'THE GAME OF WAR' A 'LO SAFAREIG' DE LO PATI

 

La darrera sessió de 'Mirades de Cinema' del 2026 ens dóna l'oportunitat de gaudir d'un film no estrenat comercialment. Aprofitant el 'castanyalloween' per programar un film que ve podria ser de terror. 

'The War Game' (1966) és una pel·lícula destacada del seu director Peter Watkins, referent del 'mockumentary' (fals documental).

El sr. Peter Watkins que va morir a finals de l'any passat  fou un pioner del fals documental i amb una trajectòria marcada pel compromís polític i pacifista. Va començar a realitzar cinema amateur a finals dels anys '50 del segle passat i la BBC el va contractar. Les seves pel·lícules eren recreacions de moments històrics com si estiguessin fets en l'actualitat, amb personatges simulant que són reporters, mirant a càmara, parlant amb l'espectador. I això ho feia en films com La Comuna (2000) on es recreava el moment crucial de la Revolució Francesa. Una de les més impactants és, sens dubte, Punishment Park (1971), en la que es recreava una situació distòpica similar a films i llibres posteriors com Los juegos del hambre o La gran marcha; en el que uns presoners podiens ser lliures si aconseguien escapar -en un temps prefixat- dels policies perseguidors.

Les pelis eren excuses per a parlar-nos de les estructures autoritàries, de les societats constrenyidores o els Estats repressors. 

Seguint aquesta línia The War Game (1966), el film que ens ocupa, és un migmetratge de 48 minuts en el que es recrea un possible atac nuclear al Regne Unit; i ho fa simulant l'impacte en diferents nivells, sobreto, en la qüesitó domèstica i quotidiana: famílies, alimentació, salubritat, salut, ordre públic ... El film està plantejat com un reportatge periodístic: amb entrevistes, esquemes, gràfiques i dades per a que l'espectador/a tingui la sensació de que és real. No es tractava de filmar la 'guerra' sinó com aquesta impacta en les famílies, en els cossos...

Tenint en compte el moment de Guerra Freda de l'època, la paranoia i la por davant possibles atacs nuclears de part d'una de les dues potències mundials (URSS o USA) eren a l'ordre del dia.

Tot i que fou un encàrrec de la BBC, el film va ser censurat tenint en compte la duresa del plantejament i els riscos que podia provocar en la població espectadora. El film va aconseguir l'Oscar al Millor Documental. 

Podria ser, ben bé, una film de terror per la duresa del plantejament les qüestions explícites que aborda.

The War Game del sr. Peter Watkins ens planteja la pregunta de si el Cinema pot ser una eina per a preparar-nos per al devenir, pot ser un bon simuladre preparatori del que algun dia podria arribar a passar.

Oportunitat de poder veure aquest film  en pantalla gran aquest DISSABTE 31/10 a les 17:00 a Lo Pati.

'COR DE GOS' AL CINECLUB LA RAPITA + AIDA - Hommage a trois

 

Un anys més el CineClub la Ràpita col·labora amb l'Associació Internacional 'Duana de les Arts' (AIDA) i el seu 'Hommage a trois' anual en el que escull 3 personatges literaris i programa activitats al voltant d'aquests. Enguany, es tracta de Mikhail Bulgákov, Jorge Amado i Tove Ditlevsen. La nostra participació és projectar alguna pel·lícula que tingui a veure amb algun d'aquestes tres personalitats literàries. L'escollida ha estat 'Corazón de perro', adaptació del llibre amb el mateix nom del rus Mikhail Bulgákov. Es tracta d'una producció russa -bé de la URSS- de 1988 dirigida per Vladimir Bortko en forma de telefilm. L'any 1975, l'italià Alberto Lattuada ja en va fer una adaptació del llibre de 1925 del sr. Bulgákov, també se n'han fet versions teatrals i una òpera.

El llibre i el film ens planteja una història de ciència-ficció en el que un cirurgià implanta la hiòfisi i els testicles d'un delinqúent mort a un gos de carrer... aquest es tranforma en un humà groller i conflictiu, que adopta idees soviètiques radicals i treball com a exterminador d'animals de carrer. 

La història és una sàtira social i política amb la que es critica l'intent del régim bolxevic per a redissenyar la naturalesa humana per la força, una delirant idea de partida com a excusa per qüestionar la revolució comunista i el seu poder per a millorar la humanitat. Òbviament, aquesta crítica contra el moviment soviètic va censurada durant dècades i només va circular de forma clandestina fins que se'n va fer la publicació oficial el 1987 i gràcies a la glasnot se'n va fer l'adaptació un any després. Es va filmar amb un color sèpia per a evocar l'atmosfera dels anys 20 i des de la seva estrena es va convertir en un clàssic de culte.

El film anirà acompanyat  del curtmetratge d'Helene Bautista: Em dic Erika Mann: un poema gràfic. (2026), al voltant de la figura de la filla de l'escriptor Thomas Mann. 

Aquest dijous a les 20:00 podrem gaudir del curtmetratge i tenir l'oportunitat de veure en pantalla gran aquest film de culte de la cultura popular russa.

UNA CAIGUDA DIFUSA

 

Una dona surt del seu lloc de feina però continua treballant pel carrer amb el mòbil, aquell instrument diví. Farà una estoneta més; està tot tan difús, els límits són borrosos i fins i tot ella mateixa. Així camina per la vorera, esquivant gent, mentre truca a una persona important per proposar-li que participi en un esdeveniment de la seva empresa. Immersa en la conversa, nota que el seu cosa passa per davantd'una esglèsia perquè sonen campanes, lloat sia Déu, cosa que dificulta la trucada. Fa broma amb la interlocutora (l'àngelus ens vol aturar) , apuja el to i posa més atenció en el món  laboral virtual que en el de veritat. I no veu la vorera. El peu dret cau, gira sobre si mateix, el cos intenta fer contrapés i bolca cap a l'esquerra -passa tot de pressa però a poc a poc- , l'equilibri està perdut, no troba cap eix on agafar-se, braceja, amb el mòbil a la mà, i acaba per terra amb la galta i un pit contra la llambora marró. Les cames ni hi són. La veueta de la interlocutora sona en algun lloc, com un miol extraterrestre.

Unes quantes mans ja l'estan aixecant; són totes de pell fosca, és un barri multicultural, encara que això no té importància i és políticament incorrecte dir-ho, però ella no pot evitar notar-ho. Fins i tot l ve Ceuta al cap, en un creuament de cables. Són pensaments sense rumb, propis de moments desestabilitzats, que l'assalten mentre camina cap una farmàcia, deixant enrera un cor de veus amables, amb accents variats, entossudit a preguntar si necessita res o està marejada o vol que l'acompanyin.

Ceuta no té solució a llarg termini, perquè el desequilibri del món no és suportable, comentava ahir una amiga. El gran tema és sempre la capacitat de solidaritat personal. És fàcil de dir. Aquestes coses li passen pel cap quan s'embena el turmell.

Torna a la feina amb un esquinç petit i una costella fissurada. Algú pregunta si ha estat un accident laboral, i ella respon que no: va passar al carrer. Triga dies a adonar-se que no era al seu lloc de feina, però sí que estava treballant. El difús assumpte del teletreball virtual, total, que taca horaris, llocs, drets, límits i força consciència de vida. El pitjor és que, en la caiguda, sembla que la mà va salvar el mòbil abans que la costella.

Clara Sanchís Mira a 

La Vanguardia del 19/09/26

(imatge generada amb chatgpt)

SR. GONZALO SUAREZ

 

(1934-2026)

El sr. Gonzalo Suárez era un gran intel·lectual, escriptor, periodista, guionista i cineasta; director de pel·lícules rellevants com 'Remando al viento' , 'El detective y la muerte' o 'La reina anónima'.

Va néixer a Oviedo, dos anys abans que esclatés la Guerra Espanyola del '36. Va estudiar Filosofía y Letras i, ben aviat, es decanta per la pintura i pel teatre. De ben jove, es va cansar de l'Espanya franquista i fosca i va marxar a París durant un temps on va conéixer la que seria la seva muller: Anne-Hélen Girard. L'any  1958 tornen a la península, s'instal·lant a Barcelona i dos anys després va inventar un alter ego -Martín Girard- amb el que signava cròniques esportives a La Vanguardia i El noticiero español.

Les seves primeres pel·lícules van sorprendre per oferir un mirada diferent dins del Cinema d'aquella època: El extraño caso del dosctor Fausto (1969), Ditirambo (1969) i Aoom (1970). Films que en aquell moment no van convéncer ni a la crítica ni al públic ... En un festival de jazz a Barcelona, va conéixer una molt jove Charo López i la va convéncer per a que fos actriu , junts van fer 7 pel·lícules i la série Los pazos de Ulloa (1985); va ser aquesta darrera sèrie i, sobretot, 'Remando al viento' (1988) la que va tenir cert reconeixement de crític i públic donant-nos a conèixer un joveníssim Hugh Grant; rebria el Goya a la Millor Direcció i la Conxa de Plata a Donistia per aquest film, sense dubte una de les seves pel·lícules més fascinants. 

Després vindrien Don Juan en los infiernos (1991), La reina anónima (1992), El detective y la muerte (1994) i Mi nombre es sombra (1995), en el que van participar bona part dels millors actors i actrius de l'època, especialment, el gran Carmelo Gómez. Aquest darrer participaria a El portero (2000) i en la darrera pel·lícula del sr. Suárez: Oviedo Express (20024).

Tot i això, va continuar dirigint un film d'animació que va començat per poder ser una òpera que no va poder ser: El sueño de Malinche (2019). Dos després un altre curt d'animació Alas de tiniebla (2021) coescrit juntament amb la seva filla Anne-Helene.

Els darrers anys es va dirigir, sobretot, a escriure. Des de 1963 va publicar més de 25 llibres. En paraules del mateix Gonzalo Suárez: "La literatura es el último reducto de la libertad".

Aquest passat més de febrer va rebre el Goya Honorífic.

La seva lucidesa i vocació d'autor el fan un dels directors-autors més interessants de la península. En les seves obres (jo foren llibres o pel·lícules) s'hi combina l'humor, el toc fantàstic sense perdre el vincle amb la realitat. El seus films són elegants però gens conformistes, provocadors, fins i tot. La seva mirada singular, vanguardista i inclassificable el fan un rara avi en el món Cultural de la península. El vincle de literatura i cinema és una de les seves marques d'identitat. Per al sr. Suárez "el cine puede y debe ser una mezcla de literatura, pintura y de todas las artes incluida la música y el ruido".

Alguns han criticat o etiquetat el seu cinema d'estany, de raro ... beneïda raresa! 

Estimem Gonzalo Suárez!

EL FARO (DE JOSEP IGUAL)

 

En la parrilla de la madrugada, donde van a dar con su huesos los espectáculos de la inteligencia en nuestra televisión pública Canal 9, fulge un resplandor para navegantes insomnes: "El Faro de Alejandría". El soriano universal  y anarco-individualista -según su propia definición- Fernando Sánchez Dragó, conduce la nave. Dragó sabe meter el pico de la muleta para llevarse al morlaco de la inteligencia, el entretenimiento enriquecedor, a los medios soleados de la voluntad de comunicación. Si bien el escritor con frecuencia se desliza por el tobogán dudoso de cierto esoterismo enjoyado, las más de las veces los cauces de la razón aploman certeramente la aguja de marear del espacio, menos cuando sale Fernando Arrabal, el último surrealista, y se da el mano a mano restallante y feliz de la pirotecnia del absurdo con no pocos detalles de lúcida alquimia.

Se me antoja que por estas escamas alejandrinas y otra parecidas y posibles podría hallarse la salvación ante tanta argamasa vulgar y obscena que puebla nuestras pantallas públicas. El vetusto lema 'formas, informar y entretener' debería cobrar nuevos bríos con renovados balones de oxígeno. Hay que intentarlo. Se niega uno a pensar que lo otro, las ferias de entrepierna o del corazón que late es superficialidad por los pentagramas mudos del talonario, no pueden representar por entero a la mayoría de nuestra sociedad civil. No puede ser y además es imposible.

El entrañable maestro Gepetto de nuestras letras, el artesano con un algo de brujo capaz de unir arquetipos lejanos, consigue humanizar nuestras connfusas pantallas en su papel de farero reposado y de plurales registros y curiosidades. Qué pena que esté destinado al palomar de los insomnes que hemos de buscar el verbo fecundo, el gesto del pensamiento, en los horarios arrumbados de la cara oculta del planeta nimio que nos zarandea las sienes.

En una de las últimas entregas escuché a un paisano mío asegurar que en las noches de plenilunio, en el castillo templario de Peñíscola, aún se oye tronar a don Álvaro de Luna reclamando la legitimidad de su papado. En la próxima cita licantrópica me llevaré el magnetófono a ver si grabo las sicofonías del Papa del Mar. Cuando regrese a mi cubil con la voz pontificial enjaulada o no, todavía tendré tiempo de ocupar plaza en el butacón de los insomnes y esperar el barrido luminoso que intenta inquietar las arenas noctívagas del saber.

Josep Igual (2004:77-78. Prosas meridionales.

(il·lustració generada amb chatgpt)