'EL JOVENCITO FRANKENSTEIN' AL CINECLUB A LA RAPITA

 

Demà dijous, al CineClub La Ràpita, podrem gaudir d'un clàssic modern del cinema de comèdia,  dirigit per un autèntic mestre el humor: el sr. Mel Brooks.

Enguany es compleix 49 anys de 'El jovencito Frankenstein' (1974), una forma de celebrar-ho és tornar-la a revisitar (si ja l'heu vist) o descobrir-la (si no l'heu vist mai).

Quan el sr. Mel Brooks (guionista, actor, director i productor nascut a Nova York) va dirigir El jovencito Frankenstein ja n'havia dirigit 3 abans; i la darrera el mateix any que la que veurem avui: 'Sillas de monta calientes' també és de 1974. Durant els '70 i '80 del segle passat va realitzar els principals èxits de la seva carrera i, sense dubte, la que veurem avui és una de les seves pel·lícules més aplaudida i valorada.

No direm que Mel Brooks es va inventar el cinema de paròdia del mateix cinema però sí que va ser l'únic amb el va basar tota la seva carrera cinematogràfica. Per exemple, set anys abans, el sr. Roman Polanski, ja havia parodiat el cinema de vampirs a 'El baile de los vampiros' però fou el sr. Brooks el que va centrar la paròdia en un fim concret, fins al punt de filmar-la en blanc i negre (en una època en que el Technicolor havia explotat i que el director es va haver de barallar amb bona part de de l'equip de producció i guionistes) per a semblar-se al màxim amb el Frankenstein de James Whale de 1931. La seva màxima és que si es volia fer un film paròdia dels films de terror de la Universal s'havia de rodar un film de terror de la Universal; d'aquesta forma, el sr. Brooks va contractar al mateix home que va crear els aparells elèctrics del laboratori del doctor Frankenstein en el clàssic del sr. Whale per al seu film.

Era tal l'ambient distès i divertit en el rodatge que un cop acabat el rodatge van afegir alguna escena més per a que el rodatge no acabés. Tot i que també es diu que Wilder i Brooks es barallaven constantment ... i, de fet, no van treballar mai més junts.

Aquest és un dels grans papers del sr. Gene Wilder (juntament amb el de Willy Wonka). Diuen que l'actor protagonista -el còmic Gene Wilder- era tan dolent aguantant-se el riure que s'havien de repetir escenes fins a 15 vegades per a que s'acostumés a l'acudit en qüestió i no hi sortís rient. El mateix sr. Wilder va participar en el guió del film.

L'altre actor que proporciona carisma al film és el sr. Marty Feldman i la seva mirada taaaaan especial i poc normativa. La seva comicitat física fent d'Igor, l'ajudant del doctor Frankenstein, és brillant. Un detall és que a l'escena en que es canvia la gepa de costat fou afegida perquè ell no feia res més durant el rodatge: passar-se la gepa d'un costat a un altre.

Destacable, també, els personatges de monstre de Frankenstein a càrrec del sr. Peter Boyle i de Frau Blücher, interpretada per la sra. Cloris Leachman,  l''ama de llaves' i amant del Doctor Frankenstein.... manifestant la seva adoració pel doctor mort durant tot el metratge.

Només les persones espectadores més atentes sabran veure sota el maquillatge de l'ermità amb el que es troba Frankenstein a l'actor Gene Hackman que li va insistir molt al seu amic Mel Brooks per a que el deixès participar en el film.

Va estar nominada a Millor Guió Adaptat i Millor So (no va aconseguir cap) però sí que es va acabant convertint en un musical de Broadway.

Una ocasió única per a riure una bona estona, en pantalla gran i en VOSE amb un clàssic com El jovencito Frankenstein. Demà a les 20:00 a l'Auditori Sixto Mir.

SITGES 2023 #2: PROGRAMACIO

 

Un any més estem acreditats com a premsa al Festival de Sitges. Des d'Amposta Ràdio anem cap a Sitges a 'devorar' tot allò que ens ofereixin que és molt, moltíssim. Ens esperen hores de son, cansament, mal de cervicals i saturació mental.... però el que xalem és dificil d'explicar!

Tot la programació ja està presentada, l'obertura de venda d'entrades ja s'ha fet i l'organització informa que ja han batut un rècord d'entrades venudes el primer dia, més 49.000 entrades venudes. Hi ha moltes ganes de Sitges!!

La programació tenia molts d'esquers les noves pelis de grans com Lanthimos, Miyazaki, Nakata, Kitano, Bayona ... 

Els premis honorífics d'enguany van a: el sr. Hideo Nakata (director de The Ring), el sr. Jan Harlan (productor d'alguns films de Kubrick), el sr. J.A. Bayona i el sr. Lee Unkrich (director de 'Coco') rebran el Premi Màquina del Temps. El sr. Phil Tippet (responsable de la meravella 'Mad God') rebrà el Gran Premi Honorífic.

El Jurat de la secció Oficial del Sitges 2023 són Jérome Paillard (músic i productor), Ana Torrent (actriu), David C. Fein (productor), Kim Newman (crític de cinema) i Alexandra Heller-Nicholas (crítica de cinema).

Tenim film d'Inauguració 'Hermana Muerte (Paco Plaza) i de Cloenda: 'Dream Scenario'(de Kristoffer Borgli,  amb Nicolas Cage)

En quant a la llista de pel·lícules trobem un munt de perles del fantàstic que estan a punt d'arribar a les cartelleres: 'El niño y la garza" (Miyazaki), 'La sociedad de la nieve' (Bayona), Pobres criaturas (Lanthimos), 'Blood de Brad Anderson (Anderson, director de El Maquinista). 'La bala de Dios' (Nick Cassavetes), 'The Deep Dark' (Mathieu Turi), 'Kubi' (Kitano), 'Romance asesino' (Lee Wok-suk), 'Moscas' (Aritz Moreno), 'Les chambres rouges' (Pacal Plante), 'The Theory of Everything' (Timm Kröger), 'Smugglers' (Ryoo Seung-wan), 'Lumberjack The Monster' (Takashi Miike), 'Reino animal' (Thomas Cailley), 'Juego prohibido' (Hideo Nakata), 'Humanist Vampire seeking consenting suicidal person (Ariane Louis-Seize), 'Tony, Shelly and the Magic Light' (Filip Posivac), Club Zero (Jessica Hausner), Robot Dreams (Pablo Berger). I en l'apartat més extrem i sanguinolent films com 'WInnie The Pooh: Miel y Sangre' (Rhys Frake-Waterfield)

Es podran veure clàssics com El Desprecio (de Godard en 4K), 'Les maitres du temps (Rene Laloux, 1982), The Soldier's Tale (R.O. Biechman, 1984), Acció mutante (Alex de la Iglesia), 'El Exorcista (William Friedkin), 'El Resplandor' (Kubrick), 'The Wicker Man' (Robin Hardy), King Kong (Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack), 'The Raid' (Gareth Evans), 'Amenaza en la sombra' (Nicolas Roeg), El almuerzo desnudo' (Croneneberg). 

Documentals com: Living with Chucky (Kyra Elise Gardner, sobre el 'muñeco diabólico'), You can call me Bill (Alexandre O. Philippe, sobre l'actor que va interpretar al capità Kirk d'Star Trek), 'Dario Argento Panico (Simone Scafidi).

Hi haurà sèries com: 30 monedas (T2)(Alex de la Iglesia), El otro lado (Javier Ruiz Caldera amb Berto Romero)

No oblidem el Seven Chances, una de les meves seccions preferides, en la que podem recuperar 7 films que no van ser estrenats comercialment; una oportunitat tremenda de veure-les en pantalla gran. Entre les 7 que ha triat l'Associació de Crítics/ques de Catalunya podrem veure: The Appointment (Lindsey C. VIckers, 1980) i Twilight (Gyorgy Feher, 1989).

En quant a exposicions es podrà veire '¡Animación! De Garbancito de la Mancha a Robot Dreams", un recorregut pels principals films d'animació espanyols. 

Una novetat d'enguany és el "Sitges Family" una secció enfocada al públic més jove que tindrà dues subseccions: 'Fantastic Kids' i 'Fantastic Teens; la majoria de projeccions es faran al Mercat Vell; el primer tindrà 15 llargs i 26 curts i el segon 4 llargs i 2 curts. Entre la programació es podrà veure 'Siluro, la bestia del ebro' amb forta presència d'equip deltaic.

11 dies de festival i més de 350 pel·lícules... ens espera una setmana ben intensa.

PER A OFRENAR NOVES GLÒRIES

 

El nou Ajuntament de València ha acordat arraconar el nom actual de la ciutat i substituir-la per una broma: Valencia-València. Valencia en castellà , i Valéncia amb accent tancat, seguint les normes del Puig, els malabarismes ortogràfics que des de 1979 han enarborat els blaveros. L'exalcalde de València, Joan Ribó, opina que, per fer un canvi així, cal que abans hi hagi un informe favorable de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que diu que ni parlar-ne. Així doncs, gràcies al PP i  Vox, el topònim passa a ser un matxembrat a l'estil de Vitoria-Gasteiz basc.

"Amb Vox i el PP a les institucions valencianes, què es podia esperar?", diuen molts catalunyers que tracten amb condescendència tot el que passa més avall de la Sènia. Com si a Catalunya no hi haguès municipis que mantenen topònims pútrids. El Govern, que hauria de posar-hi ordre, passa totalment de l'assumpte.

Tenim, per exemple, Rialb, un poble del Pallars que té el GPS espatllat, es pensa que és als Alps i es fa dir Rialp. Tenim Lledó, un municipi emporadnès, que manté una ortografia pròpia d'analfabets: Lladó. Tenim el Figueró, que contra les normes es fa dir Figaró. ¿I Navars que es pensa que és Navàs? A Campmany perserveren s considerar-se un cap gros i no el camp gran (campo magno) que n'és l'origen etimològic. Molts d'aquests pobles (i d'altres que la llargada d'aquesta columna no permet esmentar) celebren votacions al bar perquè els habitants decideixen quin nom prefereixen, com si la toponimia fos opinable i no estigués avalada  per l'Institut d'Estudis Catalans. Un d'aquests llocs és Cabassers, que, amb un Ajuntament on mana ERC, fa servir la forma que Franco va ordenar el 1939: Cabacés. Deu ser una manera més d'enxamplar la base.

 

Els catalans faríem bé de no mirar els valencians per damunt de l'espatlla. Aquí ni tan sols cal que governi Vox. Nosaltres mateixos ens cavem la fossa toponimica.

Quim Monzó a La Vanguardia de 23/09/23

SERA 'THE MOVIE CRITIC' LA DARRERA PELI DEL SR. TARANTINO??

 

El sr. Quentin Tarantino fa temps que va afirmar que quan dirigís la seva 10ena. pel·lícula es retiraria de la direcció. El sr. Tarantino ja té un cert tarannà excèntric però per als fans del seu cinema aquesta afirmació no és cap bona notícia... 

La veritat és que tenint en compte la participació del director de Reservoir Dogs en films antològics (en col·laboració amb d'altres directors) o de que Kill Bill tingui dues parts no ens ho posa gens fàcil a l'hora de comptar quin lloc ocupa cada nou film que estrena. El director té la teoria de que "los directores no mejoran a medida que envejecen. Por lo general, las peores películas en su filmografía son las últimas cuatro, al final de su carrera". Ell considera que després de dedicar-se 30 anys al món del cinema "he dado todo lo que tengo".

Per tant, deixeu de comptar, el sr. Tarantino en persona considera que el proper film del sr. Tarantino seria el número 10 i, per tant, serà l'últim.

S'està començant a filtrar informació sobre el projecte, de moment, porta el títol de 'The Movie Critic' i estarà situada a Los Angeles de finals del '70. La història girarà al voltant d'una personatge que estarà basat en una persona real que escrivia ressenyes/crítiques de pel·lícules per a revistes pornogràfiques... sembla ser que quan el mateix Tarantino era jove llegia aquestes crítiques quan treballava de reposador de màquines expenedores; segons ell eren les úniques pàgines que tenien contingut, la resta era material pornogràfic. Va ser sempre un crític de 'segona', sense cap rellevància ni impacte en els mitjans. Precisament això és el que atrau al director. Segons ha manifestat s'imagina el personatge com si Travis Brickle (el personatge principal de Taxi Driver) fos critic de cinema... eren crítiques divertides, lúcides i plenes de llenguatge malsonant i políticament incorrecte. 

Al juny va entrar en pre-producció i no sembla que tingui en el seu repartiment cares conegudes i habituals en els darrers films del director (com Leonardo DiCaprio o Brad Pitt).

Molt probablement el film no s'estreni fins a finals de 2024 o principis de 2025.

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA119

'EL HOMBRE QUE MATO A LIBERTY VALANCE' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Tornem de les vacances amb energia i rebent al CineClub La Ràpita al mestre John Ford, encara no n'havíem programat cap del que molts consideren el millor director de la Història del Cinema.

Projectem el nostre 'primer' John Ford amb un de les seves pel·lícules més populars: 'El hombre que mató a Liberty Valance'. 

El sr. John Ford va nèixer abans que naixès el cinema, l'any 1894 i dins de la indústria cinematogràfica va ser actor, productor i, sobretot, director de cinema, dirigint més de 140 films (la majoria d'ells en l'etapa de cinema mut) i tenint el récord d'haver guanyat 4 Oscar de l'Acadèmia de Hollywood com a millor director (que ningú ha superat). Era fill d'emigrants irlandesos que li van transmetre el gaèlic i l'amor per Irlanda. Fou el petit d'11 ó 13 fills i li deien Jack. El primer de la família que va tenir contacte amb la familia fou el seu germà Frank O'Feeney, que va anar a Hollywood el 1911 començant carrera en la indústria cinematogràfica amb el nom de Francis Ford; dos anys més tard s'hi afegiria Jack, que va adoptar el cognom del seu germà, i féu feines de regidor, doble d'acció, atrezzista, actor i assistent del seu germà... fent d'extra a El nacimiento de una nación (1915) va establir vincle amb Griffith i  va decantar la seva trajectòria cap a la Direcció. 

La seva primera pel·lícula com a director i guionista fou The Tornado (1917), amb el seu germà com a actor, un western mut i de curta durada.... no existexi cap còpia; de fet, d'aquesta època muda en dirigí uns 62 i només se'n conserven 15 ó 20, i alguns en molt mal estat o incomplets.

El seu gènere per excel·lència fou el western fins al final de la seva carrera. Va passar per la Universal, per la Fox i en aquesta dirigí la seva primera gran superproducció: The Iron Horse (1924), sobre la construcció de la línia de ferrocarril als EEUU. Fou un autèntic èxit de taquilla que el va validar com a director de Hollywood.

Amb l'arribada del sonor, podria semblar que John Ford tindria la mateixa sort que altres directors que no van poder mantenir-se en actiu amb l'arribada de l'etapa sonora: Griffith, Buster Keaton... 

A partir de 1934, començaria a aportar diners a les seves produccions i amb altres directors fundaria més tard la Associació de Directors... El sr. John Ford fou una persona compromesa amb la llibertat: va donar suport als brigadistes Internacionals en la Guerra Espanyola del '36 i va lluitar contra el nazisme durant la II Guerra Mundial ...

Amb la Diligencia (1939) comença l'època daurada de John Ford amb John Wayne com a actor 'fetiche'. Després vindrien Que verde era mi valle, guanyant 5 Oscar, entre ells el de Millor Pel·lícula i Millor Direcció que li va 'prendre' al Ciutadà Kane d'Orson Welles; després vindrien d'altres com El fugitivo (1947) fins a arribar a una altra obra mestra El hombre tranquilo (1952) un homenatge a Irlanda i amb els rostres eterns de John Wayne i Maureen O'hara. Una mica més tard vindria la que per a molts és la seva obra mestra: Centauros del desierto (1956).

Lligat per a sempre al western, molt sovint, aquest gènere era per al sr. John Ford una excusa per a tractar molts altres temes... ell fou el que trencà amb l'estereotip de 'cobwoy bo i indi dolent', oferint un 'vaqueros' bebedors, perdedors i plens d'errors.  En els seus films la geografia, el paisatge i el clima passaren a ser un personatge més. La seva capacitat per anar d'allò macro a allò micro es convertí en escola. Directors com Bergman o Welles el consideraven el millor director de tots els temps..

'El hombre que mató a Liberty Valance' (1962) és de la darrera època del mestre Ford, la seva darrera pel·lícula de ficció arribaria 4 anys després. Està considerada dels primers ''western crepusculars' (tot i que potser 'Centauros del desierto' hauria d'ocupar aquest lloc): melancòlic, en el que es difumina el bo i dolent, en el que el cowboy no és punt central de l'acció... La decisió de filmar-la en blanc i negre -havent-la pogut rodar en color- dóna una aire de testament i final d'una època. El triangle Wayne-Stewart-Marvin és una encert inqüestionable de casting ...

Una autèntica obra de culte per a reactivar la programació del CineClub La Ràpita... aquest diumenge 17/09 a les 18:30, en pantalla gran i en Versió Original Subtitulada! Un lujazo !!!

CÓMO TITULAR SIN DAR GOLPE Y NO MALGASTAR EL TIEMPO TRABAJANDO (Y SUS LOCOS SEGUIDORES)

 

Emulando los enunciados disparatados de una época predispuesta a los trabalenguas, los monosílabos de los nombres de las películas de hoy -dictados por el mismo fenómeno de brevedad del mundo actual, incapaz de recordar un par de palabras juntas más allá de Barbie o bien Oppenheimer, aun así demasiado incomprensibles para una sociedad indispuesta con los idiomas-, recuerdo aquellos tiempos en que los títulos de las películas contenían auténticos relatos poéticos: Las rocas blancas de Dover o Cuentos de la luna pálida de agosto, también Dispara fuerte, más fuerte... no lo entiendo, o el Feel Free de El Knack... Y cómo conseguirlo. ¡Qué derroche de palabras, juegos, contradicciones y suntuosidades literarias en la Historia de los Títulos del Cine! Nada que ver con el aparente haiku perezoso de llamar a un film sólo Transformers, Avatar o incluso Titanic... Mucho mejor La última noche del Titanic. Y más todavía la herencia volátil del film de Ken Annakin, Aquellos chalados en sus locos cacharros o su traducción mexicana Cómo volé de Londres a París en 25 horas y 11 minutos, o el de su secuela espiritual, El rally de Montecarlo  y toda su zarabanda de antaño...

Titular es, o debería ser, un arte, como artísticos son también los trabajos creativos de las secuencias de créditos, los tráileres, los anuncios en prensa o los pósteres promocionales, al menos cuando gozaban de marquesinas y espacios dignos. Campos de sufrida vida que, al menos parcialmente, unos muy poco feroces premios Feroz han empezado a reconocer. Algunos. Y tarde. Un Oscar al mejor título del año habría sido imprescindible, porque un título lo es todo: definición, resumen, expresión de alquimia, anzuelo, piedrs filosofal en oferta. A veces una obra maestra del diseño. Y una auténtico quebradero de cabeza, desde luego, para países poco dotados para las lenguas ... pero siempre una nueva oportunidad. ¡Mucho más explícito y sugestivo proponer Con la muerte en los talones que un insípido Hacia el Norte por el Noroeste! Y como cada país sabe de sus debilidades y tentaciones, podemos perdoner que en Perú y México Persona se transformara en El pecado compartido y en Brasil ¡Quando duas mulheres pecam!.

La larga historia de plagios, bromas al estilo de Mel Brooks, repeticiones que al final obligan a mencionar el título y luego recordar al director, protagonista y año de producción, para entendernos o los tiempos en que el Registro Civil prohibía explícitamente cualquier duplicación para evitar peligrosas confusiones, son un catálogo completo de insensateces y caraduras, una enciclopedia pendiente que no me ofrezco a escribir, pero propongo. El anecdotario es infinito, y para muestra un absurdo botón. Cuando coexistieron La Caza, de Carlos Saura, y La Jauría humana de Arthur Penn, pese al desfase de sus copyrights y estrenos, alguien del Ministerio obligó a substituir The Chase, título original del clásico con Brando, Redford y Jane Fonda, para impedir la coincidencia con la cinta de Saura. Estrambote de ignorancia y blasón de honor para un administrativo que nunca imaginó que la mejor traducción del término original inglés sería Persecución. Y se las dio de erudito anglosajón... Hay, claro, momentos de vergüenza ajena, tales como menospreciar El sonido de la música -también muy feo- por un neblinoso Sonrisas y lágrimas, y al poco descubrir que un vago de la Oficina siniestra se sacó de la chistera un Risas y lágrimas para la maravillosa Pete'n'Tillie de Martin Ritt, muchísimo mejor, pero empatada en título de ñoñez perpetua.

La absoluta falta de imaginación de los guiones actuales compite con la estrecha longitud de las palabras mágicas que han de convertir un film en una leyenda. Cierto, títulos como Gigi, Lili, Joker y Magic han existido siempre. Como cierto es que Millenium 3: La reina en el palacio de las corrientes de aire entra en letal choque frontal contra mis afirmaciones. Pero pido un esfuerzo renovador a favor de la poética, el sarcasmo elaborado y esa intriga imprescindible cuando un título nos empuja a comprobar qué se esconde detrás de algo así como Night of the Day of the Dawn of the Son of the Bride of the Return of the Revenge of the Terror of the Attack of the Evil, Mutant, Hellbound, Flesh-Eating Subhumanoid Zombified Living Dead Part 3. No es broma, existe. Búsquenlo. Dicen que el encargado de sujetar las letras luminosas de la marquesina del cine Coliseum de Barcelona, tras intentarlo renunció y lo dejó tal cual como Part 3. Algo que hoy en día ya no parecería suficiente.

Álex Gorina a la Fotogramas de setembre de 2023

EL SR. STANISLAW LEM HAGUES FET AVUI 102 ANYS

 

Tal dia com avui, el sr. Stanislaw Lem haguès fet 102 anys. Només aquelles persones que tinguin interès per la literatura de ciència-ficció tindrà clar de qui estem parlant. Cal reivindicar al sr. Lem!!

El sr. Stanislaw Lem va nèixer el 1921 a Lviv (Ucraïna) i va morir al 2006 a Cracòvia (Polònia). Va viure 85 anys. Havia nascut en una família catòlia però d'ascendència jueva i uns papers falsos van permetre que es poguessen salvar de la persecució nazi. El petit Stanislaw fou un nen superdotat, va treballar com a mecànic i es va forma com a metge i psicòleg. Estava més que interessançt en la tecnologia i la naixent informàtica. Tot aquest interès i coneixement els va bolcar en els seus llibres de ficció que tingueren algunes coses de profètiques.

El seu primer llibre fou El hospital de la transfiguración (1948), història situada en un centre psiquiàtric de Polònia durant l'ocupació nazi... fou censurat fins que es va publicar el 1955. Per aquest motiu, la seva primera novel·la és realment la segona: Astronautas (1951) en el que descrivia un futur socialista sense guerres ni fam, una autèntica utopia. El sr. Lem va ser capaç de reinterpretar tot el coneixement científic i tecnològic que caïa a les seves mans i transformant-ho en novel·les de ciència-ficció amb plantejaments encara ara vigents. En els seus llibres hi podem llegir el que ara coneixement per Intel·ligència Artificial o els algoritmes que fan endevinar els nostres interessos.

El seu reconeixement i popularitat arribaria amb el llibre Solaris (1961), sobretot després que el mestre Tarkovski en fes una primera adaptació al cinema... el planeta especial descrit en les seves paraules adoptaren un magnetisme inqüestionable a les mans del director rus. Sent considerada com una de les imprescindibles novel·les de la ciència-ficció psicològica, més preocupada de la psique humana que de la vida extraterrestre. Una altra gran obra que aprofundeix en els encerts de Solaris les trobem a El invencible (1962-63). 

Altres obres rellevant: La voz de su amo (1968), en la que un matemàtic intenta interpretar un missatge alienígena; Congreso de futurología (1971), en la que es plantegen els fàrmacs com la principal obtenció de la felicitat per a la humanitat. 

El sr. Lem continua vigent i les seves històries continuen parlant del futur però també del present. La millor forma de reivindicar-lo és llegint-lo .... 

AVUI COMENÇA FANGOFEST 2023 !!!!

 

AVUI comença el FangoFest, Festival Internacional de Cinema Fantàstic, Terror i Gore, enguany arriba a la seva XIVena. edició i ho fa a lo grande! amb més dies, més activitats i més espais!

Des d'avui dijous i fins al dilluns ens esperen 5 dies ben intensos de cinema, música i exposicions del gènere més intens i sanguinolent. 

Enguany l'activitat es divideix entre el Casal (amb projecció de films), la Lira Ampostina (amb projecció de films i entrevista al convidat), el Pavelló esportiu (a la zona de la Fira d'Amposra, amb concerts) i al Museu de les Terres de l'Ebre (amb exposició).

La programació està farcida, sobretot, de cinema: 12 llargmetratges i 140 curtmetratges; però també de música, enguany el FangoFest recupera els concerts (que en anys anteriors ja havia fet) amb: Pvssydonia (grup de rock/punk d'Eivissa), Catacumbo (banda rockera de Barcelona), Llomillo (els amics inclassificables de Masdenverge) i els Djs: Dj Wilson i Dj Javi Tupatutupa.

El FangoFest 2023 també arriba amb una potent exposició de Marc Pujol (especialista en efectes especials i professional d'Anomalia Arte & FX). 'Objetos Malditos y otros juguetes del cine de terror" és un conjunt de recreacions artístiques d'objectes i personatges del cinema de terror.

I, com cada any, tindrem un convidat al FangoFest, aquest any és Adrian Cardona un dels 'homes orquestra' del cinema de guerrilla més rellevant del país, porta més de 20 anys realiltzant curtmetratges i films carregats de bogeria, sang i xalera (entre ells, el brillant curtmetratge Fist of Jesus, co-dirigit amb David Muñoz). El Ciutadà K serà l'encarregat de parlar una estona amb ell i per a que ens expliqui detalls de la seva feina i les seves produccions.

Resum de programació i espais: 

DIJOUS 07/09: Al CASAL: Arranca el dia amb el llargmetratge Joni pata de conejo a les 16:00, després 5 blocs de curtmetratges i entremig: la inauguració oficial a les 19:00 i projecció de la clàssica sessió 'Made in Terres de l'Ebre', amb el bo i millor que s'ha fet al nostre territori.

DIVENDRES 08/09: Al CASAL: A partir de les 16:00 7 blocs de curtmetratges i el llargmetratge Emerge.

DISSABTE 09/09: Al CASAL: Des de les 09:00 6 blocs de curtmetratges i els llargmetratges: Opal (09:00) i The nanny's night (19:20) i a partir de les 23:30 Concerts a la zona dels pavellons esportius: Pvssidonia + Catacumbo + Llomillo + Djs

DIUMENGE 10/09: A la LIRA: 3 blocs dde curtmetratges, entrevista amb el convidat del FangoFest 2023: Adrian Cardona i projecció del seu film: Cop models, mission turbozombies. i acabarem la jornada amb una sessió Golfa amb 2 films: Sempitermo i El mundo es un vampiro.

DILLUNS 11/09: A la LIRA: a partir de les 15:30 marató de llargmetratges començant per la clàssica: Re-animator d'Stuart Gordon, per a celebrar el seu 30 aniversari.

Un bon repertori d'activitats... ens veiem al FangoFest 2023 !!!!

.

Un 

AL CAP D'UNA AVENTURA QUE HAURÀ DURAT TOTA UNA VIDA....

 

Al cap d'una aventura que haurà durat tota una vida, jo i els meus miliards de jos ens retrobarem, els possibles, els probables, els accidentals i els necessaris, i tots haurem arribat a la fi de les nostres històries, ens explicarem les victòries i els fracassos, les aventures i els tedis, la glòria i la vergonya. Cap exel·lirà per sobre dels altres, perquè cadascú haurà tingut al seu voltant un món tan concret com aquell que anomenem 'realitat'. Els mons infinits engendrats per les eleccions i els accidents de la meva vida són tots igual de concrets i de vertaders. Quan tot s'acabi, nosaltres, els miliards de germans que haurà engendrat el meu ballet en el temps, ens reunirem a la hiperesfera per fer-la petar, i n'hi haurà de rics i de pobres, que hauran mort joves o al final de la vellesa (n'hi ha alguns que no moren mai), seran genis o fracassats, pallassos o encarregats de pompes fúnebres. I vist que res del que és humà, de bon començament, no m'és aliè, per fi abraçaré, gràcies als meus germans reals-virtuals, totes les possibilitats, acompliré totes les vritualitats allotjades a les articulacions del meu cos i de la meva ment. Alguns seran tan diferents de mi que transgrediran la barrera del sexe, els imperatius ètics o els esquemes corporals de la Gestalt, i es tornaran sub o sobrehumans, o un nou tipis d'humans, d'altres no es distingiran de mi més que per detalls inapreciables: el seu cos estriat lliberarà una sola molècula d'ACTH, quan el meu cos estriat no n'haurà alliberat cap, hi haurà una cél·lula K de més a la meva sang, o un parpalleig estrany en els seus ulls...

Mircea Cartarescu (2017: 43). Solenoide.