>
dilluns, 27 d’abril del 2026
divendres, 24 d’abril del 2026
'LA JETEE' DEL SR. CHRIS MARKER A 'LO SAFAREIG' DE LO PATI
Demà s'inicia un nou cicle dins de les activitat de Lo Pati del que el Ciutadà K n'és el programador. L'he titulat 'Mirades de Cinema' i té l'objectiu de que sigue una cosa més que la simple projecció. Porta per subtítol Descobrint Petjades audiovisuals, i busca detectar aquelles peces cinematogràfiques poc habituals, poc vistes, signades per autors rellevants.
Comencem el cicle amb un curtmetratge molt referenciat: La Jetée (1962) de Chris Marker.
El sr. Marker (1921-2012) va ser un artista i cineasta singular del segle XX, amb una producció difícil d'etiquetar: a mig camí entre el cinema, l'assaig, la fotografia i la refelxió política. Els seus films parlen sovint d'identitat, de memòria, del temps.
La jetée, està construïda gairebé només amb fotografies fixes. Un Cinema que es construeix, curiosament, des la immobilitat. En el film s'ens explica una història de ciència-ficció, de viatges en el temps, com una excusa per a analitzar com recordem i de si el passat és real o una construcció. En un futur apocalíptic un home el fan viatjar al passat per trobar una solució al present.
El sr. Marker és capaç de demostrar-nos que el Cinema pot existir sense el moviment. Amb només 28 minuts el film és una de les peces més influents del subgènere del pelis amb viatges en el temps i precursora dels '12 monos' (1995) de Terry Gilliam, amb Brad Pitt i Bruce Willis.
Una oportunitat demà dissabte a les 17:00 de veure-la en pantalla gran i descobrir la seva potència i 'modernitat.
dijous, 23 d’abril del 2026
'WATER' AL CINECLUB LA RAPITA (preTRETS 2026)
Aquest cap de setmana estem de preTRETS, és a dir, tenim l'avant-sala del que serà TRETS 2026, el Festival de Cinema i Cultures que organitza el CineClub La Ràpita i enguany està dedicat a la Cultura Índia.
Si dissabte tindrem Bhangra (ball típic de la zona norda de l'India) i la presentació de cartell i programació, diumenge el reservem per a tenir el primer tast de la cinematografia de l'Índia (hiperproductiva com poques en el món).
La primera aproximació al cinema de l'India serà de la mà d'una de les poques directores reconegudes d'aquell país: Deepa Mehta. Tot i que nascuda a l'India, la sra. Mehta va marxar l'any 1973 al Canadà, on viu des de llavors. Des d'aquell país ens ha ofert radiografies precises i crítiques amb les tradicions del seu país d'origen. La seva obra fonamental i més valorada és la trilogia del elements: Fire (1996), Earth (1998) i Water (2005). En cadascuna d'elles la directora es mostra crítica amb la cultura que la va veure néixer tractant temes com l'opressió contra les dones, la misogínia, les injustícies social, el matrinoni concertat, l'homosexulitat... . La seva condició de resident 'fora de l'Índia' provoca que sigue criticada per les persones conservadores de l'Índia i algunes de les estrenes de les seves pel·lículs han estat boicotejades
'Water' (2005) és la darrera de la trilogia dels elements i és un film valent i crític amb l'opressió de gènere i els trets misògins de la cultura hindú. La pel·lícula ens situa l'any 1938, durant l'Índia colonial i ens parla de la contundent tradició a les que són sotmeses les vídues en morir-se els seus marits: ingressar en un ashram per a vídues (lloc de retir), rapar-se el cap i dedicar la seva vida a retre homenatge al seu marti difunt, en aquest cas estem parlant d'una nena de 8 anys en un matrimoni forçat.. tradicions encara vigents en l'actualitat en aquell país
Una pel·lícula potent, necessària i rellevant que ens oferià el primer pas per a aproximar-nos a la Cultura Índia de TRETS que arribarà del 08 al 10 de maig.
preTRETS 2026: TALLER DE BHANGRA + RODA DE PREMSA + 'WATER' AL CINECLUB LA RAPITA
Ja ha passat un any i el festival que organitzem des del CineClub La Rapita torna a estar aquí. TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures tindrà lloc del 08 al 10 de maig i enguany estarà centrat en la Cultura Íhdia.
Com sabeu, a TRETS ens aproximem a la cultura escollida amb el Cinema com a porta d'entrada i descobrim la gastronomia, la música, la literatura, l'estil de vida... de la Cultura escollida.
Més endavant ja us donaré detalls de la seva programació per avui toca parlar del preTRETS que tindrà lloc aquest dissabte pel matí/migdia i el diumenge a la tarde.
DISSABTE 25/04/26: A la plaça 1 d'octubre de La Ràpita farem un pre-calentament del què tindrem durant els dies de festival.
- 10:00 Taller de Bhangra (dansa típica del nord de l'Índia) impartit per Barna Bhangra Group que serà rematat amb un lipdub amb totes les persones participants.
- 12:30 Roda de premsa amb la presentació del cartell dissenyat com cada any per Sistema Binari (i les brillants creacions de Ruth Cuenca) i repàs a la programació de TRETS 2026, edició Índia.
- 13:000 Demostració de ball final de les persones participants al taller.
DIUMENGE 26/04/26: A les 18:30, a l'Auditori Sixto Mir projecció de 'Water' (2005) dirigida per Deepa Mehta. Una bona aproximació valenta i crítica amb l'opressió de gènere i els trets misògins de la cultura hindú. El film forma part de la trilogia dels elements de la directora, després de Fire (1996) i Earth (1998). La pel·lícula ens situa l'any 1938, durant l'India colonial i ens parla de la contundent tradició a les que són sotmeses les vídues en morir-se els seus marits: ingressar en un ashram per a vídues, rapar-se el cap i dedicar la seva vida a retre homenatge al seu marit difunt ... tradicions encara vigents en l'actualitat.
Anem preparant-vos perquè TRETS Índia està a punt d'arribar i aquest cap de setmana tindreu un pòrtic ben musical...
divendres, 17 d’abril del 2026
JESUS TIBAU PRESENTA ... 'PLACIDO' AL CINECLUB LA RAPITA
Al CineClub La Ràpita continuem amb la idea de convidar a alguna persona rellevant de la cultura del nostre territori per a que ens triï i vingui a presentar aquella pel·lícula que voldria veure en pantalla gran. Aquest mes d'abril li toca a l'amic Jesus Tibau, escriptor, cuentista, mediàtic i activista cultural; per tant, 'Jesus Tibau presenta .... PLÁCIDO' (1963) de Luis Garcia Berlanga.
Em consta que a Tibau li ha costat molt escollir una peli. De fet, per poc que t'agradi el cinema qui seria capaç de decidir de forma ràpida només 1 pel·lícula per poder-la tornar a gaudir (o gaudir-la per primer cop) en pantalla gran.
'Plácido' és una de les obres mestres de la col·laboració entre el guionista brillant Rafael Azcona i el director sempre lúcid Luis García Berlanga. De fet, fou la seva primera col·laboració.
Es tracta d'un retrat àcid i contundent de l'Espanya de la post-guerra. Berlanga arriba a aquesta peli amb un cert reconeixement després d'haver debutat amb 'Esa pareja feliz' (1951) i després d'haver dirigit 'Bienvenido, Mister Marshall' (1953). 'Calabuch' (1956) o 'Los jueves, milagro' (1957). Azcona arriba a la peli que ens ocupa després d'haver escrit els guions de dues pel·lícules d'un rellevant director italià instal·lat a Espanya, Marco Ferreri, amb: 'El pisito' (1958) i 'El cochecito' (1960). Així, doncs, la primera trobada entre ells ja venia precedida d'un reconeixement de la seva professionalitat i encert a l'hora d'escriure i dirigir.
La inspiració per al film li va venir a Berlanga arrel de les campanyes nadalenques promogudes pel règim franquista, als anys 50 del segle passat, que consistien en convidar -de forma desinteressada- a persones de pocs recursos econòmics per a compartir el sopar de Nadal amb l'eslogan de: 'Siente a un pobre en su mesa'. Una proposta cínica que servia per netejar la consciència de les classes poderoses i adinerades.
Com ja és habitual en el cinema del mestre Berlanga, un fet real d'escàs valor ètic és mostrat en pantalla de forma subtil, en aparença de comèdia per a fer-ne una crítica contundent i demoledora. L'aire de neorrealisme italià és evident, de fet, el mateix Azcona va fer una estada a Roma per aprendre dels guionistes de l'època.
En aquella primera època, el sr. Berlanga i els cineastes de l'època havien de cenyir-se a la censura pertinent que van fer canviar el títol de 'Siente a un pobre en su mesa' a 'Los bienaventurados', que tampoc va agradar als censors, fins arribar al de 'Plácido'. La idea de Berlanga era filmar ens cases reals de gent adinerada, donant-li al film un caire realista (o neorrealista) però les famílies benestants es van negar i va haver de muntar un plató a Manresa.
Va fer debutar en el cinema a Cassen (comediant de l'època) i va comptar amb un dels mites de l'època: José Luís López Vázquez, habitual en el cinema de Berlanga.
Va ser la segona pel·lícula espanyola en estar nominada a l'Oscar a Millor Pel·lícula de parla no anglesa, la primera fou 'La venganza' (1958) de Juan Antonio Bardem i va competir per la Palma d'Or de Cannes.
El film mostra la rotunda hipocresia de la classe rica amb una comedia que ens parla de falsa moral. La sàtira posada al servei de mostrar una societat que utilitza la caritat com a forma de domini i enfortir la divisió de classes. Cinema d'autor disfressat de comedia per a oferir-nos una crítica ferotge de la societat espanyola més casposa i rància.
Aquest diumenge, l'amic Jesus Tibau ens explicarà per què ha triat aquest clàssic del Cinema espanyol mentres la gaudim en pantalla gran.
Diumenge a les 18:30 a l'Auditori Sixto Mir.
dilluns, 13 d’abril del 2026
dimecres, 8 d’abril del 2026
'MANHATTAN MURDER MYSTERY' AL CINECLUB LA RAPITA
Sense dubte, es tracta d'un dels directors més prolífics del cinema contemporani. Al ritme de gairebé una peli per any. Amb una filmografia carregada de perles. Qualsevol film dels anomenats 'menors' del mestre Allen és molt millor que qualsevol de les pel·lícules que podem trobar a la cartellera. El cinema de Woody té segell, té marca, té estil. Em declaro fan de Woody Allen malgrat les acusacions i judicis sense sentència.
Amb 'Manhattan Murder Mystery' (1993) el sr. Allen es reunia amb la companya amb la que van tocar l'èxit i el reconeixement unànim amb Annie Hall (1977) després de l'etapa 'Mia Farrow' del director. L'enginy, ritme i bogeria de la sra. Diane Keaton fa brillar com ningú els diàlegs del sr. Allen. I junts són la bomba. Tinguem en compte que inicialment el paper de Keaton estava escrit per a Farrow, és clar, però en aquella època, començava la terrorífica i tremenda etapa entre l'ex-parella i el personatge es va adaptar per encaixar amb l'estil de la Keaton.
De fet, en aquest film també recupera al guionista de l'època Manhattan (1979) el sr. Marshall Brickman.
El contingut del film està farcit de 'crisis de parella', continuant l'estela dels films anteriors: Alice (1990) i Maridos y mujeres (1992), tot i que en aquest cas l'embolcalla amb un misteri que li dóna més emoció i ritme. El film està carregat de referències cinematogràfiques com a bon cinèfil que és el sr. Woody Allen, estan presents pelis com Perdición (1944), La dama de Shanghai (1947) però també La ventana indiscreta (1957).
La química entre Allen-Keaton és inqüestionable però els secundaris que els acompanyen ens ofereixen una autèntica classe d'interpretació: Alan Alda i Anjelica Huston (també presents a Delitos y faltas, 1989).
En aquest film el sr. Allen torna a fer-nos el retrat de la seva ciutat preferida: Nova York (tot i que les circumnstàncies l'obliguen a estar exiliat i buscar refugi per a filmar a França, Itàlia o Espanya). El film es converteix en un autèntic free tour per la ciutat.
L'humor brillant i lúcid de l'escriptor Allen brilla especialment en aquest film amb frases i situacions memorables. És un d'aquells films que amb els anys més han mantingut la màgia i la lucidesa del mestre Allen, on podem gaudir més clarament del seu estil.
Amb una càmera més neguitosa i 'en moviment', impropi fins llavors del mestre Allen gràcies al director de fotografia Carlo di Palma la combinació de diàlegs enginyosos, neuroticismes d'Allen fent d'Allen i el toc políciac la fan una proposta ideal per a passar una bona estona.
Ens veiem avui a les 20:00 a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita.
dimecres, 1 d’abril del 2026
dilluns, 23 de març del 2026
UN GATO EN UN PISO VACIO
UN GATO EN UN PISO VACIO
Morir, eso no se le hace a un gato.
Porqué qué puede hacer un gato
en un piso vacío.
Trepar por las paredes.
Restregarse entre los muebles.
Parece que nada ha cambiado.
Que nada se ha movido,
pero está descolocado.
Y por la noche la lámpara ya no se enciende.
Se oyen pasos en la escalera,
pero no son ésos.
La mano que pone el pescado en el plato,
tampoco es aquella que lo ponía.
Hay algo aquí que no empieza
a la hora de siempre.
Hay algo que no ocurre
como debería.
Aquí había alguien que estaba y estaba,
que de repente se fue
e insistentemente no está.
Se ha buscado en todos los armarios.
Se ha recorrido la estantería.
Se ha husmeado debajo de la alfombra y se ha mirado.
Incluso se ha roto la prohibición
Y se han desparramado los papeles.
Qué más se puede hacer.
Dormir y esperar.
Ya verá cuando regrese,
ya verá cuando aparezca.
Se va a enterar
de que eso no se le puede hacer a un gato.
Se irá hacia élComo si no quisiera,
despacito,
con las patas muy ofendidas.
Y nada de saltos ni maullidos al principio.
Wislawa Szymborska (1997:169).
El gran número. Fin y principio y otros poemas.
(imatge generada per IA)
divendres, 20 de març del 2026
CIUTADÀ K FA 18 ANYS !!!
Que un blog faci 18 anys i que continuï tenint activitat cada setmana és un fet remarcable, una autèntica fita, un premi a la constància. Des de 2008 que Ciutadà ha anat publicant i parlant de Cinefàgia, de Cultura i de Vida en general. Ja fa anys que al valorar l'activitat d'un any més ressaltem la pèrdua de comentaris i la interacció amb els i les possibles visitants al blog... ara estem per estimulacions breus, ràpides i superficials. Dedicar estona a llegir un text ens fa mandra, optem pels estímuls audiovisuals i aparquem la 'lletra'.
En aquests 18 anys hem publicat 2.906 entrades amb un total de 553.066 visitants.
Aquest 2025 he publicat 109 entrades (5 menys que l'any passat i 15 menys que el 2023), per tant, s'està produïnt una petit davallada en la producció blogera. Ja fa anys que s'evidencia la reducció de visitants al Ciutadà K però, curiosament, enguany aquest blog ha tornat a tenir un considerable augment de visites en relació a anys anteriors, aquest 2025 hem tingut 4.731 visites (davant les 3.879 de l'any passat i les 2.721 del 2023); podríem parlar d'una tendència a l'alça que contrasta amb la poca presència de comentaris, per exemple.
I, com dèiem, pel que respecta als comentaris, es manté la tendència al silenci de les persones que ens visiten, si l'any passat només en va haver un, enguany n'hi hagut 2 però de persones no identificades, anònimes.
En relació a les entrades més visitades, aquí està el TOP 10:
1. AHIR VA MORIR JOSEP IGUAL (PER ALEX SUSANNA) amb 126 visites.
2. mónFILMAT 2024 #2: INAUGURACIÓ I CLOENDA amb 99 visites.
3. TRETS 2025: CULTURA JAPONESA: DIA 3- 04/05/25 (TRETS#4) amb 97 visites.
4. 'EL DIA DE LA BESTIA' AMB MUSICA EN DIRECTE DE ZA! A LO PERKAL (ALCANAR) amb 85 visites
5. SRA. MARIANNE FAITHFULL amb 73 visites.
6. EL MIRACLE DE LA 'TRESMALL', L'ANY 1992 amb 68 visites.
7. 'COMING OUT' AL CINECLUB LA RAPITA amb 65 visites
8. TRETS 2025: CULTURA JAPONESA: EL CARTELL I L'SPOT (TRETS#1) amb 61 visites
9. 'FRESAS SALVAJES' AL CINECLUB LA RAPITA amb 59 visites
10. 'FOC ALS TRULLS', EXPOSICIO DE MANEL RAGA A ULLDECONA amb 59 visites
A l'igual que en anys anteriors, el Top 10 de les entrades més visitades tenen a veure amb activitats culturals del territori, totes elles relacionades amb el cinema i ens les que el Ciutadà K ha participat: mónFILMAT i TRETS, però és bonic veure que el més visitat de l'any és el record i homenatge a l'amic Josep Igual amb la ploma d'Alex Susanna.
I, de moment, no tenim cap intenció de parar. Mentre puguem, anirem publicant i escrivint sobre tot allò que ens interessi, ens estimuli i en gaudim.
Gràcies per visitar-nos, encara que sigui en silenci. Ciutadà K continuarà estant aquí sempre que vulguem venir... cap als 19 anys!
MARATO DE LA SAGA DE 'EL PADRINO' AL CINECLUB LA RÀPITA
Aquest diumenge 22/03/26:
-10:00 El Padrino (1972)
-14:00 El Padrino II (1974)
-18:00 El Padrino III (1990)
Una autèntica marató amb pizza per a poder dinar entre peli i peli.
Sense cap mena de dubte la saga de 'The Godfather' és una de les millors sagues de la Història del Cinema. L'obra mestra del sr. Francis Ford Coppola va dinamitar el tòpic de les segones parts mai són bones gràcies a un 'Padrino II' que superava a la primera part aprofundint en l'origen de la família Corleone.
La saga, entesa com un obra única de 3 parts, té l'encert de barreja tragedia, cinema de gàngsters, aires shakespearians, context històric, repartiment de luxe i una producció impecable. La direcció artística és tan brillant que els films tenens un coherència estètica d'alt nivell: fotografia, música i escenaris van en una mateixa direcció i ens parlen d'elegància, sobrietat i maduresa cinematogràfica.
'The Godfather' és l'adaptació de la novel·la de Mario Puzo de 1969; tot i que la novel·la només ens parla de 10 anys en la vida dels Corleone, el sr. Coppola el va convertir en una història de tres generacions que abarca des de 1901 fins al 1980 i el mateix Puzo va participar en el guió de la tercera par. Ja en la novel·la hi són els grans temes presents en les pel·lícules: família, traïció, lleialtat, tradició, pobresa i riquesa, violència, venjança, emigració... i la màxima de Balzac: "Darrera de cada gran fortuna hi ha un delicte", amb la que comença el llibre. La triologia també ens parla, doncs, de sacrifici i dels papers que et toca jugar a la Vida amb els que no sempre estàs d'acord.
La trilogia arrenca el 1945, quan un jove Michael Corleone (impecable Al Pacino) vol allistar-se a l'exèrcit i té una novia a la que manifesta la seva intenció de desmarcar-se del què és la seva família... el que Michael no sap és que desmarcar-se no sempre és tan fàcil i ràpidament es posa en problemes que el fan marxar a Itàlia per a que no el detinguin... el contacte amb els orígens de la família a Corleone serà per a Michael Corleone un reforç del vincle amb la família tot i que la seva intenció és legalitzar els negocis tèrbols de la família i apartar-se dels negocis mafiosos... i de la línia de lideratge del seu pare (un fascinant Marlon Brando).
La segona part, com si fos una preqüela ens situa en la infància i joventut del patriarca de la família: Don Vito Corleone, amb el rostre de Robert de Niro. El film anirà alternant el present de Michael com a nou 'padrino' i el passat amb la creació de Vito com a líder de la màfia. Anem veient com els dos padrinos, en diferents èpoques, es van enfortint en el seu context i moment històric.
Per a Coppola, la saga de 'El Padrino' tenia dos parts i la tercera era un epíleg sobre la mort de Michael Corleone que Coppola volia titular, precisament, La muerte de Michael Corleone.
La tercera part és un intent desesperat per blanquejar la família per part de 'el padrino' Michael Corleone, amb dificultats òbvies. Si les dues primeres ens parlen de l'Amèrica i d'Itàlia de principis del segle XX, la tercera ens situa ens els '80 i s'afegeix un element menys present en les dues parts anteriors: la Iglèsia, en un intent de moralitzar i netejar la família.
El mateix univers del film es trasllada a la família del director, en la que hi tenen paper en repartiment la seva germana (Talia Shire), el seu nebot Andy Garcia, la seva filla Sofia Coppola (que surt de bebe en la primera part) i el seu pare creant la banda sonora (Carmine Coppola) la part que no era de Nino Rota.
Les referència shakesperianes són manifestades pel mateix director, amb ressons de Titus Andrónicus o Richard III però també dels 'germans Karamazov' de Dostoiesvsky o dels Borgia.
La saga és una faraònica producció que ens porta a Nova York, Sicília, Nevada, Miami, Las Vegas o La Habana. Una fotografia impecable del mestre Gordon Willis amb unes ombres que ens recorden a les pintures barroques a Rembrandt o Caravaggio. L'estructura dels 3 films són similars: Esdeveniment social, Atac a la família, Reestructuració i Venjança.
La influència de la saga de El Padrino en la Història del Cinema és innegable, dubtós que haguessin pogut venir sense ella Tarantino, Scorsese, De Palma o Los Soprano. No oblidem que fou amb El Padrino que Coppola va ajudar a provocar el canvi cap al 'Nou Hollywood' on perdien pes els grans estudis per a prioritzar la visió del director autor.
Poder veure les 3 pel·lícules juntes, una darrera l'altra, és una experiència mai vista a Catalunya i en les condicions en les que el CineClub La Ràpita us oferim: pantalla gran i VOSE. Amb pizza per a dinar tindrem les 3 pel·lícules a les 10:00, a les 14:00 i a les 18:00 el proper diumenge 22 de març.
Una oferta que no podreu rebutjar...
dimarts, 17 de març del 2026
PER MOLTS ANYS, BIEL !!!
Aquest petit ja no és tan petit i avui en fa 22... I és un encant de persona: amable, carinyós, espavilat, sensible i molt bona persona.
L'orgull de qualsevol pare.
T'estimo!!
dilluns, 16 de març del 2026
dimecres, 11 de març del 2026
'PICCOLO CORPO' AL CINECLUB LA RAPITA
'Piccolo Corpo' és una petita joia, plena de realisme màgic, de dol, de sensibilitat i d'una espiritualitat que és difícil transmetre en paraules. La duresa de la mort d'una neonat, la filla de Àgata, en el mateix moment de nèixer és el punt de partida del procès de dol que engega la protagonista per a assumir i intentar superar una de les desgràcies que pot patir un ésser humà. La mare protagonista, en no trobar el cònsol en la gent que l'envolat i en una religió que -suposadament l'ampara i li hauria de donar suport- decideix que pot fer reviure la seva filla i emprén un camí amb aquest únic objectiu arribar al santuari que diuen que pot fer respirar els nadons només un cop per a que puguin ser batejats i no quedin retinguts en el 'limbo' dels no-nascuts. Drama i fantasia es donen la mà per a oferir-nos un relat sensible però punyent.
Es tracta d'un film debut carregat d'encerts, sobretot de la protagonista -Celeste Cescutti, també una debutant- que aguanta tot el pes del film. La potència de la mae carregant la caixeta de morts en la que sabem que hi és el cos del seu bebé, per si sola, ja és d'una potència innegable. Aparentment, el tractament que la sra. Samani li dóna al film té un caire naturalista, sobri, senzill però poc a poc l'aire espiritual i màgic va emplenant la història fins que el pes fantàstic eclosiona per oferir-nos un final d'una bellesa i emoció imponent però també d'una tristesa preciosa.
'Piccolo Corpo' s'ha passejat per infinitat de festivals de tot el món i si l'hem escollit com a part de les activitats del 8M no és només per la temàtica i el contingut sinó perquè el film ha estat fet-gairebé- en exclusivitat per dones, reforçant una resiliència i sororitat palpable dins i fora del film.
El film és d'una tendresa amagada sota un entorn àrid, sec i dur. Sensibilitat darrera d'una aparentment duresa... De la fe quan has perdut tota esperança.
Veniu a descobrir-la demà al CineClub La Ràpita, a l'Auditori Sixto Mir a les 20:00
dimarts, 10 de març del 2026
¡A MÍ NO ME DEJA NADIE!
- ¡La faraona me ha echado de los aposentos!
Cuando Akenón decía esto a sus cortesanos, yo imagino que pretendía dos cosas: mantener el relato pensando en los anales y justificar una inminente cana al aire, transfiriendo la culpa a Nefertiti, técnica que ha llegado a nuestros días. De no ser así, el tal faraón hubiese vociferado:
- ¡Me voy de los aposentos porque quiero y me da la gana!
A diferencia de Akenatón y Nefertiti, las parejas empiezan y acaban y surge entonces el relato o lo que cada uno de los contendientes alega para que familia, amigos y allegados se hagan una idea de las razones de la ruptura. Es lo que hoy llamamos socialización, concepto que permite meter las narices donde no te llaman.
Como las rupturas abundan entre la fauna de los divorciados, la variedada de reacciones de divide entre los que atribuyen la culpa al contrincante y los que se exculpan para no señalar al contrincante, con una franja -progresiva en función de la edad- que opta por el match nulo y la culpa fue del chachachá.
El orgulllo tiene su papel y no conozco a nadie, salvo a mí mismo, que al explicar una ruptura diga:
- ¡Si es que no hay quien me aguante!
¿Hay diferencias entre la narrativa femenina y la masculina del relato? Los hombres son de trazo grueso y recurren a razones contundentes, telegràficas y susceptibles de ser contadas en el vestuario de un club de pádel. Yo diría que las mujeres prefieren los matices, se dan su tiempo con las explicaciones y quieren disipar todas la dudas ajenas, acaso pensando en futuras relaciones.
Cada cual se busca un relato con tal de pasar el duelo dignamente en lugar de darse a la bebida o dar pena, opciones desaconsejables. Por suerte para ellos, Nefertiti i Akenatón terminaron sus días sin tener que decirse:
- ¡A mí no me deja nadie!
Joaquín Luna a La Vanguardia de 07/03/26
dilluns, 9 de març del 2026
2 ANYS DE NOSALTRES...
2 anys de Nosaltres!
"Pero bueno! Tu primer whats" + "Usted podría serlo... " + un primer petó preciòs al mig del carrer... tres moments decisius que ens han fet arribar on estem ara. 2 anys que han passat com un sospir, un sospir valuós i intens.
Quan en aquestes alçades de la pel·lícula, ja no esperava res, vas arribar tu.
Quan pensava que la primavera ja havia passat, la passió esclatava com mai l'havia gaudit.
Quan la solitud es feia inevitable i assumida, la teva presència magnètica em va captivar i ho va capgirar tot.
Has tret de mi JOs que no coneixia i has plenat el meus dies de joies inesperades. Perquè amb tu la Vida és més bonica i agraeixo als Déus, als Astres, al Destí, a les Energies, a les Fades bones, al Mago de Oz, a la Força i als Follets del bosc que les nostres Vides hagin coincidit...
Gràcies per aquests 2 anys, però en vull més,
ho vull TOT!!
divendres, 6 de març del 2026
SR. FREDERICK WISEMAN
(1930-2026)
Fa uns dies moria el director de documentals per excel·lència. El documental es lliga inevitablement al nom de Frederick Wiseman. El seus metratges llargs i exhaustius ens han ensenyat coses de la Vida que ens envolten com pocs directors han estat capaços de fer-ho.
Aprofitant la seva mort, ens hem dedicat a recuperar i descobrir bona part de les seva filmografia.
El seu treball agafa gairebé 6 dècades i ha documentat institucions públiques com escoles, hospitals, presons, museus, biblioteques, jutjats, universitats... i aquests contextos li han servit per a parlar-nos d'estructures socials, de democràcia, de relacions de poder i sempre sense narració, sense veu en off, sense entrevistes. L'estil del sr. Wiseman és 'cinema verité', de començar a gravar i que la Vida que filma flueixi i es desenvolupi, d'aquí que bona part dels seus films siguin d'una durada excepcionalment llarga perquè el seu objectiu és filmar la Vida, sencera, situant la càmera en l'ecosistema que la situe i deixant que les 'coses' passin.
Va realitzar més de 40 llargmetratges plens de vida quotidiana, cultura i organització social amb un control intens de la seva feina. El sr. Wiseman va revolucionar el cinema documental convertint l'observació minuciosa, constant en una forma de crítica social i artística. Amb el seu cinema hem pogut 'entrar' a llocs en els que no haguéssim pogut entrar mai: centre psiquiàtrics, jutjats amb judicis per violència domèstica, la Comedie Française o el restaurant de 3 estrelles Michelin La Maison Troisgros situat a França al que dedicà el seu darrer documental: El Gran Menú (2023)
El sr. Wiseman era de família jueva i professionalment era professor de dret abans de dedicar-se al cinema; va començar a dirigir pelis quan tenia 37 anys i el seu debut fou contundent: Titicut Follies (1967) va ser prohibit fins a l'any 1992 pel govern dels EEUU per la contundència com expressava els abusos dels guàrdies sobre els pacients d'un hospital psiquiàtric de Massachusetts. Excepte, aquell primer film, tota la resta han estat produits per ell i per diners públics i beques.
En una de les seves darreres entrevistes, el sr. Wiseman comentava que els seus films serien recordats com a documents històrics, com a finestres per les que mirar i recordar el passat. El caràcter testimonial és innegable i autoreconegut. És impossible no aprendre alguna cosa amb els seus films: Hospital (1970), Law and Order (1979), Model (1980), Welfare (1975), High School (1968), Ballet (1995), Boxing Gym (2010), National Gallery (2014), Ex Libris: The New York Public Library (2017), City Hall (2020)... Els seus interesos eren infinits, semblava obsessionat en radiografiar tots i cadascun dels espais de la nostra societat occidental; de radiografiar i mostrar-nos tot allò que tenim al nostra voltant interferint el mínim possible, amb rodatges de més de 100 hores que quedaven reduïts a 4 hores a la sala de muntatge, el sr. Wiseman filmava la Vida, tal qual. No li calien guions ni missatges, només ensenyant la realitat dels 'espais' que filmava, l'espectador ja era capaç de fer-se el seu propi missatge, treure les seves pròpies conclusions sense que ningú hagi de dir-te-les. Ensenyar-nos hores i hores de la vida en un institut -a High School (1968)-, en totes les seves vessants (pares, mares, professorat, alumnat...) és suficient per a que el 'sistema' jeràrquic, meritocràcic, controlador i poc just és fes visible, sense provocar res. I això no vol dir que el cinema del sr. Wiseman fos 'objectiu', ell n'estava rotundament en contra d'aquesta etiqueta, el seus posicionaments estan però sense ser mastegats i tractant al públic com a persones madures i capaces.
El seu film més llarg és 'Near Death' (1989) de 6 hores de durada en la que ens permet entrar en una unitat de la UCI d'un hospital de Boston i en el que ens mostra els darrers moments de la vida com pocs cops hem vist en pantalla.
Tot i que el seu gruix de dedicació foren els documentals, sí va dirigir 2 pelis dramàtiques no-documentals i, fins i tot, algunes obres de teatre però la seva feina com a director de documentals és el què queda en la Història del Cinema. un bon exemple d'aquest cinema no-documental és 'The last letter' (2002) en el que una actriu recita fragments de l'impressionant llibre de Vasili Grossman Vida y destino.
Bona part dels seus premis han estat honorifics, com l'Oscar entregat al 2017.
Si no coneixeu el seu cinema, apropeu-vos i descobrireu que hi ha una forma d'explicar-nos la Vida com no heu vist mai abans.
dilluns, 2 de març del 2026
divendres, 27 de febrer del 2026
'L'INFERNO DE DANTE' + POSTHUMA (MUSICA EN DIRECTE) AL CINECLUB LA RAPITA
El quartet de rock d'Onda POSTHUMA visita La Ràpita per a musicar en directe el film de cinema mut L'INFERNO DE DANTE de 1911 dirigida a sis mans per Francesco Bertolini, Adolfo Padovan i Giuseppe De Liguoro. Quan l'invent del Cinema només tenia 12 anys, aquests italians es van atrevir a adaptar una part de l'obra mestra de la literatura: 'La Divina Comedia' de Dante Aligheri, la part en la que Virgili i Dante transiten pels diferents cercles de l'infern. El film va comportar més de 3 anys de feina i les escenes que mostren l'infern estan inspirades en la feina de l'artista francès Gustave Doré. Es tracta d'un film amb d'altres aspectes destacables, tenint en compte els mitjans de l'època: la quantitat d'actors/actrius en escena, la caracterització dels dimonis i amb l'afegit de tractar-se del primer film que ensenya el tors despullat d'una dona. La peli és una viatge 'de millora' del propi Dante, acompanyat de Virigili per terres infernals i la sortida del mateix.
'L'Inferno de Dante' és el primer llargmetratge europeu de la Història del Cinema que fou tot un èxit des de la seva estrena a Nàpols i, sobretot, quan fou estrenada als EEUU, on va recaptar més de 2 milions de dòlars, xifra brutal per l'època.
Es tracta d'un film que ja ha estat musicat en diverses ocasions: per Tangerine Dream (2004) i pel Col·lectiu Edison Studio (2011). POSTHUMA ofereix una banda sonora de rock instrumental remarcant atmosferes amb l'ús de sintetitzadors.
Així, doncs, tot i no tractar-se d'una obra mestra, el film té el mèrit de ser fundacional de moltes coses: primer llargmetratge, primer film de terror... motius suficients per gaudir-la en pantalla gran i amb el gran valor afegit de veure-la musicada en directe per POSTHUMA.
Acompanyeu-nos en aquest passeig per l'infern musicat demà a les 20:00 a l'Auditori Sixto Mir.
dimecres, 25 de febrer del 2026
'MEMORIA' AL CINECLUB LA RAPITA
'Memòria' (2021) és un dels pocs films que ha filmat fora del seu país; en aquest, cas a Colòmbia. Ens explica la història de Jessica (magnètica com sempre Tilda Swinton), una botànica britànica a la que una nit la desperta un so que no és capaç de reconèixer. Llavors comença una recerca, al cor de la selva, per a trobar aquell so que sembla que només pugui escoltar ella.
El plantejament argumental pot ser simple però el film ens porta per un camí carregat de poesia, fins a portar-nos al mateix origen de la Vida. Un film carregat de Filosofia i Espiritualitat, marca de la casa del director.
El director té un patró estructural en els seus films, generalment, consten de dues parts diferenciades; en aquest cas, també: en la primera, ens submergim en un entorn urbà, agressiu i fred. La protagonista arriba a Bogotà per a visitar a la seva germana que està hospitalitzada. Viatgem per la ciutat acompanyant a la protagonista confosa, estranyada i nosaltres ens submergim en aquest entorn misteriòs.
La segona part, ens porta a la selva, carregada de llum, cant d'ocells i una sensació de calma que emplena de mística la pantalla. Allà coneixem un personatge clau: Hernan, un enginyer de so, antic conegut de la protagonista que és capaç de recordar-ho tot... de 'coses animades i inanimades'.
'Memòria' és un diàleg amb les veus del passat, amb els records col·lectius, amb allò que ens uneix com a éssers humans... a través d'un so misteriós. Un so al que la protagonista en un intent per saber-ne la procedència és capaç de descriure'l com un objecte, la protagonista arriba a parlar d'un so "més rodó" quan intenta descriure'l. El so, en general, juga un paper decissiu en aquesta pel·lícula i cal ser un espectador atent i predisposat per valorar-ho.
I millor no continuar escrivint, perquè es tracta d'un d'aquells films-experiència, d'atmosfera impecable, de suggerències, de magnetisme del que cal saber com menys coses, millor. El cinema de Weerasethakul és cinema màgic, contemplatiu, místic i hipnòtic. Un cinema que demana l'atenció plena de l'espectador, a estar receptiu a la sensorialitat que ens proposa i deixar-nos portar per les seves imatges i els seus silencis.
Demà a les 20:00, us esperem a l'Auditori Sixto Mir.
dilluns, 23 de febrer del 2026
A ALGUNOS LES GUSTA LA POESÍA
A ALGUNOS LES GUSTA LA POESÍA
A algunos,
es decir, no a todos.Ni siquiera a los más, sino a los menos.
Sin contar las escuelas, donde es obligatoria,
y a los mismos poetas,serán dos de cada mil personas.
Les gusta,
como también les gusta la sopa de fideos,
como les gustan los cumplidos y el color azul,
como les gusta la vieja bufanda,
como les gusta salirse con la suya,
como les gusta acariciar al perro.
La poesía,
pero qué es la poesía.
Más de una insegura respuesta
se ha dado a esta pregunta.
Y yo no sé, y sigo sin saber, y a esto me aferro
como a un oportuno pasamanos.
Wislawa Szymborska (1997:155).
El gran número. Fin y principio y otros poemas.
(imatge generada per IA)
dijous, 19 de febrer del 2026
'FEMME' AL CINECLUB LA RAPITA
Com sabeu, al CineClub La Ràpita hem dedicat algunes sessions a que alguna personalitat del món de la Cultura del territori ens triï una pel·lícula i que ens la vingui a presentar. Aquest mes és el torn de Vicent Fibla, director d'Eufònic i motor responsable de moltes de les coses interessants que han pensat en el nostre territori en els darrers 10 anys. El sr. Fibla és un element imprescindible per a entendre la riquesa d'activitats culturals que tenim en aquests moments al territori.
El film escollit per Vicent és un recent, arriscat i potent. 'Femme' (2023) és un film debut del Regne Unit dirigit per Sam H. Freeman i Ng Choon Ping. Ens explica la història de Jules, drag queen que reb un atac homofòbic després d'una actuació, al cap d'uns mesos, ja recuperat de l'agressió reconeix al seu agressor en una sauna gai... començará el joc de seducció i venjança. El film era un curtmetratge de 2021 -guanyador d'un BIFA i 11 nominacions i nominat a un BAFTA-, dels mateixos directors que aran han traspassat al llargmetratge. Freeman és guionista de diverses sèries televisives i Ping és director de teatre, junts, amb el curt i amb el llarg han rebut reconeixement en diversos festivals de Cinema.
El film s'ha emportat diversos premis, entre ells el Premi Alquimias de la Seminci de Valladolid. Un dels atractius del film són les localitzacions del Londres nocturn, oferint altes dosis de realisme amb un càmera en moviment que ho reforça. La química entre els dos actors protagonistes és una peça clau per a que el fillm tingui altes dosis de verosimilitud, George MacKay i Nathan Stewart-Jarrett estan genials.
Un thriller eròtic, impactant, transgressor i provocador; un 'queer noir' que ens parla d'identitats fluïdes, canviants; dels múltiples 'jos' que tenim en diferents contextos i relacions. El film també explora les dinàmiquers de poder que sorgeixen del domini masculí i, sobretot, l'homofòbia i l'assumpció de la pròpia orientació sexual. Un film que no dissimula les escenes de sexe dures i contundents, amb tocs sados.
El poder acaba sent el gran tema del film: el poder queer, el poder drag, la pèrdua i la recuperació del poder. En paraules dels seus directos, afirmen que han volgut posar en imatges tot allò que els atemoritza i els enfada de ser homosexuals.
Veniu a descobrir una de les pelis angleses més impactants dels darrers anys el proper diumenge a les 18:30, a l'Auditori Sixto Mir.
dilluns, 16 de febrer del 2026
dilluns, 9 de febrer del 2026
LAS TRES PALABRAS MÁS EXTRAÑAS
LAS TRES PALABRAS MÁS EXTRAÑAS
Cuando pronuncio la palabra Futuro,
a primera sílaba pertenece ya al pasado.
Cuando pronuncio la palabra Silencio,
lo destruyo.
Cuando pronuncio la palabra Nada,
creo algo que no cabe en ninguna no existencia.
Wislawa Szymborska (1997:102).
El gran número. Fin y principio y otros poemas.
(imatge generada per IA)
dimarts, 3 de febrer del 2026
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
