FELIÇOS 20, MAIOL !!

 

L'HOME QUE S'ASSEMBLAVA CADA COP MÉS A KAFKA

 

En despertar-se, la basarda de la darrera part del malson va desparèixer. No tenia el ventre bombat ni negre de l'escarbat. Però, en arribar a l'espill de la cambra de bany per afaitar-se, s'escrutà amb una certa inquietud. Cada cop s'assemblava més a Kafka, tal com es veia l'escriptor a les fotos. Ell, que sempre havia tingut les orelles ben enganxades al crani, s'adonava com s'anaven desenganxant cada dia més.

Josep Igual (2007:58). Faules mamíferes.

(imatge generada anb Chatgpt)

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( LII ): SITGES 2026 (PRIMERA PART)

HISTOIRE DE LA NUIT (2026)

Vam començar el nostre festival particular amb una peli dirigida per una dona. Lea Mysius ens planteja una 'home invasion' en tota regla. Coses del passat que tornen, alguns toquets de violència i famílies no tan sòlides com semblen. És d'aquelles pelis que no són conscients que allargar la tensió abans de que passi 'alguna cosa' pot jugar en contra de la paciència de l'espectador/a... Veure a Monica Bellucci h compensa tot.

Valoració: 6,5

YELLOW CAKE (2026)

Tiago Melo i el seu equip han vingut a presentar (i fer Q&A) aquesta peli que ens ve del Brasil. Un aire apocalíptic amb mosquits, urani i experiments científics. El vincle amb Bacurau (2019) mirant la peli, era inevitable però després ens enterem que Kleber Mendoça Filho (el director d'aquella) té vincle i ha participat en el film que ens ocupa. No vaig acabar de connectar amb Bacurau i amb aquesta tampoc... aquesta ciència-ficció 'low-fi' no m'acaba de molar.

Bravo, però, per la realització i l'esforç!

Valoració: 6

MOTHERWITCH (2026)

Viatgem a Xipre gràcies a Minos Papas, el seu director, que ha vingut a presentar la peli a Sitges. Un folk horror que ens situa a finals del segle XIX per a parlar d'una mare en procès de dol... Esperit, domini de l'imperi anglès i un ambient folclòric per a una peli que arranca molt bé però al final se'ns perd una mica.

Valoració: 7

THE ONES WHO GRIEVES (2026)

Contundent peli la que ens proposa Quarxx en la que es barreja educacions estrictes, patriarcats repressors i malalties modo zombi. Combinació resultona ben facturada i amb les dosis justes de tensió i hemoglobina.

Hem xalat !!!

Valoració: 7,5

HOPE (2026)

Na Hong-Jin el director de Chaser i El Extraño presenta (l'esperada) peli i recull premi honorífic amb una trepidant i hiperbòlica peli d'acció, amb monstres, marcians i policies perseguidors. Les escenes d'acció -que són bona part del metratge- són apabullants, impecables. Llàstima que el cgi fa una mica de mal a la vista en alguns moments i retallar 45 minuts tampoc li haguès anat malament. Tot i això, si et deixes portar per la bogeria de la proposta t'ho pots passar la mar de bé.

Valoració: 7,5

MUTTER. THE DIARY OF A MOTHER (2026)

Des de Turqui ens ha vingut Alphan Eseli per presentar la que serà la peli més trista de Sitges 2026. Peli de mare que pareix un fillen forma de monstre i les pors, neguits i fortaleses que això comporta. Molta boira, casa perduda en el bosc i drama social combinat amb moments gore i el fàstic de la bestioleta en qüestió.

Una metàfora de la 'realitat turca'? N'hauríem de parlar amb el sr. Eseli.

Valoració: 6

COMPANY (2026)

Cassey Affleck (el brillant dels germans Affleck) ens proposa com a director una d'aquelles pelis delicades en la forma. Una matrioska d'històries, unes dins de les altres fins arribar a la Història d'on comença tot. Juga amb els gèneres i això li dóna un valor afegit: tocs de western, drama i fantàstic; però un fantàstic subtil que te'l va dosificant i amb un embolcall romàntic (que no romanticon). Alguns nerviosets exigiran més nervi i velocitat... penso que la història mereixia aquest tempo cap a un final encertat i, fins i tot, emotiu.

Ens ha agradat força!

Valoració: 7,5

BUDDY (2026)

La peli boja del Sitges 2026. Imagineu que viviu dins d'un programa com Barrio Sésamo o el barri d'Espineta (les que ja teniu una edat venerable sabreu de què parlo)... Doncs d'això va la peli però amb altres dosis d'humor negre i mala bava. Delirant, divertida, original i canyera. Si heu vingut algun cop a Sitges us podeu imaginar la sala: risews estridents, aplaudiments al ritme de la música i exclamacions entusiastes després de cada mort. Sitges en estat pur!

Hem xalat a tope!

Valoració: 8

I LOVE BOOSTERS (2026)

Si ahir us deia que 'Buddy' era la peli boja del festival era perquè encara no havia vist aquesta ... Quin desparrame d'innovació, creativitat i marxisme. Slapstick, humor negre, bso brillant, trepidant i amb unes imatges impactants per enginyoses i boges. Demi Moore està genial i el director, escriptor i hombre orquestra que l'ha vingut a presentar i a fer el Q&A és ESPECTACULAR: Boots Riley és el REI de la pista, nanos!

La peli en la que m'ho he passat millor fins ara. Alguns diuen que serà una de les pelis del 2017. Thanks, Boots!

Valoració: 8,5

FULL PHIL (2026) / LE VERTIGE (2026)

Sessió doble del mestre Quentin Dupieux que no va poder estar en el festival però ens va dedicar unes paraules per vieo. Dues pelis curtes, dos migmetratges, que destil·len esdtil Dupieux a tope! La primera (Full Phil) és una peça amb tocs WoodyAllenians amb Woody Harrelson (jo crec que l'han triat perquè es diu Woody i fer més profunda la broma) i Kristen Stewart fent de pare i fill en una relació esperèntica. La segona (Le Vertige) és un film d'animació que és tot un tractat de filosofia en la que un Alain Chabat es pregunta si no estan vivint en una simulació... Tenint en compte que són personatges d'animació té l seva guasa. Brillant com sempre. L'amic Dupieux no defrauda MAI.

Valoració: Full Phil: 9 // Le Vertige: 8

SALITRE (2026)

Una nova peli dirigida per una dona (de les poques de Sitges): Norma Vila. Amb una Nagore Aramburu sobre la que s'aguanta tota la pel·lícula. Un film que aborda el síndrome del 'niu buit'. Un nou registre per a l'Aramburu. Moments de tensió que van en augment fins a provocar una sensació d'ofec físic i emocional. D'aquelles pelis de terror psicològic amb poca sang però prou mal rotllo familiar. Valoració: 7,5

'WHIPLASH' AL CINECLUB LA RAPITA

Aquest diumenge, al CineClub La Ràpita en toca una de contemporània dirigida per un dels directors nord-americans més rellevants dels darrers anys: Damien Chazelle i la pel·lícula és la segona que dirigí: WHIPLASH (2014)... més tard arribarien perles com La La Land, The Eddy o Babylon.

El film recau en la interpretació dels dos actors principals: J.K.Simmons (professor) i Miles Teller (alumne) i com el primer farà el que sigue per a extreure el millor del segon. 

Un muntatge frenètic, l'ús del so (especialment de la percussió) fan que la pel·lícula adopti un aire de thriller tot i que el contingut no ho sigui; el muntatge dels 10 minuts finals és impressionant. Tot i no ser pròpiament un musical, la música de jazz (gran protagonista en els films del sr. Chazelle) emplena tot el metratge.

Per a molts, el film que ens ocupa és una autèntic tractat de psicopatia. Un film al voltant de l'obsessió per la perfecció artística, el preu de l'èxit o els límits que han d'haver entre un mestre i el seu alumnat. L'estrena va provocar debat en els centres educatius de música i conservatoris a l'hora de tractar el nivell d'exigència que s'exigia a l'alumnat i de si el mitjans justifiquen els resultats.

Va triomfar en el Festival de Sundance i es va emportar 3 premis Oscar (actor secundaro J.K.Simmons, Muntatge i So.

Aquest diumenge, a les 18:30, en pantalla gran i VOSE podrem gaudir d'aquest clàssic recent de Damien Chazelle, WHIPLASH al CineClub La Ràpita.

SOVINT QUAN MOS ADONEM QUE EL TEMPS... (DE MARIA CLIMENT)

Sovint quan mos adonem que el temps per fer certes coses ja ha passat, també mos adonem que no hem estat ni mig conscients de l'última vegada que les vam fer. Vull dir que, potser, si aquella vegada que vam anar de viatge soles haguéssem sigut conscients que seria l'última vegada que ho faríem perquè més endavant ja no n'hauríem tingut ganes, potser hauríem viscut l'aventura d'una manera diferent. Potser no mos ho hauríem cregut tampoc, que hi hauria un dia en què no voldríem fer més aquella cosa que aleshores mos feia tan felices.

Ho dic perquè fa només tres anys la idea de fer maletes i marxar una temporada a viure a una altra banda m'hauria entusiasmat. Era una cosa que m'agradava fer, marxar a un indret llunyà. A on no hi coneguès ningú. I sense cap problema dixar atràs família, amistats, amors, coneguts, llocs, hàbits, etcètera. I contenta i emocionada començar de bell nou en un carrer nou, en un pis nou amb veïns nous, etcètera. I anar a comprar dos plantes a la floristeria del barri nou per al rebedor nou, i trobar un cafè a on fer cafès als matins i posar-m'hi a treballar i a vore si algú s'acostava a donar-me conversa. Algú nou.

I triar el supermercat nou on aniria a comprar i el bar de nit nou on aniria a fer la cervesa, i el barri on hi haguès lo rovell de l'ou de qualsevol ciutat nova que ara fos la meua. I no patiria per ningú. Escriuria a les amigues explicant-los tot de novetats i conquistes i trucaria als meus pares i els diria que si estava tan bé i tan contenta i tan estimulada per fer coses. Coses noves. Coses fora de la meua zona de confort. I potser ells sí que patirien per mi, però jo això ni ho pensaria. Jo no enyoraria ningú, com aquell que sap que hi ha un rogle perenne, immòbil, sempitern que es diu a casa. Casa, amb tot lo pes de la paraula: família, estabilitat, llit, menjar, amor, seguretat, poble, los pilars mateixos de la terra que sempre serien el mateix lloc immutable, esperant-me a mi.

M'hi reconec. Jo era aquella. Jo havia sigut aquella. I així i tot, el que estic a punt de fer ara -allunyar-me- me pareix terrorífic. Fa set mesos que tinc esta data a l'horitzó i,  a mesura que s'ha anat aproximant, se m'ha anat fent gros lo pes de la culpa, aixafant-me cada dia una miqueta més lo tòrax.

Maria Climent (2026: 93-94). Punt de no retorn

(imatge generada per chatgpt)