'GRACIES PEL BALL' ... a Josep Igual

Envoltà amb el braç dret la cintura deliciosa, ella li va somriure, amb aquell gest una mica ambigu però agradós que li dibuixava uns llavis entreoberts, maquillats amb aquell afinat to avellana, i que li cloïa lleument els ulls de dibuix ametllat.

S'empassà d'una glopada nerviosa la resta del gintònic, perquè l'orquestra començava un vals i se li acudí que, havent anat tot l'hivenr a una acadèmia de ball, aquella seria una bona manera de fer-li saber que no era cap ensopida rata de biblioteca, com podia haver sentit a dir.

Ella acceptà de bon grat. Es van fer un lloc a la pista, que era plena de gom a gom de parelles endiumenjades.

Cap a la meitat del vals, Gerard es decidí a fer-li un bes al coll. Ella li respongué amb un elegant petó als llavis. 

Seguiren ballant com si estiguessin sols a la sala i al món, buscant-se amb mirades carregades d'intel·ligència. 

Però, quan l'orquestra era a punt de rematar el vals, Margarida tirà el cap enrere i mig es desplomà.

Amb bons reflexo, Gerard la va poder subjectar una mica, però, de la sacsejada del gest, la caixeta del circuit central s'havia obert sota el vestit negre i feia un bony lleig enmig de l'esquena de la noia. També la perruca s'havia desplaçat una mica, tot fent-li el front més llarg.

Gerard la va gafar en braços i va sortir de la sala. En la sortida, alguna veu grollera va exclamar 'deu estar prenyada'.

La carregà al seient de darrere, i, en ser al garatge, la diposità damunt de la taula.

Ja a l'endemà miraria quin havia estat el problema -potser tèrmic?-, i provaria de reparar-lai potser perfeccionar-la. Però ara encara li venia de gust prendre's el darrer vodka amb taronja al pub del barri.

Abans d'apagar la llum la va mirar i tot picant-li l'ullet li va fer saber: "Gràcies pel ball, nena; no ets perfecta, però ja et canviaré".

Josep Igual a No és el que sembla (2010:24).

(et tindrem a prop gràcies a la teva obra...).