'EL SEÑOR DE LOS ANILLOS' NO S'HA ACABAT ...

 

Poc es va pensar el sr. J.R.R. Tolkien que les seves obres donarien tant de si en el cinema com ho estan fent. Si vam gaudir de la saga aixecada perl sr. Peter Jackson amb la trilogia de El Señor de los anillos, El Hobbit i la sèrie posterior -Los Anillos de poder- hi ha una planificació de produccions que ens diuen que això no ha acabat.

New Line Cinema, Warner Bros i el mateix Peter Jackson han manifestat la intenció de realitzar diverses noves pel·lícules. Una de les primeres ha estat el film d'animació 'El señor de los anillos: La guerra de Rohirrim' (2024), que podeu veure a Netflix.

Prevista per al 2027 està el film dirigit per Andy Serkis (l'actor que donava moviments a Gollum): 'The lord of the rings: The hunt for Gollum'. El director tornarà a fer de Gollum. La idea és manté l'aspectes dels films originals de Jackson, per tant, comptarà amb bona part de l'equip tècnic d'aquells films.

S'està treballant amb el film: 'The Lord fo the Rings: Shadow of the past...', a la que s'ha afegit com a guionista el sr. Stephen Colbert -creador de la sèrie The Colbert Report-, sembla que és un erudit de l'obra tolkiana. La intenció és plenar els buits de l'obra de Tolkien que no vam veure en els primers films, per exemple, dels capítols 3 al 8; concretament, allò que passa entre la sortida dels protagonistes de Hobbiton a l'arribada a Bree, on estava el Pony Pisador. Sembla que la intenció és donar una dimensió més íntima, misteriorsa i folclòrica a l'obra de Tolkien del què hem vist fins ara; aparcant la vessant èpica i la lluita entre el bé i el mal.

Aixó doncs, aquells que ens agrada passejar per la Tierra Media, tenim passeig per a anys ...

'PARTIE DE CAMPAGNE' A LO SAFAREIG DE LO PATI

La tercera sessió de 'Mirades de Cinema', dins de les activitats de Lo Safareig de Lo Pati de cada dissabte a la tarda, us proposo un migmetratge considerat una obra mestra del Cinema. 'Partie de campagne' (1936) dirigida per Jean Renoir.

Es tracta d'un film de només 40 minuts adaptació d'un relat de Guy de Maupassant que és un referent del cinema impressionista, tenint en compte que el director va voler fer un homenatge a l'obra pictòrica del seu pare  Pierre-August Renoir. El director-fill va voler evocar l'univers impressionista del pintor-pare però sense utilitzar el color, recreant la joia de viure de molts dels quadres del seu pare.

El film és de 1936 i el director no el va arribar a finalitzar per culpe de l'invasió de París pels nazis, el van acabar la muntadora i parella del director: Marguerite Houllé, acompanyada de Marinette Cadix, que 10 anys després.

Una família parisina passa un dia de camp lluny de la ciutat... el que allà trobaran ens parlarà de la vida, de lo efímer, de la felicitat. El sr. Renoir intenta plasmar l'emoció humana (amor, inocència, engany) amb uns primeríssims plans innovadors per a l'època.

Un film carregat de sensualitat. de llum natural, de paisatge... però també de violència de gènere si la mirem amb ulls actuals. Però això ho deixem per al Safareig del dissabte.

La podrem gaudir el DISSABTE 25/07 a les 17:00 a Lo Pati.

"EXISTIR ES ESTAR EN LA EXTERIORIDAD..."

 

Existir es estar en la exterioridad. El yo, la identidad o el sí mismo son ficciones de continuidad, esto es, relaciones, situaciones, vínculos y acontecimientos. Lo interior es tan solo una ilusión, para algunos necesaria o imprescindible. Según ellos, sería un punto de apoyo portador de autenticidad, sería lo que da consistencia a la vida, o que da coherencia a las acciones y mantiene firmes las opciones y las decisiones. Pero desde la perspectiva del drama humano, en cambio, eso no es más que una burla, porque la vida está en otra parte, está en la exterioridad, y por eso, tarde o temprano, el vértigo hará acto de presencia. El vértigo es la ambivalencia de la atracción y la repulsión de un abismo sin fondo, un viaje que puede no tener retorno; es tener la necesidad de enfrentarse a la ambigüedad de los escenarios, a su pluralidad. No hay mundo allí donde hay una única forma de vida. No hay hechos en el escenario solo juegos y conflictos de interpretaciones, porque todo hecho es gramatical. Hace mucho tiempo que se borró el texto originario, si es que alguna vez hubo alguno. En efecto, el actor piensa que ese texto puro fue solo un espejismo, o, tal vez, algo peor, un invento de esos dogmáticos que querían dominar y controlar la escena. Alguien heredó un texto y se lo contó a otro, y ese otro, a otro, y así sucesivamente. Pero ¿cuál es el original? No existe -o, si existe, los seres finitos, los actores, no tienen acceso a él.

Joan-Carles Mèlich (2025:280-281). 

El escenario de la existencia

SRA. MARCIA LUCAS

 

(1945-2026)

Fa uns mesos moria una d'aquelles persones que potser no eren reconegudes pel públic però la seva tasca fou decisiva en el Cinema, es tracta de Marcia Lucas editora molt vinculada a l'univers Star Wars i per la que va guanyar l'Oscar al Millor Muntatge l'any 1978 per Star Wars: Episodi IV: Una nueva esperanza.

Marcia Lou Griffin va néixer a Modesto (EEUU) i va començar a treballar com a aprenent de bibliotecària en la productora Sandler Films; allà va començar a editar tràilers i films promocionals aconseguint ser l'assistent d'una de les poques muntadores que existia en aquella època: Verna Fields en un documental sobre Lyndon B. Johnson. Va estudiar cinea a la Universitat del Sur de Califorinia on va conéixer a George Lucas, amb el que es va casar el 1969. Un any abans va col·laborar en el curtmetratge Filmmaker (1968) del sr. Lucas i dels seus treballs posteriors: THX 1138 (1971) o American Graffiti (1973).

En aquella època va editar Alicia ya no vive aquí (1974) de Martin Scorsese; on va demostrar la seva vàlua apartada del seu marit. Va supervisar l'edició de Taxi Driver (1976) o New York, New York (1977), també dirigida pel sr. Scorsese.

Un any després arribaria l'edició amb la que guanyaria l'Oscar: Star Wars: Episodio IV (1977). La sra. Marcia Lucas va participar en els films posteriors de la saga, els Episodis V (1980) i VI (1983) mentres participava en produccions com Indiana Jones, en busca del arca perdida (1981) dirigida per Steven Spielberg, aquell any va adoptar una nena i va apartar-se de la indústria. L'any 1983 es divorcia del sr. Lucas i el nom de Marcia Lucas desapareix de la saga Star Wars però per a molts crítics la seva participació en els films fou imprescindible: afirmen que Marcia era l'arma secreta' de George Lucas, quan alguna escena tenia problemes ella ho arreglava en el muntatge; el mateix Lucas va afirmar que la batalla final a l'Estrella de la Muerte en l'Episodi IV fou idea de la sra. Marcia, entrellaçava la trama amb el combat aer; de la sra. Marcia també va ser la idea de que Darth Vader matés a Obi-Wan Kenobi.

Després del divorci, la sra. Marcia Lucas s'apartà del Cinema, un exemple més de l'impacte masclista en l'entorn professional... deixar de ser 'la dona de...' implicava quedar apartada del Cinema. Els amants d'Star Wars valorem la seva feina....

"DESDE LA ANTIGÜEDAD ES COSTUMBRE..."

 

Desde la antigüedad es costumbre considerar que lo idéntico, lo homogéneo o lo igual deben dominarla escena. Se ha pasado a cuchillo a lo otro, a todo lo que es diferente, a lo extraño, a lo hetereogéneo, a lo singular. Ha sido una lucha a vida o muerte que todavía hou persiste. La tradición heredada creyó que lo permanente y lo universal, lo objetivo y lo inmóvil tenían que defenderse a capa y espada porque todo lo que olía a 'tiempo' y, por lo tanto, a transformación o caducidad resultaba insoportable. ¿Por qué¿ ¿Qué razón hay para que el aroma del tiempo no pueda tolerarse? La respuesta está clara: todo lo que tiene sabor a trasformación, a ambigüedad y a pluralidad inquieta y desencadena el vértigo.

Joan-Carles Mèlich (2025:157). 

El escenario de la existencia