TRETS 2024: CULTURA ARGENTINA: preTRETS (TRETS#2)

 

TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures tindrà lloc el primer cap de setmana de maig, però com ja vam fer l'any passat hem volgut muntar un preTRETS -una sessió prèvia al festival- una setmana abans. La intenció és donar a conèixer el TRETS d'enguany i preparar-nos per gaudir del festival.

El preTRETS d'enguany tindrà un elevat component musical i el tango emplenarà tota la vetllada a la Plaça Vella de La Ràpita. 

Començarem la tarde amb el Taller de Tango Argentí que impartira Pablo Cabrejos adreçat a qualsevol persona, encara no hagi ballat mai tangos. Després ho posarem en pràctica amb la sessió de milonga en la que posarem en pràctica allò que hem après, amenitzat amb música de Dj Kawak (Taller i milonga: 10€) I per anar recuperant forces, comptarem amb les empanades argentines que ens oferiran la gent de Valentino's Delivery.

Per acabar, quan el sol ens ho permeti, podrem gaudir d'un clàssic contemporani del cinema argentí: 'Un lugar en el mundo' (1992) dirigida per Adolfo Aristarain i amb un repartiment de luxe: Federico Luppi, Cecilia Roth i José Sacristán. Un western 'pampero' que ens parla d'aprenentatges, d'amor, d'amistat, de l'orgull per mantenir els valors i sentir-se bé amb un mateix per fer allò correcte. Un història emotiva que ens parla del moment en que deixem el lloc on hem nascut per marxar a altres llocs buscant-nos la Vida, sobretot quan es tracta d'entorns rurals. Una primera aproximació al cinema argentí que emplenarà el cap de setmana del 03 al 05 de maig.... si no l'heu vist, no us la podeu perdre; i si l'heu vist, segur que teniu ganes de tornar-la a gaudir.

Si us voleu preparar per a TRETS, us esperem al preTRETS aquest dissabte 27/04 a partir de les 18:30.

EVOLUCIO DE L'ART ACTUAL

 

Fins ara, la moda era anar a un museu o a una sala d'exposicions, enganxar la mà a un quadro o llençar-hi el contingut d'una llauna de sopa (preferiblement Campbell's per fer l'ullet a Warhol). L'últim cas del que tinc notícia és el que va tenir lloc no fa gaire al Museu de Belles Arts de Lió, on el col·lectiu Riposte Alimentaire va ruixar La primavera de Claude Monet per exigir "la integració de l'alimentació en el règim general de la Seguretat Social". (Perdó per les rimes).

Però tot evoluciona. A Moscou, al centre d'exposicions VDNK, un senyor ha anat un pas més enllà i s'ha menjat un tros de l'obra La fugida del peix daurat. És una peça d'art contemporani, formada per un quadro on es veu un mar amb tot d'onades, complementat per una peixera de debó. De la peixera salta cap a la tela un d'aquests peixos daurats que complauen als que els agrada tenir-ne a casa. El vigilant encarregat de custodiar la sala s'hi va atansar, va observar el peix que estava adherit a la tela, el va arrencar, el va ensumar i li va clava queixalada.

Els mitjans de comunicació no aclareixen si era un peix de debó o un de simulat, d'aquests de matèria plàstica que fan servir els restaurants japonesos o coreans per guarnir els aparadors. Quan el centre d'exposicions va detectar el vandalisme va revisar les càmeres de seguretat i va descobrir amb sorpresa el que suara hem dit: que no havia estat cap vigilant, sinó el mateix vigilant.

L'art comestible, amb Antoni Miranda i Daniel Spoerri com a capdavanters, ha arribat fins als nostres dies. Un record també per a Kevin Kline, que a Un peix anomenat Wanda se'ls empassa amb delit, com si fossin sonsos fregits. Si la tendència persisteix, seria convenient que als quadros hi afegissin una indicació que detallés abans de quina data s'han de consumir preferentment. I vigileu sobretot els d'Arcimboldo, que són molt apetitosos.

Quim Monzó a
La Vanguardia 

del 24/02/24

'SABER SUMUD PALESTINA: LES ARRELS D'UNA TERRA' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Amb la intenció de continuar conscienciant sobre la situació en el territori de Palestina i com a forma de donar suport, el CineClub La Ràpita us ofereix el documental Saber Sumud Palestina en col·laboració amb Terres de l'Ebre amb Palestina. Aquest col·lectiu ha estructurat un Cicle de Cinema Documental per Palestina a Terres de l'Ebre oferint 2 documentals: demà divendres 'Més enllà del mur: cançons contra l'apartheid' a Gandesa i diumenge 'Saber Sumud Palestina' al CineClub La Ràpita.

'Saber Sumud Palestina: Les arrels d'una terra' ens mostra la resistència diària de persones palestina davant la violència de l'Estat d'Israel. El film ens mostra el testimoni de persones grans que volen retornar a casa seva i poder ser enterrats a la seva terra. El film va ser rodat per un grup de brigadistes catalans la primavera de 2017, per tant, es tracta d'un film col·lectiu dirigit per Mercè Cama, Xantal Gabarró, Josep Galván i Roger Sànchez. A la projecció comptarem amb part de l'equip que ens presentaran el film i crearan un espai de diàleg en finalitzar el film. Es tracta d'un film de 2023 i serà el primer cop que s'estrena a Terres de l'Ebre.

Serà una sessió gratuïta amb taquilla inversa, com a forma de recollir fons per a continuar fent accions d'ajuda al poble palestí.

És una d'aquelles sessions que necessitem que vingueu ... fins diumenge!!

TRETS 2024: CULTURA ARGENTINA: EL CARTELL (TRETS#1)

Ja ha passat un any i tornem a tenir aquí una nova edició de TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures que organitzem des del CineClub La Ràpita amb l'objectiu d'aproximar-nos cada any a una cultura tenint el cinema com a porta d'entrada. El TRETS 2024 té a la Cultura Argentina com a protagonista principal i tindrà lloc del 03 al 05 de maig a La Ràpita, amb una sessió preTRETS el 27 d'abril. TRETS compta amb el suport de l'Ajuntament de La Ràpita i el patrocini de Tallers Cornet, Grupo Elimari i el Club Nàutic La Ràpita.

Un altre dia us parlo de la programació que hem preparat però avui vull que mireu i admireu el cartell que, un any més, s'ha currat Ruth de 'Sistema Binari'. Cada any té el repte de sintetitzar en un cartell els 'trets' característiques de la cultura escollida aquell any. Si amplieu la imatge i comenceu a buscar hi podeu detectar elements com: Tango, Mate, Mafalda, Futbol (Maradonna), Empanadilla, els Andes, Roba tradicional “gaucho”, Patagònia (glacials), Barrio de la Boca, Cataratas Iguazú, Xerraires/Psicòlegs, Alfajores, la bandera argentina, Balenes, Hornero (l'ocell nacional), Ceibo (flor i arbre), Cactus, Faro Usuhaia... a més de la tonalitat blava que ho envolta tot, extret de la bandera d'Argentina. 

Com us deia, una autèntica filigrana de la que n'estem molt contents... Gràcies, Ruth!

Ben avit us detallo la programació...

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA130

22

'NOW AND THEN', UNA CANÇO MES DE LES QUE M'EMOCIONEN

Vosaltres teniu una llista de cançons que us emocionen? que us fan plorar? Jo, sí. Hi peces musicals que connecten en alguna cosa invisible i desconeguda que fa que els meus ulls s'humitegin i em deixi portar per l'emoció...

En aquesta meva llista podeu trobar l'Adagio for strings (de Barber), el Sediment (Ensemble Topogràfic), el Vida (d'Ovidi Montllor cantat per Maria Arnal/Marcel Bagés), el Cinema Paradiso i The Mission (d'Ennio Morricone), el Cant de l'Enyor (de Lluís Llach), l'Atmosphere (de Joy Division), el They dance alone (d'Sting)... i, a partir d'ara, s'afegeix enaquesta llista el 'Now and then' (de The Beatles): quina encertada forma de mostrar-nos la nostàlgia del temps passat, d'allò que va marxar i no tornarà, d'aquelles persones que estigueren i no hi són, d'aquells instants fugaços i preciosos que saps que no tornaran a ser... i l'emoció neix.

VEURE PASSAR ELS COTXES

 

Fins les ments més obtuses semblen haver entès que hi hagi mòbils a l'aula no és cap bona idea. Les autoritats -que n'eren reticents per por de mullar-se davant dels electors- han dictaminat que no n'hi hagi ni als instituts ni a les escoles, sigui dins o fora de l'aula. ¿Ha arribat el moment de fer el següent pas: vetar-los als carrers? Fa quatre anys va ser el municipi de Yamato, al Japó, que va prendre aquesta iniciativa. Però ara la novetat ens cau més a prop.

A França, a prop de París hi ha una localitat anomenada Seine-Port, que els cinèfils de cor els deu sonar perqupe Catherine Deneuve i sa germana François Dorléac hi van tenir un cert arrelament. Doncs bé, l'Ajuntament de Seine-Port ha dictat una normativa "sobre el bon ús de les pantalles". L'ha aprovada després d'un referèndum en què els habitants han decidit (amb el 54% dels vots a favor) que els mòbils no sols queden prohibits a les escoles sinó també a les botigues -als comerços de tota mena- i fins i tot al carrer. S'ha acabat, doncs, això d'anar caminant com un zombi amb els ulls fixos a la pantalla, aliè del tot al que t'envolta, part davantera inclosa. El motiu és prou conegut: la gran quantitat d'accidents que hi ha per aquest motiu. Els contraris a la nova normativa diuen que és intolerablement intrusiva i que coarta la llibertat de les persones. Els que hi estan a favor diuen que també coarta la llibertat de les persones haver d'aturar-se davant d'un semàfor en vermell i que són els pares els que han d'ensenyar els fills a fer un bon ús de les pantalles.

¿Què faran les persones que ja són incapaces d'anar pel carrer sense apartar els ulls del seu smarthphone? A Le Parisien una dona es lamenta i confessa que, sense mòbil, se sent sola. Es pregunta: "Sense ell, què faria? Mirar com passen elsc cotxes?". Els cotxes o els tractors, que aquests dies es pot triar.

Quim Monzó a La Vanguardia 

del 10/02/24

'MOULIN ROUGE' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest vespre entra al CineClub La Ràpita un dels directors més èpics, romàntics i operístics del cinema contemporani: l'australià Baz Luhrmann, que amb només 6 pel·lícules està posicionat com un dels directors més rellevants del cinema recent.

El cinema del sr. Luhrmann és el Cinema fet òpera, la màxima exponència de la postmodernitat, del saber que res està inventat i que la connexió i l'hipertext és la nova creativitat. El cinema del sr. Luhrmann és barroc, saturat, dens, hiper-estetitzat; per a algunes persones és l'estètica per l'estètica; per a altres, és el romanticisme transformat en fotogrames.

Des de la seva hiperbòlica i actualitzada versió de Romeo i Julieta (1996) amb uns joveníssims DiCaprio i Dunst (l'anterior film, el seu debut, no va ser massa conegut ni reconegut a nivell internacional) el sr. Luhrmann se'l va reconèixer com una alenada d'aire fresc, estètic i de postureo del cinema que s'estava fent llavors. Però fou amb la seva nova obra -la que ens ocupa- en la que amb uns brillants Ewan McGregor i Nicole Kidman que canten, ballen, actuen, s'enamoren i ens enamoren que el sr. Luhrmann va tenir el reconeixement planetari que es mereixia, 'Moulin Rouge' (2001) va impactar quan es va estrenar: per la seva direcció artística, decorats, vestuaris, banda sonora carregada de hits pop adaptats a l'argument del film... 

El film ens transporta al París de 1899, al barri de Montmartre, en un entorn bohemi, intel·lectual i decadent. Un jove escriptor col·labora en l'escriptura del nou show del Moulin Rouge, allà coneixerà a la més gran estrella del cabaret: Satine, objecte del desig de tots els homes. El jove escriptor haurà de competir amb del duc per l'amor de l'artista... 

Després d'aquest film vindria la patacada amb 'Australia' (2008), que va rebre de la crítica i del públic i el fèu refugiar-se en el món de l'òpera dirigint-ne unes quantes. Fins que al 2013 trobà un projecte a l'alçada del seu estil estètic i elegant: El gran Gatsby, amb DiCaprio, McGuire i Mulligan. Fins arribar a la seva darrera peli, fa 2 anys: la seva visió de la vida del rei del rock a Elvis (2022).

Ens trobem davant d'un cinema brillant, histriònic, excèntric, tremendament esteticista. Sense dubte, es tracta del millor film del director, a data d'avui. Aquest vespre us oferim un film d'aires tràgics, èpics, on l'Amor i la Mort estan ben pròxims.

Us esperem!!

SR. FERNANDO BOTERO

 

(1932-2023)

Al setembre de l'any passat moria un d'aquells artistes que tenen un estil clarament identificatiu. D'aquells artistes que quan veus una obra seva saps perfectament que és seva. El sr. Fernando Botero és un d'aquests artistes.

El sr. Botero fou un pintor, escultor i dibuixant de Colòmbia; de fet, es tracta d'un dels seus artistes més internacional. 

El sr. Botero va nèixer a Medellín, fill d'un pare que era venedor a cavall i una mare costurera. Va tenir 2 germans: un més gran, l'altre més petit. El mateix any que naixia el seu germà petit (1936) moria el seu pare d'un infart. El petit Fernando va estudiar la primària i el batxillerat i quan tenia 12 anys va entrar a l'Escola de Tauromàquia per insitència d'un tiet seu però l'interès del nen era la pintura, d'aquesta època és la pintura d'un torero feta en aquarel·la. La família veu que la passió del petit Fernando és la pintura i 4 anys després fa la primera exposició a Medellín. Per a poder-se pagar els estudis va treballar com a il·lustrador del diari local El Colombiano. Finalitzats els seus estudis es trasllada a Bogotà on entra en contacte amb intel·lectuals de l'època. Començar a guanyar els primers premis i a muntar diverses exposicions en solitari. 

L'any 1952 marxa cap a Europa, s'instal·la a Barcelona, Madrid, París i Florència; en aquesta darrera ciutat s'empapa de diversos artistes clàssics, prestant especial atenció al volum. L'any 1955 torna a Colòmbia i exposa els treballs fets durant el seu recorregut per Europa. S'instal·la l'any següent a Ciutat de Mèxic i la seva obra comença a tenir reconeixement internacional exposant a Nova York i diverses ciutats dels EEUU.

El seu tret característic són  les formes rodones i voluptuoses. Com ja s'apreciava en una de les seves primeres obres rellevants: Naturaleza muerta con mandolina (1957), en la que s'inspirava en l'art popular. 

La dècada dels '60 del segle passat el comença instal·lant-se a Nova York i deixant-se influenciar per l'expressionisme abstracte. El seu estil va prenent forma i es va depurant. La dècada dels '70 és la del reconeixement definitiu de l'artista, amb diverses exposicions i reconeixements als EUU i viatjant per tot el món buscant inspiració. 

A meitat dels '70 el seu fill petit -de 4 anys- mor en un accident de cotxe a Madrid; aquest fet marcà profundament l'artista... en aquesta època comença a decantar-se cap a l'escultura. Les exposicions arreu del món es disparen: Dubai, Londres,  Roma, San Francisco, Chicago, Basilea, Toki, Berlin, Munich, Montecarlo, Barcelona, Moscú.... i una llista enrome de ciutats d'arreu del món. Mentres les seves inconfundibles obres van instal·lant-se en les avingudes i espais més importants de les grans capitals: Camps Eliseus (París), Gran Avinguda (Nova York), les Rambles (Barcelona), Plaça del Comerç (Lisboa)...

La seva fama va anar en augment fins arribar als reconeixements arreu del món pel seu 80è aniversari (2012). L'any 2015 té lloc una enorme exposició antològica de la seva obra a Pekin i Shanghai.

A causa d'una pneumònia el sr. Botero moria en 91 anys, deixant un llegat de més de 3.000 quadres i 300 escultures repartides per museus i espais públics de tot el món. 

I TOT AIXO QUI HO PAGA?

 

Dilluns, Rafael Ramos, corresponsal d'aquest diari al Regne Unit, explicava que cada cop més britànics es fan el funeral en vida, per poder sentir "les coses bones que la gent diu". És una tendència d'origen asiàtic, de la qual fa anys que se'n parla. Ramos explica que al Japó en diuen seizenso. Al Japó tenen paraules per a les coses més impensades. De la clara que es filtra a través de les branques dels arbres en diuen komorebi; wabi-sabi és acceptar les imperfeccions de la vida; quan algú truca a la porta de casa, de fer veure que no hi som en diuen irusu...

Et muntes el funeral mentre ecara ets viu i així et quedes tranquil sabent, abans de donar menjar als cucs, les floretes que la gent et dedicaria si de debó t'haguessis mort. Però la gent és hipòcrita i, com que els assistents al funeral fake saben que els escoltes, poden dir de tu meravelles que si fessis malves no dirien, o dirien de manera ambigua.

La mort té un problema: que un cop ha expirat, el digunt no s'assabenta de res. Jo sóc tan ruc que no me'n vaig assabentar fins que mon pare va passar a millor vida. Havia estat els últims anys desitjant morir-se, demanant l'eutanàsia (l'anastàsia, en deia) i explicant les diverses maneres de suïcidi que imaginava. I llavors, quan finalment es va morir, em vaig trobar al costat del seu cadàver sense poder donar-li la notícia que més havia anhelat: pare, ja està, ja s'ha acabat tot, ja t'has mort. Però precisament perquè s'havia mort, si l'hi deia no em sentia.

Els funerals anticipats són una idea amb grans possibilitats d'èxit entre els que volen sentir en vida les lloances dels que es queden en aquesta vall de làgrimes. Però no entre els que volen fer, com més ràpidament millor, el pas definitiu cap a l'altre barri. Perquè, per molt que els menteixin que ja s'ha acabat tot, saben que de fet és una pallassada que no els alleuja el patiment i que, a més, encabat hauran de treure la targeta de crèdit per pagar-la.

Quim Monzó a La Vanguardia 

del 17/02/24

LLIBRES PROHIBITS ALS EEUU: LES PITJORS DISTOPIES JA ESTAN AQUI

 

Encara que pugui semblar l'argument d'una sèrie, la distopia imaginada a Fahrenheit 451 pel sr. Bradbury s'està fent realitat. Quan pensàvem que la destrucció de llibres, el fet de cremar-los com feren els nazis o de censurar-los eren coses del passat ens adonem que són fets de rabiosa actualitat. A l'institut Vandergrift a Leander (Texas) fa un parell d'anys un parell d'estudiants van crear el Club de Llibres Prohibits en adonar-se que molts llibres anaven desapareixen de la biblioteca del seu centre escolar, es tractava de clàssics però també d'aquells que tractaven la identitat de gènere, la discriminació racial o novel·les amb personatges LGTBIQ+ ... Pel que sembla, no es tracta d'un fet aïllat, durant el curs 2023/24 a les biblioteques de les escoles públiques dels EEUU s'han prohibit 1.557 llibres. En el darrer informe de PEN America es parla que gairebé 3.000 tìtols han estat retirats de les escoles públiques en més de 41 estats dels EEUU. 

Encapçalant la llista d'aquests llibres prohibits estan Génere Queer de Maia Kobabe, Ojos azules de Toni Morrison però també hi trobem llibres d'Stephen King com It, Carrie o Las cuatro después de medianoche, tambe Un món felic d'Aldous Huxley, L'home invisible d'H.G. Wells, Anna Karenina  de Lev Tolstoi o El Conte de la serventa de Margaret Atwood. Sembla ser que el desencadenant d'aquestes eliminació de llibres va venir durant la pandèmia, quan molts pares i mares van adonar-se del tipus de llibres que llegien els seus fills i filles i van posar el crit al cel, queixant-se a les direccions dels centres escolars de que aquelles lectures eren inadequades. 

Apart de la creació d'aquests Clubs arreu del país que persegueixen la recuperació dels llibres prohibits a les estanteries de les biblioteques han sorgit altres accions com la de la cantant Pink que ha repartit més de 2.000 llibres prohibits en els seus concert o Margaret Atwood que ha editat una versió ignífuga de El conte de la serventa... 

Que les distopies es facin realitat ens hauria de preocupar i molt! Estem més a prop d'allò imaginat per la sra. Atwood en el seu esgarrifòs llibre?

DESCOBRINT AL SR. INVADER

 

A l'estil del mític Banksy, des de 1996 un nou artista anònim està invaint el món. Des de que el 1996 aparegué el seu primer mosaic a París ara ja n'hi ha uns 4.000 repartits per 32 països del món; a Barcelona en vam arribar a tenir 17 (però han anat desapareixent fins a quedar-ne només 1). 

L'artista en qüestió es fa dir Invader i les seves obres acostumen a ser alienígenes o personatges de cinema o dibuixos animats de ciència-ficció. Aquestes figures que trobem repartides per les ciutats són space invaders (o, senzillament, invaders). Es tracta d'aprofitar les parets dels edifics de les ciutats per a plasmar-ne l'obra. La gran majoria són acolorits mosaics de petit format. Les seves obres ja han 'entrat als museus' però poc se'n sap de la seva persona: va nèixer el 1969, va estudiar a École des Beaux-Arts i molt influenciat per la cultura punk i la tecnologia es va decantar per diverses activitats abans d'arribar a l'street art com interactuar amb un virus informàtic i diferents accions 'gamberres'. L'any 1996, acompanyat d'altres graffiters va instal·lar la seva primera obra en un carrer pròxima la plaça de la Bastilla de París, es tractava d'un marcià del videojoc Space invaders fet de rajoles de bany quadrades que semblaven píxels... en un any ja n'havia instal·lat unes 150 per tota la ciutat. Les obres s'han anat escampant amb la inevitable lluita amb alguns dirigents locals que no veuen les seves accions -urbanísticament il·legals- com a peces d'art. L'artista s'autodefineix com un AVNI (Artista Viu No Identificat) i apareix en els pocs actes als que assisteix emmascarat. El seu nom i obres va anar prenent popularitat fins que la Crítica li va donar el valor necessari per a que comencessin les exposicions i les subhastes de les seves peces. 

El passat febrer es va obrir una gran exposició a París per a celebrar la seva obra número 1.500 a la ciutat. 

ENYORANÇA

 

Jo no sé pas qué deu tindre

aquell poble en què nasquí,

que quan a ciutat vaig vindre

son record va vindre amb mi;

que hi penso sempre de dia,

de nit al ficar-me al llit,

i l'aimo com a l'aimia

que ha fet altar en mon pit.

Per això moltes vegades

obeint, atent al cor,

al poble he fet escapades

per no morir-me d'enyor.

I he tornat a la ciutat

més fort i molt més sencer,

i molt més enamorat

del poble del meu voler.

Que jo no sé què deu tindre

aquell poble en què nasquí,

que quan a ciutat vaig vindre

son record va vindre amb mi.

Lluís de Montsià (2021: 43-44). 

Som fills d'un poble tot ple de vida

 

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA129

22

PER MOLTS ANYS, BIEL !!!

Aquí en tenia 10, però Biel avui ja en fa 20.

Per molts any, guapo del Papa !!!

 

'MANHATTAN' AL CINECLUB LA RAPITA

Aquest diumenge obrim la porta del CineClub La Ràpita al sr. Woody Allen. El director enamorat de Nova York i que l'ha filmat com pocs entrarà a l'Auditori Sixto Mir amb un dels seus primers films més valorats: 'Manhattan', de 1979.

'Manhattan' és la història d'Isaac, un home que es troba en el triangle entre 3 dones: una que representa l'ambient més intel·lectual i snob, que encarna Diane Keaton; una exmuller venjativa interpretada per Meryl Streep; i una jove adolescent per la que sent un gran amor romàntic encarnada en Mariel Hemingway. Sabent el que ha estat la vida del sr. Allen en posterioritat: les denúncies de la seva exmulller Mia Farrow per suposats abusos contra un dels seus fills i la relació amb la seva filla adoptiva (que encara manté)... aquest film de 1979 ja va rebre crítiques davant la relació entre un home de 40 anys i una jove de 16. Ja en aquella època els treballs i la forma de treballar de Woody Allen era molt criticada: La mateixa Meryl Streep recorda un rodatge amb un Woody Allen mut i inexpressiu i manifestava que, en veure el film, sentia que no n'havia format part; d'altra banda, la seva vida d'alta riquesa amb Rolls Royce amb xòfer i el seu apartament estava molt lluny de l'estil de vida bohemi dels artistes que filmava en els seus films. Això serà una constant al llarg de tota la seva vida i filmografia la necessitat d'exposar que la seva Vida no era la que explicava en els seus films, tot i que l'estil que utilitzava podria fer pensar que eren autobiogràfiques.

Crítiques a banda, la filmografia del sr. Allen té uns quants títols que són perles de la Història del Cinema i el film que ens ocupa és un d'ells i té diversos valors afegits: un dels primers és la fotografia impecable en blanc i negre del sr. Gordon Willis. La segona és l'embolcall musical, impregnat tot el film pel Rhapsody in Blue de Gershwin... fotografia i música faciliten la creació d'una filmació de Nova York com pocs cops l'hem vist en pantalla gran.

Sense dubte es tracta d'una de les obres majors de Woody Allen que aquest diumenge a les 18:30 podreu veure a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita.

Si és que som gent afortunada ...

PESCANT SERIES DE TV (37): 'MANUAL DE LA VIDA SALVAJE'

 

Que la Intel·ligència Artificial està impregnant la nostra vida quotidiana ja fa anys que és així, potser ara ho estem veient més evident o potser ara el ciutadà en pot interactuar i descobrir tot allò que pot arribar a generar... en un context com aquest es situa la sèrie que hem pescat (i devorat en pocs dies): 'Manual de la vida salvaje' que podeu trobar a  la plataforma Filmin.

La pregunta que impregna la sèrie és contundent: si tinguessis l'oportunitat de parlar amb alguna de les persones que estimes i que s'han mort, voldries fer-ho? La sèrie ens mostra com una empresa crea una app per a que, amb la recollida prèvia de materials audiovisuals del difunt i converses de whats, puguis tenir via xatbot una conversa amb aquella persona que tant estimes i ella et respondrà utilitzant paraules i frases característiques de la seva personalitat, creant en l'interlocutor una sensació -gairebé- real de conversa.  

L'argument és com un capítol de Black Mirror allargat en forma de sèrie (de fet, hi ha una capítol d'aquesta sèrie que tracta aquesta qüestió). La sèrie, de només 6 capítols, és l'adaptació de la novel·la de Jean-Phillippe Baril Guérard en la que un emprenedor -Kevin Bédard- del sector de les tecnologies vol consolar a una coneguda de la pérdua de forma sobtada d'un amic oferint-li la possibilitat de poder parlar amb ell mitjançant una app. Allò interessant de la sèrie, a banda del fet emotiu de l'impacte de veure com familiars dialoguen amb persones que ja no estan com si estiguessin parlant amb ells realment és l'emergència d'una possibilitat de negoci mitjançant una startup  que reflexa el sistema capitalista en el que estem immersos. Durant els 6 capítols es succeeixen les traïcions, espionatges i ofertes milionàries per a comprar el negoci però, sobretot, es planteja el dubte moral d'utilitzar la vida de persones mortes per a fer negoci. 

Actualment, ja existeix empreses i dispositius reals que ofereixen aquest servei: HereAfter, Re:memory, StoryFile, Eterni.me i molta gent considera que arribarà un moment que haurem de deixar escrit si volem que siguin utilitzades les nostres dades que tenim escampades per a les xarxes per a finalitats com les que aquestes sèries ens planteja.

Una sèrie interessant i molt recomanable.

AVUI CIUTADA K FA 16 ANYS !!!

Com a bon boomer (l'edat imposa) ja estic de ple realitzant accions fora de l'actualitat. L'any passat ja parlava en el post d'aniversari del Ciutadà K que això d'escriure en un blog (i més si és blogger) és una activitat desfada. Ara s'imposa el video, la imatge, el tik tok i la immediatesa dels inputs curts. Escriure i llegir un blog requereix més atenció, més temps, més voluntat. Sense cap mena de dubte, continuar 'fent un blog' després de 16 anys és d'una força de voluntat inqüestionable.... i aquí continuem, un 11 de març de 2008 començavem i 16 anys després hi continuem. No hem estat mai preocupats pel nombre de visitants, no hem buscat ni volgut estratègies per augmentar les visites i les interaccions, no ens ha interessat mai; des del primer dia aquest blog es fa per concretar, racionalitzar, retenir tot allò que ens passa a la Vida. 

En 16 anys he publicat 2.680 entrades parlant dels 3 temes que subtitula el blog: de Cinefàgia, de Cultura i de Vida. En els post he parlat d'allò que veig i escolto. La culturofàgia em posseeix des de l'adolescència i, amb els anys, jo diria que s'ha aguditzat, i estem més culturòfags que mai.

Aquest 2023 he publicat 124 entrades (4 més que l'any passat i 7 menys que el 2021). Des de la primera entrada del blog he tingut 389.664 visitants. Ja fa anys que s'evidencia la reducció de visitants al Ciutadà K però, curiosament, enguany aquest blog ha tingut més visites que l'any passat, aquest 2023 hem tingut 2.721 visites (davant les 2.182 del 2022 i lluny del 5.607 del 2021).

Si pel que respecta a les visites la tendència és a la baixa, els comentaris ja són inexistents els 6 comentaris del 2022, enguany hem passat a 1, un comentari de l'únic visitant del Ciutadà K que expressa alguna opinió i no podia ser ningú més que el sr. Pons, un dels fidels seguidors d'aquest blog en els darrers temps. Gràcies, Pons! 

Com deia al principi, el plaer és escriure, exposar, documentar-se, païr la Cultura... si em voleu acompanyar i comentar, perfecte; sinó, aquí estarem igual.

En relació a les entrades més visitades, aquí està el TOP 10:

1. ''mónFILMAT 2023 - DIA #1 i #2: INAUGURACIO + 20.000 ABELLES + mónFESTIVAL amb 157 visites.

2. VICTORIA & SAVOY, CICLE CINEMATOGRÂFIC A LES TERRES DE L'EBRE: amb 96 visites.

3. EL FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA COOPERATIU (CO-) DEL ZUMZEIG AL CINECLUB LA RAPITA: amb 61 visites.

4. 'TALLER EN CINEMA D'AUTOR' DEL SR. MANEL RAGA A ULLDECONA  amb 55 visites

5.: EL SR. BELA TARR A BARCELONA  amb 53 visites.

6.': AVUI COMENÇA FANGOFEST 2023 !!!!  amb 52 visites.

7.:  mónFILMAT DIA#6: CURTS + MATRIA + AFTERSUN + SURO amb 52 visites

8. : mónFILMAT 2023 DIA #3: MISION A MARTE + TANZANIA + mónANIMAT
 amb 48 visites

9. : 'NOCHE DE BODAS' AL CINECLUB LA RAPITA  amb 47 visites.

10. : mónFILMAT DIA #4: TUNISSIA + Work in Progress + CINEMA AL LLAR
 amb 46 visites

A l'igual que l'any passat, el Top 10 de les entrades més visitades tenen a veure amb activitats culturals del territori, totes elles relacionades amb el cinema: mónFILMAT, Victoria & Savoy, CineClub La Ràpita i FangoFest. Satisfet perquè he col·laborat en la realització de bona part d'aquestes activitats.

I continuem ....

'LA SINGLA' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Demà, al CineClub La Ràpita, tenim un documental d'estrena recent, fet excepcional en la programació del nostre CineClub. 'La Singla' es va estrenar l'any passat, dirigit per la sra. Paloma Zapata i que ha rebut el Premi Especial en els Premis Feroz.

És el tercer documental de la directora del film que s'està especialitzant en documentals al voltant de la música -el primer dedicat a DePedro a 'Casamance. La banda sonora de un viaje' (2016), el segon dedicat a Peret a 'Peret. Yo soy la rumba' (2018)- i en aquesta ocasió, a 'La Singla', ens explica la història d'Antònia Singla, nascuda l'any 1948 a Barcelona. Va crèixer en el barri barraquista del Somorrostro de Barcelona, al poc de nèixer va quedar sorda però aquest fet no li va impedir arribar a ser una aclamada balladora de flamenc als anys '60 del segle passat arribant a enlluernar personalitat com Dalí, Marcel Duchamp, Antonio Gades o Paco Rabal en els diferents 'tablaos' on va ballar de la peninsula però també d'Alemanya, Àustria o França. Molts la consideraven l'hereva natural de Carmen Amaya. Una jove Antonia Singla va aparèixer ballant a 'Los Tarantos' (1962) el clàssic de Rovira Beleta... però, de cop, 'La Singla' desapareix de l'escena pública... el documental 'La Singla' vol descobrir què va passar amb aquesta bailaora tan prometedora. 

Antoñita La Singla o 'La Singla' va nèixer en una família de gitanos i de ben petita va començar a tenir  uns dolors molt intensos al cap que els metges no van saber detectar en facilitat, suposadament podria ser una meningitis que li va provocar una sordesa absoluta en pocs mesos de vida. No va poder parlar fins als 8 anys i entre el veïnat la coneixina com la 'múa'; fins als 16 no va arribar a parlar correctament. Va crèixer aprenent a ballar rumbes, fandangos, buleries i flamenc fixant-se en el ritme visual  marcat per les cordes de les guitarres i les palmes de la gent. Va començar a ballar professionalment a l'edta dels 12 anys en tavernes de Barcelona, fins arribar a ballar a l'Olympia de París, Berlin o Stuttgart... de fet, La Singla va ser més famosa a l'estranger que al nostre país. Trets diferencials com a bailaora és que ballava amb pantalons i de que els artistes que l'acompanyaven els costava 'seguir-la' ja que al no escoltar la música sovint anava al seu aire.

Un dels seus germans va obrir -l'any 2017- un local amb tablao flamenco anomenat 'La Singla' com homenatge a la seva germana, al C/Marina 181, davant de la plaça de La Monumental... 

La Singla amb 75 anys, actualment, viu retirada del món de l'espectacle a Santa Coloma de Gramanet.

En la projecció de demà, comptarem amb la presència d'Emili Cadenas logopeda del CREDA (Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius) que ens podrà oferir un bon complement al film explicant-nos els serveis que ofereixen.

Si voleu conèixer la vida de 'La Singla' heu de venir demà a les 18:30 a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita.

'TAXI DRIVER' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Demà al vespre, el CineClub La Ràpita obre les seves portes a un director imprescindbile i un dels seus films més emblemàtics: 'Taxi Driver'. Ens trobem davant la primera gran obra del que serà un dels directors més importants del cinema contemporani. El sr. Martin Scorsese, guanyant la Palma d'Or del Festival de Cannes de 1976 va obtenir el reconeixement necessari per a anar avançant en la construcció d'una filmografia impecable, carregada de films imprescindibles per a entendre la Història del Cinema recent.

El primer nom rellevant a l'hora de parlar d'aquest film és el sr. Paul Schrader, guionista de la pel·lícula que va fer bon vincle amb el sr. Scorsese i van col·laborar en diverses ocsasions després del film que ens ocupa. Les històries del sr. Schrader acostumen a ser històries de redempció i violència, creacions marcades per una educació religiosa calvinista... la història neix de l'experiència viscuda pel mateix Schrader: en un estat maníac-depressiu, amb problemes amb la seva ex-muller, va estar com un rodamon pels carrers de Los Angeles, bebent, caminant i conduint pels barris més conflictius de la ciutat... un any després escrivia Taxi Driver, volent transmetre 'el síndrome absolut de la soletat urbana'. 

El segon nom és Robert de Niro (tot i que incialment el guionista havia escrit el paper pensant en Jeff Bridges) que ja havia participat en un film anterior d'Scorsese -Malas calles- i que acabava d'aconseguir l'Oscar per El Padrino II (1974) i feia dues setmanes que havia acabat de rodar Novecento (1976) de Bertolucci. El sr. De Niro seria un dels actors recurrents en la filmografia d'Scorsese. És difícil no pensar amb  un sense l'altre. El sr. De Niro construí un dels seus personatges més icònics, el plantejament existencialista del film permet lluir-se a l'actor en escenes inoblidables. Travis Bickle ÉS Robert de Niro.

El tercer nom és la sra. Jodie Foster que no va debutar en el film que ens ocupa però aquest fou el seu primer paper rellevant amb només 13 anys, els mateixos que té el seu personatge en el film. La sra. Foster ja havia estat en el repartiment del film anterior d'Scorsese, Alicia ya no vive aquí (1974). El paper a Taxi Driver estigué acompanyat de polèmica ja que interpreta una prostituta a la que el protagonista intenta 'salvar'.

El quart nom és Martin Scorsese, el director nascut a Queens (Nova York) d'ascendència siciliana que començava a construir una filmografia amb passió pel cinema i referents clars: Ford, Fellini, Visconti, Welles i, sobretot, Michael Powell. 'Taxi driver' ja té moltes de les característiques freqüents en l'estil Scorsese: violència contundent, ascensió i caiguda dels protagonistes, molt preocupat pel ritme i pel muntatge, obsessionat en la correcta posició de la càmera.

La història de 'Taxi Driver' és la història d'una alienació, de l'impacte que la Guerra de Vietnam va tenir damunt del combatents i societat nordamericana; una història de soledat i violència urbana. Es la història d'un anti-heroi que vol netejar la ciutat de les perversitats i brutícia humana... és la història d'una davallada als inferns. 

No podem oblidar la ciutat de Nova York, gairebé com un personatge més i, sobretot, l'excel·lemt banda sonora original del mestre Bernard Herrmann.

Per tot plegat -i per l'icònica escena del 'you talkin' to me?' que és capaç de posar-nos una por al cosa que ja voldrien molts films de terror- demà podrem gaudir d'una autèntica joia del cinema contemporani.

Ens veiem demà, a les 20:00, a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita.

NOMINACIONS I QUINIELA OSCAR 2024

En menys d'un setmana s'entreguen els premis més populars del cinema, l'Acadèmia de Hollywood ens diu quins són -al seu parer- els millors treballs professionals de l'any. El 10 de març s'entregaran els Premis Oscar 2024. El passat 09 de gener ja es van entregar els honorífics a: Angela Bassett, Mel Brooks, Caroli Littleton i Michelle Satter.

Molt s'ha parlat dels 'grans oblidats i oblidades' de les nominacions: com la de Leonardo DiCaprio, que per a molts és la seva millor interpretació en anys o el 'cas Barbie' sense la nominació de Margot Robbie i Ryan Gosling (en aquest cas, no ens enganyem, 'Barbie' és una de les pel·lícules més sobrevalorada dels darrers anys). 

Si tenim en compte les pelis més nominades, sembla ser que la gran guanyadora serà Oppenheimer, com ja ho féu als Globus d'Or. Les pelis més nominades són: Oppenheimer (13 nominacions), Poor things (11 nominacions), Los asesinos de la luna (10 nominacions), Barbie (8 nominacions), Maestro (7 nominacions), Los que se quedan, La zona de interés i American fiction (5 nominacions).

Pel que fa a la 'representació de la península' tenim a La Sociedad de la nieva (amb les nominacions de Millor Peli de parla no anglesa i maquillatge/perruqueria) i Robot Dreams (a millor film d'animació).

Anem a per la quiniela que marcat amb un parell d'asteriscs:

Millor Pel·lícula:

o  'American Fiction'

o  'Anatomía de una caída'

o  'Barbie'

o  'Los que se quedan'

o  'Los asesinos de la luna' 

o  'Maestro'

o  'Oppenheimer'  (**)

o  'Vidas pasadas'

o  'Pobres criaturas'

o  'La zona de interés'  

      

Millor Direcció:

o   Justine Triet, por 'Anatomía de una caída'

o   Martin Scorsese, por 'Los asesinos de la luna'

o   Yorgos Lanthimos, por 'Pobres criaturas'

o   Christopher Nolan, por 'Oppenheimer'  (**)

o   Jonathan Glazer, por 'La zona de interés        

Millor Actor Protagonista

o    Bradley Cooper, por 'Maestro'
o    Colman Domingo, por 'Rustin'
o    Paul Giamatti, por 'Los que se quedan'
o    Cillian Murphy, por 'Oppenheimer' (**)

o    Jeffrey Wright, por 'American Fiction'

Millor Actriu Protagonista

o    Lily Gladstone, por 'Los asesinos de la luna' (**)
o    Carey Mulligan, por 'Maestro'
o    Sandra Hüller, por 'Anatomía de una caída'
o    Annette Bening, por 'Nyad'

o    Emma Stone, por 'Pobres criaturas'

Millor Actor Secundari

o    Sterling K. Brown, por 'American Fiction'
o    Robert De Niro, por 'Los asesinos de la luna'
o    Robert Downey Jr., por 'Oppenheimer' (**)
o    Ryan Gosling, por 'Barbie'

o   Mark Ruffalo, por 'Pobres criaturas'

Millor Actriu Secundària

o    Emily Blunt, por 'Oppenheimer'
o     Da’Vine Joy Randolph, por 'Los que se quedan'
o    Danielle Brooks, por 'El color púrpura'
o   Jodie Foster, por 'Nyad'   (**)

o     America Ferrera, por 'Barbie'

Millor Guió Original

o  Arthur Harari y Justine Triet, por 'Anatomía de una caída' (**)
o  David Hemingson, por 'Los que se quedan'
o  Samy Burch, por 'Secretos de un escándalo'
o  Celine Song, por 'Vidas pasadas

o   Josh Singer y Bradley Cooper, por 'Maestro'

Millor Guió Adaptat

o  Cord Jefferson, por 'American Fiction'
o  Greta Gerwig y Noah Baumbach, por 'Barbie'
o   Christopher Nolan, por 'Oppenheimer' (**)
o  Tony McNamara, por 'Pobres criaturas'

o   Jonathan Glazer, por 'La zona de interés'

Millor Disseny de Producció

o    'Barbie
o   'Los asesinos de la luna'
o   'Napoleón'
o    'Oppenheimer' (**)

o  'Pobres criaturas'

Millor Muntatge

§  ‘Anatomía de una caída’

§  ‘Los que se quedan’

§  ‘Los asesinos de la luna’

§  ‘Oppenheimer’ (**)

§  ‘Pobres criaturas’

Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa

§  Reino Unido, 'La zona de interés'

§  Japón, 'Perfect Days'

§  España, 'La sociedad de la nieve' (**)

§  Italia, 'Yo capitán'

§  Alemania, 'Sala de profesores'

Millor Fotografia

§  'El Conde'

§  'Los asesinos de la luna'

§  'Maestro'

§  'Oppenheimer'

§  'Pobres criaturas'(**)

Millor Pel·lícula d'Animació

§  'El chico y la garza' (**)

§  'Elemental'

§  'Nimona'

§  'Robot Dreams'

§  'Spider-Man: Cruzando el Multiverso'

Millor Dissseny Vestuari

§  'Barbie'

§  'Los asesinos de la luna'

§  'Napoleón'

§  'Oppenheimer'

§  'Pobres criaturas' (**)

Millor Maquillatge i Perruqueria

§  ‘Golda’

§  ‘Maestro’

§  ‘Oppenheimer’

§  ‘Pobres criaturas’ (**)

§  ‘La sociedad de la nieve’

Millor So

§  'Oppenheimer' (Christopher Nolan) (**)

§  'Maestro' (Bradley Cooper)

§  'La zona de interés' (Jonathan Glazer)

§  'The Creator' (Gareth Edwards)

§  'Misión imposible: Sentencia mortal - Parte 1' (Christopher McQuarrie)

Millor Cançó

·  "It Never Went Away” de 'American Symphony'

·  “I’m Just Ken” de 'Barbie'

·  “What Was I Made For?” de 'Barbie' (**)

·  “Wahzhazhe (A Song For My People)” de 'Killers of the Flower Moon'

·  “The Fire Inside” de 'Flamin' Hot: La historia de los Cheetos picantes'

Millor Banda Sonora Original

§  Laura Karpman por 'American Fiction'

§  John Williams por 'Indiana Jones y el dial del destino'

§  Robbie Robertson por 'Los asesinos de la luna'

§  Ludwig Göransson por 'Oppenheimer'(**)

§  Jerskin Fendrix por 'Pobres criaturas'

Millor Pel·lícula Documental

§  'Bobi Wine: The People’s President' (Moses Bwayo, Christopher Sharp)

§  'La memoria infinita' (La memoria infinita)(**)

§  'Four Daughters' (Kaouther Ben Hania)

§  'To Kill a Tiger' (Nisha Pahuja)

§  '20 días en Mariúpol' (Mstyslav Chernov)

Millors Efectes Especials

·  'The Creator' (Gareth Edwards)(**)

·   'Godzilla Minus One' (Takashi Yamazaki)

·   'Guardianes de la galaxia Vol. 3' (James Gunn)

·   'Misión imposible: Sentencia mortal - Parte 1' (Christopher McQuarrie)

·   'Napoleón' (Ridley Scott)

Millor Curtmetratge Documental

§  ‘The Abcs of Book Banning’(**)

§  ‘The Barber of little rock’

§  ‘Island in Between’

§  ‘The Last Repair Shop’

§  ‘Nai Nai & Wai Po’

Millor Curtmetratge Animat

§  'Letter to a Pig'

§  'Ninety-Five Senses'

§  'Our Uniform'(**)

§  'Pachyderme'

§  'War Is Over! Inspired by the Music of John & Yoko'

Millor Curtmetratge d'Acció Real

§  'The After'

§  'Invincible'

§  'Knight of Fortune'

§  'Red, White and Blue'

§  'The Wonderful Story of Henry Sugar'(**)