'CASABLANCA' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest diumenge, al CineClub La Ràpita tindrem una d'aquelles projeccions que justifiquen l'existència del cineclubs: poder gaudir en pantalla gran i en VOSE d'un clàssic com 'Casablanca' (1942).

Hi ha una pel·lícula més icònica en la Història del Cinema que el film protagonitzat per uns mítics Humphrey Bogart i Ingrid Bergman?

Ningú l'ha posat mai en el ranking de les millors pel·lícules que s'han realitzat però sí en el de més populars,  vistes i gaudides. 'Casablanca' no és cap obra mestra però l'equilibri entre el drama polític, el suspens i el romanticisme és admirable i els seus diàlegs -mil cops referenciats- són una delícia.

El primer que hem de tenir en compte és que va filmar i estrenar en plena Segona Guerra Mundial, per tant, el missatge polític contea el nazisme va ser palpable mentres es realitzava i en el moment d'estrenar-la. Moltes de les persones que van participar en el film foren persones jueves exiliades de l'Alemanya nazi, moltes de les escenes van acabar amb els plors dels membres del rodatge com en el moment que canten la Marsellesa, tot un símbol de la Resistència contra el règim nazi.

Tot i que no hem dit que sigui perfecta la seva estructura narrativa sòlida, les actuacions memorables i una banda sonora captivadora la converteixen en una pel·lícula vigent i admirada; sense dubte, és una de les pel·lícules més estimades del Cinema.

La pel·lícula va néixer com una obra de teatre, aquesta no es va estrenar fins a 50 anys després amb el títol de Everybody comes to Rick's (Tot el món ve al de Rick) escrita per Murray Burnett i Joan Alison. La va dirigir Michael Curtiz, especialitzat en cinemes d'aventures com 'El capitán Blood' (1935), 'Robin de los bosques' (1938) o 'No somos ángeles' (1955). Sembla ser que els autors no van estar massa d'acord que la fessin en pel·lícula abans d'en teatre i ho van denunciar... però va guanyar la Warner Bros. A principis dels '90 la Warner i els autors van arribar a un acord i la van estrenar a Londres, mantenint-se en cartell diverses setmanes, l'any 1991.

Es tracta d'un film amb 3 frases conegudes per tothom: 'Siempre nos quedará París', 'este es el principio de una gran amistad' i 'Tócala un altre cop, Sam', 'aquesta darrera, però, no es diu mai en el film, sinó que vingué posteriorment quan Woody Allen en féu una obra de teatre en la que el personatge de Rick i Casablanca està molt present, i la va titular: 'Tocala una altre cop, Sam'.

La pel·lícula no es va rodar al Marroc, sinó als EEUU, als estudis de la Warner; i, de fet, el cafè està inspirat en l'Hotel El Minzah de Tànger. La única escena en exteriors fou la de l'aeroport, la darrera escena, però es rodà en un aeroport de Los Angeles. Les escenes en que estan junts la Bergman i Bogart, ell està damunt d'un caixó per a superar els 20 centímetres de diferència. La llegenda diu que el guió s'anava escrivint mentres filmaven i que els mateixos participants no sabien si Rick i Ilsa acabarien junts al final del film o no... 

Es va emportar 3 Oscar: Millor Pel·lícula, Millor Director i Millor Guió. 

Un film que ens parla del sacrifici, de la integritat i del deure, tota un lliçó d'ètica. Un clàssic indiscutible que podrem gaudir al CineClub La Ràpita aques diumenge a les 18:30 a l'Auditori Sixto Mir.

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA166

>

SR. BELA TARR

 

(1955-2026)

Fa uns mesos un dels directors autors europeus més rellevants -que ens quedaven vius-, el sr. Bela Tarr, moria; i un any abans vam tenir l'honor de rebre'l a les Terres de l'Ebre en diverses activitats organitzades per una dels seus alumnes i amics del 'terreno', Manel Raga. Un cap de setmana de febrer de 2025 vam veure a l'esglèsia de l'Ermita de la Pietat d'Ulldecona una de les pel·lícules preferides del diretor: 'La passió de Joana d'Arc' de Dreyer; hi va ser i la va presentar. I, l'endemà, va venir al CineClub La Ràpita per a presentar-nos un dels seus films -Damnation-  i fer una xerrada posterior. Mai havíem tingut a les nostres terres un director d'aquesta dimensió i importància...

El sr. Tarr va néixer a Hongria. Fou guionista, actor i, sobretot, director amb una personalitat única i reconeixible. Va néixer a Pécs però va crèixer a Budapest en una família de classe treballadora. La seva mare el va portar quan Bela tenia 10 anys a un casting a la televisió hòngara; aquest i algun paper més va ser la seva breu carrera d'actor. Ell va manifestar en alguna ocasió que 'lo seu' era la filosofia i que el cinema era un hobbie... després d'una pel·lícula document sobre treballadors gitanos el govern hongarès no el va deixar estudiar filosofia i es va dedicar al Cinema. Les seves primeres pel·lícules foren de caire documental, centrada en persones vulnerables o classe treballadora.

L'any 1977 estrena el seu primer llargmetratge de ficció: Nido familiar (1977). Tenia 22 anys i la va filmar en 6 dies, sense pressupost i amb actors no professionals. Després del primer rodatge, el sr. Tarr va començar a estudiar a l'Escola Hongaresa d'Arts Teatrals i Cinematogràfiques. El 1980 estrenaria El intruso i l'any següent Gente prefabricada (1981). Des d'aquest any, va dirigir els seus films amb la seva muller (des de 1979): Agnes Hranitzky. 

L'any següent arribaria una adaptació de Macbeth (1982), filmada en vídeo per a la televisió.

L'estil que va anar construint a partir dels '80 li dóna una personalitat inqüestionable al seu cinema: primers plans tallants, plans generals llargs, travellings infinits, blanc i negre i una mirada metafísica a totes les produccions amb unes atmosferes gairebé oníriques que contrasta amb els seus films inicials més documentals. 

L'any 1985 estrena Almanaque de otoño, i comença a col·laborar amb el novel·lista -també hongarés- Laszlo Krasznahorkai; i ho féu en 3 films més.

Amb La Condena (Damnation, 1988), molts consideren que comença l'etapa madura del director. Tardà 7 anys a estrenar el què considerem la seva obra mestra: Satantango (1994) que dura 7 hores, ens parla del fracàs d'una granja col·lectiva no molt ben vista pel govern soviètic de l'època. 

Al 1995 roda Journey on the Plain (de 35 minuts) i estiguè uns anys sense estrenar film. En aquest moment, ja és reconegut per la crítica i festivals com un dels grans directors contemporanis. 

L'any 2000 estrena, la seva segona gran obra: Las armonías de Werckmeister, amb un toc marcadament fantàstic. 7 anys després arriba El hombre de Londres (2007), una adaptació de la novel·la de George Simenon.  El Caballo de Turín (2011) va ser el seu darrer film (que podrem veure a mónFILMAT 2026, a l'Orfeó d'Ulldecona).

El seu reconeixement potser va arribar tard, però a hores d'ara és innegable el seu paper en la Història del Cinema amb directors com, per exemple, Gus Van Sant manifestant l'influència en el seu cinema del director de Satantango.

Director de poca producció però d'una personalitat i impacte admirables. Entrar en l'univers del sr. Tarr no és fàcil però si ho fas... la recompensa és d'una bellesa i intensitat poc vista.

Aquí teniu a ma filla Abril (que vol ser directora de Cinema) amb el mestre...

18-VIII-87 (MIQUEL MARTI I POL)

 

A còpia d'anar-hi treballant m'adono de les diferències que hi ha entre escriure poemes i escriure aquests papers. Ho remarco perquè vaig dir que seguia un procés semblant en tots dos casos. De fet, però, cada cop veig més clar que el procés pot ser, com acabo de dir, semblant, però de cap manera igual. La diferència essencial, al meu entendre, radica en el fet que es tracta de nivells de llenguatge diferents. L'altre dia, en un programa de tevé, vaig sentir que el senyor Federico Mayor Zaragoza deia, parlant de poesia, que era una expressió abstracta. Penso que té raó, almenys pel fet que el nucli essencial d'un poema s'ha de percebre i es pot comprendre, però difícilment es pot localitzar o explicar. La poesia, fins i tot l'èpica, és més reflexiva que discursiva, s'adreça més al pensament que al sentiment, és més una exaltació que una narració. Però axiò es pot concenbre i realitzar d'una banda amb una economia de mitjans molt superior a la prosa, i de l'altra sense necessitat d'establir coordenades prèvies, perquè el fil que uneix els poemes entre si és pràctiment inexistent, ja que, en certa manera, cada unitat poemàtica s'esgota en ella mateixa, acompleix un cercle perfecte. La prosa, en canvi, té unes altres exigències. La prosa presenta, en certa manera, els aspectes que ara mateix deia que no presentava la poesia. Parlo, evidentment, del tipus de prosa que podríem encloure dins del terme narrativa. En conseqüència, el procés mitjançant el qual s'escriu el poema és necessàriament diferent del procés mitjançant el qual s'escriu una novel·la, un conte, un diari o aquestes papers. I és diferent perquè persegueix finalitats distintes, d'una banda, i de l'altra perquè es tracta, com deia, de nivells de lenguatge diferents.

Miquel Martí i Pol (1988: 97-98. Obertura catalana. 

Barcelona: Editorial Empúries

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA165

>

TRETS 2026 : INDIA

 

Ja ha passat un any i ja tenim aquí una nova edició de TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures que organitza el CineClub La Ràpita. Enguany arribem a la 5ena. edició i la Cultura protagonista és la Índia.

Comencem pel cartell suuper-xulo que ens ha fet (com cada any) Ruth Cuenca de 'Sistema Binari', que un any més ha sapigut recollir en una imatge aquells elements més representatius de la cultura protagonista.

Ja vam tenir un preTRETS, el cap de setmana passat, amb el Taller de Bhangra de Barna Bhangra Group, roda de premsa per a  conèixer la programació ila projecció de 'Water' (2005) de Deepa Mehta.

Demà dijous, a les 19:00, inaugurarem la primera exposició de fotografies de l'ONG Kolam: 'Una mirada a Uidapur' a l'Esglèsia Nova.

La primera novetat d'enguany és que TRETS 2026 tindrà una madrina, Asha Miró, mestra, escriptora i divulgadora de la cultura Índia ens acompanyarà tot el cap de setmana i participarà en la Inauguració aquest divendres al vespre. La inaguració començarà amb una exposició al hall de l'Auditori: "Uidapur, Dona i Infància", l'Associació per al desenvolupament Kolam (20:30)

A les 21:00 Començarà la Inauguració de TRETS amb els parlaments i l'actuació 'Viatge per l'Índia', un recull de dandes de diferents zones de l'Índia a càrrec de Barna Bhangra Group. A les 22:00 Sopa indi a càrrec de Taj Mahal Restaurant mentres gaudim del film 'La boda del Monzón' (2001, de Mira Nair) [Malauradament, la Inauguració ja està en
'sold out']

Dissabte començarem el dia amb TRETSmenuts i la peli 'El libro de la Selva' (1967) de Disney, dirigida per Wolfgang Reitherman. Amb esmorzar i festa holi quan acabi la peli.

Quan acabi la sessió infantil anirem al porxes, al Frankfurt Marc per al TRETSliterari, que en aquest cas l'escriptor Antoni Vives ens presnetara el seu llibre 'La Vida de la Shilpi', a les 12:30.

La tarda del dissabte començarà amb 2 sessions de TRETScurts, 12 curtmetratges que ens mostraran un bon recull del cinema breu indi. 12 curts escollits entre més de 200 curts rebuts, la gran majoria, de l'India. Com sabeu, és la secció competitiva de TRETS: 150€ per al guanyador escollit pel Jurat (format per 3 membres de la Federació Catalana de CineClubs) que atorgaran el Premi Miquel Porter i Moix; i 150€ per al curt escollit pel Públic assistent.

I, mentrestant, al hall tindrem un interessant Taller de Henna durant 2 hores, a càrrec de Rubia Ali.

Continuem amb una bonica pel·lícula de 2021, una 'Cinema Paradiso' a la Índia; això és el que explica 'La última película' dirigida per Pan Nalin un nen descobreix la màgia del Cinema.

El  clàssic TRETScelobert, la sessió a l'aire lliure, enguany tinrà lloc a la Plaça Vella i vindrà de la mà d'un dels directors amb més personalitat dels EEUU:Wes Anderson i la seva visió de l'Índia a 'Viaje a Darjeeling' (2007)... una road movie esbojarrada de 3 germans voltant per l'Índia.

El darrer dia de TRETS 2026 començarà amb l'adaptació del llibre de la Madrina del festival, Asha Miró va escriure 'Rastros de sándalo' l'any 2007 i al 2014 Maria Ripoll va dirigir-ne l'adaptació al cinema. La mateixa Asha Miró ens la presentarà.

A les 12:30 tindrem el TRETSdebat, l'espai divulgatiu de TRETS, en el que Asha Miró i membres de l'ONG Kolam a 'India inventada' ens repassaran què hi ha de cert i què no de la imatge que en tenim de l'India, moderat per Xavier Miró.

A la tarda del diumenge començarà amb el TRETSclàssic, l'obra mestra del cinema del director Satyajit Ray: 'Pather Panchali' (1955), la primera part de la Trilogia d'Apu en la que ens parla de la infància d'Apu en una zona rural de Bengala; amb la música imprescindible de Ravi Shankar.

La tarda continuarà amb un drama romàntic, costumista i introspectiu: 'The lunch box' (2013) de Ritesh Batra sobre la feina infal·lible que fan els Dabbawalas (repartidors), però un d'ells s'equivoca en una entrega...

Acabarem amb el TRETScloenda, a les 20:30, on gaudirem, de nou, dels curtsmetratges guanyadors segons el Jurat i el Públic i rematarem amb el brillant i èpic film de Tarsem Singh 'The Fall' (2006). Un conte preciòs que ens portarà per 20 països i que es va trigar 4 anys en realitzar.

Un any més, el CineClub La Ràpita ha posat ganes i il·llusió durant tot l'any per a que el viatge per la Cultura protagonista sigui el més estupendo possible. Benvinguts a la Índia !!!

Namasté!

3-VIII-87 (MIQUEL MARTI I POL)

 

La meva padrina deia: L'experiència és la mare de la ciència. Però ¿com s'adquereix, l'experiència? Hi ha una resposta molt senzilla, potser massa: vivint. Si fos així, però, tota la gent de la mateixa edat tindria la mateixa experiència. Vull aclarir que no parlo d'experiència d'una determinada cosa, sinó d'experiència en general. Al meu poble és normal sentir dir: És un home amb molta experiència, amb un valor semblant a "és un home molt savi" o, potser, "molt intel·ligent". ¿No s'adequereix reflexionant sobre allò que vivim, l'experiència? Jo crec que sí. Sense reflexió no hi ha experiència. Cal, primer, viure intensament, apassionadament; i després reflexionar, és a dir, assimilar allò que hem viscut. Això, penso que és vàlid en els termes generals en què ho plantejava ara mateix, i en els termes particulars d'una experiència determinada. La pràctica només dóna experiència. Amb la reflexió, sí que l'experiència és la mare de la ciència. Més ben dit, la reflexió és la mare de la ciència, i no l'experiència, encara que el joc de paraules no sigui tan brillant. Si jo,m que tinc cinquanta-vuit anys, no sóc un home experimentat, és a dir, amb un 'saber' pràctic, és perquè he reflexionat poc sobre el que he viscut. La meva vida ha estat la normal d'un home de la meva condició. La d'un altre pot haver tingut coses que no ha tingut la meva i mancances que jo he satisfet. la vida té uns límits de 'llargada' i d''amplada'. L'experiència és il·limitada.

Això em porta a pensar que la reflexió és tant o més important (ensenya tant o més a viure) que l'experiència, entès, ara, el terma com a acumulació de pràctica, o de pràctiques. La pregunta seria: qui sap més de sexe, una puta o una sexòloga amb una 'experiència' sexual normal?; o bé: qui sap més de la vida, un play-boy o un cisterenc? Ja sé  que es tracta de coneixements diferents, que potser no és lícit de comparar o d'enfrontar, però l'enfrontament serveix en el cas de la meva especulació. 

Miquel Martí i Pol (1988: 50-51). Obertura catalana. 

Barcelona: Editorial Empúries