dimarts, 25 de gener de 2022

dilluns, 24 de gener de 2022

LES GOLFES DEL RIURE


L'altra nit vaig veure una pel·lícula italiana: Cinema Paradiso, del 1988, sobre un poble italià just després de la Segona Guerra Mundial. Em va atrapar profundament malgrat que era la tercera vegada que la veia, a diferents edats, i cada vegada em van impressionar diferents aspectes, sobretot artístics i tècnics. La tercera vegada, el seu esperit es va apoderar de mi. Vaig tornar a veure la reverència per la vida que també era present la poble grec on vaig nèixer. És difícil de descriure. És una fragància que envolta la vida i és emesa per la vida que vivim. La forma de compartir el pa, de regar les flors i els testos d'alfàbrega i menta,  de callar un moment quan el sol es pon.

Aquesta reverència era present en tota la pel·lícula, en la manera de retratar la gent i les seves vides, l'humor, les bones rialles, els somnis trencats. Una escena que em va impactar especialment va ser una presa a la plaça del poble. Al llarg de la pel·lícula està poblada, però al final, trenta anys després, s'ha convertit en un aparcament. El ximple del poble es queda sol. La vida ha fugit i els cotxes han arribat per ocupar el seu lloc.

La necessitat humana de comunitat potser no és un imperatiu intel·lectual, sinó un instint programat en la nostra composició genètica. Qualsevol raó serveix per formar part d'un grup, per formar part d'alguna cosa més gran, ja sigui adorar un déu o un caprici sobtat.

Una tarda d'aquest estiu, la meva neta de deu anys em va fer una petició. Ella i dues amigues seves, gairebé de la mateixa edat, van preguntar si podien condicionar un petit espai de les golfes de l'antic galliner, que ara s'utilitza com a magatzem.

En principi no tenia res en contra, però sí algunes objeccions pràctiques. Era petit, fosc, no hi havia finestres, el sostre era baix i estava ple de trastos vells. No van considerar que res d'això fos un obstacle seriòs. No van necessitar més ajuda que el permís per refer-lo.

"Però què faràs allà dalt? No hi ha internet, no pots jugar perquè està molt fosc"

"No jugarem a res i no veurem cap pel·lícula", va dir una de les amigues, fixant en mi aquella mirada inescrutable que poden tenir els nens de la seva edat. 

Fa ja uns anys que juguen juntes. La meva neta i les seves amigues E. i L.. Els seus jocs no sempre han estat enginyosos, però aquest estiu van començar una cosa nova que ens va sorprendre a tots. Quan eructaven, es posaven dretes, aixecaven les mans i deien clarament els seus noms i cognoms, i això les feia esclatar en rialles i mirar-se amb delit.

Els va semblar tan divertit que van aprendre a induir eructes artístics en les situacions més inesperades.

Ara aquest joc cerimonial tindria la seva esglèsia, ubicada a l'espai de les golfes sobre l'antic galliner. També havien escollit un nom: el Loft del Riure.

"Ens asseure'm aquí, a mirar-nos i a riure", van explicar.

"Res més? Només riure?".

"Això és suficient".

Indiscutiblement. Vaig tornar al meu lloc dde treball, em vaig trobar una tassa de cafè a la Kierkegaard, és a dir, una mica de cafè i molt de sucre, i vaig pensar que se n'hauria alegrat si haguès sentit el nom: el Loft del Riure.

No sé si hauria rigut, però sens dubte hauria escrit un sinuós assaig del tipus que només ell podria escriure sobre la importància de viure durant un temps en la comunitat del riure, sense trepidació i sense por, però amb reverència per la vida.

Les tres nenes havien fet una cerimònia de rialles, que vaig escoltar des de lluny, i per un breu moment em vaig sentir més que feliç. Jo era feliç.

Theodor Kallifatides, publicat en el suplement 
Cultura|s de La Vanguardia el 18/12/21
Il·lustració de Ricardo Rousselto

divendres, 21 de gener de 2022

LES MILLORS PELIS I SERIES VISTES EN EL 2021



Finalitza el 2021 i comença un any nou. Toca fer repàs de les pelis i sèries vistes durant tot l'any. Aquest 2021 he vist 459 pelis i sèries (que no són les 512 de l'any passat però s'allunya de ñes 224 del 2019) que significa més d'una peli/sèrie per dia durant cada dia de l'any. La cinefàgia és imparable i he registrat i puntuat tot allò vist a FilmAffnity (si voleu veure la llista d'allò vist durant el 2021 podeu clicar aquí).

Com sempre, la llista no significa que hagin estat produccions de l'any que ha acabat, sinó que poden ser de qualsevol època. Com anys anteriors, cap film arriba al 10 i cap arriba a l'1. Sóc poc crític i molt benevolent. Només 10 films han tingut una puntuació més baixa de 5, amb un 4: Le llamaban Jeeg Robot, Xanadú, Occidente, Nieva en Benidorm, Insidious: Capítulo 2, Insidious: Capítulo 3, Son of the Macho Dancer, Rage; i amb un 3: Freaks Out, Malevolent.

Anem a per les bones, produccions que hagin obtingut una puntuació de 9 n'hi ha 37 i de sèries: 9. 

Pel·lícules: 

-Titane
-Fue la mano de Dios
-Dune
-El chico más bello del mundo
-Otra ronda
-Belle
-Mad God
-Luca
-Metropolis
-Perversidad
-Happy Hour
-Justice League de Zack Snyder
-La mirada de Orson Welles
-Ultima noche en Soho
-The taking
-Luca
-The Sparks Bros
-El buen patron
-Belle

Sèries: 

-Arcane
-Mare of Easttown
-It's a sin
-The Office
-Berlin Alexanderplatz
-A los gatos ni tocarlos
-La infamia
-El cuento de la criada
-Patria
-Bauhaus


dimarts, 18 de gener de 2022

SR. PETER BOGDANOVICH

 

(1939-2022)

El passat dia de Reis moria un director mooolt rellevant de la recent Història del Cinema, pot ser no massa popular ni conegut però rellevant. Molt.

El sr. Peter Bogdanovich va nèixer a Kingston (Nova York) tot i que fou concebut a Europa, pare i mare van marxar fugint del règim nazi. El pare: pintor i pianista serbi i cristià ortodox; la mare: descendet d'una rica família jueva austríaca.

Tot i que als anys '50 va estudiar interpretació i fèu d'actor en televisió i teatre, el sr. Bogdanovich fou un cinèfag (va arribar a veure 400 films a l'any) i un cinèfil ressaltable. No només s'interessava pel cinema sinó que el teoritzava i l'analitzava, arribant a publicar llibres sobre John Ford o Orson Welles, per exemple. A més d'entrevistar directors i professionals destacables per a ell del món del cinema. Admirant al sr. Truffaut, féu com molts directors de la Nouvelle Vague: va fer de crític de cinema abans de dirigir; i els seus articles els publicà en la revista Esquire fins que l'any 1968 va decidir dedicar-se al cinema. 

Gràcies aquestes primeres accions com a crític i després de traslladar-se a viure a Los Ángeles s'introduí en l'ambient de Hollywood, assisteix a festes, estrenes i rodes de premsa que el va fer entrar en contacte amb el mestre Roger Corman. Aquest li proposa feina com a director i li fèu d'autèntic mestre i de la mà del sr. Corman va dirigir els seus 2 primers films: Targets (1968) i Voyage to the Planet of Prehistoric Women (1968). El sr. Bogdanovich sempre ha reconegut la sort i rellevància de 'topar-se' amb el sr. Corman, mestre de molts altres directors de la història del cinema recent.

L'altre gran director amb el que es vincularia fins als darrers dies fou el sr. Orson Welles, apart de tenir una gran amistat, el sr. Bogdanovich es convertí en un autèntic defensor i promotor de l'obra del mestre Welles. De fet, fou el responsable que el 'darrer' film del director del Ciutadà Kane veiés la llum a Netflix, 'Al otro lado del viento' té molt de Welles però també de Bogdanovich, de Houston... que es van afegir al film l'any 1970 i que es convertí en el gran film inacabat del sr. Welles que que s'estrenà l'any 2018 a l'esmentada plataforma.

El sr. Bogdanovich fou director de cinema, guionista, historiador, actor, productor i crític de cinema. 

El seu film més valorat i admirat per la crítica fou The last Picture Show (1971), un decadent film sobre l'Amèrica profunda, un film sobre el somnis que no s'aconsegueixen i amb implícit homenatge al Cinema. Tenia 32 anys i el film rebé 8 candidatures als Oscar (inclòs millor director) dels que aconseguiren premi interpretació femenina (Cloris Leachman) i masculina (Jonh Ford Ben Johnson). En aquell film brillava considerablement una joveníssima Cybill Shepherd de la que s'enamorà bojament el sr. Bogdanovich i provocà el divorci de la seva parella des de feia anys i mare dels seus dos fills i dissenyadora de decorats de molts del seus films, la sra. Polly Platt.

Els següents films tingueren el reconeixement del públic: What's up doc? (1972), un clar homenatge al cinema comìc de clàssics com Hawks i la 'guerra de sexes' de tàndems com Hepburn-Stracy amb Barbra Streisand i Ryan O'Neal. Tot i l'aire clàssic d'aquest film, el sr. Bogdanovich estiguè inclòs en el que s'anomenà 'Nou Hollywood', juntament amb William Friedkin, Brian de Palma, George Lucas, Martin Scorsese, Michael Cimino i Francis Ford Coppola. Amb bona part d'aquest directors crearen The Directors Company, un acord amb Paramount Pictures que els permetia tenir certa 'carta blanca' a l'hora de crear. Dins d'aquest marc 'de llibertat' dirigí el següent film: 'Paper Moon' (1973). Film que rebé èxit de crítica i públic amb un Oscar a la millor actriu secundària per a la filla de Ryan O'Neal, Tatum O'Neal de només 10 anys. El film fou un èxit i al sr. Bogdanovich no li agradà massa repartir els beneficis amb la resta d''amics' del The Directors Company, així que la 'cooperativa' només dirigí dos films més: La Conversación (Coppola) i Daisy Miller (1974)(Bogdanovich) i es disolgué el conveni de directors. Aquest film, per a molts, fou el principi del declivi del director, amb una Shepherd de protagonista rebé majoritàriament crítiques negatives i escassa repercussió en taquilla; el mateix li succeí amb la següent: At Long Last Love (1975), un musical de Cole Porter, un altre cop amb la sra. Shepherd i el sr. Burt Reynolds ... crítica i públic li donaren l'esquena.

El sr. Bogdanovich, intentà recuperar èxits passats comptant amb Ryan i Tatum O'Neal a Nickelodeon (1976), aparcà a la Shepherd (odiada per la crítica) i afegint a la debutant Jane Hitchcock.... que només faria un film més a la seva vida.

La situació personal del sr. Bogdanovich no fou fàcil a partir de llavors, trencà la seva relació amb la Shepherd, s'enamorà d'una jove Dorothy Stratten (protagonista del darrer film del director They All Laughded, 1981) que tenia una parella que no veié bé el flirteig així que la matà a ella i es suïcidà... l'impacte psicològic i en el rendiment del film fou de tal magnitud que el sr. Bogdanovich s'arruïnà.

Aparcà la direcció i es va centrar en l'escriptura i no només sobre Cinema sinó sobre la seva vida. Fou víctima de rumors maliciosos quan es casà amb la germana de la seva parella assassinada: Louse Hoogstraten, que diuen que moldejà per a que s'assemblés a la seva germana Dorothy Stratten... el matrimoni durà 13 anys.

El següent mig èxit del director arribà amb Mask (1985) i, sobretot, amb la segona part de The Last Picture Show: Texasville (1990) amb Bridges i Shepherd com a protagonistes continuant la història de principis dels '70. Tot i utilitzar l'innovador recurs de mostrà el pas del temps real a la pantalla (que després faria -i alguns pensen que inventà- el sr. Linklater a Boyhood), no tingué l'impacte del -ja clàssic- film de 1971.

En els darrers anys tingué presència en la televisió, participant com a actor en la sèrie Los Soprano i dirigí algun capítol; també a The Good Wife i The Out Order, que feia d'ell mateix.

El darrer film del sr. Bogdanovich fou The Great Buster (2018), un documental dedicat al sr. Buster Keaton.

Tot i el seu pes com a director de cinema no podem oblidar el gran impacte que els nombros llibres sobre la Història del Cinema va escriure el sr. Bogdanovich. De fet, ell mateix, declarava en moltes entrevistes: "Abans que res, sóc cinèfil". Tota una declaració de principis. 


dijous, 13 de gener de 2022

'A HARD DAY'S NIGHT' AMB ELS BEATLES AL CINECLUB LA RAPITA


Aquest diumenge, la primera sessió del 2022 del CineClub La Ràpita serà xula. Podrem veure el debut en el cinema del grup musical més popular del món mundial. The Beatles debutaven a la gran pantalla el 1964 amb un film dirigit per Richard Lester.

'¡Qué noche la de aquel día!' és un film-documental (o fals documental) que ens mostren 48 hores en la vida del grup musical de Liverpool i en el moment en que la seva popularitat era fanàtica, extrema i esbojarrada... les imatges de les fans al límit del col·lapse eren recurrents. El film, de forma desenfadada, fresca i divertida, ens explica com els 4 membres del grup esquivaven periodistes, fans.... i intentaven fer una vida normal davant el 'fenomen Beatles'. 

El film té alguns punts surreals i d'esperit lliure que s'anirà mantenint en films posteriors del grup musical. Aquest aire fresc, també present en l'aspecte visual del film, s'ha convertit en tota una radiografia de l''època pop' tot i que el film és en blanc i negre per reduir pressupost. Una estètica que barreja de forma encertada la Nouvelle Vague francesa amb el cinema còmic mut; amb altes dosis d'autoparòdia. En aquest film musical que donaria nom al tercer LP del grup musical i la seva primera BSO.

Com a detalls curiosos del film, en aquest film hi ha la presència de Phil Collins (que després seria bateria del grup Génesis i llarga trajectòria en solitari), hi surt Pattie Boyd que s'acabaria casant am George Harrison i, després, Eric Clapton; també té lloc el debut no acreditat de Charlotte Rampling fent de ballarina en algunes escenes.

En aquesta sessió comptarem amb la presentació del músic de Terres de l'Ebre més beatlemaníac que tenim: Rampaire. L'impacte del so beatle en les seves cançons ha estat reconeguda pel mateix artista i la persona que va crear aquest projecte musical -el sr. Alfred Porres- és un gran coneixedor de l'obra i l'impacte dels Beatles en la Història de la Música.

Us esperem el DIUMENGE a les 18:30 a ritme dels beatles !!