'LOS INTOCABLES DE ELIOT NESS' AL CINECLUB LA RÀPITA

 

El que us hem preparat des del CineClub La Ràpita per aquest diumenge és un clàssic contemporani, un dels films més reconeguts del director Brian de Palma: 'Los intocables de Eliot Ness'.

Es tracta d'una pel·lícula nordamericana de 1987 que adapta el llibre The Untouchables (1957) d'Eliot Ness i Oscar Fraley. Per tant, el film té una base en fets reals i en la feina que l'agent federal Eliot Ness va fer per a poder jutjar al principal mafiós de Xicago -Al Capone- en plena Llei Seca, als anys '30 del segle XX.

Amb un repartiment de luxe en aquella època: Kevin Costner, Sean Connery, Andy Garcia i un convincent Robert de Niro com a Al Capone. Abans que Kevin Costner es va pensar en William Hurt, Mel Gibson, Harrison Ford, Michael Douglas o Don Johson, però o estaven ocupats o van declinar l'oferta. El sr. De Niro, en la línia del seu mètode d'interpretació, va engordar 12 kilos per a posar-se en el paper del cap de la màfia.

Sembla ser que Brian de Palma volia rodar-la en blanc i negre però la productora no del va deixar... va acatar fer-la en color per a poder mantenir el seu lloc com director. La brillant BSO del mestre Ennio Morricone és un dels motius de que el film sobresurti com ho fa. Una altre motiu és el guionista principal: el sr. David Mamet, un dels guionistes més brillants de l'època i també director d'alguns dels seus guions: Casa de juegos (1987), Glengarry Glen Ross (1992), Vania en la Calle 42 (1994), entre d'altres.

El film va estar nominat a 4 Oscar (Actor Secundari, BSO, Disseny de Vestuari i Direcció Artística) de les que va aconseguir només el de millor Actor Secundari per a Sean Connery.

El sr. Brian de Palma és un d'aquells directors infravalorats que mereix ser revisitat. La que veurem diumenge potser no és la seva millor pel·lícula però el seu caràcter monumental i d'aires clàssics la va convertir en una de les més populars i reconegudes del director. El sr. De Palma es va autoanomenar ressurrecció d'Alfred Hitchcock, referenciant i homenatjant molts dels trets  característics del mestre de 'Psicosis'. Però l'homenatge més clar en aquest film que ens ocupa és la baixada del cotxet per les escales al més pur Eisenstein del Cuirassat Potemkin.

Aquest diumenge, doncs, tenim un d'aquells clàssics contemporanis que no us podeu perdre. Gaudir-la en pantalla gran serà tot un luxe !!!

ONCLE LLUÍS

 Estos días azules y este sol de la infancia. 

Antonio Machado

Colgat al fang de l'Ebre, l'heroisme.

Però per al vençut també comptava

-ja amb una pobra roba de civil-

tenir aquella mirada, morenot,

pinxo de barri de rialla fàcil.

Desterrat, se l'enduen en un tren.

En les llargues parades de la nit,

en el seient de fusta, entre fusells,

sent com la guerra és una fera enorma

que amb les urpes l'empeny fins a Bilbao,

sense equipatge i les butxaques buides.

El deixen a l'andana un matí gris.

Fatigat pel viatge i la derrota

es renta en una font i, al fons dels ulls,

llueixen la seva èpica i les armes

d'antany, les velles armes d'aquells balls

de diumenge als patiots de Montjuïc.

Busca els carrers de meuques i tuguris.

Ja és a prop d'ella, sent el seu perfum

barat i la mirada fosca a uns ulls

on el rímel ha posat

banderes negres d'anarquistes morts.

Les ungles, d'un roig brut

són banderes que l'Ebre arrossegava.

I jo estic orgullòs de tornar a escriure,

com als bons dies de poesia,

un poema que parla d'una puta

que per amor se salva i salva un home.

Això passava en acabar la guerra.

Mentrestant, transcorrien per a mi

els dies blaus i el sol de la infantesa.

Joan Margarit (1999) Estació de França

OSCAR 2023: 'TODO A LA VEZ EN TODAS PARTES', GRAN GUANYADORA

 Fa uns dies tenia lloc la 95ena. edició dels Oscar, encapçalant nominacions pesos pesats de la indústria com Spielberg o Cameron. Si anem al gra, hem de dir que la gran triomfadora fou la menys esperable tenint en compte la Història dels Oscar, que 'Todo a la vez en todas partes', un film més pròxim al Festival de Sitges que als Oscar s'emportès 7 premis d'11 nominacions és quelcom sorprenent. La segona vencedora per nombres de premis és l'eficient 'Sin novedad en el frente' aconseguint 4 de 9 nominacions, seguit de 'The Whale' amb 2 premis de 3 nominacions (gairebé pleno!).

Entre les grans perdedores estan, sobretot, la darrera i autobiogràfica obra del sr. Steven Spielberg (The Fabelman) marxant de la gala amb les mans buides tenint 7 nominacions; seguida de 'Almas en pena en Inisherin' 0 premis de 8 nominacions i 'Elvis', 0 premis de 8 nominacions.

Està clar que el film dels 'Daniels' es va emportar tot el pastís (o el tros més gran) dels Oscar, els principals premis van anar a les seves mans: Millor Pel·lícula, Millor Direcció, Millor Actriu protagonista, Millor Actor Secundari, Millor Actriu Secundària, Millor Guió original i Millor Muntatge.

La gala fou sosa, amb pocs moments rellevants o estelars però sí moooolta emotivitat i nostàlgia: el premis a icones dels '80 com 'Tapón' d'Indiana Jones o a Jamie Lee Curtis (un premi que sa mare i son pare no van aconseguir mai), llàgrimes del sr. Travolta al moment 'In Memoriam' de la sra. Newton-John. Uns premis amb mooooolt poca presència femenina en les nominacions i el rècord de la sra. Michelle Yeaoh de ser la primera dona asiàtica en guanyar el Premi a la Millor Actriu Principal.

Detall curiós que evidencia el fet que les pelis cada cop duren més, des de 1929 fins al 2021 la mitjana de minuts de les pelis nominades estava en 125 minuts (un promig de 581 pel·lícules); el promig de les pelis nominades enguany puja a 144 minuts (la que menys dura: 'Ellas hablan' en 1h 44 minuts i la que més 'Avatar: el camino del agua' de 3h 12 minuts).

Enguany, dues actrius han estat nominades per a papers pensats inicialment per a homes: el de Michelle Yeoh, havia de ser Jackie Chan i el de Cate Blanchet, el director de 'TAR', havia de ser un home.

El sr. John Williams ha estat la persona nominada en més edat amb 90 anys (l'anterior fou l'Agnes Varda, en 89 anys). El sr. Williams ha aconseguit 5 Oscar de 53 nominacions, encara no ha superat al sr. Walt Disney que va tenir 22 premis de 59 nominacions.

En quant a la quiniela, m'he deixat portar per la tendència i l'estil habitual d'aquests premis i no tant en allò que a mi m'agradaria; la meva preferència era per al film dels 'Daniels', una proposta energètica, trencadora i trepidant però a l'hora d'emplenar la quiniela vaig pensar que l'Acadèmia reforçaria la figura d'Spielberg... però no ha estat així i això m'ha fet arribar a un 30% d'encerts. 

el palmarès ha estat el següent:

MILLOR PEL·LÍCULA:

- Todo a la vez en todas partes

MILLOR DIRECCIÓ

- Daniel Kwan i Daniel Scheinert per Todo a la vez en todas partes

MILLOR ACTRIU PROTAGONISTA

- Michelle Yeoh per Todo a la vez en todas partes

MILLOR ACTOR PROTAGONISTA

- Brendan Fraser per The Whale

MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA

- Jamie Lee Curtis per Todo a la vez en todas partes

MILLOR ACTOR SECUNDARI

- Ke Huy Quan per Todo a la vez en todas partes  

MILLOR GUIÓ ORIGINAL

- Todo a la vez en todas partes (Daniel Kwan i Daniel Scheinert)

MILLOR GUIÓ ADAPTAT

- Ellas hablan (Sarah Polley)

MILLOR DISSENY DE PRODUCCIO

- Sin novedad en el frente

MILLOR PEL·LICULA INTERNACIONAL

- SIn novedad en el frente 

MILLOR MUNTATGE

- Todo a la vez en todas partes 

MILLOR FOTOGRAFIA

- Sin novedad en el frente

MILLOR PEL·LÍCULA D'ANIMACIÓ

- Pinocho de Guillermo del Toro 

MILLOR DISSENY DE VESTUARI

- Blanck Panther: Wakanda Forever

MILLOR MAQUILLATGE I PERRUQUERIA

- The Whale

MILLOR SO

- Top Gun: Maverick  

MILLOR CANÇÓ

- Naatu Naatu - RRR - Kala Bhairava, MM Keeravani i Rahul Sipligunj

MILLOR PEL·LÍCULA DOCUMENTAL

- Navalny

MILLOR BANDA SONORA

- Sin novedad en el frente

MILLORS EFECTES ESPECIALS

- Avatar: el sentido del agua 

MILLOR CURTMETRATGE DOCUMENTAL

- The Elephant Whisperers

MILLOR CURTMETRATGE D'ANIMACIO

- The Boy, the Mole, the Fox, anf the Horse

MILLOR CURTMETRATGE D'ACCIÓ REAL

- An Irish Goodbye

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA111

PER MOLTS ANYS, BIEL !!!!

 

'THE PARTY' AL CINECLUB LA RAPITA

 

'The Party', 'El Guateque' o 'La Fiesta Inolvidable' és una peli de comèdia de culte de 1968 que podrem gaudir aquest diumenge en pantalla gran i en VOSE. El CineClub La Ràpita ens porta un clàssic divertit i delirant del director Blake Edwards. Una peli a major glòria del seu protagonista, l'histriònic i inigualable sr. Peter Sellers; un dels actors 'fetitxes' del sr. Edwards.

El sr. Blake Edwards venia de dirigir Desayuno con diamantes (1961), Días de vino y rosas (1962), La pantera rosa (1963) o La carrera del siglo (1965). Solvència contrastada a l'hora de dirigir ja sigui films dramàtics com comèdies esbojarrades.

El sr. Sellers venia d'haver treballat dos cops amb Stanley Kubrick Lolita (1962), Dr. Strangelove (1964) i amb el mateix Edwards a la saga de la Pantera Rosa... totes elles filmades a Regne Unit. 'The Party' serà la primera peli del sr. Sellers a Hollywood.

En el film, el protagonista Hrundi V. Bakshi és un actor hindú que treballa com a extra en el cinema.. personatge maldestre, torpe que genera incidents per allà on passa fins al punt de ser acomiadat. Per error el conviden a una festa que organitza el productor del film en el que estava treballant. 

El sr. Sellers era el tercer cop que interpretava un personatge hindú, ho havia fet a La millonaria (1960) amb Sofia Loren i Dos frescos en órbita (1962)

El caràcter inherentment improvitzat del film va fer el director s'inventés un sistema de televisor acoplat a la càmera per anar supervisant al moment el que s'anava rodant... quelcom imprescindible en els rodatges actuals.

The Party és una comèdia esbojarrada, una història d'amor però també una crítica a les classes altes, refinades, superficials i esnobs. El que comença sent una festa acaba desembocant en una anarquia descontrolada on els assistents a la festa van bevent alcohol sense parar. El film és un seguit de gags in crescendo d'un festa que anirà pujant la intensitat fins a una extrema felicitat col·lectiva on les compostures i els protocols es trenquen. No podem oblidar la magistral banda sonora de Henry Mancini, habitual col·laborador del director.

Tot i aquesta alegria, felicitat i bon humor del film sembla ser que la relació entre el sr. Sellers i el sr. Edwards no van ser massa satisfactòries i després d'aquest film van estar anys sense treballar junts; fou l'única peli que feren fora de la saga de la Pantera Rosa. 

Aquest diumenge tenim, doncs, un altre clàssic de la Història del Cinema que no us podeu perdre. Humor esbojarrat, surreal i caòtic és el que ens espera a l'Auditori Sixto Mir.

MÉS OXITOCINA

 

Avui, com cada 21 de gener, és el dia internacional de l'Abraçada, una celebració que sovint passa inadvertida, però que és de gran importància per a l'estabilitat emocional. Com tantes altres celebracions imbècils, té l'origen als Estats Units, però a hores d'ara ja s'ha escampat per mig món. El seu creador, Kevin Zaborney, va triar el 21 de gener perquè, en general, a finals d'aquest mes la gent té la moral baixa. La ide és encoratjar les persones -sobretot familiars i amics- a abraçar-se més del que ho fan habitualment. N'hi ha molts de reticents a mostrar afecte en públic, però les abraçades són bones per a la salut, eleven la moral i afavoreixen la secreció de oxitocina. Per això aconsellen que, avui, quan et trobis amb algú que se senti incòmode amb aquesta mostra d'afecte, primer li preguntis.

- Em permets que et faci una abraçada?

Ha de ser una abraçada sincera, no com aquella de què parlava Joan Capri. Explicava que, un dia, en un restaurant, després que hi mengés fatal va demanar pel cuiner i, quan va sortir, el va cenyir amb els braços i li va dir:

- Abraci'm! abraci'm perquè vosté i jo no ens tornarem a veure mai més. 

Avui és també un dia celebrat pels que es dediquen a robar pel conegut mètode de l'abraçada. En general el practiquen dones, la qual cosa és una mostra d'empoderament feminista i alhora femení. Abracen un desconegut com si el coneguessin de tota la vida. En el desconcert, li roben la cartera o el rellotge, el que sigui que porti al damunt, i fugen cames ajudeu-me. Fa temps que els Mossos d'Esquadra n'avisen per la xarxa: "Una abraçada inesperada pel carrer d'un desconegut? Pensa que pot ser una distracció per robar-te el rellotge o la cartera #StopFurts!". Per aquest motiu, si avui, dia internacional de l'Abraçada, algú se t'acosta per fer-te'n una, encara que sigui parent o conegut, puntada de peu a la canyella.

Quim Monzó a
La Vanguardia del 21/01/23

CIUTADÀ K AVUI FA 15 ANYS !!!

Escriure un blog (i més si és a blogger) ara mateix és una activitat viejuna. Com ho és escriure en pluma, enviar postals o redactar cartes a mà. Escriure un blog és una activitat d'una altra època però com tampoc fem bandera de marcar tendència ni estar a la moda ... aquí estem, després de 15 anys, continuant publicant post, amb una feqüència de 2 o 3 entrades per setmanes.

En 15 anys ja he publicat 2.555 entrades, parlant sobretot de Cinema però també d'altres manifestacions culturals o, senzillament, de la Vida. Aquest 2022 he publicat 120 entrades (una mica menys que l'any passat, 131). Des de que vaig obrir la paradeta un 11 de març de 2008 han passat per aquí 361.871 visitants. La prova de que els blogs ja no estan de moda és la davallada de visitants dels darrers anys: aquest any he tingut 2.182 visites (molt per sota del 5.607 de l'any passat o del 2020, que foren 9.818). I si les visites van caient, ja no en parlem dels comentaris: si l'any passat van ser 31 ... durant aquest darrer any només han estat 6, sent els comentaristes: Tibau, Neuromanter, PONS i Maria Jose Piorno.

Tot i aquestes dades, Ciutadà K no va nèixer en vocació de captar adeptes, ni molt menys per agradar; sinó que es tracta d'un forma de retenir, digerir i assimilar tot aquell entorn que m'atrau, m'interessa i li dedico atenció. El plaer de la culturofàgia pot ésser solitària... però gràcies als que us manifesteu en algun moment.

En relació a les entrades més visitades, aquí està el TOP 10:

1. ''LO PERKAL', FENOMEN TRANSGRESSOR I CLANDESTÍ DEL TERRENO amb 139 visites.

2. 'TRETS- CULTURA ITALIANA: DIA 1: INAUGURACIO (TRETS#2): amb 99 visites.

3. 'BATECS': UN LLIBRE? UN CLUB? ... D'EQHES DaBIT: amb 57 visites.

4. 'VULGIA' DE LA SRA. LAURA GUARCH amb 51 visites

5.: ARRIBEN 'LES NITS DE TYRIKA' A ALCANAR, PREHISTORIA I AVANTGUARDA EN UN MATEIX FESTIVAL amb 49 visites.

6.': AIXO VA SER TRETS 2022 - CULTURA ITALIANA amb 47 visites.

7.:  EL CIUTADÀ K A LA 'REVISTA RÀPITA' PEL SR. EDUARD SANCHEZ amb 44 visites

8. : 'UN VERMUT AMB PASOLINI' A TRETS 2022 amb 44 visites

9. : 'EL VIAJE DE CHIHIRO' AVUI AL VICTORIA & SAVOY D'ULLDECONA amb 41 visites.

10. : 21, DEL SR. JESUS M TIBAU amb 38 visites

M'encanta que els top 10 d'allò més visitat tingui a veure en manifestacions culturals del territori: començant per Lo Perkal (de l'ami Espuny), passant per Eqhes, el Festival  Tyrika, el nou dic de Laura Guarch, Eduardo Sánchez, el Festival de l'amic Raga, Jesús Tibau o la primera edició de TRETS organitzat pel CineClub La Ràpita. Activitats i persones que fan la vida més fàcil als culturòfags del terreno....

I continuem ....

'RE GRANCHIO' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Avui al CineClub La Ràpita tenim l'oportunitat de veure una d'aquelles pel·lícules que no ha tingut ocassió de ser estrenada en pantalles comercials. Gràcies al projecte FilmoXarxa la podrem gaudir en pantalla gran a l'Auditori Sixto Mir.

'Re Granchio' ('La leyenda del Rey Cangrejo') és un film italià amb guió i direcció a 4 mans de Alessio Rigo de Righi i Matteo Zoppis; parella que han col·laborat junts en diversos documentals i aquest és el primer film de ficció. L'obra d'aquests dos realitzadors persegueix la recuperació i interpretació de contes i llegendes populars, la  transmissió oral dels mateixos i les cançons tradicionals. El film comença en una reunió de persones grans del poble que ens expliquen una història ....

'La llegenda del Rey Cranc' és una coproducció italo-argentina estrenada en el Festival de Cannes de 2021 que es divideix en dues parts: la primera succeeix a Itàlia, prop de Roma; i la segona, a Terra de Foc (Argentina). El film -situat al segle XIX- ens explica la història de Luciano, un home alcoholitzat que comet un error i s'exilia a Argentina allà escoltarà una llegenda sobre un tresor perdut en un naufragi. Aquesta dualitat geogràfica ens fa la sensació de tenir dues pelis pel preu d'una. Si la primera part llença cables cap a l'obra Pasoliana, en la segona ressona l'estètica del cinema independent argentí o el cinema de Werner Herzog.

Un film d'aventures, una especie de western mitològic, una història d'amor. Un film en el que es barreja passat, present i futur que ens situa en diferents universos i variats estils cinematogràfics. El directors ens proposen un revisita al western en clau de cinema d'autor i tocs de realisme màgic.

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA110

EL SR. PETER ROWEN, EL NEN DE LES PORTADES D'U2

Algunes portades dels LPs d'U2, sobretot les dels inicis, estaven protagonitzades per un nen; un d'ells, precisament, el van titolar 'Boy'. Aquest nen és el sr. Peter Rowen, germà petit de Derek 'Guggi' Rowen un amic de la infància de Bono.

La primera vegada que van utilitzar la seva cara fou en l'EP 'Three'(1979) el petit Peter apareixia en 3 posats diferents en una foto en blanc i negre, tenia 6 anys.  Un any després la seva cara plenaria la portada del LP 'Boy' (1980), amb una fotografia del sr. Ian Finlay. Tres anys després arribaria el 3 album d'estudi de la banda irlandesa 'War' (1983) i el petit Peter continua sent la imatge principal de la portada.

Molts anys després, a finals dels anys '90 del segle passat, es va tornar a recòrrer al rostre de Peter Rowen d'infant amb un casc per al recopilatori 'The Best of 1980-1990' (1998) i per a la portada del single 'The Sweetest Thing' amb el nen amb una màscara antigàs. 

Actualment, el sr. Peter Rowen, que ara té 50 anys, és una reconegut fotògraf comercial d'Irlanda.

SR. JOSEP MARIA ESPINAS

 

(1927-2023)

Fa uns dies moria amb 95 anys un dels escriptors i columnistes que més impacte han causat en la meva formació com a lector compulsiu i culturòfil. El sr. Josep Maria Espinàs és un dels GRANS de la cultura del nostre país. De forma discreta i humil però amb coherència i perseverança el sr. Espinàs ha estat una de les figures indiscutibles de la 'resistència catalana' durant el règim franquista.

El sr. Espinàs fou escriptor, periodista, cantautor, fundador de la Nova Cançó. Una persona polifacètica, polivalent, diversa. Va nèixer en una família de classe mitjana de l'Eixample barceloní que va quedar afectada per la Guerra del 36. Als 8 anys ja escrivia versos i als 15 la primera novel·la. Es va llicenciar en Dret l'any 1949 -aquell mateix any guanyà el premi Guimerà per un article- i va exercir com a advocat fins l'any 1955. Deixaria la professió pel seu amor a la llengua i l'impacte d'autors com Josep Maria de Segarra o Miguel Delibes. 

La primera producció literària del sr. Espinàs fou en la ficció: del 1953 a 1968 va escriure nou novel·les amb les que va guanyar diversos premis; fou inclòs en la 'generació dels cinquanta', juntament amb Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo i Jordi Sarsanedas. Va aparcar el gènere de ficció per a centrar-se en la no-ficció: amb llibres de viatges, proses memorialístiques, articles d'opinió.... El seu primer article va aparèixer l'any 1949 i, de forma continuada, ho féu a El Correo Catalán, a la revista Destino i quan el 23 d'abril de 1976 va sortit el primer número del diari l'Avui el sr. Espinàs va començar a publicar una columna d'opinió diària (excepte el dilluns)... va estar 40 anys escrivint aquestes columnes, al principi a l'Avui i després a El Periódico (des de 1999). En total, el nombre d'articles publicats ascendeix a més d'11.000. 

El sr. Espinàs sempre va escriure amb Olivetti, mai en ordinador. 

Fou un dels fundadors del grup musical els Setze Jutges, l'any 1960, juntament amb Miquel Porter i Moix i Remei Margarit amb l'objectiu d'impulsar la Nova Cançó i normalitzar l'ús del català. En aquells inicis estiguè molt influenciat per la 'chanson' francesa; de fet, el primer disc dels 'Setze Jutges' fou 'Espinàs canta Brassens'. Estiguè cantant durant 10 anys, en més de 300 actuacions.

Va dirigir el segell musical Concènctric, va escriure cançons per a infants i el text de l'himne del Barça (escrit per ell i Jaume Picas en motiu del 75è. aniversari del Club blaugrana).

L'any 1985, juntament amb Isabel Martí, i amb 30.000 pessetes va fundar Edicions de la Campana. El nom fou ideat per l'escriptor en un joc de paraules amb 'It's a bell' i 'Isabel'; els dos es coneixien d'haver treballat a l'Enciclopèdia Catalana. A meitat dels '80 havia aparcat feia temps les novel·les, feia més de 10 anys que escrivia articles diaris a l'Avui i feia un programa d'entrevistes a TV3: 'Identitats', d'aquest programa sortiria el primera llibre de La Campana: transcripció d'entrevistes del programa televisiu fetes a Pere Calders, Tísner, Salvador Espriu, Lluís Llach o Joaquim Maria Puyal, entre altres. En aquesta editorial, el sr. Espinàs, va arribar a publicar 44 llibres, sobretot dins la col·lecció de 'A peu per...', on l'escriptor explicava les seves travessies arreu dels Països Catalans, Aragó, País Basc, Castella o Galícia, fins arribà als 20 volums. 

En aquesta editorial publicà un dels seus grans èxits literaris: "El teu nom és Olga", un homenatge, en forma de cartes, a la figura de la seva filla afectada pel Síndrome de Down. Aquest llibre, per anys que passi, és un autèntic hit. Un llibre carregat de quotidianeïtat, sensibilitat i amor. 

L'any 2019 la Penguin Random House va comprar Ña Campana... amb 33 anys de vida i un catàleg de 400 llibres.

Quan va fer 80 anys, VilaWeb li va dedicar un 'calidoscopi de felicitacions', entre elles la de Lluís Llach: "Ets aquella referència a punt per a tot aquell que t'hagi necessitat. I això ho trobo no només d'home generòs sinó d'home amb una intel·ligència magnñifica".

Al llarg de la seva vida ha rebut força reconeixements com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el Lletra d'Or, la Creu de Sant Jordi, Premi Nacional de Periodisme de Catalunya, o el premi Trajectòria, entre molts altres.

Els seus llibres han estat traduïts a l'alemany, anglès, euskara, castellà, francès, italià, japonés, neerlandès, portuguès, hebreu o txec.

Com hem repassat, la seva obra escrita inclou narrativa breu, novel·la, prosa de no ficció incloent viatges, memòries, periodisme literari i entrevistes, teatre; a més d'una discografia formada per 8 LPs (de 1962 a 1966).

Va morir el passat 5 de febrer, quan tenia 95 anys.

La millor forma de retre-li homenatge és llegir-lo, per exemple: Combat de nit (1959), El teu nom és Olga (1986), Inventari de jubilacions (1992), A peu per la Terra Alta (1989), El meu ofici (2008) o Una vida articulada (2013). Qualsevol d'aquestes obres (algunes de les que he llegit) us permetrà coneix l'estil clar, planer, però acurat i precís del mestre Espinàs.

Gràcies per tantes paraules...
.