dijous, 29 de setembre del 2022

ELS 'PARECIDOS RAZONABLES' DEL SR. PABLO ROCHAT

 



El sr. Pablo Rochat, jove de 29 anys d'Atlanta ho està 'petant' a Instagram. 

Les seves creacions innovadores, trasngressores, gamberres i petardes estan rebent elogis. 


Per a molta gent és una de les persones més creatives de la xarxa. Porta més de 2 anys (la vida a les xarxes és efímera i en poc pes històric) construint enginys visuals i llençant-los a la xarxa. 


El seu univers gràfic i creatiu està carregat d'emojis, d'imatges, de referents populars, d'hipertext; en forma de video, gifs o imatges estan farcits d'humor. Memes en forma de jocs i de caire interactiu ...

Entre la immensitat de producció artística del sr. Rochat sobresurt aquest 'parecidos razonables' que us exposo en aquestes imatges. Imatges quotidianes  que ressonen en d'altres que no tenen res a veure.


La penya és lúcida i creativa, nois i noies.


dimecres, 28 de setembre del 2022

'SYSTEM CRASHER' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Demà dijous tenim una nova sessió al CineClub La Ràpita. 'System Crasher' és una pel·lícula alemana del 2019 opera prima de la directora Nora Fingscheidt, amb una llarga trajectòria dirigint curtmetratges.

El film ens explica la història de Benni, una nena de 9 anys, abandonada per la seva mare i que viu amb una família d'acollida. El comportament de la nena no és massa obedient ni adaptat que diguem i el diagnòstic de transtorn de conducta no triga en arribar. El film és una bona excusa per a parlar-nos de la dificultat que té el sistema de protecció de la infància a l'hora d'escoltar els infants i donar una resposta encertada al què necessiten i no quedar-se amb el diagnòstic fàcil.

Film contundent, directe, punyent;  amb una interpretació de la nena actriu  -Helena Zengel- brillant, sincera, enèrgica i natural en la que s'aguanta tota la força del film.

Pel·lícula incòmoda però necessària la que podrem veure DEMÀ DIJOUS a les 20:00 A L'AUDITORI SIXTO MIR de La Ràpita gràcies al projecte FilmoXarxa.

dimarts, 27 de setembre del 2022

SR. WOLFGANG PETERSEN

 (1940-2022)

El passat 12 d'agost moria el director alemany Wolfgang Petersen, potser no va fer cap film que el faci estar a l'Olimp dels grans directors de cinema però va signar films efectius, resolutius i va mostrar clares mostres de versatilitat però, sobretot, sobretot, sobretot, fou el responsable d'una de les peces més valuoses de la meva infància cinematogràfica. El sr. Petersen dirigí l'adaptació de l'obra -preciosa- del sr. Michael Ende La Historia Interminable ... sí, potser si la veiem ara pensareu que ha envellit fatal i que tenia alguns forats de ritme però amb 11 anys i després d'haver llegit el llibre va provocar en mi un impacte brutal. Veure a Fújur, Atreyu i Bastián de carn i óssos o passejar per Fantasia va reforçar en mi la màgia del cinema. Només per La Historia Interminable, el sr. Petersen ja tindria tot el meu respecte ... però fèu algunes coses més.

El sr. Petersen va nèixer a la Baixa Sajònia, en una petita població del nord d'Alemanya. Va estudiar els estudis primaris a Hamburg i a la dècada dels '60 entra en el món de l'espectacle dirigint obres de teatre en aquesta mateixa ciutat. Del teatre va saltar a la televisió, assistint com a alumne a l'Acadèmia de Cinema i Televisió de Berlin, de mitjans a finals dels '60. Així doncs, les primeres produccions de cinema foren per a la televisió estatal alemanya, una de les primeres fou Crime Scene.

A principis dels '70 dirigeix un parell de telefilms però no serà fins a Das Boot (El Submarino)(1981) que es fèu reconegut gràcies a les nomimacions als Oscar a la Millor Direcció i Millor Guió Adaptat.  El sr. Petersen ja superava els 40 anys i aquell film fou tot un contundent missatge antibel·licista que tingué una estrena espectacular als EEUU, d'aquí les nominacions als Oscar tot i ser un film alemany. En aquella época també fundà la productora Cappella Films.

Al sr. Petersen sovint se l'inclou dins del corrent del 'nou cinema alemany', grup de cineastes nascuts just abans o durant la II Guerra Mundial i que van començar la seva carrera professional a la televisió; en aquest grup estan Peter Fleischmann, Volker Schlöndorff o Rainer Werner Fassbinder. Els primers treballs del sr. Petersen podrien estar incloses en aquest corrent però la seva trajectòria (la seva internacionalització) el feren allunyar-se. 

El ressó internacional de crítica i públic de Das Boot van permetre engegar la super-producció que significà La Historia Interminable (1984) una de les pelis més cares d'Europa en aquella època i contra les que l'autor Michael Ende va manifestar reiterades crítiques contra ella, era una mala adaptació... per a mi, és una perla màgica i preciosa.

El següent film fou una patacada en la seva carrera: Enemigo mío (1985) fou l'encàrrec (habitual en la seva carrera): una substitució d'un director que no podia tirar endavant el film -el sr. Richard Loncraine que ja havia filmat força material-. El film no va tenir l'èxit esperat... després d'això estiguè més de 5 anys sense poder estrenar pel·lícula.

A principis dels '90 s'inicia una activitat continuada i el sr. Petersen va enllaçant film rera film, tocant temes diversos (thrillers, històrics...) i donant mostres d'un caràcter versàtil que serà tret distintiu d'aquest director: La noche de los cristales rotos (1991), En la línea de fuego (1993), Estallido (1995), Air Force One (1997) i La Tormenta Perfecta (2000). Cap va arribar a obra mestra però totes elles foren films resultons, ben facturats.

A partir del 2000 la seva producció disminueix considerablement, excepte és rellevants Troya (2004) i Poseidón (2006) no serà fins al 2016 que dirigiria la seva darrera peli ... maluradament un dels seus pitjors films: Cuatro contra el banco (2016) que filmà en el seu país; de fet, es tracta del reboot d'un film seu de 1976, un dels seus primers telefilms.  

El sr. Petersen va morir amb 81 anys.

dilluns, 26 de setembre del 2022

EPILEG A 'EDAT ROJA' DE JOAN MARGARIT


 EPÍLEG

Plató, en El banquet, explica que els éssers humans, en els seus inicis, eren home i dona alhora. Els déus, gelosos de la seva felicitat, els van separar i, a vegades, es tornen a trobar un home i una dona que havien format part del mateix ser. Llavors d'esdevé el que en diem un gran amor. Penso el mateix de les paraules. Quan un vers assoleix de dir-nos el que semblava inefable, és que les paraules han ocupat un lloc que ja havien tingut en l'edat d'or dels llenguatges, d'on van començar a ser desplaçades en episodis com el de Babel, en l'inici d'una llarga destrucció que culminaria en els diccionaris, les acadèmies i altres misèries. A la poesia li ha pertocat d'exercir la nostàlgia per aquella edat d'or en una infinita temptativa per recuperar el sentit i la força de les paraules. La  poesia no tractaria, doncs, de la construcció d'espais de la llengua que mai no hagin existit, sinó en el miracle probabilístic, d'un poema hi hauria la reproducció d'un ordre perdut. En aquestes circumstàncies, el lector de poesia té més a veure -fent un paral·lelisme amb la música- amb l'intèrpret que amb els qui s'han de limitar a escoltar un concert. Per això n'hi ha tan pocs, de lectors de poesia, i per això són tan fidels. Els qui han fet l'esforç d'aprendre a interpretar un poema, d'aprendre a escoltar l'ordre fonamental de les paraules, han accedit a un món al qual difícilment renunciaran.

Joan Margarit, Epíleg a Edat Roja (1991)

dimecres, 21 de setembre del 2022

SITGES 2022 #1: CARTELL I PRIMER AVANÇ PROGRAMACIÓ


A poc més de 15 dies per a que comenci una nova edició del Festival de Sitges, ja tenim gairebé tota la programació desvetllada i els principals premis que s'entregaran.

El 55è. Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya tindrà lloc del 06 al 16 d'octubre i enguany tornarem a anar com a acreditat de premsa. El festival es planteja totalment normalitzat i amb esperances d'arribar al nombre d'espectadors/es que tingueren abans de la pandèmia. Si al 2020 foren 59.315 persones que van passar pel festival, l'any passat foren 103.038, encara lluny dels 130.206 del 2019. 

Hi ha 3 pelis que tindran l'atenció enguany tenint en compte que fan 40 anys: Tron (Steven Lisberger), que centra la imatge de la cartelleria del festival; La Cosa (John Carpenter) i Conan el Bárbaro (John Millius)... totes 3 foren són del 1982.

Els primers Premis Màquina del Temps desvetllats són: Edgar Wright (gran protagonista de l'edició anterior presentant 2 pelis: Last night in Soho i The Sparks Brothers) i Neil Marshall (un habitual del gènere amb films com Dog Soldiers o Descent).

Pel que fa al Premi Nosferatu (secció Brigadoon) se li entregarà a la sra. Brigitte Lahaie, actriu francesa que va començar en el cinema porno per acabar treballant amb directors com Jean Rollin, Jess Franco, Phillip Kaufman o Fabrice du Welz.

Sabem que la Inauguració serà a càrrec d'un dels noms de referència del cinema de gènera fantàstic i terror que visita cada any el Festival de Sitges: el sr. Jaume Balagueró presentarà el seu nou film 'Venus', el segon títol del projecte 'The Fera Collection' d'Alex de la Iglesia (el primer film fou 'Veneziafrenia'); a Venus es cojura el terror còsmic dins d'un edifici de l'extrarradi de Madrid.

Pel que fa a la programació 'ibèrica' tindrem: 'Cerdita', el film de Carlota Peresa que amplia la història explicada en el seu curt -amb el mateix títol- amb el que va guanyar el Goya al Millor Curtmetratges: un thriller rural espanyol amb el bullying com a detonant de la història; 'La paradoja de Antares' debut de Luis Tinoco un tècnic d'efectes especials que ha treballat en film com Interstellar del sr. Nolan: un thriller dramàtic sobre una científica que reb un missatge de l'espai...; 'As bestas' l'esperat nou film de Rodrigo Sorogoyen sobre una parella francesa que viu en una aldea de Galícia amb una convivència poc amable amb els autòctonc, una mena de Peckinpah a la gallega?; 'Irati', la nova aproximació al País Basc medieval del sr. Paul Urkijo (director d'Errementari o Dar-dar) o 'Asombrosa', d'Elisa Sadrac Gonzalez sobre la història d'una jove que està convençuda que té superpoders per a poder venjar la mort accidental de la seva mare.

Pel que respecta a pelis internacionals tenim la nova de Halloween: 'Halloween Ends (David Gordon Green) que té lloc 4 anys després dels fets de 'Halloween Kills'; Dracula 3D la nova del mestre Dario Argento amb la presència de la seva filla Asia Argento; 2 noves propostes del sr. Quentin Dupieux: 'Incroyable mais vrais' (sobre un matrimoni que compra una casa amb un soterrani ple de misteris) i Fumer fait tousser (sobre un equip de superherois a 'lo Power Rangers' que van a una illa a recobrar el seu esperit d'equip); 'Unicorn wars' el nou llargmetratge d'Alberto Vázquez, el director de les delicioses 'Psiconautas', 'Birdboy' o 'Decorado'... 'Unicorn wars' és una reflexió antibel·licista a través de la història d'una guerra ancestral entre ossos i unicorns; 'Coupez!' de Michel Hazanavicius (director de The Artist) que fa un remake de la genial peli japonesa de zombies 'One Cut of the Dead (2018), amb Romain Duris i Berenice Bejo; 'You Won't Be Alone' opera prima de Goran Stolevski, un folk-horror que ens arriba de Macedònia amb Noomi Rapace; 'After Yang' de Joseph Winter i Vanessa Winter, una proposta de ciència-ficció futurista amb Colin Farrell; 'Resurrection' d'Andrew Semans, un thriller psicològic sobre traumes del passat amb Rebecca Hall i Tim Roth; 'Vesper' de Kristina Buozyte i Bruno Samper, una distopia amb una Terra devastada; 'Megalomaniac' de Karim Ouelhaj, cinta gore i fantasmagòrica que arrriba després de recollir premis per diferents festivals del món; 'The Tower' de Guillaume Nicloux, una revisitació del Angel Exterminador de Buñuel, sobre un edifici de vivendes amb les finestres i portes tapades per un vel negre; 'Kids vs. Aliens' de Jason Eisener, film que recupera l'aire dels '80; 'Mal de ojo' d'Isaac Ezban, film de terror amb bruixeria que ens arriba de Mèxic.

D'Àsia ens arriben propostes interessants, sobretot de Corea del Sud, com: 'A man of Reason' de Jeong Woo-seong, un thriller estil polar; 'Projecte Wolf Hunting' de Kim Hong-sun, films carregat d'adrenalina i violència; 'Alienoid' de Choi Dong-hoon, que combina ciènci-ficció, arts marcials i androides. Més propostes asiàtiques com la nova del Miike: 'The Mole song Final', film esbojarrat sobre un policia d'incògni que es converteix en yakuza; 'Demigod: The legens Begins' de Chris Huang, proposta de Taiwan de cinema fantàstic amb arts marcials; 'Dozen of North del japonès Koji Yamamura, visualment fascinant; 'Sata'ns Slaves Comunion' de l'indonesi Joko Anwan (responsable d'Impetigore), la segona part de Satan's Slaves.

En la secció d'animació del Sitges, l'Anima't tindrem: 'Oink' de Mascha Halberstad, film holandès en stop motion sobre una nena que reb un porquet com a regal del seu avi; Princesse Dragon d'Anthony Roux i Jean-Jacques Denis sobre una nena criada per uns dracs; 'La otra forma' de Diego Felipe Guzman, proposta colombiana que de forma satírica ens qüestiona els hàbits del món en que vivim.

A la secció documental tenim l'esperada nova proposta d'Alexandre O. Phillipe sobre l'influència de El mago de Oz en el cinema de David Lynch a Lynch/Oz; Mad in Belgium d'Yves Montmayeur, n repàs sobre el cinema belga contemporani més arriscat i excèntric amb testimonis de Benoit Poelvoorde o Fabrice du Welz; 'Jurassic Punk' d'Scott Leberecht, sobre el creador dels dinosaures digitals de Jurassic Park, el sr. Steve 'spaz' Williams.

A la secció més underground del festival, el Brigadoon tindrem documentals interessants com Boris Karloff: The Man Behind the Monster de Thomas Hamilton; [REC]Terror sin pausa de Diego Lopez-Fernandez sobre l'impacte del primer REC de Balagueró/Plaza 15 anys després de la seva estrena; nous capítols del remake de 'Historias para no dormir' amb 4 noves propostes d'Alice Waddington, Jaume Balagueró, Nacho Vigalondo i Salvador Calvo; 'Pussy Cake' de Pablo Parés sobre una banda femenina de rocj que s'ha d'enfrontar a situacions paranormals.

Una programació beeeeeen assortida, hipersaturada, afegiria jo. 10 dies ben carregats de cinema fantàstic i terror.

Cap a Sitges !!!



dilluns, 19 de setembre del 2022

dijous, 15 de setembre del 2022

'THE MISFITS' (VIDAS REBELDES) AL CINECLUB LA RAPITA

 

Al CineClub La Ràpita reprenem l'activitat després de les vacances d'estiu i ho fem amb una de les estrelles més brillants del Hollywood clàssic: la sra. Marilyn Monroe que, sorprenentment, encara no l'havíem tingut a la programació del nostre CineClub.

En la 'primera pel·lícula' de Marilyn a casa nostra no hem optat per la més coneguda, la més pletòrica, la més còmica... sinó que hem optat per la seva darrera pel·lícula acabada: The Misfits (Vidas rebeldes), el darrer film que ens feia entreveure una Monroe dramàtica, una Marilyn seriosa, fugint de l'estereotip de 'rossa tonta' que tants èxits li va donar.

L'escriptor Arthur Miller, fruit arran d'un procès de divorci propi va escriure un relat, amb el títol de 'The Misfits' l'any 1957 i, casat amb l'actriu Marilyn Monroe, va pensar que seria un material per a poder mostrar al públic la versatilitat de l'actriu en papers dramàtics. El guió era un regal per a la seva muller però es va trigar tant en fer-se possible que el matrimoni quan es va començar el rodatge sota la direcció de John Huston estava en crisi i aquell regal fou un regla enverinat ja que s'hi afegí línies de guió on realitat i ficció de la vida de l'actriu es barrejaven. En un moment del film el personatge de l'actriu expressa: "Mi problema es que no me dura la felicidad. Siempre condenada a estar sola desde pequeña" o quan el personatge de Clark Gable diu mirant a la Monroe: "¿Puede un hombre sonreir cuando contempla a la mujer más triste del mundo?".

'Misfits' que es pot traduir com a 'inadaptats' és el nucli dur del film, un seguit de personatges desarrelats, desorientats, ànimes trencades que no tenen un lloc en el món. Es tracta d'un dels films més nostàlgics i tristos del cinema -en forma de western tardorenc- no només pel film mateix sinó per la realitat del mateix: Carl Gable estava malalt en rodà el film i moriria poc després d'acabar la seva part de rodatge (amb 59 anys); Montgomery Clift moriria 5 anys després i Marilyn ho faria l'any següent, un 05/08/1962 amb només 36 anys. Fou, doncs, la darrera pel·lícula del sr. Gable i la sra. Monroe. Un altre detall afegit és que de ben petita -Norma Jean, el nom real de Marilyn Monroe- pensava que el seu pare biològic era Clark Gable del que en tenia una fotografia de la que no se'n separava...

El film tenia una escena en la que Marilyn apareixia despullada però el sr. Huston la va descartar perquè ell també considerava que l'actriu era molt més que un cos bonic, que una cara preciosa. 

Un film que ens parla de la soledat, amb un bell blanc i negre; tan bell com trist. Es tracta d'un western, amb forta presència del paisatge, amb la relació entre home i natura i l'aire d'independència que acompanya el seus personatges. 

El darrer film de Marilyn Monroe, el darrer film de Clark Gable i una oportunitat de gaudir d'un film clàssic en pantalla gran i en versió original subtitulada. Una meravella que no us podeu perdre!!

dilluns, 12 de setembre del 2022

NO ET VEURE MÉS

 


NO ET VEURE MÉS

És la pell violeta d'una nit
que vam deixar pendent.
El teu silenci sona com un saxo
d'or negre al fons dels dies sense tu.
Com panteixa al teu pit el contrabaix,
quin flanc càlid de fosca
que sempre més somiaré avançant
amb la meva mà lenta cap a tu.
Músics en la penombra, instruments d'or
en les boques liloses: ja, la vida
mai més no em tornarà el que m'he jugat
al teu cos nu des que va ser una festa.
Només queda, al piano, un negre cec,
el nostre amor.
Toca sol en aquest ponent de fosca
i el meu somni s'adorm en els seus dits.

Joan Margarit (Edat Roja, 1989)

divendres, 9 de setembre del 2022

LYNCH/OZ: 'EL MAGO DE OZ' EN L'OBRA DEL SR. DAVID LYNCH

 

Sembla ser que fa un anys, en una entrevista, al sr. David Lynch li van preguntar fins a quin punt l'obra de Frank L. Baum i el film de 1939 'El mago de Oz' ha influït en la seva obra cinematogràfica. La resposta del sr. Lynch va ser molt contundent: "No hi ha un sol dia de la meva vida que no pensi en el Màgic d'Oz".

Si repassem la filmografia del críptic director americà veurem senyals d'aquesta afirmació: sobretot en "Cor Salvatge", on les referències es fan evidents i es verbalitzen... però també a "Carretera perduda" o a "Una historia verdadera" . L'influència de l'imaginari d'Oz és més present del què ens pensem en l'obra lynchiana.

El director Alexander O. Phillippe (responsable de documentals impresincidbles sobre el cinema com: "78/52. La escena que cambió el cine" o "The taking") s'ha proposat aprodundir en la relació Oz - Lynch en el documental "Lynch/Oz" que s'ha estrenat en el passat Festival de Cine de Tibeca 2022. L'impacte del film de 1939 "The Wizard of Oz" del sr. Victor Fleming en les pelis del sr. Lynch es desgrana en el documental: sabates vermelles, noies en problemes, el vent, personatges en busca de respostes,... personalitats del cinema donen el seu testimoni sobre aquesta relació Lynch-Oz, com John Waters, David Lowery o Rodney Ascher. 

Esperem que esitigui en la graella del Festival de Sitges 2022!!


dimarts, 6 de setembre del 2022

'GRANDES INFELICES', AUDIOSERIE DEL SR. JAVIER PEÑA

 

Descobrim un podcast (o audioserie, com preferiu) ben curiós. Es tracta de 'Grandes infelices' en el que en paraules del seu creador i conductor -el sr. Javier Peña- "os hablaremos de vidas peculiares de algunos escritores".

No es tracta d'explicar-nos les biografies d'aquests autors i autores escollides sinó d'explicar-nos com la seva infelicitat ha marcat la seva obra. La primera temporada són 5 capítols de 45 minuts de durada. Les 5 persones escollides són: Kurt Vonnegut, Patricia Highsmith, John Kennedy Toole, Harper Lee i Georges Perec. Repàs de detalls interessants de les vides d'aquestes persones amb anècdotes curioses que ens ajuden a entendre una mica millor la seva obra. Per exemple, fou l'èxit massa ràpid de la sra. Lee un desavantatge?; foren les autolimitacions del sr. Perec un fre al desenvolupament de la seva producció literària?. Molt se n'ha parlat de que les vides toturades de les persones creatives aporten intensitat a la seva obra o de que per a escriure bona poesia s'ha de Viure.... 

Un descobriment més al que li posarem orella...


dilluns, 5 de setembre del 2022

AQUÍ TENEMOS UN CHISTE...

 


Aquí tenemos un chiste que nos ofrece la tríada hegeliana, incluyendo la 'reconciliación' final,  y que es una variación especialmente cruel de esos chistes de médicos de "primero las malas noticias y luego las buenas", que abarca toda la tríada de noticias buenas-malas-buenas. Un marido, después de que su mujer se haya sometido a una operación larga y peligrosa, se acerca al médico y le pregunta por el resultado. El doctor le replica: "Su esposa ha sobrevivido; lo más probable es que  viva más que usted. Pero hay algunas complicaciones: ya no podrá controlar los músculos del ano, de manera que la mierda se le saldrá sin parar. También habrá un flujo continuo de una gelatina amarilla y hedionda brotándole de la vagina, con lo que se acabaron las relaciones sexuales. Además, la boca no le funciona bien y no podrá retener la comida". Al observar la creciente expresión de pánico en la cara del marido, el doctor le da unos cordiales golpecitos en la espalda y le dice sonriendo: "¡No se preocupe, era una broma! Todo ha ido bien. Su mujer ha muerto durante la operación".

Slavoj Zizekl (2014:48). Mis chistes, mi filosofía