocs de nosaltres seríem capaços d'anomenar els primers directors de cinema de la penínsul·la i de dones, encara menys. Algú, fins i tot, seria capaç de preguntar (sense malícia, espero): "ah, però hem tingut dones directores en el passat?". Doncs sí, i més d'una i avui en un intent entre pedagògic i reivindicatiu us penso parlar de 4.



Elena Jordi (1882-1945): Amics i amigues, es tracta de la primera dona que va dirigir una pel·lícula a Catalunya. La sra. Jordi era actriu, empresària i propietària de la productora Studio Films. Tot i que no hi ha un consens majoritai, es tractaria del film Thais (1918), a més de dirigir-lo el va produir i protagonitzar. 






Helena Cortesina (1904?-1984): Si no sabem exactament la data de naixement és fruit de la coqueteria d'amagar l'edat real. Aquesta artista fou anomenada la Venus valenciana en entorns de music hall. A ella se li atribueix l'honor d'haver dirigit la primera pel·lícula espanyola protagonitzada per un dona a Flor de España o La historia de un torero (1921), negatiu del qual està en 'paradero desconocido'. Tot i que no va tornar a dirigir més aquest film va permetre que la sra. Cortesina deixés les varietats per interpretar clàssics teatrals.


Rosario Pi (1889-1967): La sra. Pi tenia una botiga de roba al passeig de Gràcia de Barcelona i la va abandonar per marxar a Madrid i fundar Star Film, productora amb la que va finançar films de directors rellevants com Edgar Neville, Benito Perojo o Fernando Delgado. Ella només va dirigir 2 films: El gato montés (1935) i Molinos de viento (1937) amb el cop d'estat del bàndol nacional va exiliar-se a Roma on va realitzar tasques de producció a Cinecittà.




Ana Mariscal (1921-1995): La sra. Mariscal tenia una trajectòria àmplia com a actriu abans d'emprendre tasques de direcció. Va arribar a dirigir una dotzena de films entre 1952 i 1968, molt probablement gràcies a declarada afinitat amb el règim franquista. Films amb aires de cinema neorrealista dirigí films com: Segundo López, aventurero urbano (1952), Occidente y sabotaje (1962) o El camino (1963). 





Margarita Alexandre (1923-2015): Una altra directora que començà, primer, com a actriu. De ben jove, va treballar com a script fins que l'any 1952 es casaria amb Rafael M. Torrecilla amb el que faria un tàndem professional: ell s'encarregava de l'aspecte tècnic de la direcció i ella de la direcció dels actors/actrius. Films seus són Cristo (1953), La ciudad perdida (1955) o La gata (1956) la primera pel·lícula espanyola en format cinemascop. Als anys '50 del segle XX van exiliar-se a Mèxic i no van tornar a Espanya fins l'any 1982.


Val a dir que es tracta reivindicar el caràcter pioner i emprenedor d'aquestes dones ja que bona part dels crítics i estudiosos no veuen en cap dels treballs d'aquestes pioneres cap trencament ni renovació estètica ni temàtica i que, la gran majoria, no va sortir de la típica 'espanyolada' i cert regust andalús;  tampoc, pel fet d'haver estat rodat per dones, es va donar un pes a les interpretacions femenines o a històries en les que les dones tiguessin un pes rellevant.... com en mooooltes altres ocasions, fou un cinema masculinitzat malgrat que la persona que ho signés fos una dona. 

Tot i això, però, s'ha de reconèixer la tasca d'aquestes dones ja que, en la majoria dels casos, engegaren projectes després de crear una productora pròpia. Així doncs, pioneres i emprenedores!



(Tota aquesta informació la podeu trobar en el llibre Directoras pioneras del cine español (de los años veinte a los años sesenta) de María Concepción Martínez Tejedor)

divendres, 13 d’abril del 2018

RAMPAIRE PRESENTA PEDRETES AL LLAR D'AMPOSTA



foto de Llar Amposta.Ens agrada Rampaire i ens agrada la persona que hi ha al darrera d'aquest nom artístic: el sr. Aldred Porres. Hem col·laborat en algun projecte artístic-educatiu amb resultats altament satisfactoris.

Doncs bé, el sr. Porres (com tots i totes) té un passat, un passat adolescent de músic compartint afició i grup de música amb altres membres de la seva família (amb Atzucac i Ovni)... aquell moment teenager musical va passar però l'Alfred no ha deixat d'estar mai en el món de la música, escrivint i tocant... més en la intimitat.

Però l'esperit artístic és així, en algun moment necessita tornar a aflorar i tens ganes de comunicar-te amb el món ... i neix Rampaire [que si voleu saber què significa aneu a algun dels seus concerts i ho sabreu ;) ] primer ho féu amb l'edició d'un EP -Sol- de 4 temes, editat l'any 2015. El retorn a l'activitat musical pública ja era imparable i a principis d'aquest any, mitjançant un verkami en el que, evidentment, vam participar, veié la llum Pedretes, un nou EP de 5 cançons. I el Ciutadà K n'és super-fan!

Pedretes, permet un bon joc de paraules. Cada pedreta pot ser una de les cançons del disc, però pedretes té un caràcter d'objecte humil, petit, senzill, anònim i com una petita part d'un tot.

L'estil de Rampaire és folk, rock, pop i gotes de tradició ebrenca (La Rondalla del Rampaire és estupenda!). Trobem homenatges-referències gens dissimulades a grups clàssic com The Beatles o The Clash.

Ens agrada Rampaire i li desitgem una trajectòria exitosa i feliç!

Aquest diumenge a les 20:30, al Llar d'Amposta Rampaire amb banda presenta Pedretes.

Resultat d'imatges de pedretes rampaire

dilluns, 9 d’abril del 2018

PA' MEAR Y NO ECHAR


Resultat d'imatges de Estudiantes de Stanford Contra los Dispositivos AdictivosEn California, en la Universidad de Stanford, un grupo estudiantil ha iniciado un movimiento que pide a Apple que los libere.

Antes de seguir adelante y explicar de qué los tiene que liberar exactamente, recordemos que Stanford está situada muy cerca de Silicon Valley y que es popularmente conocida como The farm, la Granja, porque de allí salen muchas de las lumbreras de nuestro tiempo. Steve Jobs -cofundador de Apple- estuvo buena parte de su vida ligado a ella.

Los educandos en cuestión -de informática para más inri- se han agrupado bajo el lema Estudiantes de Stanford Contra los Dispositivos Adictivos. Piden a la empresa de la manzana que modifique sus móviles para que no estén todo el día enganchados a ellos. El grupo copó los titulares de la prensa cuando, hace poco, se  manifestaron frente a la Apple Store de Palo Alto. En su manifiesto fundacional recuerdan que el 9% de los adultos revisan su móvil cada hora y que el 50%de adolescentes se consideran adictos a él. Avalados por estudios, explican que la adicción al móvil causa estrés, perjudica las relaciones con otras personas y hace que mengüe la productividad. Consideran que los culpables de su adicción no son redes como Facebook y el resto sino los móviles (los iPhone, sus preferidos), y que son la puerta de entrada a ellas. Por este motivo afirman que Apple es la única capaz de ayudarlos a frenar su dependencia.

Dicho todolo cual, piden a la empresa que sus móviles les permitan controlar el tiempo que pasan en Instagram, Facebook, Snapchat, Reddit y toda la pesca. Que les permitan recibir notificaciones sólo de lo que les interesa. Y que les ofrezcan opciones para evitar distraerse, algo así como un 'modo esencial' que únicamente les informe de llamadas telefónicas, mensajes y fotos. Me dejan pasmado. ¿Tiene que ser Apple quien añada aún más 'modos' para que ellos se desenganchen? ¿No son capaces de hacerlo ellos mismos? Mira que es fácil desactivar -ni que sea temporalmente- todas las redes sociales y las notificaciones que tanto les perturban. Basta pulsar botones que ya hay en los móviles actuales. O hacer algo incluso mejor: apagarlos por completo, como hacemos todos cuando necesitamos concentración. Es lo que he hecho yo mismo para escribir esta columna sin que me despisten los ruiditos y las musiquitas que emiten. Vaya lumbreras, los de Stanford. Menudo futuro tecnológico nos espera.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine
de La Vanguardia de l'01/04/18


dissabte, 7 d’abril del 2018

TWIN PALM 2018: MAKOVSKI +AUPI + COTO + PACOSAN + CAMPO

La visita al PalmFest o al TwinPalm està agafant forma de tradició, portem 3 ó 4 anys assistint. El PalmFest era la versió 'maxi' amb 3 dies de durada i el TwinPalm és la versió 'single' amb només un dia intens. 

Per aquest festival hi han passat cantants i grups com Albert Pla, Christina Rosenvinge, Sr. Chinarro, Maïa Vidal, Anímic... entre molts altres.

En el PalmFest vam descobrir a l'energètica Maika Makovski i, precisament, aquest 2018 és la cap de cartell. Aquest vespre, en l'Auditori del Centre Cultural de l'Hospitalet de l'Infant, a partir de les 18:30 gaudirem de:

  • Maika Makovski: Un concer íntim, acompanyada de la seva guitarra i el piano de cua. Una de les artistes més intenses i energètiques del panorama musical català i que és capaç de transmetre energia en el seus directes. Polièdrica, inquieta i tot terreny.
  • Ivan CampoÉs la 'nota forastera' del cartell, un trio de Manchester. Aires folks, veu cristal·lina, aire èpics.
  • Mariona Aupí: Ens presenta el seu nou disc 'Le Monde', però ja en porta uns 8 a les esquenes. Multiinstrumentista, compositora, capaç de barrejar electrònica i acústic com ningú. Directa i elegant.
  • Mina Coto: Posseïts per l'esperit de New Order. Veus aturmentades i ritmes technos que s'encomanen i et transporten als '80 amb aires actualitzats. 'Lágrimas desde Irán' ja és tot un hit!
  • Pacosan: Ritmes frescos, techno i poperos presentarà el recent disc 'Sour Mood'. Grup eclèctic, hipnòtic d'un trio ben bregat en d'altres projectes musicals (El Petit de Cal Eril, per exemple) i directes sense parar, com el Primavera Sound...
El millor del TwinPalm és el preu, 15€ per un vespre intens de música!

Ens veiem al TwinPalm?


Image

dijous, 5 d’abril del 2018

VERSOS CONTRA LA VIOLENCIA- L'ESPECTACLE A AMPOSTA 06/04/18




foto de Marta Viladrich.'Versos contra la violència' és un d'aquells projectes en que la imatge gràfica d'una bola de neu és la més adient, va començar com una reacció a uns fets deplorables i s'ha anat engrandint, engrandint i aglutinant sinèrgies d'artistes de diverses disciplines.

Després dels actes repressius de la policia contra la ciutadania l'01 d'octubre, quan l'únic que es pretenia era dipositar un vot en una urna dues poblacions de les Terres de l'Ebre que patiren més aquesta violència repressiva fou La Ràpita i Roquetes. Un grup d'artistes provinents de diferents poblacions del territori ebrenc que tenen una cita mensual -diLLUMS d'Arts al Forn, algun dia en parlem d'ells- en la que al voltant d'un sopar comparteixen literatura, música, reflexions i reforcen amistats; és aquesta amistat la que provocà preocupació quan en les poblacions esmentades els cops de porra feren estralls entre la població pacífica ... l'espurna, la reacció ja havia sorgit. La resposta fou dues trobades en les poblacions dels fets (La Ràpita, 07/10 i Roquetes, 08/10) en la que poetes i poetesses recitaren creacions pròpies o d'altres en les que el contingut fou la pau i el rebuig a la violència; hi participaren més de 70 d'artistes.

D'aquí sorgí un llibre: Versos contra la violència, amb una llista infinita de participants i la seva conseqüent presentació per poblacions de tot el territori català: l'Ametlla de Mar, Campredó, Flix, Falset, La Ràpita, Deltebre, Barcelona, Amposta, Alcanar, l'Ampolla... i la llista encara no ha acabat. És un llibre editat per Onada Edicions i tots els beneficis (inclosos els drets d'autor) es destinen a l'enviament de llibres a escoles i instituts de Catalunya.

Aquest bola de neu ha atrapat, fins i tot, a CREA que està preparant un documental sobre aquest projecte ... l'atracció cap a Versos contra la violència és imparable!

Tot i que en un projecte tan col·lectiu fa de mal dir noms propis, no podem obviar anomenar 'motors culturals' com Ricardo Gascon o Eduardo Margaretto i, sobretot, l'amic Jesus M. Tibau.

La bola de neu ja era imparable i el següent pas fou crear un espectacle que servís de presentació del llibre però que anés més enllà i Valer Gisbert creà un espectacle sobre i contra la violència. Un espectacle multidisciplinar i visualment potent que s'estrenà a Tortosa el desembre passat. Demà Divendres, 06 d'abril a les 21:30 el podreu gaudir a la Lira Ampostina. En ell, el vers, la música, el dibuix i la dansa es conjuguen per donar forma al missatge clar i contundent de rebuig a qualsevol tipus de violència. Espectacle emotiu i artístic.

El paper sempre guanya a la pedra!


dimarts, 3 d’abril del 2018

FELIÇOS 50, TETE!

Si aquest any faig 45 anys vol dir que tu, Tete, en fas 50... et diran que és una xifra clau, assenyalada, bissagra de no sé què. No els facis cas!

En els teus 50 seràs tant TU com sempre, continuaràs sent el millor germà que qualsevol podria desitjar. 

Germà valent, fidel i defensor tenaç dels seus. Persona treballadora com poques he conegut; que sempre té un 'sí' quan li demanes ajuda... i -per a un mancat de qualsevol habilitat tècnica i mecànica com jo-  han estat moooolts cops.

Ets un persona honesta, amb principis i valors; compromés davant situacions injustes. Potser ets de poc parlaments però la teva acció, el teu gest, ho supleixen amb escreix. Perquè l'Amor és demostra amb fets i no només amb paraules. Ets una bona persona i, amb això, està tot dit.

I,  com ja saps, ets el més guapo dels 3 .... gràcies per cuidar-me i estimar-me.

Feliços 50, Tete, t'estimo !!