El passat 12 d'agost moria el director alemany Wolfgang Petersen, potser no va fer cap film que el faci estar a l'Olimp dels grans directors de cinema però va signar films efectius, resolutius i va mostrar clares mostres de versatilitat però, sobretot, sobretot, sobretot, fou el responsable d'una de les peces més valuoses de la meva infància cinematogràfica. El sr. Petersen dirigí l'adaptació de l'obra -preciosa- del sr. Michael Ende La Historia Interminable ... sí, potser si la veiem ara pensareu que ha envellit fatal i que tenia alguns forats de ritme però amb 11 anys i després d'haver llegit el llibre va provocar en mi un impacte brutal. Veure a Fújur, Atreyu i Bastián de carn i óssos o passejar per Fantasia va reforçar en mi la màgia del cinema. Només per La Historia Interminable, el sr. Petersen ja tindria tot el meu respecte ... però fèu algunes coses més.
A principis dels '70 dirigeix un parell de telefilms però no serà fins a Das Boot (El Submarino)(1981) que es fèu reconegut gràcies a les nomimacions als Oscar a la Millor Direcció i Millor Guió Adaptat. El sr. Petersen ja superava els 40 anys i aquell film fou tot un contundent missatge antibel·licista que tingué una estrena espectacular als EEUU, d'aquí les nominacions als Oscar tot i ser un film alemany. En aquella época també fundà la productora Cappella Films.
Al sr. Petersen sovint se l'inclou dins del corrent del 'nou cinema alemany', grup de cineastes nascuts just abans o durant la II Guerra Mundial i que van començar la seva carrera professional a la televisió; en aquest grup estan Peter Fleischmann, Volker Schlöndorff o Rainer Werner Fassbinder. Els primers treballs del sr. Petersen podrien estar incloses en aquest corrent però la seva trajectòria (la seva internacionalització) el feren allunyar-se.
El ressó internacional de crítica i públic de Das Boot van permetre engegar la super-producció que significà La Historia Interminable (1984) una de les pelis més cares d'Europa en aquella època i contra les que l'autor Michael Ende va manifestar reiterades crítiques contra ella, era una mala adaptació... per a mi, és una perla màgica i preciosa.
El següent film fou una patacada en la seva carrera: Enemigo mío (1985) fou l'encàrrec (habitual en la seva carrera): una substitució d'un director que no podia tirar endavant el film -el sr. Richard Loncraine que ja havia filmat força material-. El film no va tenir l'èxit esperat... després d'això estiguè més de 5 anys sense poder estrenar pel·lícula.
A principis dels '90 s'inicia una activitat continuada i el sr. Petersen va enllaçant film rera film, tocant temes diversos (thrillers, històrics...) i donant mostres d'un caràcter versàtil que serà tret distintiu d'aquest director: La noche de los cristales rotos (1991), En la línea de fuego (1993), Estallido (1995), Air Force One (1997) i La Tormenta Perfecta (2000). Cap va arribar a obra mestra però totes elles foren films resultons, ben facturats.
A partir del 2000 la seva producció disminueix considerablement, excepte és rellevants Troya (2004) i Poseidón (2006) no serà fins al 2016 que dirigiria la seva darrera peli ... maluradament un dels seus pitjors films: Cuatro contra el banco (2016) que filmà en el seu país; de fet, es tracta del reboot d'un film seu de 1976, un dels seus primers telefilms.
El sr. Petersen va morir amb 81 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada