EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA131

22

TRETS 2024: CULTURA ARGENTINA: preTRETS (TRETS#2)

 

TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures tindrà lloc el primer cap de setmana de maig, però com ja vam fer l'any passat hem volgut muntar un preTRETS -una sessió prèvia al festival- una setmana abans. La intenció és donar a conèixer el TRETS d'enguany i preparar-nos per gaudir del festival.

El preTRETS d'enguany tindrà un elevat component musical i el tango emplenarà tota la vetllada a la Plaça Vella de La Ràpita. 

Començarem la tarde amb el Taller de Tango Argentí que impartira Pablo Cabrejos adreçat a qualsevol persona, encara no hagi ballat mai tangos. Després ho posarem en pràctica amb la sessió de milonga en la que posarem en pràctica allò que hem après, amenitzat amb música de Dj Kawak (Taller i milonga: 10€) I per anar recuperant forces, comptarem amb les empanades argentines que ens oferiran la gent de Valentino's Delivery.

Per acabar, quan el sol ens ho permeti, podrem gaudir d'un clàssic contemporani del cinema argentí: 'Un lugar en el mundo' (1992) dirigida per Adolfo Aristarain i amb un repartiment de luxe: Federico Luppi, Cecilia Roth i José Sacristán. Un western 'pampero' que ens parla d'aprenentatges, d'amor, d'amistat, de l'orgull per mantenir els valors i sentir-se bé amb un mateix per fer allò correcte. Un història emotiva que ens parla del moment en que deixem el lloc on hem nascut per marxar a altres llocs buscant-nos la Vida, sobretot quan es tracta d'entorns rurals. Una primera aproximació al cinema argentí que emplenarà el cap de setmana del 03 al 05 de maig.... si no l'heu vist, no us la podeu perdre; i si l'heu vist, segur que teniu ganes de tornar-la a gaudir.

Si us voleu preparar per a TRETS, us esperem al preTRETS aquest dissabte 27/04 a partir de les 18:30.

EVOLUCIO DE L'ART ACTUAL

 

Fins ara, la moda era anar a un museu o a una sala d'exposicions, enganxar la mà a un quadro o llençar-hi el contingut d'una llauna de sopa (preferiblement Campbell's per fer l'ullet a Warhol). L'últim cas del que tinc notícia és el que va tenir lloc no fa gaire al Museu de Belles Arts de Lió, on el col·lectiu Riposte Alimentaire va ruixar La primavera de Claude Monet per exigir "la integració de l'alimentació en el règim general de la Seguretat Social". (Perdó per les rimes).

Però tot evoluciona. A Moscou, al centre d'exposicions VDNK, un senyor ha anat un pas més enllà i s'ha menjat un tros de l'obra La fugida del peix daurat. És una peça d'art contemporani, formada per un quadro on es veu un mar amb tot d'onades, complementat per una peixera de debó. De la peixera salta cap a la tela un d'aquests peixos daurats que complauen als que els agrada tenir-ne a casa. El vigilant encarregat de custodiar la sala s'hi va atansar, va observar el peix que estava adherit a la tela, el va arrencar, el va ensumar i li va clava queixalada.

Els mitjans de comunicació no aclareixen si era un peix de debó o un de simulat, d'aquests de matèria plàstica que fan servir els restaurants japonesos o coreans per guarnir els aparadors. Quan el centre d'exposicions va detectar el vandalisme va revisar les càmeres de seguretat i va descobrir amb sorpresa el que suara hem dit: que no havia estat cap vigilant, sinó el mateix vigilant.

L'art comestible, amb Antoni Miranda i Daniel Spoerri com a capdavanters, ha arribat fins als nostres dies. Un record també per a Kevin Kline, que a Un peix anomenat Wanda se'ls empassa amb delit, com si fossin sonsos fregits. Si la tendència persisteix, seria convenient que als quadros hi afegissin una indicació que detallés abans de quina data s'han de consumir preferentment. I vigileu sobretot els d'Arcimboldo, que són molt apetitosos.

Quim Monzó a
La Vanguardia 

del 24/02/24

'SABER SUMUD PALESTINA: LES ARRELS D'UNA TERRA' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Amb la intenció de continuar conscienciant sobre la situació en el territori de Palestina i com a forma de donar suport, el CineClub La Ràpita us ofereix el documental Saber Sumud Palestina en col·laboració amb Terres de l'Ebre amb Palestina. Aquest col·lectiu ha estructurat un Cicle de Cinema Documental per Palestina a Terres de l'Ebre oferint 2 documentals: demà divendres 'Més enllà del mur: cançons contra l'apartheid' a Gandesa i diumenge 'Saber Sumud Palestina' al CineClub La Ràpita.

'Saber Sumud Palestina: Les arrels d'una terra' ens mostra la resistència diària de persones palestina davant la violència de l'Estat d'Israel. El film ens mostra el testimoni de persones grans que volen retornar a casa seva i poder ser enterrats a la seva terra. El film va ser rodat per un grup de brigadistes catalans la primavera de 2017, per tant, es tracta d'un film col·lectiu dirigit per Mercè Cama, Xantal Gabarró, Josep Galván i Roger Sànchez. A la projecció comptarem amb part de l'equip que ens presentaran el film i crearan un espai de diàleg en finalitzar el film. Es tracta d'un film de 2023 i serà el primer cop que s'estrena a Terres de l'Ebre.

Serà una sessió gratuïta amb taquilla inversa, com a forma de recollir fons per a continuar fent accions d'ajuda al poble palestí.

És una d'aquelles sessions que necessitem que vingueu ... fins diumenge!!

TRETS 2024: CULTURA ARGENTINA: EL CARTELL (TRETS#1)

Ja ha passat un any i tornem a tenir aquí una nova edició de TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures que organitzem des del CineClub La Ràpita amb l'objectiu d'aproximar-nos cada any a una cultura tenint el cinema com a porta d'entrada. El TRETS 2024 té a la Cultura Argentina com a protagonista principal i tindrà lloc del 03 al 05 de maig a La Ràpita, amb una sessió preTRETS el 27 d'abril. TRETS compta amb el suport de l'Ajuntament de La Ràpita i el patrocini de Tallers Cornet, Grupo Elimari i el Club Nàutic La Ràpita.

Un altre dia us parlo de la programació que hem preparat però avui vull que mireu i admireu el cartell que, un any més, s'ha currat Ruth de 'Sistema Binari'. Cada any té el repte de sintetitzar en un cartell els 'trets' característiques de la cultura escollida aquell any. Si amplieu la imatge i comenceu a buscar hi podeu detectar elements com: Tango, Mate, Mafalda, Futbol (Maradonna), Empanadilla, els Andes, Roba tradicional “gaucho”, Patagònia (glacials), Barrio de la Boca, Cataratas Iguazú, Xerraires/Psicòlegs, Alfajores, la bandera argentina, Balenes, Hornero (l'ocell nacional), Ceibo (flor i arbre), Cactus, Faro Usuhaia... a més de la tonalitat blava que ho envolta tot, extret de la bandera d'Argentina. 

Com us deia, una autèntica filigrana de la que n'estem molt contents... Gràcies, Ruth!

Ben avit us detallo la programació...

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA130

22

'NOW AND THEN', UNA CANÇO MES DE LES QUE M'EMOCIONEN

Vosaltres teniu una llista de cançons que us emocionen? que us fan plorar? Jo, sí. Hi peces musicals que connecten en alguna cosa invisible i desconeguda que fa que els meus ulls s'humitegin i em deixi portar per l'emoció...

En aquesta meva llista podeu trobar l'Adagio for strings (de Barber), el Sediment (Ensemble Topogràfic), el Vida (d'Ovidi Montllor cantat per Maria Arnal/Marcel Bagés), el Cinema Paradiso i The Mission (d'Ennio Morricone), el Cant de l'Enyor (de Lluís Llach), l'Atmosphere (de Joy Division), el They dance alone (d'Sting)... i, a partir d'ara, s'afegeix enaquesta llista el 'Now and then' (de The Beatles): quina encertada forma de mostrar-nos la nostàlgia del temps passat, d'allò que va marxar i no tornarà, d'aquelles persones que estigueren i no hi són, d'aquells instants fugaços i preciosos que saps que no tornaran a ser... i l'emoció neix.

VEURE PASSAR ELS COTXES

 

Fins les ments més obtuses semblen haver entès que hi hagi mòbils a l'aula no és cap bona idea. Les autoritats -que n'eren reticents per por de mullar-se davant dels electors- han dictaminat que no n'hi hagi ni als instituts ni a les escoles, sigui dins o fora de l'aula. ¿Ha arribat el moment de fer el següent pas: vetar-los als carrers? Fa quatre anys va ser el municipi de Yamato, al Japó, que va prendre aquesta iniciativa. Però ara la novetat ens cau més a prop.

A França, a prop de París hi ha una localitat anomenada Seine-Port, que els cinèfils de cor els deu sonar perqupe Catherine Deneuve i sa germana François Dorléac hi van tenir un cert arrelament. Doncs bé, l'Ajuntament de Seine-Port ha dictat una normativa "sobre el bon ús de les pantalles". L'ha aprovada després d'un referèndum en què els habitants han decidit (amb el 54% dels vots a favor) que els mòbils no sols queden prohibits a les escoles sinó també a les botigues -als comerços de tota mena- i fins i tot al carrer. S'ha acabat, doncs, això d'anar caminant com un zombi amb els ulls fixos a la pantalla, aliè del tot al que t'envolta, part davantera inclosa. El motiu és prou conegut: la gran quantitat d'accidents que hi ha per aquest motiu. Els contraris a la nova normativa diuen que és intolerablement intrusiva i que coarta la llibertat de les persones. Els que hi estan a favor diuen que també coarta la llibertat de les persones haver d'aturar-se davant d'un semàfor en vermell i que són els pares els que han d'ensenyar els fills a fer un bon ús de les pantalles.

¿Què faran les persones que ja són incapaces d'anar pel carrer sense apartar els ulls del seu smarthphone? A Le Parisien una dona es lamenta i confessa que, sense mòbil, se sent sola. Es pregunta: "Sense ell, què faria? Mirar com passen elsc cotxes?". Els cotxes o els tractors, que aquests dies es pot triar.

Quim Monzó a La Vanguardia 

del 10/02/24

'MOULIN ROUGE' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest vespre entra al CineClub La Ràpita un dels directors més èpics, romàntics i operístics del cinema contemporani: l'australià Baz Luhrmann, que amb només 6 pel·lícules està posicionat com un dels directors més rellevants del cinema recent.

El cinema del sr. Luhrmann és el Cinema fet òpera, la màxima exponència de la postmodernitat, del saber que res està inventat i que la connexió i l'hipertext és la nova creativitat. El cinema del sr. Luhrmann és barroc, saturat, dens, hiper-estetitzat; per a algunes persones és l'estètica per l'estètica; per a altres, és el romanticisme transformat en fotogrames.

Des de la seva hiperbòlica i actualitzada versió de Romeo i Julieta (1996) amb uns joveníssims DiCaprio i Dunst (l'anterior film, el seu debut, no va ser massa conegut ni reconegut a nivell internacional) el sr. Luhrmann se'l va reconèixer com una alenada d'aire fresc, estètic i de postureo del cinema que s'estava fent llavors. Però fou amb la seva nova obra -la que ens ocupa- en la que amb uns brillants Ewan McGregor i Nicole Kidman que canten, ballen, actuen, s'enamoren i ens enamoren que el sr. Luhrmann va tenir el reconeixement planetari que es mereixia, 'Moulin Rouge' (2001) va impactar quan es va estrenar: per la seva direcció artística, decorats, vestuaris, banda sonora carregada de hits pop adaptats a l'argument del film... 

El film ens transporta al París de 1899, al barri de Montmartre, en un entorn bohemi, intel·lectual i decadent. Un jove escriptor col·labora en l'escriptura del nou show del Moulin Rouge, allà coneixerà a la més gran estrella del cabaret: Satine, objecte del desig de tots els homes. El jove escriptor haurà de competir amb del duc per l'amor de l'artista... 

Després d'aquest film vindria la patacada amb 'Australia' (2008), que va rebre de la crítica i del públic i el fèu refugiar-se en el món de l'òpera dirigint-ne unes quantes. Fins que al 2013 trobà un projecte a l'alçada del seu estil estètic i elegant: El gran Gatsby, amb DiCaprio, McGuire i Mulligan. Fins arribar a la seva darrera peli, fa 2 anys: la seva visió de la vida del rei del rock a Elvis (2022).

Ens trobem davant d'un cinema brillant, histriònic, excèntric, tremendament esteticista. Sense dubte, es tracta del millor film del director, a data d'avui. Aquest vespre us oferim un film d'aires tràgics, èpics, on l'Amor i la Mort estan ben pròxims.

Us esperem!!

SR. FERNANDO BOTERO

 

(1932-2023)

Al setembre de l'any passat moria un d'aquells artistes que tenen un estil clarament identificatiu. D'aquells artistes que quan veus una obra seva saps perfectament que és seva. El sr. Fernando Botero és un d'aquests artistes.

El sr. Botero fou un pintor, escultor i dibuixant de Colòmbia; de fet, es tracta d'un dels seus artistes més internacional. 

El sr. Botero va nèixer a Medellín, fill d'un pare que era venedor a cavall i una mare costurera. Va tenir 2 germans: un més gran, l'altre més petit. El mateix any que naixia el seu germà petit (1936) moria el seu pare d'un infart. El petit Fernando va estudiar la primària i el batxillerat i quan tenia 12 anys va entrar a l'Escola de Tauromàquia per insitència d'un tiet seu però l'interès del nen era la pintura, d'aquesta època és la pintura d'un torero feta en aquarel·la. La família veu que la passió del petit Fernando és la pintura i 4 anys després fa la primera exposició a Medellín. Per a poder-se pagar els estudis va treballar com a il·lustrador del diari local El Colombiano. Finalitzats els seus estudis es trasllada a Bogotà on entra en contacte amb intel·lectuals de l'època. Començar a guanyar els primers premis i a muntar diverses exposicions en solitari. 

L'any 1952 marxa cap a Europa, s'instal·la a Barcelona, Madrid, París i Florència; en aquesta darrera ciutat s'empapa de diversos artistes clàssics, prestant especial atenció al volum. L'any 1955 torna a Colòmbia i exposa els treballs fets durant el seu recorregut per Europa. S'instal·la l'any següent a Ciutat de Mèxic i la seva obra comença a tenir reconeixement internacional exposant a Nova York i diverses ciutats dels EEUU.

El seu tret característic són  les formes rodones i voluptuoses. Com ja s'apreciava en una de les seves primeres obres rellevants: Naturaleza muerta con mandolina (1957), en la que s'inspirava en l'art popular. 

La dècada dels '60 del segle passat el comença instal·lant-se a Nova York i deixant-se influenciar per l'expressionisme abstracte. El seu estil va prenent forma i es va depurant. La dècada dels '70 és la del reconeixement definitiu de l'artista, amb diverses exposicions i reconeixements als EUU i viatjant per tot el món buscant inspiració. 

A meitat dels '70 el seu fill petit -de 4 anys- mor en un accident de cotxe a Madrid; aquest fet marcà profundament l'artista... en aquesta època comença a decantar-se cap a l'escultura. Les exposicions arreu del món es disparen: Dubai, Londres,  Roma, San Francisco, Chicago, Basilea, Toki, Berlin, Munich, Montecarlo, Barcelona, Moscú.... i una llista enrome de ciutats d'arreu del món. Mentres les seves inconfundibles obres van instal·lant-se en les avingudes i espais més importants de les grans capitals: Camps Eliseus (París), Gran Avinguda (Nova York), les Rambles (Barcelona), Plaça del Comerç (Lisboa)...

La seva fama va anar en augment fins arribar als reconeixements arreu del món pel seu 80è aniversari (2012). L'any 2015 té lloc una enorme exposició antològica de la seva obra a Pekin i Shanghai.

A causa d'una pneumònia el sr. Botero moria en 91 anys, deixant un llegat de més de 3.000 quadres i 300 escultures repartides per museus i espais públics de tot el món. 

I TOT AIXO QUI HO PAGA?

 

Dilluns, Rafael Ramos, corresponsal d'aquest diari al Regne Unit, explicava que cada cop més britànics es fan el funeral en vida, per poder sentir "les coses bones que la gent diu". És una tendència d'origen asiàtic, de la qual fa anys que se'n parla. Ramos explica que al Japó en diuen seizenso. Al Japó tenen paraules per a les coses més impensades. De la clara que es filtra a través de les branques dels arbres en diuen komorebi; wabi-sabi és acceptar les imperfeccions de la vida; quan algú truca a la porta de casa, de fer veure que no hi som en diuen irusu...

Et muntes el funeral mentre ecara ets viu i així et quedes tranquil sabent, abans de donar menjar als cucs, les floretes que la gent et dedicaria si de debó t'haguessis mort. Però la gent és hipòcrita i, com que els assistents al funeral fake saben que els escoltes, poden dir de tu meravelles que si fessis malves no dirien, o dirien de manera ambigua.

La mort té un problema: que un cop ha expirat, el digunt no s'assabenta de res. Jo sóc tan ruc que no me'n vaig assabentar fins que mon pare va passar a millor vida. Havia estat els últims anys desitjant morir-se, demanant l'eutanàsia (l'anastàsia, en deia) i explicant les diverses maneres de suïcidi que imaginava. I llavors, quan finalment es va morir, em vaig trobar al costat del seu cadàver sense poder donar-li la notícia que més havia anhelat: pare, ja està, ja s'ha acabat tot, ja t'has mort. Però precisament perquè s'havia mort, si l'hi deia no em sentia.

Els funerals anticipats són una idea amb grans possibilitats d'èxit entre els que volen sentir en vida les lloances dels que es queden en aquesta vall de làgrimes. Però no entre els que volen fer, com més ràpidament millor, el pas definitiu cap a l'altre barri. Perquè, per molt que els menteixin que ja s'ha acabat tot, saben que de fet és una pallassada que no els alleuja el patiment i que, a més, encabat hauran de treure la targeta de crèdit per pagar-la.

Quim Monzó a La Vanguardia 

del 17/02/24