Ja vam exposar la nostra alegria davant del nou treball discográfic d'una de les bandes de la meva Vida.... que els The Cure publiquin un nou disc després de 16 anys és una GRAN notícia i pel que estem veient la bona rebuda del gran públic ha estat considerable (als fans ja ens tenen més que guanyats) arribant per primer cop en la história del grup al Top#1 de les llistes dels EEUU.
I és que 'Songs of a lost world' és una meravella i d'una consisténcia musical i de concepte inqüestionable. La idea és fer-ne un repás, cançó per cançó, i animar-vos a que l'escolteu en calma per a gaudir-ne de totes les capes musicals que tenen tots i cadascun dels 8 temes que conformen el disc.
Peró comencem per la portada, es tracta d'una fotografia de l'escultura 'Bagatelle' (1975) de l'artista eslové Janez Pirnat que evoca el moment del rei perdut enmig del no res... missatge que encaixa perfectament amb el contingut del disc, carregat de soledat, pérdua de la joventut, de por a la mort, de sentir-se aïllat del món. Quan estava pensant quina seria la portada del nou disc, el sr. Robert Smith va veure l'escultura en un llibre i va tenir clar que aquella imatge era la què volia, curiosament, el mateix dia que ho va decidir l'escultor havia mort, reforçant -encara més- que aquella havia de ser la portada.
SONGS OF A LOST WORLD és el disc número 14 de The Cure i després de 40 anys dedicant-se a la música, al sr. Smith li ha quedat un disc preciós que ha declarat que és el primer d'una trilogia... la trilogia de l'acomiadament professional de la banda.
Aquest disc arriba escrit després de la mort de diversos membres de la família de Robert Smith en poc temps de distáncia entre ells. Cops durs que t'enfronten a la Mort i t'evidencien que la Vida és finita i que ja estem més a prop del 'final' que del 'principi'.
Bellesa fosca, saturada, d'atmosfera opressiva. Un cant a la nostálgia, la pérdua, la desesperança i la fugacitat del temps. Impossible no emocionar-nos i, fins i tot, plorar en alguns del temes.
Es tracta d'un disc on les 'intros' instrumentals tenen més presència que mai en la discografia dels The Cure i en el que han aconseguit tenir un aspecte musical 'antic', nostálgic, gens actualitzat ni vigent... uns The Cure sonant a The Cure. No saben de 'modes' ni 'tendéncies' ells mantenen la seva personalitat. Ells no són una banda que vulguin provocar trencaments, ni fer 'avançar' res... potser motivats pel fenómen fan, ells volen ser el qué són. I, a nosaltres, ja ens está bé. Si aquest disc de 2024 "sona" o ens fa pensar en el 'Disintegration' de 1989 ens importa ben poc.
Comentem el disc Cançó a Cançó:
1. ALONE
Després de 3 minuts d'introducció musical Robert Smith obre la boca. Han estat 3 minuts carregats de capes sonores, de barroquisme musical, de textura épica que ens ha preparat per al contingut del primer tema: el veure's al final de la vida, la consciència de que som finits. La cançó és un lament per la joventut perduda.
El disc comença amb un tema d'atmosfera ja coneguda pels seguidors dels Cure, carregada, densa, trista... preciosa.
2. AND NOTHING IS FOREVER
La fugacitat de la Vida, el pensar que res és com era peró que no importa, total, tot desapareixerá igualment. Es tracta d'assumir el 'final' com a part del procés vital. Tot i aixó, l'arrencada instrumental (marca de la casa en gairebé tot el disc) es menys opressiva, menys carregada, fins i tot, més optimista, diria jo. Un repunt épic d'acceptació i resignació perqué les coses són com són i que tot el que comença acaba. Ritme cadenciós que ens fa moure com si fos una cançó de bressol... un "I know, I know My World has grown old" que es va repetint en tota la cançó d'autoconscienciació, d'acceptació.
3. A FRAGILE THING
En el tercer tall, torna l'atmosfera carregada, els ritmes marcats, molt presents. Una cançó rodona on la veu i les paraules del sr. Smith encaixen a la perfecció amb l'embolcall musical. Un tema que ens parla de ruptura, de penediment, del final d'una relació quan ja no es pot parar el final. Quan alló que ha de ser es precipita. En aquell precís moment en el que t'adones que la relació és tan frágil que saps que s'acabará trencant en qualsevol moment... inevitablement. "No nothing you can do to change the end".
"I could die tonight of a broken heart / This loneliness has changed me, we hace been to far apart"
4. WARZONE
Guitarres intenses, marcades, que ens parlen de dolor. Ruptures sentimentals que fan mal, que parlen d'ira, d'atacs "For we were born to war". Guitarres que sembla que plorin, a l'igual que la veu de Robert, afirmant un cop i un altre que no trobarem la pau i que el final será amarg. Hem nascut per a la guerra i aixó és el que desencadenem en el moment que 'trenquem', cap ruptura és bonica...
5. DRONE: NO DRONE
Sobreposicions de guitarres, ritmes marcats per una cançó que ens parlar de desorientació, fins i tot, de pérdua d'identitat. Una mena de caiguda lliure cap a la desesperança. La lletra ens la dispara a la cara el sr. Smith. Dur, agre, sabent que la felicitat no hi és ni se l'espera. "One last shot at happiness". Sovint no ens entenen perqué nosaltres no ens entenem. Solos de guitarra desbocats, accelerats i rabiosos. Estem enfadats... peró amb nosaltres mateixos.
6. I CAN NEVER SAY GOODBYE
Torna la balada densa. Arrenquem amb un piano de melodia senzilla, simple i repetitiva. Els instruments s'hi van afegint, cansats, enlentits... primer la bateria, poc a poc les guitarres. Tornen les atmosferes carregades, nostálgiques i tristes de les primeres cançons del disc. Es tracta d'una cançó dolorosa, inspirada per la mort del germá gran de Robert Smith... "Something wicked this way comes / To steal away my brother's life". Quelcom maligne ve a robar-li la vida a mon germá. Una balada emotiva i sentida amb la que se'ns fa difícil no emocionar-nos....
7. ALL I EVER AM
Autoanálisi del qué hem estat, del qué hem pensat, del qué hem fet al llarg de la vida. Aquest cop, peró, sense duresa, amb un punt, fins i tot, esperançat. La música es mostra oberta, poc ofegada. Sabem que ballem en una pista que ja no és la nostra i ens movem lents peró som com som. Centrada en la identitat amb un to de resignació d'haver arribat on hem arribat... peró amb un petit apunt per a l'esperança.
8. ENDSONG
No podia tenir millor final, després del recorregut emocional de les 7 pistes anteriors arriba la 'cançó final' (mai millor dit) i ho fa amb un inici instrumental épic, poderós, amb una melodia intensa, carregada i una perfecta comunió dels instruments fins que el lament de la guitarra ens aproxima a l'imminent arribada de la veu del sr. Smith. Una veu que ens parlde que "Estic fora en la foscor preguntant-me com m'he fet tan vell. Tot ha marxat, res queda d'alló que vaig estimar (...): Ni esperances, ni somnis, ni un món al que no pertanyo". Un temazo de 10 minuts de durada, d'una emoció corprenedora en la que et va emplenant fins al plor inevitable... meravella!
Als 65 anys, el sr. Robert Smith no veu la Mort com una amença, sinó com una realitat assumida que l'ha afectat els darrers temps i l'ha fet conscient de la seva inevitable preséncia finita.
La bona notícia és que ens vindran 2 discos més, després d'aquest, tancant una trilogia anunciada pel mateix Robert Smith.
I després d'aquesta trilogia, l'anunciat final, l'acomiadament... el silenci.
.jpeg)
.jpeg)
.jpg)
