dimarts, 26 de gener del 2021

SR. SEAN CONNERY

 (1930-2020)


Fa uns mesos moria el que per a molta gent és el millor agent 007 que ha tingut mai la Història del Cinema... o el pare d'Indiana Jones, si ho preferiu. Certament, el sr. Sean Connery és una peça imprescindible per entendre el cinema contemporani.

Thomas Sean Connery va nèixer a Edimburg (Escòcia). El seu pare, catòlic d'origen irlandès, fou treballador en una fàbrica i conductor de camions; la seva mare, protestant, es dedicava a la neteja. La primera feina del jove Sean fou de repartidor de llet i s'allistà a la Marina Reial Britànica però un problema de salut el fèu deixà la carrera militar i va passar per diferents feines: conductor de camió, socorrista de piscina, peó de granja, pulidor d'atauds i model artístic (la seva imponent i atractiva figura de 1,89 m. el feia el model perfecte). Aprofita aquest físic al 18 anys entrant en el món del culturisme arribant a competir en diferents concursos, com el de mr. Univers l'any 1953. Durant aquella època va participar en més d'una baralla, fent-se respectar amb el seu aspecte i habilitats de lluita. Als 23 també destacà com a futbolista i a punt estiguè de dedicar-se professionalment.

El primer contacte amb el món de la faràndula el tinguè l'any 1951 quan treballà entre bambalines en el King's Theatre. 6 anys després participava en el seu primer film, fent de gàngeste amb problemes de parla a No Road Back (1957), aquell mateix any faria de conductor de caminons a Hell Drivers (1957).

El sr. Connery, ja havia entrat en el món del cinema a nivell professional, del que no marxaria. L'any 1958 interpretaria el seu primer paper destacable a Brumas de inquietud (1958) fent de periodista. L'any següent tindria el seu primer protagonista a Darby O'Gill and the Little People (1959), malauradament, la crítica de l'època només destacà la seva bellesa i tamany físic.

Tres anys després arribaria la seva gran oportunitat quan fou escollit per interpretar el protagonista de les obres d'Ian Fleming: l'agent secret britànic James Bond a la primera pel·lícula d'aquesta saga: Dr. No (1962), acompanyat d'Ursula Andress. A partir d'aquí, arrenca el mite Bond-Connery: Desde Rusia con amor (1963), Goldfinger (1964), Operación tureno (1965) i Solo se vive dos veces (1967); després d'aquesta, el sr. Connery no volia ser encasillat i deixà el paper, un altre actor (que ha passat sense pena ni glòria) va protagonitzar el nou Bond sense rebre ni el suport de la crítica ni del públic... així que el sr. Connery va acceptar un últim Bond: Diamonds Are Forever (1971). A partir d'aquí el paper el continuà Roger Moore i el sr. Connery buscà apartar-se de les pelis Bond però uns anys després hi va tornar en la peli no oficial Nunca digas nunca jamás (1983) i el 2005 posà la seva veu en un videojoc sobre l'agent secret. 

Afortunadament, mentres participava en la saga Bond, el sr. Connery va participar en films que li proporcionaren reconeixement i enfortiren la seva carrera com El día más largo (1962), Marnie la ladrona (1964) o Woman of Straw (1964).

La seva trajectòria prenia solidesa participant en Asesinato en el Orient Express (1974), El hombre que pudo reinar (1975), El viento y el león (1975) o Robin y Marian (1976).

A principi dels '80 aparcà la seva carrera, descontent amb la forma de funcionar de les grans productores, però fou un període molt curt: l'any 1986 participaria en un altre film dels més recordats de la seva filmografia: El nombre de la Rosa, pel que va guanyar un BAFTA. Aquell mateix any, fou seundari a Los Inmortales (1986), en la que assumí un paper de mentor que repetí en diverses ocassions a partir de llavors. L'any següent arribaria el paper secundari pel que aconseguiria el seu únic Oscar a Los Intocables de Elliot Ness (1987). Dos anys després entraria en la saga Indiana Jones fent de pare d'Indy a Indiana Jones y la última cruzada (1989), quan només tenia 12 anys més que Harrison Ford.. Els anys '90 no baixaria la seva activitat amb papers rellevants com La caza del Octubre Rojo (1990), La casa Rusia (1990), La Roca (1996) i La Trampa (1999).

A finals dels '90 i principis dels 2000, els seus films anaren perdent ressó i suport del públic, com per exemple a First Knight (1995), Los Vengadores (1998) o La Liga de los Hombres Extraordinarios (2003).

Tot i que va participar en diversos projectes posant la seva veu en videojocs o films d'animació va decidir jubilar-se l'any 2005. A partir de llavors, va rebutjar temptatives i propostes professionals, com la de El Señor de los Anillos, per no estar d'acord amb el guió.... a partir de llavors es dedicà a escriure la seva autobiografia que publicà l'any 2008.  L'any 2010 es retirà de la vida pública.

Tot i el seu declarat suport a l'independentisme escocès des de ben jove, això no l'impedí rebre la condecoració com a Caballer de la Corona Britànica. Fet que molta gent li criticà, com també el fet que fes molts anys estiguès vivint a les Bahames (on morí).

El sr. Connery va morir als 90 anys per un infart mentres dormia, afectat per una pneumonia; a més, feia anys que patia de demència. L'any 1989 fou proclamat l'home viu més sexi del planeta per la revista People i el 1999 l'home més sexi del segle (quan ja tenia 69 anys).

Tot i que el paper que canvià la seva vida fou el de James Bond, l'elecció d'ell com a encarnació de l'agent 007 no agradà gens al seu creador -el sr. Ian Fleming- però en veure el primer film, va retocar les seves novel·les per a que fossin més Connery .... 

Tot i que Bond és inseparable de la seva carrera  jo em  quedo amb perles com Robin y Marian (1976), El hombre que pudo reinar (amb Michale Caine)(1975) o  Los Inmortales (1986).



dilluns, 25 de gener del 2021

divendres, 22 de gener del 2021

EL SR. KUROKI PLANTA FLORS PER A LA SEVA MULLER CEGA


A la ciutat de Shintoni, Japó, viuen el sr. i la sra. Kuroki; un matrimoni de granjers. Des de l'any 1956, recent casats, es van instal·lar en aquesta granja. En ella han viscut feliços i han tingut 2 fills, però vinculat a la diabetes de la sra. Kuroki, aquesta es va quedar cega, amb l'impacte que aquest fet significà per a tota la família... però, sobretot, per a la sra. Kuroki: es va tornar malhumorada, esquerpa i va decidir no sortir mai més de casa seva.

El seu marit, veient com l'alegria i la felicitat de la seva muller s'anava apagant, anava desapareixent. El sr. Kuroki va pensar que una de les coses que més li agradaven a la seva muller: les flors, podrien ajudar-lo per a fer-la sortir de l'estat en el que es trobava. Va començar a plantar 'shibazakura', un tipus de flors de color rosa fortament aromàtica... l'olor de les flors animà a la sra. Kuroki a sortir a casa per a gaudir del paisatge olfactiu que el seu marit li havia preparat. Veient l'impacte que aquestes flors tenia damunt l'estat d'ànim de la seva muller, el sr. Kuroki continuà plantant flors, sense parar, durant anys, fins aconseguir formar una catifa de flors al voltant del seu domicili, segons podeu veure a les fotografies.

Aquest mar de flors al voltant de la seva casa, va generar un canvi en l'estat d'ànim de la sra. Kuroki, deixant la depressió de banda per a tornar a somriure.

El domicili dels senyors Kuroki reben més de 7.000 visitants cada any, atrets per la bellesa i l'aroma de les flors, que són una autèntica prova d'amor.

dimarts, 19 de gener del 2021

NOMINACIONS I QUINIELA GOYA 2021

 

El passat dilluns Dani Rovira i Ana Belen van presntar la llista de les candidates als premis Goya 2021. La 35 ena. edició dels premis de l'Acadèmia de Cine s'entregaran a Málaga (Teatre del Soho CaixaBank) el proper 6 de març. Es tracta del teatre d'Antonio Banderas, per tant, ell dirigirà la gala i la presentarà conjuntament amb la periodista Maria Casado.

El president de l'Academia (Mariano Barroso) ha manifestat que la gala es farà complint estrictes mesures de seguretat en relació a la situació de pandèmia: només assistiran les persones nominades i es faran proves de Covid19 a totes les persones assistents dies abans de la gala.

El Goya honorífic d'enguany recau en la sra. Angela Molina, que m'estranya que encara no li hagin donat.

Les pel·lícules que acaparen més nominacions són Adú (de Salvador Calvo) amb 13 candidatures; segueixen Akelarre (Pablo Agüero)  Las niñas (Pilar Palomero) amb 9 nominacions cadascuna; després vindria La boda de Rosa (Iciar Bollaín) amb 8 nominacions i Black Beach (Esteban Crespo) amb 6 nominacions.

Destacable que La gallina Turuleca sigui l'única pel·lícula d'animació nominada en la seva categoria... certament, no ha estat el millor any de les produccions cinematogràfiques l'impacte pandèmia és ineludible.

Procedim a llistar les nominacions i a fer la clàssica 'quiniela'; en general, aposto que Adú serà la que s'emportarà la majoria de premis.

Millor pel·lícula: Adú (X)// Ane // La boda de Rosa // Las niñas // Sentimental

Millor Direcció: Salvador Calvo (Adú) (X) // Juanma Bajo Ulloa (Baby) // Iciar Bollain (La boda de Rosa) // Isabel Coixet (Nieva en Benidorm)

Millor Actor Protagonista: Mario Casas (No matarás) // Javier Cámara (Sentimental) // Ernesto Alterio (X)(Un mundo normal) // David Verdaguer (Uno para todos)

Millor Actriu Protgonista: Amaia Aberasturi (Akelarre) // Patricia Lopez Arnaiz (Ane) // Kiti Manver (X)(El inconveniente) // Candela Peña (La boda de Rosa)

Millor Actor de Repartiment: Alvaro Cervantes (Adú)(X) // Sergi López (La boda de Rosa) // Juan Diego Botto (Los europeos) // Alberto San Juan (Sentimental)

Millor Actriu de Repartiment: Juana Acosta (X)(El inconveniente) // Verónica Echegui (Explota explota) // Nathalie Poza (La boda de Rosa)  // Natalia de Molina (Las niñas)

Millor Actor Revelació: Adam Nourou (Adú)(X) // Chema del Barco (El plan) // Janick (Historias lamentables) // Fernando Valdivieso (No matarás)

Millor Actriu Revelació: Jone Laspiur (Ane)(X) // Paula Usero (La boda de Rosa) // Milena Smit (No matarás) // Griselda Siciliani (Sentimental)

Millor Pel·lícula Europea: Corpus Christi (Polonia) // El oficial y el espía (França) // El padre (Regen Unit) // Falling (Regne Unit)(X)

Millor Direcció Novella: David Pérez Sañudo (Ane) // Bernabé Rico (El inconveninte) // Pilar Palomero (Las niñas)(X) // Nuria Gimenez (My Mexican Bretzel)

Millor Guio Adaptat: Ane (X) // Los europeos // Origenes secretos // Sentimental

Millor Guió Original: Adú // Historias lamentables // La boda de Rosa // Las niñas (X)

Millor Pel·lícula d'Animació: La gallina Turuleca

Millor Pel·lícula Iberoamericana: El agente topo (Chile) // El olvido que seremos (Colombia)(X) // La llorona (Guatemala) // Ya no estoy aquí (México)

Millor Pel·lícula Documental: Anatomia de un dandy // Cartas mojadas // El año del descubrimiento (X) // My Mexican Bretzel

Millor Direcció de Producció: Adú (X)// Akelarre // Black Beach // Nieva en Benidorm

Millor Direcció de Fotografia : Adú // Akelarre // Black Beach (X) // Las niñas

Millors Efectes Especials: Orígenes secretos // Akelarre (X)// Black Beack // Historias lamentables

Millor Maquillatge i Perruqueria: Adú // Akelarre (X) // Explota explota // Orígenes secretos // 

Millor Disseny de Vestuari : Akelarre // Explota explota // Las niñas (X) // Los europeos 

Millor Direcció Artística: Adú (X) // Akelarre // Black Beach // Las niñas

Millor So: Adú (X) // Akelarre // Black Beach // El plan

Millor Muntatge: Adú // Black Beach // El año del descubrimiento (X) // Las niñas

Millor Cançó Original: Adú // El verano que vivimos (X) // La boda de Rosa // Las niñas

Millor Música Original: Adú // Akelarre // Baby (X) // El verano que vivimos

Millor Curtmetratge de Ficció: 16 de decembro (X)// A la cara // Beef // Gatos incluidos // Lo efímero

Millor Curtmetratge d'Animació: Blue & Malone: Casos imposibles // Homeless Home // Metamorphosis  (X)// Solo son peces

Millor Curtmetratge Documental: Biografia del cadaver de una mujer  (X)// Paraíso en llamas // Paraíso // Solo son peces




dilluns, 18 de gener del 2021

UN TIPUS MANIATIC PERQUE SI

Sí, digueu-me maniàtic si voleu, però no hi puc fer més. Encara que moltes vegades m'han deixat anar una carada per això, és superior a les meves forces: no suporto veure a la gent caminar sense control pel carrer. Ni pel carrer, ni per enlloc. Tan fàcil que és anar uns per la dreta i els altres per l'esquerra, cadascun pel seu lloc, sense causar aglomeracions i fent que el trànsit per la vorera sigui fluid. Si tots hi poséssim una mica de la nostra part, només una petita contribució, l'ordre envairia els nostres carrers i, per osmosi, les nostres cases. Llavors jo no hauria de cridar-li l'atenció a ningú quan posa el peuet baix de la vorera. Però que no veuen que si passa un cotxe a tota pressa els el trepitjarà? Després tot seran lamentacions. D'on em ve aquesta dèria ho desconec, però, segons m'han explicat, mon pare, al cel sia, també tenia aquest desfici.  No sé si és llegenda, però diuen que un Onze de Setembre va posar-se davant d'una manifestació i, tant si volien com si no, els va fer anar a tots més rectes que una bala. Com m'agradaria ser prou digne del seu nom!.

Quan anem en colla, encara és pitjor. A veure, si decidim anar tots a un lloc en concret, situat en una plaça concreta, i el camí lògic per desplaçar-s'hi és un i només un, per què sempre n'hi ha un que es despista, i es queda més enrere, o s'allarga a mirar l'aparador d'una botiga propera? Damunt, si els dic alguna cosa, intentant amagar el meu enuig i de bones maneres, se m'enfaden.

També tinc altres particularitats que sovint em causen problemes. L'altre dia, sense anar més lluny, passejava com cada diumenge al matí i em va cridar l'atenció una aglomeració que hi havia a la vora mateix del riu. Aquell munt de gent era superior a les meves forces i m'hi vaig dirigir tot de pressa. Es veu que un home havia caigut a l'aigua riu amunt i, com que baixava molt ple per les darreres pluges, es va ofegar. El corrent l'havia dut fins allí i tothom mirava l'espectacle mentre arribaven la policia, el jutge i el cotxe de morts. Jo, seguint el meu instint natural, m'hi vaig apropar més, el vaig ensum
ar de dalt a baix i em vaig pixar al damunt per deixar-hi la meva marca personal. Tots van començar a cridar i a donar-me cops de peu, però, què volen que hi faci si sóc un gos? I un gos pastor dels bons, eh!

Jesús M. Tibau (2005:110-111). Postres de músic

dijous, 14 de gener del 2021

'I AM NOT YOUR NEGRO' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest any nou el CineClub La Ràpita enceta programació recuperant un film que -per problemes tècnics- no va poder ser projectada el dia previst. Però és un documental massa potent com per a prescindir-ne.

'I Am Not Your Negro' és una pel·lícula documental de Raoul Peck del 2016 que va acumular premis en diversos festivals internacionals: Premi del Públic del Festival de Toronto, Millor Documental segons la crítica de Los Ángeles, Millor Documental en els BAFTA, Millor Documental en els premis César i nominat a millor documental en els Oscar d'aquell any.

El film es basa en el llibre inacabat del sr. James Baldwin 'Remember this house', que tracta del racisme als EEUU. Aquest llibre fou escrit l'any 1979 i a partir de l'assassinat de 3 figures cabdals de l'activisme de la comunitat de negra: Malcolm X, Martin Luther King i Medgar Ever ens parla de la lluita pels drets civisl i del racisme existent als EEUU. La veu en off del sr. Samuel L. Jackson ens fa de fil conductor i narrador del film.

Sembla ser que el llibre inacabat tenia ben poques pàgines (unes 30) i la germana de l'autor va recopilar material no publicat i dispers i li va entregar al director del film per a poder realitzar el film.

El film, doncs, ens enfronta a la pitjor cara del gènere humà mostrant diferents tipus d'odi contra els negres: accions violentes però també missatges directes en la publicitat, en el cinema o els mitjans de comunicació.

"La història dels negres a Amèrica és la història d'Amèrica" és una de les contundents frases que podrem escoltar en el film a més d'un relat en primera persona sobre l'horror que suposa ser diferent i la salvatge manca d'empatia al què pot arribar l'ésser humà. 

No sortirem de la sala saltant d'alegria un cop acabi el film... però segur que sortirem més 'persones' ...

dimecres, 13 de gener del 2021

'ANONYMOUSE' REPARTEIX CASETES DE RATOLINS PER ESTOCOLM

 


'Anonymouse' és un col·lectiu d'artites suecs que porta anys creant casetes per a ratolins per tota la ciutat d'Estocolm. Podeu seguir-los a Instagram.


Es tracta d'un grup anònim que a més de muntar casetes ara munta botigues per a ratolins. Aquests establiments tenen un tamany de 70x30 cm. 

Han aparegut en diversos punts de Malmö (Suècia). Allà hi venen nous i formatge, per exemple, i poden trobar informació sobre el pròxims concerts per a ratolins, també.


El nivell de detall d'aquestes creacions és una autèntica delícia si us agraden les miniatures. 


Una cosa més que apuntarem a la llista de 'coses' a veure -si algun dia tornem a tenir l'opció d'anar- a Estocolm.

dilluns, 11 de gener del 2021

FERNANDO PESSOA: EL TESORO EN EL ARCA



Antes de destruirse del todo, en la época en que tuvo un alcohol más sosegado, Fernando Pessoa se ganaba la vida como traductor de inglés en algunos despachos comerciales. Con un horario anárquico entraba y salía de las oficinas de Lavado y de Mayer, situadas en la Baixa de Lisboa, y allí tecleaba con una máquina anquilosada la correspondencia mercantil, original y copia, sin hablar con nadie, un oficio que le dejaba tiempo para escribir a lápiz fragmentos de poemas en la misma mesa de trabajo. Hay que imaginarlo con sombrero, pajarita muy rozada, bigote espeso, los lentes ovalados sin montura pinzados en la cepa de la nariz cruzando la Rua da Prata, hecho un dandy ya un poco descalabrado, en dirección al café A Brasileira, donde solía verse con otros escritores y periodistas bohemios, día y noche. Bebía con ellos. Hablaba de proyectos literarios nunca realizados y volvía al trabajo o se iba a la cama. Los camareros sabían los gustos de su hígado. Nada de whisky o de cerveza. Simplemente cazalla, el aguardiente duro que llega más directo al alma de los poetas para calentar sus sueños. En esta época, con 25 años, el café A Brasileira, la del Chiado o la del Rossio, era un eje de humo, que hacía girar una rueda dentada. "Animal, mamífero, placentario, megalómano, con rasgos dipsómanos, poeta, con vocación de escritor satírico, ciudadano universal, filósofo idealista. Soy un degenerado superior". Así se definía cuando estaba muy borracho.

Fernando Pessoa había nacido en Lisboa, en el n.º 4 del Largo de San Carlos, hoy Directorio, el 13 de junio de 1888, vástago de militares y jurisconsultos, mezcla de hidalgos y judíos, todos arruinados como manda la estética. Fue un niño mimado. Desde lo más hondo de la ebriedad el poeta siempre recordaría su infancia en Lisboa como un paraíso lleno de caricias maternales. Requerido igualmente por el amor de algunos virus pasó en la niñez algunos meses en cama y con ello probó también el dulce sabor de estar suavemente enfermo y esperar que venga tu madre a arroparte y darte siempre el beso de buenas noches. Allí en la cama el niño comenzó a hablar con personajes imaginarios que él se inventaba, mientras en la habitación del fondo se oían los gritos de su abuela Dionisia que estaba loca. Aquella dicha duró hasta que a los cinco años murió su padre y el paraíso fue invadido por un extraño. El comandante João Miguel Rosa, cónsul de Portugal en Durban, Natal, contrajo matrimonio por poderes con la viuda y mandó llamar a su esposa e hijastro a Suráfrica, donde el chico fue educado en el high school de esa ciudad e ingresó en la Universidad del Cabo de Buena Esperanza después de ganar a los 15 años el premio Reina Victoria de estilo en lengua inglesa. No tenía amigos. El adolescente Pessoa sólo hablaba con los personajes imaginarios, sus fieles compañeros, que se llevó de Lisboa, fantasmas dotados por él de carne y hueso.

Cuando después de diez años volvió a Portugal de vacaciones con la madre, el padrastro y varias hermanas que habían nacido en Suráfrica, Pessoa se trajo también a cuestas el complejo de Edipo que trató de sacudirse de encima sin llegar a conseguirlo nunca. "Soy un carácter femenino con una inteligencia masculina". La familia regresó a Durban y el joven se quedó en Lisboa a expensas de su tía Ana Luisa. Se matriculó en Filosofía. Entonces devoraba dos libros diarios. Hegel, Kant, Tennyson, Keats, Shelley. Se veía con sus amigos en A Brasileira tres veces al día a cualquier hora. Paseaba. Escribía los primeros poemas simbolistas. Bebía. Daba los consiguientes sablazos y la rueda dentada giraba. En la oficina había conocido a una mecanógrafa llamada Ofelia. Ensayó la forma de enamorase. Le escribía cartas obsesivas y tardó un año en lograr llevarla a pasear a orillas del Tajo, pero allí sentados miraban el curso del agua sin atreverse a rozarse siquiera la yema de los dedos. Cuando la chica, después de tantos suspiros, poemas y cartas, ya entregada, le requirió para casarse, su difusa homosexualidad lo dejó paralizado. "Amémonos tranquilamente, pensando que podríamos / si quisiéramos, cambiar besos y abrazos y caricias, / pero que más vale estar sentados uno junto al otro / oyendo correr el río y viéndolo /". Con el poeta Sa Carneiro, hijo de familia pudiente, imaginó hazañas editoriales. Nada. Mandaba algún poema, algún artículo a las revistas efímeras, El Águila, Renacença, Orpheu, que nacían llenas de entusiasmo y se desvanecían al tercer número. Mientras tanto, en papeles costrosos que guardaba en el bolsillo seguía escribiendo donde le pillara la inspiración, durante el trabajo en los despachos comerciales, al pie de la cazalla en el café, en un banco de la calle, en casa, de noche, de madrugada, siempre, a cualquier hora. Luego metía esos papeles en un arca forrada de terciopelo raído como el náufrago que arroja una botella al mar.

Pessoa había llamado en su ayuda a unos seres imaginarios, herederos de aquellos con los que él hablaba a solas en la infancia. Han sido llamados heterónimos. Se expresaría a través de ellos para enmascararse, como había utilizado el inglés de sus primeros poemas para atacar desde la anarquía juvenil todas las instituciones, la religión, el matrimonio y la patria. Alberto Caeiro sería el panteísta, el poeta de la naturaleza. Ricardo Reis haría de portador de todos los valores paganos, un contemplativo horaciano que veía pasar la vida con una elegante serenidad sabiendo que al final todo se disuelve en la nada. Álvaro de Campos sería el filósofo existencialista, a veces metafísico, destructivo y libre. En medio de estas tres proyecciones de su alma, a veces Pessoa asomaba la propia cabeza. Bebía y la volvía a amagar. Nunca abandonó Lisboa. Un viaje a Cascais en tranvía o a Sintra en un chevrolet imaginario donde recibió en el camino el beso volado de una niña que creía que era un príncipe el que pasaba.

Un buen día recibió la noticia de que su padrastro había muerto en Durban. El joven sintió que un grajo levantaba vuelo desde su nuca. Luego llegó a Lisboa la madre, convertida en una anciana de 58 años. En ese momento creyó de nuevo estar a salvo. Su madre y el poeta amigo Sa Carneiro eran las únicas fuerzas que aún le permitían reconocerse borracho en el espejo. Pero llegó el momento en que su madre murió y Sa Carneiro, que había huido a París, a los 26 años se pegó un tiro en la habitación del hotel. Sin ningún asa donde agarrarse Fernando Pessoa decidió suicidarse lentamente sin dejar nunca de ser un caballero con la bufanda cruzada en el pecho. Ni siquiera tenía hogar propio, siempre a merced de familiares o de fondas con olor a hervido de coliflor. Abandonó las tertulias con sus compañeros bohemios en la Brasileira, aunque siempre había alguien que le metía unos reales en el bolsillo del abrigo para una sopa caliente, pero al final sólo se alimentaba de cazalla. El café Martinho d'Arcade, bajo los soportales de la plaza del Comercio, era su nuevo abrevadero. Allí bebía ya en soledad mientras el arca de casa se iba llenando de papeles. Cuando soñaba aún con publicar su obra, proyecto siempre fracasado, en octubre de 1935 sufrió un cólico hepático. Le llevaron al hospital de San Luís de los Franceses. Entró en coma. El 30 de noviembre en un momento de lucidez dijo a la enfermera: "Dadme las gafas". Fueron sus últimas palabras.

Pasados algunos años, cuando ya había sido olvidado, alguien abrió el arca forrada de terciopelo y encontró el tesoro. En ese arca dormía uno de los más grandes poetas de la literatura universal, el anárquico, proteico, profundo, agnóstico, ocultista, metafísico, existencialista Fernando Pessoa.

Manuel Vicent, publicat al suplement 
Babelia de El País, el 14/06/2008

dijous, 7 de gener del 2021

EL CINEMA, CADA COP MENYS COL·LECTIU?

 

Aquests dos fotogrames els separen 120 anys. El primer, correspon a una de les primeres pel·lícules projectades en públic: L’arribada d’un tren a l’estació de la ciutat (L'Arrivée d'un train en gare de La Ciotat, 1896) dels germans Lumière; el proper 6 de gener es compliran 125 anys d’aquesta projecció històrica en la que un públic, esglaiat, veia com un tren s’aproximava cap a ells posant en perill les seves vides ... òbviament, el tren no va sortir mai de la pantalla però per a aquell públic ‘verge’ en l’experiència cinematogràfica es convertí en quelcom tan real que el sentiment de perill fou, també, ben real. El segon fotograma, correspon a Evolution of verse (2015) del director Chris Milk, film en 3D, creat en tecnologia CGI i que ha de ser visionat en ulleres de realitat virtual (VR). Si estiréssim un fil, que simbolitzés la Història del Cinema, aquestes dues produccions es situarien cadascuna en un extrem: la primera ens parlaria de la primera petjada de l’activitat de veure cinema, la segona de la darrera petjada, del desenvolupament tècnic del 7è. art. La primera obria la porta del cinema entès com una experiència col·lectiva, relacional; la segona, la tanca, ja que el format del film demana ser visionat en ulleres de realitat virtual que trenca qualsevol lligam sensorial de l’espectador/a amb l’exterior: l’oïda i la vista queden immersos en una realitat virtual, aïllada i solitària.


Certament, si fem una descripció de la Història de l’exhibició cinematogràfica a grans pinzellades veiem com es tracta del pas d’allò col·lectiu a allò individual, d’allò públic a allò privat. El Cinema va néixer amb la intenció de ser vist ‘en societat’, envoltats d’altra gent que està vivint la mateixa experiència que nosaltres. Amb els anys, però, les pantalles i les sales cada cop han anat minvant, s’han anat reduint. La indústria cinematogràfica va haver de competir amb una indústria televisiva que va irrompre amb força i va introduir el cinema a les llars, en les petites dimensions de les sales d’estar familiars i en les més petites dimensions de l’aparell televisor. Mentre les pantalles de projecció anaven minvant les pantalles televisives anaven creixent. Mentre el cinema com a canal de comunicació s’estancava els canals televisius es multiplicaven fins a nivells inabastables, gairebé infinits. El Cinema abandonava les sales per anar-se filtrant, poc a poc, dins dels domicilis; aquell estat inherentment ‘col·lectiu’ del cinema s’anava convertint en familiar, era gaudit per petits grups. Aquest filtratge tenaç i persistent però que no gaudia, encara, del control sobre l’elecció de què veure, arribà un moment que li proporcionà una gestant autonomia al públic espectador: primers amb els equips reproductors (VHS, DVD, BluRay), finalment amb el ‘visionat a demanda’ (VOD) i les plataformes que ja han conquerint, definitivament, cada llar, cada dispositiu. Aquelles pantalles gegants que  eren considerades com la única forma de veure cinema van continuar minvant fins a fer cabre qualsevol film en la petita pantalla d’un ‘smartphone’. Les sales amb centenars de persones i pantalles amb efecte immersiu han donat pas a sessions individuals davant de la pantalla d’un telèfon mòbil. Però aquestes dimensions petites, de pantalles reduïdes no eren, encara, el darrer esglaó, encara en faltava un altre: les ulleres de realitat virtual, amb les que l’individu perd qualsevol contacte sensitiu amb l’exterior i es submergeix en una realitat fictícia, sabudament fictícia, però que l’efecte aclaparadorament immersiu fa creure al nostre cervell què potser el que veiem és ben real, gràcies a la tecnologia d’imatge en 360º. Hem arribat a l’altre extrem del fil, hem passat del grup de persones juntes, emocionades, potser agafant-se del braç davant l’ensurt d’un tren que els emprenia... a una individu aïllat, sol, desconnectat del món.


La pandèmia mundial que estem patint n’ha accelerat, encara més, aquest procés individualitzador a l’hora de consumir cinema: les plataformes han disparat el nombre de subscripcions, molts films són estrenats directament en elles, sense passar per la pantalla gran d’una sala de cinema. Les recomanacions de confinament, cuarentena i distància social ens aboca, sense alternativa, a un consum individual. L’acte social d’anar al cinema ha de competir amb la llibertat individual de poder veure el què es vol quan es vol... i quan es tracta d’aconseguir llibertat, aquesta sempre guanya. El cinema ja no és col·lectiu, ja és individual.


Així doncs, reivindicar l’acte social d’anar al cinema s’ha convertit en quelcom romàntic, en un autèntic acte de resistència i les persones que participem en l’organització d’activitats que tinguin, d’alguna forma, l’exhibició de cinema ho hem de tenir present. Ens caldrà, per tant, trobar complements a la projecció que ofereixin un valor afegit a l’exhibició i convertir el visionat d’un film en una experiència cinematogràfica sinó volem que l’’evolució’ tecnològica imparable del setè art l’estableixi en una modalitat merament individual.


Hem de tenir present, però, que els extrems d’aquell ‘fil’ no són irreconciliables, allò que connecta el film dels germans Lumière i el del Chris Milk és la capacitat de fer-nos sentir, emocionar, exaltar. Si en el primer, pensant que el tren ens pot atropellar, en el segon veient com el tren en primeríssim pla es converteixen en milers d’aus... en ambdós casos, gaudim d’una evidència: la ‘màgia del cinema’.

 

Xavier Miró, Activista cultural 

(publicat a SurtDeCasa)

 

L'Arrivée d'un train en gare de La Ciotat 

Evolution of verse 

dimarts, 5 de gener del 2021

SR. DAVID PROWSE

 (1935-2020)

Fa poc d'un mes moria l'actor que va 'donar forma' a un dels dolents més emblemàtics de la Història del Cinema; maluradament, però, per exigències del sr. Lucas i la productora de la saga Star Wars mai vam poder veure el seu rostre de veritat en pantalla gran.... El sr. David Prowse era l'actor que estava dins de la màscara i vestimenta de Darth Vader.

David Charles Prowse va nèixer a Bristol fa 85 anys. El sr. Prowse era una actor britànic però també culturista i aixecador de peses, fou el seu físic imponent (2,01 metres d'alçada i 118 kg de pesa) allò decissiu per a donar-li el paper de la seva vida, des de 1976 a 1982. Abans, però, havia tingut popularitat gràcies al paper de 'L'Home Verd', una mena de 'Capità Enciam' britànic que ensenyava educació vial als nens i nenes. També va aparèixer a La naranja mecànica (1971) i en 3 films fent de Frankenstein: Casino Royale (1967), The Horror of Frankenstein (1970), Frankenstein and the Monster from Hell (1974). El mateix sr. Prowse va entrenar a al sr. Christopher Reeve per al paper de Superman (1978) i aquell mateix any arribaria el seu paper més important: Darth Vader... llàstima que li arribà amb més penes que glòries. 

El mateix dia de l'estrena, el sr. Prowse se'n va enterar que la seva veu havia estat doblada pel sr. James Earl Jones de veu més 'fosca i adient al paper' (en paraules del mateix sr. Lucas). En la nostra versió espanyola vam gaudir de la potent veu del sr. Constantino Romero. Però no només la veu li van treure: a les escenes de lluita amb espada làser de El retorno del Jedi (1983) contra Luke Skywalker fou dobat per una coreògraf i entrenador d'esgrima (el sr. Bon Anderson). Però l'estocada final a la feina del sr. Prowse va venir quan en la mort de Darth Vader aquest es treu la màscara per acomidar-se del seu fil; aquesta escena la van tornar a rodar però amb un altre actor, el sr. Sebastian Shaw, que és l'escena que es va mantenir en la versió definitiva. Obviament, això ho feren a esquenes del sr. Prowse.


Així doncs, al pobre sr. Prowse, en el paper de la seva vida li van pendre la veu, el cos i el rostre ... Si voleu conèixer bé el cas no podeu deixar de veure 'I Am Your Father' (2015) documental dels mallorquins Toni Bestard i Marcos Cabota en el que expliquen, sense embuts, l'enemistat, rivalitat i rancúnia del sr. Lucas contra el sr. Prowse, apartant-lo i negant-li l'accès a qualsevol activitat vinculada amb Star Wars. Una injustícia en tota regla que aquest documental alleuja fent-li un merescut homenatge a l'autèntic Darth Vader.

Després de la dura experiènica d'Star Wars, el sr. Prowse, s'apartà del cinema i es dedicà al seu gimnàs i a realitzar accions benèfiques i educatives com en els inicis de la seva carrera. 

Als 85 anys va morir a Londres, afectat d'artritis que li havia paralitzat els braços...  

Ara sí que ha mort, de veritat, Darth Vader ... 

dilluns, 4 de gener del 2021

AMOR PEL CUSCUS

 

Dimecres, la Unesco va declarar el cuscús patrimoni cultural de la humanitat. S'afegeix a una llista que inclou la gastronomia francesa, la tradició cervesera belga, el kimchi coreà, el cafè turc i la pizza napolitana, entre altres meravelles. Curiosament, tot i que fa anys que s'hi postula, la paella valenciana encara no ha estat distingida amb aquest honor, i crec que ja és imperiós que Paco Alonso, col·laborador de La Vanguardia, vagi on sigui que es reuneixin aquests savis a dir-los-en quatre de fresques.

El cuscús ho ha tingut més fàcil. Perquè la candidatura l'han presentat quatre estats alhora:Algèria, el Marroc, Tunísia i Mauritània. Quatre estats que mantenen relacions tenses. Ara, perquè Trump ha aprofitat els seus últims dies a la Casa Blanca per trenar un acord que arracona les aspiracions dels Sàhara i promou les relacions amb Israel. Però el Marroc i Algèria sempre s'han mirat amb recel. Un recel que han aparcat per unir-se al voltant d'un plat que comparteixen. AMb les coses de menjar no s'hi juga. 

A mitjans del segle XV, el cuscús entre per primera vegada de forma escrita en el nostre món nord-mediterrani, quan Martorell explica, al Tirant lo Blanc, que uns cavallers "foren ben servits de gallines e capons e de faysans, de arroç e cuscussó". Jo vaig trigar uns quantssegles a tastar-lo, però des d'aleshores no he deixat de demanar-ne. A Barcelona, als vuitanta, en un restaurant de la plaça Cardona el nom del qual he oblidat. Més tard al Rafi, on -segons opinions doctes- en feien el millor de la ciutat. (I era a tocar de casa!). El portaven la Rafi, una cordovesa eficientíssima, i el seu marit, Mohammed, de Tetuan, que s'estava als fogons. Fa uns anys van abaixar la persiana i els veïns del barri vam quedar orfes.

Al llibre Aroma àrab, el metge i escriptor catalanopalestí Salah Jamal explica la primera vegada que va sentir el nom d'aquest plat. Va ser a Jerusalem, el 1966. Ell tenia quinze anys: "El va pronunciar un dels estudiants algerians que tot just acaben d'aconseguir la independència de la 'mare França' i van venir a fer cursos d'arabització. L'algerià explicava les maneres de preparar aquest plat. Lògicament, cada dos per tres deia la paraula cuscús. Nosaltres, que érem nens i adolescents, no paràvem de riure. El pobre algerìa ignorava que, en àrab col·loquial del Pròxim Orient, cus significa cony i ell, per a més conya, no sols parlava d'un cony sinó que els deia de dos en dos: cus-cus, cony-cony". ¿Com no ha de ser el cuscús patrimoni de la humanitat  amb aquest currículum?.

Quim Monzó a
La Vanguardia
del 19/12/20

(dedicat a Gabriel Vega, amant del cuscús)