UNA CAIGUDA DIFUSA

 

Una dona surt del seu lloc de feina però continua treballant pel carrer amb el mòbil, aquell instrument diví. Farà una estoneta més; està tot tan difús, els límits són borrosos i fins i tot ella mateixa. Així camina per la vorera, esquivant gent, mentre truca a una persona important per proposar-li que participi en un esdeveniment de la seva empresa. Immersa en la conversa, nota que el seu cosa passa per davantd'una esglèsia perquè sonen campanes, lloat sia Déu, cosa que dificulta la trucada. Fa broma amb la interlocutora (l'àngelus ens vol aturar) , apuja el to i posa més atenció en el món  laboral virtual que en el de veritat. I no veu la vorera. El peu dret cau, gira sobre si mateix, el cos intenta fer contrapés i bolca cap a l'esquerra -passa tot de pressa però a poc a poc- , l'equilibri està perdut, no troba cap eix on agafar-se, braceja, amb el mòbil a la mà, i acaba per terra amb la galta i un pit contra la llambora marró. Les cames ni hi són. La veueta de la interlocutora sona en algun lloc, com un miol extraterrestre.

Unes quantes mans ja l'estan aixecant; són totes de pell fosca, és un barri multicultural, encara que això no té importància i és políticament incorrecte dir-ho, però ella no pot evitar notar-ho. Fins i tot l ve Ceuta al cap, en un creuament de cables. Són pensaments sense rumb, propis de moments desestabilitzats, que l'assalten mentre camina cap una farmàcia, deixant enrera un cor de veus amables, amb accents variats, entossudit a preguntar si necessita res o està marejada o vol que l'acompanyin.

Ceuta no té solució a llarg termini, perquè el desequilibri del món no és suportable, comentava ahir una amiga. El gran tema és sempre la capacitat de solidaritat personal. És fàcil de dir. Aquestes coses li passen pel cap quan s'embena el turmell.

Torna a la feina amb un esquinç petit i una costella fissurada. Algú pregunta si ha estat un accident laboral, i ella respon que no: va passar al carrer. Triga dies a adonar-se que no era al seu lloc de feina, però sí que estava treballant. El difús assumpte del teletreball virtual, total, que taca horaris, llocs, drets, límits i força consciència de vida. El pitjor és que, en la caiguda, sembla que la mà va salvar el mòbil abans que la costella.

Clara Sanchís Mira a 

La Vanguardia del 19/09/26

(imatge generada amb chatgpt)

SR. GONZALO SUAREZ

 

(1934-2026)

El sr. Gonzalo Suárez era un gran intel·lectual, escriptor, periodista, guionista i cineasta; director de pel·lícules rellevants com 'Remando al viento' , 'El detective y la muerte' o 'La reina anónima'.

Va néixer a Oviedo, dos anys abans que esclatés la Guerra Espanyola del '36. Va estudiar Filosofía y Letras i, ben aviat, es decanta per la pintura i pel teatre. De ben jove, es va cansar de l'Espanya franquista i fosca i va marxar a París durant un temps on va conéixer la que seria la seva muller: Anne-Hélen Girard. L'any  1958 tornen a la península, s'instal·lant a Barcelona i dos anys després va inventar un alter ego -Martín Girard- amb el que signava cròniques esportives a La Vanguardia i El noticiero español.

Les seves primeres pel·lícules van sorprendre per oferir un mirada diferent dins del Cinema d'aquella època: El extraño caso del dosctor Fausto (1969), Ditirambo (1969) i Aoom (1970). Films que en aquell moment no van convéncer ni a la crítica ni al públic ... En un festival de jazz a Barcelona, va conéixer una molt jove Charo López i la va convéncer per a que fos actriu , junts van fer 7 pel·lícules i la série Los pazos de Ulloa (1985); va ser aquesta darrera sèrie i, sobretot, 'Remando al viento' (1988) la que va tenir cert reconeixement de crític i públic donant-nos a conèixer un joveníssim Hugh Grant; rebria el Goya a la Millor Direcció i la Conxa de Plata a Donistia per aquest film, sense dubte una de les seves pel·lícules més fascinants. 

Després vindrien Don Juan en los infiernos (1991), La reina anónima (1992), El detective y la muerte (1994) i Mi nombre es sombra (1995), en el que van participar bona part dels millors actors i actrius de l'època, especialment, el gran Carmelo Gómez. Aquest darrer participaria a El portero (2000) i en la darrera pel·lícula del sr. Suárez: Oviedo Express (20024).

Tot i això, va continuar dirigint un film d'animació que va començat per poder ser una òpera que no va poder ser: El sueño de Malinche (2019). Dos després un altre curt d'animació Alas de tiniebla (2021) coescrit juntament amb la seva filla Anne-Helene.

Els darrers anys es va dirigir, sobretot, a escriure. Des de 1963 va publicar més de 25 llibres. En paraules del mateix Gonzalo Suárez: "La literatura es el último reducto de la libertad".

Aquest passat més de febrer va rebre el Goya Honorífic.

La seva lucidesa i vocació d'autor el fan un dels directors-autors més interessants de la península. En les seves obres (jo foren llibres o pel·lícules) s'hi combina l'humor, el toc fantàstic sense perdre el vincle amb la realitat. El seus films són elegants però gens conformistes, provocadors, fins i tot. La seva mirada singular, vanguardista i inclassificable el fan un rara avi en el món Cultural de la península. El vincle de literatura i cinema és una de les seves marques d'identitat. Per al sr. Suárez "el cine puede y debe ser una mezcla de literatura, pintura y de todas las artes incluida la música y el ruido".

Alguns han criticat o etiquetat el seu cinema d'estany, de raro ... beneïda raresa! 

Estimem Gonzalo Suárez!

EL FARO (DE JOSEP IGUAL)

 

En la parrilla de la madrugada, donde van a dar con su huesos los espectáculos de la inteligencia en nuestra televisión pública Canal 9, fulge un resplandor para navegantes insomnes: "El Faro de Alejandría". El soriano universal  y anarco-individualista -según su propia definición- Fernando Sánchez Dragó, conduce la nave. Dragó sabe meter el pico de la muleta para llevarse al morlaco de la inteligencia, el entretenimiento enriquecedor, a los medios soleados de la voluntad de comunicación. Si bien el escritor con frecuencia se desliza por el tobogán dudoso de cierto esoterismo enjoyado, las más de las veces los cauces de la razón aploman certeramente la aguja de marear del espacio, menos cuando sale Fernando Arrabal, el último surrealista, y se da el mano a mano restallante y feliz de la pirotecnia del absurdo con no pocos detalles de lúcida alquimia.

Se me antoja que por estas escamas alejandrinas y otra parecidas y posibles podría hallarse la salvación ante tanta argamasa vulgar y obscena que puebla nuestras pantallas públicas. El vetusto lema 'formas, informar y entretener' debería cobrar nuevos bríos con renovados balones de oxígeno. Hay que intentarlo. Se niega uno a pensar que lo otro, las ferias de entrepierna o del corazón que late es superficialidad por los pentagramas mudos del talonario, no pueden representar por entero a la mayoría de nuestra sociedad civil. No puede ser y además es imposible.

El entrañable maestro Gepetto de nuestras letras, el artesano con un algo de brujo capaz de unir arquetipos lejanos, consigue humanizar nuestras connfusas pantallas en su papel de farero reposado y de plurales registros y curiosidades. Qué pena que esté destinado al palomar de los insomnes que hemos de buscar el verbo fecundo, el gesto del pensamiento, en los horarios arrumbados de la cara oculta del planeta nimio que nos zarandea las sienes.

En una de las últimas entregas escuché a un paisano mío asegurar que en las noches de plenilunio, en el castillo templario de Peñíscola, aún se oye tronar a don Álvaro de Luna reclamando la legitimidad de su papado. En la próxima cita licantrópica me llevaré el magnetófono a ver si grabo las sicofonías del Papa del Mar. Cuando regrese a mi cubil con la voz pontificial enjaulada o no, todavía tendré tiempo de ocupar plaza en el butacón de los insomnes y esperar el barrido luminoso que intenta inquietar las arenas noctívagas del saber.

Josep Igual (2004:77-78. Prosas meridionales.

(il·lustració generada amb chatgpt)

REFLEJOS Y EVOCACIONES (DE JOSEP IGUAL)

 

Bajo mi ventana meridional pasa la furgoneta de un circo forrada con carteles previsibles: payasos, fieras corrupias, trapecistas estilizados sobre un techado azul, plumas, brillos y demás coloreada bisutería tipográfica.

A veces, la melancolía soportable pasa en una furgoneta. Se acuerda uno del circo pobretón. en un solar de la infancia, que prometía tiburones con domadores acuáticos y valerosos. Acabada la primera función, la tradicional socarronería valenciana aseguraba que los prometidos escualos no pasabana de adormilados arenques aumentados por la lupa de los barandados en la gran pecera. La discusión animada entre los unos y los otros -la óptica de los segundos sí confirmaba la promesa- promocionó mucho más las sesiones bajo aquella raída carpa. Este circo de hoy sólo anunciaba lo eterno, sin fauces temibles, sus altavoces sólo me dejaban una estela de lo vivo y lo lejano.

Y, como a veces las casualidades enlazaban caprichosamente, bajo mi modesta atalaya pasa ahora el viejo Vicente, desafiando los vaivenes de la modernidad, regresando del huerto de su entrenamiento de jubilado montado en un carro gris y polvoriento tirado por un mulo con cara de estoico filósofo.

El carro gruñe, chirría, tabletea en todos sus huesos; el mulo -especia amenazada no contemplada en los planes de Greenpeace- avanza lentamente con un cansancio de siglos y Rosa espera en su portal anchuroso a su marido, que no se inmuta por los pitidos motorizados que su presencia en la calzada de las urgencias suscita. Tras la puerta guardada por Rosita, ya debe hervir la verdura de la cena. Uno también en esas casas urbanas de labriego; a uno, a tantos, no nos separa ni una generación de la gleba, del campo trabajado. La mirada desconfiada o esperanzada al cielo, los surcos calientes, la tierra perfumada después de la lluvia, también forman parte de la información genética. Esto deberían saberloen Bruselas; a lo mejor ya lo saben.

La infancia es la patria de un hombre: lo decía el gran poeta Rainer María Rilke. Y de aquella patria mía, compartida por tantos, de esa lumbre de memoria, al caera la tarde, se pueblan los reflejos de mi ventanuco encarado a la vida, entre el mar y las suaves ondulaciones provechosas, en la tierra donde todo presenta todavía una humana estatura, en esa llamada periferia donde todo el retablo de la comedia humana se presenta con menos tapujos: el circo pobretón que vemos volver.

Vicente y su carro que detiene un poco el tiempo e interroga tanta prisa absurda y la circunstancia de mi ventana meridional que se puebla de reflejos y evocaciones.

Josep Igual (2004:17-19). Prosas meridionales.

(il·lustració generada amb chatgpt)

DE PETITA, VOLIA SER POETA...

 

 

De petita, volia ser poeta,

se'm feia estrany que

no els contractessin per passar el dit

per la pols del temps de les tardes, eternes,

en què jo aprenia a cosir peces inútils,

camises de dormir de núvia,

estovalles per a berenar damunt l'herba,

enagos perquè no claregessin les cames...

No vaig entendre mai

perquè els poetes no anaven casa per casa

a amanir les insulses menges,

presentades a taula,

amb l'ànim de saciar flàccids ventres,

amb verbs de plaer,

adjectius irrenunciables,

impossibles paisatges,

falòrnies embolicades d'or.

No em van dir mai

que els poetes remenen la pròpia sang

a la recerca de minúsculs tresors,

mengen de la seva costura

i viuen de la seva paraula.

Nati Soler Alcaide (2009:106). 

La casa amb set butxaques

(imatge generada amb chatgpt)