divendres, 7 de maig de 2021

'THE KID' AL CINECLUB LA RAPITA

Quants cops heu vist una peli de Charlot en pantalla gran? probabement, la resposta és mai. Podem  haver vist cinema clàssic però Charlot, és més que clàssic, podem parlar, en el seu cas, de la Pre-Història del Cinema... i és difícil que la Pre-Història sigui programada en un cinema. Per això, es van inventar els CineClubs per a poder gaudir de projeccions que sense ells no podríem gaudir. 

Així doncs, la proposta del CineClub La Ràpita per aquest diumenge a la tarde es transforma en tota una experiència.

The Kid, és una pel·lícula muda de 1921. Es tracta del primer llargmetratge d'una de les icones del Cinema: el sr. Charles Chaplin. Quin millor homenatge en el seu centenari que gaudir-la de nou en una bona sala de projecció.

Un nen abandonat és recollit per una rodamón -Charlot- i tot i que no sap ben bé què fer-ne decideix adoptar-lo i cuidar-lo. De la seva supervivència de l'adult i el nen va la pel·lícula. El personatge de Charlot havia debutat 7 anys abans, el 1914, i en aquella època, el sr. Chaplin podia arribar a filmar 1 curt per setmana.

El sr. Chaplin que ja portava un pila llarga de curtmetratges dirigits i interpretats per ell -més de 50 curtmetratges-, fent crèixer el personatge de Charlot, va decidir fer el salt al llargmetratge amb aquest film. Per al film el director s'inspirà en la seva pròpia i dura infància en el seu Londres  natal (fou separat de la seva mare de petit i treballà ben aviat en espectacles ambulants per a sobreviure); l'altra qüestió autobiogràfica és en la recent mort d'un fill seu (nascut prematur) en l'època que preparava el film.

El nen fou interpretat per un petit Jackie Coogan que es va convertir en la primera estrella infantil de la Història del Cinema i que en moltes de les escenes del film li roba el protagonisme al mateix Chaplin. Una de les primeres estrelles infantils que va acabar com la majoria: els seus propis pares li van robar la fortuna que havia fet en el cinema i als 18 anys es va trobar sense res... Molt més tard interpretaria al Tio Fétido de la Familia Adams, la sèrie dels anys '60. Arribaria a participar en més de 150 films. Va morir en 69 anys, l'any 1984.

Un història atemporal. que podria passar fa cents anys o ara mateix, en la que es combina el riure i la tristesa, la bondat i la maldat. En la que el sr. Chaplin torna asituar allò social el centre del seu film, com portava fent en la pila de curtmetratges que havia realitzat fins llavors. La pobresa per al director-autor significa tendresa, inocència i bones intencions. El film està carregat de simbologia cristiana: sobre personatges que resen, àngels, cels, dimonis....

Tot i que el sr. Chaplin ja tenia una llarga trajectòria en el cinema, The Kid significa una pedra fundacional: no només per ser el seu primer llargmetratge sinó perquè acabava de crear United Artist (amb altres estrelles de l'època) per a poder tenir el control absolut de les seves produccions. Amb The Kid, el sr. Chaplin va demostrar que podia saltar del curt al llarg de forma mestra... després vindrien joies del cinema com La quimera del oro, Luces de la ciudad, Tiempos modernos o El Gran Dictador.

Una bona forma de gaudir d'una tarde diumenge, gaudint de Charlot i del mestratge del sr. Charles Chaplin.

 

dilluns, 3 de maig de 2021

dijous, 29 d’abril de 2021

EL SR. JAVIER ALVAREZ SUBASTA 'LA EDAD DEL PORVENIR'

 

Des de que el 1994 publicava el seu primer treball discogràfic  -Javier Álvarez- i, sobretot, el seu himne generacional La edad del porvenir, no hem deixat de seguir-lo. Des del moment que es convertí -sense ell voler-ho- en una ràdio-fòrmula, passant per la seva desaparició del món públic i els seus ressorgiments periòdics. El projectes del sr. Alvarez sempre han estat interessants. No ha tingut un vida fàcil, ni tampoc el reconeixement que el seu valor artístic mereixeria. Al sr. Álvarez l'etiqueta d'autèntic és la que més se li escau, passant de modes, passant de tendències, arribant a fer concerts privats a casa seva, autoeditant els seus treballs discogràfics. Fa un temps ja us vaig parlar d'ell i en vam repassar la seva trajectòria fins ara.

Un bon exemple d'aquesta actitud d'anar a contracorrent i d'integritat és en la situació de 'limbo' en el que es troba: les generacions més grans potser el tenen oblidat i les noves generacions no saben qui és.

Tot i que ara mateix, comparat en altres temps passats, el sr. Alvarez té un cert reconeixement i actualitat: està gravant un tema amb Roseving per a l'esperada nova sèrie de Bob Pop i està treballant amb un productor per treure disc nou.... tot i això, el cantautor madrileny s'ha vist obligat a subastar la seva primera cançó, per la que es fèu conegut: 'La edad del porvenir'. 

Amb els diners que obtingui de desfer-se dels drets de la seva cançó li permetrà pagar les despeses del seu disc número 11.

Si en aquests moments no teniu la cançó present o no la coneixeu, aquí teniu la versió acústica, com us deia: un autèntic himne... sort, mestre!


dimarts, 27 d’abril de 2021

SOM FANS DE LIA SAMPAI I ADRIA PAGES

L'Abril i jo som fans de Lia Sampai i Adrià Pagés. Ens agraden les seves cançons, les seves lletres i ens agraden ella i ell. Tenim els seus dos treballs discogràfics dedicats i signats, intentem gaudir-los en directe allà on van i, com veieu, intentem fotografiar-nos al seu costat, sempre que tenim ocasió.

Només tenen 4 anys de trajectòria, però n'estem convençuts que arribaran molt juny. Lia Sampai té ascendents planers (Santa Bàrbara) però va nèixer a Cerdanyola del Vallés el mateix any que jo acabava la carrera i, com ella, també vivia a Cerdanyola; compartim, també, una disglòsia galopant de català oriental/occidental que ella plasma en les seves composicions i interpretacions. Va pujar a l'escenari a Tortosa el juny 2017 i va rebre un seguit de premis en diversos concursos de cantautors/es que la van encoratjar a tirar endavant el seu projecte musical. En el ben conegut i encantador espai de l'Antiga Estació de Benifallet fa el primer concert l'estiu de 2018. Aquell mateix any guanyà el 1er. premi del Concurs de Cantautors d'Andorra que li permet editar l'EP 'La Fada Ignorant' acompanyat del guitarrista i compositor Adrià Pagès, amb el que fa un bon tandem en el segon treball discogràfic -Amagatalls del llum (2021)- i actuen junts en els directes.  No han deixat d'acumular premis en diferents indrets de la geografia dels Països Catalans.

Al febrer de 2019 publicaven La Fada Ignorant i l'agost d'aquell any vaig tenir la sort de gaudir-los per primer cop al Forn de la Canonja, en les estupendes trobades de diLLUMS d'Arts al Forn. Aquí teniu una petita mostra d'aquella actuació.


La veu personal, dolça i potent d'ella i el virtuosisme a la guitarra d'ell em van captivar en el primer acord. Em vaig convertir en fan d'ells al primer segon. 

Al setembre de 2019 els gaudim en directe en un espai privilegiat: Lo Sirgador, en el que mentre naveguem per l'Ebre ells interpreten temes del seu primer treball ... Abril els gaudeix per primer cop, enamorada de les lletres de La Fada Ignorant i després de cantar les seves cançons durant tot l'estiu. La veu, la guitarra i l'entorn en feren una experiència inoblidable. Aquí en teniu una petita mostra.

El març d'enguany, sortejant els impactes que la pandèmia ha tingut en el món de la Cultura publiquen el seu segon treball discogràfic: 'Amagatalls de llum', en el que la veu personalíssima de Lia torna a enlluernar-nos embolcallada del virtuosisme de la guitarra i els arranjaments d'Adrià. 10 temes preciosos, amb els que com ja feren en el seu primer treball la sensibilitat i l'emoció ens acaronen l'ànima.

Fa pocs dies, vam tornar a gaudir-los en directe, a Santa Bàrbara, ben a prop de casa. Tenen una agenda ben plena, així que no els deixeu escapar si toquen prop d'on sou. La propera parada és l'01 de maig al Centre Artesà Tradicionarius, cliqueu aquí si voleu comprar la vostra entrada. Jo ja tinc comprada l'entrada per gaudir-los de nou a l'EnCanta Festival de Roda de Ter el 15 de maig.

Si no els coneixeu, ja esteu trigant. Entreu a l'spotify, pesqueu alguna actuació seva i, ben segur, que els gaudireu tan com nosaltres. Us acompanyem, Lia i Adrià!



dilluns, 26 d’abril de 2021

L'ESCAPADA

 

Espantaren un pit-roig que es gronxava en les canyes resseques. Un parell de granotes deixaren de raucar i van entaforar el cap sota la molsa. L'enjogassada persecució era sorollosa, salpebrada de rialles xisclants. El sol de maig escalfava la pinassa esparsa. Els jerseis havien quedats tirats sobre un rugós roc blanc.

El Quim havia sabut trobar el caminoi que portava a la bassa natural, un sot ondulat on confluïen diverses artèries d'aigua subterrània. Pel camí s'havia anat excitant amb la promesa de la Maria. Un  llaurador els va veure passar recolzat en l'aixada i fent visera amb la mà sobre els ulls. Ho va trobar una mica estrany que aquells marrecs passessin pel caminoi al matí, en dia feiner, però no en va fer gaire calendari.

Que hagués volgut acompanyar-lo en l'excursió improvisada, tot fent campana a l'escola, li donava esperances. Un desfici, diferent als altres desficis, li feia venir ganes de riure per res. Cada paraula o gest de la Maria li feia mostrar la boca esdentegada (un parell de peces li havien caigut aquell mateix hivern).

Des del turonet que acollia la bassa es veia al llunyedarla fumosa silueta del poble. Van endevinar, entre els vapors de cel·lofana trèmula, la teulada rogenca de l'escola.

- Ens hem estalviat la doctrina de mossèn Llopis.

La Maria va riure. Un filet de saliva li feia brilla més les dents irregulars. De feia dies que la mare li anunciava visita a cal metge, i que potser caldria posar-li aquells filferros correctors, com els que portava l'Antònia. No li feia gens ni mica de gràcia la idea, però confiava que no caldria, que el senyor doctor trobaria una altra manera de posar-li rectes les dents.

Quan es van acostumar a les corredisses i el soroll d'arrels asclant-se, les granotes van tornar a raucar amb el seu cant monocord i el pit-roig va tornar a gronxar-se entre les canyes vincladisses. 

Panteixant, la xiqueta va aturar-se finalment i va recolzar-se contra el roc blanc on havien deixate els jerseis. 

El Quim també respirava acceleradament. En recuperar-se, va anar directe a l'obsessió que l'havia ocupat sencerament des que la Maria va accedir a acompanyar-lo a la bassa i complir la seua part de la promesa.

- Ho fem? -digué el xiquet pèl-roig nerviosament.
- Tu primer -exigí la xiqueta de cabellera castanya amb serrell desordenat i entresuat per les corredisses i la caminada.

El Quim va bandejar una glopada de vergonya que va estar a punt de paralitzar-lo. Va descordar-se de pressa la corretja i va deixar caure els pantalons grisos sobre els canells. Els genolls estaven ferits dels partits de pilota del pati i del carrer. Els calçotets eren blancs. La Maria va riure amb mitja boca, nerviosament. 

A una certa distància se sentia el motor ronc d'un tractor. L'ocellassa amagada i el pit-roig, confiats amb la nova companyia, tornaven a xisclar salpebrant el relatiu silenci. El cel escurat es reflectia al bassal verdós. Un estol de canyes altes emergia al bell mig del petit estany. El bassal, en les èpoques seques quedava en un doll fangós, i ben sovint s'assecava del tot. Anys enrere molts llauradors abeuraven les cavalleries a l'indret, però ara el camp s'havia mecanitzat molt i els matxos i les mules anaven desapareixent irremissiblement.

A mig matí d'un dia feiner, era lògic que l'anell de vegetació que envoltava l'aigua estantissa restés completament solitari.

La Maria va fitar-se encuriosida el bony de tela dels calçotets del Quim. Component un gest entremaliat i rarament madur, va exigir-li al company d'aventura que pagués la darrera penyora. Sense aturar-se en consideracions molestes que el poguessin paralitzar, el xiquet va estirar la goma subjectadora amb un gest abrupte amb les dues mans.

La Maria va estudiar la pelleringa inflamada. Es va portar un dit a la boca mecànicament. Va riure.

- Va, és com la de mon germà.

La cara del Quim va enrojolar-se sense demanar-li permís, però encara va encertar a tirar-se amunt els calçotets i mal cordar-se els pantalons grisos amb retalls de cuiro cosits a l'altura dels genolls. Sense més compliments va demanar la seua part.

La xiqueta va dir que ja no en tenia ganes, d'apujar-se la falda prisada i abaixar-se les calcetes.

- Com?
- Que no ho faré... Tornem al poble.

El xiquet se li va abalançar, la va subjectar pels braços i va intentar arremangar-li la falda blau fosc. La xiqueta es va regirar com va poder. Les sabates de cordons van relliscar en la terra humida i va caure d'esquena. Es va sentir un cop sec, i se li va quedar la mirada fixa, esbatanada, fitant immòbil el cel escurat. La boca dibuixava una ganyota lletja. 

Les granotes van tornar a capbussar-se entre la molsa groguenca. El pit-roig i la resta d'ocellassa invisible van callar un instant.

Josep Igual (2013:64-66). Amors gairebé eterns