dijous, 5 de desembre del 2024

NOU LLIBRE: 'BJORK, UNA CONSTANTE MUTACION'

 

Ens agrada Björk! 12 entrades, ni més ni menys, li hem dedicat a l'artista islandesa a Ciutadá K, parlant de nous treballs discográfics o de col·laboracions amb d'altres artistes musicals. 

La sra. Björk és una autèntic fenomen artístic; anava a dir 'musical', peró considero que aquesta categoria se li queda curta. La capacitat innovadora, transgressora i lúcida de l'islandesa supera la seva capacitat com a creadora musical per a parlar de quelcom més enllá d'allò merament musical. Des de la seva arrencada -sent adolescent- a 'Sugarcubes' la seva trajectória en solitari ha anat creixent fins a guanyar-se l'etiqueta de 'rara avis' dins del panorama musical amb projectes discográfics cada cop més arriscats i 'estranys' (els darrers, no ens enganyem, de difícil digestió). I és que la sra. Björk ha transgredit els límits de la música per a incorporar en els seus projectes ciéncia, tecnologia i medi ambient, proporcionant un solidesa i expansió en cada nova propostea musical.

La figura Björk ha estat motiu d'exposisions com la de MoMA l'any 2015, quelcom difícil de veure en artistes musicals. Ja han passat 30 anys des de que va publicar el seu primer treball discográfic en solitari -Debut (1993)- i fa 2 anys publicava Fossora (2022) el seu darrer treball, el número 10. Tot plegat, fa pensar en que potser ja és moment de fer un repás a la seva carrera; el passat octubre es va publicar el llibre Björk. Una constante mutación, en el que s'analitzen els treballs discográfics de l'artista -disc a disc- amb articles, crítiques, entrevistes amb ella... Ressenyes dels principals diaris internacionals i locals d'Islándia. El llibre és una auténtic repás de la capacitat transdisciplinària de l'artista; i és que els interessos de l'artista, que volca en els seus discs, van des de l'ecologia, les arts plástics i el flirteig amb estils musicals com el jazz, la música clàssica, el dance, els sons orientals i, cada vegada més, la música vocal. 

Els treballs de Björk podrien considerar-se clarament els d'una cantautora on alló personal es filtra en el seus treballs: maternitats, divorcis, defuncions... són material i inspiració per a les seves composicions. En el llibre es destaca Homogenic (1997) com un dels millors en la trajectória de l'artista així com el darrer Fossora (2002) on la mort de la seva mare emplena el contingut del disc.

Des dels inicis més 'poperos' o ballables, als experiments vocals i la transgressió a l'hora d'extreure noves sonoritats en instruments convencionals, de tot plegat se'n parla en el llibre.

Björk és un auténtic mutant que, segur, ens anirá sorprenent en cada nou treball i aquest llibre ens permet reconéixer i valorar la seva incomparable trajectória.

Si algú me'l vol regalar per a Reis, es guanyará una bona abraçada!

dijous, 28 de novembre del 2024

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( LI ): SITGES 2024 (TERCERA PART)


CLOUD (2024)
Kyoshi Kurosawa és un habitual de Sitges, amb films d'una certa intensitat i lentitud. Enguany ens porta una peli que comença amb un cert aire de comedia i acaba amb un aire 'Vincent debe morir' tremendo. La história d'un revenedor de productes per internet (comprant barat i venent car, especulant, vamos) al que no li acaba d'anar massa bé l'estratègia de fer-se ric de forma ràpida. Tenint en compte el director que és, es tracta d'un film vertiginós amb una intensitat 'in crescendo'.
No ha estat mal!
Valoració: 7

LE MANGUER D'AMES (2024)
Estimem el cinema del tàndem Bustillo et Maury, els seus films tenen tot l'aire del Festival de Sitges. Han vingut a Sitges 8 cops i les históries i imatges són de les més perverses i malrotlleres del cinema europeu. En aquest cas, aparquen (una mica) el terror per oferir-nos un polar en tota regla adaptació d'un llibre homónim. La història de nens i nenes desapareguts en un poble de muntanya a lo Twin Peaks destaparà 'coses' molt malsanes. Bon ritme, bons personatges i unes imatges que se't queden a la retina per sempre... És la marca de la casa.
Estimem Bustillo et Maury!!
Valoració: 8

L'AMOUR OUF(BEATING HEARTS)(2024)
Gilles Lelouch és un d'aquells actors que està construint una carrera com a director. Després de 3 films poc lluïts, a Sitges ens presenta un cant furiós, intens, rabiós, enèrgic, contundent, violent a l'Amor i a la Vida. Romàntica i salvatge història sobre l'Amor quan el sents intensament i va endavant encara que hi hagi presons, morts i errors pel mig. Amb un 'A forest' de The Cure que m'ha fet volar, literalment, dins l'Auditori... Sí, segur que l'impacte ha estat major perquè estic enamorat. Segur.
Quina meravella!!
Valoració: 9,5

AZRAEL (2024)
Dels EEUU ens arriba un survivor de manual dirigida per E.L. Katz. En un món apocalíptic, del que ens donen poques pistes (de fet, cap), enmig del bosc, una parella intenta sobreviure entre humans salvatges, per un costat, i figures demoníaques per l'altre, més salvatges que els primers. Tothom ha decidit fer un vot de silenci (que tampoc ens deixen clar per què), per tant, no hi ha ni un diàleg. Apart d'aixó, poca innovació més. Peró té bon ritme, és àgil, amb moments gores adequats i ens confirma que la Samara Weaving (la prota de 'Noche de Bodas' que tothom confon amb Margot Robbie) és la Reina del patiment i la supervivència.
Correcta !!
Valoració: 7

SAUVAGES (2024)
Claude Barras, el suís director de 'La vida de Calabacín" (2016) ens presenta a Sitges el seu nou film. Amb la seva animació característica -de ulls i caps grossos- aquest cop també és capaç d'unir interès infantil i adult en una mateixa história, com ja féu a 'Calabacín'; en aquesta ocasió el missatge ecológic és més que evident d'un pare i una filla que volen aturar la desforestació a l'Amazones.. una família de micos dóna el toc distès.
No tant lluïda o rodona com 'Calabacín', aquí potser pesa més la part infantil que l'adulta, peró ben acabada i simpática.
Valoració: 7

DRAGON DILATATION (2024)
La nova marcianada de Bertrand Mandico. En aquest cas, és un 2x1: el film es divideix en 2 parts; en un, escoltem l'opera d"Stravinsky 'Petrushka', sense diàlegs, en carteles i en partida doble; en l'altre veien una peli "que no és una peli" segons la veu en off... Cabells crepats, aires queer, petardeo, llibertat creativa extrema sense límits.

He trobat a faltar fluids.
Aquest senyor costa, costa molt.
Valoració: 4

NUNCA TE SUELTES (2024)
La peli de Cloenda del Sitges de 2024 ve de la mà del darrer premiat del Festival d'enguany: Alexandre Aja, amb Halle Berry com a protagonista. Una mare viu aïllada en una casa al bosc amb 2 fills, en un entorn apocalíptic, i han d'estar lligats amb una corda si surten de casa ... Si van deslligats, criatures diabòliques els poden atacar. És una por real? És infundat per una mare controladora? Tocs de Shyamalan i de Caím i Abel. No és de les millors de Aja, menys sanguinolenta, més psicológica que els seus títols anteriors, peró no està mal.
Valoració: 7,5

THE FALL (2006)
Quina gran oportunitat ens regala el Festival de Sitges de poder gaudir i recuperar aquesta meravella de 2006 del director Tarsem Singh, i a més en 4K. 'The Fall' és una meravella visual i un cant a les narracions orals i als contes, seguint l'estela de les "1.000 i una nits". Vestuari, decorats, música i fotografia són apabullants.
Què bonica és !!!
Gràcies, Sitges...
Valoració: 9

GET AWAY (2024)
La situació de família que va a algun lloc folclóric o exótic (per a ells) ja hauria de ser un sub-gènere. Aquest és el cas, amb guió de Nick Frost (que també protagonitza): una família en modo suuuper turista arriba a una illa de Suècia en plena festa folclórica tradicional. El contrast foranis i autóctons és graciós... I la cosa acaba tremenda.
Comèdia negra a chorros!!
Divertida i més sanguinària del que l'inici del film feia pensar.
Valoració: 7

BODEGON CON FANTASMAS (2024)
Moltes ganes de veure-la després d'haver assistit a la roda de premsa pertinent. El debut en el llarg d'Enrique Buleo és una delícia. Comèdia negra al voltant de la Mort i dels morts, amb 5 históries de fantasmes que passen al poble mateix del director: Villanueva de Jara (Cuenca). Costumbrista, original, naturalista i divertida... MOOOOLT divertida. He tingut 4 atacs de riure imparables durant la projecció, feia anys que no em passava veient una peli. Carregada de detalls enginyosos i d'uns personatges dels que voldries saber més coses. El plantejament demana una sèrie, JA !!
Com he rigut !!!
Valoració: 9

RICH FLU (2024)
I la darrera peli del Festival de Sitges 2024, per a mi, ha estat el nou treball de Galder Gaztelu-Urrutia, director de 'El Hoyo' (millor peli de Sitges 2019) el mateix any que també ha estrenat a Netflix 'El Hoyo 2'. En aquesta ocasió torna a oferir-nos una faula de denúncia social i de lluita de classes: 'Rich flu' és un virus que ataca a la gent rica. Aquest plantejament surreal capgira l'ordre de les coses i veiem com els perseguits i atacats són els rics, per ser rics. L'arrencada del film és elegant, molt cuidada; malauradament, la força d'aquesta primera part va perdent 'gancho" i el final (reiteratiu i estancat) acabant deixant-nos un film que no acaba de ser rodó del tot. Tot i aixó, es mereix una bona puntuació per l'originalitat del plantejament.
Valoració: 8

dimecres, 27 de novembre del 2024

dimecres, 20 de novembre del 2024

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( L ): SITGES 2024 (SEGONA PART)

THE STORM (2024)
Peli d'animació japonesa que és un exemple clar de "peli com més sucre més dolç". Desborde d'imaginació, d'efectes i d"idees que no significa una 'millor peli", tanta intensitat atabala i ens despista de la história... Passarà sense pena ni glória tot i l'intent per emular el mestre Miyazaki
Valoració: 5




CHAIN REACTIONS (2024)
Des de fa un anys anar al Festival de Sitges significa gaudir d'un nou documental del mestre Alexandre O. Philippe. La seva forma d'abordar cada tema que toca està plena d'originalitat i d'amor pel cinema. El film d'enguany és sobre "La matanza de Texas", la mítica obra de Tobe Hopper. Donant veu a 5 personatges vinculats al cinema o al terror, se'ns destapen interioritats del film. Veus com Takashi Miike, Stephen King o Katryn Kusama. Una meravella! i si a sobre ve el mateix Alexandre a presentar-la, millor; i si el Festival té el detall de programar-lo amb "La Matanza de Texas" ja és un lujazo !!!
Thanks, Alexandre!!
Valoració: 9


LA MATANZA DE TEXAS (1974)
Peça fundacional i de culte, estrenada el 1974 i dirigida per Tobe Hopper. Amb ella començaria el reguitzell de pelis sobre famílies sàdiques i salvatges que mutilen viatgers despistats. La força del personatge principal -Leatherface- és inqüestionable. Les seves imatges desagradables, malsanes, brutes i incòmodes se't graven a la retina per sempre... I gairebé sense ensenyar massa sang. Veure-la en pantalla gran és un dels regals que et proporciona el Festival de Sitges.
Valoració: 9


UNA BALLENA (2024)
Quina delícia... Com si Le Samourai de Melville l'haguessin creuat amb La Llegada de Villeneuve. La história d'una assassina a sou, freda, inexpressiva, silenciosa, sense Vida peró amb un secret que s'intueix i ens acompanya durant tot el film i que interpreta de forma solvent i impecable Ingrid Garcia-Jonsson. Pausada, esteticista, hipnótica, poética... Un gran exemple de com el creuament de gèneres ens pot proporcionar moltes alegries.
Una perla!!
Valoració: 9


CALL OF WATER (2024)
Una mare amb dos fills, a la platja, el fill gran es queda sol uns instants i estableix una estranya connexió amb el mar i l'aigua en general que impactarà en tot el sistema familiar. Dirigida per Elise Otzenberger i amb una Cecile de France que aguanta gairebé tot el pes del film: una mare coratge que decideix confiar en el seu fill per boges que siguin les seves paraules i accions. De fet, el títol original -Par Amour- encaixa molt més en la intenciò del film, que el títol insuls en anglès. Es un d'aquells films en els que la subtilesa de l'element fantàstic va filtrant en la quotidianeïtat. Allò fantàstic está peró és l'excusa per a parlar de les relacions familiars, de parella, dels rols de gènere i la paternitat/maternitat.
Directora i actriu han vingut a presentar-la
Interessant!
Valoració: 7,5

MALDOROR (2024)
Si fa uns dies us deia que venir a Sitges era retrobar-me cada any amb el nou documental d'Alexandre O. Phllippe, estic veient que també em passa amb Fabrice Du Welz. Cada nou film d'aquest director belga és una peça més d'una trajectória impecable en el cinema. "Maldoror" és una dura adaptació dels fets reals que van succeïr a principis dels '90 a Bèlgica sobre rapte i abús de menors. Aires de 'Zodiac' per a la história d'un gendarme -Paul Chartier- que s'obsessiona a destapar una xarxa en la que estan implicats altes esferes judicials i governamentals. De bon ritme, interpretacions intenses i guió brillant per a parlar-nos de la maldat i de la inoperància -massa sovint- del sistema judicial i policial.
Sense dubte, una mooolt bona peli.
Valoració: 8,5


LUNA (2024)
Alfonso Cortés-Cavanillas i un repartiment de luxe: Asier Etxendia, Greta Fernandez, Roberto Alamo, entre altres, han vingut a Sitges a presentar un film tan ambiciós com fallit. Un despropósit. Intent de fer un 'Gravity' quan no es té ni els mitjans ni el guió adequats.... Clar exemple de que si no tens el que s'ha de tenir per a fer una peli, millor no la facis. La segona pitjor peli del Sitges 2024.
Un desastre!
Valoració: 3

 
PLANETE B
Film francés de ciència-ficció social dirigit per una dona: Aude Lea Rapin, que ha vingut a Sitges a presentar-lo. Ens planteja una França al 2039, amb un opressiu sistema de protecció governamental farcit de drons i fo


rces de seguretat, un grup de resistència i una presó virtual on s'ailla als detinguts polítics: Planete B.
Ben facturada, pot ser un pél convencional en el seu plantejament peró amb apunts futuristes destacables. Correcta!
Valoració: 7


THE RULE OF JENNY PEN (2024)
De Nova Zelanda ens arriba aquest film amb un plantejament original: "el bullying en residències de gent gran". Com es va destacar a la roda de premsa del film: assetjament entre iguals l'hem vist en instituts, en presons, en entorns laborals, peró pocs cops en residències gerocultores... Veure com un 'iaio' maltracte a un altre 'sense impunitat' és tremendo, fins i tot, grotesc; i si el que ho fa es serveix d'una titella per a executar els cops i les 'tortures' encara té un punt més boig. Geoffrey Rush i John Lithgow rasquen l"slapstick en aquesta 'batalla' de caigudes i cops.

Una bona comèdia negra!
Valoració: 7


EL LLANTO (2024)
Debut en el llargmetratge de Pedro Martín-Calero. Amb una história que comença en l'actualitat, amb una presència fantasmal masculina que assetja a una jove mentre sent dones lamentant-se que només escolta ella... A la seva mare, dècades abans, li va passar el mateix.... Més interessant del què esperàvem. Bon ritme, bons moments de tensió, amb alguns ensurts destacables.
Valoració: 7,5


2073 (2024)
El director Asif Kapadia és un reconegut documentalista que fins ara s'havia centrat en personalitats individuals com Aytor Senna, Amy Winehouse, Fereder o Maradona. Segons les seves paraules a la presentació, '2073' és el seu primer film de ficció... D'una forma tècnica no li podem treure la raó, en tant que ens situa en l'any del títol (per tant, el futur) en una societat ultravigilada, autoritária i aniquiladora de qualsevol forma de dissidència. De forma hàbil tira enrera en el temps per a ensenyar-nos com hem arribat fins aquí; i el motiu que ens dóna no pot ser més eloqüent: nosaltres NO ho hem impedit. El fascisme ha guanyat perquè no hem estat capaços de parar-lo. És aquí quan pren força la idea de que és un documental encobert en el que ens ensenya el malament que està tot... Desesperançador o motivador?
Tirem la tovallola o encenem containers?
Molt interessant.
Valoració: 8,5



dimarts, 19 de novembre del 2024

EL ZOMBIES, PER FI, ENTREN AL MUSEU

 

Els zombies, per fi, s'han convertit en material de museu. Una de les icones del cinema de terror algun comissari ha considerat que ja seria hora de que fos la peça central d'una exposició. Si és que, les persones que valorem el 'cinema de zombies', fa anys que sabem que aquest tipus de cinema és molt més que un cinema de sang i fetge, de cervells i vísceres. 

El Musée du Quai Branly de París, fins al 16 de febrer de 2025, mostra l'exposició 'Zombis. La mort no és un final?', amb l'objectiu de posar el focus en l'univers 'zombi/zombie'. 

El primer que hauríem de fer és aclarir conceptes, no és el mateix un 'zombi' que un 'zombie'. El primer fa referència a una procès de zombificació present a Haití i que arrenca en temps de l'esclavitud; es tracta d'un individu viu que ha estat jutjat i condemnat a viure en un cos sense ànima, desproveït de voluntat. El segon, es tracta d'una reinterpretació occidental de l'anterior: un no-mort caníbal que es va anar construint culturalment des del segle XIX. Si el 'zombi' s'alimenta d'ell mateix, el 'zombie' s'alimenta dels altres. L'univers 'zombie' s'ha enfortit de tal manera que ha fet desaparèixer el 'zombi', i quan parlem d'aquesta qüestió el referent tahitià ha desaparegut totalment del mapa.

Si en la creació de Frankenstein hi podem veure la por a la ciència, l'entorn zombie ens fa de mirall d'una societat consumista, repetitiva, buida i amb poc control de les nostres existències que ens anul·la i ens fa anar a revolc de 'modes i tendències'. Des de que George A. Romero, l'any 1968 va realitzar la fundacional La noche de los muertos vivientes, el 'personatge' s'ha anat expandit fins a arribar a una peça indispensable de la cultura cinematogràfica (o la Cultural, en general). Actualment, podem trobar unes 250 pelis i sèries a les plataformes al voltant de la 'qüestió zombie'.

Poc a poc, aquest univers ha anat incorporant altres neguits i pors de la nostra societat, com per exemple, l'ecologisme, la sostenibilitat i el col·lapse medi ambiental. Bona part, de les produccions cinematogràfiques de 'zombies' ens parlen d'un món apocalíptic, molt vinculat a la fi del món, on s'hi poden afegir pandèmies que aviven aquest panorama desolador, com el sida, l'ebola o el covid. El 'zombie' també ens permet explorar la por a una societat sobrepoblada en la que -potser- no hi ha prou recursos per a tothom, d'aquí la metàfora devoradora d'uns als altres.

L'exposició, gràcies al fil que ens proporciona el 'zombi' ens parla d'una de les nostres pors possibles: i si la mort no fos alliberament i fos escalvatge? D'aquest plantejament es situa la figura del 'zombi', nascut a Haití en del segle XVII però historiadors parlen que el concepte podria venir la cruïlla entre Gabon, República del Congo i Angola. Però el 'personatge' es concreta a Haití, on els esclaus sota règim colonial tenien l'esperança de que les seves condicions terribles de vida trobessin la pau un cop morts ... però la zombificació permeti de continuar disposant de la mà d'obra per sempre, sense voluntat, sense reivindicacions, sense problemes. Esclaus eternament.  

L'exposició doncs, navega per les dues concepcions i aporta material divers i complet sobre ambdues 'línies': pintures, llibres, escultures... 

El món zombie ja és material d'estudi artístic. Ja era hora!