"EXISTIR ES ESTAR EN LA EXTERIORIDAD..."

 

Existir es estar en la exterioridad. El yo, la identidad o el sí mismo son ficciones de continuidad, esto es, relaciones, situaciones, vínculos y acontecimientos. Lo interior es tan solo una ilusión, para algunos necesaria o imprescindible. Según ellos, sería un punto de apoyo portador de autenticidad, sería lo que da consistencia a la vida, o que da coherencia a las acciones y mantiene firmes las opciones y las decisiones. Pero desde la perspectiva del drama humano, en cambio, eso no es más que una burla, porque la vida está en otra parte, está en la exterioridad, y por eso, tarde o temprano, el vértigo hará acto de presencia. El vértigo es la ambivalencia de la atracción y la repulsión de un abismo sin fondo, un viaje que puede no tener retorno; es tener la necesidad de enfrentarse a la ambigüedad de los escenarios, a su pluralidad. No hay mundo allí donde hay una única forma de vida. No hay hechos en el escenario solo juegos y conflictos de interpretaciones, porque todo hecho es gramatical. Hace mucho tiempo que se borró el texto originario, si es que alguna vez hubo alguno. En efecto, el actor piensa que ese texto puro fue solo un espejismo, o, tal vez, algo peor, un invento de esos dogmáticos que querían dominar y controlar la escena. Alguien heredó un texto y se lo contó a otro, y ese otro, a otro, y así sucesivamente. Pero ¿cuál es el original? No existe -o, si existe, los seres finitos, los actores, no tienen acceso a él.

Joan-Carles Mèlich (2025:280-281). 

El escenario de la existencia

"DESDE LA ANTIGÜEDAD ES COSTUMBRE..."

 

Desde la antigüedad es costumbre considerar que lo idéntico, lo homogéneo o lo igual deben dominarla escena. Se ha pasado a cuchillo a lo otro, a todo lo que es diferente, a lo extraño, a lo hetereogéneo, a lo singular. Ha sido una lucha a vida o muerte que todavía hou persiste. La tradición heredada creyó que lo permanente y lo universal, lo objetivo y lo inmóvil tenían que defenderse a capa y espada porque todo lo que olía a 'tiempo' y, por lo tanto, a transformación o caducidad resultaba insoportable. ¿Por qué¿ ¿Qué razón hay para que el aroma del tiempo no pueda tolerarse? La respuesta está clara: todo lo que tiene sabor a trasformación, a ambigüedad y a pluralidad inquieta y desencadena el vértigo.

Joan-Carles Mèlich (2025:157). 

El escenario de la existencia

"SERA NECESARIA UNA ALABANZA DE LAS RUTINAS..."

 

Será necesaria una alabanza de las rutinas, una defensa de la repetición, de las acciones cotidianas que ofrecen seguridad y consuelo, tal vez porque en un escenario nada es banal. Será necesaria una apología de las pequeñas aventuras que cada día tienen lugar, incluso a veces sin salir de casa. En el drama humano, lo insignificante debe tener derecho de ciudadanía. Lo que a simple vista parece que no tiene importancia, resulta a la postre decisivo para comprender el sentido y el sinsentido de lo que día a día acontece en el escenario de la existencia. 

Una vez más hay que recordar que un escenario se compone de un espacio, un tiempo y una historia. En él, un actor representa un guión que ha heredado y que configura a salto de mata el argumento de su existencia. El argumento posee una coherencia narrativa que da consistencia a un 'estar' en el mundo. Se trata de una trama que él se encarga de repetir y de renovar en relación con las situaciones que les salen al paso. Al llegar al mundo, nadie puede empezar de cero, de ahí que no haya más remedio que enlazar con otros argumentos, con otras historias anteriores. El guión heredado contiene parámetros de orden portadores de antiguos esquemas de interpretación y de acción que, por supuesto, no son ni serán nunca propiedad del actor. Son esos viejos marcos los que dotan de inteligibilidad al mundo, a los sucesos y a las relaciones que acontecen en la vida ordinaria. Para que algo sea 'real' es necesario  que pueda ser comprendido y ordenado por esos esquemas que ofrecen estabilidad disonante en la vida del actor. 

Joan-Carles Mèlich (2025:113-114). 

El escenario de la existencia

'MI VIDA EN FRAGMENTOS', LA BIOGRAFIA DEL SR. BAUMAN

Enguany, el proper novembre, el sr. Bauman haguès fet 100 anys si no haguès mort un 09 de gener de 2017. Es tracta d'un dels sociòlegs contemporanis més rellevants per a entendre el món en el que vivim, centrat en la modernitat, la postmodernitat i creador de conceptes d'ús popular com la 'societat líquida', entre altres.

El sr. Bauman va néixer a Polònia però a morir al Regne Unit. Li vam dedicar post a can Ciutadà K quan va morir(podeu clicar aquí per a recuperar-lo). Es tracta d'un sociòleg que va marcar -i molt!- la meva etapa universitària i acadèmica. Els seus treballs sempre són estimulants, potents i lúcids.

El mes de maig es va publicar una biografia que es pot ajudar a entendre el mestre Bauman. La sociòloga polaca Izabela Wagner ha fet una mena de biografia/autobiografia ja que ha recollit textos escrits pel mateix Bauman. Des de la fugida l'any 1939 per la persecució nazi, la vida a la URSS, l'expulsió de nou de la Unió Sociètica -de nou- per ser jueu l'any 1953 o l'exili de Polònia l'any 1968. 

S'aparquen les idees teòriques, doncs, i es dóna importància a les qüestions polítiques i geopolítiques que van conformar la biografia del sr. Bauman. Una oportunitat per a entendre un intens i convuls segle XX pel que respecta als múltiples conflictes que l'han configurat i per a entendre que ha significat 'ser jueu' en el segle passat, mitjançant les paraules d'un dels sociòlegs més rellevant dels darrers temps. Tan de bo, els dirigents hebreus en prenessin nota i no fessin als 'altres' el que els van fer a 'ells'.

QUAN ESTUDIAR LA MORT JA NO ES UNA EXCENTRICITAT

 

Quan estudiava la carrera de Psicologia i vaig introduir-me una miqueta en 'terreny antropològic' per a fer un Màster, em sorprenia que alguns fenòmens com la poesia, la dansa o el cinema no estiguin inclosos en les diferents línies d'investigació. No podien tenir el caràcter de 'científic' i, per tant, havent de ser obviats. La mort també era un d'aquestes fenómens. Quelcom tan arrelat a la Vida no podia ser abordat perquè no podia tenir el caràcter 'científic' que el Mètode Científic' exigia. Per sort, molts corrents de pensament crític dins de la Psicologia feien 'orelles sordes' a aquests plantejament cientifistes i abordaven alguns dels temes que us he dit en treballs acadèmics.

Doncs bé, us explico això perquè fa uns mesos llegia una notícia a La Vanguardia (08/02/25) en el que ens explicaven que 14 hospitals estan col·laborant en un estudi sobre experiència pròximes a la mort. Fins i tot en el titular de la notícia s'afirma: "Som més que matèria". En un societat -en que el cos/ànima de Descartes- ens hem decantat cap al 'cos', davant la inaprehensibilitat de l''ànima', sorprén llegir un titular així, vinculat a un treball acadèmic d'investigació.

La doctora Luján Comas, especialista en anestesiologia i reanimació, amb més de 30 anys de trajectòria a l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona lidera un estudi que pretén determinar què passa amb la consciència de les persoens que han estat clínicament mortes i que han tornat a la Vida després d'haver estat reanimades. El projecte porta el nom de "Projecte Llum" i pretén demostrar que els éssers humans sóm "més que matèria".

En una societat històricament aferrada a la matèria i a 'lo físic' sorprén com les persones que 'han mort', en aquells moments de 'no-Vida' s'han sentit més conscients que quan estaven vives, segons manifesten elles mateixes. Com poden tenir una experiència així si no hi ha activitat cerebral?, el cervell: el 'sacrosant' recipient de la nostra 'realitat única'. Hi ha qui parla de supraconsciència, camp quàntic, ànima o buit quàntic... per a referir-se a aquesta consciència no local nítida, sense el motor cerebral que la pugui mantenir viva. 

Curiosament, també han vist que les persones que han passat per aquestes experiència de 'no-Vida' reanimades - se'n diu EPM: Experiència Pròximes a la Mort- un 70% canvien la seva Vida: es separen de la seva parella, busquen més contacte amb la natura i els animals, canvien de feina ... Deixen de ser qui eren.

El Projecte Llum consta de 3 fases i farà un seguiment durant 8 anys de 344 pacients que participen en la investigació. 

Haurem d'esperar una mica, doncs, a saber-ne els resultats d'aquest projecte però només la notícia de que l'ànima o la consicència està sent il·luminada pel coneixement cientific ja és una gran notícia.

LA SRA. ROSALIA JA GENERA TESIS DOCTORALS

 

Ens agradarà més o menys, molt o gens, la seva música però és innegable la influència que ha tingut, té i tindrà la sra. Rosalía en la panorama musical i artística contemporani. L'artista de Sant Esteve Sesrovires ha estat capaç  de posar d'acord crítica i públic a l'hora de valorar positivament la seva curta però contundent i segura trajectòria. I és que Rosalía no significa només música, significa escenografia, estètica, moda, marca i visió empresarial. Pocs cops (per no dir ningú) una artista musical ha estat capaç de fer tant en tan poc temps... i com passa molt sovint amb aquestes coses, analitzar el per què, és el que ha portat a Daniel Gómez -musicòleg i psicòleg- a escriure la primera tesis doctoral sobre Rosalía a la Universitat Complutense de Madrid.

La tesis porta per títol Rosalía, intercambios culturales entre la cantante y compositora y su equipo formativo-creativo. Com és d'esperar, la tesis rebutja a Rosalía com a 'producte musical' i la reivindica com a una música amb ofici, que té talem musical, vocal i de creació. Per a realitzar aquest treball acadèmic el sr. Gómez ha realitzat entrevistes amb totes aquelles persones que han participat d'alguna manera en alguns dels 3 treballs d'estudi que ha publicat fins ara Rosalía així com una entrevista personal amb la mateixa artista i tot de reculls del seu material a la xarxa.

L'autor de la tesis vincula la feina de Rosalía amb la artistes com Enrique Morente o Sílvia Pérez Cruz, la compara amb Freddie Mercury i s'atreveix a afirmar que si l'haugés conegut el sr. Michael Jackson haguès quedat encantat amb la seva feina. A més, l'acadèmic va escriure una carta a la RAE per a que acceptessin el mot 'Motomami', la van rebre agraïts però no s'han posicionat, de moment, sobre el tema.

SR. ALAIN TOURAINE

 

(1925-2023)

Fa un parell de mesos moria d'un dels sociòlegs contemporanis més rellevants i que vam tenir en compte en una de les meves vides passades: la de món acadèmic universitari, quan el flirteig amb la Sociologia i l'Antropologia m'excitava les neurones...

El sr. Touraine va nèixer a Normadia en una família de caràcter conservador i l'any 1950 es llicencià a l'École Normale Supérieure de París, va rematar la seva formació a universitats de Columbia, Xicago o Harvard i fou investigador el Consell Nacional d'Investigació Francès fins l'any 1958; dos anys després es va convertir en investigador 'senior' a l'École Practique des Hautes Études on va fundar el Centre d'Anàlisis i d'Intervenció Sociològics (CADIS), del que va ser-ne director fins al 1993.

Els dos conceptes claus del treball acadèmic del sr. Touraine foren la 'societat post-industrial' (terme que va 'inventar' ell mateix) i els 'moviments socials'. La 'seva' és una Sociologia de l'Acció i el vincle individu-societat es troba en la base de bona part dels seus treballs. Això el portà a crear diferents centres d'investigació en països com Mèxic, Colòmbia, Perú, Xile o Polònia (molt interessat en el naixement de Solidarnosc, el sindicat de mà d'obra catòlica molt crític amb el govern comunista). De fet, és més conegut i reconegut en el món no anglosaxó; la UOC, per exemple, el va nombrar doctor honoris causa l'any 2007.

El sr. Touraine ben aviat es va posicionar com un contundent opositor a les polítiques noeoliberals que van imposar-se la dècada dels 90 del segle passat i continuen ben vigents.

El treball acadèmic del sr. Touraine es pot dividir en 3 etapes: la primera, més centrada en la Sociologia del Treball i, concretament, en la Sociologia de la consciència obrera; la segona, que es centra en els fets del Maig del 68 i les dictadures militars d'alguns països d'Amèrica Llatina que el portà a centrar-se en els moviments socials com a principal agent de canvi en la societat; la darrera etapa, està centrada en el subjecte, com el nucli dur de l'acció dels moviments socials, donant un valor crucial als 'feminismes'.

L'anàlisis que en féu de la crisisi econòmica de 2008 a 2012 deixa en un mal lloc Europa, remarcant la seva impotència i incapacitat de resoldre-la i apuntant-la com a culpable de la mateixa crisis. Tot i això, sempre s'ha considerat un 'europeista' i va lamentar el tema 'brexit' i l'arribada dels ultra conservadors a molts parlaments de països europeus.

Bibliografia destacable del sr. Touraine: Sociología de la acción (1969), La sociedad post-industrial (1969), Movimientos sociales hoy (1990), Crítica de la modernidad (1994), Ensayos sobre la discriminación (2001), Podremos vivir juntos ?: Iguales y diferentes (2005), El mundo de las mujeres (2006), El fin de las sociedades (2016).

El sr. Alain Touraine va morir amb 97 anys a París.

Amb aquestes dues cites podem entendre una mica la postura teòrica del sr. Touraine:

"Ara hi ha dos decisions fonamentals. Primer, l'alliberament mitjançant les dones. És a dir, l'enderrocament de la raó en el centre de la personalitat i la recomposició dels afectes entorn a la raó i la comunicació, una societat del care. I segon, l'acollida dels migrants, que considero un problema de pes. Els nostres països europeus es defineixen avui per la seva actitud davant dels migrants".

"No existeix un moviment populista, el que hi ha és un enfonsament del que, durant la societat industrial, creava un sentit: el moviment obrer. És a dir, avui no hi ha ni actors socials, ni polítics, ni mundials, ni nacionals, ni de classe. Per això, el que passa és tot el contrari d'un guerra, amb una màquina biològica d'un costat i, de l'altre, persones i grups sense idees, sense direcció, sense programa, sense estratègia, sense llenguatge. És el silenci".

HAY UN VIEJO CHISTE RACISTA ....

 

Hay un viejo chiste racista, popular en la antigua Yugoslavia, en el que un gitano es examinado por un psiquiatra. El psiquiatra primero le explica al gitano lo que es la asociación libre: tienes que decir inmediatamente lo que se te pasa por la cabeza en respuesta a lo que dice el psiquiatra. Entonces comienza el test: el psiquiatra dice 'mesa', y el gitano contesta 'follarme a Fátima'; el psiquiatra dice 'cielo', y el gitano contesta: 'follarme a Fátima', y así sucesivamente  hasta que el psiquiatra estalla: "¡No me ha entendido! Debe decirme lo que se le pasa por la cabeza,  lo que está pensando después de que yo diga una palabra". Y el gitano contesta tranquilamente: "Sí, ya lo he entendido, no soy estúpido, ¡pero es que todo el rato pienso en follarme a Fátima!"

Slavoj Zizek (2014:116). Mis chistes, mi filosofía

EN UN VIEJO CHISTE DE LA DIFUNTA REPÚBLICA DEMOCRÁTICA ALEMANA...

 

En un viejo chiste de la difunta República Democrática Alemana, un obrero alemán consigue un trabajo en Siberia; sabiendo que todo su correo será leído por los censores, les dice a sus amigos: "Acordemos un código en clave: si os llega una carta mía escrita en tinta azul normal, lo que cuenta es cierto; si está escrita en rojo, es falso". Al cabo de un mes, a sus amigos les llega la primera carta, escrita con tinta azul: "Aquí todo es maravilloso: las tiendas están llenas, la comida es abundante, los apartamentos son grandes y con buena calefacción, en los cines pasan películas de Occidente y hay muchas chicas guapas dispuestas a tener un romance. Lo único que no se puede conseguir es tinta roja".

¿Y no es ésta nuestra situación hasta ahora? Contamos con todas las libertades que queremos; lo único que nos falta es la 'tinta roja': nos 'sentimos libres' porque carecemos del lenguaje para expresar nuestra falta de libertad. Lo que esta carencia de tinta roja significa es que, hoy en día, todas las principales expresiones que utilizamos para designar el presente conflicto  -"guerra contra el terror", "democracia y libertad", "derechos humanos"- son falsas, enturbian nuestra percepción de las cosas en lugar de permitirnos pensar en ellas. La tarea que nos plantea hoy en día es darles a los manifestantes tinta roja.

Slavoj Zizek (2014:107).Mis chistes, mi filosofía

HAY UN VIEJO CHISTE JUDÍO...

 

Hay un viejo chiste judío que le encantaba a Derrida, en la que un grupo de judíos que está en una sinagoga admite públicamente su nulidad a los ojos de Dios. Primero, una rabino se pone en pie y dice: "Dios mío, sé que no valgo nada. ¡No soy nada!". Cuando ha terminado, un rico hombre de negocios se pone en pie y dice, dándose golpes en el pecho: "Dios mío, yo tampoco valgo nada, siempre obsesionado con la riqueza material. ¡No soy nada!". Tras este espectáculo, un judío pobre, corriente y moliente, se pone en pie y proclama: "Dios mío, no soy nada". El rico hombre de negocios le da una patadita al rabino y le susurra al oído con desdén: "¡Menuda insolencia! ¿Quién es este tío que se atreve a afirmar que él tampoco es nada?".

Slavoj Zizek (2014:63).
Mis chistes, mi filosofía

HAY OTRO CHISTE BASTANTE BUENO...

 

Hay otro chiste bastante bueno acerca de Jesucristo: a fin de relajarse tras su ardua labor de predicar y obrar milagros, Jesús decide tomarse un descanso a orillas del mas de Galilea. Durante una partida de golf con uno de los apóstoles, se encuentra con que ha de llevar a cabo un golpe complicado; Jesús lo hace mal y la pelota termina en el agua. Así que recurre a su truco habitual: camina sobre las aguas hasta donde está la pelota, se agacha y la recoge. Cuando Jesús intenta repetir el golpe, el apóstol le dice que es muy difícil: sólo alguien como Tiger Woods puede conseguirlo; Jesús le contesta: "¡Qué demonios, soy el hijo de Dios, puedo hacer cualquier cosa que haga Tiger Woods!", y repite el golpe. La pelota acaba de nuevo en el agua, de manera que Jesús vuelve a caminar sobre su superficie para recuperarla. En ese momento, pasa por allí un grupo de turistas americanos, y uno de ellos, al observar lo que ocurre, se vuelve hacia el apóstol y le dice: "Dios mío, ¿quién es ese tipo?¿Es que se cree Jesús o qué?" . A lo que el apóstol le contesta: "No, el muy gilipollas se cree Tiger Woods!". 

Así es como funciona la identificación fantasmática: nadie, ni siquiera el propio Dios, es directamente lo que es; todo el mundo necesita un punto de identificación externo y descentrado.

Slavoj Zizek (2014: 19). Mis chistes, mi filosofía.

DESCOBRIM I REVINDIQUEM LES DONES FILOSOFES!!!

 

La filosofia és una de tantes disciplines on la dona està oblidada, invisibilitzada, apartada. Quantes persones de les que esteu llegint aquestes línies em podríeu dir el nom d'almenys 3 filòsofes? Jo en podria dir ben poques, us ho asseguro... Ja fa temps que corrents crítiques de la historiografia reivindiquen el paper en la Història d'aquells col·lectius que no són els vencedors, els benestants o els poderosos. Fa temps que sabem que la Història que ens han explicat és la Història d'aquells que tenien el poder (polític o econòmic) per a escriure-la i, òbviament, en benefici propi i apartant del relat aquells que no interessa.

Ha arribat el moment, doncs, de descobrir i il·luminar aquelles dones filòsofes que han existit al llarg del temps. El llibre Mujeres filósofas en la historia. Desde la Antigüedad hasta el siglo XXI de Ingeborg Gleihauf (2010)(el podeu descarregar en pdf clicant al títol) posa remei al nostre coneixement repassant aquelles dones filòsofes des del 550 aC fins a l'actualitat.

Des de la Grècia clàssica hi ha constància de l'existència de filòsofes, que els mateixos filòsofs masculins se'n van encarregar d'ocultar, menystenir o ningunejar. El llibre ens detalla dones filòsofes des del 550 a.C., com Hiparquia de Maronea (activa fins 32 aC), Areta de Cirene (activa segle V-IV aC) o Aspasia de Mileto (470-400 aC). 

Filòsofa de l'Edat Mitjana com Hipatia (segle V) o filòsofes modernes com Mary Wollstonecraft (1759-1797) o Margaret Fuller (1810-1850). Filòsofes contemporànies com Ayn Rand (1905-1982), Susanne Langer (1895-1985), Hanna Arendt (1906-1975), Simone de Beauvoir (1908-1986), María Zambrano (1904-1991), Mary Midgley (1919), Mary Warnock (1924-2019), Celia Amorós (1944), Julia Kristeva (1941), Patricia Churchland (1943), Susan Haack (1945) o Amelia Valcárcel (1950). Aquí només us deixo el nom i ara es tracta de descobrir-les, en el llibre hi podreu trobar més informació de cadascuna d'elles.

Certament, lligat a la qüestió de la no presència en el relat mainstrem de dones en la Filosofia està el fet que fins a principis del segle XIX les dones no estaven admeses a les universitats, difícilment podien formar part, doncs, dels cànons filosòfics occidentals.

Posem-hi remei! Descobrim filòsofes, posem-los-hi noms! 

SR. ZYGMUNT BAUMAN

(1925-2017)

A principis d'aquest any moria uns dels acadèmics que més m'ha impactat durant la meva vida universitària. Una època en la que el nostre flirteig amb els plantejaments postmoderns van fer enamorar-nos inevitablement de les seves reflexions: crític amb l'individualisme, implacable amb les desigualtats.

El sr. Bauman va nèixer a Polònia, en una família humil i jueva no practicant l'any 1925, amb tot el que això comportava en aquella època. L'any 1939 quan els nazis envaeixen Polònia la família emigra a la Unió Soviètica arribant a alistar-se a l'exèrcit soviètic; l'any 1945 va aconseguir la medalla al valor. Des d'aquest any i fins a 1953 el sr. Bauman fou part del Cos de Seguretat Interna (la KBW), unitat militar encarrregada de combatre la 'insurgència' nacionalista a Ucraïna, per exemple. Un passat militar desconegut per a molts... Ell va reconèixer que fou un comunista convençut i que fou un error unir-se al servei d'intel·ligència militar. Mentres estigué a la KBW va estudiar Sociologia.

Sociòleg, filòsof i assagista, va ensenyar sociologia a la Universitat de Varsòvia entre 1954 i 1968, any que va perdre la plaça per motius polítics i va emigrar a Israel. A partir de 1971 marxa a Anglaterra on viurà fins a la seva mort exercint de professor a la Universitat de Leeds fins al 1990. 

L'obra del sr. Bauman té 57 llibres i més de cent articles acadèmics. Les paraules clau dels seus treballs són globalització, modernitat, postmodernitat, consumisme i moral. 

La investigació del sr. Bauman va començar centrant-se en la estratificació social i el moviment obrer (com a bon comunista) per anar interessant-se per conceptes més globals com la naturalesa de la modernitat, la burocràcia i l'exclusió social. L'holocaust tingué, òbviament, un pes important en la seva obra; de fet, Modernidad y el Holocausto és un dels seus llibres més reconeguts, en el que planteja que l'holocaust no s'ha de tenir en compte com a quelcom accidental sinó com a conseqüència de la mateixa civilització moderna. Això el portà a enfocar el seu treball acadèmic cap a la crítica a la modernitat, reivindicació 'sui generis' de la postmodenritat i detectà com podia ajudar les ciències socials a millorar la societat.

Inventor del concepte de 'modernitat líquida' (2000), el sr. Bauman ens plantejava la possibilitat de que la identitat no era quelcom fixe, innat i innamobible sinó adaptable, canviable, flexible... líquid (què ens agrada això!).

En els darrers anys el sociòleg portà els seus postulats tèorics al terreny de les xarxes socials analitzant la superficialitat i la manca de sociabilització que proporcionen. 

El sr. Bauman era capaç de publicar fins a 2 i 3 llibres a l'any, sol o en col·laboració, oferia xerrades d'un contundència en l'oratòria impecable. Valorat per una línia de pensament crític, pròxim al moviment 'dels indignats', als grups de protesta contra la globalització, molt en contra dels murs i la inoperància davant del tema dels refugiats, per a ell, una nova manifestació de l'etern rebuig a l'Altre.

Va morir amb 91 anys però amb una passió pel coneixement i capacitats d'anàlisis envejable per a qualsevol jove investigador.

El sr. Bauman no escrivia per agradar escrivia per a sotregar-nos, qüestionar-nos i treure'ns de la nostra zona confortable de pensament.

Gran pèrdua, amics i amigues! 

'MOONLIGHT' I EL JO SATURAT

Una de les lectures acadèmiques més impactants de les que vaig gaudir quan era universitari fou 'El yo saturado, los dilemas de la identidad en la vida contemporánea' de J. K. Gergen (1991). El Sr. Gergen ens trencava per sempre el monòlit de la personalitat única, de la idea que de joves generem una forma de ser i aquesta és la que anirem perpetuant al llarg de la nostra vida. Fins llavors, ens havien convençut que malgrat que accions de l'exterior i experiències viscudes podien modificar el nostre comportament, sempre hi havia una mena de 'nucli dur', d''essència' que ens fa ser com som.

Malgrat que moltes persones i, malauradament molts professionals de la psique, continuen reforçant i animant la concepció de la solidesa de la nostra personalitat, el Gergen ens va venir a dir que en nosaltres convivien moltes formes de 'jo', com si es tractés d'una mena de personalitat múltiple, ja que allò que anomenàvem 'personalitat' podia no estar 'a dins' sinó 'a fora' depenent de les relacions que tinguem amb qui les tinguem. Així doncs, una més de les propostes del llibre és que el 'ser' passava a un 'ser amb' ... i això, que llegit pot semblar poc extraordinari, té una potencialitat inabastable, il·limitada.

Tot veient 'Moonlight', la recent premiada com a millor pel·lícula de l'any passat per l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood, vaig pensar en Gergen i el seu 'jo saturat'. Es tracta d'un d'aquells estranys mecanismes d'associació, que et vénen com una llampegada, aparentment irracional, però que amaguen sòlides raons.

La història de 'Moonlight' l'hem vist força cops a la pantalla en d'altres films. La història de supervivència d'un jove negre en un entorn hostil (entenent entorn com a quelcom ampli: des de la família al barri) no és nova. La 'novetat', però, en el film de Barry Jenkins resideix en l'estructura, tres parts delimitades –gairebé desconnectades- en infantesa, joventut i adultesa. El mateix personatge, el mateix 'jo' escindit en tres moments vitals, tres noms (Little, Chiron i Black) i tres actors que l'encarnen. 

No us diré que 'Moonlight' és una adaptació d'aquell esmentat 'Yo saturado', però us puc afirmar que el film hagués pogut exemplificar, perfectament, més d'un capítol del mateix. Els tres moments vitals del protagonista són tres 'jo' que en la pel·lícula es fan més evidents perquè veiem tres actors diferents. La feblesa d’un contrasta amb la duresa de l’altre; la sensibilitat d’un amb la violència de l’altre; la submissió d'un amb l'empoderament de l'altre. Si els tres ‘jo’ ens fossin presentats per separat, seguint les línies de raonament del ‘jo modern’, no dubtaríem en parlar de tres persones diferents, amb tres personalitats diferents... ens costaria molt tenir-la present com una única persona. 

L’arma poderosa que s’amaga darrere del 'jo saturat' és la infinitat de possibilitats que ens ofereix el 'nostre jo' (si és que és 'nostre') i de que podem realment ser allò que vulguem ser. Que no us enganyin en 'modernitats' cosificadores, limitants i constrenyidores: la personalitat és mútiple, dinàmica i adaptable i el trajecte vital de Chiro n'és ben exemplar. 

'Moonlight' és, doncs, un complement visual perfecte per a la lectura que us recomano: 'El yo saturado' de Gergen, un cop llegit ja no tornareu a ser les mateixes persones... en sereu tantes com vulgueu ser.

Ciutadà K

Gestor cultural

(publicat a SurtDeCasa, 27/03/17)

CONTRA LA CIÈNCIA SEXISTA! NI ELS HOMES DE MART NI LES DONES DE VENUS!

Fa molts temps que esperava una notícia d’aquest estil i el passat 12 de setembre els mitjans de comunicació en feren ressò sota l’inspirador títol de ‘Adèu al cervell femení’ (a El Periódico, per Michele Catanzaro). Els meus anys d’estudiant universitari em convenceren de que la realitat la construïm amb el llenguatge, que no hi ha res ‘fora del llenguatge’ i que la nostra existència s’explica per la vessant social i cultural ... sí, fins al punt de minimitzar al màxim les càrregues biològiques i qüestionar suposats determinismes científics. L’ésser humà és massa complex per a constrenyir-lo a postulats biologistes... fins i tot, quelcom tan inherentment biològic i naturalitzades com les diferències de gènere!.

Ens han fet creure tota la vida que les diferències entre nens i nenes existeixen i són clarament delimitades: que sí 'Ells s’orienten millor'; que sí 'Elles parlen millor'; que sí 'ells són són de Mart i elles de Venus'. Els que tenim clar que la Ciència és a producte social i humà i que està limitada pels estereotips, les pautes culturals i les lluites de poder estem convençuts que només veiem per un microscopi allò que volem veure: no se’ns il·lumina res, no descobrim res ... senzillament, acabem trobant justificacions (o proves científiques) a allò que volem legitimar. Doncs bé, una societat sexista i masclista només podia crear una Ciència del mateix estil i això els fa justificar actituds i –pitjor- comportaments sexistes: com separar nens i nenes a l’escola perquè el seu cervell i formes d’aprendre funcionen diferent; encaminar-los cap a carreres universitàries diferents perquè els seus cervells són diferents... sense tenir en compte que, precisament, això és el que ha acabat confirmant i solidificant les diferències.

La neurocientífica Gina Rippon ha capgirat els postulats mantinguts durant massa anys (des del principi de la ciència psicològica) afirmant que les diferències entre homes i dones sorgeixen de l’educació i no tenen raons neurològiques. La sra. Rippon no només ha trencat les creences sobre el cervells diferenciats entre géneres sinó que afirma que el llenguatge pot canviar-nos la forma del cervell i les connexions nervioses, qüestió que demostraria l’enorme capacitat constructiva de realitat que té el llenguatge. En un experiment del 2006 es va plantejar a 2 grups escolars un test de matemàtiques; en un grup se li digué que, generalment, les dones ho fan pitjor que els homes i al segon no se li donà aquesta pauta. El resultat posà en evidència que les noies del primer grup van treure una pitjor nota que les del segon; analitzant l’activitat cerebral amb un escàner veieren patrons d’activitat diferents entre les noies dels 2 grups. “Imagina’t quins efectes pot tenir a llarg termini l’exposició constant a missatges com aquest”.

És cert que s’han observat diferències entre cervells masculins i femenins i això ha servit per a justificar les desigualtats sexistes, però no serà a l’inrevés? No serà que aquestes desigualtats són les que han creat les diferències?....si les respostes a aquestes preguntes no les teniu clares aneu a veure la darrera peli d’Almodóvar –la piel que habito- que ens il·lustra a la perfecció el que us acabo d’explicar ...

CONTRA L’OBJECTIVITAT

·

“La hermenéutica es una teoría revolucionaria, no digo que sea suficiente para transformar la sociedad, pero sí que la transformación pasa por ella, por matar la objetividad. Hay que preguntarse quién decide las cosas, quién las da por sentadas. Cuando dialogo, siempre dudo de lo que estoy más seguro”

·(Vattimo, 2011 Adiós a la verdad)

D'ACADEMIA (9): MICHEL MAFFESOLI

¿Pagano?¿Se define pagano?

Pagano viene de pagus, terruño: ¡este de aquí y ahora! No pretendo paraísos futuros, ni terrenales ni celestiales.

¿Ni otro mundo mejor?

¡Déjeme disfrutar de este! Algunos preferimos gozar de este mundo, pese a todo.

Eso lo queremos todos.

Propio de la posmodernidad, tan politeísta.

¿Politeísta?

Un escenario de verdades menores, no ya una sola verdada monolítica. De verdades relativas y con las que te relacionas: eso es el relativismo, un politeísmo de los valores.

¡El pecado, según Benedicto XVI!

Hemos hablado del asunto, sí.

·¿Usted y el Papa?

Quiso discutir conmigo. Ratzinger encarna al racionalismo agustiniano, encaminado a la unidad, a lo uno, lo doctrinal, dogmático. Eso no encaja con el péndulo del momento.

¿Dónde está el péndulo?

En una religiosidad difusa, variopinta, de supermercado, plural, a la carta: esto es lo propio de la posmodernidad.

¿El éxito de Dan Brown tiene que ver?

Sí, porque las ficciones antivaticanas de Dan Brown halagan las actual desconfianza frente al viejo poder granítico de la Iglesia. Y por eso hoy es tiempo también de orientalismos variopintos. Y de autoayuda .

Me pierdo.

Desde el siglo XVII, el modo occidental de socializarte era educare (educar): sacarte de un estado (animalidad, barbarie) para conducirte a otro (humanidad, civilización). ¡Pero el modo posmoderno es otro (es premoderno, de hecho): la iniciación.

¿En qué consiste la iniciación?

¡Contienes un tesoro interior, que aflorará mediante acompañamiento de un maestro, gurú o coach... o un libro de autoayuda! Y de ahí también el éxito de Harry Potter....

·

¿Es Harry Potter autoayuda?

Es una historia de iniciación, como también El señor de los anillos: Potter se enfrenta con la muerte, con símbolos... Este personaje es un icono posmoderno.

¿Sí?

Sí, porque el moderno buscaba la perfección: buscaba desembarazarse de su parte oscura para ir a la luz. El icono posmoderno, en cambio, busca la completitud: integrar su parte oscura, homeopatizar el mal.

Luz y sombra a la vez.

Sí, la integración de contrarios, yin y yang, lo mestizo, lo ambivalente, el claroscuro. Como Michael Jackson: ¿blanco o negro? Ambos. Michael Jackson encarnó hasta el paroxismo lo posmoderno: era también el puer eaternus, el niño eterno.

¿Y eso se lleva?

¡Sí: seguir joven, maquillarse arrugas, hacerse cirugías estéticas, vestirse como un joven, hablar como un joven... Lo que se llevaba en la modernidad era el adulto serio, productor y reproductor (el burgués).

·Pero Michael Jackson ha muerto.

No: vive. Siguen encarnándolo personajes populares, músicos, artistas, deportistas...

Muchos de ellos se tatúan o hacen piercings: ¿qué expresa esta moda?

Un retorno a nuestro lado salvaje y desnudo. Tras lo racionalista y civilizado, buscamos reconectar con lo animal, ser a la vez civilizado y salvajes.

¿Relacionaría eso con el auge del ecologismo?

Todo son síntomas del imaginario del momento. Hablo de ecosofía: sabiduría de la casa, entendido el mundo como casa. No se trata ya de dominar el mundo, sino de sostenerlo.

La economía sostenible.

Sí. La modernidad fue prometeica: robó a Dios el fuego (la industria), sojuzgó la naturaleza...

Eso era un mandato del dios judeocristiano, ¿no?: 'id y dominad el mundo...'.

Pasado por san Agustín (la economía de la salvación) y el protestantismo (la economía salvadora), que racionalizó lo sagrado. Ahora toca resacralizar la naturaleza...

Lo que toca ahora es salir de la crisis.

Pero tras la crisis económica y financiera palpita la crisis de fondo.

¿Cuál?

La crisis de lo cuantitativo. Lo cuantitativo ya no nos sirve, y anhelamos lo cualitativo: la calidad de vida.

¿Y ya saben eso los líderes políticos?

Sarkozy me pide que se lo explique, y yo se lo explico. Y él escucha. Pero no entiende. Los políticos son inteligentes..., pero la estructura pesa más.

¿Y para qué diantre le pide opinión Sarkozy, entonces?

Porque a los políticos les resulta muy chic hablar con intelectuales: ¡les encanta!.

Detrás de todos estos iconos, emblemas, símbolos, síntomas... ¿qué hay?

Lo emocional. Lo emocional es el rey secreto de nuestro tiempo posmoderno, así como lo racional lo fue del pasado moderno. ¡Mire alrededor y verá esa atmósfera emocional por todas partes!.

·

¿En el fútbol, por ejemplo?

Por supuesto. A la tradición cartesiana ('yo soy dueño de mí') le ha sucedido hoy el desparrame emocional: 'Je m'éclate!', como hoy igo que proclaman los jóvenes franceses en sus celebraciones y fiestas.

¿Traducción?

'¡Yo me estallo!'. Es la entrega emocional al grupo, dejarse llevar por la emoción del estadio de fútbol, que es un modo de religarse, un modo de religión.

Entrevista a Michel Maffesoli

per Víctor-M. Amela

a La Contra de La Vanguardia, 18/08/10

D'ACADEMIA (8): FOUCAULT vs. CHOMSKY

Aquest fou un debat memorable... i televisat! Els mestres Foucault i Chomsky cara a cara. El 1971, Fons Elders (filòsof) va conduir un seguit de debats televisius sota el nom de International Philosohopers Project per a la televisió holandesa, en els que hi participaren els filòsofs més rellevants de l'època: Alfred Ayer vs. Arne Naess; John Eccles vs. Karl Popper; Leszek Kolakowski vs. Henri Lefebvre... però aquell que tingué un major ressó fou el que us presento aquí (en un parell de petits però rellevants fragments): Noam Chomsky vs. Michel Foucault. Aquest debat fou publicat posteriorment en paper sota el nom "Chomsky-Foucault: La Naturaleza Humana. Justicia Versus Poder".

El Ciutadà K un dia va obrir un llibre del mestre Foucault i en va quedar enredat per a sempre entre les seves afirmacions, discursos i enunciats; entre les seves impactants formes de clarificar-nos la consciència; entre les magistrals maneres de qüestionar-nos tot allò que ens envolta i ens constreny... el Ciutadà K s'enamorà del sr. Foucault... però sempre en el seus llibres, en les seves paraules escrites; és per això que descobrir aquest vídeo del mestre 'en acció' (parlant, movent-se, mirant) em va impactar enormement.

·

Veure l'impetú i la passió de les intervencions d'aquests acadèmics imprescindibles per a entendre el segle XX, són un goig intel·lectual ... això passava en un temps en el que la Filosofia (amb majúscules) era valorada, respectada i seguida. On està la Filosofia, ara?

·

D'ACADEMIA (7): SR. PETER SZENDY (2a PART)

·
·

THIS IS IT (THE KING OF POP)

·

This is it: sí, eso es, eso mismo, la Cosa misma.
Y es algo que ocurre, aquí y ahora, llega, se anuncia. Aquí estoy, dice: heme aquí, proclama hablando de sí misma; aquí estoy como la Cosa en persona, como la Cosa en efecto, efectivamente.
This is it, canta Michael Jackson en su última canción, que es también el primero de una larga serie de títulos póstumos por venir. Oímos primero la voz del Rey del Pop preguntando si todo el mundo está preparado, ready?, que a continuación cuenta hasta cuatro, one, two, three, four, y entonces entra el piano: This is it, here I stand...
Eso es, ahí está, el Rey del Pop.
Eso es, ahí está, la Cosa.
Ecce homo, ecce res.
La Cosa es la canción que acaba de empezar diciendo que es eso, this is it, esa canción es lo que es. Sin embargo, eso, el acontecer de la Cosa, es también, de modo inmediato, el erigirse de alguien, de un Yo soberano, que se pone en pie, here I stand, ante nosotros, ante nuestros ojos. Y quedamos deslumbrados, parpadeamos en la fulgurante claridad que nos inunda, encontramos los párpados para intentar ver en ese escenario, en el halo de un aura cegadora, eso o ese, homo o res, que se erige y va creciendo hasta confundirse con un amor infinito; yo soy la luz del mundo, anuncia él, anuncia ella; I’m the light of the world, dice la Cosa; me siento estupendamente, dice el Rey, grandioso o glorioso, I feel grand, y esa gloria que siento es la gloria del amor, it is love I can feel.
Ciertamente, Michael Jackson ya fue el primero en protestar por anticipado: tras confesar a Oprah Winfrey, durante una entrevista televisada en febrero de 1993, que le gustaba mucho ayudar a los niños y que intentaba imitar a Jesucristo, I try to imitate Jesus, consideró oportuno tranquilizar a su interlocutora y a los innumerables espectadores. No estoy diciendo que sea Jesucristo, insistió, I am not saying I am Jesus, no digo eso, I’m not saying that.
No importa mucho, en el fondo, que estemos aquí ante unas negaciones. Porque en lo que debemos fijarnos no es en lo que haya podido pensar y decir, sinceramente o no, Michael Jackson en persona; sino más bien en lo que quedarà inscrito en y como un gran texto musical, visual y multimediático. Atendemos a esa fábula llamada Michael, como lo llamaban sus fans, y no Michael Jackson. Percibimos, incluso en algunos de sus detalles más kitsch o más pop, la figura crística cuya muerte, según se dice, fue más comentada en internet que la del papa Juan Pablo II.
Michael J., por lo tanto como Jesús.
El caso es que semejante cristologia, sí, eso es, this is it, una pasión pop ejemplar como la suya, vendría a ser también el himno planetario oculto, por más que desplegado ante nuestros ojos, de otra religión: la del capital y de su culto globalizado.

Peter Szendy
(part d’una conferencia a
l’Arts Santa Mònica-BCN, el 15/12/09)

D'ACADEMIA (6): SR. PETER SZENDY I LA JUKEBOX DE LA NOSTRA VIDA

·

Ui, feia molt temps que no actualitzàvem aquesta secció ('D'acadèmia'), la secció meny visitada i comentada del Ciutadà K . :S .

Avui us presento al sr. Peter Szendy, filòsof i musicòleg, -nascut a París el 1966- que dedica la seva trajectòria professional i acadèmica a entendre com la música forma part de la nostra vida, a definir com algunes cançons conformen la banda sonora dels notres moments vitals més transcendents ... o més quotidians.

·

A aquest acadèmic l'interessa la història de la nostra oïda i el procés i genealogia de l'escolta musical i ho ha fet en anteriors treballs com: Musica practica. Arrangements et phonographies de Monteverdi à James Brown (1997), Écoute, unes histoire de nos oreilles (2001), Membres fantômes. Des corps musiciens (2002), Sur Écoute. Esthétique de l’espionnage (2007). En els seus treballs acadèmics hi 'notem' l'ombra de Foucault, Derrida o Deleuze.

·

El gran mèrit del sr. Szendy és haver elevat a la dignitat d’objecte filosòfic l’univers banal de la música popular (si en comptes de a França hagués nascut a Valladolid, entre les dissertacions escrites pel sr. Szendy trobarím tornades com: ¡Viva la gente! La hay donde..., Cuando sales a bailar Mamy Panchita, Coge tu sombrero y póntelo..., parole, parole, parle, buscando en el baúl de los recuerdos). Com a lectors/es, el que rebem en els seus treballs -fruit de l'entorn culturalment postmodern en el que ens trobem- és un ric mapa cultural en el que les referència passen per: Freud, Benjamin, Marx, Kierkegaard, Nietzsche, Kafka, Joyce, Barthes, Coppola, Hitchcock, Mozart o jazz ... tot un caleïdoscopi !!!.
·

El seu darrer llibre ‘Grandes éxitos, la filosofía en el jukebox’ (2008), l'autor explora les relacions entre indústria cultural, consum de masses, música popular i culta, el kitsch... i el seu concepte estrella: ‘inthimnidad’ (himne+intimitat), és a dir aquelles peces musicals que es converteixen en els himnes de la nostra vida.

·

Interessant és, també, la dissertació sobre el procés dels ‘Cucs de l’oïda’ (Ohrwurm/Earworm) fenòmen etiquetat per Jame Kellaris (professor de marketing) i que ens parla de quan estem en una sala d'espera o caminant pel carrer i una melodia ens 'ataca' (literalment) el cervell i estem donant voltes i voltes en els calaixos de la nostra memòria per a saber de què es tracta, qui ho cantava i, el més important, amb quin moment de la nostra vida es relaciona ... i la potència de la música ens trasllada mentalment a aquella moment vital, el refresca, ens el reviu... com la magdalena de Proust.

·

... conceptes i idees d'una riquesa que s'incorporen, inevitablement, a la meva caixa d'eines ... en continuarem parlant de tot plegat ...

·