dilluns, 18 de gener de 2021

UN TIPUS MANIATIC PERQUE SI

Sí, digueu-me maniàtic si voleu, però no hi puc fer més. Encara que moltes vegades m'han deixat anar una carada per això, és superior a les meves forces: no suporto veure a la gent caminar sense control pel carrer. Ni pel carrer, ni per enlloc. Tan fàcil que és anar uns per la dreta i els altres per l'esquerra, cadascun pel seu lloc, sense causar aglomeracions i fent que el trànsit per la vorera sigui fluid. Si tots hi poséssim una mica de la nostra part, només una petita contribució, l'ordre envairia els nostres carrers i, per osmosi, les nostres cases. Llavors jo no hauria de cridar-li l'atenció a ningú quan posa el peuet baix de la vorera. Però que no veuen que si passa un cotxe a tota pressa els el trepitjarà? Després tot seran lamentacions. D'on em ve aquesta dèria ho desconec, però, segons m'han explicat, mon pare, al cel sia, també tenia aquest desfici.  No sé si és llegenda, però diuen que un Onze de Setembre va posar-se davant d'una manifestació i, tant si volien com si no, els va fer anar a tots més rectes que una bala. Com m'agradaria ser prou digne del seu nom!.

Quan anem en colla, encara és pitjor. A veure, si decidim anar tots a un lloc en concret, situat en una plaça concreta, i el camí lògic per desplaçar-s'hi és un i només un, per què sempre n'hi ha un que es despista, i es queda més enrere, o s'allarga a mirar l'aparador d'una botiga propera? Damunt, si els dic alguna cosa, intentant amagar el meu enuig i de bones maneres, se m'enfaden.

També tinc altres particularitats que sovint em causen problemes. L'altre dia, sense anar més lluny, passejava com cada diumenge al matí i em va cridar l'atenció una aglomeració que hi havia a la vora mateix del riu. Aquell munt de gent era superior a les meves forces i m'hi vaig dirigir tot de pressa. Es veu que un home havia caigut a l'aigua riu amunt i, com que baixava molt ple per les darreres pluges, es va ofegar. El corrent l'havia dut fins allí i tothom mirava l'espectacle mentre arribaven la policia, el jutge i el cotxe de morts. Jo, seguint el meu instint natural, m'hi vaig apropar més, el vaig ensum
ar de dalt a baix i em vaig pixar al damunt per deixar-hi la meva marca personal. Tots van començar a cridar i a donar-me cops de peu, però, què volen que hi faci si sóc un gos? I un gos pastor dels bons, eh!

Jesús M. Tibau (2005:110-111). Postres de músic

2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Procuro anotar la data que acabo cada conte. Aquest fou el 28/08/2002. Més de 18 anys! Fou una etapa fructífera en què escrivia un conte quasi cada dia o cada dos.
Ha passat molt de temps i he escrit molts contes després.
Em costa molt rellegir-me a mi mateix, un cop el llibre està publicat, excepte alguns relats que incloc al meu repertori de recitals.
Em fa tendresa recordar-lo, ja no escric contes així. Evolucionem, sense oblidar el xiquet que portem dintre.
Moltes gràcies, amic.

Ciutadà K ha dit...

Jesús M Tibau l'evolució, el canvi, és inevitable (i necessari, afegiria jo ) ... però als teus fans ens agrada tot 'lo teu': lo d'ahir, lo d'avui i lo de demà .... per alguna cosa som FANS 😍