Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DE MUSICA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DE MUSICA. Mostrar tots els missatges

dissabte, 27 de juny del 2026

'THE ROCKY HORROR PICTURE SHOW' AL CINECLUB LA RAPITA EN EL PRIDE 2026

 

Un any més, el CineClub La Ràpita participa en el Pride que organitza l'Ajuntament de La Ràpita. Nosaltres aportem la peli, i en aquest cas hem escollit la peli de culte queer per excel·lència: THE ROCKY HORROR PICTURE SHOW (1975). 

El planazo que inclou sessió de Dj amb John Deere (20:15) i Bingo Drag amb Divax i Steinburg (23:30). Xalera segura!!

Poques pel·lícules en la Història del Cinema representen l'alliberament sexual i la visibilitat LGTBIQ+ com aquesta. En un moment de repressió cap a la diversitat a principis dels anys '70 (i una mica ara, no ens enguanyem), el film ens presenta personatges fluïds i andrògins, trencant els esquemes del gènere en una producció cinematogràfica. A l'Estat Espanyol va trigar 3 anys en estrenar-se.

El film és l'adaptació per al cinema del musical creat per Richard O'Brien i que es va estrenar l'any 1973 en el Royal Court Theatre (Upstairs) de Londres; era un espectacle petit, modest, molt punk, irreverent i amb humor negre. La sala es va quedar petita i van passar al King's Road Theatre i d'aquí a Hollywood. L'obra i la peli la va dirigir el director australià Jim Sharman. Van mantenir bona part del repartiment de la versió teatral i va significar l'entrada a Hollywood de Susan Sarandon i Tim Curry.

Tot i que l'estrena cinematogràfica fou un fracàs el film va aconseguir tenir el rècord de la pel·lícula amb l'estrena comercial més llarga de la història del cinema gràcies a les 'sessions de mitjanit'; sessions que es convertien en espais en els que el públic podia anar disfressat i en el que veure una peli es convertia en una experiència teatral i comunitària. Es produeixen activitats ben curioses mentres es projecta el film (encara a data d'avuis als EEUU): públic que crida, insulta o diu diàlegs alternatius, que llencen coses com arròs, paper higiènia, actors i actrius que imiten davant de la pantalla les actuacions del film mentres es projecta....

La història d'una parella que està a punt de casar-se i que no vol mantenir relacions sexuals fins abans del matrimoni representa la societat tradicional que impacta amb els personatges que habiten un castell misteriós al que la parella arriba com a refugi d'una tempesta inesperada. El contrast entre tradicional i modern, entre repressió i alliberament és el tema central del film.

El film és un còctel de ciència-ficció clàssica de sèire B, de musical de broadway i Glam rock amb un banda sonora de hits immediats com 'Time Warp' o 'Sweet Tansvestite'. L'impacte del film va obrir la porta a l'estètica punk, la moda gòtica o la subcultura alternativa.

Amb el lema 'Don't dream it. Be it és na pel·lícula que revindica la ment oberta i qüestiona els prejudicis que encara tenim al voltant del gènere, l'identitat i l'orientació sexual. Però fet de forma irònica, carnavalera i petarda.

Si veniu a la Plaça Sebastià Juan Arbó de La Ràpita us espera una peli provocadora, divertida i sexi a l'aire lliure. Us esperem!!!


dijous, 11 de juny del 2026

'GREASE' AL CINECLUB LA RAPITA

Quants i quantes ens hem enamorat d'Oliva Newton-John i/o John Travolta en aquesta pel·lícula. 'Grease' no és una obrsa mestra però és un musical que va deixar empremta en molts espectadors i espectadores que ja tenim una edat. Enlluernades per l'estil de vida nord-americà, 'Grease' representada el què tot adolescent li agradaria viure: Amistat, Música i Amor.

Tot i que la crítica la va linxar força el públic la va adoptar des del moment de la va estrena i fou el musical de més recptació fins que es va estrenar 'Mamma mia'. El film debut del seu director -Randal Kleiser- és una icona del cinema i la seva banda sonora de les més conegudes i reconegudes de la història del cinema.

La pel·lícula de 1978 és una adaptació del musical estrenat el 1972 i recrea els EEUU dels anys '50. El repartiment simulava ser adolescent però el sr- Travolta tenia 24 anys, la sra. Newton-John 29 i la sra. Channing 33.

John Travolta -que un any abans havia triomfat amb 'Fiebre del Sábado noche'- va insistir a la productora per a que contractessin a Oliva perquè n'estava bojament enamorat, Olivia Newton-John va dubtar de si acceptar el paper o no per por al fracàs (la primera actriu en la que es va pensar fou Carrie Fisher -la princesa Leia-), els 'chupetons' que llueix Stockard Channing en el paper de Rizzo eren autèntics, fets per l'actor que feia de novio per a que fossin més reals. 

Es va intentar expandir l'univers Grease amb més films posteriors: Grease 2 (1982), amb Michelle Pfeiffer com a protagonista i es va intentar un Grease 3 al 2002 amb bona part del repartiment original però no es va tirar endavant.

Tot i que sempre ha representat un tipu de cinema romàntic lleuger, amb el temps, se l'ha tingut en compte com un primer pas cap a l'alliberament sexual de la joventut.

Aquest diumenge, la podreu veure en pantalla gran i amb les cançons interpretades en directe, mentres mirem la pel·lícula, per la coral de l'Agrupació Musical Rapitenca, tota una experiència musical i cinematogràfica.

dijous, 23 d’abril del 2026

preTRETS 2026: TALLER DE BHANGRA + RODA DE PREMSA + 'WATER' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Ja ha passat un any i el festival que organitzem des del CineClub La Rapita torna a estar aquí. TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures tindrà lloc del 08 al 10 de maig i enguany estarà centrat en la Cultura Íhdia.

Com sabeu, a TRETS ens aproximem a la cultura escollida amb el Cinema com a porta d'entrada i descobrim la gastronomia, la música, la literatura, l'estil de vida... de la Cultura escollida.

Més endavant ja us donaré detalls de la seva programació per avui toca parlar del preTRETS que tindrà lloc aquest dissabte pel matí/migdia i el diumenge a la tarde.

DISSABTE 25/04/26: A la plaça 1 d'octubre de La Ràpita farem un pre-calentament del què tindrem durant els dies de festival. 
  • 10:00 Taller de Bhangra (dansa típica del nord de l'Índia) impartit per Barna Bhangra Group que serà rematat amb un lipdub amb totes les persones participants.
  • 12:30 Roda de premsa amb la presentació del cartell dissenyat com cada any per Sistema Binari (i les brillants creacions de Ruth Cuenca) i repàs a la programació de TRETS 2026, edició Índia.
  • 13:000 Demostració de ball final de les persones participants al taller.
DIUMENGE 26/04/26: A les 18:30, a l'Auditori Sixto Mir projecció de 'Water' (2005) dirigida per Deepa Mehta. Una bona aproximació valenta i crítica amb l'opressió de gènere i els trets misògins de la cultura hindú. El film forma part de la trilogia dels elements de la directora, després de Fire (1996) i Earth (1998). La pel·lícula ens situa l'any 1938, durant l'India colonial i ens parla de la contundent tradició a les que són sotmeses les vídues en morir-se els seus marits: ingressar en un ashram per a vídues, rapar-se el cap i dedicar la seva vida a retre homenatge al seu marit difunt ... tradicions encara vigents en l'actualitat.

Anem preparant-vos perquè TRETS Índia està a punt d'arribar i aquest cap de setmana tindreu un pòrtic ben musical...


divendres, 27 de febrer del 2026

'L'INFERNO DE DANTE' + POSTHUMA (MUSICA EN DIRECTE) AL CINECLUB LA RAPITA

 

Demà dissabte a les 20:00 tenim sessió especial al CineClub La Ràpita, tindrem l'ocasió de veure una de les primeres pel·lícules de terror de la Història del Cinema acompanyada de música en directe, planazo per a un dissabte al vespre!

El quartet de rock d'Onda POSTHUMA visita La Ràpita per a musicar en directe el film de cinema mut L'INFERNO DE DANTE de 1911 dirigida a sis mans per Francesco Bertolini, Adolfo Padovan i Giuseppe De Liguoro. Quan l'invent del Cinema només tenia 12 anys, aquests italians es van atrevir a adaptar una part de l'obra mestra de la literatura: 'La Divina Comedia' de Dante Aligheri, la part en la que Virgili i Dante transiten pels diferents cercles de l'infern. El film va comportar més de 3 anys de feina  i les escenes que mostren l'infern estan inspirades en la feina de l'artista francès Gustave Doré. Es tracta d'un film amb d'altres aspectes destacables, tenint en compte els mitjans de l'època: la quantitat d'actors/actrius en escena, la caracterització dels dimonis i amb l'afegit de tractar-se del primer film que ensenya el tors despullat d'una dona. La peli és una viatge 'de millora' del propi Dante, acompanyat de Virigili per terres infernals i la sortida del mateix.

'L'Inferno de Dante' és el primer llargmetratge europeu de la Història del Cinema que fou tot un èxit des de la seva estrena a Nàpols i, sobretot, quan fou estrenada als EEUU, on va recaptar més de 2 milions de dòlars, xifra brutal per l'època.

Es tracta d'un film que ja ha estat musicat en diverses ocasions: per Tangerine Dream (2004) i pel Col·lectiu Edison Studio (2011). POSTHUMA ofereix una banda sonora de rock instrumental remarcant atmosferes amb l'ús de sintetitzadors.

Així, doncs, tot i no tractar-se d'una obra mestra, el film té el mèrit de ser fundacional de moltes coses: primer llargmetratge, primer film de terror... motius suficients per gaudir-la en pantalla gran i amb el gran valor afegit de veure-la musicada en directe per POSTHUMA.

Acompanyeu-nos en aquest passeig per l'infern musicat demà a les 20:00 a l'Auditori Sixto Mir.

dimecres, 10 de desembre del 2025

EL DELIRANT ASCENS I DECLIVI DELS FUNKO

 

Des de fa uns anys, els Funkos, aquests petits ninots de plàstic, amb el cap exageradament gran, que recreen algun personatge real o fictici s'han estès com una autèntica 'plaga', com una invasió. Molts persones són les que acumulen de forma col·leccionista i compulsiva aquestes figures, emplenant les estanteries de casa seva amb la capsa orirginal o sense l'embalatge. Certament, té un punt de religió, d'adoració. Quan vas a una botiga en la que tooooota una paret (o vàries) està plena de Funkos des del sostre fins al terra et produeix una mena de vertigen estètic, gairebé espiritual. Per a molts col·leccionistes és molt més que un simple objecte, és tot un símbol d'allò que valoren i els agrada i, així, en poden tenir una cosificació.

La història dels Funko comença el 1998, en un poble de Washington: Snohomish. Allà, el sr. Mike Becker, un dissenyador que tenia especial carinyo per temes vintages i retro buscava una figura de Big Boy (aquell nen de galtes grosses amb un peto de quadres blancs i vermells, imatge d'una cadena de restaurants dels EEUU). Com que la recerca del sr. Becker no va tenir èxit va decidir fabricar-lo ell mateix... i així va nèixer el primer Funko, una barreja de joguina vintage i un 'Diy' (DoItYourself), tenien un caire irònic, un punt kitsch que els feia atractius.

El sr. Becker va vendre l'empresa el 2005 al sr. Brian Mariotti; aquest tenia la impressió que el creador no havia explotat suficient el potencial comercial del producte. Així que el sr. Mariotti va convertir 'la idea Funko' en un fàbrica de llicències i es van començar a produir de qualsevol cosa; i qualsevol, vol dir, QUALSEVOL. Tot podia ser un funko col·leccionable. 

Primer van venir personatges de còmic, sèries, pel·lícules i, després, s'afegiren els músics, els atletes, els presidents, els escriptors... 

L'any 2010 neix la línia 'Pop!', reforçant la 'marca' i  amb els trets que els farien més identificables: caps grans, ulls negres sense pupil·les i absència d'expressió. 

Aquest canvi va disparar les vendes passant de vendres miles de figures a milions. L'any 2017 va sortir a borsa i la seva seu (Everett) es va convertir en parc temàtic del col·leccionisme i peregrinatge d'amants d'aquestes figures. L'obsessió arriba al punt de que moltes persones col·leccionistes tenen habitacions NOMÉS per a guardar els Funkos.

I és que aquestes figures representen el consum del segle XXI, que ja no és el 'consum massiu' sinó el 'consum emocional' i és que s'adquereixen Funkos no pel seu valor com a producte sinó per allò que representen de record del passat; el pes de la 'nostàlgia' és important. Es tracta d'un 'capitalisme sentimental'. No es tracta només d'estimar un film, es tracta de poder-lo tocar, mirar, col·leccionar. I qui diu film, diu llibre, des de Harry Potter a Shakespeare o Cortázar...

Sembla ser que aquest paradís del col·leccionisme està en crisis. La Vida té un punt cíclic, pendular i ara toca esquivar els Funko pop. L'empresa ja ha reconegut uns 241 milions de dòlars en deute total. En el segon trimestre de 2025, Funko va perdre 41 milions de dòlars... les vendes han caigut en picat. L'any 2023, l'empresa va destruir entre 30 i 36 milions de dòlars d'inventari excedent, enviant milions de figures a les escombraries perquè era més barat fer això que pagar el seu emmagatzematge. Amb l'impacte medi ambiental que això suposa.

Apart del 'canvi de tendència' del consumidor, les mesures al voltant dels arancels als EEUU no ha ajudat ha facilitar les coses ja que bona part de la producció està 'fora'.... sincerament, però, penso que el motiu està en una sobreproducció salvatge, pròpia de l'època capitalista en la que ens trobem: s'han fabricat més Funkos del que es podien comprar (penseu que només del personatge de Grogu, de The Mandalorian, per exemple, es va fabricar més de 40 models diferents..).

La conseqüència d'això és que totes aquelles persones devotes i fanàtiques del producte -que continuen estant, no han marxat- multiplicaran el preu d'algunes figures, augmentant el preu un 200% o 500% en la revenda. Impressionant és els 100.000 dòlars que es van pagar per una figura de Willy Wonka l'any 2022 (Wtf???)... però això només passa amb les figures 'mítiques' i persegudies, el més lògic és que el seu preu s'hagi devaluat en la majoria de plataformes de venda online de segon mà.

Sembla ser, doncs, que la bombolla Funko ha esclatat, com tantes altres bombolles en aquest entorn capitalista on del què es tracta és de fabricar i consumir com més, millor. Ara falta veure on aniran a parar els milions i milions de funkos que emplenen les botigues del món...

dilluns, 17 de novembre del 2025

'LA MORT DOLÇA' DE NEFUR

 


LA MORT DOLÇA

 
Lo teu cosset respira
i l'altre que hi entra i surt
el fa dansar com la mar en calma
un dia sense vent.

Ahir
los teus ullets me buscaven
provant d'articular l'última paraula.

          Avui
miren cap a dins,
cap a la flama encesa dels últims dies.
iSento com encara t'escalfa al mig del pit.
 
Parpelles closes, boca oberta
cada glopada d'aire és un acte
afirmatiu.

Abans no despunte el dia
l'estrella d'hivern t'acaricia
en l'últimíssim èxtasi
en l'ultimíssima soltesa
                    en l'ultimíssim gest.

d'abandonar-te a la llum.



Nefur (Laura Guarch)(2025:41). 
Parca. No. 1, Nov 2025.

dijous, 31 de juliol del 2025

SRA. MARIANNE FAITHFULL


 (1946-2025)

Fa uns mesos moria, amb 78 anys, la sra. Marianne Evelyn Gabriel Faithfull, coneguda com a Marianne Faithfull. Fou cantaht i actriu però també model i referent per a moltes artistes posteriors. Va nèixer i va morir a Londres. Va nèixer en un família amb antecedents nobiliaris i artístics;  un dels seus avant-passats fou l'escriptor de La Venus de las pieles de Leopold von Sacher-Masoch ... que del seu cognom sorgí el terme 'masoquisme'.

Es va fer popular l'any 1964 interpretant la cançó 'As tears Go By' de Keith Richards i Mick Jagger, del que va ser parella a finals d'aquella dècada. 

Durant els '70, l'addició a l'heroïna i l'anorexia la va apartar de la vida pública, arribant a la indigència. Afortunadament, a finals del '70 va publicar el disc Broken English (1979), amb el que va estar nominada als Premis Grammy i va rebre el reconeixement de la crítica. Però els anys 'durs' li van passar factura i la que tenia un veu angelical li va canviar a la dels darrers anys: aspra i rovellada. A partir d'aquí, publicà diversos treballs discogràfics: Dangerous Acquaintances (1981), A Child's Adventure (1983) o Strange Weather (1987). Va realitzar diverses col·laboracions com l'aparició al concert The Wall-Live in Berlin, amb Roger Waters el 1990, la participació a The Memory Remains (1997) de Metallica, col·laboracions amb Badalamenti o David A. Stewart d'Eurythmics. I en els 2000 va publicar discos rellevants com Kissin' Time (2002) o Before the Poison (2004)... fins arribar als més de 20 LPs, productiva i polifacètica, la sra. Faithfull.

En els inicis de la seva carrera artística va participar en diversos films rellevants, com I'll Never Forget What's'isname (1967) -flm en el que es va dir per primer cop 'fuck' i ho féu el personatge de la sra. Faithfull-; The Girl on a Motorcycle (1968) -al costat de Marlon Brando- o Hamlet (1969), fent d'Ophelia. Tot i que la seva carrera cinematogràfica no fou el seu punt fort destaca en el paper de Maria Teresa I d'Austria en el Maria Antonieta (2006) de Sofia Coppola i, sobretot, el paper a Irina Palm (2007), interpretant el paper protagonista.... durant aquest darrer film li diagnosticaren càncer de mama amb una conseqüent depressió, que aconseguí recuperar-se.

En diferents moments de la seva vida va escriure 3 autobiografies, els anys 1994, 2007 i 2014. Parlant obertament de les diferents etapes de la seva vida, de les múltiples 'caigudes' de les moltes 'remuntades'.

Tot i que no he seguit la seva carrera discogràfica en veure Thelma & Louise (1991) vaig quedar marcat per una de les brillants cançons que conformen la seva BSO, i era  The ballad of Lucy Jordan (1974) de Marianne Faithfull ... una meravella de tema que vaig escoltar en bucle infinitat de vegades.

Descansi en pau... aquí us deixo el temazo.

dimecres, 4 de juny del 2025

'EL DIA DE LA BESTIA' AMB MUSICA EN DIRECTE DE ZA! A LO PERKAL (ALCANAR)






LoPerKal
és un d'aquelles propostes del terreno que molen, molen molt. Es tracta d'un esdeveniment en el que uns minuts abans descobrim on tindrà lloc sense saber què aniràs a veure. Una proposta original que ens ha regalat propostes artístíquies molt interessants.

Aquest cop, LoPerkal trenca la tradició de misteri per a dir-nos el què i l'on... i és que el contingut s'ho mereix. Es tracta de veure el film icònic d'Alex de la Iglesia -EL DIA DE LA BESTIA- amb una Banda Sonora tocada en directe pel grup més experimental i trencador del moment: ZA!.

Za! és un duet tremendo: salvatge, divertit i de difícil classificació. Porten 20 anys sense treure el peu de l'accelerador a quina proposta més loca i potent. Aquest cop s'han atrevit a 'pescar' la peli d'Alex de la Iglesia, en el seu 30 aniversari, per a intepretar en directe la música del film, mentre la gaudim.

Des del CineClub La Ràpita hem volgut donar suport a una proposta ben pròxima a la nostra activitat i de la que estem convençuts que serà tota una experiència sensorial mai vista. Es tracta d'une evento que hi conflueixen -apart de LoPerkal com a motor- Plug in The Gear i Les Jornades Musicals de l'Ermita de la Pietat.

Serà el proper DISSABTE 07/06/25 a les 20:00 a l'AUDITORI J.A. Valls d'ALCANAR. L'entrada costa 10€ i podeu comprar en aquest enllaç.

Es tracta d'un imperdible absolut !!!




dijous, 15 de maig del 2025

'EL ACORAZADO POTEMKIN' AMB MUSICA EN DIRECTE DE NEUROMANTER AL CINECLUB LA RÀPITA


Aquest diumenge tenim sessió especial al CineClub La Ràpita, el músic i compositor Neuromanter -àlies de Josef Capa- com ja féu amb 'Metrópolis' i 'Nosferatu' ha compost -i vindrà a interpretar en directe- la música amb sintetitzador que ha preparat per a 'El acorazado Potemkin' de 1925. Una bona forma de retre homenatge a aquest film imprescindible de la Història del Cinema en el seu centenari d'estrena.

Una de les obres mestres de Serguei Eisenstein brillarà com mai a l'Auditori Sixto Mir amb l'acompanyament musical de Neuromanter. 

El film està basat en uns fets real: el motí que el cuirassat Potemkin va tenir la setmana del 26 de juny de 1905, en el que la tripulació s'encarà als oficials de l'armada zarista en el port d'Odesa.

Va ser estrenada el 1925 com un estandard de la Revolució Russa que va tenir lloc 8 anys abans. De fet, el film és un encàrrec i vol ser un homenatge a l'intent revolucionari 20 anys abans. La seva intenció propagandística és innegable.

El film està dividit en 5 capítols: 'Homes i cucs', 'Drama a coberta', 'El mort clama', 'L'escala d'Odesa' i 'Trobada amb l'escuadra'.

La seva tècnica de muntatge i propostes en el llenguatge visual és de lo més estudiat de la història del cinema, arribant a ser considerada la millor pel·lícula de la Història durant l'Exposició General de Brussel·les de 1958. A més, dels angles de càmara extrems, il·luminació expressionista o sobreposició d'imatges. L'escena més famosa és, sense dubte, la de l'escala d'Odesa en la que els soldats disparen contra la població... amb el cotxet de bebe baixant sense control per les escales (és una escena de només 6 minuts però amb 165 plans, gairebé un videoclip ;) o una mare portant el seu fill mort en braços. Escenes repetides en múltiples pel·lícules posteriors: com El Padrino, Los intocables, Bananas, Brazil o Los Simpson. Escenes ficticies, que no van succeïr en la realitat però que reforcen la càrrega repressiva de l'exèrcit zarista.

En el moment de la seva estrena va ser prohibida en països com Alemanya, Gran Bretanya, Espanya (no es va estrenar fins el 1977) i França, entre altres.

Tot i que en el film original comptava amb música d'Edmund Meisel ha tingut diversos acompanyaments musicals: la més habitual és l'ús de música clàssica. Pet Shop Boys va compondre una BSO en el 2004 amb l'Orquestra Simfònica de Desde i editada amb el títol de Battleship Potemkin (2005). En la sessió que podrem gaudir diumenge serà Neuromanter -compositor i músic, autodescrit com 'electronic soundscapes'- en el que posarà música original i interpretada en directe mentre veiem el film, com ja féu anteriorment amb 'Metropolis' i 'Nosferatu'. Neuromanter -àlies de Josef Capa- té 3 discs editats: Nirvana (2016), Genesis (2020) i Analogic lifeforms (2023); les seves atmosferes musicals transmeten l'emoció que les imatges del 'Acorazado Potemkin' requereixen.

El sr. Eisentein (que només tenia 26 anys en dirigir el film que ens ocupa), tot i que té altres obres rellevants, el Acorazado Potemkin -segon llargmetratge després de l'excepcional La Huelga (1924)- és un peça humanística amb una potència visual impecable. La força emocional dels rostres, pròpia del cinema mut i que ara ens resulta grotesca, ajuda a reforçar el missatge contundent del film; hem de tenir en compte que el repartiment són persones no professionals. Missatge artístic i polític es donen la mà de forma èpica i visualment perfecta, gens rigurosa amb la Història però de valor emocional i col·lectiva innegable. És l'exemple que narració i emoció poden anar juntes.

Així doncs, una oportunitat única de poder gaudir en pantalla gran i musicada en directe d'aquesta obra mestra de la Història del Cinema... us esperem diumenge a l'Auditori Sixto Mir.

dimarts, 29 d’abril del 2025

TRETS 2025: CULTURA JAPONESA: DIA 1- INAUGURACIO 02/05/25 (TRETS#2)

 

Com ja és un habitual a TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures, la Inauguració és un dels actes forts. Enguany, seguim la tònica d'anys anteriors, així que el CineClub La Ràpita us ha preparat un inici de TRETS dedicat a la Cultura Japonesa realment ESPECTACULAR.

A la Inauguració tindrem: Ritual japonés acompanyat de sake, Sopar, Projecció i Actuació musical tradicional japonesa. Més complet no pot ser.

Començarem la nit a les 21:00 amb la tradicional cerimònia nipona d'inauguració: el KAGAMI BIRAKI, al hall de l'Auditori Sixto Miren el que brindant amb sake donarem obertura a TRETS 2025; comptarem amb l'actor Isaac Lázaro com a Mestre de Cerimònia. 

Tot seguit, entrarem a l'Auditori a les 21:30 per a gaudir del sopar que ens preparà SUSHI JIN mentre veiem EL VIAJE DE CHIHIRO -a partir de les 22:00- l'obra mestra dirigida per Hayao Miyazaki, millor pel·lícula als Oscar, BAFTA, César i Ós d'Or al Festival de Berlin.

En acabar la pel·lícula i el sopar - a les 00:05- gaudirem de la presència, per primer cop a les TTE- del grup de música tradicional japonesa KAZEOTO, que amb els 3 instruments japonesos característics: el shamisen, el shinobue i el taiko ens oferiran una actuació memorable. Kazeoto és l'únic grup musical d'Europa que ofereix música tradicional japonesa en directe.

Encara queden algunes places disponibles per al Pack d'Inauguració que costa 35€ i cal fer reserva prèvia obligatòria al telèfon 606 730 503 (Pepi).

Es tracta d'un planazo de luxe! Ens acompanyareu?

dijous, 20 de març del 2025

AVUI CIUTADÀ K FA 17 ANYS !!

Un any més celebrem l'aniversari d'aquest blog. Ja en portem 17 d'anys, que es diu ràpid. L'any que ve arribarem a la majoria d'edat. Quan el 2008 encentava aquest blog poc em pensava que duraria tant. Molts blogaires ja han deixat -fa temps- aquest recinte per marxar al WordPress; i, molts fins i tot, han deixat aquest i han aparcat l'escriptura en els blogs, ara que l'imatge i el fet efímer ho emplena tot. Ara optem més per les stories breus, ràpides i amb data de caducitat en el visionat que per dedicar una estona (que no perdre) en llegir les dissertacions, opinions i escrits de qualsevol blogaire.

Aquí estem, doncs, escrivint per a nosaltres però compartint-ho per si alguna persona més l'interessa del què parles i vol dir la seva. En 17 anys he publicat 2.798 entrades (comptant la d'avui) i un total de 456.711 visitants des de que el vam inaugurar. 

Aquest 2024 he publicat 114 entrades (10 menys que l'any passat i el mateix nombre que el 2022). Ja fa anys que s'evidencia la reducció de visitants al Ciutadà K però, curiosament, enguany aquest blog ha tingut un considerable augment de visites en relació a anys anteriors, aquest 2024 hem tingut 3.879 visites (davant les 2.721 del 2023 o de les 2.182 del 2022).

Com ja portem anys detectant, els comentaris van desapareixent; l'únic que hi deia alguna cosa era el sr. Pons, però l'any passat només vam tenir 1 comentari, només 1! i fou de l'amic Jaume Vidal. Certament, el costum de fer debat en un blog ja l'hem perdut totalment, tendim a la resposta ràpida d'Instagram o l'impacte visual del Tik Tok, per exemple.

En relació a les entrades més visitades, aquí està el TOP 10:

1. FANGOFEST 2024 JA ES AQUI amb 142 visites.

A l'igual que en anys anteriors, el Top 10 de les entrades més visitades tenen a veure amb activitats culturals del territori, totes elles relacionades amb el cinema i ens les que el Ciutadà K ha participat en major o menor intensitat: FangoFest, mónFILMAT, CineClub La Ràpita o TRETS

I, ara per ara, malgrat els aspectes vitals que van impactant (en positiu i negatiu) no tenim intenció de baixar intensitat; aquí estarem, continuant parlant d'allò que ens agrada, ens motiva i ens fa la Vida més feliç.

Sigueu benvinguts i benvingudes !!!

dimecres, 5 de març del 2025

SR. ENNIO MORRICONE

 

(1928-2020)

Com pot ser que faci gairebé 5 anys que va morir el sr. Ennio Morricone i no li hagi dedicat un post? Imperdonable!. Sense dubte, el mestre Morricone és un dels compositors que encapçalen la meva llista del millors compositors de bandes sonores de la Història del cinema. Les seves melodies -tan identificables!- formen part de la meva Vida.

El sr. Morricone va néixer i morir a Roma amb 91 anys després d'una llarga producció musical havent compost més de 500 bandes sonores per al Cinema i la Televisió.

El primer instrument que aprengué a tocar el sr. Morricone fou la trompeta i als 6 anys ja havia escrit la primera peça musical. El seu pare ja era músic (trompetista també) i el matriculà a l'Acadèmia Nacional de Santa Cecília amb 9 anys. Als 12 entrà al Conservatori. Es va diplomar en trompeta als 18 anys i comença a treballar com a músic i a escriure composicions per a artistes que les feren 'seves'. Va compondre música per a ràdio abans de passar a la gran pantalla. Es va diplomar en instrumentació i composició.

A principis dels '60, el que fou amic seu de l'escola, el sr. Sergio Leone li ofereix escriure les BSO dels seus films d'spaghetti western. Aquesta tasca de composició la continuà de forma trepidant i incansable durant les décades posteriors. Hagués pogut guanyar l'Oscar per Erase una vez en América (1984) per a molts la seva millor obra però el seu nom no estava ben referenciat ens els crèdits i l'Acadèmia de Hoillywood la va desqualificar.

Va aconseguir 2 Premis Grammy, 3 Globus d'Or, 5 BAFTA, 10 David de Donatello, 11 Nastro d'Argento i el Premi Música Polar (considerat el Nobel de la música).  Va rebre un Oscar honiorífic el 2006 -imperdonable no haver-ne rebut mai cap abans després de 5 nominacions- quan tothom pensava que no en podria guanyar cap altre, però al cap de 10 anys el guanyà per la BSO de Los Odiosos Ocho del sr. Tarantino.

Al llarg de la seva carrera ha venut més 70 milions de discos. La llista de composicions rellevants del sr. Morricone és infinita les més populars en el spaghetti western com Por un puñado de dólares (1964) o El bueno, el feo y el malo (1966) però la seva capacitat versàtil féu extendre el seu art a tots els géneres cinematogràfics amb peces culminants com La misión (1986) i, sobretot, Cinema Paradiso (1988) considerades autèntiques obres mestres.

L'obra del mestre Morricone és inabastable, com la seva sensibilitat, com la seva versatilitat i capacitat de mostrar les emocions a través de la música. Sense dubte es tracta d'un autèntic geni de la composició vinculada al Cinema.

Encara que ell no hi sigui... quan escoltem per enèssima vegada Cinema Paradiso -una de les meves BSO preferides- ens tornarem a emocionar com el primer cop. 

Buon viaggio, maestro!

dimarts, 4 de febrer del 2025

SR. DAVID LYNCH

 

(1946-2025)

Aquest blog estima David Lynch, però totes les estones màgiques, oníriques i incomprensibles que ens ha fet gaudir. Per totes les experiències cinematogràfiques que ens ha regalat. Estimem David Lynch ! 

I estem molt tristos perquè ja no gaudirem de cap creació nova de tan gran artista. 

El sr. Lynch només va dirigir 10 llargmetratges però infinitat de curts, anuncis i videoclips. Amb només 10 llargs va ser capaç de guanyar-se un adjectiu al diccionari d'Oxford que porta el seu nom: 'lynchià', per a referir-nos a quelcom oníric, inexplicable, misteriós. I és que el sr. Lynch fou l'artista d'allò incomprensible, dels misteris de la Vida i de l'Amor, del món dels somnis. El sr. Lynch fou director, guionista, actor, productor musical i va treballar en publicitat i disseny mobiliari; però, sobretot, era ARTISTA. La seva vocació fou la pintura però la Vida el va portar cap al cinema... Només va fer 10 llargmetratges però si el busqueu a FilmAffinity té més de 140 entrades gràcies als curts, anuncis i videoclips que va dirigir al llarg de la seva vida.

David Keith Lynch va néixer a Missoula (Montana), la seva mare era professora de llengua i el seu pare científic del Ministeri d'Agricultura. Per la feina del seu pare, van canviar molt de residència, aquesta qüestió nòmada és l'únic aspecte negatiu que destacaria el sr. Lynch de la seva infància.

Va ser boy scout i es va interessar ben aviat per l'Art, estudiant en diferents escoles artístiques. Perquè, com hem dit, ell volia ser pintor. Als 20 anys, s'instal"la a Filadèlfia i s'inscriu a l'Academy of Fine Arts (PAFA), allà s'especialitza en fer mosaics a base de figures geomètriques i, sobretot, realitza el seu primer curt: Six Men Getting Sick (1966) amb el que va guanyar la beca anual de l'Acadèmia que li va permetre realitzar el segon, dos anys després: Alphabet (1968). 

Aquests primers curts són d'animació i tenen més vincles amb la pintura i les arts plàstiques que amb el Cinema... però hi continua i dos anys després realitzaria el curt The Grandmother (1970) sobre un nen que aconsegueix fer una àvia amb una llavor; el curt aconsegueix un premi de 5.000 dòlars de l'American Film Institute que li permetrà fer el salt al llargmetratge.

En aquests primers treballs ja veiem trets característics de l'estil Lynch: so pertorbador (Alan Splet dissenyador de sons) i imatges potents al voltant del desig i d'allò inconscient.

El 1971 es trasllada a Los Angeles i es matricula a l'American Film Institute Conservatory que li proporciona 10.000  per a dirigir el seu primer llargmetratge: Eraserhead (Cabeza borradora)(1977)... que va trigar 6 anys en acabar. Un film inquietant, agobiant, en blanc i negre sobre una parella que tenen un fill en forma de bestiola que no para de gemegar, un reflex de la vida del mateix Lynch, pare d'una criatura amb només 22 anys. Aquest primer film no es va estrenar comercialment però gràcies a les paraules de crítics i del mateix Stanley Kubrick es va convertir en una obra de culte.

El productor Mel Brooks, li va agradar aquell primer film i li oferí dirigir El hombre elefante (1980) sobre la vida real de Joseph Merrick, nascut amb uns terribles malformacions físiques, a finals del segle XIX; amb John Hurt i Anthony Hopkins va tenir 8 nominacions a l'Oscar i féu entrar al sr. Lycn a l'indústria cinematogràfica.

Dino de Laurentis li ofereix l'única pel·lícula de ciència-ficció del sr. Lynch: Dune (1984), l'obra de Fran Herbert. Aquest posà en el mapa a Kyle Maclachlan i va propiciar que George Lucas li oferís a David Lynch dirigir Star Wars El retorno del Jedi... Lynch va rebutjar l'oferta, la ciènci-ficció no era lo seu i va demanar al productor que acceptava la direcció de Dune si en el proper film ell tenia el control absolut del film.

I la propera fou un dels primers grans èxits del sr. Lynch: Blue Velvet (1986) amb Maclachlan, Isabella Rosselini i Dennis Hopper. La història d'un jove que descobreix la part fosca de la ciutat on viu després de trobar un orella al jardí . Nova nominació a Oscar com a millor direcció. Amb aquest film s'afegeixen noves característiques a l'estil lynch: dones maltractades, aspectes foscos d'un comunitat, l'ús de cançons clàssiques de forma poc convencional: Blue Velvet de Bobby Vinton o In dreams de Roy Orbison. Fou el primer cop que compta amb Angelo Badalamenti que seria el compositor de Lynch a partir de llavors.

Tot i l'èxit de Blue Velvet, a finals dels '80 li va costar trobar finançament per als sseus guions i s'alia amb Mark Frost per a fer la sèrie Twin Peaks (1990). Un sèrie que canviaria la història de la televisió. La història d'un agent de l'FBI peculiar que investiga la mort de Laura Palmer una jove d'un petit poble de muntanya. El mateix Lynch tenia un paper ...

En aquella època grava anuncia per a Calvin Klein o Yves Saint-Laurent, a més d'algun videoclip i un projecte musical amb el descobriment a Twin Peaks de Julee Cruise- a Industrial Symphonie No 1.

El mateix any de Twin Peaks, el sr. Lynch adapta el llibre de Barry Giford: Wild at Heart. (Corazòn Salvaje)(1990). Amb Nicolas Cage i Laura Dern (que seria una habitual del seu cinema a partir de llavors). Guanya la Palma d'Or a Cannes. No va tenir ni el suport del públic ni la crítica però va llençar a Chris Isaak com a cantant

Davant les davallades d'audiència de Twin Peaks el sr. Lynch escriu una preqüela: Twin Peaks: Fuego camina conmigo (1992) que per a molts crítics és el pitjor film de Lynch i en la que ens explica els darrers dies de Laura Palmer, esdeveniment situats temporalment abans de Twin Peaks.

Juntament amb Mark Frost enllaça sèries documentals com American Chronicles (1990) i sèries d'humor com On the Air (1992) sobre els origens de la televisió. ... només es van emetre 3 capítols. A HBO estrena Hotel Room (1993) una miniserie sobre una mateixa habitació d'hotel al llarg de vàries dècades.

El 1997 estrena el seu nou llarg: Carretera perdida. Coescrita amb Barry Giford reinventa el cinema negre amb un argument no linial, oníric. Amb Bill Pullman i Patricia Arquete, no va tenir èxit de públic però sí de certa crítica; amb un BSO impressionant amb Marilyn Manson, Rammstein, Nine Inch Nails o Smashing Pumpkins

2 anys després sorprén amb un film produït per Disney: The Straight Story (Una historia verdadera)(1999). La història d'un home vell creuant els EEUU amb un tractor era poc Lynch. Aquell mateix any el director torna a temptar a la cadena ABC per a fer una nova sèrie ... que no passà de programa pilot i es convertí en Mulholland Drive (2001). En ella descobreix a Naomi Wattas, que juntament amb Laura Harring  ens mostra a Hollywood com un malson... Reb el premi al millor direcció a Cannes i és nominat a millor direcció als Oscar.

Aquell mateix any publica el seu primer disc BlueBOB (2001). L'any següent una sèrie de curts sota el titol DumbLand durs en contingut que no van ser estrenats  en TV i Rabbits sobre una personatges en cap de ratolí en una habitació, fou un webserie. Aquesta websèrie va ser utilitzada en un estudi sobre els efectes del paracetamol en l'estat d'ànim: a un grup se'ls donava paracetamol a un altre no i ambdós veien fragments de Rabbits... van concloure que els de Paracetamol eren capaços de veure alguns fets negatius com a menys desagradables.

Durant el Festival de Cannes de 2005, Lynch explica que ha estat rodant a Polonia amb càmeres digitals el seu nou film que aglutina totes les seves obsessions i referències i bona part del repartiment que l'ha acompanyat durant la seva filmografia: Laura Dern , Justi Theoux, Harry Dean Stanton, Jeremy Irons , Naomi Watts i Laura Harring... acabarà sent Inland Empire (2006), el que seria el darrer llargmetratge de David Lynch. Per aquest film es va plantar amb una vaca i una pancarta que deia 'El queso sale de la vaca' en una cantonada de Los Angeles amb una foto gegant de Laura Dern i la frase Vota Laura! per a que li donessin la nominació a la seva actriu i amiga Laura Dern.

En el 2005 crea David Lynch Foundation For Consciousness-Based Education and World Peace... per ajudar a joves de secundària interessats en la meditació transcendental. Mentrestan dirigeix vdeoclips per Duran Duran, Marilyn Manson, Interpol, Moby, Nin Inch Nails... anuncis per a Dior, Gucci i molts curts, la majoria experimentals ... però no tornarà a dirigir cap llargmetratge més

Publica diferents treballs discogràfics  Dark Night of the Soul (2010), Crazy Clown Time (2012) i The Big Dream (2013) i, fins i tot, obre un discoteca.

El 2014 publica el llibre Atrapa al pez dorado, manual de vida o manifest artístic sobre la meditació, la creativitat... un joia per a entendre el procès creatiu de Lynch. 2016 crea el Festival of Disruption, ell fa de comissari i de presentador: amb música i presència d'amics del cinema: Jeff Golfblum, Coppola....

El 2017 torna a l'univers Twin Peaks per a 'tancar' la sèrie amb Twin Peaks Return (2017), aquell mateix any estrena a Netflix el curt What Did Jack Do? (2017) sobre l'interrogament d'un mono. 

El 2019 li donen l'Oscar honorífic i 2 anys després va correr el rumor de que faria una serie a Netflix: Wisteria ...O una peli: Snootworld, que Netflix va rebutjar.

El 2022 faria de John Ford a The Fabelmans d'Steven Spielberg... després de que el director d'E.T. l'insistís moltíssim... diu la llegenda que va acceptar a canvi de tenir la rulotte plena de cheetos. Sembla ser que Lynch ja havia rebutjat a Spielberg en 5 ocassions.

El 2024 anuncia que té un efissema pulmonar ... que feia anys que arrossegava. Era fumador des dels 8 anys... els incendis de Los Angeles no el van ajudar i podrien haver precipitat la seva mort.  Bebia entre 7 i 10 cafès al dia ... i tenia una marca de cafè pròpia. Aquell mateix any amb Chysta Bell publica el disc Cellophane Memories.

L'actor Kyle Maclachlan ha estat dels primers en expressar la seva tristesa i va afirmar que fou Lynch qui el va treure de la foscor per a protagonitzar la seva primera pel·lícula de gran pressupost... era Dune i, després, Blue Velvet, i després, Twin Peaks. L'agent Cooper és contundent en afirmar que sense el mestre Lynch ell no haguès tingut carrera. A l'igual que Naomi Watts que es trobava -en la seva vida real- com la protagonista de Mulholland Drive (no sabent si podria viure d'actriu a Hollywood) quan Lynch es va fixar en ella... i va despegar la seva carrera. 

Tothom parla de la generositat, paciència i amabilitat del mestre Lynch. Tothom parla de la calma i el respecte que es vivia en els seus rodatges i que, sovint, es passejava amb un bicicleta rosa i unes serpentines al manillar amb les butxaques plenes d'M&M's de cacauet. Tothom parla de com s'aplaudia i s'agraïa la participació de qualsevol actor/actriu en finalitzar la seva feina en un rodatge... en rodar la darrera escena el sr. Lynch encoratjava a que tothom apaludís i despedís al company/a.

Ell estructurava la seva obra al voltant del misteri de la Vida, hi ha un cita que ho descriu molt bé: “A la vida real no ho saps tot. Quan entres en una habitació i hi ha persones assegudes, percebs certa atmosfera i de seguida saps si has de ser prudent en el que dius, o pots parlar en alt, o millor guardar silenci o mostrar-se discret... ho saps de seguida. El què no saps és què succeïrà a continuació. A la vida no sabem què va a passar o fins i tot a on et portarà una conversa un instant després”.

Ens podrà agradar més o menys les seves críptiques i incomprensibles produccions i realitzacions però és innegable que el mestre Lynch es mereix un lloc d'honor en la Història del Cinema per a fer-nos flipar i gaudir com pocs directors són capaços de fer-ho. 

Gràcies, per tot mr. Lynch !!

dimecres, 18 de desembre del 2024

DESCOBRINT ELS AUTECHRE




Estem receptius a les noves músiques encara que el grup en qüestió ja portin 15 álbums publicats. Autechre (pronuncia 'au-te-ker') és una parella de músics -el sr. Rob Brown i sr. Sean Booth- de Manchester. El tándem és va fundar el 1987 i des de llavors porten fent música amb aquest nom o amb pseudónims com Lego Feet o Gescom.


Rob és arquitecte i Sean és enginyer de so i e
l seu estil l'encaixa dins l'IDM (Intelligent Dance Music) peró costa vincular-los només amb un génere: el house, el techno l'electro hi són presents en els seus temes peró potser l'etiqueta d'experimental és el que més se'ls hi adapti. Els crítics parlin de 'música complexa' o 'pioners de la música experimental'. Molts parlen de la seva música com a freda i austera; si bé els seus inicis foren més 'dance', en els darrers temps s'han encaminat cap a la música experimental en la que la percussió és la base amb patrons rítmics que sovint es contraposen o simultanegen. Música complexa.

Han realitzat sessions on line maratonianes com la primera del 10/04/05 amb una durada de 7 hores i mitja o les 12 hores del 23/02/08.

L'entrada en el seu univers sonor pot ser poc satisfactori la primera vegada, peró poc a poc se'ns obre un espai ric i complex que proporciona gratificacions. Atmosferes complexes, ritmes abstractes, paisatges sonors experimentals que ens introdueixen en un entorn més cálid i acollidor del qué pensávem en un primer moment.

Han publicat 15 treballs discográfics des del primer Incunabula (1993) fins el PLUS (2020), a més del mateix nombre d'EPs. El passat mes d'abril van venir a Barcelona per a participar en la celebració dels 15 anys del festival Mutek. Els seus directes són imprevisibles, improvitzat molts cops on la convergéncia entre tecnologia i creativitat arriba al seu máxim exponent.

Descobrim-los?

dimecres, 11 de desembre del 2024

ESCOLTEM 'SONGS OF A LOST WORLD' DE THE CURE

 


Ja  vam exposar la nostra alegria davant del nou treball discográfic d'una de les bandes de la meva Vida.... que els The Cure publiquin un nou disc després de 16 anys és una GRAN notícia i pel que estem veient la bona rebuda del gran públic ha estat considerable (als fans ja ens tenen més que guanyats) arribant per primer cop en la história del grup al Top#1 de les llistes dels EEUU.

I és que 'Songs of a lost world' és una meravella i d'una consisténcia musical i de concepte inqüestionable. La idea és fer-ne un repás, cançó per cançó, i animar-vos a que l'escolteu en calma per a gaudir-ne de totes les capes musicals que tenen tots i cadascun dels 8 temes que conformen el disc.

Peró comencem per la portada, es tracta d'una fotografia de l'escultura 'Bagatelle' (1975) de l'artista eslové Janez Pirnat que evoca el moment del rei perdut enmig del no res... missatge que encaixa perfectament amb el contingut del disc, carregat de soledat, pérdua de la joventut, de por a la mort, de sentir-se aïllat del món. Quan estava pensant quina seria la portada del nou disc, el sr. Robert Smith va veure l'escultura en un llibre i va tenir clar que aquella imatge era la què volia, curiosament, el mateix dia que ho va decidir l'escultor havia mort, reforçant -encara més- que aquella havia de ser la portada.

SONGS OF A LOST WORLD és el disc número 14 de The Cure i després de 40 anys dedicant-se a la música, al sr. Smith li ha quedat un disc preciós que ha declarat que és el primer d'una trilogia... la trilogia de l'acomiadament professional de la banda.

Aquest disc arriba escrit després de la mort de diversos membres de la família de Robert Smith en poc temps de distáncia entre ells. Cops durs que t'enfronten a la Mort i t'evidencien que la Vida és finita i que ja estem més a prop del 'final' que del 'principi'.

Bellesa fosca, saturada, d'atmosfera opressiva. Un cant a la nostálgia, la pérdua, la desesperança i la fugacitat del temps. Impossible no emocionar-nos i, fins i tot, plorar en alguns del temes. 

Es tracta d'un disc on les 'intros' instrumentals tenen més presència que mai en la discografia dels The Cure i en el que han aconseguit tenir un aspecte musical 'antic', nostálgic, gens actualitzat ni vigent... uns The Cure sonant a The Cure. No saben de 'modes' ni 'tendéncies' ells mantenen la seva personalitat. Ells no són una banda que vulguin provocar trencaments, ni fer 'avançar' res... potser motivats pel fenómen fan, ells volen ser el qué són. I, a nosaltres, ja ens está bé. Si aquest disc de 2024 "sona" o ens fa pensar en el 'Disintegration' de 1989 ens importa ben poc. 

Comentem el disc Cançó a Cançó:

1. ALONE
Després de 3 minuts d'introducció musical Robert Smith obre la boca. Han estat 3 minuts carregats de capes sonores, de barroquisme musical, de textura épica que ens ha preparat per al contingut del primer tema: el veure's al final de la vida, la consciència de que som finits. La cançó és un lament per la joventut perduda. 

El disc comença amb un tema d'atmosfera ja coneguda pels seguidors dels Cure, carregada, densa, trista... preciosa.


2. AND NOTHING IS FOREVER
La fugacitat de la Vida, el pensar que res és com era peró que no importa, total, tot desapareixerá igualment. Es tracta d'assumir el 'final' com a part del procés vital. Tot i aixó, l'arrencada instrumental (marca de la casa en gairebé tot el disc) es menys opressiva, menys carregada, fins i tot, més optimista, diria jo. Un repunt épic d'acceptació i resignació perqué les coses són com són i que tot el que comença acaba. Ritme cadenciós que ens fa moure com si fos una cançó de bressol... un "I know, I know My World has grown old" que es va repetint en tota la cançó d'autoconscienciació, d'acceptació.

3. A FRAGILE THING
En el tercer tall, torna l'atmosfera carregada, els ritmes marcats, molt presents. Una cançó rodona on la veu i les paraules del sr. Smith encaixen a la perfecció amb l'embolcall musical. Un tema que ens parla de ruptura, de penediment, del final d'una relació quan ja no es pot parar el final. Quan alló que ha de ser es precipita. En aquell precís moment en el que t'adones que la relació és tan frágil que saps que s'acabará trencant en qualsevol moment... inevitablement. "No nothing you can do to change the end".

"I could die tonight of a broken heart / This loneliness has changed me, we hace been to far apart"


4. WARZONE
Guitarres intenses, marcades, que ens parlen de dolor. Ruptures sentimentals que fan mal, que parlen d'ira, d'atacs "For we were born to war". Guitarres que sembla que plorin, a l'igual que la veu de Robert, afirmant un cop i un altre que no trobarem la pau i que el final será amarg. Hem nascut per a la guerra i aixó és el que desencadenem en el moment que 'trenquem', cap ruptura és bonica...

5. DRONE: NO DRONE
Sobreposicions de guitarres, ritmes marcats per una cançó que ens parlar de desorientació, fins i tot, de pérdua d'identitat. Una mena de caiguda lliure cap a la desesperança. La lletra ens la dispara a la cara el sr. Smith. Dur, agre, sabent que la felicitat no hi és ni se l'espera. "One last shot at happiness". Sovint no ens entenen perqué nosaltres no ens entenem. Solos de guitarra desbocats, accelerats i rabiosos. Estem enfadats... peró amb nosaltres mateixos.


6. I CAN NEVER SAY GOODBYE
Torna la balada densa. Arrenquem amb un piano de melodia senzilla, simple i repetitiva. Els instruments s'hi van afegint, cansats, enlentits... primer la bateria, poc a poc les guitarres. Tornen les atmosferes carregades, nostálgiques i tristes de les primeres cançons del disc. Es tracta d'una cançó dolorosa, inspirada per la mort del germá gran de Robert Smith... "Something wicked this way comes / To steal away my brother's life". Quelcom maligne ve a robar-li la vida a mon germá. Una balada emotiva i sentida amb la que se'ns fa difícil no emocionar-nos.... 

7. ALL I EVER AM
Autoanálisi del qué hem estat, del qué hem pensat, del qué hem fet al llarg de la vida. Aquest cop, peró, sense duresa, amb un punt, fins i tot, esperançat. La música es mostra oberta, poc ofegada. Sabem que ballem en una pista que ja no és la nostra i ens movem lents peró som com som. Centrada en la identitat amb un to de resignació d'haver arribat on hem arribat... peró amb un petit apunt per a l'esperança.

8. ENDSONG
No podia tenir millor final, després del recorregut emocional de les 7 pistes anteriors arriba la 'cançó final' (mai millor dit) i ho fa amb un inici instrumental épic, poderós, amb una melodia intensa, carregada i una perfecta comunió dels instruments fins que el lament de la guitarra ens aproxima a l'imminent arribada de la veu del sr. Smith. Una veu que ens parlde que  "Estic fora en la foscor preguntant-me com m'he fet tan vell. Tot ha marxat, res queda d'alló que vaig estimar (...): Ni esperances, ni somnis, ni un món al que no pertanyo". Un temazo de 10 minuts de durada, d'una emoció corprenedora en la que et va emplenant fins al plor inevitable... meravella!


Als 65 anys, el sr. Robert Smith no veu la Mort com una amença, sinó com una realitat assumida que l'ha afectat els darrers temps i l'ha fet conscient de la seva inevitable preséncia finita.

La bona notícia és que ens vindran 2 discos més, després d'aquest, tancant una trilogia anunciada pel mateix Robert Smith. 

I després d'aquesta trilogia, l'anunciat final, l'acomiadament... el silenci.

dijous, 5 de desembre del 2024

NOU LLIBRE: 'BJORK, UNA CONSTANTE MUTACION'

 

Ens agrada Björk! 12 entrades, ni més ni menys, li hem dedicat a l'artista islandesa a Ciutadá K, parlant de nous treballs discográfics o de col·laboracions amb d'altres artistes musicals. 

La sra. Björk és una autèntic fenomen artístic; anava a dir 'musical', peró considero que aquesta categoria se li queda curta. La capacitat innovadora, transgressora i lúcida de l'islandesa supera la seva capacitat com a creadora musical per a parlar de quelcom més enllá d'allò merament musical. Des de la seva arrencada -sent adolescent- a 'Sugarcubes' la seva trajectória en solitari ha anat creixent fins a guanyar-se l'etiqueta de 'rara avis' dins del panorama musical amb projectes discográfics cada cop més arriscats i 'estranys' (els darrers, no ens enganyem, de difícil digestió). I és que la sra. Björk ha transgredit els límits de la música per a incorporar en els seus projectes ciéncia, tecnologia i medi ambient, proporcionant un solidesa i expansió en cada nova propostea musical.

La figura Björk ha estat motiu d'exposisions com la de MoMA l'any 2015, quelcom difícil de veure en artistes musicals. Ja han passat 30 anys des de que va publicar el seu primer treball discográfic en solitari -Debut (1993)- i fa 2 anys publicava Fossora (2022) el seu darrer treball, el número 10. Tot plegat, fa pensar en que potser ja és moment de fer un repás a la seva carrera; el passat octubre es va publicar el llibre Björk. Una constante mutación, en el que s'analitzen els treballs discográfics de l'artista -disc a disc- amb articles, crítiques, entrevistes amb ella... Ressenyes dels principals diaris internacionals i locals d'Islándia. El llibre és una auténtic repás de la capacitat transdisciplinària de l'artista; i és que els interessos de l'artista, que volca en els seus discs, van des de l'ecologia, les arts plástics i el flirteig amb estils musicals com el jazz, la música clàssica, el dance, els sons orientals i, cada vegada més, la música vocal. 

Els treballs de Björk podrien considerar-se clarament els d'una cantautora on alló personal es filtra en el seus treballs: maternitats, divorcis, defuncions... són material i inspiració per a les seves composicions. En el llibre es destaca Homogenic (1997) com un dels millors en la trajectória de l'artista així com el darrer Fossora (2002) on la mort de la seva mare emplena el contingut del disc.

Des dels inicis més 'poperos' o ballables, als experiments vocals i la transgressió a l'hora d'extreure noves sonoritats en instruments convencionals, de tot plegat se'n parla en el llibre.

Björk és un auténtic mutant que, segur, ens anirá sorprenent en cada nou treball i aquest llibre ens permet reconéixer i valorar la seva incomparable trajectória.

Si algú me'l vol regalar per a Reis, es guanyará una bona abraçada!