Aquest documental ens permet descobrir que l’exèrcit espanyol té l’honor’ de disposar del títol de ser el primer exèrcit que va bombardejar armes químiques contra població civil. Es tracta d’un treball d’investigació de Javier Rada i Tarik el Idrissi en col·laboració amb la productora Films Nòmades. Es tracta d’un projecte fet a contrarellotge per a intentar entrevistar els supervivents gairebé centenaris dels fets explicats. El podeu trobar ‘penjat’ a internet sota llicència en Creative Commons (www.arrhash.com) per a poder evitar els bloquejos i la censura de televisions. Aquest documental demostra quelcom que no ha estat mai reconegut pel govern espanyol: que l’exèrcit espanyol entre 1923 i 1927 va bombardejar amb gas mostassa (o iperita) la població civil del Rif (Marroc), tot i que en el tractat de Versalles (1919) es prohibia l’ús d’armes químiques. L’aviació espanyola –no escoltant les prohibicions- realitzà el primer bombardeig aeri de la història amb bombes químiques sobre la població civil; per a molts, aquest significa les bases del posterior bombardeig a Gernika... però si aquest darrer ha gaudit del rebuig i respecte mundial, la tragèdia del Rif ha estat envoltat d’obscuritat, manca de documents i grans silencis.
Durant la guerra del Marroc, la batalla d’Annual comportà la mort de 10.000 soldats espanyols i en resposta venjativa contemplaren i dugueren a terme l’ús de gasos tòxics contra la població del Rif. Compraren gas mostassa a francesos i alemanys i el rei Alfons XIII va construir una fàbrica de gasos tòxics a Madrid (encara en funcionament). Estem parlant d’una època en la que governants, població espanyola i premsa animaven l’atac i les mutilacions contra els ‘moros’... les imatges gràfiques de legionaris amb caps tallats dels seus enemics, eren fetes públiques i aplaudides. Molt de tot això, no fou res més que un assaig del que després aplicarien aquests mateixos combatents en la Guerra Espanyola del ’36.... la intenció de Franco fou utilitzar iperita contra l’exèrcit republicà però no l’utilitzà davant la manca de col·laboració d’Europa... un cosa era utilitzar-ho en territori africà, una altra era fer-ho en territori europeu (buf! La hipocresia europea...).
Els efectes del gas mostassa és quelcom dantesc ... un cop inhalat, comences a patir una picor dolorosa, llàgrimes incessants que t’impedeixen obrir els ulls i acabes cec, finalment els pulmons rebenten i acabes morint enmig d’espasmes insofribles de dolor. Si sobrevivies a això, el càncer era el teu final assegurat, com la de molts i molts nens d’aquells territoris i la desforestació i destrucció conseqüent del medi natural.
Els fets, dramàtics i esfereïdors foren aparcats en l’ombra de la Història, al tractar-se d’una revolta contra el sultà i els espanyols, ni al govern marroquí ni a l’espanyol els ha interessat parlar-ne. A meitat dels anys ’60 del segle passat un autor ho exposà en un llibre però no serà fins als ’90 que hi hagué una intenció clarament de denúncia d’uns fets vergonyosament silenciats, inexplicablement obviats per la comunitat internacional.Arrel dels documents de recerca que parlen de la veritat, s’ha despertat la consciència en els territoris afectats, s’han recuperat els records, les històries orals, s’ha creat l’Associació de Defensa de les víctimes del gas tòxic en el Rif. El documental s’ha venut a arreu del món (Bèlgica, Holanda, Alemanya, EEUU), ERC –en el 2007- va proposar reconèixer oficialment els fets des de l’estat espanyol, però la proposta fou rebutjada pel PP i el PSOE...
Arrhash és un documental necessari que documenta la barbàrie a la que és capaç l’ésser humà... i no cal anar massa lluny per a descobrir-ne els culpables.