SOVINT QUAN MOS ADONEM QUE EL TEMPS... (DE MARIA CLIMENT)

Sovint quan mos adonem que el temps per fer certes coses ja ha passat, també mos adonem que no hem estat ni mig conscients de l'última vegada que les vam fer. Vull dir que, potser, si aquella vegada que vam anar de viatge soles haguéssem sigut conscients que seria l'última vegada que ho faríem perquè més endavant ja no n'hauríem tingut ganes, potser hauríem viscut l'aventura d'una manera diferent. Potser no mos ho hauríem cregut tampoc, que hi hauria un dia en què no voldríem fer més aquella cosa que aleshores mos feia tan felices.

Ho dic perquè fa només tres anys la idea de fer maletes i marxar una temporada a viure a una altra banda m'hauria entusiasmat. Era una cosa que m'agradava fer, marxar a un indret llunyà. A on no hi coneguès ningú. I sense cap problema dixar atràs família, amistats, amors, coneguts, llocs, hàbits, etcètera. I contenta i emocionada començar de bell nou en un carrer nou, en un pis nou amb veïns nous, etcètera. I anar a comprar dos plantes a la floristeria del barri nou per al rebedor nou, i trobar un cafè a on fer cafès als matins i posar-m'hi a treballar i a vore si algú s'acostava a donar-me conversa. Algú nou.

I triar el supermercat nou on aniria a comprar i el bar de nit nou on aniria a fer la cervesa, i el barri on hi haguès lo rovell de l'ou de qualsevol ciutat nova que ara fos la meua. I no patiria per ningú. Escriuria a les amigues explicant-los tot de novetats i conquistes i trucaria als meus pares i els diria que si estava tan bé i tan contenta i tan estimulada per fer coses. Coses noves. Coses fora de la meua zona de confort. I potser ells sí que patirien per mi, però jo això ni ho pensaria. Jo no enyoraria ningú, com aquell que sap que hi ha un rogle perenne, immòbil, sempitern que es diu a casa. Casa, amb tot lo pes de la paraula: família, estabilitat, llit, menjar, amor, seguretat, poble, los pilars mateixos de la terra que sempre serien el mateix lloc immutable, esperant-me a mi.

M'hi reconec. Jo era aquella. Jo havia sigut aquella. I així i tot, el que estic a punt de fer ara -allunyar-me- me pareix terrorífic. Fa set mesos que tinc esta data a l'horitzó i,  a mesura que s'ha anat aproximant, se m'ha anat fent gros lo pes de la culpa, aixafant-me cada dia una miqueta més lo tòrax.

Maria Climent (2026: 93-94). Punt de no retorn

(imatge generada per chatgpt)

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA170

>

'THE GAME OF WAR' A 'LO SAFAREIG' DE LO PATI

 

La darrera sessió de 'Mirades de Cinema' del 2026 ens dóna l'oportunitat de gaudir d'un film no estrenat comercialment. Aprofitant el 'castanyalloween' per programar un film que ve podria ser de terror. 

'The War Game' (1966) és una pel·lícula destacada del seu director Peter Watkins, referent del 'mockumentary' (fals documental).

El sr. Peter Watkins que va morir a finals de l'any passat  fou un pioner del fals documental i amb una trajectòria marcada pel compromís polític i pacifista. Va començar a realitzar cinema amateur a finals dels anys '50 del segle passat i la BBC el va contractar. Les seves pel·lícules eren recreacions de moments històrics com si estiguessin fets en l'actualitat, amb personatges simulant que són reporters, mirant a càmara, parlant amb l'espectador. I això ho feia en films com La Comuna (2000) on es recreava el moment crucial de la Revolució Francesa. Una de les més impactants és, sens dubte, Punishment Park (1971), en la que es recreava una situació distòpica similar a films i llibres posteriors com Los juegos del hambre o La gran marcha; en el que uns presoners podiens ser lliures si aconseguien escapar -en un temps prefixat- dels policies perseguidors.

Les pelis eren excuses per a parlar-nos de les estructures autoritàries, de les societats constrenyidores o els Estats repressors. 

Seguint aquesta línia The War Game (1966), el film que ens ocupa, és un migmetratge de 48 minuts en el que es recrea un possible atac nuclear al Regne Unit; i ho fa simulant l'impacte en diferents nivells, sobreto, en la qüesitó domèstica i quotidiana: famílies, alimentació, salubritat, salut, ordre públic ... El film està plantejat com un reportatge periodístic: amb entrevistes, esquemes, gràfiques i dades per a que l'espectador/a tingui la sensació de que és real. No es tractava de filmar la 'guerra' sinó com aquesta impacta en les famílies, en els cossos...

Tenint en compte el moment de Guerra Freda de l'època, la paranoia i la por davant possibles atacs nuclears de part d'una de les dues potències mundials (URSS o USA) eren a l'ordre del dia.

Tot i que fou un encàrrec de la BBC, el film va ser censurat tenint en compte la duresa del plantejament i els riscos que podia provocar en la població espectadora. El film va aconseguir l'Oscar al Millor Documental. 

Podria ser, ben bé, una film de terror per la duresa del plantejament les qüestions explícites que aborda.

The War Game del sr. Peter Watkins ens planteja la pregunta de si el Cinema pot ser una eina per a preparar-nos per al devenir, pot ser un bon simuladre preparatori del que algun dia podria arribar a passar.

Oportunitat de poder veure aquest film  en pantalla gran aquest DISSABTE 31/10 a les 17:00 a Lo Pati.

'COR DE GOS' AL CINECLUB LA RAPITA + AIDA - Hommage a trois

 

Un anys més el CineClub la Ràpita col·labora amb l'Associació Internacional 'Duana de les Arts' (AIDA) i el seu 'Hommage a trois' anual en el que escull 3 personatges literaris i programa activitats al voltant d'aquests. Enguany, es tracta de Mikhail Bulgákov, Jorge Amado i Tove Ditlevsen. La nostra participació és projectar alguna pel·lícula que tingui a veure amb algun d'aquestes tres personalitats literàries. L'escollida ha estat 'Corazón de perro', adaptació del llibre amb el mateix nom del rus Mikhail Bulgákov. Es tracta d'una producció russa -bé de la URSS- de 1988 dirigida per Vladimir Bortko en forma de telefilm. L'any 1975, l'italià Alberto Lattuada ja en va fer una adaptació del llibre de 1925 del sr. Bulgákov, també se n'han fet versions teatrals i una òpera.

El llibre i el film ens planteja una història de ciència-ficció en el que un cirurgià implanta la hiòfisi i els testicles d'un delinqúent mort a un gos de carrer... aquest es tranforma en un humà groller i conflictiu, que adopta idees soviètiques radicals i treball com a exterminador d'animals de carrer. 

La història és una sàtira social i política amb la que es critica l'intent del régim bolxevic per a redissenyar la naturalesa humana per la força, una delirant idea de partida com a excusa per qüestionar la revolució comunista i el seu poder per a millorar la humanitat. Òbviament, aquesta crítica contra el moviment soviètic va censurada durant dècades i només va circular de forma clandestina fins que se'n va fer la publicació oficial el 1987 i gràcies a la glasnot se'n va fer l'adaptació un any després. Es va filmar amb un color sèpia per a evocar l'atmosfera dels anys 20 i des de la seva estrena es va convertir en un clàssic de culte.

El film anirà acompanyat  del curtmetratge d'Helene Bautista: Em dic Erika Mann: un poema gràfic. (2026), al voltant de la figura de la filla de l'escriptor Thomas Mann. 

Aquest dijous a les 20:00 podrem gaudir del curtmetratge i tenir l'oportunitat de veure en pantalla gran aquest film de culte de la cultura popular russa.

UNA CAIGUDA DIFUSA

 

Una dona surt del seu lloc de feina però continua treballant pel carrer amb el mòbil, aquell instrument diví. Farà una estoneta més; està tot tan difús, els límits són borrosos i fins i tot ella mateixa. Així camina per la vorera, esquivant gent, mentre truca a una persona important per proposar-li que participi en un esdeveniment de la seva empresa. Immersa en la conversa, nota que el seu cosa passa per davantd'una esglèsia perquè sonen campanes, lloat sia Déu, cosa que dificulta la trucada. Fa broma amb la interlocutora (l'àngelus ens vol aturar) , apuja el to i posa més atenció en el món  laboral virtual que en el de veritat. I no veu la vorera. El peu dret cau, gira sobre si mateix, el cos intenta fer contrapés i bolca cap a l'esquerra -passa tot de pressa però a poc a poc- , l'equilibri està perdut, no troba cap eix on agafar-se, braceja, amb el mòbil a la mà, i acaba per terra amb la galta i un pit contra la llambora marró. Les cames ni hi són. La veueta de la interlocutora sona en algun lloc, com un miol extraterrestre.

Unes quantes mans ja l'estan aixecant; són totes de pell fosca, és un barri multicultural, encara que això no té importància i és políticament incorrecte dir-ho, però ella no pot evitar notar-ho. Fins i tot l ve Ceuta al cap, en un creuament de cables. Són pensaments sense rumb, propis de moments desestabilitzats, que l'assalten mentre camina cap una farmàcia, deixant enrera un cor de veus amables, amb accents variats, entossudit a preguntar si necessita res o està marejada o vol que l'acompanyin.

Ceuta no té solució a llarg termini, perquè el desequilibri del món no és suportable, comentava ahir una amiga. El gran tema és sempre la capacitat de solidaritat personal. És fàcil de dir. Aquestes coses li passen pel cap quan s'embena el turmell.

Torna a la feina amb un esquinç petit i una costella fissurada. Algú pregunta si ha estat un accident laboral, i ella respon que no: va passar al carrer. Triga dies a adonar-se que no era al seu lloc de feina, però sí que estava treballant. El difús assumpte del teletreball virtual, total, que taca horaris, llocs, drets, límits i força consciència de vida. El pitjor és que, en la caiguda, sembla que la mà va salvar el mòbil abans que la costella.

Clara Sanchís Mira a 

La Vanguardia del 19/09/26

(imatge generada amb chatgpt)