>
divendres, 30 d’octubre del 2026
dijous, 29 d’octubre del 2026
'THE GAME OF WAR' A 'LO SAFAREIG' DE LO PATI
'The War Game' (1966) és una pel·lícula destacada del seu director Peter Watkins, referent del 'mockumentary' (fals documental).
El sr. Peter Watkins que va morir a finals de l'any passat fou un pioner del fals documental i amb una trajectòria marcada pel compromís polític i pacifista. Va començar a realitzar cinema amateur a finals dels anys '50 del segle passat i la BBC el va contractar. Les seves pel·lícules eren recreacions de moments històrics com si estiguessin fets en l'actualitat, amb personatges simulant que són reporters, mirant a càmara, parlant amb l'espectador. I això ho feia en films com La Comuna (2000) on es recreava el moment crucial de la Revolució Francesa. Una de les més impactants és, sens dubte, Punishment Park (1971), en la que es recreava una situació distòpica similar a films i llibres posteriors com Los juegos del hambre o La gran marcha; en el que uns presoners podiens ser lliures si aconseguien escapar -en un temps prefixat- dels policies perseguidors.
Les pelis eren excuses per a parlar-nos de les estructures autoritàries, de les societats constrenyidores o els Estats repressors.
Seguint aquesta línia The War Game (1966), el film que ens ocupa, és un migmetratge de 48 minuts en el que es recrea un possible atac nuclear al Regne Unit; i ho fa simulant l'impacte en diferents nivells, sobreto, en la qüesitó domèstica i quotidiana: famílies, alimentació, salubritat, salut, ordre públic ... El film està plantejat com un reportatge periodístic: amb entrevistes, esquemes, gràfiques i dades per a que l'espectador/a tingui la sensació de que és real. No es tractava de filmar la 'guerra' sinó com aquesta impacta en les famílies, en els cossos...
Tenint en compte el moment de Guerra Freda de l'època, la paranoia i la por davant possibles atacs nuclears de part d'una de les dues potències mundials (URSS o USA) eren a l'ordre del dia.
Tot i que fou un encàrrec de la BBC, el film va ser censurat tenint en compte la duresa del plantejament i els riscos que podia provocar en la població espectadora. El film va aconseguir l'Oscar al Millor Documental.
Podria ser, ben bé, una film de terror per la duresa del plantejament les qüestions explícites que aborda.
The War Game del sr. Peter Watkins ens planteja la pregunta de si el Cinema pot ser una eina per a preparar-nos per al devenir, pot ser un bon simuladre preparatori del que algun dia podria arribar a passar.
Oportunitat de poder veure aquest film en pantalla gran aquest DISSABTE 31/10 a les 17:00 a Lo Pati.
dimarts, 27 d’octubre del 2026
'COR DE GOS' AL CINECLUB LA RAPITA + AIDA - Hommage a trois
El llibre i el film ens planteja una història de ciència-ficció en el que un cirurgià implanta la hiòfisi i els testicles d'un delinqúent mort a un gos de carrer... aquest es tranforma en un humà groller i conflictiu, que adopta idees soviètiques radicals i treball com a exterminador d'animals de carrer.
La història és una sàtira social i política amb la que es critica l'intent del régim bolxevic per a redissenyar la naturalesa humana per la força, una delirant idea de partida com a excusa per qüestionar la revolució comunista i el seu poder per a millorar la humanitat. Òbviament, aquesta crítica contra el moviment soviètic va censurada durant dècades i només va circular de forma clandestina fins que se'n va fer la publicació oficial el 1987 i gràcies a la glasnot se'n va fer l'adaptació un any després. Es va filmar amb un color sèpia per a evocar l'atmosfera dels anys 20 i des de la seva estrena es va convertir en un clàssic de culte.
El film anirà acompanyat del curtmetratge d'Helene Bautista: Em dic Erika Mann: un poema gràfic. (2026), al voltant de la figura de la filla de l'escriptor Thomas Mann.
Aquest dijous a les 20:00 podrem gaudir del curtmetratge i tenir l'oportunitat de veure en pantalla gran aquest film de culte de la cultura popular russa.
dilluns, 26 d’octubre del 2026
UNA CAIGUDA DIFUSA
Una dona surt del seu lloc de feina però continua treballant pel carrer amb el mòbil, aquell instrument diví. Farà una estoneta més; està tot tan difús, els límits són borrosos i fins i tot ella mateixa. Així camina per la vorera, esquivant gent, mentre truca a una persona important per proposar-li que participi en un esdeveniment de la seva empresa. Immersa en la conversa, nota que el seu cosa passa per davantd'una esglèsia perquè sonen campanes, lloat sia Déu, cosa que dificulta la trucada. Fa broma amb la interlocutora (l'àngelus ens vol aturar) , apuja el to i posa més atenció en el món laboral virtual que en el de veritat. I no veu la vorera. El peu dret cau, gira sobre si mateix, el cos intenta fer contrapés i bolca cap a l'esquerra -passa tot de pressa però a poc a poc- , l'equilibri està perdut, no troba cap eix on agafar-se, braceja, amb el mòbil a la mà, i acaba per terra amb la galta i un pit contra la llambora marró. Les cames ni hi són. La veueta de la interlocutora sona en algun lloc, com un miol extraterrestre.
Unes quantes mans ja l'estan aixecant; són totes de pell fosca, és un barri multicultural, encara que això no té importància i és políticament incorrecte dir-ho, però ella no pot evitar notar-ho. Fins i tot l ve Ceuta al cap, en un creuament de cables. Són pensaments sense rumb, propis de moments desestabilitzats, que l'assalten mentre camina cap una farmàcia, deixant enrera un cor de veus amables, amb accents variats, entossudit a preguntar si necessita res o està marejada o vol que l'acompanyin.
Ceuta no té solució a llarg termini, perquè el desequilibri del món no és suportable, comentava ahir una amiga. El gran tema és sempre la capacitat de solidaritat personal. És fàcil de dir. Aquestes coses li passen pel cap quan s'embena el turmell.
Torna a la feina amb un esquinç petit i una costella fissurada. Algú pregunta si ha estat un accident laboral, i ella respon que no: va passar al carrer. Triga dies a adonar-se que no era al seu lloc de feina, però sí que estava treballant. El difús assumpte del teletreball virtual, total, que taca horaris, llocs, drets, límits i força consciència de vida. El pitjor és que, en la caiguda, sembla que la mà va salvar el mòbil abans que la costella.
Clara Sanchís Mira a
La Vanguardia del 19/09/26
(imatge generada amb chatgpt)
dijous, 22 d’octubre del 2026
SR. GONZALO SUAREZ
(1934-2026)
El sr. Gonzalo Suárez era un gran intel·lectual, escriptor, periodista, guionista i cineasta; director de pel·lícules rellevants com 'Remando al viento' , 'El detective y la muerte' o 'La reina anónima'.
Va néixer a Oviedo, dos anys abans que esclatés la Guerra Espanyola del '36. Va estudiar Filosofía y Letras i, ben aviat, es decanta per la pintura i pel teatre. De ben jove, es va cansar de l'Espanya franquista i fosca i va marxar a París durant un temps on va conéixer la que seria la seva muller: Anne-Hélen Girard. L'any 1958 tornen a la península, s'instal·lant a Barcelona i dos anys després va inventar un alter ego -Martín Girard- amb el que signava cròniques esportives a La Vanguardia i El noticiero español.
Les seves primeres pel·lícules van sorprendre per oferir un mirada diferent dins del Cinema d'aquella època: El extraño caso del dosctor Fausto (1969), Ditirambo (1969) i Aoom (1970). Films que en aquell moment no van convéncer ni a la crítica ni al públic ... En un festival de jazz a Barcelona, va conéixer una molt jove Charo López i la va convéncer per a que fos actriu , junts van fer 7 pel·lícules i la série Los pazos de Ulloa (1985); va ser aquesta darrera sèrie i, sobretot, 'Remando al viento' (1988) la que va tenir cert reconeixement de crític i públic donant-nos a conèixer un joveníssim Hugh Grant; rebria el Goya a la Millor Direcció i la Conxa de Plata a Donistia per aquest film, sense dubte una de les seves pel·lícules més fascinants.
Després vindrien Don Juan en los infiernos (1991), La reina anónima (1992), El detective y la muerte (1994) i Mi nombre es sombra (1995), en el que van participar bona part dels millors actors i actrius de l'època, especialment, el gran Carmelo Gómez. Aquest darrer participaria a El portero (2000) i en la darrera pel·lícula del sr. Suárez: Oviedo Express (20024).
Tot i això, va continuar dirigint un film d'animació que va començat per poder ser una òpera que no va poder ser: El sueño de Malinche (2019). Dos després un altre curt d'animació Alas de tiniebla (2021) coescrit juntament amb la seva filla Anne-Helene.
Els darrers anys es va dirigir, sobretot, a escriure. Des de 1963 va publicar més de 25 llibres. En paraules del mateix Gonzalo Suárez: "La literatura es el último reducto de la libertad".
Aquest passat més de febrer va rebre el Goya Honorífic.
La seva lucidesa i vocació d'autor el fan un dels directors-autors més interessants de la península. En les seves obres (jo foren llibres o pel·lícules) s'hi combina l'humor, el toc fantàstic sense perdre el vincle amb la realitat. El seus films són elegants però gens conformistes, provocadors, fins i tot. La seva mirada singular, vanguardista i inclassificable el fan un rara avi en el món Cultural de la península. El vincle de literatura i cinema és una de les seves marques d'identitat. Per al sr. Suárez "el cine puede y debe ser una mezcla de literatura, pintura y de todas las artes incluida la música y el ruido".
Alguns han criticat o etiquetat el seu cinema d'estany, de raro ... beneïda raresa!
Estimem Gonzalo Suárez!
dimarts, 20 d’octubre del 2026
EL FARO (DE JOSEP IGUAL)
En la parrilla de la madrugada, donde van a dar con su huesos los espectáculos de la inteligencia en nuestra televisión pública Canal 9, fulge un resplandor para navegantes insomnes: "El Faro de Alejandría". El soriano universal y anarco-individualista -según su propia definición- Fernando Sánchez Dragó, conduce la nave. Dragó sabe meter el pico de la muleta para llevarse al morlaco de la inteligencia, el entretenimiento enriquecedor, a los medios soleados de la voluntad de comunicación. Si bien el escritor con frecuencia se desliza por el tobogán dudoso de cierto esoterismo enjoyado, las más de las veces los cauces de la razón aploman certeramente la aguja de marear del espacio, menos cuando sale Fernando Arrabal, el último surrealista, y se da el mano a mano restallante y feliz de la pirotecnia del absurdo con no pocos detalles de lúcida alquimia.
Se me antoja que por estas escamas alejandrinas y otra parecidas y posibles podría hallarse la salvación ante tanta argamasa vulgar y obscena que puebla nuestras pantallas públicas. El vetusto lema 'formas, informar y entretener' debería cobrar nuevos bríos con renovados balones de oxígeno. Hay que intentarlo. Se niega uno a pensar que lo otro, las ferias de entrepierna o del corazón que late es superficialidad por los pentagramas mudos del talonario, no pueden representar por entero a la mayoría de nuestra sociedad civil. No puede ser y además es imposible.
El entrañable maestro Gepetto de nuestras letras, el artesano con un algo de brujo capaz de unir arquetipos lejanos, consigue humanizar nuestras connfusas pantallas en su papel de farero reposado y de plurales registros y curiosidades. Qué pena que esté destinado al palomar de los insomnes que hemos de buscar el verbo fecundo, el gesto del pensamiento, en los horarios arrumbados de la cara oculta del planeta nimio que nos zarandea las sienes.
En una de las últimas entregas escuché a un paisano mío asegurar que en las noches de plenilunio, en el castillo templario de Peñíscola, aún se oye tronar a don Álvaro de Luna reclamando la legitimidad de su papado. En la próxima cita licantrópica me llevaré el magnetófono a ver si grabo las sicofonías del Papa del Mar. Cuando regrese a mi cubil con la voz pontificial enjaulada o no, todavía tendré tiempo de ocupar plaza en el butacón de los insomnes y esperar el barrido luminoso que intenta inquietar las arenas noctívagas del saber.
Josep Igual (2004:77-78. Prosas meridionales.
(il·lustració generada amb chatgpt)
dilluns, 12 d’octubre del 2026
REFLEJOS Y EVOCACIONES (DE JOSEP IGUAL)
Bajo mi ventana meridional pasa la furgoneta de un circo forrada con carteles previsibles: payasos, fieras corrupias, trapecistas estilizados sobre un techado azul, plumas, brillos y demás coloreada bisutería tipográfica.
A veces, la melancolía soportable pasa en una furgoneta. Se acuerda uno del circo pobretón. en un solar de la infancia, que prometía tiburones con domadores acuáticos y valerosos. Acabada la primera función, la tradicional socarronería valenciana aseguraba que los prometidos escualos no pasabana de adormilados arenques aumentados por la lupa de los barandados en la gran pecera. La discusión animada entre los unos y los otros -la óptica de los segundos sí confirmaba la promesa- promocionó mucho más las sesiones bajo aquella raída carpa. Este circo de hoy sólo anunciaba lo eterno, sin fauces temibles, sus altavoces sólo me dejaban una estela de lo vivo y lo lejano.
Y, como a veces las casualidades enlazaban caprichosamente, bajo mi modesta atalaya pasa ahora el viejo Vicente, desafiando los vaivenes de la modernidad, regresando del huerto de su entrenamiento de jubilado montado en un carro gris y polvoriento tirado por un mulo con cara de estoico filósofo.
El carro gruñe, chirría, tabletea en todos sus huesos; el mulo -especia amenazada no contemplada en los planes de Greenpeace- avanza lentamente con un cansancio de siglos y Rosa espera en su portal anchuroso a su marido, que no se inmuta por los pitidos motorizados que su presencia en la calzada de las urgencias suscita. Tras la puerta guardada por Rosita, ya debe hervir la verdura de la cena. Uno también en esas casas urbanas de labriego; a uno, a tantos, no nos separa ni una generación de la gleba, del campo trabajado. La mirada desconfiada o esperanzada al cielo, los surcos calientes, la tierra perfumada después de la lluvia, también forman parte de la información genética. Esto deberían saberloen Bruselas; a lo mejor ya lo saben.
La infancia es la patria de un hombre: lo decía el gran poeta Rainer María Rilke. Y de aquella patria mía, compartida por tantos, de esa lumbre de memoria, al caera la tarde, se pueblan los reflejos de mi ventanuco encarado a la vida, entre el mar y las suaves ondulaciones provechosas, en la tierra donde todo presenta todavía una humana estatura, en esa llamada periferia donde todo el retablo de la comedia humana se presenta con menos tapujos: el circo pobretón que vemos volver.
Vicente y su carro que detiene un poco el tiempo e interroga tanta prisa absurda y la circunstancia de mi ventana meridional que se puebla de reflejos y evocaciones.
Josep Igual (2004:17-19). Prosas meridionales.
(il·lustració generada amb chatgpt)
dilluns, 5 d’octubre del 2026
DE PETITA, VOLIA SER POETA...
De petita, volia ser poeta,se'm feia estrany queno els contractessin per passar el ditper la pols del temps de les tardes, eternes,en què jo aprenia a cosir peces inútils,camises de dormir de núvia,estovalles per a berenar damunt l'herba,enagos perquè no claregessin les cames...No vaig entendre maiperquè els poetes no anaven casa per casa
a amanir les insulses menges,presentades a taula,amb l'ànim de saciar flàccids ventres,amb verbs de plaer,adjectius irrenunciables,impossibles paisatges,falòrnies embolicades d'or.No em van dir mai
que els poetes remenen la pròpia sang
a la recerca de minúsculs tresors,
mengen de la seva costura
i viuen de la seva paraula.
Nati Soler Alcaide (2009:106).
La casa amb set butxaques
(imatge generada amb chatgpt)
dijous, 1 d’octubre del 2026
'LA PROFECIA' AL CINECLUB LA RAPITA
El director, Richard Donner, tenia una llarga tradició com a director de sèries de televisió: Perry Mason, La dimensió desconeguda, El fugitivo o Superagente 86. Va fer el salt al llarmetratge a principis del '70 i quan portava pocs films dirigits va rebre la trucada del productor Harvey Bernhard dient-li que volia que fos el director d'un film sobre l'anticrist.
El projecte del sr. Bernhard portava anys buscant viabilitat i molts directors van ser proposats sense èxit. Va passar el mateix amb els guionistes, molts rebutjaven l'encàrrec... i el motiu era la temàtica satànica. Finalment, el guionista David Seltzer -per motius econòmics, segons ell- va acceptar l'encàrrec.
En quant al repartiment, van ser proposats: Charlton Heston, William Holden, Dick van Dyke, Charles Bronson, Roy Scheider (protagonista de Tiburón). Finalment, l'actor escollit fou l'estrella Gregory Peck tot i que ens els '70 estava en un dels seus moments de més baixa popularitat i un any abans el seu fill s'havi suicidat amb una escopeta. Per al paper del nen protagonista es van veure més de 500 nens i nenes fins aconseguir el malèfic actor final.
El film ens parla d'un diplomàtic dels EEUU, instal·lat a Roma, amb la seva dona embarassada. Però en el part el bebe mor i el capellà de l'hospital li ofereix al pare el bebe d'una dona que ha mort en el part... sense informar-ne a la seva dona. El pare és designat ambaixador dels EEUU a Londres i a mida que el nen (Damien) es va fent gran, les morts 'accidentals' es van produint inexplicablement en la vida d'aquesta família. És Damien el dimoni?.
Un dels grans encerts fou la banda sonora de Jerry Goldsmith. Un músic amb una llarga trajectòria i 8 nominacions a l'Oscar però fou amb La Profecia que aconseguí el premi; gràcies, probablement, al tema principial 'Ave Satani' d'un impacte èpic brutal. Fou l'únic Oscar en la carrera del músic i el mateix Richard Donner va reconèixer que bona part de l'èxit del film és gràcies a la música del mestre Goldsmith.
Com en pel·lícules demoníaques com El exorcista, es van produir accidents: Donner víctima d'un accident de cotxe després del primer dia de rodatge, hotel on estava part de l'equip va ser bombardejat per l'IRA, un llamp va topar en l'avió on anava el guionista quan anava cap al rodatge a Londres, Gregory Peck va anul·la a última hora el bitllet en un vol que s'estavellaria amb zero supervivients, els rottweillers del film es van trastocar i van mossegar als seus cuidadors.... i els accidents van continuar un cop finalitzat el rodatge.... Tots ells són accidents no corroborats i que parlen més d'una campanya promocional que altra cosa.
El Vaticà va posicionar-se en contra però l'èxit de públic i valoracions de la crítica l'han convertit amb els anys en un film mític que va generar tota una saga a mida que el petit Damien s'anava fent gran i assumia per llocs de poder.
No us perdeu l'oportunitat de recuperar aquest clàssic del cinema de terror en pantalla gran i en VOSE. Aquest diumenge a les 18:30, us esperem al l'Auditori Sixto Mir.
dilluns, 28 de setembre del 2026
dimecres, 23 de setembre del 2026
'LA CINTA BLANCA' AL CINECLUB LA RAPITA
Demà dijous podrem veure una de les seves obres mestres i que és un bon compendi de l'estil i les temàtiques d'aquest director austríac. 'LA CINTA BLANCA' (Millor Pel·lícula al Festival de Cannes, Millor Pel·lícula de Parla no anglesa als Globus d'Or, Millor Pel·lícula Europea,... entre molts altres premis) és un film incòmode, molt incòmode que ens parla de la doble moral i la hipocresia de la societat i de com, en un entorn de comunitat ordenada i moralment positiva s'amaga de forma latent la maldat i la crueltat. El film també és un bon tractat de com una pedagogia estricta, autoritària i intolerant pot ser la llavor dels fanatismes, els integrismes o el terrorisme polític. L'acció es situa a l'Alemanya de 1913, uns anys abans de la Primera Guerra Mundial, moment en que va començar a germinar el nazisme.
Aquesta fou la primera pel·lícula històrica del director, fins llavors, centrat en la contemporaneïtat en els seus guions. El blanc i negre impecable li dóna una fredor i contrast a la duresa d'allò que ens explica en el film.
Si hi ha alguna cosa en la recent Història de la Humanitat que ens hagi marcat i hagi significat un punt d'inflexió a l'hora de considerar-nos éssers humans és l'Holocaust nazi. Aquest fet significà un abans i un després a l'hora de parlar de la capacitat de maldat humana, es va perdre l'innocència quan l'atrocitat dels camps d'extermini ens feren veure del què som capaços de fer. Michael Haneke ens ofereix una forma d'entendre com va néixer aquesta capacitat d'atrocitat, on podem situar la llavor de tanta capacitat de mal...
Demà dijous, a les 20:00, al CineClub La Ràpita una de les obres mestres recents del cinema europeu.
dilluns, 21 de setembre del 2026
ARA EL SOL ...
Ara el solrebentael bagulde l'aixovar blancde la núviaque no va voler ser-hoperquè només voliallibertat,la seva!Feta cabdell multicolor
per a teixirtotes les banderesque es podenestrendre al sol.
Nati Soler Alcaide (2009:71).
La casa amb set butxaques
(Il·lustració generada amb chatgpt)
dimarts, 15 de setembre del 2026
INAUGURACIO EXPO 'DAIDALOS, ICAR I NOSALTRES' A LO PATI + VERMUT MUSICAL
Aquest divendres, a Lo Pati, s'inaugura una exposició amb una temàtica inexcusable de tan actual: el control, les fronteres i la memòria compartida en el context de la Mediterrània.
'Daídalos, Ícar i nosaltres' és una exposició comissariada per Xavier de Luca i Houari Bouchenak (Jiser) que reuneix obres de 14 creadores que dialoguen al voltant de la conviència en l'espai geogràfic mediterrani en el que estem. L'exposició mostra fotografies, instal·lacions i peces audiovisuals per a parlar-nos dels espais de circulació en les ribes mediterrànies, de les tensions històriques i geopolítiques que han tingut lloc i l'impacte d'un passat colonialista menys llunyà del que voldríem.
Partint dels mites de Dédal (el que construí el laberint del Minotaure per ordre del Rei Minos) i d'Ícar (fill de Dédal que buscant la llibertat trobà la mort fugint de Creta), el projecte ens parla dels mecanismes de poder damunt les persones i els paisatges i els latents desitjos de llibertat. Els mites grecs al servei d'entendre la contemporaneïtat.
Els comissaris plantegen aquest projecte col·lectiu com "una crida a imaginar noves formes d'hospitalitat i convivència quan les estructures semblen cristal·litzades pel control".
El projecte ens convida a reflexionar quin paper volem tenir davant d'aquestes entramats de poder, control, d'espais i persones. Volem ser jutges? volem ser persones acollidores?
El projecte inclou els treballs de Camilla de Maffei, Denis Dailleux, Paulione Alioua, Myriam Boulos, Shareef Sarhan, Toni Serra *) abu ali, Matteo Guidi & Giuliana Racco, Jose Lorrue, Irene Zottola, Djamel Agagnia, Aureli Ruiz, Philip Scheffner, Fethi Sahraoui i Maya-Inés Touam.
S'INAUGURA divendres 18/09 a les 19:00 i estarà visitable fins al 15 de novembre. I l'endemà dissabte 19/09 a les 12:00 VERMUT MUSICAL amb Yacine Belahcene DJ amb representació dels artistes participants.
dilluns, 14 de setembre del 2026
COVARD, INICIARÉ LA GELOR ... (DE JOSEP IGUAL)
X
Covard, iniciaré la gelorper retrobar el llom de l'antiga empenta.Esborro el senyal de l'alé a les branques,el perfum humitejat de la meva ombra rentada.
Enlloc, reflectit en tants brolls de fonts
incògnites dubto constantment i em nego deguardar el silenci clos a la resplandor;que l'òliba és prop, entre els miralls delspassadissos a ciutat, a l'aguait de
l'agossarada avançada del meu cos.Impotent, em fuig el mot esmicolat dels llavisllindars enllà al fons de l'esgotament.
Allunyat d'aquest sorral restarà el veleixut de la claror sense temps.
Lluny d'aquest esguard descalç i ufanóscreuaré la darrera cruïlla i m'enfonsaré perdent
l'equilibri al bosc de columnes del temps més vell.
Moriré ignorant la drecera del cimsobre la mar plena escurada de boires
Josep Igual (1987:33). Treva d'hivern
(il·lustració generada amb chatgpt)
divendres, 11 de setembre del 2026
TERMI PRESENTA ... 'TOP SECRET' AL CINECLUB LA RAPITA
Termi (nom 'artístic' d'Alberto Rodolfo Lamote de Grignon Aranda) és una personalitat brillant, dissenyador i monologuista del terreno amb una xispa i sentit de l'humor molt característic. Ell és el responsable que els cartells del CineClub llueix com ho fan, un gran professional i millor persona. Per això ens fa especial il·lusió que ens hagi triat peli i ens la vingui a presentar aquest diumenge a l'Auditori.
Tenint en compte qui és, no és gens estrany que hagi triat una de les pel·lícules més esbojarrades, surreals i xiflades de la Història del Cinema i aquesta és, sense dubte, 'TOP SECRET' de l'any 1984 i dirigida a sis mans per Jim Abrahams, David Zucker i Jerry Zucker (coneguts com a ZAZ), una de les pel·lis d'humor icòniques dels anys '80 del segle passat.
Aquest film és fundacional d'un estil de comèdia absurda dels Zucker i Abrahams i el debut del gran Val Kilmer en el cinema. En aques film va demostrar les habilitats com a actor de comèdia a més d'estrella del cinema d'acció com veuríem al llarg de la seva carrera.
Aquests tres directors ja van demostrar de que anava el seu estil en la -també- mítica ¡Aterriza como puedas!; un estil caracteritzat per una sàtira ràpida, gags visuals en segon pla, paròdia d'altres pel·lícules, carregat de referències cinematgràfiques i culturals. En aquest cas la paròdia s'enfoca en les pelis d'espies durant la Guerra Freda i els films musiclas clàssics.
'Top secret' és la història d'una estrella de rock nordamericana (Val Kilmer) que arriba a l'Alemany Oriental per a presentar-se a un festival cultural... es troba immers en el pla d'un general que es proposa tornar a unir les dues alemanyes mitjançant la creació d'una arma poderosa i letal que construirà un científic després de ser segrestat. Argument que ens sona a un munt de pelis juntes. Delirant, grotesca i loca.
'Top Secret' és d'aquelles films que en el moment de l'estrena va tenir un impacte menor, considerada peli de comèdia fluixa però que amb el temps s'ha convertit amb una autèntica obra de culte. Van competir pel paper principal Kevin Bacon i Sean Penn però el sr. Kilmer va arribar al casting disfressat d'Elvis Presley i va enamorar a tothom; i en el film és ell mateix el que canta. En el film podem veure cameos d'Omar Sharif i Peter Cushing.
El film ha deixat un munt de frases icòniques per a la posteritat i si ens acompanyeu aquest diumenge la diversió està garantida amb una de les pel·lícules referents del subgènere de Cinema de paròdia.
dijous, 10 de setembre del 2026
LA SRA. VICTORIA VERA AL FANGOFEST 2026
Participar en el FangoFest com a entrevistador 'oficial' em permet conéixer cada any personalitats del cinema que venen a Amposta a rebre el premi honorífic del festival i ens parlen d'allò que passa darrera de les càmeres.
La convidada d'enguany és una autèntica icona dins del cinema peninsular, la sra. Victoria Vera ha tingut una àmplia carrera dins del cinema, la televisió i el teatre, fent d'empresària.
Tot i que les seves primeres inquietuds artístiques van anar adreçades al ballet, de ben jove va començar a estudiar interpretació debutant sent encara adolescent amb papers com el d'Ana Frank. Fou una figura representativa de la Transició espanyola i superficialment etiquetada 'd'actriu del destape', etiqueta amb la que ella és molt crítica. En la seva trajectòria com a actriu va participar en produccions italianes, franceses, mexicanes o soviètiques, compartint rodatges amb personalitats com Anthony Quinn, Peter Fonda, Alice Cooper o Omar Shariff.
En el passat Festival de Málaga se li va entregar la Biznaga Ciudad del Paraíso en reconeixement a la seva trajectòria.
Aquest dissabte a les 18:30, a La Lira Ampostina se li entregarà el Premi Honorífic Pont de l'Infern del FangoFest i tindré l'honor de xerrar amb ella, valorant els 50 anys de professió, parlant-nos dels seus primers papers en el cinema, de la seva extensa carrera teatral, del què significà la censura i la posterior 'llibertat' finalitzat el franquisme, ... i de la Vida, en general.
divendres, 4 de setembre del 2026
ARRIBA EL LUCAS MUSEUM OF NARRATIVE ART
Potser no tindrà allò que els crítics anomenen 'obres mestres', potser els seus films no tenen la profunditat ni complexitat dels hits de la Història del Cinema però si hi ha algú que ha deixat una empremta a l'hora de crear icones i sagues perdurables i en estat de plena salut aquest és el sr. George Lucas. Infravalorat o no prou valorat, en la meva opinió.
El sr. Lucas, el proper 22 de setembre inaugurarà una museu, el Lucas Museum of Narrative Art (Museu Lucas d'Art Narratiu), ubicat en el Exposition Park a Los Angeles. Es tracta d'una obra farònica que ha costat 1.500 milions de dòlars (que es diuen ràpid), amb un disseny futurista que recorda una nau espacial.
El projecte ha estat impulsat i finançat pel sr. Lucas i la seva muller, l'empresària Mellody Hobson
Es tracta d'un espai -amb més de 40.000 peces- dedicat a l'art visual i la narració a través de la Història, incloent cinema, còmics, il·lustració, pintura i fotrografia. L'objectiu és posar en primera línia aquelles disciplines que no sempre han estat incloses en els museus tradicionals però que també han ajudat a crear Cultura i identitat col·lectiva, amb una clara intenció anti-elitista d'entendre l'Art i la Història de l'Art.
L'espai -de 30.000 metrs quadrats i dissenyat per l'arquitecte xinès Ma Yansong- está configurat per 33 galeries, 2 teatres i zones verdes. Bona parta de la col·lecció és el material que el sr. Lucas ha anat acumulant durant 50 anys.
Entre les peces exposades podem trobar obres de Firda Kahlo, Thomas Hart Benton, Kerry James Marshall, Diego Rivera, Charle White, Moebius, Frank Miller, Jack Kirby, Man Ray, Kenneth Anger, ... però les obres 'estrella', òbviament, serà el material al voltant d'Star Wars com una Starfighter Naboo N-1 a tamany real.
Una bona notícia, llàstima que ens quedi una mica lluny ...
dimarts, 1 de setembre del 2026
SITGES 2026 #2: AVANÇAMENT PROGRAMACIO
La 59a edició del Sitges tindrà lloc del 08 al 18 d'octubre. Nosaltres ja estem acreditats i allà estarem tota la setmana, a tope!
Ja vam dir que 'Carrie' i 'Quién puede matar a un niño?' són els primers títols que tindran homenatge, aprofitant el seu 50è. aniversari. Una de les primeres incorporacions a la programació és la sèrie de 'Carrie' que n'ha fet Mike Flanagan i que podrem veure el primer capítol en el Sitges 2026.
En quant a pelis internacionals que descobrirem a Sitges: la nova de Nicolas Winding Refn: Her Private Hell; Leviticus d'Adrian Chiarella, després del seu pas per Sundance; Hungry de James Nunn, un thriller de supervivència; un folk horror d'Hanna Bergholm: Nightborn; The Birthday Party de Lea Mysius; The Carpenter's son de Lofty Nathan, amb Nicolas Cage; Karma de Guillaume Canet; Never After Dark de Dave Boyle; lo nou del director Train to Busan: Colony de Yeon Sang-ho; The Mouths de Takashi Shimizu; Kokurojo: The Samurai and the Prisoner de Kiyoshi Kurosawa;
En quant a films de la península: Las hijas de Daniel Romero; 11, de Claudia i Paula Serra; Upiro, d'Oscar Martín; La muerte de Drácula de Burnin' Percebes; Las mala madre d'Alicia Albares; The End of it de Maria Martinez Bayona.
Debuts de Peter Warren amb Kill me; Marion Le Coroller amb Sanguine; Raviv (Ricky) Ullman i Greg Yagolnitzer amb Drag.
Pel que fa a més títols clàssics, hi haurà l'Scanners (1981) -de Cronenberg en una versió nova en 4K-, The Devils (1971) de Ken Russell, en una nova versió 'director's cut'; recuperarem 'Tesis' (1996) l'obra debut d'Alejandro Amenábar que podrem veure en 2K; revisitarem l'impactant quan es va estrenar Cannibal Holocaust (1980) de Ruggero Deodato, referent del fals documental gore i salvatge; gaudirem d'una versió en 4K del King Kong de 1976 dirigida per John Guillermin.
El festival ha rebut unes 3.800 pel·lícules per a formar part de la seva programació, entre llargmetratges i curtmetratges.
Pel que fa als espais, un altre any sense comptar amb el Retiro, que continua en obres.
En els propers dies s'aniran desvetllant nous títols i la llista de Premis honorífics.
dilluns, 31 d’agost del 2026
EN LA TEUA MORT (DE JOSEP IGUAL)
L'abraçada mollad'un carboncle despreciat.Sagetes de dol per l'hivernque et sobreviu.
Una malaltia
en el nus dolç del pit.
L'envelliment d'un silencidesitjat, fecundat per les llumsdel moll, per les engrunes d'algunben trobat entre les runes.
Tota la fragilitat d'una abraçadaminvant, el lent velam que solcaun oceà de versos oblidats,la son descordada en la blancord'uns malucs que es cerquen.
Demà serà la pluja del mari les barques, el contrallum
d'uns llavis impossibles
que ens rebaten a la fosca.Potser el fred ens proclame
vencedors, bells bocins
d'un fang sembrat per l'albadaque esborrarà totes les petges.del moll, per les engrunes d'algunben trobat entre les runes
Josep Igual (1994:9). Closed for sale
(il·lustració generada amb chatgpt)