EL FARO (DE JOSEP IGUAL)

 

En la parrilla de la madrugada, donde van a dar con su huesos los espectáculos de la inteligencia en nuestra televisión pública Canal 9, fulge un resplandor para navegantes insomnes: "El Faro de Alejandría". El soriano universal  y anarco-individualista -según su propia definición- Fernando Sánchez Dragó, conduce la nave. Dragó sabe meter el pico de la muleta para llevarse al morlaco de la inteligencia, el entretenimiento enriquecedor, a los medios soleados de la voluntad de comunicación. Si bien el escritor con frecuencia se desliza por el tobogán dudoso de cierto esoterismo enjoyado, las más de las veces los cauces de la razón aploman certeramente la aguja de marear del espacio, menos cuando sale Fernando Arrabal, el último surrealista, y se da el mano a mano restallante y feliz de la pirotecnia del absurdo con no pocos detalles de lúcida alquimia.

Se me antoja que por estas escamas alejandrinas y otra parecidas y posibles podría hallarse la salvación ante tanta argamasa vulgar y obscena que puebla nuestras pantallas públicas. El vetusto lema 'formas, informar y entretener' debería cobrar nuevos bríos con renovados balones de oxígeno. Hay que intentarlo. Se niega uno a pensar que lo otro, las ferias de entrepierna o del corazón que late es superficialidad por los pentagramas mudos del talonario, no pueden representar por entero a la mayoría de nuestra sociedad civil. No puede ser y además es imposible.

El entrañable maestro Gepetto de nuestras letras, el artesano con un algo de brujo capaz de unir arquetipos lejanos, consigue humanizar nuestras connfusas pantallas en su papel de farero reposado y de plurales registros y curiosidades. Qué pena que esté destinado al palomar de los insomnes que hemos de buscar el verbo fecundo, el gesto del pensamiento, en los horarios arrumbados de la cara oculta del planeta nimio que nos zarandea las sienes.

En una de las últimas entregas escuché a un paisano mío asegurar que en las noches de plenilunio, en el castillo templario de Peñíscola, aún se oye tronar a don Álvaro de Luna reclamando la legitimidad de su papado. En la próxima cita licantrópica me llevaré el magnetófono a ver si grabo las sicofonías del Papa del Mar. Cuando regrese a mi cubil con la voz pontificial enjaulada o no, todavía tendré tiempo de ocupar plaza en el butacón de los insomnes y esperar el barrido luminoso que intenta inquietar las arenas noctívagas del saber.

Josep Igual (2004:77-78. Prosas meridionales.

(il·lustració generada amb chatgpt)

REFLEJOS Y EVOCACIONES (DE JOSEP IGUAL)

 

Bajo mi ventana meridional pasa la furgoneta de un circo forrada con carteles previsibles: payasos, fieras corrupias, trapecistas estilizados sobre un techado azul, plumas, brillos y demás coloreada bisutería tipográfica.

A veces, la melancolía soportable pasa en una furgoneta. Se acuerda uno del circo pobretón. en un solar de la infancia, que prometía tiburones con domadores acuáticos y valerosos. Acabada la primera función, la tradicional socarronería valenciana aseguraba que los prometidos escualos no pasabana de adormilados arenques aumentados por la lupa de los barandados en la gran pecera. La discusión animada entre los unos y los otros -la óptica de los segundos sí confirmaba la promesa- promocionó mucho más las sesiones bajo aquella raída carpa. Este circo de hoy sólo anunciaba lo eterno, sin fauces temibles, sus altavoces sólo me dejaban una estela de lo vivo y lo lejano.

Y, como a veces las casualidades enlazaban caprichosamente, bajo mi modesta atalaya pasa ahora el viejo Vicente, desafiando los vaivenes de la modernidad, regresando del huerto de su entrenamiento de jubilado montado en un carro gris y polvoriento tirado por un mulo con cara de estoico filósofo.

El carro gruñe, chirría, tabletea en todos sus huesos; el mulo -especia amenazada no contemplada en los planes de Greenpeace- avanza lentamente con un cansancio de siglos y Rosa espera en su portal anchuroso a su marido, que no se inmuta por los pitidos motorizados que su presencia en la calzada de las urgencias suscita. Tras la puerta guardada por Rosita, ya debe hervir la verdura de la cena. Uno también en esas casas urbanas de labriego; a uno, a tantos, no nos separa ni una generación de la gleba, del campo trabajado. La mirada desconfiada o esperanzada al cielo, los surcos calientes, la tierra perfumada después de la lluvia, también forman parte de la información genética. Esto deberían saberloen Bruselas; a lo mejor ya lo saben.

La infancia es la patria de un hombre: lo decía el gran poeta Rainer María Rilke. Y de aquella patria mía, compartida por tantos, de esa lumbre de memoria, al caera la tarde, se pueblan los reflejos de mi ventanuco encarado a la vida, entre el mar y las suaves ondulaciones provechosas, en la tierra donde todo presenta todavía una humana estatura, en esa llamada periferia donde todo el retablo de la comedia humana se presenta con menos tapujos: el circo pobretón que vemos volver.

Vicente y su carro que detiene un poco el tiempo e interroga tanta prisa absurda y la circunstancia de mi ventana meridional que se puebla de reflejos y evocaciones.

Josep Igual (2004:17-19). Prosas meridionales.

(il·lustració generada amb chatgpt)

DE PETITA, VOLIA SER POETA...

 

 

De petita, volia ser poeta,

se'm feia estrany que

no els contractessin per passar el dit

per la pols del temps de les tardes, eternes,

en què jo aprenia a cosir peces inútils,

camises de dormir de núvia,

estovalles per a berenar damunt l'herba,

enagos perquè no claregessin les cames...

No vaig entendre mai

perquè els poetes no anaven casa per casa

a amanir les insulses menges,

presentades a taula,

amb l'ànim de saciar flàccids ventres,

amb verbs de plaer,

adjectius irrenunciables,

impossibles paisatges,

falòrnies embolicades d'or.

No em van dir mai

que els poetes remenen la pròpia sang

a la recerca de minúsculs tresors,

mengen de la seva costura

i viuen de la seva paraula.

Nati Soler Alcaide (2009:106). 

La casa amb set butxaques

(imatge generada amb chatgpt)

'LA PROFECIA' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aprofitant els 50 anys de La Profecía, en el Festival de Sitges d'enguany aquest film tindrà un espai, tenint en compte que un dels leitmotivs és l'encarnació del mal. Aquest film de 1976 connecta amb dos hits cinematogràfics anteriors: La semilla del diablo (Roman Polanski, 1968) i El exorcista (William Friedkin, 1973), sobretot amb aquesta darrera. Aquells 2 i el que ens ocupa ens parlen d'una encarnació del mal en entorns 'normalitzats', vides familiarts, aparentment normals, que topen amb la presència/impacte del 'maligne'. 

El director, Richard Donner, tenia una llarga tradició com a director de sèries de televisió: Perry Mason, La dimensió desconeguda, El fugitivo o Superagente 86. Va fer el salt al llarmetratge a principis del '70 i quan portava pocs films dirigits va rebre la trucada del productor Harvey Bernhard dient-li que volia que fos el director d'un film sobre l'anticrist.

El projecte del sr. Bernhard portava anys buscant viabilitat i molts directors van ser proposats sense èxit. Va passar el mateix amb els guionistes, molts rebutjaven l'encàrrec... i el motiu era la temàtica satànica. Finalment, el guionista David Seltzer -per motius econòmics, segons ell- va acceptar l'encàrrec.

En quant al repartiment, van ser proposats: Charlton Heston, William Holden, Dick van Dyke, Charles Bronson, Roy Scheider (protagonista de Tiburón). Finalment, l'actor escollit fou l'estrella Gregory Peck tot i que ens els '70 estava en un dels seus moments de més baixa popularitat i un any abans el seu fill s'havi suicidat amb una escopeta. Per al paper del nen protagonista es van veure més de 500 nens i nenes fins aconseguir el malèfic actor final.

El film ens parla d'un diplomàtic dels EEUU, instal·lat a Roma, amb la seva dona embarassada. Però en el part el bebe mor i el capellà de l'hospital li ofereix al pare el bebe d'una dona que ha mort en el part... sense informar-ne a la seva dona. El pare és designat ambaixador dels EEUU a Londres i a mida que el nen (Damien) es va fent gran, les morts 'accidentals' es van produint inexplicablement en la vida d'aquesta família. És Damien el dimoni?.

Un dels grans encerts fou la banda sonora de Jerry Goldsmith. Un músic amb una llarga trajectòria i 8 nominacions a l'Oscar però fou amb La Profecia que aconseguí el premi; gràcies, probablement, al tema principial 'Ave Satani' d'un impacte èpic brutal. Fou l'únic Oscar en la carrera del músic i el mateix Richard Donner va reconèixer que bona part de l'èxit del film és gràcies a la música del mestre Goldsmith.

Com en pel·lícules demoníaques com El exorcista, es van produir accidents: Donner víctima d'un accident de cotxe després del primer dia de rodatge, hotel on estava part de l'equip va ser bombardejat per l'IRA, un llamp va topar en l'avió on anava el guionista quan anava cap al rodatge a Londres, Gregory Peck va anul·la a última hora el bitllet en un vol que s'estavellaria amb zero supervivients, els rottweillers del film es van trastocar i van mossegar als seus cuidadors.... i els accidents van continuar un cop finalitzat el rodatge.... Tots ells són accidents no corroborats i que parlen més d'una campanya promocional que altra cosa.

El Vaticà va posicionar-se en contra però l'èxit de públic i valoracions de la crítica l'han convertit amb els anys en un film mític que va generar tota una saga a mida que el petit Damien s'anava fent gran i assumia per llocs de poder.

No us perdeu l'oportunitat de recuperar aquest clàssic del cinema de terror en pantalla gran i en VOSE. Aquest diumenge a les 18:30, us esperem al l'Auditori Sixto Mir.

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA169

>