'ABOUT TIME', AL CINECLUB LA RAPITA

 

Avui reprenem la programació en el CineClub La Ràpita després de les vacances d'estiu; i ho fem amb una pel·lícula que ens ha de donar l'energia per a tornar a la vida quotidiana.

"About time" és un film positiu i romàntic que porta el segell del director britànic Richard Curtis (responsable de films com Love Actually).

La peli ens explica el do que té la família del protagonista -Tim Lake- de poder viatjar en el temps. D'aquesta forma, poden 'arreglar' aquells errors que en algun moment han comès: van al passat, actuen diferent i tornen a un present modificat...  El plantejament de partida és una excusa perfecta per a parlar-nos de les fases d'una relació sentimental: enamorament, compromís, matrimoni... És la versió 'del dia de la marmota' del sr. Murray passat pel filtre amable i romanticon del sr. Curtis. Alguns li podrien critica un excès de sensibiliria i de 'sucre', però té moments divertits i el missatge final (tot i que un pél tradicional) et fa sortir més content de la projecció.

Destacable el repartiment, la posada en escena i l'encertada banda sonora per a una pel·lícula que és més que una història d'amor, és una lliçó de vida, de com estem el temps que estem en aquest món i com ens relacionem amb les persones que estimem.

Bons sentiments per a emprendre la rutina que ens ve després de l'estiu!!

FANGOFEST 2024 JA ES AQUI !!!

 

Ja tornem a tenir aquí el festival més gamberro de les Terres de l'Ebre. FangoFest, Festival Internacional de Cinema Fantàstic, Terror i Gore enguany arriba a una xifra assenyalada: 15 anys de FangoFest !!!

L'edició d'enguany ve més forta que mai: 400 curts, 50 llargs, 80 convidats, una exposició (Atrae Figurae d'ArteDeCaos del 12 al 29 de setembre) i 2 espais de projecció (El Casal i La Lira Ampostina)-

D'avui fins al diumenge comptareu amb pelis d'actualitat com Os Reviento (de Kike Narcea, Premi a Sitges 2023), La mesita del comedor (la peli de terror del moment amb el seu director -Caye Casas- com a convidat o Malditas (de Carlos Marbán); amb clàssics com Brain Dead (de Peter Jackson).

Cada any, el Ciutadà K s'encarrega de xerrar una estoneta amb les persones il·lustres que ens visiten. Es una ocasió perfecta per a conèixer les interioritats en la producció de qualsevol peli. Aquest 2024 tindrem 2 directors rellevants: Caye Casas (director/autor de films com Matar a Dios i La mesita del comedor, podrem veure les dues al FangoFest) i Manu Carballo (director i guionista vinculat a la majoria de films fantàstics d'èxit dels darrers anys a la península) que rebrà el Premi Honorífic del FangoFest: 'La Porta de l'Infern'. Segur que ens explicaran coses moooolt interessants.

El FangoFest afegeix la literatura dins de la programació amb la presentació de 3 llibres: Isaac López (i el seu monumental treball sobre els cinemes de la província de Tarragona), Josep Casanova Rosa (i la seva literatura que voreja el cinema fantàstic) i Diego Peñalver i Sebastià d'Arbó (clàssics del FangoFest que venen a presentar el llibre que tanca la trilogia de cinema parapsicològic del director/periodista i divulgador dels fenòmens paranormals).

Per primer cop, al FangoFest tindrem sessió de Cosplay amb la visita de 2 agrupacions potents: Katharsis Visions (de BCN i que recrearan l'univers de la sèrie 'V') i Kanancosplay (de Roses i amants de l'univers Star Wars).

Tota la programació la podeu trobar clicant aquí.

Si em voleu acompanyar, a mi em trobareu:

• 12/09 a les 22:40: Presentació webserie 'Misteris amb Sebastià d'Arbó' (al Casal)
• 13/09 a les 12:00: Presentació llibre amb Josep Casanova Rosa (al Casal)
• 13/09 a les 21:00: Entrevista a Caye Casas (al Casal)
• 14/09 a les 12:15: Presentació llibre Isaac López (al Casal)
• 14/09 a les 20:45: Entrevista a Manu Carballo (Lira Ampostina)
• 15/09 a les 12:00: Presentació llibre Sebastià d'Arbó i Diego Peñalver (Racó del Riu)

ESTATS EMOCIONALS

 

Avui estic Ventós

ahir sentia Trías.

Fa unes setmanes 

em passejava Nietzsche,

el mes de març Mark Fisher.

Tu sempre sols Zambrano.

Germán Narcís

de vegades Dionís,

potser Schopenhauer.

Guti Sócrates, Marx i Rorty,

Anna sempre Arendt,

Laia em ressona a Morey,

Laura pensament d'Ortega,

Oriol Salvat-Papasseit.

A Pau el vull Riba,

Andreu somriu Epictet,

Robert el meu Dalí terrestre,

Rudi respira Josep Pla.

Miquel Ángel porta maletes Benjamin

i Toni pinta Bataille.

Sílvia, camí de Séneca,

Xavi i Mir em transmeten Freud,

Laura Álvarez de Beauviour,

Mari i Dani, Epicur i Hipàrquia,

i Maria Homedes Muriel Barbery.

Bàrbara i Pili, terra i mar.

Avui no estic Wittgenstein,

voldria caminar Sloterdijk,

aixecar-me Zizek;

sempre una mica menys de sucre

i una mica més de sal.

Roman Aixendri (2023:43) 

Eva i les meves arrítmies

RECORD DE LUIS BUÑUEL

 

Àngels caiguts, estigmatitzats

van refent l'espantall

del cec caminant.

Tramuntanes de pasquins

contra la por desfan privilegis

dels odis erissats

que ens fan mal, avui i demà.

Dreçats en terra sense pa

esguarden la pols de la vella vinya.

Aiguamolls de somni fan salpar

veles llatines per l'avenir

que porten als plecs sacsejats

novelles promeses fratrenals.

Cal poar l'enllotada raó

i dignificar-la: som allò que mengem

i els nostres morts no són ben bé morts,

sobre el seu pit de sol d'abril

canyars de soflames ens alerten.

Josep Igual (1998:58). Tríptic

ELS AMANTS

 

Ai dels amants! Mireu-los, els amants,

passejant per la riba dels vells salzes,

els ulls fitant-se mútuament el centre,

acaronant la sang entre carícies

i escorcollant-se el cos amb la volguda

necessitat d'amor i l'encaixada

dels seus trasbals. Intercanvien mons,

i tremolors, i somnis, i humors íntims

-si els tenen repetits, ells se'ls repassen.

La remulla a les canyes, les furtives

enllaçades de mans, arrapadisses

heures que s'eleven al blau del cel

amb el calfred de la coincidència.

Oh! Els amants de prop, mireu-los ara.

Vagaregen pels tramats de les sèquies,

l'estesa plana, els arrossars nutricis,

la vibració del líquid, de les tenques,

les llísseres, els samarucs ambigus...

I eleven la mirada a les terrasses,

casetes de filat, marges de pedra,

hortes i garrofers, ombrius refugis,

olivers argentats, tràgics i eterns,

balsàmiques garrigues cara al vent:

s'encomanen de tòrtoles, puputs,

merles i tords, aiaiaiàis de pagès,

taronges perfumades i llimones...

A prop dels llots, les enganxoses herbes

que puntuen la ruta a banda i banda.

Les misterioses veus dels gambusins

Aquí també la guerra es va fer sang.

Ai, l'hemorràgia que no s'estronca mai!

Ara els amants, aturats front al flux,

esguarden el pas de la barca, l'ombra

obstinada, compàs de vell xaruc

cap a la mar propera, assedegada.

La misterioses veus dels gambusins!

Ara, els amants, aturats a frec d'aigua.

Un ventijol gelat els escabella

i amb un estremiment que no pensaven

desconnecten les mans i les mirades:

els ulls van a la nau, ja funerària

carrossa. Ja es farà negre a ponent.

Els amants! Mireu-los ara, els amants!

Manuel Pérez Bonfill (2011: 48-49). Giny d'aigua

SERIE DE MAFALDA DIRIGIDA PEL SR. JUAN JOSE CAMPANELLA

Enguany, la creació de Mafalda fa 60 anys i sembla que el rebel i lúcid personatge -que va crear el sr. Quino- està de moda: si l'any passat apareixia una serie documental de 4 capítols sobre la història del personatge i els amics, amigues i familiars que l'envolten en les seves aventures; Releyendo: Mafalda està dirigida per la sra. Lorena Múñoz i amb la participació d'un munt de personalitats de la cultura.

El director Juan Jose Campanella -que només havia dirigit un film d'animació fins ara: Futbolin- s'atreveix a adaptar una nova sèrie de televisió al voltant de les vinyetes del mestre Quino. L'està produïnt Netflix i el sr. Campanella compta amb la col·laboració del guionista Gatón Gorali i ja l'han etiquetat com la sèrie d'animació més important de Sud-Amèrica.

El creador de Mafalda, el sr. Joaquín Salvador Lavado Tejón, més conegut com a Quino, va nèixer a Mendoza (Argentina) l'any 1932 i va morir el 2020, en 88 anys, un dia després de que la primera publicació de Mafalda fes 56 anys. Mafalda va estar en la revista Primera Plana i el diari El Mundo des de 1964 a 1973.

No s'han donat detalls, encara, de la data d'estrena i només s'ha filtrat a les xarxes amb un globus terraqui i la part superior, inconfundible, de Mafalda. El sr. Campanella comenta que és el desafiament més gran de la seva carrera, comenta que és un personatge que l'ha acompanyat des de que tenia 7 ó 8 anys i que sap diàlegs i sentències de memòria. Per al director és un repte traslladar una de les obres més grans de la història de l'humor gràfic al llenguatge audiovisual actual. 

L'objectiu fonamental del projecte és donar a conèixer el personatge qüestionador i de paraules sempre encertades a les noves generacions. 

No és el primer cop que es fa una adaptació del personatge, l'any 1972 un sèrie de 52 curtmetratges, dirigida per Catú, es va estrenar a la televisió. L'any 1979 es va ordenar aquest material per a convertir-lo en un llargmetratge. Bastants anys després, el realitzador Juan Padrón va fer-ne una sèrie de televisió de 104 curtmetratges.

Esperem, en ganes, la sèrie del sr. Campanella i desitgem que el personatge i la seva visió crítica i lúcida de la Vida que es va oferir el sr. Quino torni a renèixer.

ARA BÉ, QUAN ARBÓ ACCEDEIX AL MÓN DEL PERIODISME...

 

Ara bé, quan Arbó accedeix al món del periodisme a partir dels anys cinquanta ho fa dut per aquest pragmatisme vital i professional que s'adiu amb el seu caràcter poc donat a fer concessions de cap mena, ni tan sols al règim franquista. Així, la negativa a escriure un article per celebrar la derrota de Barcelona de 1939 li suposa no col·laborar durant un cert temps a La Vanguardia. En la carta que adreça el 10 de febrer de 1954 a Luís Martínez de Galinsoga, aleshores director del diari, com a justificació a la seva negativa, expressa el rebuig per les ideologies i la seva confiança en els homes, més enllà d'adscripcions polítiques, i hi declara:

"No sé si esto significa mi cesa como colaborador de La Vanguardia, aunque mucho me lo temo. Si es así, si usted cree que con mis ideas, con mi manera de pensar y sentir, no puedo figurar entres sus colaboradores, no le censuro y acató su decisión. [...] Mi colaboración en La Vanguardia ha sido un honor pero también una necesidad. A los honores, hoy por hoy, puedo renunciar fácilmente; no así a la obligación de subvenir a las necesidades de los míos. No obstante, si ello significaba el tener que ir contras mis sentimientos, si era el precio de mi independencia y de mi libertad espiritual, renuncio de antemano a ello, y lamento -se lo digo sinceramente- que estuviésemos engañados en este punto desde el principio. Yo creía que había entrado en La Vanguardia por mis méritos como escritor; ya sé que éstos eran humildes, pero tenía buena voluntad y ganas de cumplir y de hacerme digno de importancia, del periódico (Juan Arbó 1982:325)"

Marta Matas Roca (2023: 212). 

Sebastià Juan Arbó: Viure per escriure.

MATICES DEL OFICIO

 

los unos le gritaban simplemente:

¡ladrón!

los otros le gritaban:

¡presidente!

todos tenían al gritarle

un poco de razón

Victor Canicio Chimeno (2020:201). 

Entre la endeca y la alejandra, últimos poemas

EL CINECLUB LA RAPITA PROJECTA 'TIBURON' EN UNA PISCINA

 

Ara que a les sales de cinema els costa portar al públic a veure cinema en pantalla gran sembla que els festivals i els 'eventos' són l'alternativa i l'esperança a recuperar espectadors/es, el cinema com a experiència és un bon reclam... al CineClub La Ràpita us oferim l'oportunitat de veure el clàssic d'Steven Spielberg 'TIBURON' (1975) des de dins d'una piscina. 

Gràcies a la col·laboració del Nara Beach Club -dins del Centre Esportiu Johnny Montañés- que ens ofereix la seva piscina per a veure Tiburón com no l'has vist mai de la vida... 

Per a molta gent, Tiburón és una de les obres mestres del sr. Spielberg, adaptació de la novel·la del sr. Peter Bechley amb Roy Scheider, Robert Shaw, Richard Dreyfuss i Lorraine Gary, entre d'altres, en el repartiment. La història està basada en un fet real, l'escriptor de la novel·la va llegir el 1964 la notícia de que un pescador havia capturat un tauró blanc de dues tonelades a la costa de Long Island... l'autor no va pensar mai que  el seu llibre tindria l'èxit que va tenir. El sr. Spielberg ha reconegut en diverses entrevistes que el llibre no li va agradar i que el personatge que més bé li caia era el tauró. Tot i que Spielberg no era el primer director escollit pels productors, finalment va ser l'escollit. 

Quan van començar a rodar encara no tenien un guió definitiu ni tenien al tauró protagonista que era difícil de confeccionar... No va ser, però, un rodatge fàcil, va estar carregat de situacions adverses que van provocar que costés el triple del que s'havia pressuposat i que de 55 dies de rodatge que s'havien previst van acabar sent 159. Cada dos per tres el tauró-robot -que li van posar de nom Bruce, en homenatge a l'amic d'Spielberg Bruce Ramer-, s'avariava i la frase més repetida del rodatge fou: "el tiburón no funciona" o "Bruce no funciona"... així que van optar per a que es veiés el menys possible en el film, decisió que va ajudar a que el film tingués la tensió que desprén gràcies a la imaginació col·lectiva del públic. El mestre Spielberg va demostrar que 'no ensenyar' potser més terrorífic i inquietant que 'ensenyar'. Bruce continua viu i és una de les atraccions dels parcs Universal de Hollywood.

Una de les decisions que va fer disparar el pressupost del film fou l'obsessió d'Spielberg per rodar al mar i no en un estanc controlat com tothom li va recomanar... filmar a l'oceà Atlàntic fou quelcom del que es va arrepentir el director. Moltes de les escenes del film estan fora del guió, improvisades... 

Sembla ser que Charlton Heston es va oferir per a ser el protagonista i a Lee Marvin li van oferir però va rebutjar la proposta.

Tenint en compte l'augment de dies de rodatge i l'augment desorbitat del pressupost, el sr. Spielberg va pensar que era el final de la seva carrera... quan, òbviament, fou tot el contrari. Igualment, s'ho va passar molt malament durant l'estrena del film, pensant que no agradaria al públic; es va convèncer que la pel·lícula seria un èxit quan en una projecció una persona del públic, en veure una escena sanguinolenta del film, va sortir al hall del cinema, va vomitar a la catifa, va anar al bany a netejar-se i va tornar a entrar a la sala per a continuar veient la peli.

Menció apart s'ha de fer de la BSO del mestre John Williams, de la que el mateix Spielberg ha afirmat en diverses entrevistes que és una de les claus d'èxit del film, considerada una dels 6 millors de la història de la música per al cinema (segons l'American Film Institute).

Va ser el film amb més recaptació de la Història del Cinema fins que va arribar Star Wars dos anys després i li va prendre el lloc. 

El film va obtenir 3 Oscar: al Millor So, al Millor Muntatge i a la Millor Música.

Així doncs, es tracta de tota una icona en la Història del Cinema que gràcies al CineClub La Ràpita la podreu veure en pantalla gran mentres ens refresquem dins de la piscina.... no heu viscut una experiència semblant!

Ens veiem a la piscina!

VAIG TANCAR ELS ULLS...

 

Vaig tancar els ulls i vaig pensar en el temps. Abans -per exemple, quan tenia disset anys- el temps era literalment inexhaurible. Com un dic enorme ple d'aigua a vessar. Per això no em calia pensar-hi. Però ara era diferent. Ara el temps era limitat. I, com més anys tenia, més important era pensar-hi. Perquè, al capdavall, el temps anava avançant sempre, sense pausa.

  Murakami Haruki (2024:475). La ciutat i les seves muralles incertes.

DESCOBRINT L'OBRA DEL SR. ABY WARBURG I EL SEU 'ATLAS MNEMOSYNE'

 

El sr. Warburg (1866-1923) fou un historiador de l'art que va construir una bibiblioteca -la Biblioteca Warburg- que és tota un referència en el món acadèmic. Fill d'una família adinerada va tenir la sort de poder-se dedicar a l'estudi de la filosofia, la religió, la història i, sobretot, la Història de l'Art. 

La biblioteca que construí no fou una biblioteca convencional, no fou una col·lecció de llibres, es tractava d'alguna cosa més gràcies a la visió transdisciplinar del sr. Warburg, de la concepció aperturista i holística de contemplar la Cultura. Vinculada a a aquesta Biblioteca està la seva obra magna, a la que es dedicà els darrers anys de la seva vida: l'Atlas Mnemosyne. Un sistema de relacions d'imatges i conceptes no evidents, agrupant imatges mitjançant tècniques de collage i muntatge i provocant unes relacions noves en una procès obert i infinit... Un primer intent de parlar de l'hipertext l'any 1923, lluny encara de que aquest concepte fos 'inventat'. 

El Atles estava configurat per un seguit de làmines negres (que eren fotografiades) on s'incloïen fotografies, retalls de premsa, ampliacions, collages... creant relacions entre conceptres impensables abans de començar; fugint de les jerarquies semàntiques i abraçant les relacions subconscients, profundes i espontànies. 

L'impacte que provocà les primeres làmines d'aquest Atles on hi convivien elements clàssics grecorromans amb imatges orientals o de tradició màgica feren saltar les alarmes dels historiadors de l'art més arcaics i conservadors... però l'efecte que provocava aquests elements junts permetien parlar d'una trascedència o d'una traçabilitat planetària molt més rica que la que es cenyeix als límits del períodes o geografies artístiques. La idea és que aquests 79 panells descriguin o expressin conceptes com 'sentiment victoriòs', 'l'expressió del patiment', 'la protecció del nen en perill', 'l'ascensió cap al sol'... però no està 'tancat' sinó que està obert a altres interpretacions i conceptes, ja que l'objectiu no és tenir un repertori d'imatges sinó una representació dinàmica dels gestos de la humanitat occidental; no és un resum d'imatges sinó un pensament en imatges o una memòria en acció.

El gran atractiu del sr. Warburg és haver estat capaç de superar els límits de la Història de l'Art per a parlar-nos d'una 'ciència de la cultura'; molt pròxim al que el sr. Godard ens va oferir en la seva Histoire(s) du cinéma.

Es tracta d'un d'aquells descobriments que planten llavor i ja no te'n pots desprendre.... 

ELLA

 

                            Entre el cel

                            i la terra,

                            el dia -aquell dia-

                            fou l'extermini

                            de totes les coses.

                            Colpit, però tranquil

                            l'home contempla 

                            l'escenografia,

                            quasi immensa

                            que vol sentenciar el paisatge.

                            Després, ella,

                            cal silenciar el seu nom,

                            amagada entre

                            enigmàtiques lletres,

                            viu i sospira.

                            Es mou entre la gent,

                            a l'hora extraviada del matí,

                            beu cafè,

                            fuma i pren notes,

                            tal vegada a l'agenda multicultural.

                            No sabem si llegeix

                            la premsa local o

                            magazins de moda        

                            prét à porter o d'alta costura,

                            o de gastronomia.

                            Potser, mots encreuats

                            o rigorosa informació meterològica.

                            Qui sap...

                            Entre el cel i la terra,

                            encara el record

                            de la teva carn encesa.

Toni Roca (2019:84) Rebecca torna a Manderley

(Per a M.)

NO ET PLAU, AMOR, NO ET PLAU?

 

                     No et plau veure la mar besar mansa l'arena

                     i quan s'amaga el sol darrera la carena

                     i de les nits de lluna la quietud i la pau?

                     I de l'amor les hores que passen silencioses

                     presagiant-ne de noves manyagues i ditxoses,

                     no et plau, amor, no et plau?

                     No et plau la primera que a l'estimar convida,

                     el camp de flors vestint-se vessant bellesa i vida,

                     i l'aire que a la platja te besa tot suau?

                     i els rossinyols que canten del canal en l'arbreda,

                     l'amor que els dóna vida, amor que nos refreda,

                     llur cant, amor, no et plau?

                     No et plau en un capvespre brodant vora la reixa

                     oir el cant de la terra, o l'amorosa queixa

                     que el cor suaument subjau, el far suaument esclau.

                     I de ma pobra lira eixos acords dispersos

                     que el teu amor me dicta, inspirant-me eixos versos

                     no et plau, amor, no et plau?

Lluís de Montsià (2021: 43-44). 

Som fills d'un poble tot ple de vida

 

SR. DONALD SUTHERLAND

 

(1935-2024)

El mes passat moria uns dels rostres més peculiars -i amb un punt inquietant- de Hollywood. El sr. Donald Sutherland moria a l'edat de 88 anys. 

El sr. Sutherland va nèixer a Canadà i la seva família tenia ascendència escocesa, alemana i anglesa. La seva primera feina parcial -en 14 anys- va ser de corresponsal de notícies en una emissora de ràdio local. Va cursar estudis d'enginyeria i art dramàtic. Als 19 anys va fer d'estudiant d'intercanvi a Finlàndia i va continuar estudiant a l'Acadèmica de Música i Art Dramàtic de Londres (LAMDA), mentres estigué en aquesta acadèmia va fer els seus primers papers en produccions teatrals a Londres. Va aparèixer en petits papers en sèries de televisió i films -molts d'ells de terror- a principis de la dècada dels '60 del segle passat. 

Va ser, però, al 1967 que participaria en el film que li va donar cert reconeixement internacional: Doce del patíbulo; però va ser en la peli M*A*S*H* (1970) del sr. Robert Altmant que entraria en la categoria d'estrella. Aquell mateix any, participant a Los violentos de Kelly, remataria el reconeixement.

Just l'any següent, intepretaria els que per a molta gent són els seus dos grans papers: Klute (1971) i Johnny tomó su fusil (1971).

A la dècada dels '70 continua reafirmant la seva carrera i comencen les participacions en films internacionals. Rellevant és el protagonisme en el film de Fellini Il Casanova de Federico Fellini (1976) que enllaçaria rodatge -aprofitant la seva presència a Itàlia- amb la molt reivindicable Novecento (1976) de Bertolucci.

Dos anys després participa en un altre film rellevant del gènere de terror: Invasion of the Body Snatcher (1978) de Phillip Kaufman, reafirmant la capacitat versatil de l'actor i aprofitant un físic que encaixa en papers amb dosis de mal rotllo.

Quan arribem a la dècada dels '80 el sr. Sutherland potser no és un dels actors més reconeguts per al gran públic de Hollywood però sí que té el reconeixement de la indústria i dels directors que han treballat amb ell i en aquesta etapa hi ha un retorn als escenaris teatrals. En el cinema, aquesta dècada arrenca amb Gente corriente (1980) de Robert Redford que va acaparar força Oscar aquell any; la participació a Revolution (1985) de Hugh Hudson al costat d'Al Pacino i, sobretot; i el seu paper a Una árida estación blanca (1989) d'Euzhan Palcy amb Marlon Brando i Susan Sarandon. 

El '90 i primers 2000, en la carrera del sr. Sutherland, es caracteritzen per acceptar papers secundaris amb pes dins de la trama, com a Llamaradas (1991), JFK (1991), Buffy de Vampire Slayer (1992), Seis grados de separación (1993), Outbreak (1995), Cold Mountain (2003), The Italian job (2003), Orgullo y prejuicio (2005)...

Tenint en compte la seva veu personalíssima, al llarg de la seva carrera, ha participat en infinitat d'anuncis de ràdio i televisió. 

El seu paper més popular dels darrers temps, ha estat el de President Snow a la saga de Los juegos del hambre (2012, 2013, 2014 i 2015); i participacions en diverses sèries de televisió: Crossing Lines (2013), Trust (2018), The Undoing (2020).

El sr. Sutherland ha tingut diversos films de matrimonis diferents, la descendència més rellevant dins del Cinema ha estat la de Kiefer Sutherland actor i director, rellevant, sobretot, a la dècada dels '90; tot i que els seus germans (o germanastres) Rossif, Angus i Roeg també estan en la indústria cinematogràfica.

La part més desconeguda del sr. Sutherland és la seva gran tasca com a activista en defensa del medi ambient. Als anys '70 va arribar a estar vigilat pels serveis d'Intel·ligència dels EEUU davant les seves actuacions contra la guerra de Vietnam.

El sr. Sutherland MAI va estar nominat a un Oscar, tot i que va rebre l'honorífic l'any 2017. 

Les persones que van treballar amb ell parlen d'una persona intel·ligent, de ment prodigioda, curiós i amb un coneixement destacable en infinitat de temes, sensible, brillant...