dijous, 31 de març del 2022

'KARATE KID' + PRESENTACIO LLIBRE 'KARATE KID I COBRA KAI' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Al CineClub La Ràpita obrim la porta del Sixto Mir a la nostàlgia del cinema popular dels '80 del segle passat. Ara que amb la sèrie 'Cobra Kai' s'ha recuperat la saga Karate Kid i la història d'entrenament i superació de Daniel Caruso i el seu entrenador el sr. Miyagi és un bon moment per a revisitar-la.

'Karate Kid' és una pel·lícula de 1984 dirigida per John G. Avildsen que va tenir 3 seqüeles i un reboot (al 2010, amb el rostre d'un dels fills de Will Smith). Cap, però, va tenir l'èxit i el ressó de la primera part. En ella, l'entranyable relació del personatge de Ralhp Macchio i el seu entrenador d'arts marcials, encarnat per Pat Morita amb el toc d'història romàntica de la 'noia de la peli' -una joveníssima- Elisabeth Shue van enganxar a la generació de l'època i la patada de la grulla del final del film -emocionant i èpic- és un dels moments més recordats de la memòria cinèfila d'aquells que vam nèixer als '70.

A la sessió podrem gaudir de la presència de l'escriptor Francisco Javier Millán que es parlarà del seu nou llibre: 'Karate Kid & Cobra Kai', un nou treball al voltant de les produccions cinematogràfiques dels '80 com fèu a 'Generación Goonies' (2015) o 'Los Goonies nunca dicen muerto!'  (2020).

Voleu revisitar 'Karate Kid' amb nosaltres? veniu diumenge a les 18:30 a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita.

dimecres, 30 de març del 2022

PESCANT SERIES DE TV (35): 'KILLING EVE'

 

Ara feia temps que no feia un post sobre 'pescar sèries' i d'aquesta me n'havíeu parlat molta gent i encara no l'havia emprès. 'Killing Eve' està basada en la saga de novel·les de Luke Jennings: 'Codename Villanelle' que ha adaptat per a la televisió Phoebe Waller-Bridge (la creadora de Fleabag que aquí fa de showrunner i productrora executiva en la primera temporada; en les posteriors les showrunner són: Emerald Fennell, Suzanne Heathcote i Laura Neal, en la 4a i última). 

Es va estrenar al 2018 i s'acaba d'estrenar la 4a. temporada. 

'Killing Eve' s'asseu damunt les interpretacions de les dues actrius protagonistes: la sra. Sandra Oh i la sra. Jodie Comer. La primera és una oficial de l'MI5 una mica avorrida a la feina i a la vida; i la segona és una psicòpata assassina a sou. Aparentment és la història d'una persecució per a que una enxampi a l'altra però a mida que es va desenvolupant la història veiem que la relació obsessiva que s'estableix va més enllà que la simple tasca policial. Ritme trepdiant, girs de guió, personatge que no són el què semblen, sang, molts assassinats, violència gratuïta i un Villanelle excèntrica, freda, sàdica, xiflada i, tot i això, .... entranyable.

Cada temporada té 8 capítols i la durada d'aquests són d'uns 40 minuts, per tant, la devores ben ràpid. L'acció ens porta per tota Europa: Londres, la Toscana, Berlin, Roma, París, Rumania i Barcelona. 

El 27 de febrer es va estrenar la 4a. i última temporada.

De moment, estic començant la T4 i la sèrie és àgil, divertida, amb gotes d'humor negre, sexi i molt entretinguda.

Ben recomanable!

dilluns, 28 de març del 2022

UN NIÑO MIRA HACIA ARRIBA...

 

Un  niño mira hacia arriba y ve a su padre, gigante ecuánime, que le cambia el pañal y también lo mira a él, moviéndose a cámara lenta: no necesita saltar ni agitarse para explotar su motricidad flotante, el padre simplemente habla y refuerza cuanto dice con gestos de astronauta que amasan el aire, o con un alzamiento de cejas, o con una sonrisa que tarda una vida en formarse. El niño no entiende nada, para él su padre es un coloso que emite vocales anchas como un paisaje sin árboles, o a veces cerradas, puntiagudas como una advertencia, o a veces sinuosas y sopladas y, por tanto, relajantes. Como algo que sea relajante. El niño está en su mundo.

El padre -cuerda que vibra, caja de resonancia al tiempo- pone su mejor compromiso evolutivo en hacer del bebé un bonsái, cuando lo único que el bebé quiere es descargar la vejiga. Así que el padre suelta el bote de polvos justo a tiempo y hace parapeto con la mano. Y cierra a la vez un ojo, siempre a cámara lenta. El niño lanza su pis al espacio y el padre se vuelve como puede, por si puede salvar el ojo; y emite un grito silente que, en cuanto las aguas se remansan, se convierte en sermón. Articulado. Pedagógico. Preciso. Que nadie recibe.

Vivir es contradecirse. Equivocarse sin saberlo y saberlo luego. Mudar de piel, de estatura, de peinado, de criterio. Funciona en el plazo largo y en el vuelo corto, no hay forma de anticipar qué viene ni entender qué pasa, cualquier intento de análisis es como cerrar una maleta sentándose en ella, cualquier pretensión de imparcialidad se frustra con la urgencia. La intención no es mentir: es concluir. Una pavesa inflamada cruza la estancia frente al ventanuco abierto, ¿hace acaso falta más para confirmar el incendio? Para colgar al pirómano. Para convertir en héroe al bombero. Cae otra esquirla y ya son dos las marcas en el suelo, dos puntos para inventarse una recta que, al prolongarse, promete una meta segura en algún lugar del futuro. Sólo que cae otra esquirla. Fuera del patrón soñado. La recta ya no vale. Toca reimaginar el cuento.

Mirar alrededor es asombrarse, poner el asombro en cuarentena y asumir la imperfección de los sentidos. Aprender es creer algo y describirlo, dar una lección, mirar de arriba abajo al ignorante, recibir información nueva, dejar de creer, dar una lección al respecto, mostrarse vehemente, equivocarse de nuevo, dar otra lección, perder la vehemencia, sorprenderse, dar una lección pequeña, optar por esperar, ser más prudente, reservarse la lección de la prudencia, formarse, dudar, ser paciente, empezar una lección sobre la paciencia y cortarla a tiempo, dejar, por fin, de dar lecciones... Crecemos al hacernos más pequeños, al aplazar el juicio, al abrir la mirada de tanto concentrarla. Equivocarse es lo justo, sólo la lección sobra. 

Un niño mira hacia arriba y ve a su padre gigante, ecuánime, que también lo mira a él. Moviéndose a cámara lenta. 

Hasta que el niño escoge mirar más lejos...

El mundo, que se movía con lógica de árbol, empieza a acelerarse entonces, a escurrírsele entre los dedos. Un cometa cruza el cielo cada setenta y seis años. Un glaciar de deshace en el mar justo ahora. Un concejal dimite. Un amor descarrila. Una vaca muere. Nada importa y todo importa, nada tiene solución y todo la tiene; nada acaba. El niño, que ya no mira a su padre como antes, se ha caído de la silla tanto y tan bien que puede permitirse errores nuevos. Lo mucho o poco que aprenda lo hará con la tibia, contra sus propios muebles. Nada habrá procesado de homilías y evidencias, nada de avisos, nada de indignación agitada, de admoniciones. Ninguna lección puede darse que no sea la del ejemplo. 

De lo estudiado queda lo descifrado. De lo vivido, lo entendido. Del murmurar del padre, cuanto hizo. Cuanto no dijo. 

Rodrigo Cortés (2021:159-160). 
Los años extraordinarios.

dijous, 24 de març del 2022

'EL CIELO SOBRE BERLIN' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest diumenge al CineClub La Ràpita us hem preparat una de les meves pel·lícules preferides; i dir això quan un pateix  de cinefàgia des de fa molts anys no és fàcil de dir... em seria molt difícil dir quines són les meves 5 pelis preferides, per exemple; però us asseguro que 'El cielo sobre Berlín' (1987) seria una d'elles. Es un d'aquells films que t'impacten i es queden a viure amb tu per sempre.

Per entendre la importància del film de l'alemany Wim Wenders l'hem de situar en el seu moment històric, l'any 1987 Berlin encara estava dividia pel mur de Berlin, encara faltaven un parell d'anys per a que aquest caiguès. El sr. Wenders, vivint als EEUU i després de filmar un film tan -aparentment- americà com 'Paris, Texas' va decidir posar la mirada a la capital alemanya i ensenyar al món la ciutat, com si d'un documental es tractés, una mirada nostàlgica, ensenyant llocs oblidats de la metròpoli. Al projecte s'hi va afegir el sr. Pete Handke i la literatura impregnà l'idea inicial del sr. Wenders. 

El film ens explica la història de Damiel i Cassiel dos àngels que van observant el dia a dia  i ens mostren la Vida de la ciutat, amb un mirada aliena, des de la seva mirada, en blanc i negre. Es mostren com els àngels ens envolten i intenten donar-nos consol sense que els poguem veure.

El film és un preciòs poema visual a la ciutat, carregat d'imatges precioses en blanc i negre -quan són els àngels qui ens parlen- però també de 'text'. Els àngels són els protagonistes del film, uns àngels que no miren ni són enllaç amb Déu, sinó que estan al costat de la humanitat i senten i pateixen amb nosaltres... és aquesta humanitat la que fa que un d'ells vulgui deixar les ales i convertir-se en humà en enamorar-se d'una trapecista.

La dicotomia corpori/incorpori; blanc i negre/color; finit/infinit; certesa/incertesa; cel/terra; deisg/realitat; cos/esperit... i ens parla de la dicotomia i enfrontament entre RDA/RFA. El film no deixa de ser un cant cap a la reconciliació de les 'dues Berlin' (encarnats en els oposats Angel i Trapecista) a més d'una reflexió per identificar allò que ens fa humans: l'empatia?, l'amor?, les emocions?. 

Es tracta d'un film on l'emoció ho emplena tot, que està carregat d'esperança i positivitat i és l'Amor un altre dels protagonistes. Si alguna cosa caracteritza el cinema del sr. Wenders és un sentit de l'humanisme present en gairebé tots els seus films.

'El cielo sobre Berlín' té un repartiment impecable: Bruno Ganz, Otto Sander, Solveig Dommartin i un Peter Falk (inspector Colombo) fent d'ell mateix. No podem oblidar -com en molts films del sr. Wenders- del so: des dels xiuxiuejos, al fet de que quan escoltem els pensaments dels humans ho facin amb el seu idioma propi, cançons infantils, poemes, la presència de Nick Cave... Pel·lícula que navega entre diferents gèneres: fantàstic, romàntic, existencialista

El film tingué una segona part -que heu de veure si no el coneixeu!- en la que el director recupera els personatges i, òbviament, la ciutat de Berlin, uns quants anys després a 'Tan lejos, tan cerca' (1993). 

'El cielo sobre Berlín' ens parla d'un àngel que vol experimentar què significa ser humà ... però i si estem envoltats d'àngels que ho van deixar de ser per a ser humans?.

Veniu a gaudir d'aquesta peça imprescindible del director/autor Wim Wenders a l'Auditori Sixto Mir el diumenge 26/03 a les 18:30

dimarts, 22 de març del 2022

'KERBER', EL NOU DISC DEL SR. YANN TIERSEN

Aparcant l'intensitat elèctrica (gairebé rockera) dels darrers treballs, el sr. Yann Tiersen, ens transporta a un entorn amable, musicalment ambient i rascant el 'chill' però sense le melodies fàcils i concretes que el feren famòs a Amélie. El sr. Tiersen ja és un compositor madur, que se'ns mostra virtuòs al piano però que experimenta prou com per a que el que escoltem tingui suficients capes sonores per a que no sigui superficial.

El 'Kerber' és una descripció sonora i musical de tot allò que envolta la seva casa apartadsa del 'món' en la que es va crear i enregistrar el disc. Es tracta de l'illa francesa d'Ouessant, davant de la costa de Bretanya. Segons ha verbalitzat el músic el disc és un retrat de l'illa en 7 peces, amb els títols en llengua bretona. En el disc s'hi mostra la potència de la naturalesa, la seva bellesa i la seva força.

A 'Kerber', tenim un piano pletòric, carregat de múscul, embolcallat de sons i petits apunts amb sinstetizadors. Tot conflueix per a crear les atmosferes tan característiques del sr. Tiersen. 

Molt ha plogut de la fama que aconseguí posant la BSO al film d'Amélie, l'any 2001. Intencionadament, s'ha volgut desmarcar d'aquell èxit i de ser etiquetat com a compositor de música de pel·lícules. Les seves inspiracions són Joy Division o The Stooges, d'aquí que en molts treballs discogràfics la guitarra elèctrica hi sigui ben present.

Cada nou treball del sr. Tiersen és una alegria i si el podem tornar a gaudir en directe... encara més!

dilluns, 21 de març del 2022

L'ESTANDARD RAONABLE

 

Ara que hi ha bufets d'advocats que tenen la barra de fer-te fora de la feina perquè la teva productivitat està "a nivells preocupants, molt per sota de qualsevol estàndard raonable", convé recordar que al Japó hi ha una religió que facilita als seus creients els tractes amb l'empresa.

Es diu MtoP, un nom que en principi no sembla gaire atractiu per a un credo, però ja se sap que avui en dia l'extravagància està molt valorada. La va fundar Motohiro Hisano, que n'és el summe pontífex. Adverteix que no fa miracles i que no té poders especials de cap mena. No vol que l'adorin ni demana cap contribució econòmica. Per convertir-t'hi, l'únic que has de fer és seguir a Twitter el compte oficial d'aquesta religió: @MotohiroHisano. Jo ja ho he fet.

La idea bàsica és que a la vida no s'ha de fer res que no vingui de gust. Al Japó, on fer hores extres a la feina és la pràctica habitual i tema de debat nacional, hi ha persones que moren per treballar massa. Fins i tot tenen una paraula per definir aquesta mort: karoshi. No ha d'estranyar: en japonès tene paraules per a les coses més impensades. Com passa amb altres creences, aquesta et permet brandar-la per dir allò de: 

- La meva religió no m'ho permet.

És una argúcia infalible perquè el nen no hagi de menjar carn de porc a l'escola, per no banyar-se més d'un cop cada quinze dies o per col·locar els mobles de la casa segons les normes del fengshui. Només cal triar la religió que t'interessa per oposar-te a cada cosa. Al Japó, la llei prohibeix la discriminació per motius de credo, i per això la de Hisano és una solució ideal. A més, la pots usar fins i tot quan et conviden a una festa que no et ve gens de gust. Al·legues que no hi pots anar per "motius religiosos" i avall que fa baixada. Ves si gosarien dir-li a Motohiro Hisano que la seva productivitat està arribant a nivells preocupants, molt per sota de qualsevol estàndard raonable.


Quim Monzó a La Vanguardia de 12/01/22

dijous, 17 de març del 2022

FELIÇOS 18, BIEL !!

 "Sóc Biel, avui he nascut a les 13:16, he pesat 2,950kg. i he medit 49 cm. 
... tot ha anat molt bé.... ara ja ens podrem veure les cares. Petons"

Ja han passat 18 anys i sembla que hagin passat només uns dies quan, en veure com naixies, plorava. Plorava per una emoció que costa expressar en paraules. Després de tanta espera et podia abraçar, mirar, acaronar. Veure't per primer cop ha estat un dels moments més feliços de la meva Vida. I ben ràpid, ja han passat 18 anys d'aquell dia. Ara ets gran, llest, sensible, amable, responsable i carinyós. M'agrada veure com pateixes pel teu germà i germana i com els estimes. M'encanten les teves abraçades i tot el què m'expliques del que vols fer i ser... i podràs fer i ser el què vulguis. M'agrada el teu sentit de l'humor, la teva ironia i el teu somriure (no deixis mai de somriure!). Sóc molt afortunat d'haver-te conegut i caminar al teu costat... perquè SEMPRE estaré al teu costat. I que no t'enganyin! aquests 18 només són només un número i no són el principi ni el final de res. 

Ets una bona persona i això em fa feliç... tan feliç com el primer dia que et vaig veure fa 18 anys.

T'estimo molt !! Feliços 18 !!

dimecres, 16 de març del 2022

MISSINGMOVIES.ORG, NO TOT ESTÀ EN STREAMING

 

Encara que no us ho pogueu creure no tot el cinema està en streaming. Per moltes plataformes a les que estiguem subscrits i subscrites -jo n'estic a 5, sense anar més lluny- hi ha films que no pots veure en streaming. Òbviament, sempre pensant en veure el cinema sense piratejos ni il·legalitats ... no us fa molta mandra buscar per pàgines 'dubtoses' allò que voleu veure? Aix, a mi sí, estic ben bé aburgesat!

A lo que anava, que encara que ens sorprengui hi ha films que no estan en plataformes. L'explosió de l'oferta audiovisual ha aparcat en un racó alguns films, de forma incomprensible. D'aquest fet n'han alertat un grup de crítics/ques dels EEUU i han creat missinmovies.org, una base de dades on s'hi registren aquells films que no es poden veure online. Aquesta gent diu que en l'època daurada de l'VHS era possible veure més cinema clàssic que ara, les grans productores i plataformes s'han abocat en una carrera frenètica per 'crear material nou', oblidat el ja fet. 

En aquesta llista trobem clàssics com Rebecca d'Hitchcock, El honor de los prizzi de John Huston, Coocon de Ron Howard o Corazón Salvaje de Michael Powell & Emeric Pressburger o Silkwood de Mike Nichols. 

Potser després del boom inicial, les plataformes de VOD -ara productores- haurien de reduir producció (molta i de dubtosa qualitat) en favor de recuperar joies del Cinema que les noves generacions desconeixen.

dimarts, 15 de març del 2022

DESCOBRINT L'OBRA DE LA SRA. EMMA KUNZ

 

Està clar que s'ha d'escriure una alta Història o, millor, unes altres històries perquè el relat únic o sòlid ja fa temps que fa aigües (o gas). Està car que el relat històric imperant és blanc, masculí, heterosexual, occidental i meritrocràcic; per això, ens cal fer arqueologia del saber i escarbar per il·luminar altres relats diferents dels actuals.

Així que avui us reivindico la figura i l'obra de la sra. Emma Kunz. La sra. Kunz (1892-1963) no va ser reconeguda com a artista en vida. La seva trajectòria professional estava lligada a la naturopatia, a la investigació, a la clarividència, a la telepatia,  i en un moment donat va utilitzar el dibuix de línies rectes i cercles concèntrics com a teràpia. En sessions que podien arribar a les 24 hores els seus dibuixos infinits tenien un punt de trance clar. La sra. Kunz va utilitzar el dibuix per a que 'pacients' l'utilitzessin com a guia per a la meditació. Per aquest component terapèutic, i perquè era una dona, no se li va donar el lloc en la Història de l'Art que fa uns anys que ja ocupa. 

L'obra de la sra. Kunz -més de 500 dibuixos- fa temps que es reivindica i el passat gener a l'espai Tabakalera a Donostia s'inaugurava l'exposició 'Univers Emma Kunz. Una visionària en diàleg amb l'art contemporani' en la que s'hi recollien 40 obres de 18 arrtistes contemporanis en les que s'hi pot detectar influències de l'artista suïssa. Però la seva obra ha passat pel Documenta de Kassel o la Biennal de Venècia. 

La seva vida i la seva obra es lliga inevitablement amb qüestions com els mandales o al poder curatiu de l'Art. Les seves creacions en paper quadriculat, fetes en compàs, regla i pèndol foren visionàries ....

dilluns, 14 de març del 2022

EL AMOR ES EL COMBUSTIBLE QUE NECESITAMOS PARA SEGUIR VIVIENDO...

- El amor es el combustible que necesitamos para seguir viviendo. Exista la posibilidad de que se agote y también de que no dé sus frutos. Pero nadie podrá arrebatarnos el recuerdo de haber amado o de haber estado enamorados alguna vez en la vida, incluso en el caso de que dicho amor acabae disolviéndose y desapareciendo. Eso es lo importante, ¿se da cuenta? El amor es nuestra fuente de energía vital más valiosa, la fuente de calor de nuestro ser. Algo sin lo cual el espíritu, tanto del hombre como del mono, acaba convertido en un páramo umbrío, frío y yermo. Y por ello atesoro con sumo cuidado y devoción aquí dentro  -se llevo la peluda mano al pecho- los nombres de aquellas siete hermosas mujeres que amé en el pasado, y que para mí tienen mucho valor. A ellos me aferro durante las frías y crudas noches invernales, con el objetivo de caldear mi exigua alma y ayudarme a mantenerla a flote para continuar navegando por las aguas de la vida que aún me queda por vivir. 

Haruki Murakami (2021: 240-241). 
Primera persona del singular

divendres, 11 de març del 2022

CIUTADÀ K FA 14 ANYS !!!!

 


Avui Ciutadà K fa 14 anys. En aquests 14 anys han passat per aquí 346.907 visites i l'activitat continua intensa (pel que respecta a producció d'entrades... les visites i comentaris ja són una altra cosa). Hem mantingut el nombre de post en relació a l'any passat: 131, lleugerament inferior a fa 2 anys (147 el 2019).


Aquest 2021 hem tingut 5.607 visites en totes les entrades publicades en el darrer any (força menys que l'any passat, que estava en uns 9.818, mantenint la tendència de reducció de visites dels darrers anys; lluny del 13.905 del 2018 any de visites màximes). Les visites anuals continuen baixant i els comentaris també: enguany 31 comentaris (2020:29 comentaris). Així doncs, queda clar que els blogs van perdent presència i visites. El comentaristes s'han reduit a unes 4 persones durant aquest any i el comentarista més fidel és, sense dubte, Xexu (Sergi) amb 12 comentaris, lluny del segon: Pons, amb 5 comentaris. Algun comentari escàs de Pau o Sotrase. Agraïts per la vostra participació!

En qualsevol cas, ja ho hem comentat més d'un cop, Ciutadà K no està per a fer 'seguidors' i 'captar visitants' ... està fet com a espai d'escriptura personal, lloc on aboco els descobriments culturals que vaig tenint i aquelles experiències vitals que més m'han impactat.

En relació a les entrades més visitades, aquí està el TOP 10:

1. 'GRÀCIES PEL BALL...a Josep Igual' en 170 visites.
2. 'SR. JOSEP IGUAL': en 120 visites.
3. 'TOQUEN LES SET': amb 109 visites.
5. 'L'ESCAPADA': en 107 visites.
8. 'SR. LOU OTTENS': en 104 visites

Els posts que tenen més entrades coincideixen amb el fet més trist que he tingut durant el 2021, la mort de l'amic Josep Igual: escriptor lúcid i amic de cafès que ens deixava orfes de la seva literatura massa aviat. Els 3 primers llocs del rànking són entrades que tenen a veure amb la seva persona o obra. 

La resta de ranking tenen a veure amb premis de cinema (Goya o Gaudí) i l'aparició d'un 'Museu del Mosquit' virtual que ha aparegut al ben mig del Delta i una col·laboració a Amposta Ràdio en la que parlo de cinema des de fa més de 7 anys.

Encuriosit en veure la procedència de les persones que visiten Ciutadà K segons les estadístiques del sr. Blogger: un 43% dels EEUU, un 28% de Suècia, un 11% de França, un 4% d'Itàlia i un 3% d'Espanya. Molt curiós. Potser hauria d'escriure en anglès a partir d'ara? (jejejeje)

Un any més i gairebé 2.500 entrades acumulades parlant de Cinema, Cultura i De Vida durant 14 anys.

I continuem ....

dijous, 10 de març del 2022

'RADIOACTIVE' AL CINECLUB LA RAPITA

L'aportació del CineClub La Ràpita als actes al voltant del 8M -juntament amb la Regidoria de Polítiques Socials i Igualtat de l'Ajuntament de La Ràpita- és la projecció aquest vespre de 'Radioactive', un biopic sobre Madame Curie.

La reconeguda il·lustradora i directora de cinema Marjane Satrapi fa uns 3 anys va dirigir aques biopic d'una de tantes científiques dones que han deixat empremta en l'evolució de la ciència i la salut. 

El film és una adaptació de la novel·la gràfica de Lauren Redniss de 2010 i en el cinema la sra. Marie Curie té el rostre de Rosamund Pike. El film ens explica l'apassionada vocació de la sra. Curie a l'hora d'investigar, fent-se un lloc en una societat masculinitzada. Juntament amb la seva parella els seus estudis sobre la radioactivitat van permetre un  ventall d'aplicacions en el món modern... algunes bones i d'altres no tant. Els usos de la radioactivitat permetrà salvar vides però també matar-ne de forma massiva.

Els treballs de madame Curie li van proporcionar 2 Nobels però el film no només es centra en la seva vessant científica i lúcida sinó també la vessant més personal, domèstica i marital del matrimoni Curie. La sra. Curie no només va haver de 'sobreviure' a un entorn masculí i masclista sinó també xenòfob, tenint en compte la procedència polonesa de la científica.

Així doncs, el CineClub La Ràpita ens permet descobrir la vida d'una de les científiques més il·lustres i brillants de la Història de la Ciència.

dimecres, 9 de març del 2022

SR. BERTRAND TAVERNIER

 (1941-2021)

A finals d'aquest mes farà un any de la mort d'un dels directors més rellevants del cinema francès contemporani. El sr. Bertrand Tavernier, director però també guionista, actor i productor, va morir en 80 anys.

El sr. Tavernier va nèixer a Lyon. El seu pare va ser durant anys el president de la PEN Club Internacional frances, segons manifestà en diverses ocasions el fet que el seu pare participés de forma activa en un diari de la resistència contra el règim nazi va deixar empremta en la seva vessant ètica, com a persona i com artista. La seva vessant política estiguè present en la seva vida, arribant a afiliar-se a l'Organització Comunista Internacional (OCI) impressionat per l'obra de Leon Trotsky. 

Ja als 13 anys manifestava que volia dedicar-se al cinema i és que el sr. Tavernier era tot un cinèfil i va reconèixer influències en el seu cinema de John Ford, William Wellman, Jean Renoir, Jean Vigo o Jacques Becker. El seu primer contacte amb el món professional del cinema fou fent d'encarregat de premsa de Jean-Pierre Melville. Va escriure en diverses publicacions especialitzades en cinema, com a crític de cinema, revistes mítiques com Cahiers du cinema o Positif. El seu apassionat interès pel cinema el fèu investigar i divulgar el setè art mitjançant la publicació de llibres al voltant de figures clàssiques del cinema francès, com: Jacques Becker, Marcel Carné o Claude Sautet; aquesta lloança pel cinema més tradicional provocà que fos vist pels companys de professional més 'innovadors' fundadors de la Nouvelle Vague com un director conservador i clàssic.  

L'any 1960, amb 21 anys, fa d'assistent de direcció de Volker Schlöndorff en el curt ¿A quién le importa?. Continuarien diverses feines més com a assistent de direcció fins que al cap de 10 anys debutaria com a director del seu primer film. El seu debut l'any 1974 amb el film L'Horloger de Saint-Paul va aconseguir l'Os de Plata en el Festival de Berlin d'aquell any i comptava amb la participació de 2 figures imprescindibles de la interpretació frances: Philippe Noiret i Jean Rochefort. Aquests actors repetirien en el següent film del novell director: Que la fiesta comience (1974), una comedia satírica que s'emportà 4 premis Cèsar en la seva primera edició d'aquests premis.

Tot i que en els seus inicis el seus films tenien aires de misteri poc a poc s'anà aproximant a un cinema social amb punts de vista marcadament d'esquerres aportant en els seus films una imatge crítica de la societat francesa contemporània. El primer film que tingué aquest viratge més 'polític' fou el següent film: 'El juez y el asesino' (1975)

Després de dirigir uns 12 films, arribar el seu reconeixement amb 'La vida y nada más' (1989) amb la que guanya el premi BAFTA i 4 cèsar. Després vindrien altres films rellevants com La guerra sin nombre (1992), L.627 (1992), La hija de D'Artagnan (1994), La carnaza (1995) o Capitán Conan (1996).

Hoy empieza todo (1999), significà un altre punt d'inflexió en la seva producció cinematogràfica, aconseguint una bona rebuda del públic però aquest film significà el declivi del director que cada cop distanciava més les seves produccions i cap aconseguí el ressó dels seus films dels primers anys dels '90.

El seu darrer treball, carregat de nostàlgia i cinefilia fou 'Las películas de mi vida' (2016) en la que fa un repàs d'aquells films més admirats de la Història del Cinema amb un film que dura més de 3 hores. L'any anterior li havien entregat el premi a la seva trajectòria en Festival de Venezia.

4 dècades d'activitat professional que van generar 26 llargmetratges. Amor pel cinema, cinefagia galopant i un cinema humanista que posava en evidència -a voltes de forma subtil- uns enfrontaments de classe i una crítica a postures burgeses i provincianes. El cinema del sr. Tavernier és un cinema humanista, preocupat pels personatges, a escala humana; un cinema en el que les qüestions socials impregnen els guions i permeten ser una radiografia de la contemporaneïtat de la societat francesa.

Revisitem el cinema del sr. Tavernier?

dimarts, 8 de març del 2022

8M : 'VALEROSAS' A FILMIN

Avui, dia de la Dona Treballadora -o de la Dona, a seques- Filmin ens proposa una nova sèrie que reivindica el paper de la Dona en la Història.

'Valerosas, mujeres que hacen solo lo que ellas quieren' es tracta d'una sèrie d'animació francesa que ens retrata 30 personalitats femenines de tot el món que van fer aportacions valuoses. Dones com Josephine Baker (vedette i membre de la resistència francesa); Margaret Hamilton (actriu, popular per ser la Bruixa de l'Oest en el clàssic Mago de Oz); Nellie Bly (la primera reportera d'investigació i corresponsal de guerra); Wu Zeitan (la primera i única empertiu xinesa); Tove Jansson (pintora); Hedy Lamarr (actriu i inventora); Mae Jeminson (astronauta)... fins arribar a 30 dones exposades en 30 episaodis de 4 minuts de durada cadascun. 

Amb un caràcter pedagògic i distès la sèrie és una adaptació dels llibres il·lustrats de la sra. Pénélope Bagieur de 2016 i 2017 -Les Culottées-, publicat en més de 28 països i traduïts a 21 idiomes.

A partir d'avui, la teniu completa a Filmin.

dilluns, 7 de març del 2022

dijous, 3 de març del 2022

NOMINACIONS OSCAR 2022 I QUINIELA


Ja tenim aquí una nova edició dels premis Oscar i el proper 27 de març es farà la gala d'entrega  de premis en el Teatre Dolby de Los Angeles.

Les dues pel·lícules més nominades són 'El poder del perro' amb 12 i 'Dune' amb 10. Després vindrien 7 nominacions amb 'Belfast' i 'West Side Story. La presència peninsular en les nominacions és considerable , començant pel matrimoni Penélope Cruz i Javier Bardem: ella, com a Millor Actriu per 'Madres paralelas' i ella com a Millor Actor per 'Being the Ricardos'. També tenim nominació al Millor Curt d'Animació per 'Limpiaparabrisas' i Millor Banda Sonora per a Alberto Iglesias ('Madres paralelas').

Sorprén no trobar més nominacions de films que han estat molt rellevants al llarg del 2021, com a 'Titane', 'Belle', 'Annette' o 'The Green Knight' ... però ja sabem que el tema nominacions i entrega de premis sovint hi ha variables que afecten i tenen poc a veure amb la qualitat dels films.

MILLOR PEL·LÍCULA
'Belfast'
'CODA'
'No mires arriba'
'Drive my car'
'Dune'
El método Williams'
'Licorice Pizza'
'El poder del perro' (****)
'West Side Story'
'El callejón de las almas perdidas'
MILLOR DIRECCIO
Kenneth Branagh por 'Belfast'
Ryûsuke Hamaguchi por 'Drive My Car'
Paul Thomas Anderson por 'Licorice Pizza'
Jane Campion por 'El poder del perro'  (***)
Steven Spielberg por 'West Side Story'
MILLOR ACTRIU PROTAGONISTA
Jessica Chastain por 'Los ojos de Tammy Faye'  (***)
Olivia Colman por 'La hija oscura'
Penélope Cruz por 'Madres paralelas'
Nicole Kidman por 'Being the Ricardos'
Kristen Stewart por 'Spencer'
MILLOR ACTOR PROTAGONISTA
Javier Bardem por 'Being the Ricardos'
Benedict Cumberbatch por 'El poder del perro'  (***)
Andrew Garfield por 'Tick, Tick, Boom'
Will Smith por 'El método Williams'
Denzel Washington por 'La tragedia de Macbeth'
MILLOR ACTRIU REPARTIMENT
Jesse Buckley por 'La hija oscura'
Ariana DeBose por 'West Side Story'
Kirsten Dunst por 'El poder del perro'  (***)
Judi Dench por 'Belfast'
Aunjanue Ellis por 'El método Williams'
MILLOR ACTOR REPARTIMENT
Ciaran Hinds por 'Belfast'   (***)
Troy Kotsur 'CODA'
Jesse Plemons por 'El poder del perro'
Kodi Smit-McPhee por 'El poder del perro'
J.K Simmons por 'Being the Ricardos'
MILLOR PEL·LÍCULA INTERNACIONAL
'Drive my car' (Japón)   (***)
'Flee' (Dinamarca)
'Fue la mano de Dios' (Italia)
'Lunana: A Yak in the Classroom' (Bután)
'La peor persona del mundo' (Noruega)
MILLOR GUIÓ ORIGINAL
Kenneth Branagh por 'Belfast'
Adam McKay y David Sirota por 'No mires arriba'
Zach Baylin por 'El método Williams'
Paul Thomas Anderson por 'Licorice Pizza'  (***)
Joachim Trier y Eskil Vogt por 'La peor persona del mundo'
MILLOR GUIÓ ADAPTAT
Jane Campion por 'El poder del perro' (***)
Jon Spaihts, Denis Villeneuve y Eric Roth por 'Dune'
Sian Heder por 'CODA'
Maggie Gyllenhaal por 'La hija oscura'
Ryûsuke Hamaguchi y Takamasa Oe por 'Drive My Car'  
MILLOR BANDA SONORA
'Madres paralelas' 
'No mires arriba'
'Dune'   (***)
'Encanto'
'El poder del perro'
MILLOR CANÇÓ ORIGINAL
Be Alive de 'El método Williams'
Dos oruguitas de 'Encanto'
No Time to Die de 'Sin tiempo para morir'
Down to Joy de 'Belfast'    (***)
Somehow You Do de '4 días'
MILLOR PEL·LÍCULA ANIMACIÓ
'Los Mitchells contra las máquinas'
'Encanto'   (***)
'Flee'
'Luca'
'Raya y el último dragón'
MILLOR DOCUMENTAL
'Ascension'
'Attica'
'Flee'   (***)
'Summer of Soul (...or, when the revolution not be televised)'
'Writing With Fire'
MILLOR MUNTATGE
'No mires arriba'
'Dune'   (***)
'El método Williams'
'El poder del perro'
'Tick, Tick … Boom!'
MILLOR FOTOGRAFIA
'Dune'
'El callejón de las almas perdidas (Nightmare Alley)'
'El poder del perro'
'La tragedia de Macbeth'   (***)
'West Side Story'
MILLORS EFECTES VISUALS
'Dune'    
'Free Guy'
'Sin tiempo para morir'
'Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos'
'Spider-Man: No Way Home'    (***)
MILLOR DISSENY DE VESTUARI
'Cruella'
'Cyrano'
'Dune'
'El callejón de las almas perdidas (Nightmare Alley)'
'West Side Story'   (***)
MILLOR CURTMETRATGE
'The Windshield Wiper'
'Bestia'
'Affairs of the Art'   (***)
'Boxballet'
'Robin Robin'
MILLOR CURTMETRATGE DOCUMENTAL
'Audible'
'Lead Me Home'  (***)
'The Queen of Basketball'
'Three Songs for Benazir'
'When We Were Bullies'
MILLOR SO
'Belfast'
'Dune'
'Sin tiempo para morir'
'El poder del perro'
'West Side Story'  (***)
MILLOR MAQUILLATGE I PERRUQUERIA
'El rey de Zamunda'
'Cruella'
'Dune'
'Los ojos de Tammy Faye'
'La casa de Gucci'   (***)

dimecres, 2 de març del 2022

LA FURA DELS BAUS ADAPTA LA SAGA 'REC'

Cinema i Teatre s'alien en aquesta nova proposta de la companyia catalana més transgressora de l'escena teatral: La Fura del Baus.

La Fura del Baus -que va nèixer el 1979-, en els seus inicis van  establir les bases del seu tret diferencial, una barreja de teatre de carrer, la transgressió del neocirc i una estètica punk, visceral i provocadora. Els seus espectacles immersius que trencaven qualsevol escenografia teatral coneguda fins llavors portaven a l'espectador/a a experimentar una 'altra forma de teatre' en la que la vivència del públic era activa... molt activa. Anar a un espectacle de La Fura dels Baus dels '80 i principis dels '90 significava patir por, embrutar-se i una sensació d'imprevisibilitat total. 

Amb els anys es van allunyar d'aquella estètica i intencions inicials i es van aproximar a l'òpera, per exemple, des de finals dels '90 i principis dels 2000; tot i que amb el mateix esperit transgressor i multidisciplinar, afegint components digitals i multimedia, quedaven lluny les accions immersives i viscerals. 

En un intent de recuperar aquelles accions dels orígens s'han apropat a la saga [REC] (2007) de Jaume Balagueró i Paco Plaza per a crear '[REC].1' una proposta "d'espectacle i experiència metacine" (tal com l'han definit ells mateixos). Terror en viu que tindrà lloc del 03 al 06 de març a Utopia126 de Barcelona. 

Si esteu disposats a trencar la 4a paret i entrar en l'univers de [REC] i patir-lo 'en vivo y en directo' teniu ocasió de fer-ho a partir de demà i fins al diumenge, amb una sessió cada dia a les 20:00.

dimarts, 1 de març del 2022

LA SRA. CARLA SIMON GUANYA LA BERLINALE 2022


Fa uns dies acabava la 72ena. edició del Festival de Berlin, la Berlinale, tot i l'aparent normalitat encara s'ha notat l'impacte de la pandèmia, reduint els dies de festival de 10 a 6, reduccions d'aforament i algunes activitats realitzades de forma telemàtica.

La gran notícia és el fet històric de que una directora catalana hagi guanyat el premi gros del festival. La sra. Carla Simón ha aconseguit l'Os Or per Alcarràs, 39 anys després que Mario Camus ho aconseguís amb La Colmena.

Alcarràs ens explica la història d'una família que recull prèssecs per últim cop, ja que el propietari del terreny ha decidit posar-hi plaques solars. En paraules de la directora, el film és un homenatge a la vida rural i el seu esperit de resistència. Els actors i actrius són no professionals donant un aire de naturalitat inevitable al film que ha estat el què ha enamorat al jurat de la Berlinale, presidit per M. Night Shyamalan. Es tracta d'un film en el que hi portaven treballant 3 anys quan la pandèmia els va aturar el rodatge... havent de demorar-lo 1 any més perquè, és clar, l'epoca de la collita del prèssec és a l'estiu. 

La sra. Carla Simón ja va aconseguir un premi a la Berlinale amb la seva primera pel·lícula -l'anterior a Alcarràs-: Estiu 1993 (2017), premi a la millor direcció novella. La directora feia broma en que potser hauria d'anar a viure a Berlin tenint en compte el molt que l'aprecien...

No ha estat l'única persona en endur-se premi a Berlin, el sr. Lois Patiño ha guanyat premi pel seu curt 'El sembrador de estrellas'... un viatge oníric i espiritual per Tòquio.

En la programació també estava el darrer film del sr. Isaki Lacuesta -Un año, una noche- sobre la nit dels atemptats a la sala Bataclán.

Més presència catalana a la Berlinale: la secció Berlinale Talents, és un projecte que porta 20 anys i en el que s'escull 200 professionals del cinema emergent d'Europa. Entre 2.200 candidatures, s'han seleccionat 200... i 5 han estat catalans/es: Meritxell Colell (directora), Bruna Cusí (actriu i directora), Marta Cruañas (productora), Mariona Borrull (crítica de cinema i periodista) i Manel Raga (el nostre amic faldut). Aquest any, les trobades d'aquesta activitat han estat virtuals però és tot un reconeixement a la seva trajectòria.

Films destacables de la Berlinale 2022: Peter von Kant, l'homenatge a Fassbinder del sr. François Ozon amb Hanna Schygulla i Isabelle Adjani; Ambos lados de la hoja de Claire Denis amb Juliette Binoche i la història d'una dona que dubta entre la parella i el seu ex-novio... film de poc risc per a la sra. Denis; Tunica de gemas de la mexicana debutant Natalia Lopez Gallardo, un film violent, desconcertant i inquietant; Increíble pero cierto, la nova marcianada del sr. Quentin Dupieux sobre la història d'un matrimoni que estrena casa i descobreix una trampilla al soterrani de la casa ... coneixent al director la història pot continuar de la forma més esbojarrada possible.

LLista de premiats:

- Os Or Millor Film: Alcarràs (Carla Simón)
- Os Plata Gran Premi del Jurat; The novelist's film (Hong Sang-soo)
- Os Plata Premi del Jurat: Natalia Lopez-Gallardo per Manto de Gemas
- Os Plata a la Millor Direció: CLaire Denis per Avec amour et acharnement
- Os Plata Millor Interpretació: Meltem Kaptan per Rabiye Kurnaz vs, George W, Bush
- Os Plata Millor Interpretacio Repartiment: Laura Basuki per Nana
- Os Plata Millor Guió: Rabiye Kurnaz vs. George W. Bush
- Os Plata Millor Contribució artística: Everything Will Be Ok
- Os d'Or Millor Curt: Trap, Anastasia Veber
- Os Plata Premi Jurat Curts: M anha de domingo de Bruno Ribeiro
- Premi Opera Prima: Sonne Kurdwin Ayub
- Premi Millor Documental: Myanmar Diaries
- Premi Secció Encounters: Mutzenbacher de Ruth Beckermann
- Premi Millor dirrecció Secció Encounters: Unrest de Cyril Schaublin
- Premi Especial Jurat Secció Encounters: A vendredi, Robinson de Mitra Farahani