dimecres, 14 d’abril de 2021

VOLS D'ESTORNELLS EN LES FOTOGRAFIES MELANCOLIQUES DEL SR. SOREN SOLKAER

 

Imatges nostàlgiques i inspiradores les que ens proporciona el fotògraf Soren Solkaer en la seva sèrie Black Sun  fotografiant el vol dels ocells i les seves formes atzaroses i virtuoses.


Aquest fotògraf danès capta la màgia del moviment dels ocells en fotografies fetes en aiguamolls del sud de Dinamarca en les que a la primavera i la tardor es congreguen gairebé un milió d'estornells.

Aquests vols semblen formes dibuixades amb tinta en el cel. Una meravella...

dimarts, 13 d’abril de 2021

DUES AMIGUES PORTEN 20 ANYS ENVIANT-SE CARTES CADA DIA

 

Els meus fills i filla, a l'escola, una de les activitats que han hagut de fer en algun moment de l'escola primària ha estat enviar una carta de forma manual; és a dir, d'aquelles que es posaven en un sobre i es posaven segells. Actualment, encara ens arriben moltes factures i notificacions per correu postal, sinó fos per això, molts joves no sabrien que aquesta opció de comunicació existeix.

Els mitjans de comunicació fan ressó de la història de dues amigues: una a Rotterdam i l'altra a Sant Fruitós de Bages que porten 20 anys escrivint-se cada dia; sí, sí, ho heu llegit bé: CADA DIA. La Laia Fàbregas i la Margot Annuschek es van conèixer a Holanda i en despedir-se van prendre el compromís d'esciure's cada dia. I des del 02 d'abril de 2001 que no han parat.

Les dues es porten 18 anys i la idea sorgí de la Margot (que era parella d'un amic de la Laia): li va proposar participar en un projecte propi: enviar-li una carta que no hauria d'obrir mai de la vida ... l'altra li va proposar una altra idea millor: enviar-se una carta cada dia, que sí podien obrir. I, des de llavors, no han parat.

Durant 20 anys ja han acumulat 14.610 cartes entre les dues. Les protagonistes expliquen que no sempre són cartes llargues, pot ser una nota, un dibuix, un comentari. Ho viuen com un diari personal inexcusable. L'únic cop que ha 'fallat' alguna de les dues fou la Laia el dia que se li va morir el seu avi.

Ai, el romanticisme encara existeix....


dilluns, 12 d’abril de 2021

TOQUEN LES SET

 

Una poma mossegada. dabans que una poma mossegada fora una marca de màquines universals o el cartipàs registrat de Lennon i McArtney.

Una careta veneciana que tapa le borrissol del trinagle a la foto que el  marit li ha fet per compartir per les sales d'espills bifurcats.

Un si bemoll fugit de la gàbia del pentagrama s'amaga entre les sandàlies de la desconeguda que espera l'autobús, somrient sola a les pampallugues del portàtil.

Pensa en els relleus de Karnac i després s'escapa al barri d'Alfama. Toquen les set, però sap que una altra part del món no ho són. Qualsevol carícia que troba el moment just destarota espai i temps i ens canvia de llinatges. Però no s'hi capfica. Torna a Karnac a mirar els baixos relleus de les columnes, i també veu la roba estesa d'un carreró d'Alfama, on una nit va ser feliç.


Josep Igual (2019:75-76). Circ de puces

divendres, 9 d’abril de 2021

'PERVERSIDAD' AL CINECLUB LA RÀPITA

 

La propera sessió del CineClub La Ràpita és una d'aquelles projeccions que justifiquen l'existència d'un CineClub. Ja està clar que totes les sessions són rellevants: el fet de poder veure el cinema en pantalla gran i en VOS ja és una gran valor afegit i una alegria per a les persones cinèfagues... però quan això ho fa amb cinema clàssic, el valor augmenta uns enters;  i si a sobre està dirigida per un mestre com el sr. Fritz Lang... hem fet bingo!

És el primer cop que al CineClub La Ràpita programem un film del mateix director, per a celebrar el segon aniversari de l'associació vam poder gaudir (amb música en directe de Neuromanter) de Metròpolis, possiblement el film més reconegut del sr. Lang; un dels films cabdals de la seva 'etapa alemana'. El film que podrem veure aquest diumenge a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita és una dels més rellevants de l''etapa americana' del sr. Fritz Lang. Recordem que ell, juntament amb molts creadors i creadores, van marxar de l'Alemanya i l'Europa nazi cap als EEUU, patint per la seva integritat, al ser jueus bona part d'ells i elles. En el cas del sr. Lang, la situació encara fou més complicada ja que el mateix Goebbels li va proposar -al principi dels anys '30 del segle XX-  que dirigís l'estudi alemany UFA...aquella mateixa nit, va deixar-ho tot, per a marxar cap a França i després als EEUU. 

Tot i que la seva estada a Nord-Amèrica fou molt rellevant, dirigint films de diversos gèneres (western, thrillers, aventures...) la seva producció no fou tant elevada com el seu geni podria fer pensar. I és que el sr. Lang, era un director-autor, i això, a Hollywood era signe de 'problemes i exigències'. El sr. Lang va acabar la seva trajectòria a Alemanya, de nou, recuperant personatges de la seva primera etapa, com el sr. Mabuse.

Aquest diumenge podrem gaudir de 'Perversidad' (1945, Scarlet Street en el seu títol original), un bon exemple de 'cinema negre' amb tots els ingredients: home inocent, femme fatale i actes de moralitat dubtosa. El film és un remake de La Chienne (1931) dirigida per Jean Renoir; si aquell tenia un nivell de melodrama més marcat, el sr. Lang el fèu desembocar cap un estil més noir carregat de castigadors, humiliacions i perversitat (mai millor dit). Amb un Edward G. Robinson en un paper allunyat de la duresa d'altres intepretacions i una Joan Bennett fent de senyoreta aprofitada.

El cinema carregat de psicologia, introspecció i de l'expressionisme visual i narratiu del mestre Fritz Lang el trobareu  aquest diumenge a l'Auditori Sixto Mir.

Us hi esperem!



dimarts, 6 d’abril de 2021

TOT PASSANT PEL PARC

L'estàtua de bronze, amb el groguenc borrim que neva  de l'arbrat del parc, assenyala un bony d'una erecció significativa a l'engonal, la claror del dia primaveral posa lluor als aplecs del paquet, i una senyora que passa, amb un cistell ple de verdura, dubta si la visió és fruit del rosari de boles argentades que ha decidit provar de portar enfornades, com li recomanà la seua amiga Sofia, o si pot ser que un esperit ha ocupat la immobilitat del prohom homenatjat. Una cosa sí que sembla comprovada, amb un mica més de taló en la tria del calcer el plaer és més intens. S'ha d'asseure en un dels bancs deixant el cistell al terra. L'estàtua li fa l'efecte que cada vegada està més trempada.

Josep Igual (2013: 137). Amors gairebé eterns.