dilluns, 20 de maig del 2024

HOY ES UN DIA KAFKIANO

 


Hoy, 30 de marzo, además de Sábado Santo (antes, de Gloria) el santoral católico celebra el día de la beata María Restituta Kafka, virgen i mártir, lamentablemente poco conocida entre los creyentes y todavía menos entre los descreídos. Pero, como su vida fue bastante interesante y aleccionadora, la explicaremos. Nació en Moravia y, cuando tenía dos años, se trasladó a Viena junto con sus padres y sus cinco hermanos. De jovencita trabajó de criada y de vendedora en un estanco. Después pasó a ejercer de enfermera, ingresó en la Congregación Hospitalaria de las Franciscanas de la Caridad Cristiana. Llegó a ser enfermera en jefe de la sala de operaciones del hospital de Möding.

Los problemas empezaron cuando Adolf Hitler ocupó el poder y, gracias al Anschluss, Alemania se anexionó Austria. Kafka (la Restituta, no el otro) era firma opositora de los nazis. Decía que Hitler era un loco y, además, colgaba crucifijos en las habitaciones del hospital. Un médico la denunció  a las autoridades. La Gestapo la arrestó, no sólo por colgar crucifijos, sino también por haber escrito un poema burlándose de Hitler. La condenaron a muerte y en 1943 la guillotinaron. Muchas décadas después, el glorioso papa Juan Pablo II la beatificó. 

Si yo hubiera tenido una hija, me hubiera gustado bautizarla con el nombre de Restituta Kafka. Igual que a los niños que bautizaban como José Oriol  lo llamaban simplemente Oriol, a mi Restituta Kafka la habría llamado Kafka y punto.

- ¡Kafka, deja el Super Mario y a comer!.

De la misma forma que hay congregaciones religiosas franciscanas, dominicas, benedictinas o clarisas, para que su figura no caiga en el olvido alguna buena alma debería fundar una Congregación de Hermanas Kafkianas, o algo parecido.

Quim Monzó a La Vanguardia de 30/03/24

divendres, 17 de maig del 2024

'LA NARANJA MECANICA' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest diumenge, el CineClub La Ràpita ens ofereix la possibilitat de gaudir en pantalla en gran d'una de les pelis impactants del Cinema contemporani: 'A Clockwork Orange' (o La Naranja Mecánica) d'Stanley Kubrick. Qui de vosaltres ha tingut la sort d'haver-la vist en un cinema? Segur que ben pocs ... per tant, diumenge teniu una ocasió de luxe!

Es tracta d'una de les pel·lícules més impactants i prohibides de la Història i, penso que la única que el principal instigador de la seva prohibició hagi estat el seu propi director ... 

L'any 1962 l'escriptor Anthony Burguess escrivia un impactant llibre: 'A clockwork orange' ... 9 anys després el sr. Stanley Kubrick en feia la seva adaptació a la gran pantalla. Des del primer moment, el director va pensar en l'actor Malcolm McDowell com a protagonista del film: la història d'una canalla (Alex DeLarge) -i els seus amics-, un psicòpata que li encanta Beethoven, la ultra violència i del sexe.... l'empressonen i li apliquen un contunden tractament de condicionament que el farà deixar la violència.

El film està plena de recursos audiovisuals que posteriorment, seran repetits per infinitat de directors: seqüències accelerades, càmara lenta, filmacions en càmera en mà, micròfons que recullen tots els diàlegs.... Tot plegat, per a oferir-nos un film impactant que més va impactar en el moment de la seva estrena

El títol ve de l'expressió anglesa: "as queer as a clockwork orange", algo com "tan raro com un taronja mecànica". Sembla ser que la història té alguna cosa d'autobiogràfica: a la dona de l'escriptor Burguess la van violar 4 soldats quan estava embarassada, arribant a perdre la criatura que esperaven fruit de l'agressió.

El film va costar 2 milions de dòlars i en va recaptar 40. En la primera versió del director, el film durava 4 hores però la retallà fins a les 2 hores 16 minuts que veurem avui. En el moment de la seva estrena als EEUU va ser qualificada com a 'X', 2 anys després de l'estrena el sr. Kubrick en va reduir 30 segons i es va reestrenar amb qualificació 'R'. Va ser nominada a 7 premis BAFTA, 3 Globus d'Or i 4 Oscar .. però no va guanyar res.

Un any després d'estrenar-se als EEUU, s'estrena a Anglaterra i alguns deliqüents agafen les imatges com a inspiració dels seus actes violents, recreant escenes de la pel·lícula.... davant d'aquests fets, el mateix Kubrick va pressionar a la Warner Bros per a que -un any després de la seva estrena- fos cancel·lada en tot el Regne Unit i que fos reestrenada després de la seva mort. El director moria 1999 i l'any 2000 fou editada en DVD (no s'havia fet mai).

El rodatge del film estigué carregat d'incidents i lesions (típic dels films del sr. Kubrick, titllat de maltractador d'actors i actrius): l'escena en que humillen a Alex a l'escenari, l'actor es va fracturar diverses costelles, quan els seus amics (policies) l'intenten ofegar gairebé ho fan de veritat perquè va fallar l'aparell de respiració, l'escena de la violació va tenir tantes 'tomes' i fou tan dura que l'actriu inicial va dimitir i van haver de contractar-ne una altra, l'escena en que fan estar al protagonista amb els ulls oberts, amb els ganxos agafant-li els ulls se li va ratllar una còrnia i va estar un temps sense poder veure (el metge que li tira les gotes als ulls era un metge de veritat que ho supervisava), l'escena violenta en que el protagonista agredeix mentre canta Cantando bajo la lluvia va ser improvitzat per McDowell i Kubrick es va veure en l'obligació de comprar els drets de la cançó per 10.000 dòñlars (en una gala McDowell i Gene Kelly van coincidir i aquest darrer li va girar l'esquena i va marxar com a rebuig per haver utilitzar eñ clàssic dels musicals per a una escena tan desagradable).

Per a molta gent, es tracta de la millor pel·lícula de mestre Kubrick, després d'haver estrenat Espartaco (1960), Lolita (1962) o 2001: Una odisea en el espacio (1968). L'actor Heath Ledger va manifestar que es va inspirar en Alex de La Naranja Mecánica per a interpretar el Joker de El Caballero oscuro.

Aquest diumenge, el sr. Stanley Kubrick 'entra' al CineClub La Ràpita amb la seva pel·lícula més provocadora, impactant i prohibida.

A les 18:30, a l'Auditori Sixto Mir.

dimarts, 14 de maig del 2024

LA SRA. ROSALIA JA GENERA TESIS DOCTORALS

 


Ens agradarà més o menys, molt o gens, la seva música però és innegable la influència que ha tingut, té i tindrà la sra. Rosalía en la panorama musical i artística contemporani. L'artista de Sant Esteve Sesrovires ha estat capaç  de posar d'acord crítica i públic a l'hora de valorar positivament la seva curta però contundent i segura trajectòria. I és que Rosalía no significa només música, significa escenografia, estètica, moda, marca i visió empresarial. Pocs cops (per no dir ningú) una artista musical ha estat capaç de fer tant en tan poc temps... i com passa molt sovint amb aquestes coses, analitzar el per què, és el que ha portat a Daniel Gómez -musicòleg i psicòleg- a escriure la primera tesis doctoral sobre Rosalía a la Universitat Complutense de Madrid.

La tesis porta per títol Rosalía, intercambios culturales entre la cantante y compositora y su equipo formativo-creativo. Com és d'esperar, la tesis rebutja a Rosalía com a 'producte musical' i la reivindica com a una música amb ofici, que té talem musical, vocal i de creació. Per a realitzar aquest treball acadèmic el sr. Gómez ha realitzat entrevistes amb totes aquelles persones que han participat d'alguna manera en alguns dels 3 treballs d'estudi que ha publicat fins ara Rosalía així com una entrevista personal amb la mateixa artista i tot de reculls del seu material a la xarxa.

L'autor de la tesis vincula la feina de Rosalía amb la artistes com Enrique Morente o Sílvia Pérez Cruz, la compara amb Freddie Mercury i s'atreveix a afirmar que si l'haugés conegut el sr. Michael Jackson haguès quedat encantat amb la seva feina. A més, l'acadèmic va escriure una carta a la RAE per a que acceptessin el mot 'Motomami', la van rebre agraïts però no s'han posicionat, de moment, sobre el tema.


dilluns, 13 de maig del 2024

dilluns, 6 de maig del 2024

GRACIES PER LA PROPINA

 


Fins fa cosa d'un any, jo no sabia que hi ha amos de restaurants que es queden les propines que els clientes deixen als cambrers. Ho vaig descobrir quan una cambrera amb qui havia arribat a un cert grau de confiança m'ho va explicar, indignada i en veu baixa:

- ¿Saps què fa? Es queda les propines que ens deixen a nosaltres.

Vaig pensar que devia ser un cas aïllat. No se m'acudia que pogués ser una pràctica habitual, però ara he llegit una notícia a The Guardian que em fa veure que anava ben equivocat.

El pròxim 1 de juliol entrarà en vigor al Regne Unit una llei que obligarà els amos de restaurants a lliurar als seus empleats l'import total de les propines. Això vol dir que n'hi ha molts que se les queden. Per no perdre aquests ingressos extra, alguns establiments han començat maniobres per emmascarar la tracamanya. És el cas de la cadena PingPong, que s'ha tret de la màniga una 'tarifa de marca' del 15%. La tarifa de marca correspon als honoraris de "franquícia i d'altres despeses relacionades amb la marca". No cal dir que els sindicats de l'hostaleria consideren aquesta martingala un exemple flagrant de robatori de propines: "Tant se val com es digui la companyia. Els clients assumiran que aquest 15% és una propina destinada als treballadors, però no és així". Calculen que molts altres restaurants seguiran el mateix camí i s'empescaran trucs semblants.

Probablement no tornaré a veure aquella cambrera que em va explicar que l'amo se li quedava les propines. Suposo que ja deu treballar en un altre lloc. Però quan coincideixi amb l'amo del local li explicaré això de la 'tarifa de marca'. Emprenedor com és -fa anys que el conec-. sense cap mena de dubte li servirà d'inspiració per inventar-se alguna cosa que justifiqui el robatori que encara deu practicar amb els altres cambrers. L'hi explicaré a canvi d'un tant per cent de les propines, és clar.

Quim Monzó a La Vanguardia del 13/04/24

dimecres, 1 de maig del 2024

TRETS 2024: CULTURA ARGENTINA: LA PROGRAMACIO (TRETS#3)

 

Dissabte passat ja vam tenir un preTRETS carregat d'empanades, música, tango i cinema; era el preludi del festival que comencem aquest divendres. 

TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures que organitza el CineClub La Ràpita amb la col·laboració de l'Ajuntament de La Ràpita enguany ens vol aproximar a la Cultura Argentina amb el cinema com a porta d'entrada. El Ciutadà K n'és el programador i el que busquem és que el contingut del festival sigui el més eclèctic possible, que poguem veure el màxim de cares possibles del poliedre que configura qualsevol cultura: gastronomia, música, cinema, documentals, cinema infantil, cinema clàssic, reflexió... 

TRETS 2024 tindrà lloc del 03 al 05 de maig. 3 dies intensos amb activitat matí, tarde i nit. I si l'altre dia us presentava l'espectacular cartell de Ruth Cuenca de Sistema Binari avui us vull presentar la programació del festival d'enguany. Gaudirem de 20 curtmetratges, 7 llargmetrages en 5 espais diferents de La Ràpita.

El cinema argentí és divers, des de la vessant més social a la comedia, passant pel cinema de terror o d'autor. Es tracta d'un cinema amb vocació realista i voluntat de ser profund. Amb un marcat interès per la identitat pròpia i per la identitat nacional, molt sovint amb intencions històriques. I, sobretot, és una cinema de la paraula, del diàleg on podem gaudir d'interpretacions excepcionals; una cinematografia amb actors i actrius excel·lents.

INAUGURACIÓ 03/05/24-Nit: Enguany tindrà lloc al Maury's Brasa, el restaurant especialitzat en cuina argentina. Allà, mentre sopem, gaudirem del film de Damian Szifron 'Relatos Salvajes' (2014) un films amb 6 històries carregades d'humor negre, violència i intriga i amb un repartiment de lo millor del cinema contemporani argentí (Ricardo Darín, Mario Grandinetti o Leonardo Sbaraglia).

Després del sopar i del film gaudirem de milonga amb l'exhibició dels ballarins Pablo Cabrejos i Florencia Segura i la música en directe de Marcelo Mercadante (bandoneó) i Gustavo Battaglia (Guitarra). 

TRETSmenuts 04/05/24-Matí- Lo Masset: El film d'animació de Juan Jose Campanella: Futbolín (2013) serà la pel·lícula familiar de TRETS 2024, amb 'alfajores' per a esmorzar. Aquest és el primer film d'animació en 3D que es va realitzar a Argentina i l'únic (de moment) que ha dirigit el director de El secreto de sus ojos. El toc futbolero, el ressó de Maradona no podia faltar en el nostre TRETS argentí.

TRETSmúsica 04/05/24-Migdia - Lo Xicago: Concert Homenatge a Carlos Gardel a càrrec de Kiko Machuca (veu), Martin Perdomo i Diego Mauas (guitarres). L'icònic cantant argentí que volia ser actor abans que cantant i que va intepretar algunes de les primeres pel·lícules de la cinematografia d'Argentina. El sr. Gardel fou un dels precursors del videoclip.

TRETScurts 04/05/24-Tarde - Auditori Sixto Mir: Hem rebut més de 2.200 curtmetratges, en convocatòria oberta. D'a
quests, n'hem seleccionat 20 que podrem veure en dues sessions de curtmetratges. D'entre els 20 curts es repartiran 2 premis: Premi del Públic (votat per votació popular entre el públic assistent) i Premi Miquel Porter i Moix (escollit per un jurat format per membres de la Federació de CineClubs de Catalunya). Ambdós premis tenen una dotació de 150€ i un guardó que té la forma del logo del festival.

TRETScelobert 04/05/24 - Nit - Glorieta pati Escola Carles III: La clàssica sessió de cinema a l'aire lliure, a les escoles Carles III, enguany amb paradeta de Valentino's delivery que es deleitarà amb la seva oferta d'empanades argentines delicioses. Aquest entorn ens permetrà gaudir de Nueve reinas (2000) la divertida peli de Fabian Bielinsky amb Ricardo Darín, Gaston Pauls i Leticia Brédice.

TRETSdocumental 05/05/24- Matí/Migdia - Auditori Sixto Mir: El matí del diumenge el reservem per a la reflexió, acompanyada de música i cinema. Gràcies al documental de Jordi Call 'Tierra de esperanza' (2007)(amb músics com Sílvia Pérez Cruz i Raul Refree, per exemple) tindrem una taula rodona-vermut al voltant de l'experiència de la migració, amb testimonis de rapitencs i rapitenques que oferiran les seves anècdotes i històries de vida.

TRETSclàssic 05/05/24 - Tarde - Auditori Sixto Mir: Aquesta és la perla del festival, pel valor que té i perquè gairebé no s'ha vist en pantalla gran al nostre país. Crónica de un niño solo (1965) és el debut en el cinema de Leonardo Favio, una desesperançada reflexió al voltant de la infància, inciant el recorregut en un reformatori però recorrent llocs d'Argentina que es volen parlar d'esperança... ressons de Truffaut, de Jean Renoir i de la Nouvelle Vague. Una oportunitat que no us podeu perdre!. 

TRETSautor 05/05/24 - Vespre - Auditori Sixto Mir: Si hi ha una directora argentina reconeguda internacionalment, aquesta és Lucrecia Martel, que ha passejat el seu cinema pels principals festivals de cinema del món amb el seu cinema d'autora i una filmografia impecable. El seu no és un cinema fàcil, és arriscat, incòmode, amb atmosferes enrarides i malestar psicològic. La ciénaga és el seu film més reconegut

TRETScloenda 05/05/24 - Nit- Auditori Sixto Mir: Acabar el TRETS 2024 amb la pel·lícula guanyadora del darrer Festival de Sitges és de valents! L'oportunitat de veure el film argentí Demina Rugna Cuando acecha la maldad no la podíem deixar perdre i així que, en pantalla gran, podrem 'gaudir' (?) de la darrera experiència terrorífica del cinema argentí deixant-nos impactar per una història de possessions en un entorn rural amb algunes escenes que no heu vist mai de la vida en una pel·lícula. Canyera!

Com veieu, l'oferta és ben variada i l'immersió en el cinema argentí serà inevitable. Agraïr els patrocinis de Club Nàutic La Ràpita, Tallers Cornet i Grupo Elimari i la col·laboració de Roig Art Deisgn, Albert Guzman Restaurant i Hotel Can Batiste.

Us esperem a TRETS 2024 !!!

dilluns, 29 d’abril del 2024

dimecres, 24 d’abril del 2024

TRETS 2024: CULTURA ARGENTINA: preTRETS (TRETS#2)

 

TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures tindrà lloc el primer cap de setmana de maig, però com ja vam fer l'any passat hem volgut muntar un preTRETS -una sessió prèvia al festival- una setmana abans. La intenció és donar a conèixer el TRETS d'enguany i preparar-nos per gaudir del festival.

El preTRETS d'enguany tindrà un elevat component musical i el tango emplenarà tota la vetllada a la Plaça Vella de La Ràpita. 

Començarem la tarde amb el Taller de Tango Argentí que impartira Pablo Cabrejos adreçat a qualsevol persona, encara no hagi ballat mai tangos. Després ho posarem en pràctica amb la sessió de milonga en la que posarem en pràctica allò que hem après, amenitzat amb música de Dj Kawak (Taller i milonga: 10€) I per anar recuperant forces, comptarem amb les empanades argentines que ens oferiran la gent de Valentino's Delivery.

Per acabar, quan el sol ens ho permeti, podrem gaudir d'un clàssic contemporani del cinema argentí: 'Un lugar en el mundo' (1992) dirigida per Adolfo Aristarain i amb un repartiment de luxe: Federico Luppi, Cecilia Roth i José Sacristán. Un western 'pampero' que ens parla d'aprenentatges, d'amor, d'amistat, de l'orgull per mantenir els valors i sentir-se bé amb un mateix per fer allò correcte. Un història emotiva que ens parla del moment en que deixem el lloc on hem nascut per marxar a altres llocs buscant-nos la Vida, sobretot quan es tracta d'entorns rurals. Una primera aproximació al cinema argentí que emplenarà el cap de setmana del 03 al 05 de maig.... si no l'heu vist, no us la podeu perdre; i si l'heu vist, segur que teniu ganes de tornar-la a gaudir.

Si us voleu preparar per a TRETS, us esperem al preTRETS aquest dissabte 27/04 a partir de les 18:30.

dilluns, 22 d’abril del 2024

EVOLUCIO DE L'ART ACTUAL

 

Fins ara, la moda era anar a un museu o a una sala d'exposicions, enganxar la mà a un quadro o llençar-hi el contingut d'una llauna de sopa (preferiblement Campbell's per fer l'ullet a Warhol). L'últim cas del que tinc notícia és el que va tenir lloc no fa gaire al Museu de Belles Arts de Lió, on el col·lectiu Riposte Alimentaire va ruixar La primavera de Claude Monet per exigir "la integració de l'alimentació en el règim general de la Seguretat Social". (Perdó per les rimes).

Però tot evoluciona. A Moscou, al centre d'exposicions VDNK, un senyor ha anat un pas més enllà i s'ha menjat un tros de l'obra La fugida del peix daurat. És una peça d'art contemporani, formada per un quadro on es veu un mar amb tot d'onades, complementat per una peixera de debó. De la peixera salta cap a la tela un d'aquests peixos daurats que complauen als que els agrada tenir-ne a casa. El vigilant encarregat de custodiar la sala s'hi va atansar, va observar el peix que estava adherit a la tela, el va arrencar, el va ensumar i li va clava queixalada.

Els mitjans de comunicació no aclareixen si era un peix de debó o un de simulat, d'aquests de matèria plàstica que fan servir els restaurants japonesos o coreans per guarnir els aparadors. Quan el centre d'exposicions va detectar el vandalisme va revisar les càmeres de seguretat i va descobrir amb sorpresa el que suara hem dit: que no havia estat cap vigilant, sinó el mateix vigilant.

L'art comestible, amb Antoni Miranda i Daniel Spoerri com a capdavanters, ha arribat fins als nostres dies. Un record també per a Kevin Kline, que a Un peix anomenat Wanda se'ls empassa amb delit, com si fossin sonsos fregits. Si la tendència persisteix, seria convenient que als quadros hi afegissin una indicació que detallés abans de quina data s'han de consumir preferentment. I vigileu sobretot els d'Arcimboldo, que són molt apetitosos.

Quim Monzó a
La Vanguardia 
del 24/02/24

dijous, 18 d’abril del 2024

'SABER SUMUD PALESTINA: LES ARRELS D'UNA TERRA' AL CINECLUB LA RAPITA


 
Amb la intenció de continuar conscienciant sobre la situació en el territori de Palestina i com a forma de donar suport, el CineClub La Ràpita us ofereix el documental Saber Sumud Palestina en col·laboració amb Terres de l'Ebre amb Palestina. Aquest col·lectiu ha estructurat un Cicle de Cinema Documental per Palestina a Terres de l'Ebre oferint 2 documentals: demà divendres 'Més enllà del mur: cançons contra l'apartheid' a Gandesa i diumenge 'Saber Sumud Palestina' al CineClub La Ràpita.

'Saber Sumud Palestina: Les arrels d'una terra' ens mostra la resistència diària de persones palestina davant la violència de l'Estat d'Israel. El film ens mostra el testimoni de persones grans que volen retornar a casa seva i poder ser enterrats a la seva terra. El film va ser rodat per un grup de brigadistes catalans la primavera de 2017, per tant, es tracta d'un film col·lectiu dirigit per Mercè Cama, Xantal Gabarró, Josep Galván i Roger Sànchez. A la projecció comptarem amb part de l'equip que ens presentaran el film i crearan un espai de diàleg en finalitzar el film. Es tracta d'un film de 2023 i serà el primer cop que s'estrena a Terres de l'Ebre.

Serà una sessió gratuïta amb taquilla inversa, com a forma de recollir fons per a continuar fent accions d'ajuda al poble palestí.

És una d'aquelles sessions que necessitem que vingueu ... fins diumenge!!


dimecres, 17 d’abril del 2024

TRETS 2024: CULTURA ARGENTINA: EL CARTELL (TRETS#1)


Ja ha passat un any i tornem a tenir aquí una nova edició de TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures que organitzem des del CineClub La Ràpita amb l'objectiu d'aproximar-nos cada any a una cultura tenint el cinema com a porta d'entrada. El TRETS 2024 té a la Cultura Argentina com a protagonista principal i tindrà lloc del 03 al 05 de maig a La Ràpita, amb una sessió preTRETS el 27 d'abril. TRETS compta amb el suport de l'Ajuntament de La Ràpita i el patrocini de Tallers CornetGrupo Elimari i el Club Nàutic La Ràpita.

Un altre dia us parlo de la programació que hem preparat però avui vull que mireu i admireu el cartell que, un any més, s'ha currat Ruth de 'Sistema Binari'. Cada any té el repte de sintetitzar en un cartell els 'trets' característiques de la cultura escollida aquell any. Si amplieu la imatge i comenceu a buscar hi podeu detectar elements com: Tango, Mate, Mafalda, Futbol (Maradonna), Empanadilla, els Andes, Roba tradicional “gaucho”, Patagònia (glacials), Barrio de la Boca, Cataratas Iguazú, Xerraires/Psicòlegs, Alfajores, la bandera argentina, Balenes, Hornero (l'ocell nacional), Ceibo (flor i arbre), Cactus, Faro Usuhaia... a més de la tonalitat blava que ho envolta tot, extret de la bandera d'Argentina. 

Com us deia, una autèntica filigrana de la que n'estem molt contents... Gràcies, Ruth!

Ben avit us detallo la programació...

dilluns, 15 d’abril del 2024

dimarts, 9 d’abril del 2024

'NOW AND THEN', UNA CANÇO MES DE LES QUE M'EMOCIONEN


Vosaltres teniu una llista de cançons que us emocionen? que us fan plorar? Jo, sí. Hi peces musicals que connecten en alguna cosa invisible i desconeguda que fa que els meus ulls s'humitegin i em deixi portar per l'emoció...

En aquesta meva llista podeu trobar l'Adagio for strings (de Barber), el Sediment (Ensemble Topogràfic), el Vida (d'Ovidi Montllor cantat per Maria Arnal/Marcel Bagés), el Cinema Paradiso i The Mission (d'Ennio Morricone), el Cant de l'Enyor (de Lluís Llach), l'Atmosphere (de Joy Division), el They dance alone (d'Sting)... i, a partir d'ara, s'afegeix enaquesta llista el 'Now and then' (de The Beatles): quina encertada forma de mostrar-nos la nostàlgia del temps passat, d'allò que va marxar i no tornarà, d'aquelles persones que estigueren i no hi són, d'aquells instants fugaços i preciosos que saps que no tornaran a ser... i l'emoció neix.

dilluns, 8 d’abril del 2024

VEURE PASSAR ELS COTXES

 


Fins les ments més obtuses semblen haver entès que hi hagi mòbils a l'aula no és cap bona idea. Les autoritats -que n'eren reticents per por de mullar-se davant dels electors- han dictaminat que no n'hi hagi ni als instituts ni a les escoles, sigui dins o fora de l'aula. ¿Ha arribat el moment de fer el següent pas: vetar-los als carrers? Fa quatre anys va ser el municipi de Yamato, al Japó, que va prendre aquesta iniciativa. Però ara la novetat ens cau més a prop.

A França, a prop de París hi ha una localitat anomenada Seine-Port, que els cinèfils de cor els deu sonar perqupe Catherine Deneuve i sa germana François Dorléac hi van tenir un cert arrelament. Doncs bé, l'Ajuntament de Seine-Port ha dictat una normativa "sobre el bon ús de les pantalles". L'ha aprovada després d'un referèndum en què els habitants han decidit (amb el 54% dels vots a favor) que els mòbils no sols queden prohibits a les escoles sinó també a les botigues -als comerços de tota mena- i fins i tot al carrer. S'ha acabat, doncs, això d'anar caminant com un zombi amb els ulls fixos a la pantalla, aliè del tot al que t'envolta, part davantera inclosa. El motiu és prou conegut: la gran quantitat d'accidents que hi ha per aquest motiu. Els contraris a la nova normativa diuen que és intolerablement intrusiva i que coarta la llibertat de les persones. Els que hi estan a favor diuen que també coarta la llibertat de les persones haver d'aturar-se davant d'un semàfor en vermell i que són els pares els que han d'ensenyar els fills a fer un bon ús de les pantalles.

¿Què faran les persones que ja són incapaces d'anar pel carrer sense apartar els ulls del seu smarthphone? A Le Parisien una dona es lamenta i confessa que, sense mòbil, se sent sola. Es pregunta: "Sense ell, què faria? Mirar com passen elsc cotxes?". Els cotxes o els tractors, que aquests dies es pot triar.

Quim Monzó a La Vanguardia 
del 10/02/24

dijous, 4 d’abril del 2024

'MOULIN ROUGE' AL CINECLUB LA RAPITA

 
Aquest vespre entra al CineClub La Ràpita un dels directors més èpics, romàntics i operístics del cinema contemporani: l'australià Baz Luhrmann, que amb només 6 pel·lícules està posicionat com un dels directors més rellevants del cinema recent.

El cinema del sr. Luhrmann és el Cinema fet òpera, la màxima exponència de la postmodernitat, del saber que res està inventat i que la connexió i l'hipertext és la nova creativitat. El cinema del sr. Luhrmann és barroc, saturat, dens, hiper-estetitzat; per a algunes persones és l'estètica per l'estètica; per a altres, és el romanticisme transformat en fotogrames.

Des de la seva hiperbòlica i actualitzada versió de Romeo i Julieta (1996) amb uns joveníssims DiCaprio i Dunst (l'anterior film, el seu debut, no va ser massa conegut ni reconegut a nivell internacional) el sr. Luhrmann se'l va reconèixer com una alenada d'aire fresc, estètic i de postureo del cinema que s'estava fent llavors. Però fou amb la seva nova obra -la que ens ocupa- en la que amb uns brillants Ewan McGregor i Nicole Kidman que canten, ballen, actuen, s'enamoren i ens enamoren que el sr. Luhrmann va tenir el reconeixement planetari que es mereixia, 'Moulin Rouge' (2001) va impactar quan es va estrenar: per la seva direcció artística, decorats, vestuaris, banda sonora carregada de hits pop adaptats a l'argument del film... 

El film ens transporta al París de 1899, al barri de Montmartre, en un entorn bohemi, intel·lectual i decadent. Un jove escriptor col·labora en l'escriptura del nou show del Moulin Rouge, allà coneixerà a la més gran estrella del cabaret: Satine, objecte del desig de tots els homes. El jove escriptor haurà de competir amb del duc per l'amor de l'artista... 

Després d'aquest film vindria la patacada amb 'Australia' (2008), que va rebre de la crítica i del públic i el fèu refugiar-se en el món de l'òpera dirigint-ne unes quantes. Fins que al 2013 trobà un projecte a l'alçada del seu estil estètic i elegant: El gran Gatsby, amb DiCaprio, McGuire i Mulligan. Fins arribar a la seva darrera peli, fa 2 anys: la seva visió de la vida del rei del rock a Elvis (2022).

Ens trobem davant d'un cinema brillant, histriònic, excèntric, tremendament esteticista. Sense dubte, es tracta del millor film del director, a data d'avui. Aquest vespre us oferim un film d'aires tràgics, èpics, on l'Amor i la Mort estan ben pròxims.

Us esperem!!

dimecres, 3 d’abril del 2024

SR. FERNANDO BOTERO

 

(1932-2023)

Al setembre de l'any passat moria un d'aquells artistes que tenen un estil clarament identificatiu. D'aquells artistes que quan veus una obra seva saps perfectament que és seva. El sr. Fernando Botero és un d'aquests artistes.

El sr. Botero fou un pintor, escultor i dibuixant de Colòmbia; de fet, es tracta d'un dels seus artistes més internacional. 

El sr. Botero va nèixer a Medellín, fill d'un pare que era venedor a cavall i una mare costurera. Va tenir 2 germans: un més gran, l'altre més petit. El mateix any que naixia el seu germà petit (1936) moria el seu pare d'un infart. El petit Fernando va estudiar la primària i el batxillerat i quan tenia 12 anys va entrar a l'Escola de Tauromàquia per insitència d'un tiet seu però l'interès del nen era la pintura, d'aquesta època és la pintura d'un torero feta en aquarel·la. La família veu que la passió del petit Fernando és la pintura i 4 anys després fa la primera exposició a Medellín. Per a poder-se pagar els estudis va treballar com a il·lustrador del diari local El Colombiano. Finalitzats els seus estudis es trasllada a Bogotà on entra en contacte amb intel·lectuals de l'època. Començar a guanyar els primers premis i a muntar diverses exposicions en solitari. 

L'any 1952 marxa cap a Europa, s'instal·la a Barcelona, Madrid, París i Florència; en aquesta darrera ciutat s'empapa de diversos artistes clàssics, prestant especial atenció al volum. L'any 1955 torna a Colòmbia i exposa els treballs fets durant el seu recorregut per Europa. S'instal·la l'any següent a Ciutat de Mèxic i la seva obra comença a tenir reconeixement internacional exposant a Nova York i diverses ciutats dels EEUU.

El seu tret característic són  les formes rodones i voluptuoses. Com ja s'apreciava en una de les seves primeres obres rellevants: Naturaleza muerta con mandolina (1957), en la que s'inspirava en l'art popular. 

La dècada dels '60 del segle passat el comença instal·lant-se a Nova York i deixant-se influenciar per l'expressionisme abstracte. El seu estil va prenent forma i es va depurant. La dècada dels '70 és la del reconeixement definitiu de l'artista, amb diverses exposicions i reconeixements als EUU i viatjant per tot el món buscant inspiració. 

A meitat dels '70 el seu fill petit -de 4 anys- mor en un accident de cotxe a Madrid; aquest fet marcà profundament l'artista... en aquesta època comença a decantar-se cap a l'escultura. Les exposicions arreu del món es disparen: Dubai, Londres,  Roma, San Francisco, Chicago, Basilea, Toki, Berlin, Munich, Montecarlo, Barcelona, Moscú.... i una llista enrome de ciutats d'arreu del món. Mentres les seves inconfundibles obres van instal·lant-se en les avingudes i espais més importants de les grans capitals: Camps Eliseus (París), Gran Avinguda (Nova York), les Rambles (Barcelona), Plaça del Comerç (Lisboa)...

La seva fama va anar en augment fins arribar als reconeixements arreu del món pel seu 80è aniversari (2012). L'any 2015 té lloc una enorme exposició antològica de la seva obra a Pekin i Shanghai.

A causa d'una pneumònia el sr. Botero moria en 91 anys, deixant un llegat de més de 3.000 quadres i 300 escultures repartides per museus i espais públics de tot el món. 

dimarts, 2 d’abril del 2024

I TOT AIXO QUI HO PAGA?

 


Dilluns, Rafael Ramos, corresponsal d'aquest diari al Regne Unit, explicava que cada cop més britànics es fan el funeral en vida, per poder sentir "les coses bones que la gent diu". És una tendència d'origen asiàtic, de la qual fa anys que se'n parla. Ramos explica que al Japó en diuen seizenso. Al Japó tenen paraules per a les coses més impensades. De la clara que es filtra a través de les branques dels arbres en diuen komorebi; wabi-sabi és acceptar les imperfeccions de la vida; quan algú truca a la porta de casa, de fer veure que no hi som en diuen irusu...

Et muntes el funeral mentre ecara ets viu i així et quedes tranquil sabent, abans de donar menjar als cucs, les floretes que la gent et dedicaria si de debó t'haguessis mort. Però la gent és hipòcrita i, com que els assistents al funeral fake saben que els escoltes, poden dir de tu meravelles que si fessis malves no dirien, o dirien de manera ambigua.

La mort té un problema: que un cop ha expirat, el digunt no s'assabenta de res. Jo sóc tan ruc que no me'n vaig assabentar fins que mon pare va passar a millor vida. Havia estat els últims anys desitjant morir-se, demanant l'eutanàsia (l'anastàsia, en deia) i explicant les diverses maneres de suïcidi que imaginava. I llavors, quan finalment es va morir, em vaig trobar al costat del seu cadàver sense poder donar-li la notícia que més havia anhelat: pare, ja està, ja s'ha acabat tot, ja t'has mort. Però precisament perquè s'havia mort, si l'hi deia no em sentia.

Els funerals anticipats són una idea amb grans possibilitats d'èxit entre els que volen sentir en vida les lloances dels que es queden en aquesta vall de làgrimes. Però no entre els que volen fer, com més ràpidament millor, el pas definitiu cap a l'altre barri. Perquè, per molt que els menteixin que ja s'ha acabat tot, saben que de fet és una pallassada que no els alleuja el patiment i que, a més, encabat hauran de treure la targeta de crèdit per pagar-la.

Quim Monzó a La Vanguardia 
del 17/02/24

dijous, 28 de març del 2024

LLIBRES PROHIBITS ALS EEUU: LES PITJORS DISTOPIES JA ESTAN AQUI

 


Encara que pugui semblar l'argument d'una sèrie, la distopia imaginada a Fahrenheit 451 pel sr. Bradbury s'està fent realitat. Quan pensàvem que la destrucció de llibres, el fet de cremar-los com feren els nazis o de censurar-los eren coses del passat ens adonem que són fets de rabiosa actualitat. A l'institut Vandergrift a Leander (Texas) fa un parell d'anys un parell d'estudiants van crear el Club de Llibres Prohibits en adonar-se que molts llibres anaven desapareixen de la biblioteca del seu centre escolar, es tractava de clàssics però també d'aquells que tractaven la identitat de gènere, la discriminació racial o novel·les amb personatges LGTBIQ+ ... Pel que sembla, no es tracta d'un fet aïllat, durant el curs 2023/24 a les biblioteques de les escoles públiques dels EEUU s'han prohibit 1.557 llibres. En el darrer informe de PEN America es parla que gairebé 3.000 tìtols han estat retirats de les escoles públiques en més de 41 estats dels EEUU. 

Encapçalant la llista d'aquests llibres prohibits estan Génere Queer de Maia Kobabe, Ojos azules de Toni Morrison però també hi trobem llibres d'Stephen King com It, Carrie o Las cuatro después de medianoche, tambe Un món felic d'Aldous Huxley, L'home invisible d'H.G. Wells, Anna Karenina  de Lev Tolstoi o El Conte de la serventa de Margaret Atwood. Sembla ser que el desencadenant d'aquestes eliminació de llibres va venir durant la pandèmia, quan molts pares i mares van adonar-se del tipus de llibres que llegien els seus fills i filles i van posar el crit al cel, queixant-se a les direccions dels centres escolars de que aquelles lectures eren inadequades. 

Apart de la creació d'aquests Clubs arreu del país que persegueixen la recuperació dels llibres prohibits a les estanteries de les biblioteques han sorgit altres accions com la de la cantant Pink que ha repartit més de 2.000 llibres prohibits en els seus concert o Margaret Atwood que ha editat una versió ignífuga de El conte de la serventa... 

Que les distopies es facin realitat ens hauria de preocupar i molt! Estem més a prop d'allò imaginat per la sra. Atwood en el seu esgarrifòs llibre?

dimarts, 26 de març del 2024

DESCOBRINT AL SR. INVADER

 

A l'estil del mític Banksy, des de 1996 un nou artista anònim està invaint el món. Des de que el 1996 aparegué el seu primer mosaic a París ara ja n'hi ha uns 4.000 repartits per 32 països del món; a Barcelona en vam arribar a tenir 17 (però han anat desapareixent fins a quedar-ne només 1). 


L'artista en qüestió es fa dir Invader i les seves obres acostumen a ser alienígenes o personatges de cinema o dibuixos animats de ciència-ficció. Aquestes figures que trobem repartides per les ciutats són space invaders (o, senzillament, invaders). Es tracta d'aprofitar les parets dels edifics de les ciutats per a plasmar-ne l'obra. La gran majoria són acolorits mosaics de petit format. Les seves obres ja han 'entrat als museus' però poc se'n sap de la seva persona: va nèixer el 1969, va estudiar a École des Beaux-Arts i molt influenciat per la cultura punk i la tecnologia es va decantar per diverses activitats abans d'arribar a l'street art com interactuar amb un virus informàtic i diferents accions 'gamberres'. L'any 1996, acompanyat d'altres graffiters va instal·lar la seva primera obra en un carrer pròxima la plaça de la Bastilla de París, es tractava d'un marcià del videojoc Space invaders fet de rajoles de bany quadrades que semblaven píxels... en un any ja n'havia instal·lat unes 150 per tota la ciutat. Les obres s'han anat escampant amb la inevitable lluita amb alguns dirigents locals que no veuen les seves accions -urbanísticament il·legals- com a peces d'art. L'artista s'autodefineix com un AVNI (Artista Viu No Identificat) i apareix en els pocs actes als que assisteix emmascarat. El seu nom i obres va anar prenent popularitat fins que la Crítica li va donar el valor necessari per a que comencessin les exposicions i les subhastes de les seves peces. 



El passat febrer es va obrir una gran exposició a París per a celebrar la seva obra número 1.500 a la ciutat. 

dilluns, 25 de març del 2024

ENYORANÇA

 
Jo no sé pas qué deu tindre
aquell poble en què nasquí,
que quan a ciutat vaig vindre
son record va vindre amb mi;

que hi penso sempre de dia,
de nit al ficar-me al llit,
i l'aimo com a l'aimia
que ha fet altar en mon pit.

Per això moltes vegades
obeint, atent al cor,
al poble he fet escapades
per no morir-me d'enyor.

I he tornat a la ciutat
més fort i molt més sencer,
i molt més enamorat
del poble del meu voler.

Que jo no sé què deu tindre
aquell poble en què nasquí,
que quan a ciutat vaig vindre
son record va vindre amb mi.

Lluís de Montsià (2021: 43-44). 
Som fills d'un poble tot ple de vida
 

dilluns, 18 de març del 2024

diumenge, 17 de març del 2024

PER MOLTS ANYS, BIEL !!!


Aquí en tenia 10, però Biel avui ja en fa 20.
Per molts any, guapo del Papa !!!

 



divendres, 15 de març del 2024

'MANHATTAN' AL CINECLUB LA RAPITA




Aquest diumenge obrim la porta del CineClub La Ràpita al sr. Woody Allen. El director enamorat de Nova York i que l'ha filmat com pocs entrarà a l'Auditori Sixto Mir amb un dels seus primers films més valorats: 'Manhattan', de 1979.

'Manhattan' és la història d'Isaac, un home que es troba en el triangle entre 3 dones: una que representa l'ambient més intel·lectual i snob, que encarna Diane Keaton; una exmuller venjativa interpretada per Meryl Streep; i una jove adolescent per la que sent un gran amor romàntic encarnada en Mariel Hemingway. Sabent el que ha estat la vida del sr. Allen en posterioritat: les denúncies de la seva exmulller Mia Farrow per suposats abusos contra un dels seus fills i la relació amb la seva filla adoptiva (que encara manté)... aquest film de 1979 ja va rebre crítiques davant la relació entre un home de 40 anys i una jove de 16. Ja en aquella època els treballs i la forma de treballar de Woody Allen era molt criticada: La mateixa Meryl Streep recorda un rodatge amb un Woody Allen mut i inexpressiu i manifestava que, en veure el film, sentia que no n'havia format part; d'altra banda, la seva vida d'alta riquesa amb Rolls Royce amb xòfer i el seu apartament estava molt lluny de l'estil de vida bohemi dels artistes que filmava en els seus films. Això serà una constant al llarg de tota la seva vida i filmografia la necessitat d'exposar que la seva Vida no era la que explicava en els seus films, tot i que l'estil que utilitzava podria fer pensar que eren autobiogràfiques.

Crítiques a banda, la filmografia del sr. Allen té uns quants títols que són perles de la Història del Cinema i el film que ens ocupa és un d'ells i té diversos valors afegits: un dels primers és la fotografia impecable en blanc i negre del sr. Gordon Willis. La segona és l'embolcall musical, impregnat tot el film pel Rhapsody in Blue de Gershwin... fotografia i música faciliten la creació d'una filmació de Nova York com pocs cops l'hem vist en pantalla gran.

Sense dubte es tracta d'una de les obres majors de Woody Allen que aquest diumenge a les 18:30 podreu veure a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita.

Si és que som gent afortunada ...


dijous, 14 de març del 2024

PESCANT SERIES DE TV (37): 'MANUAL DE LA VIDA SALVAJE'

 

Que la Intel·ligència Artificial està impregnant la nostra vida quotidiana ja fa anys que és així, potser ara ho estem veient més evident o potser ara el ciutadà en pot interactuar i descobrir tot allò que pot arribar a generar... en un context com aquest es situa la sèrie que hem pescat (i devorat en pocs dies): 'Manual de la vida salvaje' que podeu trobar a  la plataforma Filmin.

La pregunta que impregna la sèrie és contundent: si tinguessis l'oportunitat de parlar amb alguna de les persones que estimes i que s'han mort, voldries fer-ho? La sèrie ens mostra com una empresa crea una app per a que, amb la recollida prèvia de materials audiovisuals del difunt i converses de whats, puguis tenir via xatbot una conversa amb aquella persona que tant estimes i ella et respondrà utilitzant paraules i frases característiques de la seva personalitat, creant en l'interlocutor una sensació -gairebé- real de conversa.  

L'argument és com un capítol de Black Mirror allargat en forma de sèrie (de fet, hi ha una capítol d'aquesta sèrie que tracta aquesta qüestió). La sèrie, de només 6 capítols, és l'adaptació de la novel·la de Jean-Phillippe Baril Guérard en la que un emprenedor -Kevin Bédard- del sector de les tecnologies vol consolar a una coneguda de la pérdua de forma sobtada d'un amic oferint-li la possibilitat de poder parlar amb ell mitjançant una app. Allò interessant de la sèrie, a banda del fet emotiu de l'impacte de veure com familiars dialoguen amb persones que ja no estan com si estiguessin parlant amb ells realment és l'emergència d'una possibilitat de negoci mitjançant una startup  que reflexa el sistema capitalista en el que estem immersos. Durant els 6 capítols es succeeixen les traïcions, espionatges i ofertes milionàries per a comprar el negoci però, sobretot, es planteja el dubte moral d'utilitzar la vida de persones mortes per a fer negoci. 

Actualment, ja existeix empreses i dispositius reals que ofereixen aquest servei: HereAfter, Re:memory, StoryFile, Eterni.me i molta gent considera que arribarà un moment que haurem de deixar escrit si volem que siguin utilitzades les nostres dades que tenim escampades per a les xarxes per a finalitats com les que aquestes sèries ens planteja.

Una sèrie interessant i molt recomanable.

dilluns, 11 de març del 2024

AVUI CIUTADA K FA 16 ANYS !!!


Com a bon boomer (l'edat imposa) ja estic de ple realitzant accions fora de l'actualitat. L'any passat ja parlava en el post d'aniversari del Ciutadà K que això d'escriure en un blog (i més si és blogger) és una activitat desfada. Ara s'imposa el video, la imatge, el tik tok i la immediatesa dels inputs curts. Escriure i llegir un blog requereix més atenció, més temps, més voluntat. Sense cap mena de dubte, continuar 'fent un blog' després de 16 anys és d'una força de voluntat inqüestionable.... i aquí continuem, un 11 de març de 2008 començavem i 16 anys després hi continuem. No hem estat mai preocupats pel nombre de visitants, no hem buscat ni volgut estratègies per augmentar les visites i les interaccions, no ens ha interessat mai; des del primer dia aquest blog es fa per concretar, racionalitzar, retenir tot allò que ens passa a la Vida. 

En 16 anys he publicat 2.680 entrades parlant dels 3 temes que subtitula el blog: de Cinefàgia, de Cultura i de Vida. En els post he parlat d'allò que veig i escolto. La culturofàgia em posseeix des de l'adolescència i, amb els anys, jo diria que s'ha aguditzat, i estem més culturòfags que mai.

Aquest 2023 he publicat 124 entrades (4 més que l'any passat i 7 menys que el 2021). Des de la primera entrada del blog he tingut 389.664 visitants. Ja fa anys que s'evidencia la reducció de visitants al Ciutadà K però, curiosament, enguany aquest blog ha tingut més visites que l'any passat, aquest 2023 hem tingut 2.721 visites (davant les 2.182 del 2022 i lluny del 5.607 del 2021).

Si pel que respecta a les visites la tendència és a la baixa, els comentaris ja són inexistents els 6 comentaris del 2022, enguany hem passat a 1, un comentari de l'únic visitant del Ciutadà K que expressa alguna opinió i no podia ser ningú més que el sr. Pons, un dels fidels seguidors d'aquest blog en els darrers temps. Gràcies, Pons! 

Com deia al principi, el plaer és escriure, exposar, documentar-se, païr la Cultura... si em voleu acompanyar i comentar, perfecte; sinó, aquí estarem igual.

En relació a les entrades més visitades, aquí està el TOP 10:

5.: EL SR. BELA TARR A BARCELONA  amb 53 visites.
6.': AVUI COMENÇA FANGOFEST 2023 !!!!  amb 52 visites.

A l'igual que l'any passat, el Top 10 de les entrades més visitades tenen a veure amb activitats culturals del territori, totes elles relacionades amb el cinema: mónFILMAT, Victoria & Savoy, CineClub La Ràpita i FangoFest. Satisfet perquè he col·laborat en la realització de bona part d'aquestes activitats.

I continuem ....