RAPITA POETICA 2026: 'EL DESENCANTO' I 'DESPUES DE TANTOS AÑOS' AL CINECLUB LA RÀPITA

 

El CineClub La Ràpita torna a participar un any més en les activitats de Ràpita Poètica que organitza l'Associació Mar de Fora que enguany tindrà lloc del 12 al 15 de nove
mbre, amb una activitat el dissabte següent 21 de novembre: presentació del llibre Objetos perdidos de Carlos Zanón.

Com ja és habitual, el CineClub La Ràpita participa amb el Cinema i, enguany, per partida doble. Dos films que dialoguen amb 20 anys de diferència: El desencanto (1976) dirigida per Jaime Chávarri i 'Tantos años despues' (1994) de Ricardo Franco. Dos documentals al voltant de la figura del poeta oficial del régim franquista Leopoldo Panero i la seva família.

Mitjançant els testimonis de la família del poeta la seva vídua (Felicidad Blanc) i els seues tres fills (Leopoldo María, Juan Luís i Michi), el film, trascendeix l'àmbit privat per a mostrar-nos la desfeta moral i ideològica d'una època. La mort del patriarca de la família Panero l'any 1962 comporta la descomposició de la família amb la desfeta econòmica i emocional com a símbol de la decadència de la burgesia franquista a finals de la dictadura. 

El film es convertí en tot un símbol de l'anomenada Transició i d'una forma crua i sincera les personatges participants tracten temes tabú com internaments psiquiàtrics, adiccions, homosexualitat, religió catòlica o rancúnia filial; qüestions que van provocar la intervenció de la censura de l'època.

Es tracta d'una obra de culte que Ricardo Franco va voler continuar gairebé 20 anys després. a 'Después de tantos años'. Se li va oferir, també, al sr. Chávarri però finalment la tirà endavant el sr. Franco, donant-li un aire diferent que el primer i de la que el sr. Chàvarri va estar entusiasmat amb el resultat tot i que no va tenir ni l'èxit ni l'impacte del film de 1976.

'Después de tantos años' proposa el mateix que la primera: trascendir el retrat familiar (després de la mort de la mare) i amb els 3 fills de nou protagonistes, per a parlar del pas del temps, de la decadència i l'impacte de la Transició espanyola. Aquest segona part aparca la fredor del primer film per mostrar-se més humana, melancòlica i compasiva amb els seus protagonistes. Si el primer film els fills critiquen i desmunten la figura del pare mort amb el personatge de la mare com a eix vertebrador; la segona -amb la mare morta i els fills desorientats- es parla de l'aillament total, la decadència física i el desvincle entre els germans.

L'encert del film del sr. Franco és parlar de l'impacte en la imatge pública que els protagonistes del film del sr. Chávarri van patir, en un joc de metacinema. 

Els dos films permeten comprendre la figura i el deteriorament mental del poeta Leopoldo Maria Panero així com les complexes dinàmiques de poder i abandonament entre els germans. 

Poder veure els 2 films és una gran oportunitat de recuperar i gaudir de dues peces documentals imprescindibles del cinema de la península. Gràcies a Ràpita Poètica i al CineClub La Ràpita

FELIÇOS 20, MAIOL !!

 

L'HOME QUE S'ASSEMBLAVA CADA COP MÉS A KAFKA

 

En despertar-se, la basarda de la darrera part del malson va desparèixer. No tenia el ventre bombat ni negre de l'escarbat. Però, en arribar a l'espill de la cambra de bany per afaitar-se, s'escrutà amb una certa inquietud. Cada cop s'assemblava més a Kafka, tal com es veia l'escriptor a les fotos. Ell, que sempre havia tingut les orelles ben enganxades al crani, s'adonava com s'anaven desenganxant cada dia més.

Josep Igual (2007:58). Faules mamíferes.

(imatge generada anb Chatgpt)

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( LII ): SITGES 2026 (PRIMERA PART)

HISTOIRE DE LA NUIT (2026)

Vam començar el nostre festival particular amb una peli dirigida per una dona. Lea Mysius ens planteja una 'home invasion' en tota regla. Coses del passat que tornen, alguns toquets de violència i famílies no tan sòlides com semblen. És d'aquelles pelis que no són conscients que allargar la tensió abans de que passi 'alguna cosa' pot jugar en contra de la paciència de l'espectador/a... Veure a Monica Bellucci h compensa tot.

Valoració: 6,5

YELLOW CAKE (2026)

Tiago Melo i el seu equip han vingut a presentar (i fer Q&A) aquesta peli que ens ve del Brasil. Un aire apocalíptic amb mosquits, urani i experiments científics. El vincle amb Bacurau (2019) mirant la peli, era inevitable però després ens enterem que Kleber Mendoça Filho (el director d'aquella) té vincle i ha participat en el film que ens ocupa. No vaig acabar de connectar amb Bacurau i amb aquesta tampoc... aquesta ciència-ficció 'low-fi' no m'acaba de molar.

Bravo, però, per la realització i l'esforç!

Valoració: 6

MOTHERWITCH (2026)

Viatgem a Xipre gràcies a Minos Papas, el seu director, que ha vingut a presentar la peli a Sitges. Un folk horror que ens situa a finals del segle XIX per a parlar d'una mare en procès de dol... Esperit, domini de l'imperi anglès i un ambient folclòric per a una peli que arranca molt bé però al final se'ns perd una mica.

Valoració: 7

THE ONES WHO GRIEVES (2026)

Contundent peli la que ens proposa Quarxx en la que es barreja educacions estrictes, patriarcats repressors i malalties modo zombi. Combinació resultona ben facturada i amb les dosis justes de tensió i hemoglobina.

Hem xalat !!!

Valoració: 7,5

HOPE (2026)

Na Hong-Jin el director de Chaser i El Extraño presenta (l'esperada) peli i recull premi honorífic amb una trepidant i hiperbòlica peli d'acció, amb monstres, marcians i policies perseguidors. Les escenes d'acció -que són bona part del metratge- són apabullants, impecables. Llàstima que el cgi fa una mica de mal a la vista en alguns moments i retallar 45 minuts tampoc li haguès anat malament. Tot i això, si et deixes portar per la bogeria de la proposta t'ho pots passar la mar de bé.

Valoració: 7,5

MUTTER. THE DIARY OF A MOTHER (2026)

Des de Turqui ens ha vingut Alphan Eseli per presentar la que serà la peli més trista de Sitges 2026. Peli de mare que pareix un fillen forma de monstre i les pors, neguits i fortaleses que això comporta. Molta boira, casa perduda en el bosc i drama social combinat amb moments gore i el fàstic de la bestioleta en qüestió.

Una metàfora de la 'realitat turca'? N'hauríem de parlar amb el sr. Eseli.

Valoració: 6

COMPANY (2026)

Cassey Affleck (el brillant dels germans Affleck) ens proposa com a director una d'aquelles pelis delicades en la forma. Una matrioska d'històries, unes dins de les altres fins arribar a la Història d'on comença tot. Juga amb els gèneres i això li dóna un valor afegit: tocs de western, drama i fantàstic; però un fantàstic subtil que te'l va dosificant i amb un embolcall romàntic (que no romanticon). Alguns nerviosets exigiran més nervi i velocitat... penso que la història mereixia aquest tempo cap a un final encertat i, fins i tot, emotiu.

Ens ha agradat força!

Valoració: 7,5

BUDDY (2026)

La peli boja del Sitges 2026. Imagineu que viviu dins d'un programa com Barrio Sésamo o el barri d'Espineta (les que ja teniu una edat venerable sabreu de què parlo)... Doncs d'això va la peli però amb altres dosis d'humor negre i mala bava. Delirant, divertida, original i canyera. Si heu vingut algun cop a Sitges us podeu imaginar la sala: risews estridents, aplaudiments al ritme de la música i exclamacions entusiastes després de cada mort. Sitges en estat pur!

Hem xalat a tope!

Valoració: 8

I LOVE BOOSTERS (2026)

Si ahir us deia que 'Buddy' era la peli boja del festival era perquè encara no havia vist aquesta ... Quin desparrame d'innovació, creativitat i marxisme. Slapstick, humor negre, bso brillant, trepidant i amb unes imatges impactants per enginyoses i boges. Demi Moore està genial i el director, escriptor i hombre orquestra que l'ha vingut a presentar i a fer el Q&A és ESPECTACULAR: Boots Riley és el REI de la pista, nanos!

La peli en la que m'ho he passat millor fins ara. Alguns diuen que serà una de les pelis del 2017. Thanks, Boots!

Valoració: 8,5

FULL PHIL (2026) / LE VERTIGE (2026)

Sessió doble del mestre Quentin Dupieux que no va poder estar en el festival però ens va dedicar unes paraules per vieo. Dues pelis curtes, dos migmetratges, que destil·len esdtil Dupieux a tope! La primera (Full Phil) és una peça amb tocs WoodyAllenians amb Woody Harrelson (jo crec que l'han triat perquè es diu Woody i fer més profunda la broma) i Kristen Stewart fent de pare i fill en una relació esperèntica. La segona (Le Vertige) és un film d'animació que és tot un tractat de filosofia en la que un Alain Chabat es pregunta si no estan vivint en una simulació... Tenint en compte que són personatges d'animació té l seva guasa. Brillant com sempre. L'amic Dupieux no defrauda MAI.

Valoració: Full Phil: 9 // Le Vertige: 8

SALITRE (2026)

Una nova peli dirigida per una dona (de les poques de Sitges): Norma Vila. Amb una Nagore Aramburu sobre la que s'aguanta tota la pel·lícula. Un film que aborda el síndrome del 'niu buit'. Un nou registre per a l'Aramburu. Moments de tensió que van en augment fins a provocar una sensació d'ofec físic i emocional. D'aquelles pelis de terror psicològic amb poca sang però prou mal rotllo familiar. Valoració: 7,5

'WHIPLASH' AL CINECLUB LA RAPITA

Aquest diumenge, al CineClub La Ràpita en toca una de contemporània dirigida per un dels directors nord-americans més rellevants dels darrers anys: Damien Chazelle i la pel·lícula és la segona que dirigí: WHIPLASH (2014)... més tard arribarien perles com La La Land, The Eddy o Babylon.

El film recau en la interpretació dels dos actors principals: J.K.Simmons (professor) i Miles Teller (alumne) i com el primer farà el que sigue per a extreure el millor del segon. 

Un muntatge frenètic, l'ús del so (especialment de la percussió) fan que la pel·lícula adopti un aire de thriller tot i que el contingut no ho sigui; el muntatge dels 10 minuts finals és impressionant. Tot i no ser pròpiament un musical, la música de jazz (gran protagonista en els films del sr. Chazelle) emplena tot el metratge.

Per a molts, el film que ens ocupa és una autèntic tractat de psicopatia. Un film al voltant de l'obsessió per la perfecció artística, el preu de l'èxit o els límits que han d'haver entre un mestre i el seu alumnat. L'estrena va provocar debat en els centres educatius de música i conservatoris a l'hora de tractar el nivell d'exigència que s'exigia a l'alumnat i de si el mitjans justifiquen els resultats.

Va triomfar en el Festival de Sundance i es va emportar 3 premis Oscar (actor secundaro J.K.Simmons, Muntatge i So.

Aquest diumenge, a les 18:30, en pantalla gran i VOSE podrem gaudir d'aquest clàssic recent de Damien Chazelle, WHIPLASH al CineClub La Ràpita.