THOR ... QUE LI PASSA AL SR. BRANAGH?

Què li passa al sr. Branagh? D'aquell que fou etiquetat com el 'nou Orson Welles' o el 'nou Laurence Olivier' després del seu espectacular debut amb Henry V ... avui ens arriba Thor. Què li passa al sr. Branagh?

La trajectòria d'aquest director no ens va fer pensar mai que entraria a formar part dels directors que s'atreveixen a portar a la pantalla un superheroi; alguns n'han sortit victoriosos, com Tim Burton o Christopher Nolan però... Què li passa al sr. Branagh?

Fins ara, la filmografia d'aquest director irlandès la podíem resumir en 3 línies:
1. Shakespearià: El sr. Branagh, bàsicament, era un artista fidel a l'obra d'aquest il·lustre escriptor i les seves adaptacions (TOTES) són dignes d'elogis -Henry V, Mucho ruido y pocas nueces- i, sobretot, la seva capacitat d'actualitzar i contemporanitzar el material literari de base, com fèu a Hamlet (una obra excel·lent!!), Trabajo de amor perdido (convertint-la en un musical) o La Flauta màgica.
2. Hitchckonià: Quan s'atreví a entrar en terrenys de suspens, el sr. Branagh, també sortí força airós, l'elegant Dead Again n'és una bona prova; la La Huella, remake del clàssic dels '70, n'és una altra.
3. Intimista: Els sr. Branagh, però, també es va atrevir a signar films independents, petits, intimistes, on l'ésser humà i les seves relacions eren el centre principal del projecte. Aquells crítics i espectadors no gaire amics/gues de l'èpica shakespeariana gaudien de la quotidianeïtat de: Los amigos de Peter o En lo más crudo del crudo invierno.
No content amb aquestes 3 línies creatives, al sr. Branagh, sempre l'ha temptat la possibilitat d'emprendre una 4, suposo que amb l'esperança de rebre la glòria 'pop' d'un Spielberg, per exemple (capaç d'arribar al gran públic però també a la crítica) ....
4. Hollywoodià: Ai, aquesta línia al sr. Branagh se li resisteix, ho intentà amb Frankestein, però els pals que li caigueren provinents de tota la crítica del món mundial el fèu estar quietet una bona temporada ... fins al dia d'avui... en el que tot aixecant el martell poderòs reivindica el seu lloc en el gènere popular i crispetaire dels superherois. Què li passa al sr. Branagh?.

Ai, quin patir! Avui anirem a veure-la .... mentrestant, aquí us deixo una promo de Thor tot imitant un exitòs anunci de cotxes:

D'A 2011. FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA D'AUTOR

Demà s'inaugura un nou festival de cinema a Barcelona, es tracta del D'A 2011. Festival Internacional de Cinema d'Autor de Barcelona. Del 29 d'abril al 8 de maig.

Es tracta de la primera edició d'una proposta que té -el necessari- objectiu de fer 'visible' un tipus de cinema que resta 'invisible' i sense distribució a les nostres pantalles fruit de la pressió i invasió del cinema crispetaire i hollywoodià.

En paraules del sr. Ríos -director del festival- podrem gaudir en la seva programació de "cinema invisible, inèdit, independent, d'art i assaig" que ens fan pensar amb noms propis com, per exemple: de Oliveira, Amalric, Herzog, Kitano, Lacuesta, Canet, Hong Sang-Hoo o Assayas.

El D'A 2011 compta amb una programació de més de 60 títols, entre llargmetratges de ficció, documentals i crutmetratges, que es projectaran en els Cinemes Aribau Club i la Filmoteca de Catalunya i estaran englobats en les seccions: Direccions, Àsies, Promeses de l'est, Autoria Catalan i D'@ (films que es veuran en el portal de cinema on-line Filmin). Dins de la programació podrem gaudir de la nova peli en 3D del sr. Werner Herzog -Cave of forgotten dreams-, del sr. Guillaume Canet -'Pequeñas mentiras sin importancia'-o del sr. de Oliveira -'El extraño caso de Angelica'-.

La retrospectiva d'aquesta primera edició estarà dedicada al director de culte (i raro com pocs): el sr. Guy Maddin (un habitual a l'hora de rebre premis en el Festival de Sitges), autor de 'perles' com The Saddest music in the world o Dracula: Pages from a virgin's diary.

Aquells films que han estat reconeguts i premiats en els festivals d'arreu del móm ara podrem tenir l'oportunitat de veure'ls en pantalla gran... una delícia per a cinèfags i cinèfils.

SR. SIDNEY LUMET

(1924-2011)

A principis d’aquest mes moria un dels grans directors de Hollywood, el director de la consciència, del compromís, de la moral, aquell que reivindicava l’ésser humà per damunt de la tecnologia i que s’encarregà de defensar-lo dels abusos de poder i la corrupció dels diners.

El sr. Lumet va néixer -en una família jueva, tradicional i artística- a Filadèlfia però essent un bebè la família es traslladà a Nova York, ciutat que no abandonà fins al dia de la seva mort. Arribà en plena crisi econòmica del ’29, en una infantesa plena de mancances i problemes econòmics... això edificà la seva passió per les qüestions socials... Amb només 4 anys va actuar en un escenari (de la mà del seu pare, actor; la seva mare era ballarina) i debutà a Broadway el 1935. Va participar en la II Guerra Mundial i a la tornada continuà lligat al món de la faràndula, actuant cada cop menys, dirigint teatre cada cop més i ‘entrant’ a la televisió. En el 1950 farà d’ajudant i realitzador d’espais i sèries de televisió, arribant a convertir-se en membre d’aquella generació formada en la petita pantalla que ‘saltà’ al cinema, com: John Frankenheimer, Robert Mulligan, Martin Ritt o Arthur Penn.
El seu primer film en el cinema –i gran èxit!- fou Doce hombres sin Piedad (1957), que significà una primera pedra del que seria la seva trajectòria cinematogràfica: la història ens parla d'un membre del jurat capaç d’enfrontar-se als altres 11, a contracorrent... un treball crucial contra la pena de mort. Per sorpresa, la nominaren en els Oscar a millor pel·lícula i millor director... reconeixement aquest que se li negà tota la seva carrera fins que hagué de rebre el compensatori Oscar honorífic en el 2005.

Estigué dirigint durant 40 anys un film per any com a mitjana, en una trajectòria irregural, els seus millors treballs els troben en la dècada dels ’70 del segle passat: Serpico (1973), Asesinato en el Orient Express (1974), Tarde de perros (1975) o Network (1976).

50 anys separen les seves –possiblement- dues obres mestres Doce Hombres sin Piedad (1957) i Antes que el diablo sepa que has muerto (2007)... aquesta darrera, molt lligada a les històries que foren una constant en la seva filmografia: corrupció policial, el fracàs de la justícia, l’avanç imparable de l’avarícia i la mentida.... si no l’heu vist, ja trigueu!!

NEUTRALIDAD, NO; ¡PARCIALIDAD!

Hace ocho años, un día una señora de Sevilla se fue a una comisaría. Entró, supongo que saludó diciendo ‘buenos días’ o ‘buenas tardes’ –según la hora que fuese- y presentó denuncia contra su marido. Explicó que la había violado. Cogieron al hombre y lo separaron de sus hijos, que en aquel entonces tenían dos y diez años. No los vio más durante los años que duró la espera hasta que la Audiencia de Sevilla lo juzgó y lo condenó a seis años de cárcel. Pero, tras presentar alegación, a finales de 2009 el Tribunal Supremo revisó la condena y valoró dos cosas: “la clara duda de los juzgadores de instancia” y la actitud animosa de la supuesta víctima, que juró o prometió que su marido “no iba a ver más a sus hijos”. Ante esas dudas y esa actitud, decidió absolverlo. Pero desde el 2003 hasta el 2009 ya habían pasado seis años. El hijo que tenia diez había cumplido ya dieciséis, y el de dos ya tenía ocho. Demasiado tarde. Padre e hijos habían perdido para siempre infinidad de momentos y vivencias que hubiesen sido fundamentales en sus vidas, porque, pese a que se estableció un régimen de visitas en un punto de encuentro familiar, esos régimenes de visitas son pura “inoperancia”, explica el Diario de Sevilla, que narra los hechos. Hay que añadir a eso que durante ese tiempo la madre se dedicó a explicar a sus hijos lo malo que era su padre, sin que el padre pudiese ni verlos ni darles su versión de los hechos. La ruptura entre él y ellos parece definitiva.

Y todo, ¿por qué? Pues porque una persona acusó a otra de algo que no se ha podido probar que cometiese. ¿Juzgarán ahora a la mujer? La Audiencia, ¿cogerá ahora a los dos chicos y les explicará que cometió un error? ¿Quién les restituirá los años que no pudieron vivir con él? Nadie. ¿Recuerdan el caso recinte de una chica de Olot que, en Roma, denunció a la policia que la habían violado en la plaza de España y luego resultó que se lo había inventado? Es espectacular la alegría con la que muchas personas recurren a la mentira para joder la vida a los demás en general y a sus cónyugues en particular. Una alegría que viene potenciada por el hecho de que –en las disputas entre esposo y esposa- la ley actual no presupone nunca eso de que todo el mundo es inocente hasta que se demuestre lo contrario. En los conflictos matrimoniales es justo al revés: de entrada, todo hombre es culpable, y luego ya se verá. Con lo que, en la disputa por los hijos –por ejemplo-, la mujer tiene la victoria assegurada, a no ser que meta mucho la pata. El pasado mes de julio, el delegado del Gobierno para la Violencia de Género, Miguel Lorente, lo dijo bien claro: en los casos de violencia “nunca hay que cuestionar a la mujer”. Lorente hizo esas declaracions antes de una conferencia en la que explicó que no hay que ser “neutrales” ante la violencia entre personas de distinto sexo porque “esa neutralidad significa que se está dando espacio a la violencia”. Dicho en plata: eso tan bonito de que toda persona tiene los mismos derechos ante la ley, sin distinción de raza, sexo o religión, es una camama. Si eres mujer, puedes manipular o inventarte películas. Sale muy barato.

Quim Monzó al Seré Breve del Magazine
de La Vanguardia del 10/04/11

DE VACANCES...

... tornem el 26 d'abril

MIL GRUES PER AL JAPO

A Hiroshima, el 1944, la nena d'onze anys Sadako Sasaki va contreure una leucèmia com a conseqüència de la radiació a què va ser exposada per l'explosió de la bomba atòmica.

La seva millor amiga, Chizuki Hamamoto, li va explicar la llegenda de 'les mil grues d'origami' que ens parla d'una persona que en fer mil grues de paper se li va complir un desig... i la Chizuki li va entregar a la Sadako la primera grua. Aquesta, esperonada per l'esperança d'assolir el desig de curar-se ella i la resta del món va començar a fer grues sense parar ...

La petita Sadako va morir l'any següent, només n'havia aconseguit 644, els seus companys i companyes, un cop morta, van realitzar les 366 restants... les grues d'origami i la petita Sadako s'acabaven de convertir en un símbol per al Japó.

67 anys després, Makiko Sese, una japonesa que viu a Madrid va obrir un blog -Las 1.000 grullas- amb el següent missatge:

"Me llamo Makiko. Soy una japonesa que vive en Madrid desde hace un año. Como sabéis, hubo un gran terremoto en Japón el viernes 11 de marzo. Este terremoto me ha afectado mucho emocionalmente. Hasta bien entrada la mañana del viernes no tuve noticias de mi gente, no sabía si estaban vivos o muertos. Japón se colapsó y durantes horas me fue imposible comunicarme con nadie. Aunque finalmente mi familia y amigos salieran ilesos, me sigue angustiando mucho ver las noticias que llegan desde Japón. Así que se me ha ocurrido una idea. El plan es que cada persona haga una grulla de origami...."

Va demanar a la blogsfera que la gent es fes una foto amb grues fetes per ells i li enviés ... de moment, ja en poarta 3.500... aquí teniu un vídeo explicatiu sobre com aprendre a fer-les:

Des d'aquí, el meu respecte cap la proposta de la sr. Sese, ànims cap al poble nipó i una abraçada a la Judit... que la tenim per terres japoneses...

80 ANIVERSARI DE LA SEGONA REPUBLICA.

"Para entonces todo Eibar estaba en pie. Antes de las seis de la mañana, hallándose el pueblo entero congregado en la plaza, los concejales nos constituimos en sesión en la Casa Consistorial y acordamos por unanimidad proclamar la República. Acto seguido, izóse la bandera tricolor en el balcón del Ayuntamiento. Desde allí notifiqué al pueblo que, a partir de aquel momento, vivíamos en régimen republicano". (Juan de los Toyos)

Sovint em pregunto: Què hagués passat si la segona República no hagués estat aixafada per l'alçament nacional'? Com viuríem i quin paper jugaríem en l'escenari internacional si no haguéssim patit un règim dictatorial tan curt de gambals com el franquista? Quan arriben aniversari com els d'avui, aquestes preguntes encara prenen més força ...

Malauradament, molta gent jove no sap ni qui fou Franco, molt menys deuen saber què fou la Segona República... es tracta del període històric dins de la política de l'estat espanyol comprès entre el 14 d'abril de 1931 fins a l'1 d'abril de 1939 en el que es proclamà, per elecció democràtica, el sistema republicà d'organitzar l'Estat tot substituint la monarquia.

Espanya sortia de la dictadura de Primo de Rivera i Alfons XIII intentà instaurà un règim monàrquic com el d’antuvi. Va convocar unes eleccions municipals per a que el poble escollís entre ‘regidors’ republicans o monàrquics. Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 van significar, en global, un guany per a les posicions monàrquiques, però no a les capitals com Madrid i Barcelona, on el vot republicà fou massiu.... el monarca va assumir la derrota i marxà –molt digne- a l’exili la nit del 14 d’abril. Aquell matí les banderes republicanes van onejar per les principals ciutats de Catalunya i Espanya... la primera? A les 6:30 a Eibar (País Basc)..

El sr. Francesc Macià va proclamar l’Estat Català i donà un pas cap a un Estat Federal. Dins de la República s’aconseguí aprovà un Estatut per a Catalunya ...

La Constitució del 1931 fou la primera constitució democràtica i el que en ella s’hi redactà va comportar una avançament considerable en relació a la resta de països europeus... aquesta primera Constitució fou tot un signe de modernitat per a l’època. Els principis fonamentals d’igualtat, laïcitat, de sufragi universal (i incloure l’opció de vot per a les dones), de separació d’Esglèsia i Estat, de reconeixement del matrimoni civil i el divorci, d’una aposta per l’ensenyament i la cultura, per la sanitat...

Però aquest somni d’igualtat i llibertat fou aixafat per les tropes franquistes ... què hagués passat si la segona República hagués continuat viva? Qui seríem? Com seríem? ... malauradament, només ens queda un sentiment d’enyor, de respecte i agraïment cap aquelles dones i homes que lluitaren per assolir fites que 80 anys desprès encara no tenim ... o anem perdent!

Visca la República !!!!

(fotografia de capçalera del blog Visca la República!)

LAMPARETES, EL NOU DISC D'ANTONIA FONT

Ai, mareta meva, el que ens han fet patir! Que si es separen, que no es separen, que Joan Miquel Oliver treu discos en solitari això vol dir que no tornaran mai més... els Antònia Font ens han fet patir! bé, hauríem de precisar que hem patit perquè ens ha donat la gana, ja que ells, quan se'ls feia la pregunta directa de si s'havien separat, sempre contestaven que 'no'.

Ara treuen disc nou i la 'cosa' està més que confirmada: Antònia Font estan més vius que mai!!. També us he de dir que aquell patiment tenia una certa raó de ser ja que feia 5 anys que no treien un disc amb històries noves. LAMPARETES, que és el nom del nou treball i número 7 del grup, té un marcat aire conceptual: en les seves peces ens parlen dels pros i contres del desenvolupament del nostre planeta.

Com sempre, les cançons parides per la ment -complexa i fascinant- del sr. JMO ens ofereixen unes imatges potents, cinematogràfiques, moltes gotes d'ironia, un llenguatge quotidià a anys llum d'academicismes i normes. Tot i que en la presentació del disc -el creador: sr.Oliver i el cantant: sr. Debon- s'encarregaven de desfer l'etern mite de la desintegració del grup... tot escoltant Lamparetes te n'adones que aquest nou treball és més Oliver que mai, que el pes de la seva trajectòria en solitari és gran i de que -segur!- que han fet una dura feina de negociació interna del grup sobre el paper que juguen les peces d'Antònia Font... i el petit Oliver n'ha sortit guanyador!

El món surreal de l'autor es concreta en lletres cantades a l'inrevés o coros per a ser cantats (cridats?) per un públic entusiasta, continuen les dissertacions electròniques tan pròpies del grup. Per al sr. Oliver "tot progrés és sinònim de destrucció, contaminació, renuncia a la identitat... Però també té les seves coses bones". Sensibilitzats pels enormes canvis que ha patit la seva illa -Mallorca- els Antònia Font no giren l'esquena al progrés ni al turisme però estan en contra de la destrucció del paisatge i l'avarícia que ha comportat voler guanyar més, més, més i amb el vist-i-plau de la classe política... aquests són 'els malos' de la pel·lícula.

Lamperetes amaga les dues cares del progrés... per exemple, a Es Far de Ses Salines ens pinten la imatge romàntica d'un farer i a Sospitosos aquest far s'ha convertit en un bar i tot el que això comporta...
Sorprés m'he quedat quan -a l'entrevista publicada a El Periódico d'ahir- els pregunten alguna cançó destacable feta a la penínsul·la ens els darrers 5 anys i Joan Miquel Oliver (compositor) es queda amb Tenía tanto que darte (de Nena Daconte)(¿¿¿????); Pau Debon (cantant) es queda amb Todo (de Pereza).

Us deixo amb el clip del primer single: Clint Eastwood.

(fragments de El Periódico del 12/04/11)

DE VIDA (32): PAPA, EM DEIXES EL MÒBIL? (PART 2)

·

ARRHASH (VERI), UN DOCUMENTAL NECESSARI

Aquest documental ens permet descobrir que l’exèrcit espanyol té l’honor’ de disposar del títol de ser el primer exèrcit que va bombardejar armes químiques contra població civil. Es tracta d’un treball d’investigació de Javier Rada i Tarik el Idrissi en col·laboració amb la productora Films Nòmades. Es tracta d’un projecte fet a contrarellotge per a intentar entrevistar els supervivents gairebé centenaris dels fets explicats. El podeu trobar ‘penjat’ a internet sota llicència en Creative Commons (www.arrhash.com) per a poder evitar els bloquejos i la censura de televisions. Aquest documental demostra quelcom que no ha estat mai reconegut pel govern espanyol: que l’exèrcit espanyol entre 1923 i 1927 va bombardejar amb gas mostassa (o iperita) la població civil del Rif (Marroc), tot i que en el tractat de Versalles (1919) es prohibia l’ús d’armes químiques. L’aviació espanyola –no escoltant les prohibicions- realitzà el primer bombardeig aeri de la història amb bombes químiques sobre la població civil; per a molts, aquest significa les bases del posterior bombardeig a Gernika... però si aquest darrer ha gaudit del rebuig i respecte mundial, la tragèdia del Rif ha estat envoltat d’obscuritat, manca de documents i grans silencis.

Durant la guerra del Marroc, la batalla d’Annual comportà la mort de 10.000 soldats espanyols i en resposta venjativa contemplaren i dugueren a terme l’ús de gasos tòxics contra la població del Rif. Compraren gas mostassa a francesos i alemanys i el rei Alfons XIII va construir una fàbrica de gasos tòxics a Madrid (encara en funcionament). Estem parlant d’una època en la que governants, població espanyola i premsa animaven l’atac i les mutilacions contra els ‘moros’... les imatges gràfiques de legionaris amb caps tallats dels seus enemics, eren fetes públiques i aplaudides. Molt de tot això, no fou res més que un assaig del que després aplicarien aquests mateixos combatents en la Guerra Espanyola del ’36.... la intenció de Franco fou utilitzar iperita contra l’exèrcit republicà però no l’utilitzà davant la manca de col·laboració d’Europa... un cosa era utilitzar-ho en territori africà, una altra era fer-ho en territori europeu (buf! La hipocresia europea...).

Els efectes del gas mostassa és quelcom dantesc ... un cop inhalat, comences a patir una picor dolorosa, llàgrimes incessants que t’impedeixen obrir els ulls i acabes cec, finalment els pulmons rebenten i acabes morint enmig d’espasmes insofribles de dolor. Si sobrevivies a això, el càncer era el teu final assegurat, com la de molts i molts nens d’aquells territoris i la desforestació i destrucció conseqüent del medi natural.

Els fets, dramàtics i esfereïdors foren aparcats en l’ombra de la Història, al tractar-se d’una revolta contra el sultà i els espanyols, ni al govern marroquí ni a l’espanyol els ha interessat parlar-ne. A meitat dels anys ’60 del segle passat un autor ho exposà en un llibre però no serà fins als ’90 que hi hagué una intenció clarament de denúncia d’uns fets vergonyosament silenciats, inexplicablement obviats per la comunitat internacional.Arrel dels documents de recerca que parlen de la veritat, s’ha despertat la consciència en els territoris afectats, s’han recuperat els records, les històries orals, s’ha creat l’Associació de Defensa de les víctimes del gas tòxic en el Rif. El documental s’ha venut a arreu del món (Bèlgica, Holanda, Alemanya, EEUU), ERC –en el 2007- va proposar reconèixer oficialment els fets des de l’estat espanyol, però la proposta fou rebutjada pel PP i el PSOE...

Arrhash és un documental necessari que documenta la barbàrie a la que és capaç l’ésser humà... i no cal anar massa lluny per a descobrir-ne els culpables.

FLAMENC REIVINDICATIU !!!

Si ahir anava d'abraçades, avui va de flamenc 'replicón' i reivindicatiu. El FLO 6X8, és un col·lectiu d'artistes andalusos que organitza espectacles sorpresa a sucursals bancàries per a protestar contra el sistema financer i fomentar el debat, la participació, manifestar la crispació davant d'una crisi engegada, esperonada i mantinguda pels agents financers. Tot va començar com un acte lúdic, fruit d'una rabieta anti-hipoteca però la 'cosa' s'ha anat generalitzant per a acabar sent tot un acte de protesta... pacífica, musical, lúdica... però protesta!.

Flo6x8 és un moviment assembleari sorgit espontàniament en el 2008 entre un grup d'artistes i aficionats al flamenc de Sevilla i Granada.

Van començar les seves accions en aquelles ciutats però s'han escampat a Madrid, Barcelona, Bilbao... i per tota la penínsul·la està rebent adhesions. Paco Paraíso, que és el portaveu d'aquest col·lectiu, indica "no queremos un club de fans, lo que intentamos es que la gente participe y que se plantee un debate social sobre la actitud de los bancos en la crisis". Països com Itàlia i Rússia s'han mostrat partidaris a adaptar aquesta proposta de protesta a les seves realitats, a ritme de tarantella, tango o el que calgui.

Aquests 'activistes flamencos' el que fan és entrar en un caixer o en una oficina bancària i, sense cap introducció, es marquen un 'cante' o un ball flamenc o una performance de protesta... ho graven en vídeo i ho 'pengen' a internet. Per exemple, la Niña Ninja obre a sobre el seu cap un moneder ple de cèntims i els 'zapatea' a ritme de buleria quan cauen al terra; o La Chunami els canta als banquers quatre de fresques al compàs de 'seguidillas': 'Banquero, banquero. Tú tienes billetes y yo un agujero".

Des del primer dia que van 'penjar' els vídeos han tingut milers de visites i a partir de l'any passat una productora va decidir fer-los un documental: Flo6x8. Cuerpo contra Capital, dirigit per Pepe Cifuentes, i que està tenint greus problemes de projecció perquè la xarxa financera és molt espesa i l'han censurat en molts locals. D'altres, però, l'han aplaudit per ressorgir el paper reivindicatiu, anti-sistema i 'proteston' que va tenir la cultura des del seus inicis i que del 'folclore' ha fet oblidar. El film l'estant oferint com un documental musical contra el sistema financer i com una resposta contra un sistema que, en paraules del director, "ha demostrado su incapacidad para frenar la crisis que él mismo ha provocado; lo mismo que ocurre con los gobiernos".

Olé, olé i olé i li dedico el post a la més flamenca de les seguidores d'aquesta casa: la srta. Polita (prengui nota i a veure quan s'anima a fer-ho vosté! :P )

SR. JOAN PLANAS, ABRAÇADOR

Joan Planas (1982), aprenent de cineasta, va voler demostrar que es podia canviar el món només canviant d'actitud. El 2006 es va a posar a abraçar desconeguts i l'han seguit milers a Espanya i Llatinoamèrica.

Excedent d'afecte?

No. Me'n vaig anar a Nicaragua per amor i, aprofitant que era allà, vaig rodar un documental solidari titulat Con ánimo de lucro, que qüestionava el paper de les oenagés, la política, la religió. La seva conclusió final era: canvia l'actitud i canviaràs el món. El vaig penjar a internet i aviat va començar a haver-hi resposta. Molts em deien que no podien fer res, que no tenien temps.

Una resposta molt comuna.

El 2004 va aparèixer a internet el vídeo Free hugs (abraçades gratis), protagonitzada per Juan Mann, un australià que estava molt trist perquè els seus pares s'acabaven de divorciar, havia trencat amb la nòvia i la seva àvia havia mort. Sortia als carrers de Sidney a rebre abraçades gratis. Al veure'l, va ser com una llum. Era perfecte per demostrar que, amb molt poc, pots fer feliç molts!.

Es va convertir en abraçador.

Vaig fer un cartell ben gros que posava Abraçades gratis i em vaig situar al Portal de l'Àngel. Per un instant vaig tenir por al rebuig, però vaig aixecar el cartell i... va ser extraordinari!

Tant?

L'energia de les abraçades çes increïble. Es dispara l'adrenalina, et sents reconegut en els altres, l'autoestima puja... La felicitat és conjunta.

I així va ser com va animar altres.

La meva nòvia va gravar aquesta primera sortida, vam penjar el vídeo a internet i va ser el segon més vist després de l'original en anglès. Després vaig fer una web perquè el moviment es pogués encomanar i ara milers abracen.

Es requereix algun talent per ser un abraçador?

Tothom té el talent, perquè al cap i a la fi es tracta d'emoció. Però s'ha d'estar disposat a donar amor. Jo tinc una família sòlida i amics amb qui sempre puc comptar. Suposo que aquesta és una bona base per rebre les energies positives i negatives que hi ha en les abraçades. Quan abraçes neteges les energies dels altres.

A quants deu haver abraçat?

Molts. Però l'important és l'energia que has donat i que t'han donat. Al final, el que el moviment vol transmetre és que només s'ha de sortir a abraçar fora, sinó que hem d'abraçar qui tinguem al costat. Una abraçada diu més que moltes paraules.

És un transmissor d'afectes.

Jo proposo a tots que abracin el seu pare, la seva mare, el seu germà. A molts els costarà, però el canvi serà molt gran. Hi ha pares que surten al carrer a saltar i a abraçar-se per una victòria del Barça i en canvi no salten ni s'abracen al seu fill per haver aprovat la selectivitat.

L'èxit de la seva iniciativa demostra que tenim carències...

La qüestió és si sabem estimar. A l'escola ens ensenyen a memoritzar rius i reis, però no a estimar ni a utilitzar la ment. Aquest és un moment històric, en què hem d'aprendre a gestionar la part emocional. D'alguna manera, en l'abraçada t'enfrontes a tu mateix. Abraçar un altre és una forma de veure't per dins.

No és una forma de pagar les factures. De què viu vosté?

Jo sóc director de cine. He fet curts, documentals, tele per internet i un videobloc marcadament social que va ser nominat als premis BOB's. Només que en el meu temps lliure, en lloc d'anar de copes, vaig decidir abraçar.

Això l'honora.

Però el meu camí és un altre. Vull fer una pel·lícula. Com que el productors estan a Madrid, vaig fer les maletes i m'he instal·lat a la capital. He presentat la idea d'un pel·lícula per a televisió però combinada amb internet, i Antena 3 hi sembla interessada. És una nova forma d'endinsar-se en les emocions. La meva feina continua tenint una vocació social, un interès per transmetre valors de convivència.

Sembla que és el seu segell.

De petit, quan em portaven al cine, em semblaba increïble veure com s'emocionava la gent amb imatges que eren mentida. Em vaig proposar fer-ho jo algun dia. Més endavant em va nèixer la consciència social.

D'on li ve la consciència?

De l'exemple del meu avi. Va pertànyer a la quinta del biberó,va estar a la guerra i en un camp de concentració a Euskadi. Era una persona que s'entregava als altres. Va morir el mes de gener passat, als 90 anys. Sempre vaig buscar la seva aprovació en tot el que feia...

Entrevista de Núria Navarro a Gent Corrent

de El Periódico del 03/04/11

SR. DANNY BOYLE I EL SEU FRANKESTEIN AL NATIONAL THEATRE

Per a molts crítics es tracta de l’estrena teatral de l’any: el sr. Danny Boyle, director de Trainspotting o 127 horas ha estrenat fa pocs dies, en el National Theatre de Londres, el seu Frankenstein.

L’obra es basa en el clàssic original de Mary Shelley i en ella ens planteja una de les màximes de la Il·lustració: l’home neix bo i és la societat qui el corromp i el fa passar a la força obscura. La inocència inicial de la Criatura és destrossada pel rebuig que reb i es transforma en el monstre.

Moments antològics d'aquest espectacle són el naixement de la criatura (amb un treball no verbal espectacular de l’actor principal: Jonny Lee Miller) i l’enfrontament del ‘monstre’ amb el seu creador en el que li demana només una cosa: la possibilitat d’estimar.... a partir d’aquí les vides de la Criatura i el Creador es lligaran fins a la mort ...

L'espectacle del sr. Boyle compta amb la música d'uns vells coneguts del director, col·laboradors en algunes pelis seves: Underworld.

Un espectacle de dues hores de les que ja tenen les entrades esgotades fins al maig.

Ai, ja sé que sempre demano molt, però, algú/na em vol convidar a una excursió per Londres? Gràcies!

RAP

Adentrarse en la nomenclatura de la música popular es como estudiar botánica sin contar con el sistema taxonómico de Linneo. Deben de existir muy pocas personas capaces de distinguir entre las tendencias musicales tales como emceeing, reggaeton, hip-hop, gangsta o rap. Es más: cuando un nuevo estilo sale del barrio o incluso del sótano donde lo inventaron, los puristas ya lo dan por muerto.

Rapping significa hablar siguiendo un compás, que casi invariablemente es de 4 por 4. Allá por los años sesenta del último siglo se empleaban bastante las expresiones have a rap (charlar con alguien) y take the rap (cargar con la culpa de algo), pero un rap también era (y es) un golpecito o una acusación. Desde su nacimiento a principios de los setenta en el barrio del Bronx, ha habido entre los cantantes de rap un tira y afloja para establecer la autenticidad de cada uno de ellos. Según se decía, el solo hecho de grabar una canción la invalidaba. Eso sí, a medida que triunfaba entre los jóvenes blancos, había cada vez más dinero en juego, lo que se tradujo en una escalada de violencia (algunas veces inventada), a fin de reclamar una cuota mayor de autenticidad. Quizá el que se llevó la palma fuera Eminem, por ser blanco. Y es que el rap forma parte íntegra del negocio que tanto critica y al que niega pertenecer. ¿Cuánto tardaron en sacar la versión rap del 'yes we can' del entonces candidato a la presidencia Barack Obama?

John W. Wilkinson

a Globish del Magazine

La Vanguardia del 03/04/11

SERIES QUE VENEN: SR. FINCHER I SR. COLLET-SERRA

Que les series de televisió ja no són el que eren és un fet; que de la televisió està sorgint una cantera de bons guionistes que van cap al cinema ja és una realitat. Abans aquest fet era impensable, sovint la televisió era el refugi (o l’ostracisme) de professionals que ja no trobaven el seu lloc en el cinema. Bona part de culpa d’aquesta regeneració televisiva la tenen, en el passat: els Soprano, Lost i A dos metros bajo tierra, per exemple; i en el present: The Wire, Boardwalk Empire o Mad Men.

Per exemple, molts directors consagrats a Hollywood s’han passat a la televisió com el sr. Scorsese o el sr. Spielberg. No tots els que fan el pas, però, reben el suport de l’audiència i de la productora per a superar el capítol pilot i oferir-nos una serie sencera... fa uns dies ens han arribat els projectes de 2 directors de cinema que debuten a la televisió: el sr. Jaume Collet-Serra i el sr. Fincher. De moment, ambdós tenen l’encàrrec de signar el capítol pilot.

El sr. Collet-Serra és un català que està triomfant a Hollywood, ho fèu amb la Casa de Cera (el seu film debut), la Huerfana i, ara mateix, s’està menjant la taquilla USA amb la nova: Unknown (Sin Identidad). La cadena ABC li ha encarregat el capítol pilot de The River, una serie de terror que ens narra la recerca desesperada, per l’Amazones profund, d’un estudiant de medicina del seu pare desparegut uns mesos enrera. Aquest fill ha abadonat la seva vida urbanita i tranquil·la per descobrir un món salvatge que l’anirà canviant.... si a la productora li agrada el primer capítol la serie serà presentada en el curs 2011-2012.

El sr. Fincher (un dels autors més rellevants del cinema-Hollywood actual) és el director de meravelles com: Seven, The Game, El curioso caso de Benjamin Button, Zodiac i Red Social; no es tracta, doncs, d’un director promesa pendent de confirmar (com l’anterior) sinó d’algú perfectament reconegut que en el moment que es mostrà interessat per la TV moltes productores l’han temptat. Netflix és un servei online de distribució de films i series que implica una revolució en la forma de veure les series, ja que no serien necessaris els canals de televisió. Aquesta productora és la que finalment tirarà endavant el projecte del sr. Fincher: The House of Cards, amb el protagonisme del sr. Kevin Spacey. Es tracta del remake d'una serie anglesa (BBC) de 1990 (basada en una novel·la), que ens mostrava els draps bruts de la política. Aquells seria ens explicava la història d'un cap del partit conservador britànic que, acabat el govern Thatcher, assumeix el càrrec de primer ministre del Regne Unit... aquest argument serà traslladat a la realitat USA.

Les expectatives cap als dos projectes són molt altes, a l’espera quedem de veure el què ens oferiran ...

PER MOLTS ANYS, TETE !!!

Perquè és

un plaer,

un goig,

un luxe

i un honor

tenir-te de germà gran ...

DESCOBRINT EL SR. JAMES BLAKE

Des de que el vaig descobrir, el disc debut d'aquest jove de 23 anys se m'ha enganxat i no em deixa; el sr. Blake és el company habitual de les meves estones de música (que és, bàsicament, tot el dia, estigui a la feina o no).

El sr. James Blake és d'una d'aquelles 'noves' promeses, d'aquells nous descobriments que agultina les esperances d'un nou pas musical, d'un nou gir creatiu. Va nèixer el 1989 a Londres i és fill del músic James Litherland.

Fa 2 anys s'havia donat a conèixer amb un vinil Air & Lack Thereof (2009) i 2 EPs: The Bells Sketch (2010) i Klavierwerke (2010). El novembre de l'any passat presentà una cançó avançament del seu LP debut: Limit To Your Love, una versió de la cançó de Feist. I, per fi, a principis d'aques any ens arribà JAMES BLAKE, el primer disc. Amb aquest reduit material s'ha convertit en el nou fenòmen musical, per a moltas crítics es tracta de l'artista revel·lació d'aquest 2011. Podeu trobar-lo a l'Spotify i en el seu web.

És difícil etiquetar la música del sr. Blake, en ella hi trobem sobre una base electònica, dubstep, avant-garde, soul, folk i fins i tot, gotes gospel. Les seves distorsions de veu, ritmes desencaixats i efectes de so poden sobtar-nos negativament, d'entrada... però doneu-li un temps i segur que us acaba atrapant. Les seves cançons tenen un aire Antony (gràcies a la seva veu), un toc Moby, una mica de Matthew Herbert; les seves composicions són peces de música contemporània disfressades de cançons pop. Si algú vol que comparteixi la seva música només m'ho ha de dir.

Aquí teniu el primer vídeoclip: The Wilhelm Scream, cançó acompanyada d'unes imatges hipnòtiques, delicades ... com la música del sr. Blake. Espero que us agradi !!!

Us deixo la crítica d'Esteban Linés de La Vanguardia del 20/02/11:

Desconcertante pop con alma

El sorprendente debut discográfico del británico James Blake no es tanto por el contenido de su rico y variado disco de título homónimo sino, principalmente, a sus antecedentes dentro del univrso musical. Durante año y medio estuvo soldando una visible reputación como dj de dubstep, remezclador y productor, hasta el punto de crear una cierta escena sonora, de pálpito cinemático, en el sur de Londres con él como epicentro.En las semanas anteriores a la aparición de este álbum, Blake puso en circulación su particular versión de There's a limit to your love, de Feist, que ya puso en guardia al aficionado. Y ahora despliega un magnífico nantel de soul, folk y r&b interpretado sencillamente con su voz, su piano, 'beats' y efectos. A lo largo de las once composiciones agrupadas por este músico inglés de solamente 23 años, se vislumbran las muchas cosas que se pueden hacer más allá del soul. De entrada, él cuenta con la ventaja de haber sido educado en ambientes musicales de cierto rigor y, además, cuenta con una voz acostumbrada a escuchar soul y el r&b (a más recientemente, se supone, a Bon Iver o Antony Hegarty: sólo hay que escuchar The Wilhelm Scream). Desde esa plataforma, consigue provocar la extraña sensación de no saber lo que va a sonar a continuación.Blake es realmente bueno en lo que hace, y da la sensación de que lo suyo es acercarse a la obra ideal de pop del siglo XXI procediendo de unos ámbitos, en principio, reacios a las concesiones comerciales.

·