FELIÇ 2015 !!!

DESCOBRIR LA FOTOGRAFIA DEL SR. ARISSA

El seu nom podria estar al costat dels grans noms de la fotografia europea (Kertész, Brassaï o Callahan) però el seu treball ha estat ignorat durant gairebé cent anys; afortunadament s'està posant remei a aquest injust oblit i la Fundació Teléfonica l'ha tret de les ombres per a fer-lo visible. L'exposició Arissa. L'ombra i el fotògraf, 1922-1936 que es pot veure al CCCB de Barcelona del 14/11/14 al 12/04/15 va ser presentada a Madrid i considerada com una de les exposicions de fotografia més rellevant de l'any. L'exposició presenta una bona mostra del treball del reivindicat fotògraf: 160 imatges.

El sr. Antoni Arissa (1900-1980) fou un impressor i tipògraf i mai va ser un fotògraf professional però fascinat en jugar amb les ombres va fer fotografies fins que la Guerra espanyola de '36 ho va estruncar (gairebé tot). Va 'penjar' la càmera i només la utilitzava en celebracions familiars. L'any 1982, dos anys després de la seva mort, la seva família va vendre el pis familiar i les fotografies del sr. Arissa van fer cap al mercat dels Encants... fins que un comprador sensible reconegué el valuós material que havia adquirit i el va oferir al MNAC. 

La seva obra flirteja amb l'experimentalisme, l'han inclòs en l'avantguardisme Nova Visió; però les seves obres abracen allò més immediat: la seva família, objectes quotidians (el jardí, l'arbre de Nadal, una copa). Per al fotògraf, però, la fotografia no és només una forma de mostrar-nos i documentar la realitat sinó que també és una porta a la creativitat.

SR. MIKE NICHOLS

(1931-2014)

Ahir va fer un mes que es va morir el sr. Mike Nichols, director de cinema i de teatre, productor i actor. Havia nascut a Berlín el 1931 amb el nom de Michael Igor Peschkowskyi. Amb 7 anys va emigrar als EEUU amb la única companyia del seu germà fugint del nazisme. Es formà en la Universitat de Xicago i la seva trajectòria artística començà en el teatre, a Broadway a principis dels '60 del segle passat amb comèdies com Descalzos en el parque (1963), La extraña pareja (1965) o Plaza Suite (1968). 

Dos anys abans havia debutat en el cinema amb el seu primer èxit: Qui té por de Virginia Wolf? (1966) amb Richard Burton i Elizabeth Taylor. Però el reconeixement mundial li arribaria un any després amb El Graduado (1967), amb l'empanat i seduit Dustin Hoffman i amb la que el sr. Nichols aconseguiria el seu únic Oscar com a millor director (a més del Globus d'Or i el Bafta per la mateixa especialitat).

El sr. Nichols derivà cap al cinema més culte, amb Trampa 22 (1970) sense gaire èxit comercial i llençà la carrera cinematogràfica de Jack Nicholson amb Conocimiento Carnal (1971) on els temes sexuals tornen a estar presents -com en El Graduado- o les posteriors El difícil arte de amar (1986) o Closer (2005). 

Malgrat el seus treballs marcadament còmics (o satírics, en alguns casos) que no deixà mai (com a Armas de mujer, 1988), el sr. Nichols va intentar guanyar-se reputació en treballs més dramàtics, alguns amb força solvència, com: Silkwood (1983), A propósito de Henry (1991) o Lo que queda del día (1993)(aquesta com a productor i guanyador d'Oscar). D'altres fracasos directes, com: Una Seguna oportunidad (1991) o Lobo (1993)(amb un Jack Nicholson fent d'home-llop risible i patètic). Per sort, anys posteriors vindrien la teleserie Angeles en América (2004), un gran treball per a la televisió i Closer (2005), un film molt reivindicable que bevia de l'escena teatral.

El seu darrer film fou La Guerra de Charlie Wilson (2007), comèdia sosa i superficial amb Tom Hanks de protagonista.

El sr. Nichols potser no fèu grans obres mestres, però mites com El Graduado no són fàcils d'aconseguir, films que sapiguen connectar amb el seu entorn social com ho fèu aquella pel·lícula no n'abunden; com ho fèu Armas de mujer  als '80 o Closer als '90... com dirien: 'un hombre de su tiempo'

BON NADAL !!!

ROOTS, UN NOU PLENSA A TOQUIO

Que som seguidors del sr. Jaume Plensa ho hem fet evident en més d'una ocasió, aquest artista català és dels més internacionals que tenim i les seves obres em provoquen una forta atracció. Anem seguint cada nou treball seu 'around the world' i aquest cop anem fins a Tòquio. Fa pocs dies en un dels espais verds d'aquesta ciutat nipona s'inaugurà Roots, una figura humana que sorgeix de l'herba, feta de lletres 'marca de la casa'.

Poderosa, potent i peciosa ... ens agrada Plensa!!

ELS ALTAVEUS DE MONSIEUR JARRE

Doncs, sí, crec que en més d'una ocasió ja ho he confessat: em declaro seguidor del sr. Jean-Michel Jarre. Mira que és hortera, grandiloqüent i pedant; i els seus espectacles piro-musicals: pretenciosos, faraònics i barrocs... però la seva música em té ben pillat des de jovenet, coses de la inconsciència adolescent! Però el fet és que els anys han passat i cada nou treball del sr. Jarre (per cert, cada cop menys impactants i més repetitius) capta la meva atenció.

Doncs bé, al sr. Jarre -considerat per a alguns un pioner en la música electrònica, almenys, responsable de popularitzar-la- ara li ha donat per a dissenyar altaveus. De fet, les seves primeres propostes en el món del disseny les fèu en l'Exposició Internacional de Ràdio de Berlin, l'any 2010. Ara, el compositor s'ha inventat l'AeroBull, un reproductor de CD i Mp3 de luxe que també disposa de connexió bluetooth per a iPod i iPhone i amb un graciós comandament a distància que simula un osset per al gos.

Pel mòdic preu de 1.299€ el podeu tenir en blanc, negre o vermell.

Vinga, va, qui s'anima? que ja ve Nadal!

LA BARBA SOSPECHOSA

La cuestión politicoreligiosa ha hecho que en Turquía, el presidente del Gençlerbirligi, un club de fútbol de la Primera División de aquel país, haya decidido prohibir que sus jugadores luzcanbarba. El que se salte la orden pagará una multa de nueve mil euros. Por lo que explican los medios de comunicación, no queda claro si esos nueve mil euros se pagan la primera vez que te pillan con barba y a partir de entonces puedes llevarla indefinidamente, o si pagas nueve mil euros cada vez que te pillan con ella. Esto último sería más grave ya que, sumando, de nueve mil en nueve mil puedes llegar a cifras exorbitantes. Pagar nueve mil y que a partir de entonces esa cifra cubra toda una temporada puede ser considerado como una inversión si realmente te gusta llevarla porque crees que así vas a la última moda.

El problema es que a la barbas, sobre todo abundantemente pilosas, son uno de los distintivos de los fundamentalistas musulmanes. Turquía es un país que pasó al laicismo a partir de la llegada de Kemal Atatürk al poder, hace un porrón de años, y ahora, con el presidente Erdogan, vive un proceso de reislamización. Losque aún se mantienen fieles a la idea de que el Estado no debe mostrar preferencias religiosas creen que esas barbas son un mal ejemplo para la ciudadanía. Dice el presidente del Gençlerbirligi a sus jugadores:"Pero ¿esto qué es? ¿Una escuela de imanes? Sois deportistas y tenéis que dar ejemplo a los jóvenes. Yo tengo ochenta años y me afeito cada día". (Yo no los tengo y cada vez me da más pereza). Lo bueno del caso es que la mayoría de esos futbolistas -o quizás todos ellos- no llevan barbas porque vayan de islamistas, sino de modelnos, hipsters o lumbersexuales.

Un problema semejante se da en otro país de Oriente Medio, Líbano, donde los policías se las ven para distinguir a los hipsters de los yihadistas. La revista New York explica los problemas de un camarero en Beirut, que lleva una barba densa y cuidada (cada mañana dedica media hora a arreglársela) y que ve como no pasa día sin que la policía le pare por la calle y le interrogue sobre sus opiniones políticas, de forma que empieza a pensar que lo más práctico sería afeitársela. O eso o, como le aconsejan los que bien le quieren (empezando por New York), llevar siempre consigo, a la vista, un paquete de cigarrillos o una petaca con alguna bebida alcohólica, productos de los que todo auténtico yihadista abomina.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 07/12/14

DONOSTIA ZINEMALDIA 2014

Valga'm Déu! Fa ben bé dos mesos que va acabar el Festival de Cinema de Sant Sebastià i no li vam dedicar post ... imperdonable!

 

Si comencem pel final, és a dir, pel palmarès, podem afirmar que aquesta 62ena. edició del Festival de Donostia ha estat la més 'hispànica' des de feia anys. És curiós com en un moment on la manca de recursos econòmics ha fet minvar dràsticament el nombre de produccions espanyoles és quan té lloc l'any de més alt nivell de qualitat en la creació cinematográfica. Que en una mateixa edició festivalera coincideixin Magical Girl, La Isla Mínima i Loreak, sense oblidar Murieron por encima de sus posibilidades (els pinitos d'Isaki Lacuesta en la comèdia negra), es tota una proesa i confirma que està prenent forma una generació de realitzadors que està aportant creativitat i innovació. Un cinema que cuida la vessant estètica i que llença cables cap al realisme màgic, flirtejant amb terrenys del fantàstic (si ampliem la llista a títols com La Distancia, de Sergio Caballero, per exemple; o Autómata de Gabe Ibáñez).

 

Com us deia, els premis els han acaparat 2 grans films: La Isla Mínima d'Alberto Rodríguez (Concha de Plata al millor actor Javier Gutiérrez i premi a la millor Fotografia per a Alex Catalán i Premi Feroz Zinemaldia) i, sobretot, Magical Girl de Carlos Vermut (Concha d'Or a la millor pel·lícula i Concha de Plata al millor director). I va faltar en el palmarès Loreak (Flores) de Jon Garaño i Jose Mari Goenaga. Xiulat per molts periodistas fou el Premi especial del jurat per a Wild Life de Cedric Kahn.

 

El Festival es va inagurar amb The Equalizer (d'Antoine Fuqua) -un film excessivament comercial i 'fàcil' per a un festival de la talla del de Donostia- i al seu protagonista, Denzel Washington, se li entregà el Premi Donostia d'aquest any. 

 

En el Donostia Zinemaldia d'aquest any destacable el nou Ozon Une nouvelle amie (Una nova amiga), la nova de Bille August (Silent heart)(sembla que amb aquesta torna a aixecar cap), la nova de Susanne Bier amb A second chance. Destacable, també, els Relatos Salvajes de Damián Szifrón, estrenada amb èxit en el passat Festival de Sitges.

 

ESTA MAÑANA

Después de ducharme, estaba en el baño cortándome las uñas de los pies mientras escuchaba como, por la radio, un reputado economista explicaba que, lejos de solucionarse, la economía irá a peor durante los próximos años y que la aparente remontada que algunos ven es un espejismo. Y en ese momento preciso he pensado: coño, estoy cortándome las uñas y al mismo tiempo escucho la radio, y eso no puede ser porque, como nos han repetido mil veces, es sabido que los hombres somos incapaces de hacer dos cosas a la vez. Entonces mi duda ha sido: ¿dejo de escuchar la radio o dejo de cortarme las uñas? ¿Qué me es más necesario? Evidentemente, acabar de cortarme las uñas. Por eso he apagado la radio. He acabado de cortármelas, he dejado las tijeritas en el cajón y entonces -y sólo entonces- he vuelto a poner la radio. Pero cuando ya volvía a escuchar las predicciones del economista he pensado: ¿para qué la pongo si ya voy a salir del baño y desde el dormitorio no la oiré? Mientras la apagaba he cavilado: ¿es correcto que un hombre apague la radio mientras cavila? También eso podría considerarse hacer dos cosas a la vez. 

Me he vestido y he salido a la calle, a buscar los diarios. Llámenme raro, pero soy de los que, además de picotear noticias y artículos en internet, gustan de leer diarios de papel, de la primera a la última página (o viceversa). Y como el quiosco me queda un poco lejos, pues mientras iba hacia él he encendido un pitillo. Y así, fumando hacia el quiosco, me he dado cuenta de que volvía a estar haciendo dos cosas a la vez: andar y fumar un pitillo. Inmediatamente me he parado en medio de la acera. Así solo hacía una cosa: fumar. Pero, si te fijas bien, estar parado -y más de forma voluntaria- también es hacer algo. O sea que he apagado el pitillo y he seguido hacia el quiosco.

Primero he saludado al quiosquero y luego he cogido los diarios, para no hacer ambas cosas simultáneamente. Luego he pagado y he vuelto poco a poco hacia casa, sin mirar los escaparates, intentando simplemente caminar porque, si hubiese ido caminando y mirando escaparates, hubiese vuelto a estar en lo mismo. Y entonces he visto a una señora, con un abrigo evasé negro y zapatos de tacones altísimos, caminando con paso ligero mientras no paraba de teclear en su móvil de forma compulsiva. Menuda envidia. Quien fuese mujer para, así, ser capaz de hacer dos cosas a la vez.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 30/11/14