La imatge de 54ena. edició de Festival de Sitges té el concepte d'home llop, en particular, i les 'dobles naturaleses, en general, com a leitmotiv del Sitges 2021 i la seva imatge va en aquesta línia. Conceptes com la bèstia interior, les dobles cares, la doble personalitat, aquella part fosca que tots i totes tenim ... un altre dia comentem les novetats en la programació
Esquematitzant grollerament, jo dic que les persones són funàmbules que fem equilibris entre uns estats ordinaris de consciència i uns estats extraordinaris de consciència. I dic també que, en bona part, som els nostres records. I els nostres records no són ficar la clau al pany de casa, ni treure la llesca de la torradora, ni totes les altres coses que podem fer cada dia amb el pilot automàtic. Els nostres records són aquell petó, la mort d'aquella persona estimada, l'accident, el naixement d'una criatura, aquelles coses que no s'escauen cada dia. Són les coses importants que, quan passen, fan que tot el nostre funcionar s'assembli més al d'un boig que al d'una persona corrent. Quan estem així, vorejant el perímetre, estem en contacte amb el més enllà i se'ns obren temporalment finestres a paratges desconeguts, o com a mínim, no transitats habitualment. Quan estem així, les sensacions, els sentiments, la vida, en definitiva, ens aclapara amb tota la seva intensitat. I després de la torrentada, quan retornem al 'món interrogatiu i relatiu' (que deia Alan Stivell en la seva Symphonie Celtique), totes aquestes vivències es converteixen en un material valuosíssim per entendre'ns millor i entendre millor el que ens envolta. La cançó que dóna títol a aquest llibre, "El dolor de la bellesa", parla de tot això i en parla des d'un estat extraordinari de consciència modificat expressament. La nena és la pròpia ment, la pròpia consciència, la pròpia ànima. De ben petits, a través dels contes d'infants, se'ns ha transmès un coneixement mil·lenari sobre com, la nostra nena, pot moure's per allí evitant els perills , Però els perills hi són, són els que corre el hòbbit cada cop que es posa l'anell. Josep M. Freicgla advertia en El bolet i la gènesi de les cultures que "qui s'aventura a endinsar-se en la foscor, ha de conèixer el camí de tornada tan bé com el d'anada". Malgrat tots els riscos, allí s'estén el bosc on cacen els poetes i, com va escriure Rimbaud, "je veux ètre poète, et je travaille à me rendre voyant [...]. Il s'agit d'arriver à l'inconnu par le dérèglement de tous les sens"
Ja sabem que fer llistes és molt relatiu, subjectiu i bla, bla, bla ... però sovint ajuda tenir una pauta, un canon o un referent. És una forma d'identificar la vàlua de films que potser nosaltres no li hem donat valor i descobrir-los. Els van demanar 3 llistes: una amb els 50 millors llargmetratges, una altra amb els millors directors de curts i una tercera llista amb el talent de futur.
Com podeu veure, les dones brillen per la seva absència en la llista de millors pelis, però estan en la del 'talent del futur' ... bona senyal! pot marcar tendència.
No sorprén gens que Miyazaki tingui 2 films en la llista de 15, es tracta del creador més influent de l'animació contemporània, en el que creatius de Pixar -per exemple- s'emmirallen i idolatren.
M'encanta que Belleville estigui en el número 2 una d'aquelles pelis que s'haurien de reivindicar amb un disseny impecable i una BSO brillant.
Vinga, si alguna no heu tingut ocassió de veure, manos a la obra!
(1960-2020)
Al final de l'any passat ens deixava un dels directors que més m'ha impactat en els darrers anys. Una d'aquelles persones creadores amb les que conflueixes i et deixen tocat, atrapat, pillat ... El sr. Kim Ki Duk era una artista de Corea del Sud molt especial, el seu cinema ÉS molt especial; i si no us hi heu aproximat mai us animo a què ho fèu i us deixeu portar per les seves històries, la seva estètica, la seva sensibilitat.
El sr. Ki Duk és una de les cares visibles i més reconegudes de la vanguardia cinematogràfica de Corea del Sud (una de les cinematografies actuals més innovadores i interessants del món).
Va nèixer en una família treballadora rural, en un poble del nord del país però quan tenia 9 anys van emigrar a Seul; tot i que inicialment va treballar en l'agricultura als 16 anys va començar com a operari de fàbrica. Als 20 s'allista a la marina i estigué fins als 25 anys. En acabà la seva vida militar va estar un any guanyant-se la vida pintant en un temple budista. Va viure una temporada a París i allà fou on anà per primer cop al cinema entre les primeres pel·lícules que va veure i li provcaren gran impacte foren: El silencio de los corderos y Los amantes del Pont Neuf... quan va tornar al seu país i sense cap formació com a cineasta va començar la seva carrera com a guionista i director de cinema als 33 anys. L'any 1993 va guanyar el premi en l'Institut Nacional del Guió de Corea del Sud; l'any següent el tercer lloc en un altre concurs.... amb aquests reconeixements aconseguí que una productora es fixés en ell i li permetés dirigir el seu primer film: Cocodrilo (1996), tot i que de poca rellevància internacional fou programat en el prestigós Festival de Cinema de Busan. Aquell mateix any dirigeix Animales Salvajes (1996) filmat als carrers de París i aconsegueix un lloc al Festival Internacional de Vancouver. Dos anys després, amb La puerta azul (1998) accedeix al Festival de Berlin i al de Karlovy Vary, aconseguint el reconeixement internacional. Aquests primers films ja tenen la 'marca kim ki duk': estil pausat, però intens; amb una gran força visual i amb unes històries i imatges més dures del que el seu ritme pausat ens podria fer pensar. Imatges dures i diàlegs pausats amb uns personatges directament criminals o poc adaptats a la societat.
L'any 2000 dirigeix 2 films: el molt experimental Ficción verdadera, gravat en només 200 minuts i en temps real sobre un artista de carrer, la seva ex-novia i un seguit de personatges que interactuen amb la seva obra durant l'hora i escaig que dura la peli... la segona peli del 2000 és la que li proporcionà la fama internacional i l'aplaudiment de la crítica : La isla (2000) ... una història romàntica amb un de les escenes de mutilació genital més dures que es recorden en una pantalla; provocant que un crític es desmaiés en el Festival de Venezia.
Després en vindrien moltes més, gairebé una per any: El arco (2005), Tiempo (2006), Aliento (2007), Sueño (2008), Arirang (2011), Amen (2011), Piedad (2012), Moebius (2013), One on one (2014), Stop (2015), La red (2017), Human, Space, Time and Human (2018) i Dissolve (2019)... tot i que totes tenen el seu valor i mantenen l'estil 'ki duk' en la que la poesia i la duresa es combinen de forma exemplar i la sensibilitat està present en totes elles, cap arriba a la meravella que fou Hierro 3 (de fet, és el film pel que fou més premiat en diferents festivals del món).
La seva vida personal, durant els darrers anys, estigué marcada per fets contundents: un accident en una rodatge va provocar la mort d'una actriu, una altra el denuncià per abusos... entre Sueño i Arirang estigué reclòs en una cabana perduda en un bosc, sol i amb el mínim per a sobreviure, del que en sortí Arirang, una mena de documental experimental sobre ell mateix... a nivell personal, no estava en el seu millor moment i això impactà en el lluïment de les seves produccions. De fet, degut als problemes judicials els seus productors l'abandonaren i el seu darrer film (Dissolve) l'haguè de realitzar a Kazajistán.
El novembre de 2020 es va instal·lar a Riga (Letònia) per a preparar el seu nou film; allà s'infectà de Covid19 i morí poc dies després a l'hospital. Tenia, només, 59 anys.
Si no el coneixeu i voleu endinsar-vos en la seva filmografia us recomano molt especialment: La Isla (2000), Primavera, verano, otoño, invierno .... y primavera (2003), Time (2006), , Aliento (2007) i , sobretot, sobretot, Hierro 3 (2004).
Amb només 59 anys i havent començat a dirigir als 33 ens deixa 23 llargmetratges d'una bellesa indiscutible. Una mort que arriba massa aviat i ens nega la possibilitat d'haver gaudit de més obres del mestre Kim Ki Duk.
Gràcies per l'immens plaer gaudit davant de les teves obres, mestre!
Els mesos de juliol de 1991 i 1992 em van enviar a Canterbury a aprendre anglès, però el que veritat hi vaig aprendre fou l'italià. El segon any, en arribar a l'escola, de seguida em vaig fixar en un nois rossa, amb els cabells llargs i ondulats i uns ulls blaus desarmants. No sé com m'ho vaig fer acostar-m'hi, però finalment, un vespre, asseguts de costat al cim del Dane John i mirant cap a la catedral, li vaig dir: "Can I kiss you?", i ella em respongué: "Yes", i jo em vaig quedar immòbil i ella devia pensar: "Quin tótil, aquest xicot!". No li tocà altre remei que agafarla meva cara entre les seves mansi encetar, ella, aquell primer petó. Durant tretze dies, i com és la cançó de Serrat, les paraules d'amor van cremar pels jardins i pels carrers de Canterbury. El dia que se'n va anar, el temps va conjurar una gran tempesta, amb un aiguat terrible, enmig del qual, remuntant la nova carretera de Dover, amb aigua fins als turmells i sense poder contenir les llàgrimes, vaig arribar a l'escola i la vaig buscar com un boig pels passadissos fins que la vaig poder abraçr per darrer cop.
Amb un companys, a la mateixa flada del Dane John , vaig agafar la primer borratxera de la meva vida. I quan, ja a Solsona, vaig tastar casualment una cigarreta, a la primera pipada se'm va obrir el cel: el gust del tabac era el gust dels petons de Canterbury. Em vaig comprar un paquet i vaig començar a passar nits a la teulada de casa, rememorant el gust d'aquells petons embolicats en paper de fumar, mirant la mateix lluna que es devia veure des d'Itàlia.
Roger Mas (2017:34-35), El Dolor de la bellesa
Per això he deixat Peaky Blinders de banda -sis temporades en total és massa- i he començat El métode Kominsky. És una comèdia negra, una dramedy que en diuen els que en saben. Al principi la mirava sense gaires esperances. Però a cada capítol m'agrada més. És una sèrie per a vells. Si ets jove, no entendràs gaire la successió de misèries que s'hi despleguen. La pèrdua de la memòria, la incapacitat de recordar paraules d'ús habitual que no hi ha manera que et vinguin al cap, els problemes que la pròstat provoca a l'hora d'orinar, els càncers, la successió de morts, els funerals, la temptaciódel suïcidi, les constants visites als hospitals...Michael Douglas ho fa molt bé, però Alan Arkin m'ha enamorat.
Joves, no perdeu el temps amb El mètode Kominsky si no és que teniu ancians propers i sabeu el pa que s'hi dona. A més, val més que de moment visqueu feliços i no sapigueu encara el calvari que us espera. Vells, no us perdeu la sèrie. La tercera temporada s'estrena divendres que ve.
Quim Monzó a
La Vanguardia, 22/05/21
